ELS CURSOS D’ENTRENADOR

Un altre estiu farcit de cursos d’entrenador. I ja van tres com a professor d’Iniciació i Primer Nivell.

Faig balanç d’aquestes tres anys i estic molt content. Sobretot per poder parlar de bàsquet a joves entrenadors (alguns no tan joves) i sentir-los parlar a ells de com organitzar els coneixements necessaris per poder ser un bon entrenador. Moltes preguntes els volten pel cap i m’agrada que comptin amb mi per trobar resposta a algunes d’elles.

Però, malauradament, els cursos segueixen ancorats en massa tessitures conceptuals i deixen molt poc marge per a que els alumnes experimentin i visquin situacions diferents. Encorsetats per un temari massa “acadèmic”, seguim pensant en fer una pedagogia per demanar-los que els “recitin” a l’examen, com si allò escrit fos Veritat amb majúscules.

El que diu el llibre hauria de ser l’excusa per engegar el debat i promoure que els alumnes organitzin el coneixement a la seva manera. Quin sentit té demanar-lo que el descriguin a la manera que ve en el llibre, segons la visió particular d’alguns dels nombrosos autors?

Passa el temps i seguim demanant memòria quan hauríem de pensar què porta a la gent a fer els cursos. L’avaluació és vista com un fet amenaçador pels alumnes i no com una part del procés d’aprenentatge; el material extra pot ser d’interès però no el demanem a l’examen per no posar-nos a tir d’una possible reclamació de l’alumne (“això no surt al llibre”); de vegades ens posem a explicar sense saber si volen sentir-nos, sense tenir en compte els diferents punts de partida ni els diferents interessos.

He fet modestos intents per intentar variar la metodologia en el curs d’Iniciació així com en les assignatures de Primer Nivell que he fet fins ara (Ciències del Comportament, Teoria de l’Entrenament, Metodologia, Planifiació, Direcció d’Equip i Fonaments Col·lectius). Parlo d’introduir activitats de treball en grup (per parlar de metodologia), de role-playing (per “escenificar” la relació amb els pares) o d’estàtues de psicodrama (per direcció d’equip). Però són intents massa modestos i que no toquen el nucli de les expectatives dels alumnes: que JO que sóc el professor els DIGUI com s’han de fer les coses.

A les acaballes d’aquest darrer curs de Primer Nivell que he fet a Mataró, he tingut la sensació de que hauria d’haver començat el curs d’una altra manera. No només demanant-los el motiu per haver-se inscrit al curs sinó sobretot el que esperaven rebre i com s’imaginàven que anirien les classes. Se m’acut ara que hauria d’haver trencat l’espai de l’aula disposat les taules de manera circular, per afavorir la interacció ENTRE alumnes i no centrar-ho tot en la relació professor-alumne (quin pes més feixuc!).

Si que és veritat que he fet algun treball en petit grup (6-8 persones) a l’aula, i que en la pràctica de Fonaments Col·lectius han treballat també per petits grups i sobre la base d’una tasca bastant oberta. Però tinc la sensació que no n’hi ha prou amb això. Tinc la sensació que cal més enllà i tractar de que aprenguin a organitzar-se més encara per ells mateixos, a assumir lideratges dins del grup i a establir relacions de diferent caire entre ells.

Tot això no nega que m’ho hagi passat molt bé. Cada curs és diferents ja que en cada curs proves coses diferents, els alumnes responen de manera inesperada i has de fer-hi front. Alguns sembla que no acaben d’entendre que els deixis escollir o dissenyar el seu aprenentatge, en funció de per a què volen que els serveixi el gruix del curs (treballs, examens, convivència). Però la veritat és que resulta una experiència enriquidora i extraordinària intentar tocar aquesta tecla de la motivació, la tecla que ells mateixos han d’aprendre a pitjar quan desitgin fer-ho.