Em dona molt de gust començar una nova categoria o línia temàtica de reflexió, la que he anomenant Epistemologia. Es tracta d'un gir més cap a la reflexió, un gir que ens porta a pensar sobre el que pensem, a reflexionar sobre el que reflexionem i la manera com ho plantegem. Fer epistemologia és fer "teoria del coneixement", descobrir com conservem i transformem el coneixement. És fer una aposta per re-viure com fem les connexions necessàries per articular el nostre discurs crític.
Els entrenadors tenim davant el repte de no confondre la nostra necessària autoritat amb una mescla d'autoritarisme ranci i una visió romàntica de la democràcia.
Més enllà del que puguem dir, pensar o fer en els nostres equips, en el nostra cas com entrenadors/es és clar i evident que el nostre rol és diferent al dels jugadors. Aquesta diferència de rols es basa, més enllà de consideracions sobre l'autoritat (i l'obediència en la ment d'alguns entrenadors i directius juràssics), en la distinció entre la condició de jugador i la condició d'entrenador.
A partir de donar-nos compte de l'existència d'aquesta inevitable frontera-límit, només a partir d'allà podem extreure la visió que ens interessa manegar en relació a nosaltres mateixos i als esportistes que tenim a l'equip.
Jo ja fa uns quants anys que m'encenc quan sento a dir que "l'entrenador decideix el que és convenient a cada moment". Però també haig de dir que em desil·lusiona confondre el donar la possibilitat als jugadors de dir a la seva al fet ben diferent de callar-nos la boca els entrenadors.
Els jugadors tenen dret a poder expressar què pensen i què volen. Però més enllà de veure-ho en oposició als desitjos/interessos de l'entrenador, ho hem de fixar com una mesura interessant i necessària per a la construcció de l'equip. La idea d'equip que tinguin els propis jugadors és un dels elements primordials del que puguem arribar a construir.
L'autoritat que tenim els entrenadors es basa, ja ho hem assenyalat, amb la diferència de rol amb els esportistes. Operem en espais diferents: uns, a la pista; els altres, a la banqueta. No tenim les mateixes tasques ni responsabilitats. Però per molt que busquem diferències, el que és important és que la diferència existeix d'inici, pertanyem a "classes" diferents.
De fet, no es tracta de fonamentar la nostra autoritat en base al nostre saber esportiu, ni a la nostra posició de poder. La nostra autoritat es fonamenta en la nostra habilitat per assenyalar indirectament la diferencia existent, i mantenint de manera convençuda aquests límits dins de la relació de cooperació que establim amb els esportistes.
Quan som autors d'una manera determinada d'entrenar els nostres esportistes, el que de fet estem fent és assenyalar-los una manera d'apuntalar l'autoritat de cadascú. Estem dibuixant una manera de portar (d'a-portar) el fruit de cadascú al projecte comú. D'aquesta manera podem ser autors que col·laborem en una obra coral del que no sabem el desenllaç. Seguint amb la metàfora interpretativa, els entrenadors, més que guionistes o directors a l'escena, som productors executius, persones que posem les bases per que el projecte tiri endavant.
Quan nosaltres som autors d'una manera d'entrenar que autoritzi (que permeti expressar-se) als esportistes, és quan estarem fent un pas endavant i desmarcant-nos de l'autoritarisme ranci o de la democràcia sense límits. Qualsevol diàleg, interacció, proposta dels jugadors ha de poder-se donar en els límits d'un escenari segur i clar que els entrenadors hem preparat curosament, i en el que puguem orientar l'esportista en la seva reflexió, que és també la nostra.
Tal vegada siguem capaços de fer això, se'ns obre un món de possibilitats per qüestionar creences referents a la necessitat d'una autoritat clara (patriarcal). S'obre un espai on la nostra autoritat com entrenadors no tindrà que ser defensada quan sigui posada en entredit, ja que nosaltres l'entenem com inherent a la relació i per tant no l'hàgim de defensar en contra dels atacs. No hem de tornar-nos a aquests "pressumptes" atacs ja que no és, de fet, un atac cap a nosaltres, sinó cap a la norma. Tampoc hem de violentar-nos ja que estarem entrant en el joc del que volen els esportistes: estarem mostrant-nos "preocupats" i disposats a entrar en el joc que volen que juguem, mostrant-nos febles i a seguint el ritme de la música que marquen els jugadors.
No hi ha res més perjudicial, doncs, que tornar-nos de manera violenta davant de l'escomesa d'un jugador/a que desafia el nostre plantejament. Si no estem venent cap moto a ningú, si estem presentant l'escenari on entrelligar els nostres esforços, no ens ha d'amoïnar que triguin en fer-se familiars amb la nostra manera de dirigir. Però als que vulguin fer demagogia no els aconsello que prenguin aquesta via: només als que volem trencar amb una determinada pedagogia dels grups. Malgrat que, per a aconseguir això, tot comença amb un trencament amb la epistemologia que hem vingut fent servir durant dècades, l'epistemologia (ciència del coneixement, o com parlem del que sabem) de com es defineix i genera l'autoritat dins del grup...
dimarts, de juliol 31, 2007
divendres, de juliol 27, 2007
UNA OCASIÓ EN QUE SI VAL LA PENA POSAR ETIQUETES
Un dels missatges que més sovint poso sobre la taula en el meu blog és advertir dels perills de posar etiquetes a les persones. Veure els seus comportaments com "infantil", "egoïsta" o "lloable" és sempre un punt de vista que jutja... Un punt de vista que hem de saber posar entre parèntesi i que no ens adreçi cap a conclusions acceleradament.
No obstant estar ficat de ple en aquesta croada per promoure un punt de vista a partir dels models constructivista i cibernètic, haig de dir que hi ha un cas en el que he trobat convenient "etiquetar". Ha estat per posar una mica d'ordre al meu blog, fent una tasca de taxonomista de la meva pròpia obra.
En aquests darrers i calurosos dies de juliol he fet una classificació, força exhaustiva, sobre els articles que tinc penjats al blog. He creat una sèrie d'eixos temàtics (a la pàgina de disseny del blog es refereixen com "etiquetes") per tal d'endreçar els continguts que, amb el pas dels mesos, prenen una dimensió considerable.
Així ara visitants nous, i també d'oficials i habituals, poden revisar els escrits per temàtiques, i no només quedar-se en el moment present.
No obstant estar ficat de ple en aquesta croada per promoure un punt de vista a partir dels models constructivista i cibernètic, haig de dir que hi ha un cas en el que he trobat convenient "etiquetar". Ha estat per posar una mica d'ordre al meu blog, fent una tasca de taxonomista de la meva pròpia obra.
En aquests darrers i calurosos dies de juliol he fet una classificació, força exhaustiva, sobre els articles que tinc penjats al blog. He creat una sèrie d'eixos temàtics (a la pàgina de disseny del blog es refereixen com "etiquetes") per tal d'endreçar els continguts que, amb el pas dels mesos, prenen una dimensió considerable.
Així ara visitants nous, i també d'oficials i habituals, poden revisar els escrits per temàtiques, i no només quedar-se en el moment present.
dijous, de juliol 26, 2007
PEDAGOGIA EXTREMA: QUI SOM NOSALTRES PER DIR QUÈ HA D'ESPERAR LA PERSONA DE SI MATEIXA?
como si el "mejor interés" de una persona pudiera ser juzgado por algo que no sean sus propios deseos.
- Kingsley Davis (citat a Szasz, 2000:51)
En els darrers mesos he estat preparant el meu segon llibre. Vull enfocar-lo cap a la pedagogia esportiva, sobretot pel que fa a la direcció de grups. Em dono compte, les vegades quan comparteixo alguna idea o experiència amb altres persones, que em costa de trobar una actitud d'escolta sense prejudicis. Allò que desenvolupo jo amb els meus jugadors em costa de trobar amb altres companys entrenadors.
Crec que l'educació ha funcionat durant molts segles gràcies a la por que existia. Parlo de la por que acompanyava les figures que transmetien el saber com a figures de poder. La coerció, l'amenaça i el càstig han estat estratègies tant pròpies de l'educació com ho puguin haver estat la reflexió, la pregunta socràtica o la cordial felicitació.
La pedagogia sobre la que vull reflexionar és extrema en el seu plantejament: pretén ser una pedagogia que no deixi al marge els mitjans per assolir l'aprenentatge. La fi d'aprendre resideix massa sovint en les intencions dels educadors, i no obstant fallem alhora d'inspirar als aprenents. La revisió de la nostra actitud, de vegades amb connotacions autoritàries, resulta ser un obstacle per revolucionar el camp de la pedagogia.
Les certeses amb les que caminem no són l'únic recolzament que podem cercar. Hi ha multiplicitat d'escenaris en els que no depenem exclussivament del nostre saber, de la veritat que fem nostra. Hi ha moments en que hem de posar-nos a nosaltres mateixos entre parèntesi, i permetre'ns el luxe d'arreconar aquestes situacions que ens presenten una visió única de la realitat.
No vull dir que ens fem enrera de tot el que ens pensaven que era veritat. Simplement em refereixo a ser cautelosos alhora de fixar les nostres simpaties, en la mesura que les nostres creences de vegades ens situen davant una situació sense una base suficientment real. Sense arribar a dir que amb la nostra mirada sostenim una realitat irreal, si que moltes vegades aconseguim veure i confirmar allò que anem buscant. Veiem allò que volem veure.
Davant un càstig exemplar que imposem ens sembla que no hi ha cap "recaiguda" més, i ens felicitem a nosaltres mateixos. Davant una advertència o una amenaça ens sentim una mica més segurs que no tornarà a passar, però en el moment que passa posem el crit en el cel o bé ens decepcionem. Crec que la categoria moral de la decepció hauria d'estar proscrita en el món de l'educació. Mai li hauríem de dir-li a una persona que ens decepciona... Qui som nosaltres per dir que ha d'esperar la persona de si mateixa?
Bibliografia
- Szasz, T. (2000) Ideología y enfermedad mental. Amorrortu, Buenos Aires.
- Kingsley Davis (citat a Szasz, 2000:51)
En els darrers mesos he estat preparant el meu segon llibre. Vull enfocar-lo cap a la pedagogia esportiva, sobretot pel que fa a la direcció de grups. Em dono compte, les vegades quan comparteixo alguna idea o experiència amb altres persones, que em costa de trobar una actitud d'escolta sense prejudicis. Allò que desenvolupo jo amb els meus jugadors em costa de trobar amb altres companys entrenadors.
Crec que l'educació ha funcionat durant molts segles gràcies a la por que existia. Parlo de la por que acompanyava les figures que transmetien el saber com a figures de poder. La coerció, l'amenaça i el càstig han estat estratègies tant pròpies de l'educació com ho puguin haver estat la reflexió, la pregunta socràtica o la cordial felicitació.
La pedagogia sobre la que vull reflexionar és extrema en el seu plantejament: pretén ser una pedagogia que no deixi al marge els mitjans per assolir l'aprenentatge. La fi d'aprendre resideix massa sovint en les intencions dels educadors, i no obstant fallem alhora d'inspirar als aprenents. La revisió de la nostra actitud, de vegades amb connotacions autoritàries, resulta ser un obstacle per revolucionar el camp de la pedagogia.
Les certeses amb les que caminem no són l'únic recolzament que podem cercar. Hi ha multiplicitat d'escenaris en els que no depenem exclussivament del nostre saber, de la veritat que fem nostra. Hi ha moments en que hem de posar-nos a nosaltres mateixos entre parèntesi, i permetre'ns el luxe d'arreconar aquestes situacions que ens presenten una visió única de la realitat.
No vull dir que ens fem enrera de tot el que ens pensaven que era veritat. Simplement em refereixo a ser cautelosos alhora de fixar les nostres simpaties, en la mesura que les nostres creences de vegades ens situen davant una situació sense una base suficientment real. Sense arribar a dir que amb la nostra mirada sostenim una realitat irreal, si que moltes vegades aconseguim veure i confirmar allò que anem buscant. Veiem allò que volem veure.
Davant un càstig exemplar que imposem ens sembla que no hi ha cap "recaiguda" més, i ens felicitem a nosaltres mateixos. Davant una advertència o una amenaça ens sentim una mica més segurs que no tornarà a passar, però en el moment que passa posem el crit en el cel o bé ens decepcionem. Crec que la categoria moral de la decepció hauria d'estar proscrita en el món de l'educació. Mai li hauríem de dir-li a una persona que ens decepciona... Qui som nosaltres per dir que ha d'esperar la persona de si mateixa?
Bibliografia
- Szasz, T. (2000) Ideología y enfermedad mental. Amorrortu, Buenos Aires.
dilluns, de juliol 23, 2007
ELS ENTRENADORS DE BASE I QUÈ ESPEREN LES FAMÍLIES DE NOSALTRES
Aquest és el quart inèdit que publico en aquestes darreres setmanes. Correspon a la temporada 2005-06.
Li dedico a en Joan Cortés, un dels meus infatigables lectors, per les bones hores viscudes a Manresa.
Hi ha a dia d’avui massa uniformitat sobre què s’espera dels entrenadors. Una uniformitat que no sé ben bé a que atribuir, però que sospitosament m’ensumo la flaire a pensament únic i als temps de dictadura política.
Una de les primeres frases que sentim quan demanem a la gent que li suggereix la figura (el rol) de l’entrenador/a és, precisament: "que els jugadors facin cas de l’entrenador". O que se l’escolti. O que se’l respecti. Tot seguit, podem sentir com algú diu "que l’entrenador controli el que fan els nens". També podríem sentir, però, altres idees com "sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis" o bé "motiva’ls". Anem a pams i vegem-les una a una.
1) "Que els jugadors facin cas de l’entrenador". Sembla una condició indispensable i inqüestionable. Però pensem-la a la inversa: "que l’entrenador faci cas dels jugadors". Aquest imperatiu, enunciat de manera que fem cas dels desigs del jugador/a, pot portar-nos moltes sorpreses. Resulta un primer gir que ens treu de l’òrbita acomodada en la que vivim. Si el desig del jugador té lloc per expressar-se, l’activitat té més possibilitats d’èxit.
2) "Que l’entrenador controli el que fan els nens". Primer hem parlat de fer cas, ara de controlar. O el que és el mateix: de seguir la pista, de jutjar, de fer simbòlicament de Pare. No només volem que facin els que els entrenadors volem (no el que volen els jugadors, que hem apuntat com alternativa), sinó que a més a més ens atrevim a dir què és correcte i què està fora de lloc a cada moment.
3) "Sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis". La duresa és sinònim de disciplina, i la disciplina encara la vivim avui com un instument alliçonador, com una eina necessària per a educar. I és veritat que cal trobar la manera de disciplinar la persona, el grup. Però disciplinar pot ser moltes altres coses que ser dur: pot ser fomentar la reflexió personal sobre el que volem fer. Disciplinar no hauria de ser sinònim, obligatòriament, de duresa. Seguir una disciplina és, a fi de comptes, escollir un camí per a seguir-lo un mateix, per decisió pròpia. No hauria de ser imposat, sinó podríem dir autoimposat, i per tant desapareix la imposició. Com la disciplina de les arts marcials, o de la meditació. Ho faig per què m’agrada i ho vull fer. I més enllà d’això: sembla que se’ns doni permís per a actuar aplicant mètodes punitius o coercitius. Semblem actors autoritzats per la família per aplicar mètodes de repressió i reeducació.
4) "Motiva’ls". No hi ha dubte que, encara que aparegui la quarta, aquesta és una de les demandes estrella. S’ha de motivar els esportistes, se’ns demana per que aconseguim que els jugadors s’impliquin més. Però si enlloc d’això pensem en la importància que els esportistes verbalitzin els motius de la pràctica, que comparteixin el seu desig per fer esport amb els companys, potser resulta un element de "motivació" més efectiu.
Tot i que he passat bastant per sobre, aquestes quatre demandes considero que són habituals en l’entorn esportiu actual. Ens les fan molts pares i mares. Amb tot, la qüestió que cal valorar ara és si aquesta visió serà la culturalment dominant en la nostra societat en els propers anys, o bé si fruit de l’adaptació als canvis socials i l’obertura a models diferents de direcció canviaran el panorama d’expectatives sobre el rol d’entrenador. Si volem, en definitiva, canviar la manera de veure i de fer les coses.
En acabar la revisió d'aquest inèdit em dono compte de la familiaritat que comparteix amb un altre post, el darrer fins aquest. La veritat és que aquest escrit el tenia oblidat, però m'agrada penjar-lo ara ja que lliga molt i molt bé amb el meu darrer escrit.
Li dedico a en Joan Cortés, un dels meus infatigables lectors, per les bones hores viscudes a Manresa.
Hi ha a dia d’avui massa uniformitat sobre què s’espera dels entrenadors. Una uniformitat que no sé ben bé a que atribuir, però que sospitosament m’ensumo la flaire a pensament únic i als temps de dictadura política.
Una de les primeres frases que sentim quan demanem a la gent que li suggereix la figura (el rol) de l’entrenador/a és, precisament: "que els jugadors facin cas de l’entrenador". O que se l’escolti. O que se’l respecti. Tot seguit, podem sentir com algú diu "que l’entrenador controli el que fan els nens". També podríem sentir, però, altres idees com "sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis" o bé "motiva’ls". Anem a pams i vegem-les una a una.
1) "Que els jugadors facin cas de l’entrenador". Sembla una condició indispensable i inqüestionable. Però pensem-la a la inversa: "que l’entrenador faci cas dels jugadors". Aquest imperatiu, enunciat de manera que fem cas dels desigs del jugador/a, pot portar-nos moltes sorpreses. Resulta un primer gir que ens treu de l’òrbita acomodada en la que vivim. Si el desig del jugador té lloc per expressar-se, l’activitat té més possibilitats d’èxit.
2) "Que l’entrenador controli el que fan els nens". Primer hem parlat de fer cas, ara de controlar. O el que és el mateix: de seguir la pista, de jutjar, de fer simbòlicament de Pare. No només volem que facin els que els entrenadors volem (no el que volen els jugadors, que hem apuntat com alternativa), sinó que a més a més ens atrevim a dir què és correcte i què està fora de lloc a cada moment.
3) "Sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis". La duresa és sinònim de disciplina, i la disciplina encara la vivim avui com un instument alliçonador, com una eina necessària per a educar. I és veritat que cal trobar la manera de disciplinar la persona, el grup. Però disciplinar pot ser moltes altres coses que ser dur: pot ser fomentar la reflexió personal sobre el que volem fer. Disciplinar no hauria de ser sinònim, obligatòriament, de duresa. Seguir una disciplina és, a fi de comptes, escollir un camí per a seguir-lo un mateix, per decisió pròpia. No hauria de ser imposat, sinó podríem dir autoimposat, i per tant desapareix la imposició. Com la disciplina de les arts marcials, o de la meditació. Ho faig per què m’agrada i ho vull fer. I més enllà d’això: sembla que se’ns doni permís per a actuar aplicant mètodes punitius o coercitius. Semblem actors autoritzats per la família per aplicar mètodes de repressió i reeducació.
4) "Motiva’ls". No hi ha dubte que, encara que aparegui la quarta, aquesta és una de les demandes estrella. S’ha de motivar els esportistes, se’ns demana per que aconseguim que els jugadors s’impliquin més. Però si enlloc d’això pensem en la importància que els esportistes verbalitzin els motius de la pràctica, que comparteixin el seu desig per fer esport amb els companys, potser resulta un element de "motivació" més efectiu.
Tot i que he passat bastant per sobre, aquestes quatre demandes considero que són habituals en l’entorn esportiu actual. Ens les fan molts pares i mares. Amb tot, la qüestió que cal valorar ara és si aquesta visió serà la culturalment dominant en la nostra societat en els propers anys, o bé si fruit de l’adaptació als canvis socials i l’obertura a models diferents de direcció canviaran el panorama d’expectatives sobre el rol d’entrenador. Si volem, en definitiva, canviar la manera de veure i de fer les coses.
En acabar la revisió d'aquest inèdit em dono compte de la familiaritat que comparteix amb un altre post, el darrer fins aquest. La veritat és que aquest escrit el tenia oblidat, però m'agrada penjar-lo ara ja que lliga molt i molt bé amb el meu darrer escrit.
dissabte, de juliol 21, 2007
QUÈ DIU DE NOSALTRES "ESPERAR QUELCOM" DELS ESPORTISTES
"Yo hago lo mío y tú haces lo tuyo.
No estoy en este mundo para llenar tus expectativas
Y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Yo soy yo y tú eres tú.
Y si por casualidad nos encontramos, es hermoso.
Si no, no puede remediarse."
- Fritz S. Perls (1893-1970)
Perls va ser un dels creador de la teràpia Gestalt, juntament amb Goodman. En aquest fragment que he trobat reflectida una de les idees que he compartit amb els alumnes d'un dels grups dels cursos en règim de concentració de Manresa.
La primera idea és la següent: com entrenadors no podem buscar complir les nostres expectatives a partir del que esperem dels altres. La nostra relació amb els nostres jugadors sovint està tenyida per allò que esperem d'ells, per aquella expectativa que funciona com a eix o frontissa sobre la qual negociem el projecte de l'equip.
És perillós per la concreció i futur del projecte dels esportistes fixar unes expectatives determinades sobre el grup. Allò que ens fixem com a vàlid o oportú per a aquell grup funciona a la vegada com a horitzó de millora (des del nostre punt de vista, i seguint un discurs racional) i com a limitació en la dimensió de creació d'un projecte determinat (per part dels jugadors, i en un ordre diferent al discurs racional).
La segona idea està emparentada amb la primera, podríem dir que es troba com un cas específic de la primera. Em refereixo al cas d'esperar l'aprovació o el "carinyo" per part dels esportistes, que reconeguin la nostra feina d'una manera o d'una altra. Aquest tipus de pensament crea en nosaltres una expectativa perillosa, en la mesura que si no acomplim aquesta expetativa valorarem d'una manera pressumptament empobrida (no hem assolit aquella estima que cercàvem). Com els dèia als alumnes del curs: esperar estima, apreci dels jugadors resulta una situació que no correspon a la lògica de la nostra relació amb ells.
La relació així imaginada ens porta a una situació en la que la tasca a dur a terme queda en entredit, més que res per que una de les condicions existents (encara que de vegades inconscient) resulta ser que el seu treball ens satisfaci a nosaltres. L'espai on el projecte de l'equip queda situat en unes latituds d'aquesta mena, vist des de la visió d'un observador entrenat, resulten clarament allunyades al desig dels esportistes. Mentre el motor de l'equip i del seu funcionament és allò que espera l'entrenador/a, les expectatives de l'equip queden en suspens i sense que se li dona forma al procés de construcció de l'equip.
Així, les dues idees que volia proposar avui van en la línia de deixar clar que diu molt de nosaltres esperar alguna cosa dels nostres jugadors. Esperar segons quines coses suposa horitzó i límit, com hem dit abans. I suposa construir un panorama que ens manté allunyats de la tasca a dur a terme, en la mesura que està medititzat per un desig nostre (i no tant del grup). Deixar-nos guiar per aquests impulsos suposa una complicació en la nostra feina, molt especialment ja que no ens ajuda gens a diferenciar el nostre rol amb el dels esportistes, i tot plegat aporta confusió i ambigüitat.
Hem d'afinar la nostra mirada sobre l'equip i fer un bon entrenament d'observació per no caure sistemàticament en paranys com aquests que hem mencionat. Estratègies rudimentàries per satisfer un gran ventall d'expectatives notres a nivell personal, entre elles i en un lloc destacat que els hi agradem prou o que ens tinguin apreci, ens porten a carrerons sense sortida.
No estoy en este mundo para llenar tus expectativas
Y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Yo soy yo y tú eres tú.
Y si por casualidad nos encontramos, es hermoso.
Si no, no puede remediarse."
- Fritz S. Perls (1893-1970)
Perls va ser un dels creador de la teràpia Gestalt, juntament amb Goodman. En aquest fragment que he trobat reflectida una de les idees que he compartit amb els alumnes d'un dels grups dels cursos en règim de concentració de Manresa.
La primera idea és la següent: com entrenadors no podem buscar complir les nostres expectatives a partir del que esperem dels altres. La nostra relació amb els nostres jugadors sovint està tenyida per allò que esperem d'ells, per aquella expectativa que funciona com a eix o frontissa sobre la qual negociem el projecte de l'equip.
És perillós per la concreció i futur del projecte dels esportistes fixar unes expectatives determinades sobre el grup. Allò que ens fixem com a vàlid o oportú per a aquell grup funciona a la vegada com a horitzó de millora (des del nostre punt de vista, i seguint un discurs racional) i com a limitació en la dimensió de creació d'un projecte determinat (per part dels jugadors, i en un ordre diferent al discurs racional).
La segona idea està emparentada amb la primera, podríem dir que es troba com un cas específic de la primera. Em refereixo al cas d'esperar l'aprovació o el "carinyo" per part dels esportistes, que reconeguin la nostra feina d'una manera o d'una altra. Aquest tipus de pensament crea en nosaltres una expectativa perillosa, en la mesura que si no acomplim aquesta expetativa valorarem d'una manera pressumptament empobrida (no hem assolit aquella estima que cercàvem). Com els dèia als alumnes del curs: esperar estima, apreci dels jugadors resulta una situació que no correspon a la lògica de la nostra relació amb ells.
La relació així imaginada ens porta a una situació en la que la tasca a dur a terme queda en entredit, més que res per que una de les condicions existents (encara que de vegades inconscient) resulta ser que el seu treball ens satisfaci a nosaltres. L'espai on el projecte de l'equip queda situat en unes latituds d'aquesta mena, vist des de la visió d'un observador entrenat, resulten clarament allunyades al desig dels esportistes. Mentre el motor de l'equip i del seu funcionament és allò que espera l'entrenador/a, les expectatives de l'equip queden en suspens i sense que se li dona forma al procés de construcció de l'equip.
Així, les dues idees que volia proposar avui van en la línia de deixar clar que diu molt de nosaltres esperar alguna cosa dels nostres jugadors. Esperar segons quines coses suposa horitzó i límit, com hem dit abans. I suposa construir un panorama que ens manté allunyats de la tasca a dur a terme, en la mesura que està medititzat per un desig nostre (i no tant del grup). Deixar-nos guiar per aquests impulsos suposa una complicació en la nostra feina, molt especialment ja que no ens ajuda gens a diferenciar el nostre rol amb el dels esportistes, i tot plegat aporta confusió i ambigüitat.
Hem d'afinar la nostra mirada sobre l'equip i fer un bon entrenament d'observació per no caure sistemàticament en paranys com aquests que hem mencionat. Estratègies rudimentàries per satisfer un gran ventall d'expectatives notres a nivell personal, entre elles i en un lloc destacat que els hi agradem prou o que ens tinguin apreci, ens porten a carrerons sense sortida.
divendres, de juliol 20, 2007
TRENCANT MOTLLOS A TORT I A DRET
Trencant els motllos amb que ens amotllem al món podem veure la realitat de manera diferent.
Aquests dies he estat entrenant els alumnes de dos grups del curs d'Entrenador de Categoria Sènior a veure la realitat de manera diferent. Amb una disposició innovadora i trencadora hem plantejat un curs des de l'observació de la pràctica del 5x5, l'organització d'un grup de treball d'entrenadors i la discussió sobre el bàsquet que veiem (i el que volem).
Traient-nos les ulleres amb que mirem habitualment el món podem entendre què és el que veiem.
M'he quedat amb una frase d'un article que llegia, entre classe i classe, sobre el pensament de Gregory Bateson: "dos descripcions són millors que una". Bateson defensa que dos punts de vista són millors que un, ja que tenir-ne només un és limitar-se molt en la nostra mirada al món.
Aquests dies he estat entrenant els alumnes de dos grups del curs d'Entrenador de Categoria Sènior a veure la realitat de manera diferent. Amb una disposició innovadora i trencadora hem plantejat un curs des de l'observació de la pràctica del 5x5, l'organització d'un grup de treball d'entrenadors i la discussió sobre el bàsquet que veiem (i el que volem).
Traient-nos les ulleres amb que mirem habitualment el món podem entendre què és el que veiem.
M'he quedat amb una frase d'un article que llegia, entre classe i classe, sobre el pensament de Gregory Bateson: "dos descripcions són millors que una". Bateson defensa que dos punts de vista són millors que un, ja que tenir-ne només un és limitar-se molt en la nostra mirada al món.
dilluns, de juliol 16, 2007
MANRESA VA AGAFANT TEMPERATURA
He arribat fa 24 hores a Manresa per fer classe als cursos d'Entrenador de Formació i de Categoria Sènior, i la temperatura s'ha anat acostant a la del sec estiu propi de la Catalunya central.
Demà debuto en els cursos i tinc una novetat interessant: introduir pista en les assignatures de Planificació i Metodologia. Però no ho faré, com ha estat el cas d'algun altre agossarat, per fer demostracions de metodologia a pista, sinó que en tinc una altra pensada. Una de grossa.
Tinc ganes de començar amb les classes i ficar-me de ple en els tres cursos que donaré. M'han demanat de penjar un inèdit aquesta nit, però esperaré a demà o demà passat per penjar-lo. D'una altra manera em quedaré sense el meu arsenal particular per aquests dies de feina intensiva en que tinc poc temps per escriure!
Demà debuto en els cursos i tinc una novetat interessant: introduir pista en les assignatures de Planificació i Metodologia. Però no ho faré, com ha estat el cas d'algun altre agossarat, per fer demostracions de metodologia a pista, sinó que en tinc una altra pensada. Una de grossa.
Tinc ganes de començar amb les classes i ficar-me de ple en els tres cursos que donaré. M'han demanat de penjar un inèdit aquesta nit, però esperaré a demà o demà passat per penjar-lo. D'una altra manera em quedaré sense el meu arsenal particular per aquests dies de feina intensiva en que tinc poc temps per escriure!
ENTRE DISTANT I DISTÈS
Aquest és el tercer inèdit que publico en aquestes darreres setmanes. Correspon a la temporada 2004-05.
Per això jo parlo d’estar "entre distant i distès".
- Distant: vol dir ser, entre d’altres coses, constant en la teva exigència de mantenir una certa distància respecte el grup. La distància és el que et permet exigir constància i no relaxar-te o esbargir-te amb els teus jugadors/es, situació que porta a confusions. Per exemple: l’entrenador/a no ha de jugar o entrenar amb els seus jugadors, com passa habitualment amb els rondos del futbol, ja que el seu lloc és el de ser un observador del que està passant, i no participar "com un més".
- Distès: vol dir trobar aquells moments per relaxar-te amb els jugadors. Perdre una mica les "formalitats", parlar una mica més de tu a tu. No tot és mantenir la distància (encara que per mi és allò bàsic de la relació, posar una distància suficient per que els jugadors entre ells mateixos s’organitzin i tu puguis estar allà, supervisant el procés). Les estones prenent un cafè abans de baixar al vestidor abans del partit amb el senior, el dinar o sopar d’equip, o bé una xerrada informal sobre el com van els estudis, poden ser bones ocasions per apropar-te una mica i conèixer també els seus interessos fora del bàsquet.
És clar que ni aquesta és una fórmula única que serveixi per cada entrenador ni cap equip s’ha d’entrenar igual. Però posats a dir alguna manera efectiva (amb els jugadors que tinc aquest any i de la manera que sóc jo), m’interessava seguir aprofundint en la manera que tinc d’entendre la relació E-J.
Per això jo parlo d’estar "entre distant i distès".
- Distant: vol dir ser, entre d’altres coses, constant en la teva exigència de mantenir una certa distància respecte el grup. La distància és el que et permet exigir constància i no relaxar-te o esbargir-te amb els teus jugadors/es, situació que porta a confusions. Per exemple: l’entrenador/a no ha de jugar o entrenar amb els seus jugadors, com passa habitualment amb els rondos del futbol, ja que el seu lloc és el de ser un observador del que està passant, i no participar "com un més".
- Distès: vol dir trobar aquells moments per relaxar-te amb els jugadors. Perdre una mica les "formalitats", parlar una mica més de tu a tu. No tot és mantenir la distància (encara que per mi és allò bàsic de la relació, posar una distància suficient per que els jugadors entre ells mateixos s’organitzin i tu puguis estar allà, supervisant el procés). Les estones prenent un cafè abans de baixar al vestidor abans del partit amb el senior, el dinar o sopar d’equip, o bé una xerrada informal sobre el com van els estudis, poden ser bones ocasions per apropar-te una mica i conèixer també els seus interessos fora del bàsquet.
És clar que ni aquesta és una fórmula única que serveixi per cada entrenador ni cap equip s’ha d’entrenar igual. Però posats a dir alguna manera efectiva (amb els jugadors que tinc aquest any i de la manera que sóc jo), m’interessava seguir aprofundint en la manera que tinc d’entendre la relació E-J.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
