EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de juliol 28, 2006

APRENDRE A ENTRENAR (CADA TEMPORADA DE NOU)

“L’excel·ència és la capacitat ilimitada de millorar la qualitat del que tu pots oferir.”
Rick Pitino

Aquest juliol passat vaig estar explicant als alumnes del curs d’entrenador de Primer Nivell que hem fet aquest juliol a Salesians de Mataró quina metodologia de treball he proposat als jugadors del senior del CB Calella per a la temporada vinent. Els vaig explicar que he demanat als jugadors si volen decidir com jugar en atac i en defensa la propera temporada, una pregunta que han contestat afirmativament (de moment) i la resposta de la qual hem de trobar plegats.

Aquest plantejament és per a mi un nou repte en la meva carrera d’entrenador. Al marge de ser la meva segona temporada d’experiència a la 1ª Catalana, considero prou important plantejar-me noves situacions d’entrenament que em permetin seguir aprenent. I crec que aquesta em pot permetre aprendre molt amb els jugadors.

Parteixo de la base que qui millor pot saber com jugar són els propis jugadors. Són un grup que fa prou temporades que juguen junts i que es coneixen: saben buscar qui té l’avantatge en atac i saben treure profit de les defenses que practiquen.

Per a mi, les certeses que porten a sobre els entrenadors de vegades resulten els obstacles que ens impedeixen aprendre noves coses. Cal ser inquiet i pensar en diferents possibilitats, en nous horitzons que remoguin els ciments del que hem après i que obrin camí a reflexions que no hem tingut abans. El que no hàgim pensat fins aleshores ens pot aparèixer, sempre i quan ho busquem amb prou insistència i amb il·lusió per descobrir-nos a nosaltres mateixos.

La qualitat del que fem no resideix en saber molt de bàsquet, sinó en la nostra aposta per un tipus de relació o altra amb els jugadors, així com sobretot per fomentar (o no) relacions i experiències entre ells per poder-se conèixer millor. L’excel·lència, com diu Pitino, és una capacitat ilimitada, una capacitat creativa de no deixar d’oferir experiències als jugadors. Alguns entrenadors entenen que han d’oferir coneixements sobre situacions del joc que l’entrenador dissenya i marca: jo crec que haig de poder donar experiències de la vida en el grup, vivències que els ajudin a entendre’s millor.

Jo crec completament en el que estic fent. Sé que salto com un equilibrista sense una xarxa de certeses a sota. Però m’agrada marcar la distància respecte el discurs comú i habitual de la vigència d’una direcció que ha de dirigir, decidir i imposar. Per damunt d’axiò jo valoro el procés de coordinar esforços, energies i desitjos, penso que cal que proposem de fer les coses de manera diferent, si és que li ha de resultar més agraïda als jugadors i també a nosaltres.

No m’ho plantejo, al cap i a la fi, com una croada a favor de la dignitat dels jugadors com a persones (encara que potser si una mica d’això, en la millor tradició de la psicologia humanista de Rogers i Fromm, o la logoterapia de Frankl). Ni tampoc com un caprici de voler semblar diferent, de que diguin “aquest és un il·luminat”, sinó sobretot com un sentit comú que vas desenvolupant. Un coneixement viscut que mica en mica t’ensenya que hi ha alternatives a la tradició vigent i que es poden aconseguir millors processos i, alhora, també resultats.

Cal pensar en combinar aquesta línia metodològica amb alguns signes de la tradició, simplement potser per poder “tranquilitzar” als jugadors. Cap canvi pot fer-se sense deixar un temps prudencial per que la gent s’acomodi. La gent no podem forçar-la a que canviï, però si que li podem fer un suggeriment, una proposta, un repte. Que els resulti interessant, que captivi el seu interès, és la clau per saber si ho podrem tirar endavant.Qualsevol intent de fer les coses necessita de la complicitat dels jugadors.