EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, d’octubre 18, 2006

NO “SOM COM SOM”: SOM COM ENS RELACIONEM AMB ELS ALTRES

Title: “We Are Not The Way We Are: We Are The Way We Relate to Each Other”

Abstract in English: Cultural upbringing sums a not enough critical discourse to help us discover that people are the way they are not exclusively because “how they are”, but much more because how do they relate to each other. Coaches usually relate with players under the influence of one traditional ‘mental model’ seen, much of the time, as a family authority role based on the father figure. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?”, “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, and also in “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”, there is a large shadow of strong traditional coaches whose behaviours reproduce family schemes. It’s seems like they play their part in the show as they were related to players as they were a traditional family, most of the time in a very close parent-child relationship.

In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the seventh issue, I try to analyze on of the common situations of sports relations: coaches and players fueled by a relationship that reproduces one special situation, similar to family processes.

Key words: coach-player communication, parent-child relationship, authority, punishment.

El càstig acostuma a ser una eina pedagògica que té un estret i fort passat que ens resulta familiar. Dic familiar en un doble sentit: per què l’hem viscut en diferents moments de la nostra història íntima dins del nucli familiar i també per que, si l’hem viscut fora d’aquesta, sovint hem quedat impregnats i el coneixem amb prou “familiaritat”.

En la nostra infància hem viscut aquesta situació més d’una vegada, i és un recurs que hem après en ambients que ens han deixat una marca emocional. Per una banda, les institucions de socialització primària, de les que cal destacar sobretot la família, encara que també els amics. Per una altra, les institucions de socialització secundària, com ara escoles, però també clubs esportius.

Família i professorat tenen un acord tàcit de fer al jove una persona de profit. Posaran en marxa diferents estratègies per intentar-ho i actuaran amb força i sense miraments quan considerin que la situació “se’ls escapa de les mans”. L’autoritat desafiada és un escenari cada cop més habitual en la nostra societat i és habitual veure com pares, educadors i també entrenadors esportius intenten redreçar la seva direcció del procés, recuperant l’hegemonia en política educativa, a través de càstigs o amenaces.

La política educativa actual segueix ancorada al passat. Recursos atractius, efectius i segurament més llaminers pels educadors que el càstig (com ara la pregunta en clau socràtica, la paradoxa tal com es fa servir en contextos terapèutics o el feedback visual a través de filmacions en video) són autèntics desconeguts pels educadors dels segle XXI.

En una “societat de les habilitats” o “societat del talent”, tal com es refereix Richard Sennett en el seu darrer treball publica en castellà, les habilitats tenen una caducitat i quan ha passat el seu temps n’hem d’aprendre algunes de diferents per poder actuar dins de cadascun dels àmbits professionals. Els educadors i els entrenadors esportius encara fan servir estratègies molt rudimentàries que motiven a través del càstig. Això dificulta que hi hagi un veritable interès per assistir a classe o per practicar un esport en un entorn reglat.

Després del avenços que s’han pogut fer respecte la comunicació humana (que s’inicien amb el pas de l’antropòleg Bateson de l’àmbit etnogràfic al social, educatiu i sobretot terapèutic, i continua ramificant-se fins avui de moltes maneres), sembla mentida que seguim reproduint models autoritaris i també models que, enlloc de potenciar habilitats personals dels alumnes/jugadors, reprodueixen pesats esquemes ancorats a la família.

La figura del Pare com a símbol segueix sent moneda de canvi per a molts educadors. La facilitat per accedir a un univers cultural que ens resulta proper i aplicar-lo en el dia a dia per intentar resoldre els conflictes, l’únic que fa es cronificar una manera de relacionar-nos entre nosaltres. Aquesta situació s’agreuja i es reforça a través d’unes pautes de comunicació concretes, estereotipades i que creen un “bucle” que impedeix moltes vegades sortir d’aquell tipus de relació i d’unes pautes de comportament definides.

dilluns, d’octubre 09, 2006

UN NUEVO APRENDIZAJE DEPORTIVO BAJO LA LUZ DE LA PEDAGOGÍA CRÍTICA

Title: “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of traditional ‘mental models’ seen as authoritarian, based on his knowledge and charisma. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” and also in “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, there is a large shadow of strong traditional statements without any practical basis.

In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the sixth issue, I try to analyze the other side of the same coin: the critical learning that has to be developed by players if you want to create your own framework as a critical teacher or coach.

Key words: Critical Pedagogy, coach-player relationship, communication, traditional learning.

“[E]s importante que esos alumnos afronten lo que esta sociedad ha hecho de ellos, la forma en que los incorporó material e ideológicamente y lo que necesitan afirmar y rechazar en sus propias historias a fin de comenzar el proceso de lucha en pro de una existencia autogobernada.” (Giroux, 2003:101)

No contábamos con que se revisase nuestra actuación como entrenadores bajo la luz de la Pedagogía Crítica. No es que ocurra a menudo hoy pero doy por seguro que va a ir apareciendo y, finalmente, prevaleciendo frente a enfoques pedagógicos más tradicionales. La siempre difícil evaluación de la educación acabará imponiendo un control de calidad, el más exigente, el de los propios alumnos o jugadores.

La Pedagogía Crítica que Freire o Giroux dispone, a través de sus escritos, un arsenal teórico que se puede batir con otras pedagogías más tradicionales, aquellas que asumen un papel pasivo del alumno y administrativo-técnico del profesor o entrenador. El giro constructivista ya resultó un paso adelante en el desarrollo de marcos más activos, tanto en lo que respecta al alumno como al profesor. Este último puede inscribirse, de un tiempo a acá, en la tradición de Schön de los profesores reflexivos.

No obstante, el giro constructivista (que en España vino de la mano de la LOGSE, firmada entre otros por Álvaro Marchesi) se quedó en un estrato demasiado superficial, sólo rascando sobre los aspectos cognitivos y añadiendo eso tan poco claro de “procedimientos, valores y normas”. Así, la revolución del constructivismo fue demasiado poco, a mi humilde entender, y otros intentos habrán de aparecer si queremos cambiar el signo de la educación, aún demasiado impregnada de presupuestos autoritarios y paternalistas.

“Sabemos lo que te hace falta para tu educación”. Ese es el tipo de mensaje que la Pedagogía Crítica intenta poner al descubierto, deshilachando las cuerdas que nos atan a una cierta cultura en que hemos nacido y crecido. La posibilidad de trascender (no en un sentido espiritual o metafísico, sino simplemente psicológico) esas ataduras y descubrir como la cultura se ha inscrito en nuestra propia persona es el camino que señala la Pedagogía Crítica.

La capacidad de reflexión de Paulo Freire es un testimonio de un valor incalculable. Giroux sigue el hilo de Freire y de otros perspicaces analistas sociales (como Foucault) y consigue poner sobre la mesa cuestiones que nos interesan. Cuestiones acerca de cómo el poder (político, económico, cultural) condiciona nuestra vida y qué pasos podemos seguir para liberarnos de esa carga, si queremos.

La opresión actual en nuestras sociedades no sólo es la que proporciona la pobreza o el racismo. Hay otro tipo de opresiones más sutiles a las que somos expuestos y a las que podemos responder, con una cierta visión crítica si la practicamos lo suficiente. Los jugadores que viven un régimen de control por parte de sus entrenadores van a tener a acceso a expresiones culturales afines a la Pedagogía Crítica. Nuestros lugares de trabajo al uso no están a buen recaudo mientras sigamos planteándonos seguir siendo quienes manejamos el asunto. Los jugadores van a darse cuenta que pueden aprender de otras maneras y ser tratados con otra consideración muy pronto.

Bibliografía
- Giroux, H.A. (2003) Pedagogía y política de la esperanza. Teoría, cultura y enseñanza. Buenos Aires, Amorrortu.

dimarts, d’octubre 03, 2006

DECONTRUIR ELS MAPES AMB QUE ELS JUGADORS TRACTEN DE RELACIONAR-SE AMB COMPANYS D’EQUIP I ELS SEUS ENTRENADORS

Title: “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”

Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.

Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.

Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.

Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.

És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:

1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.

2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.

3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.

Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.

Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.

La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.

Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.

En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.