EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de novembre 23, 2006

CANVIS A MARXES FORÇADES

Sovint els entrenadors pretenem fer que les persones canviïn la seva manera de fer per amotllar-los a les nostres exigències. De vegades no tenim prou en compte que potser poden portar molt de temps sense canviar la seva actitud. Moltes vegades això de voler fer canviar algú funciona de manera "perversa": hi ha una amenaça encoberta de que si no es canvia d'actitud hi haurà un càstig. De vegades se li diu a un jugador que no jugarà minuts si no canvia, o se li adverteix que fins i tot pot acabar fora de l'equip.

Aquest tipus de canvi crec que no respecta prou la persona de l'esportista. No pot haver-hi cap amenaça, ni descoberta ni encoberta, envers un jugador. I no parlo ja d'esport en edat escolar. Parlo simplement en una relació entrenador-esportista que volem sana i respectuosa.

En els entrenaments ens omplim la boca de "fes això així", "juga d'aquesta manera" i no ens parem a demanar-li al jugador com li agradaria fer-ho. Crec que estem fent un excés de pressió sobre el jugador que, enlloc de veure's motivat a activar segons quins canvis a nivell personal, el que pot arribar a passar es que es vegi pràcticament obligat a canviar a marxes forçades si el que vol és continuar jugant.

Quan pensava en el títol d'aquest article vaig pensar que hi havia dos tipus de canvi que es podien promoure en un esportista: per una banda, un canvi que es fa des del propi interès de la persona, que és un canvi volgut i que té un poderós motor a dins d'un mateix. Per una altra banda, un canvi que resulta ser un procés que limita allò que la persona vol ser i sobre el qual hem de posar les nostres mirades com educadors crítics. És el canvi que s'executa a marxes forçades i malgrat les resistències dels jugadors.

Vèncer aquestes resistències de manera aclaparadora (deixant al jugador sense poder dir una paraula, sense esma per repondre'ns després d'una pluja de consignes o esbroncades) no són garantia de que sigui un canvi que es mantingui, que sigui realment desitjat. Però pensant en l'altre tipus de canvi, un canvi que neixi de la persona que vol canviar, crec poder dir que estarem en molt millors condicions d'assegurar-nos que aquella persona vulgui fer les coses per la seva millora.

No sabem què vol realment el jugador i no tenim cap pel a la llengua de dir-li que hauria de fer. En el fons aquesta postura guarda un regust d'autoritarisme ben ranci. Podem saber més que ell, de fet acostuma a ser així: tenim un coneixement més acurat del que estem fent que els jugadors, però cal saber amb què vol identificar-se el jugador. Amb quines coses de l'entrenament es sent còmode i vol seguir progressant. Sense un sentit que sigui prou present de la seva pròpia identitat com esportista és difícil plantejar-se canviar. Pots saber cap a què voldries o podries canviar, però primer has de veure què ets o com et veus per poder canviar després. Veient com ets realment pots voler, pots veure el teu propi desig de canviar cap allò que voldries ser. Sense una memòria del que som ara i hem estat no podem plantejar-nos què volem arribar a ser. Seria un canviar per canviar.

Nosaltres els entrenadors podem ajudar-los i molt als jugadors en aquest sentit. El fet mateix de poder-li pintar una escena de la seva actitud com esportista pot servir que per es vegi millor a ell/a mateix/a, amb més nitidesa. De vegades no porten posades les ulleres per veure d'aprop. Fer-los canviar pel nostre gust i satisfacció no crec que pugui ajudar a desenvolupar esportistes amb un veritable caràcter autònom. Presentar-los tal com són les coses que fan, diuen i expressen (amb tots els rangs de la comunicació, sobretot fixant-nos també en el llenguatge del seu cos) és un suport i un guiatge de gran valor per a tots els esportistes.