EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de novembre 03, 2006

L’OMBRA ALLARGADA DELS VELLS TEMPS

Nota: Aquest escrit va ser la resposta un xic visceral a alguns comentaris de José Manuel Fernández que em van semblar fora de to. Les seves prediccions sobre l’estil de direcció de Pepu pel Mundial de Japó i en general sobre el funcionament de l’equip van deixar molt que desitjar en el seu dia, encara que amb el pas del campionat s’ha acabat demostrant que les seves impressions eren errònies i realment arcaiques.

En el primer partit televisat per la Sexta de la Selecció espanyola al Mundial de Japó 2006, el dissabte 19 d’agost, els convidats de l’ocasió als estudis de Barcelona van ser Zoran Savic, J.A. Arcega i el sempre estrident sots-director de Mundo Deportivo, José Manuel Fernández.

Una de les seves primeres estridències, per dir-ho d’alguna manera, d’aquest amable senyor, la major virtut del qual és semblar-se força físicament a un gentelman de cap a peus com Màrius Carol, va ser dir que la Selecció es mouria durant el campionat amb una rotació de només 8 homes. Penso que Pepu té altres idees, com ara la de repartir molt els minuts. Penso que no m’equivoco si dic que tots els jugadors de banqueta poden produir a un nivell pròxim als titulars. El partit contra Alemanya, el més difícil de la primera fase, va confirmar aquesta estratègia: 9 homes per damunt dels 10 minuts.

Acabat el primer quart del Nova Zelanda - Espanya, crec que ja tothom disponible havia jugat (Felipe Reyes era baixa per lesió). Segons José Manuel Fernández, en una de les seves següents estridències i per intentar tapar la primera, va dir que en Pepu havia castigat el 5 inicial canviant-los aviat durant el primer quart, fruit del que ell relacionava amb la relaxació. Fernández deia, a més a més, que posar els jugadors de banqueta no li havia produït de manera suficient, i que Pepu havia tornat a reconstruir el cinc inicial, però ja un cop “alliçonats”.

No puc entendre com sempre cal posar-li a l’entrenador aquest barret de tirà. El diumenge 20 vaig escoltar a La Sexta un mini reportatge en que Genaro Díaz, especialista en scouting de la Selecció i ara ajudant de Joan Plaza al Reial Madrid, deia que el treball amb vídeo (però sense dir-los res als jugadors) estava en consonància amb l’estil de direcció de Pepu, permetent que els jugadors interpretin les situacions del vídeo (i també del partit).

Em sorprèn com s’insisteix, des d’alguns sectors de la societat, en que l’entrenador dirigeixi amb tibantor o sinó s’exposarà a la revolta dels jugadors. Crec que ja n’hi ha prou d’infantilitzar als jugadors. Hem de donar pas a una nova filosofia, un nou plantejament que els permeti decidir sense tenir la mirada crítica de l’entrenador clavant-se-li a l’esquena. Penso que ens faríem un bé a tots si acceptéssim això com unes noves condicions que se’ns planteja per com és la societat avui, i amb la mirada posada en educar de manera diferent, també s’ha de dir. Tant debò es pogués començar a treballar d’una altra manera amb les noves generacions de jugadors.