NOUS AIRES PER A LA COMPRENSIÓ DE L’AUTORITAT: “PEPU” VS. USA SOLDIERS

Nota a l'edició del 1 de setembre del 2006: Aquest article va ser escrit a mitjans del mes d'agost però esperava publicar-lo per "celebrar" una final del Mundobasket entre EUA i Espanya. Només la meitat de la predicció s'ha complert: EUA ha quedat fora de la final demostrant les fortes limitacions que arrossega el seu sistema esportiu. Publico aquest article amb l'afegit de confiança de veure com Grècia ha aconseguit fer molt i molt visibles les mancances del combinat que havia de menjar-se el món i pels quals, en paraules textuals de Carmelo Anthony (dels pocs que es salvaran de la crema general), "perdre un partit seria un fracàs".

Abstract in English: As we shown before in the two previous issues of the investigation called Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, there are some traditions that are rooted in popular culture of the Western countries. Coach’s authority has been the main road of describing the team’s objectives and vision. This has appeared as the best way of organizing sport teams, as coaches are shown as professional, expert and mature individuals.

In the past 10 years I’ve been pleased of reading some books filled with new ideas about new coaching perspectives that emerge in front of the traditional coach’s authority primacy. Phil Jackson’s Sacred Hoops, Jerry Lynch’s Creative Coaching, John Heider’s The Tao of Leadership and Dan Millman’s The Warrior Athlete are some of these marvelous portraits of a new coaching era that is coming. Now there is some of these ideas in the coaching philosophy created by “Pepu” Hernández for the Spanish Team competing at Japan’s Mundobasket 2006.

Trobo que comença a emergir, entre tots nosaltres, un tarannà diferent per afrontar les experiències amb grups. Ja fa anys gairebé 10 anys que gaudeixo, encara que de manera encara una mica solitària, de títols com Canastas sagradas de Phil Jackson, El nuevo entrenamiento deportivo de Jerry Lynch, El tao de los líderes de John Heider o El atleta guerrero de Dan Millman. Però aquesta manera de gaudir-ho, un tant solitària com ja he dit abans, va canviar lleugerament fa uns dies.

En les meves vacances a la Cerdanya vaig llegir unes declaracions del seleccionador espanyol de bàsquet José Vicente “Pepu” Hernández que em van sorprendre i alegrar al mateix temps. Van ser unes declaracions que recollia el diari esportiu barceloní Sport del dijous 3 d’agost. El que deia era el següent: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga. Voy a tratar de poner en común las grandes habilidades que todos tienen, y también las personalidades. Mi obsesión es que ambas conjuguen. Si estas empujan en un mismo sentido, va a ser muy difícil pararnos.”

Després de llegir-les, i encara que quan sóc de vacances intento desconnectar una mica del bàsquet, de seguida en va venir el cap les declaracions del capità de Copa Davis d’EUA, Patrick McEnroe, que havia recollit feia uns mesos: “Es evidente que están comprometidos con este equipo. Y eso es fundamental. Los jugadores están construyendo un edificio lleno de energía y eso es algo de lo que todos debemos sentirnos orgullosos. Yo soy una simple pieza más que participa de todo eso.” O fins i tot les de Trifón Poch, entrenador de l’Etosa Alacant, per explicar els extraordinaris resultats del seu equip la temporada 2004-05: “Hem aconseguit que jugadors que porten el bàsquet a dins es trobin a gust per treure'l.”

Però tornant a la Selecció Espanyola de Bàsquet, després dels resultats positius però potser no prou exitosos d’Imbroda, López i Pesquera, sembla que apareix en el panorama de la Selecció un entrenador que entén quin grup humà té al davant. A l’edició de Gigantes del basket de l’1 d’agost, Felipe Reyes comentava que, qui més qui menys, tots els jugadors que estan preparant-se pel Mundobasket de Japó estaven esperant aquest moment de la concentració per que suposa una retrobada que desitgen. Quina diferència amb la meticulosa estratègia d’anar trucant portes de l’USA Basketball, no? Tots ells, deia Reyes, esperen trobar-se amb amics i companys que coincideixen només al combinant nacional, on troben excusa per reviure vells moments (recordem la generació dels “júniors d’or”) i divertir-se plegats.

Sembla que “Pepu” ha sabut capturar aquest aspecte psicològic i ha generat un acostament metodològic (el que en el món del bàsquet s’acostuma a dir “tècnica d’entrenament”) que pot beneficiar-nos a tots, a jugadors i aficionats. Insisteixo en les primeres paraules que citava més a dalt i que em semblen dignes de repetició: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga”.

Aquests dies llegeixo un interessant recull d’opinions polítiques d’Immanuel Wallerstein. Es titula Estados Unidos confronta al mundo (Siglo XXI Editores) i és una crítica oberta a l’administració de George W. Bush, amb una sèrie d’escrits que arrenquen des d’un any abans dels atemptats del 9/11.

I em podeu preguntar: què té a veure “Pepu”, la Selecció i un expert en política que “raja” de Bush? Doncs ara ho entendreu una mica millor. Wallerstein parla constantment de l’efecte que té sobre Bush els anomenats “falcons”, l’ala més radical del partit republicà dels EUA (bàsicament militaristes, neoliberals, de dretes, cristians i masclistes). Aquest “falcons” es planyen de la pèrdua progressiva de poder polític i econòmic dels EUA durant els darrers 30 anys. I què proposen? Doncs proposen com a solució la mà dura, la que va portar a Donald Rumsfeld a dibuixar, ja a l’endemà del 9/11, la guerra amb Irak.

I ara intentaré lligar el darrer paràgraf amb l’”estat de la Selecció” (volia fer un joc de paraules com de dir “l’estat de la nació”). “Pepu” és un esclat antiamericà en el seu particular discurs sobre el bàsquet i sobre les relacions humanes. Quan USA Basketball encomana a Jerry Colangelo (pare del GM de moda a l’NBA, per l’equip dels Toronto Raptors, Brian Colangelo) i a dos entrenadors molts respectats com Coach K i Mike D’Antoni, estableix un discurs que mostra, com en el cas dels falcons de Bush, un gust exagerat per una forta disciplina i un estret compromís. Un discurs ideològic que gairebé podríem dir que s’acosta a la idea del servei militar o de l’allistament “voluntari” per un conflicte armat. Els jugadors havien de comprometre’s per tres estius i no valia per un de sol.

Espanya, en un altre registre totalment diferent, apareix com a favorita fent un discurs basquetbolístic que resta allunyat de la tornada a la mà dura que representen els nous intents reformistes de Colangelo, Coach K i D’Antoni. Posant l’èmfasi en el protagonisme dels propis jugadors, en la seva voluntat i desig per fer les coses “a la seva manera”, suposa un “tsunami metodològic” per a les mentalitats més conservadores de l’esport.

Quan el discurs polític i també del bàsquet (EUA segueixen sent “superpotència” en els dos àmbits, encara que cada cop menys) va encaminat cap a la disciplina, la mà dura i, en el fons, “enfrontar-se a la resta del món si no estan d’acord amb nosaltres”, Espanya ofereix a través de la Selecció un plat diferent en una dieta mundial mcdonalitzada. Un plat fresc que es basa en divertir-se amb gent amb la que tens sintonia, gaudir jugant a bàsquet i aprofitar la il·lusió del fins ara modest, que malgrat això sap que pot vèncer a qualsevol al Japó.

Bibliografia
- Heider, J. (1999) El Tao de los líderes. Buenos Aires, Nuevo Extremo.
- Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
- Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
- Millman, D. (1994) El Atleta Guerrero. Málaga, Siro.
- Wallerstein, I. (2005) Estados Unidos confronta al mundo. Mèxic, Siglo XXI Editores.