DE LA MÀGIA DEL BÀSQUET A LA MÀGIA DEL MAG EDGAR

Un es nota que es fa gran quan comença a recordar batalles de fa una pila d'anys. La d'avui és una d'aquestes batalles de fa una pila d'anys, d'un temps en el que Aquellos maravillosos años era una sèrie de culte, i on l'actor que interpreta avui amb tant èxit Gregory House (en Hugh Laurie) feia comèdies populars com Los amigos de Peter (Kenneth Branagh, 1992), encara que amb un paper molt residual.

Avui us parlaré dels tombs que dona la vida. I us parlaré de mi només indirectament (cosa ben estranya en un bloc consagrat a experiències en el bàsquet en primera persona). Comencem per una data propera... posem el divendres 15 de maig de 2009. Aquella nit actuava al Teatre-Auditori de sant Cugat un grup de mags, els Amics del Mag Lari. Entre ells un il·lustre ex-jugador de bàsquet, l'Edgar Mauri, amb el que vaig compartir més d'un 3x3. Primer recordo els Converse i San Miguel a l'Arc del Triomf/Parc de la Ciutadella. I després també diverses edicions de l'Adidas Streetball del Passeig de Maria Cristina.

Edgar Mauri, ara conegut artísticament com Mag Edgar

El que és cert és que vàrem passar estones molt entretingudes. Ell (bàsquet base de la Penya), el Lluís Martínez (CB Grup Barna i AESC Ramon Llull), el Alex del Olmo (UE Horta a cadet preferent, CB Sant Josep a júnior preferent) i jo mateix (poc puc aportar del meu currículum: lliga escolar de pre-infantil a cadet, i després Sènior Territorial i lliga d'empreses amb UNO-Amics) vam gaudir molt del bàsquet.

Fèiem un bon equip. L'Edgar era la màgia (i mai millor dit), l'elegància, el tir en suspensió i de llarga distància. També, és clar, les assistències, com no podia ser d'una altra manera veient el joc com a base rondant el 180 centímetres amb 14 anys. L'escola de la Penya es deixava veure en un jugador aparentment descoordinat, però una delícia, un talent pel bàsquet.

El Lluís era (i és, l'únic en actiu a hores d'ara) un gladiador, tot lluita i esperit, una locomotora anant cap a cistella, rebotejador impenitent i un "pispa" en defensa. Ha estat de ben segur dels pitjors malsons dels alers de Copa Catalunya durant els últims 10 anys. Un "paparra" i un tirador més fiable del que molts pensen. No és casual que, en la temporada 2007-08 i militant l'AESC-Ramon Llull la lliga EBA, fos nomenat Gigante de la semana per la revista Gigantes, crec recordar que amb 28 punts i una cosa així com 5 triples.

L'Alex tenia un bon joc de peus, i amb els seus 201 centímetres era fàcil anotar a vora de l'anella. Tenia a més a més bones mans, i era capaç de donar bones passades, un cop al defensa s'havia tancat sobre ell. El que més li agradava era fer-se un espai i tirar de tres o quatre metres, amb un tir per damunt del cap ben peculiar. El que més se li assembla potser és el de Courtney Thompson, encara que no portés la pilota tant a darrera. No era pas un Garbajosa, tampoc no ens imaginàvem jugadors així (potser si Toni Kukoc), però tenia traça per jugar a bàsquet encara que ho deixés de manera seriosa amb 18 anyets.

I jo? Què nassos feia jo, un jugador de bàsquet escolar, de Territorial, de lliga d'empresa, amb la flor i nata del bàsquet? Com era que ens trobàvem jugant contra Albert Roma o Josep Pacreu? No és un miratge: el Roger Grimau va jugar els dos anys de cadet amb el Lluís a CB Grup Barna i els dos anys de júnior amb l'Alex a Sant Josep.

Doncs jo era sisè home, o en aquests casos més aviat "quart". Era ja segurament més entrenador que no pas jugador, i dirigia força als meus companys. Encara que de vegades sortia com a desllorigador: fent un tir de tres per obrir la defensa, inventant-me una penetració rectificant per una safata inversemblant o una passa a la "remanguillé", o potser una defensa aferrissada a algun jugador exterior. Tot plegat i gràcies a ells una experiència adorable, fabulosa i ja podríem dir que mítica.

D'esquerra a dreta: Alex del Olmo, Lluís Martínez, Edgar Mauri, Mauro Valenciano (jo mateix)

Ara l'Edgar Mauri és, per a una bona colla de gent, en Mag Edgar. Jo encara li guardo un lloc al meu cor com Edgar i prou. Va ser un formidable driblador, un artista de la passada i un anotador consistent quan vaig jugar amb ell. Una mica trampós i fingidor, però potser això li escau molt bé amb l'art al que s'ha volgut consagrar.

Espero que el canvi de la màgia del bàsquet per la màgia dels Amics del Mag Lari l'hagi somrigut. Ell ho feia sovint mentre jugava amb mi. Sense gaire detalls sembla que està triomfant en allò que li agrada. Felicitats, Edgar!