Avui Espanya enfronta un partit enverinat, un caixa o faixa en tota regla. Però en les hores prèvies encara fumeja l'affair Anelka. De tot el que ha transcendit fins ara, m'agradaria comentar alguns detalls:
1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.
2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...
3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.
4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?
5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?
La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.
Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!
dilluns, de juny 21, 2010
dimecres, de juny 16, 2010
DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ
Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.
Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.
Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.
Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!
Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.
Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.
Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!
diumenge, de juny 06, 2010
COMPTA FINS A 5
Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
dijous, de juny 03, 2010
APRIMAR LES "PRIMES" ÉS UN CLAM
Pel meu hàbit de començar els diaris pel final, degut a que en els diaris esportius hi trobo el bàsquet, i en els diaris generals l'esport i la cultura, avui gairebé se'm passa que El Periódico de Catalunya ha dedicat la secció Tema del dia a una controvèrsia esportiva. El diari barceloní posa de les pàgines 2 a la 4 com l'assumpte de les primes que han pactat els futbolistes i els directius de la Reial Federació Espanyola de Futbol han transcendit força més enllà del que és el món del futbol.
La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.
En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.
Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.
Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.
1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!
Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.
2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.
Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.
3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.
Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.
Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.
No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.
Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).
Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?
A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.
Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?
Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.
La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.
En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.
Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.
Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.
1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!
Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.
2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.
Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.
3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.
Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.
Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.
No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.
Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).
Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?
A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.
Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?
Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.
dimarts, de juny 01, 2010
BON JUGADOR, MILLOR PERSONA
Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.
Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.
Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:
- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?
- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?
Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.
Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.
Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.
Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:
- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?
- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?
Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.
Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.
divendres, de maig 21, 2010
“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”
Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.
La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.
La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:
1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.
2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.
Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.
Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.
La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.
La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:
1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.
2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.
Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.
Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.
dimecres, de maig 19, 2010
EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR
El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.
L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.
Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.
Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!
L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.
Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.
Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!
dimarts, de maig 11, 2010
FOOTBALL CRACKS
La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
