Aquesta darrera setmana he estat a Manresa fent de professor de Metodologia i Planificació del Curs d’Entrenador de Categoria Sènior.
En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.
Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.
Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).
Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”
Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.
El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).
Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.
Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicodrama i grups operatius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Psicodrama i grups operatius. Mostrar tots els missatges
dilluns, de juliol 28, 2008
divendres, de maig 23, 2008
APRENDRE A VIURE
Acabo de comprar un bitllet electrònic per viatjar a Nova York aquest estiu. Quan he imprimit el comprovant del bitllet m'he adonat que el lema del portal on l'he comprat és "Aprende a vivir". Ha estat xocant llegir això i haver-me passat les darreres setmanes llegint molts autors propers al Psicodrama, sobretot Moreno i alguns del seu seguidors.
Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.
Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.
Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.
Jacob Levy Moreno (1889-1974) fou metge i psiquiatra. Una de les inquietuds més presents i persistents a la seva obra va ser portar l’àmbit terapèutic del tractament individual i verbal com era habitual a la dècada de 1920 i 1930 (sobretot per la influència de la psicoanàlisi) a un treball grupal i per l’acció, com després es va poder comprovar amb el Psicodrama. Ell és l’exponent del desenvolupament d’una molt potent Teoria dels Rols, així com una interessant visió de l’espontaneïtat, la creativitat i les relacions en general, gràcies a les seves aportacions a partir de la Sociometria, el Teatre de l’Espontaneïtat i el Psicodrama. Algunes de les definicions que va fer servir Moreno per definir el rol van ser:
- Rol és la mínima unitat de conducta.
- Rol és la mínima unitat de cultura.
- Ocupar rols és anterior al sorgiment del jo (self). Els papers no surten del jo, sinó que el jo sorgeix dels papers...
- El sorgiment i posterior desenvolupament dels rols socials es dona en la base al joc i intercanvi de estableixen amb els seus complementaris exercits per altres significatius del seu món (Mónica Zuretti).
El tipus de vincle que es desenvolupa amb les altres persones et situa en un lloc determinat dins del grup, un rol o paper, en definitiva un lloc, un espai que pots anar fent més teu. Un espai en el que repeteixes unes conductes fins al punt de l'estereotípia, que ja sabem per Pichon-Rivière que és un senyal de malaltia. Tanmateix és inherent al rol la tensió entre el lloc que t'assignes tu mateix i que et ve assignat pels altres a fora (complementarietat), entre repetir-te a tu mateix o viure de manera diferent.
Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.
Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.
Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.
dimecres, de maig 07, 2008
EDUCAR DES DEL ROL
Estava en la taula del meu despatx i he vist una d'aquelles notes que de vegades penjes al suro i que després te n'oblides durant mesos. He trobat, entre altres anotacions, un adagio interessant:
Cada uno en su lugar
para poder educar
La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.
El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.
Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.
Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).
Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.
Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.
Cada uno en su lugar
para poder educar
La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.
El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.
Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.
Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).
Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.
Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.
dilluns, de gener 21, 2008
AUTOGESTIÓ (2ª PART): EL QUE ÉS
Fa uns dies escrivia Autogestió (1ª part): el que no és. Amb aquell escrit vaig tractar d'aclarir les meves idees sobre el que penso que no és autogestió però que, de manera força recorrent, la gent ho qualifica així.
Avui m'he animat a escriure aquest article, que és la continuació d'aquell. Entre mig, però, he parlat d'unes declaracions de Dusko Ivanovic en la prèvia de la jornada d'Eurolliga de la setmana passada, i que de fet està relacionat.
Per mi l'autogestió és un règim de vida. Una cooperativa agrària mira de generar els recursos necessaris per viure i per de vegades (no sempre) per comercialitzar-los. Una escola-granja que rehabilita drogodependents mira de buscar activitats i tallers que ajudin als alumnes a abastiar-se d'allò que els fa falta per viure, tot visquent en comunitat. Un equip de bàsquet que té un cert grau d'autogestió pren decisions dins d'un marc de treball presentat per l'entrenador/a.
Quan dic "un cert grau d'autogestió" em refereixo a que, en la pràctica esportiva, sempre hi ha una figura de coordinador o entrenador que està "per damunt" i "fora" del grup. Aquesta distinció no ens la podem saltar a la valenta, per molt que ens agradi comulgar amb una determinanda filosofia política (autogestió).
Tots ens autogestionem la vida, però hi ha que treballen més els seus vincles i relacions fins arribar a un punt de portar el timó de la seva vida de manera clara i decidida. Autogestionar-se un grup no vol dir viure al marge de la societat, sinó crear-se una petita societat i a dins mateix d'aquesta que es decideixin les normes del seu funcionament.
Per tant, tenim dos aspecte que convé no oblidar:
(1) Hi ha graus d'autogestió a l'esport, però el coordinador-entrenador funciona com a referent extern que supervisa el grup quan està en la tasca i quan no ho està, per orientar millor el seu projecte.
(2) Per autogestinar-nos hem de traçar un límit, una frontera amb l'entorn, però aquesta operació a més a més de separar-nos també ens connecta. La societat que construim de portes a dins ens servirà per relacionar-nos portes enfora.
Per il·lustrar aquest darrer punt, i com bé diu Pichon-Rivière: hi ha dues societats, la que està a fora de tots nosaltres i la que cadascú portem a dins. El grup operatiu treballa eines d'autogestió, de millora de l'autonomia de la societat que estem creant de portes endins però que, a banda de viure en petit comitè, també vivim (o més ben dit, re-vivim) fora del grup.
Per tant, els límits i les constriccions que apareixen en el grup en el reseguir i perfilar la tasca és un element de progressiva apropiació del món social. Qquan apareix la consciència del que ens passa junts és quan ens permetem definir-nos gràcies al nostre projecte, i per tant també assumir què implica fer-nos nostra la tasca que tenim entre mans. Per exemple, en bàsquet seria prendre consciència de com operem com equip a l'enfrontar els partis, o de quina manera aprenem i fem nostres les jugades.
També cal dir que hi ha una altra característica imprescindible més per a mi. Si bé és veritat que cal una supervisió externa en la figura d'un entrenador-coordinador (1), i que també aprenem gràcies als límits que ens imposem en el nostre marc de treball (2), val a dir que
(3) el règim d'autogestió es construeix gràcies a la progressiva interirització d'una instància reguladora, primer externa -com és (1)- i que mica en mica es va apropiant la persona i també el grup. Autogestionar-se com a persona o com a grup és fruit d'una aprenentatge molt delicat i que necessita d'una atenció especial.
Així, el règim d'autonomia que es va assolint treballant d'uan certa manera, podríem dir, condueix a una progressiva trasnformació envers una pràctica autogestionada i dirigida des de dins del grup, gràcies a l'interès dels interessats (mai més ben dit).
L'autogestió pot ser proclamada com a moneda de canvi entre entrenadors i esportistes, i fins i tot pot ser "accelerada" des del rol supervisor de l'entrenador-coordinador, bé podríem dir que manilupant als membres del grup (i aleshores no hi ha autonomia ni autogestió, sinó seducció amb afany d'aconseguir propòsits fora dels interessos del grup). Així res d'això, ni escampar-ho als quatre vents ni forçar la situació "al nostre gust" no ens garanteix que s'hagin creat uns bons fonaments pel grup que ens ajudin en la preuada conquesta del seu propi desig.
Avui m'he animat a escriure aquest article, que és la continuació d'aquell. Entre mig, però, he parlat d'unes declaracions de Dusko Ivanovic en la prèvia de la jornada d'Eurolliga de la setmana passada, i que de fet està relacionat.
Per mi l'autogestió és un règim de vida. Una cooperativa agrària mira de generar els recursos necessaris per viure i per de vegades (no sempre) per comercialitzar-los. Una escola-granja que rehabilita drogodependents mira de buscar activitats i tallers que ajudin als alumnes a abastiar-se d'allò que els fa falta per viure, tot visquent en comunitat. Un equip de bàsquet que té un cert grau d'autogestió pren decisions dins d'un marc de treball presentat per l'entrenador/a.
Quan dic "un cert grau d'autogestió" em refereixo a que, en la pràctica esportiva, sempre hi ha una figura de coordinador o entrenador que està "per damunt" i "fora" del grup. Aquesta distinció no ens la podem saltar a la valenta, per molt que ens agradi comulgar amb una determinanda filosofia política (autogestió).
Tots ens autogestionem la vida, però hi ha que treballen més els seus vincles i relacions fins arribar a un punt de portar el timó de la seva vida de manera clara i decidida. Autogestionar-se un grup no vol dir viure al marge de la societat, sinó crear-se una petita societat i a dins mateix d'aquesta que es decideixin les normes del seu funcionament.
Per tant, tenim dos aspecte que convé no oblidar:
(1) Hi ha graus d'autogestió a l'esport, però el coordinador-entrenador funciona com a referent extern que supervisa el grup quan està en la tasca i quan no ho està, per orientar millor el seu projecte.
(2) Per autogestinar-nos hem de traçar un límit, una frontera amb l'entorn, però aquesta operació a més a més de separar-nos també ens connecta. La societat que construim de portes a dins ens servirà per relacionar-nos portes enfora.
Per il·lustrar aquest darrer punt, i com bé diu Pichon-Rivière: hi ha dues societats, la que està a fora de tots nosaltres i la que cadascú portem a dins. El grup operatiu treballa eines d'autogestió, de millora de l'autonomia de la societat que estem creant de portes endins però que, a banda de viure en petit comitè, també vivim (o més ben dit, re-vivim) fora del grup.
Per tant, els límits i les constriccions que apareixen en el grup en el reseguir i perfilar la tasca és un element de progressiva apropiació del món social. Qquan apareix la consciència del que ens passa junts és quan ens permetem definir-nos gràcies al nostre projecte, i per tant també assumir què implica fer-nos nostra la tasca que tenim entre mans. Per exemple, en bàsquet seria prendre consciència de com operem com equip a l'enfrontar els partis, o de quina manera aprenem i fem nostres les jugades.
També cal dir que hi ha una altra característica imprescindible més per a mi. Si bé és veritat que cal una supervisió externa en la figura d'un entrenador-coordinador (1), i que també aprenem gràcies als límits que ens imposem en el nostre marc de treball (2), val a dir que
(3) el règim d'autogestió es construeix gràcies a la progressiva interirització d'una instància reguladora, primer externa -com és (1)- i que mica en mica es va apropiant la persona i també el grup. Autogestionar-se com a persona o com a grup és fruit d'una aprenentatge molt delicat i que necessita d'una atenció especial.
Així, el règim d'autonomia que es va assolint treballant d'uan certa manera, podríem dir, condueix a una progressiva trasnformació envers una pràctica autogestionada i dirigida des de dins del grup, gràcies a l'interès dels interessats (mai més ben dit).
L'autogestió pot ser proclamada com a moneda de canvi entre entrenadors i esportistes, i fins i tot pot ser "accelerada" des del rol supervisor de l'entrenador-coordinador, bé podríem dir que manilupant als membres del grup (i aleshores no hi ha autonomia ni autogestió, sinó seducció amb afany d'aconseguir propòsits fora dels interessos del grup). Així res d'això, ni escampar-ho als quatre vents ni forçar la situació "al nostre gust" no ens garanteix que s'hagin creat uns bons fonaments pel grup que ens ajudin en la preuada conquesta del seu propi desig.
dijous, de gener 03, 2008
REVISIÓ DE L'ESTRATÈGIA EN CLAU DE PICHONIANA
"Estrategia sería la labor previa de un sujeto o grupo mediante la que, a través de un proceso continuo de asunción de roles, se presenta internamente la acción, tratando por un proceso de aprendizaje, de conseguir el ajuste del encuadre del trabajo con el que, después, por técnicas operativas, se va a intentar la realización de lo que había sido planificado tiempo atrás." (Pichon-Rivière, 1985:185)
Si fèssim un diccionari sobre els esports, sobretot dels esports d'equip, hi hauríem de fer una especial menció a l'estratègia. Malgrat sigui un mot sorgit, com en altres casos, de la terminologia militar, l'estratègia ha estat molt més utilitzada en el discurs dins l'àmbit empresarial que no pas en l'esport. L'esport necessita que afinem la nostra visió de l'estratègia per fer justícia a l'abast del que tenim entre mans, i fer bé la feina de fixar les estratègies.
Hi ha una confusió habitual en en món de l'esport, i és confondre tàctica i estratègia. Per estratègia entenem, malgrat hi hagi definicions per a tots els gustos, allò que diu Pichon-Rivière. La tàctica és la decisió presa pel jugador en el moment del joc, en una determinada acció del joc.
La definició de Pichon-Rivière presenta una sèrie d'elements molt interessants, alguns de més comuns a les definicions tradicionals dins el món de l'esport, però amb aportacions originals. Anem a trencar a bocins el que Pichon-Rivière ens diu amb apararent naturalitat:
"Es que otras de las condiciones - assenyala Pichon-Rivière - que debemos destacar es la de que dicho jugador debe tener la posibilidad de rectificar durante la operación misma determinados esquemas de trabajo, realizando así los diferentes pasos de lo que se llama en la ciencia social una indagación operativa. Así es como llegamos a asistir al espectáculo inteligente, cambiante y estético, de alguien que intenta resolver las dificultades de la tarea sobre su actuación." (Pichon-Rivière, 1985:186)
Una bona estratègia no és la que és bona de per si (la que faci l'equip x o que ens hagi servit abans). Hem de donar-nos compte que abans de practicar-la prou no tenim cap estratègia consolidada. L'estratègia l'aprenem plegats i la fem plegats de manera coordinada a mesura que la rectifiquem, que li trobem pegues i solucions sobre la marxa, significats compartits i automatismes. Tot plegat fins poder-la aplicar junts, cada cop de manera més exemplar i rutilant, quan sigui requerit fer-ho.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. i P. de Quiroga, A.P. (1985) Psicología de la vida cotidiana. Buenos Aires, Nueva Visión.
Si fèssim un diccionari sobre els esports, sobretot dels esports d'equip, hi hauríem de fer una especial menció a l'estratègia. Malgrat sigui un mot sorgit, com en altres casos, de la terminologia militar, l'estratègia ha estat molt més utilitzada en el discurs dins l'àmbit empresarial que no pas en l'esport. L'esport necessita que afinem la nostra visió de l'estratègia per fer justícia a l'abast del que tenim entre mans, i fer bé la feina de fixar les estratègies.
Hi ha una confusió habitual en en món de l'esport, i és confondre tàctica i estratègia. Per estratègia entenem, malgrat hi hagi definicions per a tots els gustos, allò que diu Pichon-Rivière. La tàctica és la decisió presa pel jugador en el moment del joc, en una determinada acció del joc.
La definició de Pichon-Rivière presenta una sèrie d'elements molt interessants, alguns de més comuns a les definicions tradicionals dins el món de l'esport, però amb aportacions originals. Anem a trencar a bocins el que Pichon-Rivière ens diu amb apararent naturalitat:
- "la labor previa de un sujeto o grupo". Hi ha un abans del joc, un abans que és l'entrenament. Aquest és el moment bàsic de l'estratègia: per entrenar-la, per debatir-la, per fixar-la. L'estratègia es perfila als entrenaments, i també en la predisposició que pren el jugador, en allò que imagina i que recrea sobre el joc del seu equip i que serà la base del que després podrà arribar a posar en comú amb els companys i enfront dels rivals.
- "mediante la que, a través de un proceso continuo de asunción de roles, se presenta internamente la acción". Hi ha uns rols que protagonitzen l'acció i als que hem de ser fidels. Es tracta d'una participació seguint determinades característiques del joc allò que permet crear el joc mateix que volem desenvolupar. Es tracta de fer coincidir el joc desitjat amb el joc desenvolupat a la pràctica, una apropiació activa en la realitat a través d'un rol. Per això hem d'assumir el rol que ens demanen i, anant un pas més enllà, representar internament aquell joc per fer-lo nostre.
- "tratando por un proceso de aprendizaje, de conseguir el ajuste del encuadre del trabajo". És a dir, hi ha una etapa bàsica per aprofitar els recursos estratègics i és el seu aprenentatge (i representació interna), més enllà de voler fer-ho ràpid i de manera matussera. Per tant també cal crear un marc de treball ("encuadre") on poder desenvolupar aquest procés d'aprenentatge per que no aparegui en el buit, i que pugui sostenir-se amb l'ajuda dels entrenadors, companys, i també els rivals.
- "con el que, después, por técnicas operativas, se va a intentar la realización de lo que había sido planificado tiempo atrás". Tot recurs estratègic parteix de la base d'aprendre'l, d'enquadrar-lo de manera adequada, per després poder sol·licitar-lo en un moment concret, i fer-lo encertadament. Però per això també ens fa molta falta demanar aquest recurs durant els entrenaments d'una manera determinada, oportuna. Ens referim a això de "por técnicas operativas", que es refereix a la tècnica dels grups operatius.
"Es que otras de las condiciones - assenyala Pichon-Rivière - que debemos destacar es la de que dicho jugador debe tener la posibilidad de rectificar durante la operación misma determinados esquemas de trabajo, realizando así los diferentes pasos de lo que se llama en la ciencia social una indagación operativa. Así es como llegamos a asistir al espectáculo inteligente, cambiante y estético, de alguien que intenta resolver las dificultades de la tarea sobre su actuación." (Pichon-Rivière, 1985:186)
Una bona estratègia no és la que és bona de per si (la que faci l'equip x o que ens hagi servit abans). Hem de donar-nos compte que abans de practicar-la prou no tenim cap estratègia consolidada. L'estratègia l'aprenem plegats i la fem plegats de manera coordinada a mesura que la rectifiquem, que li trobem pegues i solucions sobre la marxa, significats compartits i automatismes. Tot plegat fins poder-la aplicar junts, cada cop de manera més exemplar i rutilant, quan sigui requerit fer-ho.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. i P. de Quiroga, A.P. (1985) Psicología de la vida cotidiana. Buenos Aires, Nueva Visión.
dimarts, d’octubre 23, 2007
LA IMPORTÀNCIA DE L'EMERGENT EN ELS GRUPS
"El emergente de un grupo es el sujeto que por su historicidad como individuo, ante determinados temas y/o determinados sentimientos, los denuncia en un momento del proceso grupal; esta denuncia adquiere la posibilidad de objetivarse al grupo frente a lo que ocurre y, el coordinador y el observador [en el caso deportivo todo en uno, el entrenador] (la otra parte del grupo), puede señalar o interpretar dando contenido y forma sintética a lo hasta ahora sucedido, y el grupo pasa a otro momento.
De ahí que el emergente es uno de los elementos básicos, es el que marca los discontinuos, es el individuo que sale al paso del suceder grupal como parte comprometida del grupo, y elegida por éste en la interrelación para enunciar lo que está en juego, así su individualidad aparece significada en lo social, es decir, que su individualidad como intimidad se deshace frente a la tarea, para asumir su compromiso grupal y, rehacerse a través de aquella. Así, su historicidad adquiere actualidad sentida y pensada en el trabajo grupal...".
- Armando Bauleo, "Grupo operativo"
Sovint, dins de la nostra precària visió de tècnics respectuosos del model directiu (i de vegades autoritari), se'ns apareix com inadmissible, com una bogeria flagrant, la possibilitat d'escoltar el grup per tal de poder enrahonar després amb els nostres jugadors.
La nostra visió d'entrenadors està tenyida de la necessitat d'orientar, des d'un primer moment de la temporada, la direcció que prén l'equip. L'ansietat de poder no estar concretant prou el projecte ens fa perdre de vista el temps necessari per elaborar les tensions internes del grup. El camí que cal emprendre, el viatge que estem planificant per nosaltres i els jugadors, cal que sigui una operació clara i sense dubtes sobre com organitzar-la. Hem de tenir clar què hem de fer, i què cal que facin els altres per satisfer el que volem fer. Però pel camí perdem indicis interessants, com els que aporta l'emergent del grup.
Parlem de líders en el nostre dia a dia, però poc sentim a parlar d'emergents. Com diu Bauleo, l'emergent és un individu que, per la seva circumstància (Pichon-Rivière parlaria del vector de verticalitat del grup) "destapa" un succés o situació que restava oculta, invisible a la visió del grup. El grup, no per gràcia divina ni gràcia de l'entrenador, pot veure en primer terme una nova dimensió que apareix i re-situa el grup en relació a la tasca. Podríem dir que moltes vegades, per primer cop i alhora gràcies també a l'assenyalament que necessàriament ha de fer l'entrenador que sàpiga el que passa als grups, l'emergent marca UN camí a seguir.
Nosaltres, com entrenadors disciplinats en el model directiu, pensem que tenim en la nostra ment EL camí. Com si la clau estigués en nosaltres els tècnics: la clau, ja ens enganyem prou, està en un altre lloc, als budells del grup. Però som tant badocs que no ens donem compte de que el mateix grup, a través de l'emergent, ens està donant peu a entrar per un camí franc a la victòria. L'èxit resideix en la nostra habilitat per observar, escoltar i identificar l'emergent del grup, posant-lo en el centre de les mirades dels esportistes, més en una operació com coordinadors que no pas com a líders en un sentit clàssic. Així, com coordinadors atents als emergents del grup, se'ns facilita molt i molt la Tasca amb majúscules: entrenar dur, jugar intel·ligent, guanyar els partits.
De ahí que el emergente es uno de los elementos básicos, es el que marca los discontinuos, es el individuo que sale al paso del suceder grupal como parte comprometida del grupo, y elegida por éste en la interrelación para enunciar lo que está en juego, así su individualidad aparece significada en lo social, es decir, que su individualidad como intimidad se deshace frente a la tarea, para asumir su compromiso grupal y, rehacerse a través de aquella. Así, su historicidad adquiere actualidad sentida y pensada en el trabajo grupal...".
- Armando Bauleo, "Grupo operativo"
Sovint, dins de la nostra precària visió de tècnics respectuosos del model directiu (i de vegades autoritari), se'ns apareix com inadmissible, com una bogeria flagrant, la possibilitat d'escoltar el grup per tal de poder enrahonar després amb els nostres jugadors.
La nostra visió d'entrenadors està tenyida de la necessitat d'orientar, des d'un primer moment de la temporada, la direcció que prén l'equip. L'ansietat de poder no estar concretant prou el projecte ens fa perdre de vista el temps necessari per elaborar les tensions internes del grup. El camí que cal emprendre, el viatge que estem planificant per nosaltres i els jugadors, cal que sigui una operació clara i sense dubtes sobre com organitzar-la. Hem de tenir clar què hem de fer, i què cal que facin els altres per satisfer el que volem fer. Però pel camí perdem indicis interessants, com els que aporta l'emergent del grup.
Parlem de líders en el nostre dia a dia, però poc sentim a parlar d'emergents. Com diu Bauleo, l'emergent és un individu que, per la seva circumstància (Pichon-Rivière parlaria del vector de verticalitat del grup) "destapa" un succés o situació que restava oculta, invisible a la visió del grup. El grup, no per gràcia divina ni gràcia de l'entrenador, pot veure en primer terme una nova dimensió que apareix i re-situa el grup en relació a la tasca. Podríem dir que moltes vegades, per primer cop i alhora gràcies també a l'assenyalament que necessàriament ha de fer l'entrenador que sàpiga el que passa als grups, l'emergent marca UN camí a seguir.
Nosaltres, com entrenadors disciplinats en el model directiu, pensem que tenim en la nostra ment EL camí. Com si la clau estigués en nosaltres els tècnics: la clau, ja ens enganyem prou, està en un altre lloc, als budells del grup. Però som tant badocs que no ens donem compte de que el mateix grup, a través de l'emergent, ens està donant peu a entrar per un camí franc a la victòria. L'èxit resideix en la nostra habilitat per observar, escoltar i identificar l'emergent del grup, posant-lo en el centre de les mirades dels esportistes, més en una operació com coordinadors que no pas com a líders en un sentit clàssic. Així, com coordinadors atents als emergents del grup, se'ns facilita molt i molt la Tasca amb majúscules: entrenar dur, jugar intel·ligent, guanyar els partits.
dilluns, d’octubre 22, 2007
P&P, COM EL R&R
Com el Rock&Roll a nivell musical, en el bàsquet jo és fet una descoberta vital amb el P&P (la Preparació i el Projecte). Enrique Pichon-Rivière parla de tres moments en el treball amb grups operatius: "pre-tarea, tarea y proyecto".
Moltes vegades els tècnics ens centrem exclussivament, en una il·lusa posició de saber fragmentat i estereotipat, en el segon moment, el de la tasca. Aleshores cometem dos grans errors: primer oblidant que abans hem d'escoltar el soroll de fons que fa l'equip, allò que es diu, es fa o s'intueix abans de posar-se a fer feina, a jugar o entrenar; i segon, no divisar la importància de concretar el projecte de l'equip dins i a través de la tasca.
Quan parlo de P&P, de Preparació i Projecte, també vull fer referència a que els entrenadors moltes vegades també ens escudem en "hem de treballar més això o allò altre als entrenaments", com si això ens donés una coartada pels resultats assolits fins aquell moment. Ens autoconvencem, amb un discurs molt propi del nostre àmbit profesional, que més Preparació ens portarà a assolir millores. Com si fos tant matemàtic la manera com arriba l'èxit. Per més càrrega d'entrenament, per exemple. Fem un mini-stage de 3 dies, doble sessió. Fem sessions més extenses, treballant més el físic, més l'estratègia, etc. Canviem sistemes de joc per desentortolligar l'atac o la defensa. No apareix la idea bàsica, fonamental, insustituïble de Projecte, com diríem en castellà, "ni por asomo".
En definitiva, amaguem el cap sota l'ala i fugim d'estudi sense detindre'ns a pensar que potser hi ha alguna altra cosa, algun treball de base o sobre el nostre propi enfocament, que no estem fent bé. Parlo de situacions com ara no calmar les ansietats del grup davant un període d'adaptació (a un nou sistema de treball, una nova categoria, a nous companys, etc.) que ha de viure's, per no perjudicar l'equip, com normal. O bé de posar gradualment sobre la taula la dimensió històrica de l'equip, allò que és un tret propi del seu fer i amb el que ells s'han identificat amb el pas dels anys, i al mateix temps projectar cap al futur les ambicions i el desig del grup.
Aquestes propostes són bàsicament les que un entrenador hauria de fer front en el seu propi projecte de tècnic. Malauradament ens venen explicant coses molt errònies, que no apunten ni de bon tros als fenòmens que són propis de la vida dels grups, i que en definitiva ens situen en un escenari ben pobre on sovint no sabem com desenvolupar veritables mesures exitoses dins de l'entrenament. Tot és donar-se compte de quina mirada val la pena prendre i quines maniobres resulten adequades per assolir millores.
Moltes vegades els tècnics ens centrem exclussivament, en una il·lusa posició de saber fragmentat i estereotipat, en el segon moment, el de la tasca. Aleshores cometem dos grans errors: primer oblidant que abans hem d'escoltar el soroll de fons que fa l'equip, allò que es diu, es fa o s'intueix abans de posar-se a fer feina, a jugar o entrenar; i segon, no divisar la importància de concretar el projecte de l'equip dins i a través de la tasca.
Quan parlo de P&P, de Preparació i Projecte, també vull fer referència a que els entrenadors moltes vegades també ens escudem en "hem de treballar més això o allò altre als entrenaments", com si això ens donés una coartada pels resultats assolits fins aquell moment. Ens autoconvencem, amb un discurs molt propi del nostre àmbit profesional, que més Preparació ens portarà a assolir millores. Com si fos tant matemàtic la manera com arriba l'èxit. Per més càrrega d'entrenament, per exemple. Fem un mini-stage de 3 dies, doble sessió. Fem sessions més extenses, treballant més el físic, més l'estratègia, etc. Canviem sistemes de joc per desentortolligar l'atac o la defensa. No apareix la idea bàsica, fonamental, insustituïble de Projecte, com diríem en castellà, "ni por asomo".
En definitiva, amaguem el cap sota l'ala i fugim d'estudi sense detindre'ns a pensar que potser hi ha alguna altra cosa, algun treball de base o sobre el nostre propi enfocament, que no estem fent bé. Parlo de situacions com ara no calmar les ansietats del grup davant un període d'adaptació (a un nou sistema de treball, una nova categoria, a nous companys, etc.) que ha de viure's, per no perjudicar l'equip, com normal. O bé de posar gradualment sobre la taula la dimensió històrica de l'equip, allò que és un tret propi del seu fer i amb el que ells s'han identificat amb el pas dels anys, i al mateix temps projectar cap al futur les ambicions i el desig del grup.
Aquestes propostes són bàsicament les que un entrenador hauria de fer front en el seu propi projecte de tècnic. Malauradament ens venen explicant coses molt errònies, que no apunten ni de bon tros als fenòmens que són propis de la vida dels grups, i que en definitiva ens situen en un escenari ben pobre on sovint no sabem com desenvolupar veritables mesures exitoses dins de l'entrenament. Tot és donar-se compte de quina mirada val la pena prendre i quines maniobres resulten adequades per assolir millores.
dijous, d’octubre 18, 2007
LIDERAR O COORDINAR?
El text que segueix a continuació i que aniré comentant és d'Armando Bauleo. És un fragment d'un article de títol "Aprendizaje y comunidad" i la cursiva que apareix és meva.
"Si uno va a liderar un grupo va a hacer las indicaciones concretas de su organización. En cambio, si uno va a coordinar un grupo va a posibilitar, va a permitir, va a facilitar que el grupo permanentemente se dé la organización que necesita para llevar a cabo su tarea, su finalidad o su objetivo, es decir, que ellos determinen su organización; por lo tanto, ellos van a determinar los líderes que necesitan para la organización que se den."
Es planteja una diferència entre l'actitud de liderar i la de coordinar un grup. S'associa lideratge amb organització, i es confronta amb la possibilitat de "permetre", "facilitar" que el grup tingui un espai per poder dur a terme la seva tasca. El punt important de la coordinació és que el propi grup determini el seu objectiu i l'organització que els cal estructurar per aconseguir dur a terme allò que desitgen. D'aquesta manera el lideratge anirà en funció del que vulguin aconseguir plegats aquell grup, no com una estructura imposada des de fora. El que si que ve imposada és una certa visió o comprensió del grup i de la seva articulació, una visió que permet al coordinador anar assenyalant que ocórre en el grup mentre s'organitza i treballa.
"Entonces el coordinador con respecto a ese grupo, va estar siempre descentrado, es decir, va a estar en otro lugar. El coordinador permanentemente va a tener que observar, tener en cuenta, cuáles son los impedimentos, cuáles son los obstáculos para que ellos puedan llevar a cabo la organización que necesitan, para que ellos puedan tener los líderes que les hacen falta. Claro que acá también se nos mezclan cosas personales y las cosas personales es que nosotros sabemos muy bien como pesa en nosotros todo un sentimiento, podemos llamar así, de apropiación o de sentimiento de propiedad privada, por el cual encontramos coordinadores que dicen "mi grupo", o sea, entran dentro de la ilusión del líder, pero ellos son coordinadores. [...]"
El lloc del coordinador com fora del grup, com un lloc de privilegi per observar les ansietats del grup, les pors, el bloqueig al canvi. L'anàlisi del que emergeix del grup ens dona indicacions de quins poden ser els líders escollits, els líders necessaris per dur a terme la tasca. Encara que també ens podem trobar amb que els coordinadors tinguin la fantasia que el grup és "el meu grup", i per tant entrin en un joc de voler ser líders d'un grup que necessita la coordinació per aclarir què i com volen fer.
"Es decir, en la relación coordinador - grupo uno permite, no apropiándose de los liderazgos, que ellos elijan sus liderazgos, que ellos hagan su organización directamente. El grupo capta, no es necesario que uno se lo diga, que, con respecto a ellos, tenemos otro tipo de relación o sea, no nos apropiamos del grupo, como el grupo nunca se puede apropiar de una tarea. Un grupo puede finalizar de acuerdo a su estructura un objetivo determinado, pero desde ya tiene que saber que esa terminación no es la única en el mundo, van a haber muchas otras terminaciones sobre ese mismo tema."
En la mesura que el grup entén que no els volem foragitar i fer-nos un lloc nosaltres en el lideratge del grup, allà s'articula un espai pel grup per poder viure la tasca com a pròpia. No és el desig del líder que vol guanyar, sinó que és una decisió del grup que es va construïnt amb la feina de mesos. L'opció, la decisió de guanyar, és una determinació que cal confirmar en l'equip des del propi equip: posar-nos en el camí de la victòria és un procés en el que hem de decidir-nos a fer-ho. I cal preservar la multivarància de les formes del guanyar.
dimarts, d’octubre 16, 2007
ROLS
"En la vida de relación siempre asumimos roles y adjudicamos roles a los demás. En condiciones normales cada uno de nosotros debe poder asumir varios roles al mismo tiempo." (Pichon-Rivière, 1985:112)
Sovint m'agrada parlar del rols que agafem (i que de vegades ens venen donats, com el de pare i fill) en la nostra vida. Parlo dels rols que prenem en l'esport, però també els que prenem en la nostra vida i que indiquen aspectes de la nostra personalitat.
La possibilitat de tenir o adoptar diferent rols és un criteri de salut, ja ho havíem dit en d'altres ocasions. Segons la visió de Pichon-Rivière hi ha un aspecte fonamental, el que ell anomena "adaptació activa a la realitat". D'alguna forma, les persones que s'adapten de manera flexible al món tenen més possibilitats d'èxit, ja que amb el seu actuar també estan transformant les circumstàncies del seu entorn, i no es viuen a si mateixes com presoneres del destí.
Hi ha persones, i segur que tenim l'experiència amb alguns jugadors que hem entrenat, que tenen una adaptació passiva a la realitat del joc. La seva manera tancada de relacionar-se els limita, i la seva limitació es constitueix en barrera per a nous aprenentatges. Una adaptació passiva està condicionant la comunicació amb l'entorn, i si la comunicació està condicionada ho estarà també l'aprenentatge. De vegades podem descobrir, amb una mica d'ajuda a través de la supervisió, que hi ha jugadors que tenen un rol més o menys fixe dins del grup, i que segurament reflexa una part de la seva realitat vital més àmplia.
Podem entendre que hi ha una certa relació entre allò de que hem anomenat "adaptació activa a la realitat", amb la idea de transformar el que ens envolta, i la possibilitat d'entrar en el joc d'adoptar diferents rols, de saltar d'un a un altre sense problemes. De fet podríem dir que la riquesa d'un entrenador és la de pensar com entrenador quan li per-toca, però desllindar-se d'aquest rol per una vivència més plena i activa al món quan no és el cas d'haver de ser entrenador.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
Sovint m'agrada parlar del rols que agafem (i que de vegades ens venen donats, com el de pare i fill) en la nostra vida. Parlo dels rols que prenem en l'esport, però també els que prenem en la nostra vida i que indiquen aspectes de la nostra personalitat.
La possibilitat de tenir o adoptar diferent rols és un criteri de salut, ja ho havíem dit en d'altres ocasions. Segons la visió de Pichon-Rivière hi ha un aspecte fonamental, el que ell anomena "adaptació activa a la realitat". D'alguna forma, les persones que s'adapten de manera flexible al món tenen més possibilitats d'èxit, ja que amb el seu actuar també estan transformant les circumstàncies del seu entorn, i no es viuen a si mateixes com presoneres del destí.
Hi ha persones, i segur que tenim l'experiència amb alguns jugadors que hem entrenat, que tenen una adaptació passiva a la realitat del joc. La seva manera tancada de relacionar-se els limita, i la seva limitació es constitueix en barrera per a nous aprenentatges. Una adaptació passiva està condicionant la comunicació amb l'entorn, i si la comunicació està condicionada ho estarà també l'aprenentatge. De vegades podem descobrir, amb una mica d'ajuda a través de la supervisió, que hi ha jugadors que tenen un rol més o menys fixe dins del grup, i que segurament reflexa una part de la seva realitat vital més àmplia.
Podem entendre que hi ha una certa relació entre allò de que hem anomenat "adaptació activa a la realitat", amb la idea de transformar el que ens envolta, i la possibilitat d'entrar en el joc d'adoptar diferents rols, de saltar d'un a un altre sense problemes. De fet podríem dir que la riquesa d'un entrenador és la de pensar com entrenador quan li per-toca, però desllindar-se d'aquest rol per una vivència més plena i activa al món quan no és el cas d'haver de ser entrenador.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
dilluns, de setembre 24, 2007
FORMAR GRUPS
"Formarse en grupo implica un aprender a aprender en tanto redefinición de los modelos de aprendizaje en los que nos hemos ido configurando como sujetos cognoscentes, modelos pasivos, receptivos, individualistas, competitivos, teoricistas, autoritarios."
- Ana P. de Quiroga (P. de Quiroga i Freire, 2005:30)
Ens trobem que, en el marc de la direcció d'equips esportius, moltes coses es donen per fetes. En la construcció d'un grup de treball estem poc assebentats de les diferents fases en la vida dels grups.
En un primer moment ens hem d'enfrontar a les resistències del grup. Hi ha poca claredat sobre el què tenim davant, el camí que hem de seguir, com encaixarem plegats. Aquestes resistències, si no les abordem de la manera adequada i els esportistes les reconeixen i les treballen, impedeixen que podem afrontar el treball tècnic, tàctic i estratègic del nostre esport. La preparació de l'equip comença per fer front a aquests mecanismes de defensa grupals que s'activen davant allò nou.
En un segon moment, un cop vençudes les pors del grup davant allò nou, podem iniciar el treball del grup. Qualsevol construcció que volguem que s'estabilitzi en el grup ha hagut d'estar acceptada per l'equip, i hem hagut de sondejar les defenses que ens impedeixen afrontar el canvi d'una manera que no li resulti amenaçadora als membres de l'equip. D'aquesta manera podem crear una sèrie de pautes d'acció que siguin apreses i comunicades dins del grup, i que conformin la seva cultura grupal. L'arsenal de tècniques (en un sentit ampli i no sols esportiu, és a dir, instruments per a l'acció en mans dels jugadors) i d'estratègies de comunicació que puguin desenvolupar es convertirà en el patrimoni de l'equip, i en l'herència que orgullosos podran endur-se els esportistes. Serà, en un futur no llunyà, la seva història feliç i en el moment actual, el seu projecte a assolir i seguir contruint.
D'alguna manera aquesta segona etapa (la de marcar pautes i patrons) es comença sense tenir en compte aquell primer moment que hem comentat, el de les resistències, les pors i les defenses. La esterotípia, segons Pichon-Rivière, és la màxima amenaça per no poder afrontar els canvis dins del grup.
Aquests dos moments (resistències inicials i abordar la tasca) porten a un tercer moment del grup: el de desenvolupar el projecte. Aquest projecte s'ha d'articular a partir de la desactivació/reconeixement de les pors i resistències en el grup, així como en els primer passos de construir la manera de fer del grup.
Quan ens omplim la boca per parlar de projectes en un club, en un equip, molt poques vegades sento a parlar de la mirada acurada a les pors que el grup arrossega, a les esterotípies que mostren, a la dificultat per articular la tasca que tenen entre mans. Tot plegat en l'esport estem a anys llum de fer front d'una millor i més exitosa manera els grups. Com es formen equips de treball eficients resulta encara poc clar, sobretot gràcies als materials tant desastrosos en els que basen la nostra praxi.
Més ens valdria prendre amb força la proposta pichoniana dels grups operatius: tenint en compte la tasca i sense deixar-la en cap moment de banda, cal que al mateix temps es desenvolupin una sèrie d'habilitats de relació dins del grup. A partir de l'aprendre a pensar, bàsic en la tècnica dels grups opertius, és quan es dona un mutu recolzament entre les persones del grup. Bàsicament és quan les relacions del grup, tal com es dibuixen i modifiquen en el seu treball i diàleg en comú, ajuden a construir la tasca (i viceversa).
Bibliografia
- P. de Quiroga, A. i Freire, P. (2005) El Proceso Educativo según Paulo Freire y Enrique Pichon-Rivière. Buenos Aires, Ediciones Cinco.
- Ana P. de Quiroga (P. de Quiroga i Freire, 2005:30)
Ens trobem que, en el marc de la direcció d'equips esportius, moltes coses es donen per fetes. En la construcció d'un grup de treball estem poc assebentats de les diferents fases en la vida dels grups.
En un primer moment ens hem d'enfrontar a les resistències del grup. Hi ha poca claredat sobre el què tenim davant, el camí que hem de seguir, com encaixarem plegats. Aquestes resistències, si no les abordem de la manera adequada i els esportistes les reconeixen i les treballen, impedeixen que podem afrontar el treball tècnic, tàctic i estratègic del nostre esport. La preparació de l'equip comença per fer front a aquests mecanismes de defensa grupals que s'activen davant allò nou.
En un segon moment, un cop vençudes les pors del grup davant allò nou, podem iniciar el treball del grup. Qualsevol construcció que volguem que s'estabilitzi en el grup ha hagut d'estar acceptada per l'equip, i hem hagut de sondejar les defenses que ens impedeixen afrontar el canvi d'una manera que no li resulti amenaçadora als membres de l'equip. D'aquesta manera podem crear una sèrie de pautes d'acció que siguin apreses i comunicades dins del grup, i que conformin la seva cultura grupal. L'arsenal de tècniques (en un sentit ampli i no sols esportiu, és a dir, instruments per a l'acció en mans dels jugadors) i d'estratègies de comunicació que puguin desenvolupar es convertirà en el patrimoni de l'equip, i en l'herència que orgullosos podran endur-se els esportistes. Serà, en un futur no llunyà, la seva història feliç i en el moment actual, el seu projecte a assolir i seguir contruint.
D'alguna manera aquesta segona etapa (la de marcar pautes i patrons) es comença sense tenir en compte aquell primer moment que hem comentat, el de les resistències, les pors i les defenses. La esterotípia, segons Pichon-Rivière, és la màxima amenaça per no poder afrontar els canvis dins del grup.
Aquests dos moments (resistències inicials i abordar la tasca) porten a un tercer moment del grup: el de desenvolupar el projecte. Aquest projecte s'ha d'articular a partir de la desactivació/reconeixement de les pors i resistències en el grup, així como en els primer passos de construir la manera de fer del grup.
Quan ens omplim la boca per parlar de projectes en un club, en un equip, molt poques vegades sento a parlar de la mirada acurada a les pors que el grup arrossega, a les esterotípies que mostren, a la dificultat per articular la tasca que tenen entre mans. Tot plegat en l'esport estem a anys llum de fer front d'una millor i més exitosa manera els grups. Com es formen equips de treball eficients resulta encara poc clar, sobretot gràcies als materials tant desastrosos en els que basen la nostra praxi.
Més ens valdria prendre amb força la proposta pichoniana dels grups operatius: tenint en compte la tasca i sense deixar-la en cap moment de banda, cal que al mateix temps es desenvolupin una sèrie d'habilitats de relació dins del grup. A partir de l'aprendre a pensar, bàsic en la tècnica dels grups opertius, és quan es dona un mutu recolzament entre les persones del grup. Bàsicament és quan les relacions del grup, tal com es dibuixen i modifiquen en el seu treball i diàleg en comú, ajuden a construir la tasca (i viceversa).
Bibliografia
- P. de Quiroga, A. i Freire, P. (2005) El Proceso Educativo según Paulo Freire y Enrique Pichon-Rivière. Buenos Aires, Ediciones Cinco.
dilluns, de setembre 17, 2007
HISTÒRIES: PATRONS PER RECONÈIXER QUE LI PASSA ALS EQUIPS
Una idea que fa mesos que tinc al cap és presentar una xerrada tècnica parlant d'històries d'equip. No em refereixo a assumptes com les "crónica en rosa" d'Antoni Daimiel, sinó a l'anàlisi del patró de resultats que desenvolupen els equips en funció de la seva història conjunta.
Aquestes històries que passen als equips, als partits, durant tota la temporada, són patrons que codifiquen una pauta de comportament grupal. Finals ajustats amb desenllaç inesperat, marges considerables a favor en el marcador que acaben en derrota, temporades iniciades amb uns grans resultats i que acaben amb la cua entre cames.
M'he referit a només tres tipologies de pautes que l'equip pot arribar a desenvolupar (de temporada, de partit, de jugadors particula). En aquest post no m'entretindré en descriure com podem canviar aquestes pautes, els veritables motius de les quals no són tant importants com el fet de que estan fixades i es repeteixen de manera regular. El que m'agradaria és donar una sèrie d'apunts sobre els tipus d'històries:
1. Històries de temporada: són idees més o menys explicitades dins del grup sobre com funciona l'equip durant la temporada. Per exemple, comencem molt bé i acabem pel terra a la darrera jornada. O bé: ens costa de posar-nos-hi, però al final acabem pels núvols. Són històries que es construeixen amb l'esforç dels jugadors, de l'equip tècnic, de la directiva. Sovint els esforços per canviar-les (canvi d'entrenador, fitxatge de nous jugadors) no fa res més que alimentar aquest problema, ja que no s'aborda de manera directe.
Aquestes històries que passen als equips, als partits, durant tota la temporada, són patrons que codifiquen una pauta de comportament grupal. Finals ajustats amb desenllaç inesperat, marges considerables a favor en el marcador que acaben en derrota, temporades iniciades amb uns grans resultats i que acaben amb la cua entre cames.
M'he referit a només tres tipologies de pautes que l'equip pot arribar a desenvolupar (de temporada, de partit, de jugadors particula). En aquest post no m'entretindré en descriure com podem canviar aquestes pautes, els veritables motius de les quals no són tant importants com el fet de que estan fixades i es repeteixen de manera regular. El que m'agradaria és donar una sèrie d'apunts sobre els tipus d'històries:
1. Històries de temporada: són idees més o menys explicitades dins del grup sobre com funciona l'equip durant la temporada. Per exemple, comencem molt bé i acabem pel terra a la darrera jornada. O bé: ens costa de posar-nos-hi, però al final acabem pels núvols. Són històries que es construeixen amb l'esforç dels jugadors, de l'equip tècnic, de la directiva. Sovint els esforços per canviar-les (canvi d'entrenador, fitxatge de nous jugadors) no fa res més que alimentar aquest problema, ja que no s'aborda de manera directe.
2. Històries del partits: de la mateixa forma que els equips desenvolupen patrons durant la temporada, també el comportament de l'equip es pot arribar a "llegir" en clau de la micro-lectura històrica del que passa durant els partits. Per exemple, hi ha equips que tenen la tendència a perdre en circumstàncies heròiques. S'agafen a això com un clau roent, malgrat els porti a la derrota, ja que ho han interioritzat com a part essencial de la seva identitat. Viuen com equip també gràcies a aquests moments de patiment heroic. Són potser equips guanyadors però gaudeixen de la seva condició de perdedors heroics.
3. Històries dels jugadors: dèia Ortega y Gasset que l'home és ell i la seva circumstància. En aquest tercer apartat sobre històries que afecten l'equip volia parlar precissament d'això, de la circumstància de cadascú dins l'equip. Em refereixo a allò que el jugador arriba a construir, el projecte que vol per a ell i que desenvolupa en la seva dimensió individual (encara que sempre en clau relacional amb ell mateix i el seu entorn) com un patró reconeixible, encara que de vegades no s'hi fixi. Jugar bé (però sempre fins a un cert punt i no més enllà, no sigui cas que brillem massa), destacar en algunes tasques (però carregar-se ràpidament de faltes), queixar-nos dels altres (tècnics, companys, àrbitres) enlloc de mirar dins un mateix.
Per una banda, volia assenyalar aquests aspectes com crucials, malgrat de vegades quedin al marge de la planifiació tècnica. D'altra banda, m'agradaria afegir a això que he dit el fet de que cal incorporar un vocabulari específic (així com un marc conceptual i teòric concret) per desenvolupar la visió que he mencionat de les històries, que em sembla molt rica i fecunda. En refereixo al vocabulari i conceptes de patró, pauta, comportament grupal, projecte individual i d'equip.
La psicologia esportiva podria tenir molt més en compte tot això, ja que són aspectes que afecten (pel damunt d'altres aspectes que sovint apareixen al capdamunt del rendiment esportiu com cohesió, motivació, concentració, etc.) l'història futura de l'equip.
dimecres, d’agost 29, 2007
VEURE'NS EN L'ACTUAR: UN GOIG IRREMPLAÇABLE
"El psicodrama posibilita, en el despliegue de la escena, que los esquemas de acción puedan ser interpretados como esquemas de significación. El psicodrama permite que el sujeto se constituya en su propio intérprete." Alicia Fernández (2000:72)
Introducció
Hi ha tècniques molt potents per treballar amb grups (els grups operatius de Pichon-Rivière, altres aportacions diverses del camp del psicodrama) i d'altres tècniques de pa sucat amb oli. Malauradament estem ruixats per totes bandes d'aquestes tècniques sense veritable fonament que ens aparten la mirada dels enfocament realment potents.
Aquest estiu he aprofitat per llegir algunes obres sobre psicodrama. Tot esperant que m'arribi el gruix de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, que he encarregat a una lliberia virtual de l'Argentina, passo hores llegint a gent que recull algunes idees de la seva colossal obra (colossal sobretot per l'enginy del seu anàlisi i de les seves propostes pràctiques).
El psicodrama és un projecte terapèutic que es pot adaptar a diferents tipus de grups. Els equips esportius és un cas clar, Pichon-Rivière va tenir un dels seus primers reptes alhora d'organitzar un equip de futbol amb malalts.
Fonaments del psicodrama (sense fer història)
La base del psicodrama, com el terme indica, és la dramatització, és a dir, l'escenificació o "pensar amb escenes". Alicia Fernández apunta a que, tal como actuem en les escenificacions, així entenem-interpretem el món. Enlloc de demanar-los als membres del grup com pensen allò, fer-los verbalitzar del no-res i en fred, els fem actuar: en aquest actuar del grup veurem de quina manera veuen el món i a partir d'aquell actuar el món podrem demanar-los que verbalitzin.
Aquesta estratègia que adopta la tècnica psicodramàtica té un avantatge adicional: la persona que actua en un espai psicodramàtic por arribar a sentir-se autor del que fa. En la mesura que fem qualcosa (que podríem dir manllevant aquest bonic mot de l'italià) podem aconseguir veure el que fem. En veure'ns podem des-cobrir, des-tapar com som, com ens comportem.
Aconseguir fixar en l'espai i el temps la percepció que té la persona és precissament l'objectiu del psicodramatista. A través de les escenes el psicodramatista ajuda a veure a la persona en el seu accionar. De fet, el psicodramatista li realça el seu esquema d'acció que, al mateix temps, esdevé un fet incontestable de la capacitat de la persona d'actuar i ser autor del que fa. A més a més, en aquest actuar es veurà a si mateix i també podrà trobar nous significats a allò que ell ha estat veient d'una determinada manera.
Comentaris finals
Tanmateix, els avantatges del psicodrama no es redueixen a aquestes dues grans aportacions: (1) l'escena com espai per interpretar l'esquema d'acció com esquema de significació i (2) la possibilitat de l'autor de ser intèrpret de la seva obra-actuació.
La construcció d'un espai amb grups, ja sigui terapèutic i de formació, requereix despertar els elements que hem mencionat:
- identificar-se i veure's un mateix a través de les escenes actuades;
- veure's com actor, però sobretot com autor que crea allò que em passa;
- ser capaç de re-significar l'espai en que actuem i de canviar-lo a traves del nostre desig.
Com assenyala Fernández, no només serveix el psicodrama per veure quina visió tenim del món (en un pla intel·lectual), sinó que ens ajuda a veure'ns des de fora. Veure'ns en aquesta escenificació i poder reconèixer-nos en el nostre punt de vista és una conquesta irremplaçable.
Bibliografia
- Fernández, A. (2000) Psicopedagogía en psicodrama. Habitando el jugar. Buenos Aires, Nueva Visión.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
