NO “SOM COM SOM”: SOM COM ENS RELACIONEM AMB ELS ALTRES

Title: “We Are Not The Way We Are: We Are The Way We Relate to Each Other”

Abstract in English: Cultural upbringing sums a not enough critical discourse to help us discover that people are the way they are not exclusively because “how they are”, but much more because how do they relate to each other. Coaches usually relate with players under the influence of one traditional ‘mental model’ seen, much of the time, as a family authority role based on the father figure. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?”, “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, and also in “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”, there is a large shadow of strong traditional coaches whose behaviours reproduce family schemes. It’s seems like they play their part in the show as they were related to players as they were a traditional family, most of the time in a very close parent-child relationship.

In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the seventh issue, I try to analyze on of the common situations of sports relations: coaches and players fueled by a relationship that reproduces one special situation, similar to family processes.

Key words: coach-player communication, parent-child relationship, authority, punishment.

El càstig acostuma a ser una eina pedagògica que té un estret i fort passat que ens resulta familiar. Dic familiar en un doble sentit: per què l’hem viscut en diferents moments de la nostra història íntima dins del nucli familiar i també per que, si l’hem viscut fora d’aquesta, sovint hem quedat impregnats i el coneixem amb prou “familiaritat”.

En la nostra infància hem viscut aquesta situació més d’una vegada, i és un recurs que hem après en ambients que ens han deixat una marca emocional. Per una banda, les institucions de socialització primària, de les que cal destacar sobretot la família, encara que també els amics. Per una altra, les institucions de socialització secundària, com ara escoles, però també clubs esportius.

Família i professorat tenen un acord tàcit de fer al jove una persona de profit. Posaran en marxa diferents estratègies per intentar-ho i actuaran amb força i sense miraments quan considerin que la situació “se’ls escapa de les mans”. L’autoritat desafiada és un escenari cada cop més habitual en la nostra societat i és habitual veure com pares, educadors i també entrenadors esportius intenten redreçar la seva direcció del procés, recuperant l’hegemonia en política educativa, a través de càstigs o amenaces.

La política educativa actual segueix ancorada al passat. Recursos atractius, efectius i segurament més llaminers pels educadors que el càstig (com ara la pregunta en clau socràtica, la paradoxa tal com es fa servir en contextos terapèutics o el feedback visual a través de filmacions en video) són autèntics desconeguts pels educadors dels segle XXI.

En una “societat de les habilitats” o “societat del talent”, tal com es refereix Richard Sennett en el seu darrer treball publica en castellà, les habilitats tenen una caducitat i quan ha passat el seu temps n’hem d’aprendre algunes de diferents per poder actuar dins de cadascun dels àmbits professionals. Els educadors i els entrenadors esportius encara fan servir estratègies molt rudimentàries que motiven a través del càstig. Això dificulta que hi hagi un veritable interès per assistir a classe o per practicar un esport en un entorn reglat.

Després del avenços que s’han pogut fer respecte la comunicació humana (que s’inicien amb el pas de l’antropòleg Bateson de l’àmbit etnogràfic al social, educatiu i sobretot terapèutic, i continua ramificant-se fins avui de moltes maneres), sembla mentida que seguim reproduint models autoritaris i també models que, enlloc de potenciar habilitats personals dels alumnes/jugadors, reprodueixen pesats esquemes ancorats a la família.

La figura del Pare com a símbol segueix sent moneda de canvi per a molts educadors. La facilitat per accedir a un univers cultural que ens resulta proper i aplicar-lo en el dia a dia per intentar resoldre els conflictes, l’únic que fa es cronificar una manera de relacionar-nos entre nosaltres. Aquesta situació s’agreuja i es reforça a través d’unes pautes de comunicació concretes, estereotipades i que creen un “bucle” que impedeix moltes vegades sortir d’aquell tipus de relació i d’unes pautes de comportament definides.