EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

diumenge, de novembre 26, 2006

RESPONSABLES D'ESCOLLIR AMB LA GENT QUE TREBALLEM

Sempre m'ha fet una mica de malastruga assumir (sense més ) que la professionalitat va lligada a les xifres de la teva remuneració. Conec casos on el voluntariat funciona de manera més "professional" (en el sentit de ser seriós i fer la feina, però sobretot de fer-la bé) que gent que viu d'una activitat de vegades molt poc ben feta. Ser professional és una actitud que portes amb tu, és el vestit que et poses per anar a treballar.

Una de les primeres coses en les que hem de pensar és què mou la nostra activitat: si la supervivència o bé l'excel·lència. No podem voler ser els millors al mateix temps que no posem suficients recursos per ser-ho. Ser bons surt car. La supervivència acaba esdevenint una opció de professionalitat limitada en el millor dels casos, en el que els serveis esportius encara transiten a molts llocs. És un desert que sembla no acabar-se mai i del que hem d'ajudar tots a intentar sortir-nos.

Podem fer-ho bé i ser el millor servei que puguem ser dins del nostre mercat potencial. O podem fer-ho de manera que ens permeti sobreviure, just el suficient per anar tirant i intentar no perdre clients i/o usuaris. Un enfocament busca identificar quines coses cal fer per anar endavant i millorar, en definitiva, estar al dia. L'altre enfocament mira de buscar solucions transitòries i mirar de no fer passes endarrera, per desgràcia, viure al dia.

Dos exemples se m'acudeixen per il·lustrar aquesta situació d'escollir en quina mesura volem fer les coses bé. Tots dos són exemples de amb quin escollim treballar. El primer fa referència a reflexionar sobre quins monitors comptem. Són experts i cars, o joves i barats? Venen pels diners només o els mou alguna altra cosa? Tenen interès en que els oferim formació o prefereixen que no els exigim massa? Són persones responsables, respectuoses i amables o només tenen el títol de...?

Aquestes preguntes no són gratuïtes. Per a mi són preguntes que precissament són cabdals per que sovint les passem per alt. La nostra professionalitat no és la de una altra persona, que pot tenir motius X per voler assumir aquella tasca. Pot ser curiositat, interès econòmic, altruisme, diversió, etc. Jo crec que els serveis esportius funcionarien millor si els que donem feina als monitors parèssim atenció a algunes d'aquestes preguntes, i actuèssim en consecuència a les respostes que ens donem a nosaltres mateixos. Contracto una persona il·lusionada, ben parida i professional de cap a peus... Estic tranquil que em donarà resultat, malgrat pugui cometre alguna equivocació.

El segon exemple es refereix als proveïdors que tenim per a les nostres entitat. Són proveïdors fiables o ens deixen sovint en evidència? Treballen amb bons materials o de vegades surten defectuosos? Ens faciliten la nostra feina o ens afegeixen més hores i neguits que si ho fèssim nosaltres?

Els monitors i els proveïdors que escollim crec que són dos exemples que apunten la nostra orientació com a organitzacions cap a l'excel·lència o cap a la supervivència. Treballar bé és una decisió que ens costa diners, una inversió en moltes àrees del nostr negoci, però que a la llarga ens dona una imatge de professionalitat que ens ajuda a situar-nos en un mercat en que cada dia competeixen més actors públics i privats.

dijous, de novembre 23, 2006

PSICOBASKET, UN GRAN BLOG

He recogido tan sólo un excelente fragmento que la mucha sabiduría que rezuma el blog de G. Vazquez:

"Para Walker, jugar a Baloncesto no era, como se acostumbra a creer, practicarlo, sino sentir alguna responsabilidad en ello. Así mantuvo siempre aquella felina expresión ya fuera de corto en pista, de chándal en el banco o de traje en aquellos jóvenes Raptors. Como deportista, él no era más que su entrega." (XXX)

Os recomiendo encarecidament que lo visitéis en: http://psicobasket.blogspot.com. Sabiduría y poesía en la misma página, al servicio del deporte.

CANVIS A MARXES FORÇADES

Sovint els entrenadors pretenem fer que les persones canviïn la seva manera de fer per amotllar-los a les nostres exigències. De vegades no tenim prou en compte que potser poden portar molt de temps sense canviar la seva actitud. Moltes vegades això de voler fer canviar algú funciona de manera "perversa": hi ha una amenaça encoberta de que si no es canvia d'actitud hi haurà un càstig. De vegades se li diu a un jugador que no jugarà minuts si no canvia, o se li adverteix que fins i tot pot acabar fora de l'equip.

Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.

En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.

Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.

Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.

No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.

Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.

dilluns, de novembre 06, 2006

CONTAR LA EXPERIENCIA

Nuestra cultura occidental positivista aún está revestida de anacrónicos mitos científicos donde el lugar de la historia y de las historias es más bien secundario.

Mi vida como entrenador la tengo relatada en varios diarios. Empecé a contarme a mí mismo lo que me pasaba como entrenador hacia en año 2003, y desde entonces escribo casi a diario, en uno o varios diarios, divididos por equipos o por otras actividades afines al entrenamiento (p.e., la coordinación deportiva).

Nunca como compartimentos estancos, estos diarios se relacionan entre ellos mientras los voy escribiendo y tienden puentes hacia adelante y hacia atrás en el tiempo. Mi tentativa de conocer mejor la actividad que realizo me lleva a intentar conocer mejor lo que me ocurre a mí mismo en la actividad. El esfuerzo reflexivo bien paga la dedicación no ya en posteriores revisiones de lo escrito, sino en el mismo momento y por el placer de escribir(me).

Muchos compañeros de profesión y amigos u amigas en general se extrañan. ¿Pero de dónde sacas el tiempo? Yo creo que ando bastante atareado todo el día, si bien es cierto que llevo un año y unos meses trabajando por las tardes y tendiendo las mañanas libres. Pero por las mañanas escribo precisamente poco, aunque este texto venga a ser una de la excepciones.

Por las mañanas contesto e-mails, leo algún libro, preparo los entrenamientos o ordeno apuntes. Leer y escribir se complementan. Escribir un(os) diario(s) y (des)escribir entrenamenientos son esfuerzos que suman. Los e-mails y circulares para padres y madres son también más escritura que compongo. Soy un escritor voraz e impenitente.

Pero para mí la pregunta no se sitúa en si tengo tiempo, sino en si quiero buscarlo. El tiempo lo tenemos todos: la necesidad, el torrente que fluye de mis pensamientos, eso depende de cada uno.

Igual que la gente dice que no tiene tiempo para leer (y que creo que es una excusa como cualquier otra), la gente que dice querer llevar un diario y no lo hace, es por que verdaderamente no quiere hacerlo. De otro modo sí que lo haría.

divendres, de novembre 03, 2006

L’OMBRA ALLARGADA DELS VELLS TEMPS

Nota: Aquest escrit va ser la resposta un xic visceral a alguns comentaris de José Manuel Fernández que em van semblar fora de to. Les seves prediccions sobre l’estil de direcció de Pepu pel Mundial de Japó i en general sobre el funcionament de l’equip van deixar molt que desitjar en el seu dia, encara que amb el pas del campionat s’ha acabat demostrant que les seves impressions eren errònies i realment arcaiques.

En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.

Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.

Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.

No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).

Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.

QUÈ ÉS LA QUALITAT EN ELS SERVEIS ESPORTIUS?

De vegades ens trobem que maneguem indicadors de qualitat diferents: pares i mares, entrenadors/es i dirigents.

Tinc la sensació que hi ha una sèrie de mares i pares que es preocupen sobretot per si els seus fills van correctament uniformats, no hi hagi problemes en el cobrament de les quotes o tinguin coberta una franja horària en la qual treballen.

Poques vegades som capaços de mirar quins indicadors educatius són els que marquen la qualitat dels serveis esportius: quin tipus de relació estableix l'entrenador amb els jugadors, quin clima d'equip hi ha, quina metodologia fem servir (promou l'autonomia o la dependència en els altres?).

Els entrenadors i els dirigents haurien de mirar de vetllar per aquestes qüestions.Els dirigents tenen cura de l'atenció que es fa a les preguntes o queixes dels pares, ja siguin ells mateixos que els atenguin, els entrenadors o determinat coordinador tècnic. Moltes vegades es busca no tenir problemes més que no pas fer les coses bé.

Tinc la sensació que hem d'avançar molt en aquest àmbit de la qualitat. Els pares i mares poden exigir una roba adequada per fer esport, però hi ha altres qüestions de vital importància per les que poden demanar que els passem comptes. Els entrenadors han de vetllar per que el procés de l'entrenament esportiu tingui unes característiques determinades i permeti desenvolupar una sèrie d'habilitats, actituds i valors de la persona. Si no els exigim això seran simplement administradors d'unes rutines establertes d'entrenament que no tindran en compte la persona.

Els dirigents han de poder ampliar el seu punt de vista i no reduir el seu àmbit d'acció a "evitar-se problemes". Hem de mirar quines qüestions necessiten una avaluació determinada i com poder-la fer per millorar.

Finalment, cal aclarir quines són pràctiques aconsellades, professionals i responsables i quines altres són fruit de la improvisació, poc clares i que comporten una consideració pobre de la pràctica professional que volem donar.