Marc Gasol: “Lo que he dicho no es ni mucho menos una crítica”
Foto: Rafa Casal/MARCA
Com la novel·la de Jane Austen, el partit entre Turquia i Espanya ens parla d'una època. Si Austen ens retratava la societat anglesa de l'època victoriana, la Selecció Espanyola es parla d'una altra: l'actual. Però en totes dues es pertinent parlar d'orgull i de prejudici, com ho feia Austen.
El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".
Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.
Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.
Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.
L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.
Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.
El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?
Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.
Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.
El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.
I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.
Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.
El títol de la novel·la d'Austen em serveix a les mil meravelles per mirar de situar en context en el qual Marc Gasol dona la seva opinió sobre la darrera jugada d'atac del combinat ÑBA. Derrota en tota regla i Marc expressa: "Es complicado, teniendo a Pau en pista, jugarse la última con el chico, el último que ha llegado... pues pasan estas cosas".
Wow!, que dirien per allà Memphis, Portland o Los Angeles. Wow o potser my godness (Déu meu). Ha estat sentir les paraules de Marc i he pensat que, com semblava pel joc de l'equip, hi ha quelcom que no funciona gens ni mica en aquesta Selecció. Però anem a pams.
Per una banda, Marc estava posant en dubte l'estratègia decidida en el temps mort per Scariolo. Una desautorització en tota regla, de les pitjors ganivetades que se li poden donar a un entrenador. Desvetllava qui era el responsable d'aquella decisió, i per tant assenyalava a Scariolo com culpable de no haver escollit Pau com primera opció de la jugada. Això marca una tibantor entre jugador i tècnic, i ens indica algunes coses de l'ambient a l'equip. Després, encara que matisant les seves paraules, Marc ja havia dit el que pensava. Més enllà d'aquí no valen excuses ni disculpes, dons ja havia queda prou clar el seu parer.
Per una altra banda, al mateix temps, Marc "infantilitzava" a Llull. Dir-li "chico" no és només un gir lingüístic lògic en un jugador que ha passat la darrera temporada a l'NBA, parlant al mitjans en anglès. Si just abans de parlar per La Sexta, Marc havia dit algunes paraules en anglès per algun altre mitjà de comunicació, segons ell mateix ha declarat, sembla convincent que hagi "chico". El gir, seria interessant saber, podria ser "guy" (quelcom com "tio", una expressió col·loquial pels col·legues) o bé "boy" o "kid" (nen, xicot), que implica una diferència, una asimetria. En aquest cas es reforçaria la idea de que Llull és, segons Marc, "boy" (nen) entre homes.
L'orgull de la família Gasol, i de que en Pau no sigui el jugador escollit per realitzar el darrer tir, és defensat pel mitjà de la nissaga, en Marc. Li fa de germà i de "primo de Zumosol", defensant-lo. Sembla que un nucli dur dins l'equip li guarden les esquenes al recent campió de l'NBA. Pau no cal que obri boca, ja té en Marc que surt en defensa seva i critica a tort i a dret, malgrat les seqüeles que això pugui deixar dins de l'equip. Que són moltes.
Marc defensa el seu germà gran a capa i espasa, malgrat el 48% en tirs lliures a la 1ª fase o les evidents llacunes defensives, palesades un cop més, en aquest cas enfront un jovencell turc com Asik. 30 minuts de mitja i mals porcentatges, a banda de la fluixa defensa, és el resum que jo faig de la participació de Pau Gasol en el campionat.
El prejudici apareix, així mateix, en el moment que Marc es pensa que Juan Carlos o Pau han de ser, inevitablement, els referents d'aquest equip. Ell ho era, sense anar més lluny, durant tota la preparació. És que ha oblidat com feia jugar ell l'equip quan li feien arribar pilotes interiors? O potser juga tant perdut a la pista ja que actua, inconscientment, per donar-li l'opció al seu germà a que s'incorpori aviat al ritme de competició, malgrat no estigui al 100%?
Penso que Marc, a banda de moltes lectures i hipòtesis sobre els rols que ocupen els jugadors (els assignats per Scariolo a la pista, i també els que tenen dins la dinàmica grupal), ha fet una critica en tota regla, ben directa i evident, tant a l'entrenador com al seu company d'equip. No valen les lloances a Llull que després hagin volgut fer-li tant Pau com també en Marc, que ha dit que no se l'ha entès bé... Però se l'ha entès perfectament. La "valentia" que diuen que ha tingut Llull no serveix per corregir el que ha dit en Marc, un atac frontal a l'essència del que és un equip: un entrenador prenent decisions importants i un jugador decidit per complir-les.
Sembla que a ningú li agrada pensar en un cinc d'Espanya a pista sense Pau, Juan Carlos i, podríem incloure'l també, Ricky. Sembla que en el discurs d'aficionats no especialistes en bàsquet, periodistes o d'altres persones molt més enteses (el propi Marc, que de bàsquet en sap i força), no es planteja la possibilitat de que es pugui pensar en algú més oportú que un d'ells dos per fer "la" jugada. És com si tinguéssim por a obrir la porta a altres talents. Claver o Llull han fet mèrits per tenir més minuts, però no són el que esperem de Juan Carlos. Per la seva banda, Pau sembla insustituïble a ulls d'alguns. Sort que Felipe Reyes està participant més que el que va fer en el primer partit, però Garbajosa segueix irreconeixible i Marc té altres coses al cap enlloc de jugar i ser referent a la Selecció, com ho ha estat fins ara uns pocs dies.
El desconcert, doncs, està servit. Quelcom d'estrany i neguitós està habitant la Selecció. L'ombra del dubte s'escampa i arrela dins del grup. Però tot té la seva lògica. Mentre Scariolo alimenta els egos de jugadors erràtics en aquest campionat com Juan Carlos i Pau fent-los jugar encara que fallin, reforça postures com la de Marc, que creu insubstituïbles al seu germà i a Juan Carlos. Scariolo, a hores d'ara, reforça l'opinió popular (recordem: no tècnica) de que és necessari per aquest equip que se la jugui Navarro o Pau Gasol.
I és que, ha de quedar ben clar, alguns no han tingut ni l'oportunitat de lluitar per una pilota. Al cap i a la fi està la necessitat de defensar fort, rebotejar i córrer, i és quelcom que no tots els jugadors a pista ofereixen. Quelcom que ja hem vist que Llull o Marc sóc capaços de donar. La diferència resulta visible en el minuts a pista: Pau (28) en comparació a Marc (18) o Juan Carlos (32) en relació a Llull (8), Claver (0) o fins i tot Cabezas (0) per jugar amb dos bases.
Scariolo cava la seva tomba reforçant prejudicis com "els que han de jugar 30", no permetent que jugadors sense el "charm" de Pau o Juan Carlos puguin tenir l'oportunitat de treure endavant situacions complicades. L'orgull del clan Gasol(s)-Navarro creix i es dispara fins a extrems mai vistos fins al dia d'avui.
Avui hem vist la veritable cara de la Selecció, no només pel seu nivell a pista contra els otomans, sinó també en el seu funcionament grupal i les tecles que toca el seleccionador. Ara caldrà veure de què pren nota Scariolo, si parlarà amb paraules o bé amb fets. O el que és el mateix, si farà la vista grossa després de la greu i notòria insubordinació de Marc Gasol.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada