PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A BARCELONA

El passat 31 de maig vaig fer la presentació del llibre "Phil Jackson: El maestro zen" a la llibreria Alibri de Barcelona. Aquest és el meu darrer llibre publicat, una biografia que analitza la trajectòria de l'entrenador amb més campionats de l'NBA, a més a més d'un dels tècnics que s'ha rodejat d'una sèrie de motius més pintorescos. Ara bé, el llibre mira de fer justícia a l'enorme bon joc que varen fer els Bulls i els Lakers sota les seves ordres. És a dir, que més enllà dels motius religiosos o filosòfics amb que Jackson rodeja la seva posada en escena, el que queda és un bagatge d'aspectes tècnics, tàctics i estratègics d'una gran volada. Per aquest motiu, durant el llibre dissecciono una vintena de partits que Jackson ha dirigit, a raó d'un per cada temporada com head coach. Espero haver donat una mostra del seu talent com estratega, i no tan sols com a xerrameca.

El 31 de maig a l'Alibri va ser un reencontre. Allà, al bell mig de Barcelona, ja hi havia fet una bona pila de presentacions els anys 2012 i 2013. De fet, és un entorn en el qual em sento còmode. En aquesta ocasió no va ser diferent, i l'experiència va ser molt entranyable. Vaig tenir el plaer de comptar amb el Julián Felipo, redactor de la secció de bàsquet de Mundo Deportivo, com a presentador-introductor de l'acte. La tria va ser tot un encert. El Julián va traçar les línies mestre d'un personatge que, com van poder escoltar els assistents, tant per ell com per mi resulta algú apassionant.

La presència d'entrenadors, familiars i amics entre el públic va un fet ser molt agradable. Remarcable que vinguessin entrenadors en actiu a conèixer les aventures de Phil Jackson, fet que va provocar que algunes persones demanessin pels detalls del famós 'atac en triangle', que en anglès s'ha conegut abastament com side-line triangle, així com també com triple-post offense. Aquesta última denominació cal no confondre-la amb l'atac de triple post tal com el coneixem a Catalunya, basat en el principi d'atac flex de "qui bloqueja és bloquejat". Paga la pena dir que Tex Winter, arquitecte del atac en triangle, és qui li va donar les eines a Phil Jackson per poder-lo desenvolupar a Chicago primer, i a Los Ángeles després.

Després de la presentació a Barcelona, he pensat que en els propers mesos faré alguna altra presentació del llibre a d'altres indrets de Catalunya. Faré bullir l'olla per tres motius, bàsicament: per la dimensió colossal del personatge biografiat; per la acurada feina d'edició d'Ediciones JC; així com perla important feina que hi ha hagut al darrera per part meva.

Aviat anunciaré les dates i llocs triats per fer altres actes per donar a conèixer aquest llibre.

Culminació del projecte "Mirades a l'esport infantil"

Aquest mes de novembre he publicat, en el Blog Espai de Llibertat de la Fundació Ferrer i Guàrdia, el tercer i darrer article de la sèrie "Mirades a l'esport infantil". Aquest projecte ha pogut veure la llum gràcies a la bona disposició de Vicenç Molina, que ha trobat adient publicar els articles al Blog. Publicar en aquest indret de reflexió em resulta plaent.

En la sèrie "Mirades de l'esport infantil" he fet una anàlisi de l'esport infantil i juvenil a Catalunya des d'una perspectiva crítica. Penso que algunes iniciatives ben atapeïdes del terme "valors", per algunes persones un signe de estar ben adreçades, és més aviat tota una altra cosa: el senyal inequívoc de que estem davant d'un discurs pobre, buit, farcit de llocs comuns i amb una tendència cap a la confusió i la promoció de la patologia.

En alguna ocasió he pensat que una de les qüestions que més m'amoïnen és, a fi de comptes, portar salut a l'esport. I no em refereixo a portar salut cardiovascular, o salut en termes de disminució dels índexs d'obesitat. Encara que si estirem molt la idea, també ho podria arribar a ser, això, salut. Em refereixo més aviat a una pregunta del tipus: és la pràctica esportiva amb infants a Catalunya, tal com són les institucions, les normatives vigents i la formació dels professionals que hi treballen, un entorn que promociona la salut (especialment mental) dels esportistes? A mi em sembla que estem davant d'una pregunta a la qual hem de contestar, sense victimisme però sense tapar el cúmul d'errades que arrosseguem, de manera sincera dient: NO.

Però si ens pensàvem que tot anava sobre rodes... No obstant, la situació no em sembla gens afalagadora. Una de las maniobres de distracció la podem trobar amb la veneració al terme "valors". Els "valors" semblen una cuirassa impenetrable, protecció contra qualsevol crítica o sospita que puguem tenir sobre el funcionament del sistema. Com ens encomanem a la bondat que flueix de anomenar a tort i a dret els "valors", sembla que puguem estar ben tranquils. De fet qui els menciona, sembla que tingui en les seves mans el Sant Graal, i que pugui gaudir del coneixement més verídic i absolut. Al meu entendre, aquesta menció tant sovintejada al terme "valors" i allò que evoca no fa més que amagar les febleses d'un discurs que, com dèia abans, és pobre, buit i amb tendència cap a la confusió i la patologia.

En aquests tres articles li toco el crustó a diferents projectes i propostes que inunden l'esport infantil i juvenil, i que tenen més o menys relació amb la defensa dels "valors" com a guariment per a tots els mals. Ja fa temps que tinc posat el punt de mira en la norma d'alineació, així com també sobre la norma de tancar l'acta. Es tracta de dos dels productes estrelles del reglament de minibàsquet promogut des de la Federació Catalana de Basquetbol des de fa una pila d'anys, i que després d'uns primers passos en l'àmbit del minibàsquet es va estendre a d'altres miniesports.

Lluny de quedar en manifestacions aïllades, aquestes propostes confuses i patologitzants s'han estès com una taca d'oli, recargolant-se d'una manera aberrant. Mostra d'això és l'efervescència als mitjans de comunicació i dins de certs cercles educatius del projecte Juga Verd Play del Consell Esportiu del Baix Llobregat, el qual ha tingut un ampli recolzament des de que va començar a caminar l'any 2013. Un dels seus punts culminants ha estat la posterior acollida institucional de la idea dins del que seria les consideracions de tipus tècnic en la Resolució Pre 2095/2015 de la Generalitat de Catalunya, on s'incopora la filosofia propia del projecte en el que seria el sistema de puntuació integrat.

Estem davant, doncs, de tot un seguit de mesures de diferents èpoques (la norma d'alineació comença a aplicar-se a 1964 a nivell estatal, a través de la Federación Española de Baloncesto; la norma de tancar l'acta inaugura el seu camí al 2001, com a creació pròpia de la Federació Catalana de Basqeutbol en base al mercy rule ja existent en altres indrets; el Juga Verd Play es presenta en societat al 2013), encara que amb alguns trets en comú totes elles:
- Menyspreu del resultat (marcador) obtingut en el partit, la qual cosa dona l'esquena a la importància que hom valori el seu producte i el reconegui com propi.
- Obligatorietat de fer una sèrie d'accions que es consideren lloables. Es tracta de qüestions ben reconiexibles: fer jugar tothom en cada partit; deixar de comptar les cistelles per no "humiliar"; que els pares estiguin obligats a votar donant una puntuació al comportament dels equips, i així estiguin distrets-amenaçats per aleshores no protestar ni insultar. Ara bé, en se mesures que cal fer-les de manera obligada, deixen de ser potencialment virtuoses.
- Degradació dels aspectes tècnics del joc, del virtuosisme tècnic especialment. Quan el "bon joc" passa a un segon o tercer lloc en l'interès dels tècnics (si es que encara se li manté alguna importància), es perd la possibilitat d'aprendre a fer l'esport. Aquesta renúncia volguda a voler treballar pel perfeccionament i l'excel·lència tècnica es dona, molt especialment, per la preeminència de la idea de que l'esport ha de ser educatiu, i que per ser-ho cal que sigui una experiència amb una certificació indubtable de "valors".

Podeu llegir els articles on desenvolupo aquestes idees (de títols "Els profetes del procés", "El culte al procediment" i "El valor d'acord al producte"), publicats entre el mes de setembre de 2015 i el mes de novembre de 2016, seguint aquest link. Allà trobareu els enllaços directes als tres articles. Recomano que comenceu pel primer i aneu llegint-los per ordre, doncs el discurs elaborat en el segon i el tercer es basa en el que he presentat amb anterioritat.

Us desitjo una bona lectura.

La fragilidad estructural de las figuras de autoridad y la transmisión de fragilidad psicológica a los más jóvenes (Breve comentario sobre la autoridad)

En los últimos tiempos vivimos un degoteo de testimonios que evidencian que algo falla en la educación en general, y no únicamente en el sistema escolar. Con gran sorpresa y mayor satisfacción leí a Alberto Royo en Contra la nueva educación (Editorial Plataforma), un maravilloso libro sobre lo que más chirría en el sistema educativo español. Esta lectura me condujo a algunos de los escritos de Ricardo Moreno Castillo y también a los de otros destacados autores como Javier Orrico, Inger Enkvist y muy especialmente, la estupenda prosa de Mercedes Ruiz Paz. ¡Lástima que Mercedes haya publicado dos libros únicamente, y no media docena! (Nota: me abstengo de la prolijidad de hiperlinks que abundan en los artículos, entrevistas y demás textos que circulan hoy por Internet. Tan sólo una recomendación: lean a Alberto Royo y a ver a dónde les lleva esa lectura)

Quiero escribir, con tono sosegado, sobre la cuestión de la autoridad. De la autoridad en la crianza (sobre el papel de los padres y la madres). De la autoridad en la educación escolar (sobre el papel de los profesores y profesoras). De la autoridad en el deporte (sobre el papel de los y las árbitros, y de los entrenadores/as). La verdad es que hoy en día abundan declaraciones gratuitas sobre el papel de la autoridad, como por ejemplo las palabras del pediatra Carlos González Rodríguez, partidario de la prolongación de la lactancia materna hasta el infinito y más allá y, así mismo, del colecho. En un vídeo que circula por Internet, González exponía su punto de vista:

“Y si tú pensabas decirle que no le dabas el helado, y ves que el niño en lugar de decir «oh, ya está bien, quiero un helado», lo que hace es tirarse por el suelo, ponerse a llorar y pegarse golpes en la cabeza... pues también puedes ceder. Y probablemente también os habrán dicho aquello de «es que cuando das una orden es muy importante no ceder, que si no pierdes la autoridad, y no sé qué no sé cuantos». Eso son chorradas. No se pierde la autoridad por ceder.” (González Rodríguez, 2015: min. 29:38)

Estas afirmaciones de Carlos González caen del lado de la crianza. En la educación escolar hemos visto que las escuelas han llegado a valorar por igual el buen rendimiento y el rendimiento mediocre. Royo, Moreno Castillo o Enkvist, por mencionar algunos autores que han abundado precisamente en este asunto, comentan el hecho de que se iguale a los alumnos a la baja. Es decir, que en lugar de mantener cierto criterio de excelencia en la educación, se baje el listón hasta un punto en que se imagina que se pueda alcanzar por TODOS los alumnos. Un igualitarismo a la baja que, a fin de cuentas, va en contra de la calidad -quiero decir excelencia- de la enseñanza.

En la medida que los contenidos y la enseñanza se devalúa, se necesita cada vez menos a un docente con cara y ojos. Un docente tuerto ya da el pego. Esto conduce a que las exigencias que se planteen a los docentes, como también a los futuros docentes en las facultades de formación de profesorado, sean más bien nimias. Me resulta estremecedor que las predicas actuales vayan revestidas de cuestiones más próximas al coaching en lugar de la didáctica, o que se difundan proclamas cada día más fervorosas en relación con la educación emocional en el aula, más que no contemplar la interesante posibilidad de la terapia para el propio docente. Por tanto, este igualitarismo a la baja no sólo ha devaluado los saberes de los alumnos, sino también los saberes de los docentes. Con saber menos ya se pueden dar clases a alumnos a quienes no se les exige saber mucho.

Ante este desaguisado veo algunos paralelismos con lo que ocurre por doquier en el deporte infantil y juvenil. En el caso de la escuela los saberes -Royo diría conocimientos- parecen importar menos que la felicidad del alumno, que es algo que se ha puesto en la cima del pedestal. Vemos que ha habido una actitud en el sistema educativo que algunos autores nombrar como anti-contenidos (Hirsch, 2012). En el caso particular del deporte, tal displicencia ha ido dirigida a la competición. Incluso esta actitud displicente ha subido su tono hasta llegar al punto de tratar de erradicar la competición, aludiendo a una más que dudosa conexión entre la idea de competición y su supuesta carga moral como contravalor. Y es que con la enemistad de los partidarios de la educación en valores enseguida se cae en el ostracismo: ¡que se lo digan a la competición, la competencia o la competitividad!

Si la competición en el deporte infantil es cada vez menos importante, también lo acabará siendo la técnica cuyo cometido es dotar de herramientas, de recursos a los jugadores. Si ya no hay que competir, no es necesario hacerlo mejor que los demás: con un nivel mediocre es más que suficiente (siempre habrá niveles deficientes). Por tanto, los entrenadores no tienen que estar más que moderadamente formados o, incluso, apenas sin formación específica alguna. Al lado de estos entrenadores a los que no podremos acusar de intrusismo sino únicamente de falta de la formación mínima necesaria, también tenemos que a los árbitros se les va a pedir otro tipo de actuaciones, distintas a las que habían hecho hasta la fecha. Tal es el caso del Tutor de Juego, una figura acerca de la cual acabo de publicar un artículo en la RevistaFair-Play.

Básicamente, el Tutor de Juego aparece como sustituto del árbitro tradicional en el ámbito del Consell de l'Esport Escolar de Barcelona en el año 2005. A tal figura se le atribuyen labores educativas, además de las judiciales (Sí, sí, judiciales: no olvidemos que el árbitro es a fin de cuentas el juez deportivo). Sin embargo, el énfasis en las cuestiones educativos arrastra una disolución de algunas de las cuestiones básicas del papel del juez. Pondré un ejemplo: no se puede fomentar la flexibilidad en la aplicación del reglamento como requisito educativo impuesto al Tutor de Juego sin poner en jaque, así mismo, la autoridad de la propia figura. Como más flexibilidad se le demande al Tutor de Juego, más probable será que su autoridad se difumine, se resquebraje en cada ocasión en que tome una decisión distinta al que tomó con anterioridad en un caso análogo.

Llegados a este punto, introduzco la idea que tenía al empezar a escribir las primera líneas de este artículo: fruto de la fragilidad de una figura de autoridad como el profesor o, en el último caso, el Tutor de Juego o árbitro, anticipo la fragilidad en algunos aspectos de la construcción psicológica de loa niños con los que van a estar trabajando. Me parece algo razonable plantear que, si las figuras de autoridad no son claras, la cuestión del orden que imprimen estas figuras se difumina. En estas condiciones los límites a los que les convendría ceñirse a los niños para su mejor desarrollo quedan completamente en entredicho, lo que supone una pesada losa en su desarrollo psicológico.

Tengo claro que la autoridad del adulto es algo básico, fundamental. En las antípodas de lo que propone Carlos González en el fragmento antes citado, propongo que los adultos no nos desdibujemos ni un ápice, ya seamos padres, profesores, entrenadores o árbitros. Tanta da la función concreta si vemos que todas estas figuras tienen en común que establecen un vínculo con los niños, y para que tal vínculo ayude en el desarrollo paulatino de su psique, es imprescindible que mantengamos nuestra autoridad de manera clara y honesta.

Espero haber planteado de una manera clara y concisa un asunto, el de la autoridad, que me parece importante tratar a diferentes niveles (en los textos legales, en el vínculo pedagógico y/o arbitral) y ámbitos (crianza, educación escolar, entrenamiento deportivo). Si no podemos debatir reivindicando la recuperación de la autoridad, seguro que vamos a peor. Tal como nos indica Inger Enkvist a modo de notable sugerencia:

“Estamos en una situación en la que hay que volver a insistir en la función de los padres. Debemos «reparentalizar» la sociedad. Demasiados padres han huido de su tarea de educadores. Algunos no quieren ser adultos sino que quieren ser adolescentes como sus hijos. Estos padres no quieren aceptar sus responsabilidades y creen que la sociedad se ocupará de todo: son productos de la sociedad del bienestar y creer que tienen derecho a que la sociedad se ocupe de todo, incluso de educar a sus hijos.” (Enkvist, 2014:171-172)

Bibliografía

- Enkvist, I. (2014) Educación: Guía para perplejos. Madrid, Ediciones Encuentro.

- González Rodríguez, C. (2015) ¿Cómo plantear la autoridad con los hijos? Recuperado de: https://www.youtube.com/watch?v=9XKc1tRiRGo 3.5.2016

- Hirsch, E.D. (2012) La escuela que queremos. Madrid, Ediciones Encuentro.

- Royo, A. Contra la nueva educación. Barcelona, Plataforma.

MANUAL DE MINIBASKET PARA ENTRENADORES Y DIRECTORES TÉCNICOS

Apenas un mes después de publicar El deporte como escuela de líderes. Pasos hacia la autogestión en equipos, y en las vísperas de la presentación del libro en la libería Alibri de Barcelona, me llega la buena nueva que ya está disponible Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos. Después de algún tiempo esperando que se publicase este otro libro, que ya es el séptimo que publico, por fin llega.

Nunca hasta ahora me había encontrado que, en tan escaso margen de tiempo, hubiese publicado dos libros. Un mes es un tiempo minúsculo en la vida de un escritor, que en los casos más prolíficos cuenta un libro por año (y eso es ya ser muy prolífico). Por cuestiones editoriales diversas, como que uno lo publico con Editorial Inde y el otro con Editorial paidotribo, lleva a estas circunstancias, curiosas a la par que agradabilísimas.

Y mi denodado esfuerzo por publicar no acaba aquí si no que, durante el 2013 también, verá la luz un libro breve y contundente, casi una arma arrojadiza, en el que hablo del papel de los padres y madres en el deporte, especialment en relación con sus hijos. Será otro prisma más que añadir a lo ya pensado, a lo ya publicado.

Ahora, sin embargo, es tiempo de hablar de mi Manual de minibasket, que el términos cronológicos es mi segundo manual (después de Manual de dirección técnica y pedagógica, de noviembe de 2012), aunque en su genésis "naciese" primero que su "hermano". Podemos decir que de impulso de escribir Manual de minibasket surgió luego la idea de escribir un manual ubicado en la dirección técnica. Como ya he escrito en otros lugares, si de una cosa me di cuenta con Manual de minibasket era que, con haber consagrado un capítulo a la dirección técnica en el kinibasket, me dejaba muchas cosas por decir.

El libro que acaba de salir al mercado editorial tiene muchos puntos al que agarrarnos. Podemos tomarlo desde la sistematización de los aspectos tácticos y estratégicos. También lo podemos tomar por el abordaje de los asuntos de comunicación y también de roles. Otra perspectiva sería la de la dirección técnica. Y otra, la de la planificación. Sin olvidar, qué duda cabe, la lectura crítica de algunos aspectos del reglamento, como la norma de alineación. Por tanto, podemos tomar el fenómeno del minibasket desde variados puntos de vista.

Las 420 páginas del libro lo convierten en un libro de consulta, a la par que pueda funcionar como libro de lectura. La idea de compendio, de resumen ordenado de diferentes asuntos que sitúo en relación con el minibasket, es el empeño más determinado que tuve durante el tiempo que duró la redacción de la obra. Por tanto, se trata de una obra de gran variedad de enfoques, en la que combino la teoría que apoya la práctica del entrenamiento, hasta la propuesta de actividades concretas.

Por último, parece importante resaltar la importancia de todo el material gráfico seleccionado, en este caso todo original y específico para esta obra. Me refiero tanto a las maravillosas ilustraciones de Regina Carreté, como a las fotos "a la carrera" de Juango Egido y de Isaac Atienza en un entrenamiento que hicimos con el permiso del CB Calella, de su presidente Joan Ferrer y de los padres de los equipos minis de aquél entonces. A Regina, Juanjo e Isaac les debo que esta obra sea mejor de lo que hubiera sido de haber contado únicamente con mi texto, ya que todas y cada una de las ilustraciones y de las fotografías van como anillo al dedo a lo que expongo.

LA DIRECCIÓ TÈCNICA I PEDAGÒGICA, PER FI TEMA PER A UN LLIBRE

Fa temps que penso que la Direcció Tècnica i Pedagògica en clubs i escoles esportives havia de fer-se un lloc entre les publicacions editorials. En aquesta ocasió, com en el meu anterior llibre Aprender a ganar, l'editorial INDE farà una tasca divulgativa important al donar a conèixer un tema que, dins de les qüestions generals de gestió esportiva, es trobaven a faltar. Arriba, en breu, un llibre monogràfic sobre la feina de Director Tècnic.

La falta de textos de Direcció Tècnica s'acompanya de la falta de formacions adreçades a directors tècnics. Com reflexiona un ja veterà formador de joves futbolistes i director de categories formatives, referent d'il·lustres tècnics actuals: “El director general del área juvenil no debe ser elegido sin una evaluación previa muy prolija. No sólo debe manejar conceptos futbolísticos, sino además contar con una gran experiencia en conceptos generales que tengan relación directa con el desarrollo general del jugador juvenil. Un proyecto claro y sencillo será el arma más importante del director general; curiosamente, no hay en el mundo cursos para directores generales.” (Griffa, 2011:43)

Estic completament d'acord amb Griffa, tant en el fons com amb la forma. Falta en el panorama formatiu propostes arrelades en l'àmbit de la Direcció Tècnica, ja siguin cursos -como menciona ell- o bé textos sobre el tema. Tot plegat, amb la inminent publicació de Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para organizaciones de deporte en edad escolar, així com també la programació de diferents activitats formatives presencials i a distància amb Keysport, penso que podrem donar-li un lloc de més preeminència a aquest tema tant important en el desenvolupament de l'esport en edat escolar.

Estem en una època de canvis. Els titulars fa temps que els ocupen notícies de l'anomenada crisi econòmica i financera, acaparant-ho pràcticament tot. No obstant tot això, la cantarella de la crisi econòmica dels darrers anys, amaga altres crisis. Una de les que més em preocupen és la crisi estructural i permanent que defineix els febles fonaments del sistema de l'esport en edat escolar. Malgrat els avenços que hem pogut veure i també protagonitzar en algunes ocasions, hi ha molt camí per fer. Com diu el mestre Cagigal: “El deporte, culturalmente, se encuentra en pleno subdesarrollo. Organizativamente, incluso institucionalmente, presenta robusta apariencia. Pero carece de la entraña cultural imprescindible para todo desarrollo.” (Cagigal, 1981:21) Anem, doncs, a farcir l'esport d'aquesta "entraña cultural imprescindible", que dèia Cagigal. Anem, doncs, a escriure i publicar més llibres. Anem, és clar, a publicitar i organitzar més cursos. Anem, també, a entrenar equips, tot establint sempre els millors vincles pedagògics. Jo estic convençut de fer el màxim que està al meu abast per fer l'esport millor, per fer millor l'esport.

Bibliografia

- Cagigal, J.M. (1981) ¡Oh, deporte! (Anatomía de un gigante). Valladolid, Editorial Miñón.

- Griffa, J. (2011) 39 años en divisiones inferiores. Programa de enseñanza y perfeccionamiento en fútbol juvenil. Buenos Aires, Ediciones Continente.

UNA PRESENTACIÓ REEIXIDA

El dimarts 27 de març a les 19:00 vam fer la posada de llarg del meu nou llibre, Aprender a ganar, en un recinte agradable (Llibreria Alibri) i en bona companyia. Amics i amigues, professionals del ram de l'esport, i d'altres persones interessades en el tema educatiu van estar escoltant les meves cabòries durant una mitja hora aproximadament, donant després torn de paraula als assistents.

No recolliré aquí els detalls de la meva presentació, doncs anaven en una línia molt similar a un text anterior que he penjat al meu blog, així com a les línes mestres del llibre. Ara bé, algunes aportacions del públic mereixen un breu comentari, doncs penso que són elements que s'afegeixen i sumen a la causa que jo he volgut defensar en el meu llibre, la de recuperar el valor ètic i educatiu de la competició.

Un professor de secundària va lligar la idea de que "allò important és participar" amb la seva experiència amb esplais. Va fer referència a que aquesta lliçó que jo comento en el llibre, que era també una experiència viscuda per ell fa alguns anys. La reflexió estava en la línia de que hi havia punts en comú entre aquest discurs aplicat al món de l'esport (jo vaig puntualitzar que aquesta frase s'atribueix a Pierre de Coubertain), i altres realitats, com és el cas del lleure. En tots dos casos, la idea de fons és que amb participar n'hi ha prou, que no cal anar a més enllà, i que per tant no s'aspira al màxim, a ser un top.

Un psicòleg de l'esport i entrenador va comentar que a fi de comptes et trobes que els nanos van a competir, com també hi ha casos que van a fer amics. Com entrenador veus a què venen uns, a què venen als altres. I reflexionava sobre la necessitat de buscar un punt d'equilibri en tot plegat. Penso que és important escoltar-nos a la gent que fa l'activitat, i saber els seus objectius. Aquest psicòleg de l'esport va assenyalar com en alguns casos nens que practiquen esports d'equip s'acaben passant, fruit de la competitivitat que ells o els seus pares tenen, a un esport individual, per poder despuntar més (que només depengui del seu rendiment, i no dels altres).

Un altra persona, també lligada amb el molt de l'esplai i de l'escoltisme, va fer referència coma nivell educatiu es veu una moda en la qual la nota es diu que és menys important. Durant un temps no es valora el rendiment escolar, només el comenta si el nen o nena "progressa adequadament". La pregunta és: per quan deixem el mirar amb lupa els resultats acadèmics? I lligat amb això, què passa amb mirar només de passada el rendiment esportiu, i insistir en fixar-nos en la idea de que tothom ha de jugar als partits? Hi ha clares concomitàncies entre aquests àmbits: esport, escola, lleure.

Una altra assistent, en aquest cas provinent del món de la gimnàstica rítmica, va comentar que formava part d'un grup de treball en el qual es buscava moidificar reglamentacions per tal de protegir més a les nenes de 4 anys que fan aquest esport. La idea és que el reglament que se'ls aplica a les competicions els fa estar pendents del maquillatge, d'estar primes, dels brillantets del maiots... La reflexió era fins a quina edat calia aplicar normes que modifiquen la lògica adulta dels esports, per adaptar-la al món dels infants. La meva resposta és que en els esports d'equips hem carregat molt la balança del cantó de les adaptacions, i que ara crec que ha arribat el moment de des-regularitzar un seguit de situacions que han estat promogudes -pretesament, sense garanties pedagògiques de cap tipus- per "protegir" l'infant (norma d'alinació, límit de punts/gols de diferència). És evident per mi que aquest hauria de ser el camí en els miniesports, però no puc opinar sobre disciplines individuals en les quals potser no hi hagi hagut aquesta inflació de les modificacions i regulacions evers aquest ideal confús la "protecció".

A continuació van haver altres intervencions més, en un fecund diàleg a la sala. En acabat, després de fer un gotet de vi gentilesa de Bodegas Torres i de xerrar una estona més a peu dret, l'acte de presentació va concloure coincidint amb l'hora de tancament de la Llibreria Alibri, uns fantàstic amfitrions.

EL MUNDO NO ES UNA NURSERY

Estos días estoy de enhorabuena. He publicado ya mismo mi cuarto libro, que se titula Aprender a ganar y que, en esta ocasión, avala y publica Editorial Inde.

Me gusta cómo ha quedado el libro. Desde que lo escribí 2009 lo he ido reescribiendo, retocando, ampliando, mejorando. Ahora podéis ver el producto final en las librerías. Para más información, os ajunto el link con la ficha del libro en la página web de la editorial: podéis clicar aquí.

Temo que estamos caminando por una peligrosa pendiente: una en que se insiste que la infancia se debe proteger, se debe custodiar de los peligros de la vida real. La lógica del aprender a perder, un discurso propio de la Educación Física y el deporte en las décadas de 1980 y 1990, nos ha llevado a que en las décadas siguientes nos hayamos centrado enfermizamente, en la cultura deportiva, en la importancia que psicológicamente tiene perder.

Para no perder, se les propone a los niños jugar una competición descafeinada (desenfatizada, según César Torres y Peter Hager), una retahíla de juegos cooperativos y, más últimamente, deportes de nuevo cuño, como el colpbol. Ante este panorama casi me desespero, aunque pienso que es necesario que me mantenga sereno y firme en mi empeño: reivindicar la recuperación progresiva de la cultura competitiva entendida de una manera sana, y que yo enlazo con el lema de aprender a ganar.

Me gustaría que con la lectura del libro, los dirigentes deportivos abriesen los ojos y lograsen ver que estamos yendo demasiado allá en la protección de la infancia. De hecho, estoy convencido que estamos viviendo una inflacción excesiva de las medidas de protección, lo que acaba conduciendo -inevitablemente- a la sobreprotección y al paternalismo. Hay una serie de medidas que tienen relación con lo normativo, como puedan ser la norma de alineación generalizada en los minideportes, las normas de máximo de puntos/goles de diferencia entre equipos, o bien la prohibición de la defensa zonal en minibasket y en minibalonmano, que preceisamente muestran por los derroteros -esa peligrosa pendiente- por los que estamos llevando al deporte infantil.

Todo este cómputo general me parece un pastiche que difumina la sensación de autoría de los jugadores y entrenadores, que realiza un acercamiento repleto de prejuicios. Se duda del valor de la competición, tratanto de ensamblar una concepción educativa del deporte con una competición descafeinada, aunque se les vende a los jugadores que es una competición fidedigna. Ni por asomo estamos brindando a los niños competiciones que lo sean realmente, sino competiciones de cartón piedra con una pseudopedagogía.

Ante este panorma, me concierno con lo que está ocurriendo y planteo mis serias dudas por qué estemos yendo por el buen camino. Muchas cosas deberíamos cambiar si queremos asegurar unas buenas experiencias formativas en el deporte, y no una plaga de gestos benefactores, solidarios y condescendientes. Hay una búsqueda de la bondad en el deporte, una cruzada que raya con la obsesión de los religiosos que, en las Cruzadas, buscaban el Santo Grial. Para los que avalan los juegos cooperativos y las fórmulas de competición descafeinada, les propongo que echen un vistazo a mi libro. Pienso que, a fin de cuentas, es importante sumar personas a la causa de recuperar el valor de la competición exigente en el deporte, y también en el resto de ámbitos de la vida. Y es que, como recién he descubierto que dijo muy sabiamente Freud, el mundo no es una nursery.

SILENCI PRODUCTIU

Ja anava camí de fer dos mesos de la meva darrera entrada en el blog. No és que no hagi hagut ocasions per escriure sobre esport, com ara els triomfs del Barça de futbol o bé l'ocasió més recent de totes elles: el triomf del Biscaia Bilbao Basket en las semis de l'ACB davant d'un Real Madrid ben ensopit. I és que parlar d'aquest equip, tot estudiant la comunicació verbal i no verbal d'Emanuel Molin, seria un assumpte apassionant a desenvolupar...

El títol del post és prou revelador. No he escrit al blog, però he escrit molt en aquestes darreres setmanes. I més enllà d'escriure, he fet un pas de gegant en la meva carrera d'escriptor firmant amb l'Editorial INDE tres contractes. Tres contractes per tres llibres, quin goig! Ells s'han compromès a publicar tres obres que jo tenia pràcticamente enllestides, i a les quals he fet els darrers retocs aquestes dies, per acabar de polir-les i deixar-les com a mi m'agraden.


Aquestes tres obres meves toquen diferents temes relacionats amb l'esport, els grups i la filosofia de les activitats d'esport en edat escolar. Veuran la llum en els propers dotze mesos, i no en una editorial de pa sucat amb oli, no, sinó amb la prestigiosa Editorial INDE, tot un clàssic dels textos d'Educació Física, psicomotricitat i esports en general. Un cop ja he publicat amb Paidotribo i ara ho faré amb ells, considero que he assolit la fita de publicar amb les que jo considero les dues millors editorials esportives d'Espanya, i probablement també de les més punteres en parla hispana.

Els llibres que he acordat publicar amb INDE toquen, com us dic, temàtiques diverses. A banda, està pendent de que en els propers mesos vegi la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). A continuació us faré un petit tast dels temes que hi abordo en els tres llibres que publicarà INDE, marcant-vos les línies mestre amb les quals he construit el meu discurs:

Aprender a ganar. La competición en el desarrollo de los deportistas
Ja fa temps que volia publicar aquest text que planteja els seriosos dubtes que en la pràctica apareixen quan parlem de si les persones volem allò millor per nosaltres. És usual sentir a dir que "la gent sempre vol el millor" o, en el cas dels esportistes, que "sempre surten al camp a guanyar". La meva experiència em demostra que això no es gens ni mica així, i que sempre hi ha resistències individuals o grupals que cal vèncer per assolir el millor per a un mateix.

Aprendre a fer esport és, doncs, també aprendre a guanyar. Aquells que institucionalitzen un discurs en el qual l'esport educatiu, formatiu o com li vulguem dir està abocat a aprendre a jugar junts, a divertir-nos, a tenir hàbits saludables, a fer amics, etc. sense mencionar també l'aprendre a guanyar, aquesta gent s'equivoca. No podem esbiaixar el que ha estat històricament l'esport, i fins i tot l'esport amb infants ha de plantejar com fem florir les llevors de la formació dins d'una competició que ens ajuda a aprendre a guanyar. Vler guanyar és una fita preuada i molt educativa.

Sóc conscient que el discurs políticament correcte, a dia d'avui, és el que menciona la formació en les edats infantil i juvenil, i la contraposa a la competició per a edats més avançades. Ens hem fartat de crear nous esports a la carta amb una competitivitat light, així com els jocs cooperatius o les modificacions normatives dels miniesports, entre les quals destaquen la norma d'alineació i la prohibició de diferents recursos tàctics-estratègics.

Considero que hem de deixar de sobreprotegir i infantilitzar als jugadors i als entrenadors de l'esport en edat escolar per poder donar un pas endavant en la construcció d'una filosofia esportiva que agermani l'educació amb la competició, dins de la fòrmula d'aprendre a guanyar. I és que no porta enlloc de dir que la gent cal que aprengui a perdre, com es ve a dir des de segons quines corrents pseudopedagògiques... allò important és educar-los per que aprenguin a guanyar!

Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para las organizaciones de deporte en edad escolar
Quan vaig estar escrivint Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos, vaig dedicar un dels capítols a reflexionar sobre la direcció tècnica en minibàsquet. Quan vaig adonar-me que en un sol capítol no podia reflectir les meves idees sobre el tema només de manera superficial, em vaig posar a escriure... fins que en pocs dies el projecte d'un nou llibre sobre direcció tècnica va agafar forma.

Arran de la Llei 3/2008 de la Generalitat de Catalunya es reconeixen quatre professions en l'àmbit esportiu català: entrenador professional, monitor professional, professor d'Educació Física i director esportiu. Jo he estat uns quants anys fent de coordinador i director tècnic a clubs de bàsquet i també en les extraescolars d'un centre educatiu, un càrrec que té similituds amb la nomenclatura legal de director ssportiu. Després de tot aquest temps treballant en aquest àmbit, em vaig donar compte de les mancances de formació estaven més esteses, fins i tot, que les ja notables carències de la formació dels tècnics esportius.

En aquest llibre reflexiono sobre el paper clau del Director Tècnic en les organitzacions d'esport en edad escolar, ja siguin clubs, associacions, AMPA, centres educatius, serveis municipals, empreses, etc. Aquesta figura no ha rebut una atenció suficient, i crec que ens els propers deu anys veurem una modificació radical de la concepció del treball que ha d'assumir el que jo penso que és el primer professional de les organitzacions d'esport en edat escolar.

Si el títol del llibre resa "Direcció Técnica y Pedagógica" és precisament per que una de les tasques principals del Director Tècnic és entrenar el grup d'entrenador i monitors de l'entitat. Igual que els entrenadors entrenen els jugadors i, a nivell vincular -com a mínim, sinó és que a més a més els poden portar a la pista- també han d'"entrenar" als pares i mares dels jugadors, els Directors Tècnics ens hem d'involucrar de valent en la formació dels entrenadors i treballar amb ells com a grup. Lamentablement hi ha un seguit de tasques, algunes d'elles no tècniques, que ens prenen temps de la tasca primordial de formar el grup d'entrenadors, i això és quelcom que hem de canviar.

El dia a dia de les organitzacions d'esport en edat escolar, la relació amb els membres de la Junta Directiva, els errors més freqüents comesos pels Directors Tècnics o els fonaments de la psicologia social i grupal que hem de conèixer per tractar amb tothom són alguns dels pilars d'un llibre amb vocació divulgativa, un llibre que planteja l'enfrontament de la tasca de la Direcció Tècnica amb plenitud de professionalitat, recursos i il·lusió.

El deporte como escuela de líderes
Com en el cas anterior, aquest llibre té un antecessor, que no és altre que El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008). En aquella ocasió vaig estar parlant de les meves aventures amb equips de base, amb nens i nenes, amb adolescents també. En aquest cas parlo dels equips sèniors que he entrenat, i en descobreixo algunes de les situacions amb les que em vaig trobar i la manera com vaig respondre.

Però no és un mer apunt biogràfic el que faig. També he anat introduint dosis raonables -i raonades- de la teoria que fonamenta la meva visió de la direcció d'equips esportius. De fet, encara que em baso en els equips sèniors que he entrenat, ni menciono els equips que són ni tampoc el nom dels jugadors, ja que entenc que allò que vàrem viure no haig d'esbombar-ho dient qui és qui. El respecte a la privacitat és important, com dic a la Introducció, però això no treu que pugui arribar a conformar un material didàctic i d'investigació en tècniques grupals.

Aquest ha estat un procés molt ric per mi entrenar a uns i als altres, des dels meus començaments amb equips sèniors a les darreres experiències, cada cop més satisfactòries.
Si un eix vertebrador té el llibre és aquest: assenyalar un camí envers d'autogestió grupal. Les meves propostes d'entrenament en bàsquet han anat millorant amb el pas del temps i dels equips, oferint-los un enquadrament cada cop millor als jugadors. Tractar-los com un grup diferent a mi o l'staff, quan n'he tingut, ha suposat un dels primers pasos. Hem de distingir el que volem assolir els entrenadors i el que, com a grup, els jugador volen conquerir. Només fent aquesta diferència -tant vital i higiènica- podem ajudar-los a treure el màxim d'ells mateixos, provent que siguin ells els que ocupin els rols grupals, especialmente que endevinguin líders. D'aquí, doncs, la idea de l'esport com escola de líders.

L'autogestió ha estat un repte per a mi en la meva carrera com entrenador, i així ho he volgut palesar en aquest text. He entrenat equips de tots els colors, però sempre he tingut a l'horitzó el trobar fòrmules per que ells es fessin més càrrec del que feien, assolint un nivell de compromís grupal i de responsabilitat individual que fes pujar el llistó d'exigència i, per tant, ajudés a millorar els resultats obtinguts. I com no podia ser d'altra manera, el llibre funciona com a punt i seguit en la meva carrera com entrenador d'equips sèniors, que vull seguir desenvolupant.

Tots tres llibres considero que tindran una bona acollida pels lectors. Toquen temàtiques diverses i ben presents en el debat esportiu i educatiu. Crec que el millor adjectiu que li puc trobar és dir que tots tres són llibres punyents. Aprender a ganar dona la volta als discursos al voltant de l'educació en valors a través de l'esport, que molt sovint pequen de massa teòrics i políticament correctes, deixant la competició i la competitivitat com un drap brut. Manual de Dirección Técnica y Pedagógica ve a cobrir un buit en el món editorial pel que fa a textos específicament per la gestió de l'esport en edat escolar, que no és equiparable als manuals de gestió, marketing i d'altres qüestions que apareixen per parlar-nos de la gestió de grans esdeveniments esportius, de la gestió de clubs professionals, etc. I en el cas de El deporte como escuela de líderes apareix un tractat sobre la direcció de grups que planteja, amb decisió, l'assumpte de l'autogestió no com quelcom superficial i gairebé cosmètic, sinó com una filosofia de direcció i també de vida.

Ens els propers mesos us aniré informant de amb quin ordre i a quin ritme decideixen els patrons de l'Editorial INDE anar publicant les meves cabòries. I ara, després d'aquests dos mesos de silenci productiu (de fet superproductiu), potser faci algun post, ja ho veurem.

BALANÇ DE LA PRESENTACIÓ AL ROBAFAVES

Dijous passat vaig passar una bona estona presentant el meu llibre Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte a la llibreria Robafaves de Mataró. Ja vaig pel tercer llibre, de moment a llibre per any des del 2008, i per cada nova obra que publico acudeixo, ja amb un punt cerimoniós, a la meva cita amb la llibreria mataronina.

El cert és que la llibreria és un lloc emblemàtic per mi. Des de que visc a Premià de Mar, i ara farà ja sis anys, quan no vaig a les llibreries barcelonines, m'atanço al Robafaves. És àmplia en el seu catàleg i espaiosa en la seva distribució. A més a més, la prestatgeria d'esports es va engrandint amb el pas del temps, encara que un dels treballadors va puntualitzar: "El que s'amplia és la secció del Barça". Donc fe de que hi ha molt de publicat sobre el Barça, però també hi pots trobar llibres sobre altres assumptes esportius diversos.

Però en aquesta ocasió no hi anava com client, com lector: la meva visita era en el rol d'autor. I em vaig sentir a gust amb la gent que hi treballa i va arranjar la part logística de l'acte. També va ser d'agrair les paraules del Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus, i la presentació a càrrec de l'amiga i col·lega profesional Sílvia Callejas.

Tot plegat, tant els parlaments que tots tres portàvem preparats com el torn de preguntes i comentaris van ser moments gratificants. Jo vaig voler fer èmfasi en els recents casos en que l'esport es pot llegir en clau ètica: el positiu de Contador, el xiulet de Pinto, l'espatlla trencada de Mark Webber, l'anomenada "Operación Galgo" que esquitxava Marta Domínguez, entre d'altres.

Arran d'aquest i altres temes vaig parlar dels valors que jo destaco dels trenta sobre els que he escrit, probablement l'honestedat i l'autogestió. També sobre el públic al que s'adreça el llibre: sobretot pares i mares d'esportistes, però nogensmenys els tècnics que cerquen definir la seva fislosofia esportiva. Per suposat, el capítol de mares i pares inclou el nodrit i important contingent pels clubs que representen els membres de les Juntes Directives. Ells també poden treure fruits de la lectura del meu llibre.

En els propers mesos veurà la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Quan hi hagi novetats al respecte, ho comunicaré puntualment en aquest, el meu bloc.

RE-PRESENTACIÓ DE "BUEN DEPORTISTA, MEJOR PERSONA" I DARRERES CORRECCIONS AL "MANUAL DE MINIBASKET"

Dijous 9 de desembre a les 19:00 hores re-presento (torno a presentar) el meu darrer llibre publicat, que porta el títol de Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte (Editorial Proteus). Com ja vaig fer al mes de juny a l'Abacus del carrer Balmes de Barcelona, aquest cop la farem petar una estona a la Llibreria Robafaves (C/ Nou, 9 - Mataró).

"Re-presento" el meu darrer llibre en dos sentits: primer, i com ja he dit, per ser el segon cop que faig la presentació. Però segon, per què portem un show particular. Entre d'altres coses compto amb la meva amiga i col·lega professional Sílvia Callejas per presentar l'acte, així com també hi serà Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus. Després farem una copa de vi dolç i unes pastes.

I es que nosaltres tres serem a l'escenari, i esperem trobar un nodrit auditori. Un auditori amb el que poder interactuar després de re-presentar el llibre. Un auditori que potser ja ha tastat el llibre, ja que des de que va sortir al més de juny algun dels assistents se l'ha pogut llegir. Això ho tinc present, ja que és una possibilitat. I és que una de les coses que més il·lusió em fa a la meva vida, sobretot en la meva vessant com escriptor, és que m'interpel·lin sobre la meva obra.

Tanmateix aquests dies he enllestit les correccions de la còpia, ja maquetada, de Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Ha estat una feinada impressionant, encara que era totalment d'esperar: un llibre de 400 pàgines un cop muntat, amb una lletra de tamany mig, suposa una lectura exigent, detallada i, sobretot, perllongada.

Ha estat un gust poder-li dedicar el meu temps els darrers deu dies a revisar a fons aquesta obra. Estic convençut que l'obra és trencadora en molt sentits, i abarca infinitat d'aspectes relacionats amb l'entrenament d'infants, encara que en molts moments sigui extensible també al treball amb adults. L'èmfasi en els aspectes grupals, els pilars dels quals són per mi els rols, l'enquadrament i la comunicació, és un dels punts forts del llibre.

Estic frisós de fer la presentació el dijous 9 al Robafaves, i que d'aquí uns mesos -espero que pocs, durant el primer semestre del 2011- el meu flamant Manual de minibasket... arribi al públic. Mentre això arriba vaig organitzant alguns cursos, com ara la propera Jornada de Formació del 17 i 18 de desembre que porta per títol Noves tendències en l'entrenament del minibàsquet.

Esteu convidats a venir a la presentació!

MINIBÀSQUET I ENTREVISTA A BTV

Ha arribat la setmana crucial del Mundial de Turquia. Nova Zelanda ha despertat del seu somni d'arribar més enllà de vuitens. Hi ha estat un gerro d'aigua freda, d'acord amb la fredor dels russos, que han destrossat el joc interior dels Tall Blacks.

Em frego les mans per veure l'Argentina-Brasil. Fa farum de partidàs, i com deia Ettore Messina a Marca TV, serà un partit per gaudir del bloc directe amb les parelles Marcelinho-Splitter i Prigioni-Scola. Curiosament -o no tant curiosament- són dues parelles amb ADN Baskonia.

Jo penso que Brasil és lleugerament favorit, encara que els argentins són ben perillosos malgrat la seva veterania i pel fet de tenir algunes baixes sensible (Ginobili, Nocioni). Però bé, es un tros de partit en tota regla i espero que puguem veure un munt de jugades interessants, i si pot ser un final ajustat i emocionant, també.

Aquesta setmana per mi ha tingut dos eixos: per una banda he signat el contracte que ratifica la publicació del meu proper llibre, el meu desitjat Manual de minibasket. És un projecte que he anat acaronant els últims temps, i tinc moltes ganes de que l'editorial faci una bona feina i el llibre faci patxoca. Per cert, primer cop que repeteixo amb una editorial: Paidotribo és de nou el meu soci en aquesta aventura, després de les bones vendes del meu llibre de debut (El entrenador y el equipo, 2008).

L'altre eix ja estat l'enregistrament d'una entrevista per Barcelona Televisió parlant d'educació en valors a l'esport, de fet el tema central al meu darrer llibre, que es titula -per si algú encara no ho sabia- Buen deportista, mejor persona. L'entrevista s'emetrà al cap de setmana i de seguida que tingui el link de televisió a la carta, us el penjaré per que pugueu fer una ullada.

Trobo a faltar estar entrenant un equip després de nombroses pretemporades. Però si més no el Mundial està esdevenint una mena de substitut de l'emoció d'entrenar. M'agradaria poder entrenar aviat, tot serà veure si sorgeix algun projecte interessant.

DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ

Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.


Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.

Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.

Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!

BON JUGADOR, MILLOR PERSONA

Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.

Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.

Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:

- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?

- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?

Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.

Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.

EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR

El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.

L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.

Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.

Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!

AVANTMATX DE LA DIADA DE SANT JORDI 2010

Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.

Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.

Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?

Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.

Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.

També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.

Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.

XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"

He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".

Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.

Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.

M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.

També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.

GOIG EN TENIR EL SEGON

Ja he "parit" dos llibres que podeu comprar arreu! Estic content per que fa tres dies que tinc per casa una caixa de cartró ben poc vistosa però que conté un petit tresor: els exemplars que em corresponen per contracte del meu segon llibre, titulat 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània).

Em fa molt goig veure'm, després d'aquests dos textos publicats, com autor. I és que resulta tot un procés començar-te a veure amb naturalitat com escriptor, és quelcom que us puc assegurar al haver-ho viscut a les meves carns aquests darrers temps. Amb el primer llibre era tot una mica incert, però ara que ha vist la llum el segon, tot són flors i violes. A més a més escriure porta a que te'n proposin d'altres. El Manual de minibaket està molt, molt avançat (gairebé diria que enllestit), només falta una part dels continguts gràfics i sortirà, segons previsió, durant el 2011.

Abans, i té bastants números que sigui durant el primer semestre de 2010, és d'esperar que surtin dos nous llibres meus. Un és amb l'editorial Proteus, especialitzada en temes de filosofia i ètica, i que serà un recull de al voltant de 30 virtuts o valors que poden desenvolupar els esportistes. Serà un text adreçat bàsicament a pares i mares per tal d'animar-los a apuntar als seus fills a fer esport, i compartir amb ells una experiència que sigui formativa per a tots ells.

L'altre és amb Octaedro, i ressegueix el procés de creixement i desenvolupament de la persona a través de l'experiència vigorosa i apassionant de l'esport. També estarà indicat a pares i mares, encara que buscarà trobar còmplices entre la comunitat educativa que no té una formació especialitzada en l'esport i que necessita algun llibre accessible per conèixer el seu funcionament bàsic de la manera el més entenedora possible.

Estic molt content i em moro de ganes de fer les presentacions del 100 suggeriments els dies 13 i 15 d'octubre!

PARLANT ALS PARES I MARES D'ESPORT (I ALTRES PROJECTES)

Estic entusiasmat amb el procés d'edició del meu segon llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família, que sortirà a l'agost o al setembre editat per Cossetània. M'he entès perfectament amb l'editor, amb la correctora i amb el dissenyador de la portada. He pogut participar en un procés, el d'edició, que tenia magnificat i que ara conec una mica millor (i segueix causant-me molt de respecte).

Però aquesta notícia, que he anunciat als quatre vents després de les bones sensacions i l'excel·lent nivell de vendes de El entrenador y el equipo (Paidotribo), ara se li ajunten altres bones notícies. Com ja estareu assabentats, tinc Manual de minibasket enllestit i fa uns mesos que és a la cua de les publicacions previstes pel 2011, també amb Paidotribo.

Ara se li suma la bona entesa amb Miquel Osset, Director d'Editorial Proteus, una editorial d'ètica i filosofia. L'encàrrec que m'ha fet, i en el que estic treballant de valent els darrers 15 dies, mira de reflectir els valors i virtuts que l'esport pot arribar a inspirar als esportistes. Seguint d'alguna manera la línia dibuixada a 100 suggeriments per educar dins de la família, en aquesta ocasió em demanen parlar als pares no tant d'assumptes generals d'educació, sinó més aviat els motius pels quals fer esport pot ser profitós pel jovent.

Un avantatge addicional d'editar amb Proteus (a banda de que cuiden molt el disseny gràfic, el tacte del llibre és molt agradable i fan servir una de les tipologies que més m'agraden, la Garamond, encara que ara faci servir la Georgia després d'un breu pas per l'Arial) és que editen els textos tant en castellà com en català. Aquest fet no és menyspreable: permet una introducció al mercat més profunda i variada. Estic il·lusionat i espero que vagi agafant forma en tots els aspectes de projecte.

Tanmateix tinc altres projectes, com ara fer un text de capçalera de Direcció Tècnica i organització de l'esport de base. A més a més també estic trencant-me el crani pensant en una obra que reculli els diversos aspectes de dinàmica grupal i direcció d'equip que són necessaris per fundar una nova filosofia esportiva. La meva aspiració és plantejar una fórmula que tingui en compte la importància del respecte envers els infants en el seu camí envers una progressiva independència. Al mateix temps crec indispensable legitimar un marc clar i ben fonamentat dins del qual l'entrenador permeti als esportistes desenvolupar propostes de treball autogestiu.

VALORACIONS DE LA PRESENTACIÓ

Després de compartir una llarga tertúlia amb els assistents a la presentació del meu llibre, i que ens hagin fet fora -molt amablement- de la sala, faig repàs d'alguns dels assumptes que han farcit el intercanvi d'idees:

1. No es país para jóvenes. Com en el cas de la pel·lícula del germans Coen i el camaleònic i excel·lent Bardem, però amb el títol canviat, una sèrie d'intervencions d'uns dels assistents han assenyalat la meva joventut i amb sorpresa han insistit en per què escriure un llibre si ets tant jove i no tens gaire experiència? Benauradament els Pascuals, Sitos i Katsikaris poblen les banquetes ACB fent gala de la seva preparació... com jo llueixo la meva.
2. Els ideals d'esportivitat arraconen la concepció de poder ser competitius. Per què estem tant capficats en que l'esport en edat escolar deixi de ser competitiu? És que per tal de ser educatiu hem d'eliminar tota expressió de competitivitat? Aquesta pregunta fa dies que em ressona i avui a tornat a aparèixer en la tertúlia.
3. Encara hem trobo que la gent parla de "ma dura" enfront de "ma esquerra". Existeix realment aquesta diferència? Per mi és bàsic fer respectar la Norma, més que no aplicar a discrecionalitat la meva "ma dura". No estic segur si puc dir que tinc ma esquerra quan sovint tenir ma esquerra va associat amb ser "tou". Si és veritat que em considero que ser tractar als jugadors amb respecte, però ni m'agrada vendre fum ni tampoc ser un "coladero" i que em fiquin cada dia un gol. I que també puc dir que sóc exigent, seriós, i conseqüent. Però em resulta difícil situar-me en relació a aquest continu imaginat entre "ma dura" i "ma esquerra".
4. La violència en l'esport segueix sent un tòpic. Com passa amb la "ma dura" o l'esportivitat, vivim encara rodejat de molt de tòpic. La violència, i és clar, és present a l'esport. Però no és present a la política, a la convivència ciutadana i a la televisió, com també pot haver-ne a l'esport?

Aquestes i altres reflexions han estat la base del debat posterior a la meva presentació. Unes 12 persones han seguit a l'acte i després de 20 minuts de parlament, gairebé ens hem estat una hora parlant de diferents assumptes i qüestions, de les quals us n'he portat quatre.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A MATARÓ

CB Vilassar de Mar, AB Premià, CB Calella, CB Argentona i UE Mataró han publicitat la presentació del meu llibre que faré el proper dijous 16 d'octubre a la Llibreria Robafaves de Mataró (Carrer Nou, 9) a les 19:00.

El Masnou Basquetbol i el CB Premià de Dalt m'han assegurat que durant el dia de demà, dimarts, faran el mateix. I encara espero resposta del CB Blanes, l'AE Minguella, CB Sant Josep de Badalona i algun altre club al que me he adreçat per si estan oberts a fer-ne difusió.

M'omple de satisfacció, com es diria en algun discurs sentit, que tota aquesta gent de bàsquet hagi accedit a publicitar l'acte. La veritat és que estic molt content de poder-me seure a parlar amb lectors del meu llibre (ja fa 6 mesos que està a les llibreries) i convidar a aquells que no em coneixen que vinguin i escoltin algunes coses que els vull explicar sobre el llibre.

En una entrevista que m'han demanat de Ràdio Argentona els he dit que em fèia molta il·lusió començar a tenir un feedback massiu dels lectors. Hi ha gent que, puntualment, m'ha fet saber què li havia semblat el llibre. Dijous hi haurà aquesta barreja entre lectors i no lectors del meu llibre, un espai que pot donar interessants refelxions i obrir un diàleg fecund. Doncs que en una llibreria es parli d'un llibre no és rar, però encara avui sembla insòlit portar un llibre d'esport.

Com jo mateix dèia en un dels textos que he fet servir per promocionar l'activitat d'aquest proper dijous:

"L’esport és cultura? L’esport és educatiu? L’esport és saludable?
Aquest llibre és d’esport. Però no és ni una biografia d’un esportista famós, ni un llibre tècnic, ni un manual per aprimar-se, ni la història d’un club celebrant el seu aniversari. És un llibre que revela el funcionament dels grups esportius en edat escolar, així com una filosofia que podríem arribar a desenvolupar plegats entrenadors i esportistes, dirigents i famílies.

Per què venir a la presentació?
Assistir a aquesta presentació és un acte de fe. De fe, però sobretot de convicció en que podem transformar l’esport en edat escolar i fer-lo més formatiu. Ens afartem de sentir als mitjans de comunicació com actuen els esportistes professionals, i ens donem compte que hi ha una fallida: l’aspecte de responsabilitzar-se d’un mateix, d’assumir cotes d’autogestió, de sentir-se autor del que un fa.

Com es construeix un mateix com un bon entrenador?
Aquest llibre es presenta com un globus sonda als entrenadors, als directius, als esportistes i a les famílies per enunciar-los algunes possibilitats de l’esport en edat escolar quan es pren de manera compromesa i seriosa. Cal organitzar ara un saber
transformatiu per entendre millor de què van els grups, què són els rols i com
es construeixen projectes.

Per a tots aquells que estan al costat dels entrenadors: com podem relacionar-nos amb ells i ajudar-los en la seva feina d’educar?"

I tot això arriba en un moment en que el recentment estrenat programa de TV3 Crackòvia porta setmanes aportant dins el seu discurs televisiu el tema dels hàbits lectors i les inquietuds culturals dels esportistes. Els futbolistes desconeixedors de la cultura es relacionen amb un míster, l'imitador del Pep Guardiola, que en la imaginació dels guionistes del programa evita el joc directe per marcar i esperona al seu vestidor amb lectures (però no seria Pessoa, com va declarar el veritable Pep Guardiola en una roda de premsa).

Es tracta d'un tema que sovint es mira amb una visió escapçada. I jo tinc ganes de portar l'esport, en aquest cas l'esport de base, al salons de lectura. Per què per mi llegir, escriure i entrenar mai han estat renyits sinó tot al contrari. Crec que tinc la mà trencada convertint totes aquestes activitats en un procés de construccció personal que, per mi, resulta indubtablement meravellós.