EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dilluns, de novembre 16, 2009

ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT

Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.

El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.

Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.

El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.

Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.

Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.

Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.

Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".

Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.

Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.

Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.

2 comentaris:

dani ha dit...

totalment d'acord jo hi era al camp i vaig quedar glaçat de veure l'actitud d'en Grimau, mai he entès aquesta moda importada de la NBA, l'espectador es grata la butxaca per veure bàsquet del primer fina a l'ultim segon i em sembla una falta de respecte privar-nos d'espectacle.

Mauro Valenciano Oller ha dit...

Estic d'acord amb tu, dani, que no ajuda a l'espectacle aquestes actituds com ara "deixo de jugar la darrera possessió".

Hi ha una idea equivocada de fair-play, de respecte al rival... Un jugador no fa intenció de jugar el darrer atac, pensant que li està fent un favor a l'altre equip. És una actitud molt paternalista.

D'altra banda t'haig de dir que el món de l'esport, si una oca podem dir ben segur que és, és precisament un espai on es donen actituds molt infantils. Hi ha un tret característic de les actituds infantils: la confusió.

Roger es confon que el que ell ha decidit sigui el que li convé (o el que volen) els jugadors de l'altre equip. Quan prens una actitud adulta s'esvaeix aquesta confusió, cadascú actua des del seu lloc, estem diferenciats els uns dels altres.

Els àrbitres també es van cobrir de glòria, segons dirien els comentaries, "estalviant una falta que no era necessari assenyalar". Qui decideix si una falta és necessari assenyalar-la? No és qüestió d'assenyalar-les totes?