DECONTRUIR ELS MAPES AMB QUE ELS JUGADORS TRACTEN DE RELACIONAR-SE AMB COMPANYS D’EQUIP I ELS SEUS ENTRENADORS

Title: “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”

Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.

Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.

Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.

Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.

És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:

1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.

2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.

3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.

Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.

Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.

La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.

Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.

En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.