Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.
Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:
1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.
2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.
3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.
Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.
M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).
Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.
Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.
El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.
Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.
Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.
Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Epistemologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Epistemologia. Mostrar tots els missatges
dijous, de gener 27, 2011
dimecres, de setembre 22, 2010
VASOS COMUNICANTS ENTRE LA REALITAT PERIODÍSTICA I LA FICCIÓ PUBLICITÀRIA
De vegades em sap greu no seguir la premsa esportiva regularment. Ho faig ocasionalment, en visites puntuals als bars o altres llocs que tinguin premsa. No tinc costum de consumir premsa, com a mínim no ho faig a diari. Potser seria hora de fer un pensament... De vegades em sap greu, i molt, ja que hi ha articles d'opinió ben sucosos. Al juliol vaig reflexionar sobre el parer d'Oriol Domènech sobre el fitxatge de Di Maria pel Madrid. Un del punts forts era com aquesta excusa inicial es transformava en allò que en castellà diem com "acoso y derribo" a Mourinho, així com també enaltiment gairebé religiós de la figura Guardiola.
Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.
De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.
Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.
De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.
Paral·lelismes Guardiola-Riley a banda, el meu objectiu és analitzar un article publicat a La Vanguardia el dimarts 21 de setembre, que resa el títol "El abuelo de Abidal". El periodista que ho firma és Jordi Costa. Un dels fragments que m'ha cridat l'atenció ha estat: "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que lo han ganado todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo. Curiosamente, Guardiola mantiene este equilibrio dando valor al ser humano más que al futbolista, y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica. El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensa de las cualidades físicas del francés...". Anem a pams, desgranem una mica quines idees es poden anar escolant en l'opinió dels lectors si és que no les anem revisant:
1) "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que los han sido todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo". Bé, això ho diria millor un entrenador, i no pas un periodista. Però bé, vingui de qui vingui aquesta afirmació, postular això situa a Guardiola en un rol messiànic, de fer quelcom de difícil, inabastable. Jo no tinc tant clar que sigui difícil quan saps de quina manera has de treballar, si saps fer la teva feina. De fet, a banda de la dificultat o no de la tasca, els jugadors no són babaus, i saben que han d'ajustar-se a l'equip i a les ordres de l'entrenador per poder triomfar.
2) "Curiosamente, Guardiola mantiene el equilibrio dando valor al ser humano más que al deportista...". Vaja, ja tenim aquí aquesta prova evident dels vasos comunicants entre discurs periodístic i missatge publicitari! Hem sentit l'anunci de Banc Sabadell on actua Guardiola i el seu personatge diu: "Jo sóc un gran defensor de l'ésser humà. Hi crec molt, molt, molt". I no podem confondre que Guardiola està fent un paper a l'anunci, probablement el seu paper (com alguns "cameos" a les pel·lísules), però no podem oblidar que no és ell qui parla. El que parla o els que parlen són els guionistes, directors i productors de l'anunci que ha estat encarregat per Banc Sabadell a SCPF, però no el Guardiola-entrenador que veiem a les rodes de premsa. I no és que a les rodes de premsa no actuï, però és que ocupa rols diferents. Davant els periodistes fa un rol i davant l'audiència d'aquest anunci, un altre. I és que, a més a més, és un altre registre del mitjà audiovisual, en un altre context!
3) "...y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica." L'últim, per que ni ha hagut més, crec que Costa voldria dir... molts més. Sembla que Guardiola valora molt, molt, molt a les persones... Però això no ho dèia a l'anunci? Què té a veure això amb la seva manera d'entrenar? No puc saber, a hores d'ara, si Jordi Costa va ser conscient que feia un "cortar y pegar" de l'anunci al ben mig de l'article que va escriure. Encara que m'atreviria a dir que no, que probablement ni es va adonar i és alguna cosa que li va sortir inconcientment, i que per tant forma part de la posada en escena de l'entrenador, així com tot allò que els periodistes i també els aficionants volen veure en la figura messiànica de Guardiola. D'aquesta manera és molt més fàcil dir que Guardiola valora les persones, i en canvi Mourinho no. No només ens ho puguem imaginar, sinó que a més a més Guardiola ens ho diu francament.
4) "El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensor de las cualidades físicas del francés...". Seria important definir que és "pensar egoístamente". Per definir-ho caldria dedicar tot un altre article al tema... Se'm fa difícil saber què vol dir en Jordi Costa. Es tracta de que Guardiola pensi en el millor per l'equip? Si Guardiola és tan espavilat com diuen, potser prefereix "perdre" el jugador en aquests propers partits que no pas negar-li la sol·licitud, i que estigui a desgrat a Barcelona mentre se li mor l'avi. No puc dir que vol dir l'articulista, bàsicament per que no puc imaginar-me que vol dir per a ell "pensar egoístamente", encara que dona entendre que és un tret negatiu de la personalitat... ja que no el té o no el va mostrar Guardiola. El cert és que entrar a valorar qué ens convé a les persones, si actua egoïstament o altruistament, seria tot un altre debat... en el que ara no vull entrar.
Jordi Costa, a l'igual que Oriol Domènech fa dos mesos, i imagino que tant altres periodistes afins al barcelonisme (recordem, si el Barça va bé es venen més diaris i els periodistes treballen més), tots ells busquen sempre la mateixa foto en blanc i negre. En el seu discurs Mou és el dolent, i així Pep pot ser el bo de la pel·lícula (o de l'anunci). Amb això vull dir que, encara que no hi hagi relació evident ni tampoc remota entre el que s'escriu i la menció de Mourinho, aquests periodistes estan entestats en buscar la manera de fer aparèixer Mourinho de sota de les pedres, i de comparar-lo insistentment amb Guardiola.
Oriol Domènech comparava en el seu article la categoria moral de tots dos entrenadors. El fil argumental era que Mourinho fitxa jugadors que porta el seu mateix representant, mentre que Guardiola no faria mai prevaldre els interessos del seu germà, que és representant de jugadors, Domènech dixit. No era qüestió d'anar als fets i contrastar-ho: èticament Guardiola no no faria mai per que no es pogués sospitar d'ell. Aquesta era la sospitosa i perillosa línia de flotació de l'article de l'Oriol Domènech.
Ara bé, a diferència de l'article d'Oriol Domenech, en el de Jordi Costa s'apunta a la idea de que tots dos són entrenadors hàbils a l'hora de "fer equip": "En contraste, el estilo de gestión humana de Mourinho también consigue aglutinar al grupo, pero lo hace por la confrontación con el exterior...". I és que sembla que no es pugui nomenar, que sigui sacrilegi, el fet que Mourinho també és un excel·lent entrenador i que l'any passat va fer triplet (Copa, Lliga i Champions), com ara Guardiola fa dues temporades. S'ha de dir per activa i per passiva que Guardiola val més que Mourinho, que és millor i no només això: també cal defensar a capa i espasa, en qualsevol contrada, que també -o caldria dir sobretot?- és millor persona. No s'accepta la possibilitat de que estiguem parlant de dos grans entrenadors, o com a mínim de dos de molt exitosos. Tampoc sembla raonable, en el discurs periodístic, que l'aspecte personal, sobretot quan parlem des del punt de vista tècnic, l'hàgim d'aparcar per no confondre les coses. I és que tots dos són excel·lents actuant el seu paper.
Jordi Costa ens vol vendre la moto de que Guardiola valora molt l'ésser humà, quan qui ens ho diu, com a mínim de manera explícita, és el Guardiola de l'anunci. No podem barrejar tots dos discursos, com abans us dèia a l'hora de diferenciar l'aspecte públic de l'entrenador, el seu rol, de la seva vessant íntima i privada, la persona. Recordo com alguns actors de la telesèrie El cor de la ciutat, concretament em sembla que era Joan Massotkleiner, dèia que algun cop l'havien insultat pel carrer. Hem de diferenciar l'actor del personatge, en el teatre del futbol també.
Crec que és necessari advertir al personal, fer memòria de les coses i que no ens donin gat per llebre. Doncs en aquesta lluita del Bé i del Mal, el Bé el representa Guardiola, que gairebé sempre dona un mateix registre: fa servir un to concil·liador, parla amb una veu sense estridències, elogia als jugadors, diu que allò que fa ell no té mèrit, etc. I a Mourinho li han reservat el paper de dolent a l'auca, l'encarnació del Mal. Mentre tot això passa hi ha una maquinària, equivalent en recursos a la caverna mediàtica, on es recrea i es reforça pels mitjans de comunicació tenyits de blaugrana aquest discurs bondadós on Guardiola és un ésser immaculat.
Tot això passa per el discurs acumulat, xec en blanc com dèia fa dos mesos, en favor del tècnic barcelonista. És a dir, si es dona per bo que Guardiola viu "dando valor al ser humano antes que al deportista" (Costa dixit). I per reforçar l'excel·lència de Guardiola, encara que un periodista en prengui la llicència d'agafar paraules d'un spot publicitari per definir el seu estil d'entrenament, el que es diu és: Mourinho és un ésser posseït que caldria exorcitar. Doncs no pot ser d'una altra manera: Mou és un provocador, renega dels seus jugadors, és malcarat i llença ampolles d'aigua contra la banqueta. Res a veure amb Guardiola, ens diuen per totes bandes, quan es deixa de costat el més bàsic que els agermana: el haver assolit la fita del triplet tots dos.
divendres, de juliol 23, 2010
XEC EN BLANC PER A GUARDIOLA
Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.
Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.
Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.
El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.
De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.
Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.
Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.
Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .
Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.
Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!
Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.
Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.
El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.
De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.
Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.
Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.
Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .
Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.
Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!
dilluns, de novembre 16, 2009
ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT
Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
dimarts, de novembre 03, 2009
FALTES "LLETGES", FALTES "TÀCTIQUES" I ALTRES SOPARS DE DURO
El diumenge passat, en el trepidant -per l'emoció més que pel nivell de joc- partit entre Barça i Estudiantes va haver un moment de la transmissió de TV3 en que Robirosa es va acarnissar amb el capità estudiantil, Pancho Jasen. Just després de la caure-li al damunt del peu a Gianluca Basile, Robirosa es va afanyar a repetir un i altre cop que era "una falta molt lletja". Em dona la sensació de que, a banda d'això, també fes servir alguna frase del tipus "sabem de quin peu calça".
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
dilluns, d’octubre 19, 2009
SITUACIONS QUE EM TRASBALSEN
Estic esparverat. En les darreres setmanes he escoltat un parell de notícies que em fan pensar que estem equivocant el punt de mira, no ja de l'educació dels joves, sinó de l'educació en general.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.
Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.
Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.
La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.
Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.
I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?
Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?
Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.
Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.
Anem a la primera. Hi ha alguns municipis catalans que han decidit donar diners als conductors que no cometen infraccions de trànsit. Sembla ser que si passes un control d'alcoholèmia sense donar positiu... et donen un premi! Passes el control, demostres que no vas begut, i com has estat "bon nen" et donen un xec a bescanviar per benzina o gasoil.
Respectar les normes no és quelcom que tingui premi, sinó que hauria de ser una qüestió de principi. No té cap mèrit no haver begut o no donar positiu, no té cap mena de sentit donar-li un copet a l'esquena al conductor. Ara, si la norma contempla que hi ha una sanció, la sanció s'aplica i ja està.
Fixeu-vos que he dit 'infracció' i 'sanció'. No es tracta de cap de les maneres que conduir begut tingui càstig, per que una norma mai és qüestió de càstigs o de premis. Si la respecto, ja que és el que toca, fantàstic. I si no ho faig ja se al que m'exposo. Per tant no cal premiar als bons conductors, ja que una norma és quelcom al que ens ajustem o no.
La segona notícia és la iniciativa del govern francès de premiar la falta d'absentisme. De fet han escollit tres centres de la perifèria de Paris de barris amb malestar i pobresa molt grans per posar el caramelet de que si aconsegueixen ser la classe amb menys absentisme del centre, poden arribar a guanyar fins a 10.000 € per gastar-los amb els companys de classe en un "projecte". Aquest mot és un eufemisme per allò que els periodistes s'afanyaven a dir: un viatge de final de curs.
Si abans d'això hi va haver els missatges sms a pares avisant de les "campanes" dels seus fills, així com recordatoris als propis alumnes de que cal anar a classe, aquesta darrera mesura és una alta incentivació més d'una espai, l'escolar, que té molt poc interès per a segons quins joves.
I com relacionem tot això amb el bàsquet? Jo li he trobat una relació potser no evident d'inici però que té, per mi, el mateix regust. Penso en aquells entrenadors que els demanen a jugadors minis o infantils que en un determinat moment del partit, molt sovint quan la diferència en el marcador ja és molt gran, que tothom a l'equip toqui la pilota. Quin tipus de norma o instrucció de joc és aquesta? Ajuda al desenvolupament dels esportistes, o és un tipus de norma que espatlla el joc que puguin fer plegats, que obliga a que juguin tots per imperatiu "moral"?
Tinc la sensació que la norma que hem de vetllar amb més cura és la de fer bàsquet. Si volem guanyar, és qüestió de fer bàsquet el més ràpid possible. Tot passa per agafar la idea de defensa, rebot i contraatac. O és que hem d'esperar al més lent de l'equip, si de vegades no arriba prou ràpid a la pista d'atac? Això el fa participar més de l'equip, o els companys li poden agafar mania d'haver-lo d'esperar per que se li hagi acudit dir-ho a l'entrenador? I esperar-lo i que la toqui també ell té 'premi'?
Després està, també, la idea de no poder fer servir el bot. Això produeix situacions molt estrambòtiques, com ara una que vaig comentar a aquest bloc. Recorda-li a un jugador que surt sol en contraatac i que rep just després de passar el mig camp que no pot botar: se li produeix un curtcircuit i a cavall entre els dos camps acaba passant a pista defensiva, provocant camp enrere.
Hi ha normes o estratègies dels entrenadors que són ben inútils. Una pot ser aquesta de que la toqui tothom dins del joc del bàsquet: potser una jugada la fa un jugador, fent un coast to coast, potser la següent se la maneguen entre dos. La salsa de l'esport és que poc a poc i amb l'atenta mirada de l'entrenador s'ho maneguin entre els jugadors mateixos per participar cada cop més tots, però no com un requeriment forçat, sinó fruit del joc que estan aprenent a dominar i compartir. No hi ha 'premi' per jugar-la tots abans de fer cistella: el premi, en tot cas i encara no m'agradi fer servir aquesta expressió, seria si podem fer un bon grapat de bàsquets cada període.
dijous, de maig 07, 2009
PERVERSIONS DEL LLENGUATGE I ANAR PER FEINA
En aquest bloc sovint m'entretinc a donar consignes molt específiques sobre algun tema concret. Miro de donar-li una visió detallada i analítica, amb l'al·licient de pensar que estic explorant terres desconegudes i obrint camí per la selva a cops de matxet.
En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.
Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?
Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.
El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.
Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.
Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!
En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.
Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?
Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.
El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.
Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.
Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!
divendres, de febrer 20, 2009
ELS INFANTS, UNA EXIGENT ITV DELS ROLS PROFESSIONALS
El carrer com font inesgotable de reflexions pedagògiques. Avui passava per davant de casa un grup d'escolars, i tancant el grup anava un alumne de pràctiques de Magisteri que donava el cas que havia col·laborat amb mi fa unes mesos en una activitat de formació.
M'he acostat i hem estat parlant animosament uns 3 o 4 minuts, ell de camí cap a l'escola i jo cap al meu despatx. Li he preguntat pels estudis, per la seva feina com entrenador al futbol base d'un col·legi a Premià de Mar, i ens hem acomiadat afectuosament.
La meva sorpresa ha estat quan, uns metres més enllà, he sentit com cridava a l'ordre als últims (de fet m'ha semblat que les últimes) del grup. La seva resposta (eren unes nenes imagino de que 10 o 11 anys) ha estat: "Com pots ser mestre si parles amb un passatger?" Deixant de banda que devia voler dir vianant, la menció que ha fet m'ha semblat d'un olfacte epistemològic immens!
Podríem discutir si un passatger podria ser "la persona que passeja". O, donant-li una volta més de rosca, si el fet d'anar en dues files es podria interpretar simbòlicament com si allò fos un comboi de vagons de tren. Però ara no és el cas de comentar això.
M'ha semblat punyent la pregunta enverinada d'aquesta nena. Ha estat fantàstica. En un rol precari com és de mestre en pràctiques (de fet aquestes mateixes noies l'estaven estabornint als morros amb un díptic sobre l'exposició que havien anat a veure quan jo he sortit de casa), elles detectaven encara una altra fissura. A banda de no ser un mestre reconegut, i estat en un rol per sota del tutor de la classe, que té un rang superior al mestre en pràctiques, a més a més ell estava faltant a l'enquadrament bàsic pedagògic: estar pendent dels nens.
Ja sigui educació o entrenament, el mestre o l'entrenador ha d'estar amb els cinc sentits posats en allò que fan els alumnes. Si no ho fa corre el risc que els infants prenguin mal o que, amb el pas del temps, valorin que no està prou per ells i elles. Faltar a això indica que no s'està dins del rol com a tal, que hi ha una resistència -natural per altra banda- per ocupar-lo o fer-se amb aquell poder. Construir el teu rol és estar pendent a aquests petits detalls, i que els nanos no t'enxampin deixant de costat les obligacions del teu rol.
Una declaració d'aquesta mena per part d'una nena de 10 o 11 anys no és sinó la confirmació que hom es situa a cavall entre aquell rol i un altre. Així, fent servir els números, si un mestre en pràctiques és un 50% d'un mestre, podríem dir que un mestre en pràctiques que no atén als alumnes és un 10 o un 20 % de mestre, a molt estirar.
Estem parlant d'una situació "poc pedagògica" com acompanyar un grup pel carrer. Però a ulls d'alumnes de tercer cicle de primària, qualsevol acte d'un mestre o d'un mestre en pràctiques es jutjat com propi o impropi del seu rol. I tot aquest afluent d'experiència quotidianes van confirmant, o bé minant, el rol de mestre que aquest noi s'està fent.
M'ha semblat fantàstic com aquesta nena li assenyalava implícitament: "Com pots voler-nos cridar a l'ordre si tu mateix no compleixes amb el teu rol de mestre?" Una apreciació genial per part d'una nena ben desperta i intel·ligent davant una fallida en la construcció d'un rol professional.
M'he acostat i hem estat parlant animosament uns 3 o 4 minuts, ell de camí cap a l'escola i jo cap al meu despatx. Li he preguntat pels estudis, per la seva feina com entrenador al futbol base d'un col·legi a Premià de Mar, i ens hem acomiadat afectuosament.
La meva sorpresa ha estat quan, uns metres més enllà, he sentit com cridava a l'ordre als últims (de fet m'ha semblat que les últimes) del grup. La seva resposta (eren unes nenes imagino de que 10 o 11 anys) ha estat: "Com pots ser mestre si parles amb un passatger?" Deixant de banda que devia voler dir vianant, la menció que ha fet m'ha semblat d'un olfacte epistemològic immens!
Podríem discutir si un passatger podria ser "la persona que passeja". O, donant-li una volta més de rosca, si el fet d'anar en dues files es podria interpretar simbòlicament com si allò fos un comboi de vagons de tren. Però ara no és el cas de comentar això.
M'ha semblat punyent la pregunta enverinada d'aquesta nena. Ha estat fantàstica. En un rol precari com és de mestre en pràctiques (de fet aquestes mateixes noies l'estaven estabornint als morros amb un díptic sobre l'exposició que havien anat a veure quan jo he sortit de casa), elles detectaven encara una altra fissura. A banda de no ser un mestre reconegut, i estat en un rol per sota del tutor de la classe, que té un rang superior al mestre en pràctiques, a més a més ell estava faltant a l'enquadrament bàsic pedagògic: estar pendent dels nens.
Ja sigui educació o entrenament, el mestre o l'entrenador ha d'estar amb els cinc sentits posats en allò que fan els alumnes. Si no ho fa corre el risc que els infants prenguin mal o que, amb el pas del temps, valorin que no està prou per ells i elles. Faltar a això indica que no s'està dins del rol com a tal, que hi ha una resistència -natural per altra banda- per ocupar-lo o fer-se amb aquell poder. Construir el teu rol és estar pendent a aquests petits detalls, i que els nanos no t'enxampin deixant de costat les obligacions del teu rol.
Una declaració d'aquesta mena per part d'una nena de 10 o 11 anys no és sinó la confirmació que hom es situa a cavall entre aquell rol i un altre. Així, fent servir els números, si un mestre en pràctiques és un 50% d'un mestre, podríem dir que un mestre en pràctiques que no atén als alumnes és un 10 o un 20 % de mestre, a molt estirar.
Estem parlant d'una situació "poc pedagògica" com acompanyar un grup pel carrer. Però a ulls d'alumnes de tercer cicle de primària, qualsevol acte d'un mestre o d'un mestre en pràctiques es jutjat com propi o impropi del seu rol. I tot aquest afluent d'experiència quotidianes van confirmant, o bé minant, el rol de mestre que aquest noi s'està fent.
M'ha semblat fantàstic com aquesta nena li assenyalava implícitament: "Com pots voler-nos cridar a l'ordre si tu mateix no compleixes amb el teu rol de mestre?" Una apreciació genial per part d'una nena ben desperta i intel·ligent davant una fallida en la construcció d'un rol professional.
dijous, d’octubre 02, 2008
A VOLTES AMB EL PENSAMENT MÀGIC
No és estrany veure que hi ha entrenadors, esportistes o directius que s'expliquen en món fent servir el pensament màgic. Fer-lo servir seria dir: "Com hem guanyant quan duia aquesta samarreta, la duré els propers partits". Un raonament així participa del que podem dir pensament màgic.
El pensament màgic no és altra cosa que una visió del món tenyida de fantasia. Allà on altres veuen accions i les seves conseqüències, altres s'afanyen a buscar-ne motius insòlits: una samarreta de la sort, un costum que ens "afavoreix".
De pensament màgic en podem trobar de diferents menes: per exemple, en les cultures primitives. Lamentablement els occidentals confonem la saviesa ancestral d'altres pobles amb el pensament màgic. La veritat és que en les cultures primitives convivia el pensament màgic i l'estudi de la natura i de l'home. Tal com passa avui en dia, milers d'anys després.
També hi ha pensament màgic en l'infant. Un infant pensa que el món gira no al voltant del sol, sinó al seu voltant. Quan els infants comencen a tenir noció de que hi ha uns diferència entre l'ambient i el seu estat físic i mental, també comencen a atribuir coses que passen al seu desig. Com que desitjo menjar, em donen de menjar. A partir d'aquí elabora la seva visió del món que mica en mica anirà xocant amb el principi de realitat.
I també trobem que en adults hi ha encara pensament màgic. Per entendre'ns, seria tot allò que sense una explicació raonable (sinó simplement supersticiosa) donem per bo i segur. Posar-se la mateixa roba que en una victòria important és senyal de pensament màgic. Com ho és també creure en una rutina d'escalfament i que, sinó es fa bé, ja es mal senyal.
Els bons o mal auguris no venen per si sols, sinó que la persona sovint té la necessitat de refermar les seves sospites. Vas a camp del líder i algú diu: "Avui faria falta un miracle per guanyar". Quin tipus de idea representa això? Doncs que no està en les nostres mans guanyar, sinó que depèn d'una altra instància (la Més Alta Instància, en aquest cas).
Amb el pensament màgic un s'espolsa la responsabilitat de ser autor dels seus actes. Molts vegades sentim a parlar de calçotets màgics, però si tot queda en això és una superstició superficial. La cosa es complica quan pensem que no depèn de nosaltres fer un bon resultat: depèn de la sort, de que l'altre equip tingui un mal dia, que els àrbitres no ens perjudiquin.
El pensament màgic fa de la realitat un joc de nens i no un mapa de la realitat que volem fer nostra. Hem de decidir si volem seguir sent nens que encara no saben interpretar el món sinó és a través de la seva fantasia, fet que els allunya de vincular-se amb el món, o guarnir-nos de maduresa i veure quines són les conseqüències de les nostres accions i com podem treballar per modelar millor el món que ens envolta.
El pensament màgic no és altra cosa que una visió del món tenyida de fantasia. Allà on altres veuen accions i les seves conseqüències, altres s'afanyen a buscar-ne motius insòlits: una samarreta de la sort, un costum que ens "afavoreix".
De pensament màgic en podem trobar de diferents menes: per exemple, en les cultures primitives. Lamentablement els occidentals confonem la saviesa ancestral d'altres pobles amb el pensament màgic. La veritat és que en les cultures primitives convivia el pensament màgic i l'estudi de la natura i de l'home. Tal com passa avui en dia, milers d'anys després.
També hi ha pensament màgic en l'infant. Un infant pensa que el món gira no al voltant del sol, sinó al seu voltant. Quan els infants comencen a tenir noció de que hi ha uns diferència entre l'ambient i el seu estat físic i mental, també comencen a atribuir coses que passen al seu desig. Com que desitjo menjar, em donen de menjar. A partir d'aquí elabora la seva visió del món que mica en mica anirà xocant amb el principi de realitat.
I també trobem que en adults hi ha encara pensament màgic. Per entendre'ns, seria tot allò que sense una explicació raonable (sinó simplement supersticiosa) donem per bo i segur. Posar-se la mateixa roba que en una victòria important és senyal de pensament màgic. Com ho és també creure en una rutina d'escalfament i que, sinó es fa bé, ja es mal senyal.
Els bons o mal auguris no venen per si sols, sinó que la persona sovint té la necessitat de refermar les seves sospites. Vas a camp del líder i algú diu: "Avui faria falta un miracle per guanyar". Quin tipus de idea representa això? Doncs que no està en les nostres mans guanyar, sinó que depèn d'una altra instància (la Més Alta Instància, en aquest cas).
Amb el pensament màgic un s'espolsa la responsabilitat de ser autor dels seus actes. Molts vegades sentim a parlar de calçotets màgics, però si tot queda en això és una superstició superficial. La cosa es complica quan pensem que no depèn de nosaltres fer un bon resultat: depèn de la sort, de que l'altre equip tingui un mal dia, que els àrbitres no ens perjudiquin.
El pensament màgic fa de la realitat un joc de nens i no un mapa de la realitat que volem fer nostra. Hem de decidir si volem seguir sent nens que encara no saben interpretar el món sinó és a través de la seva fantasia, fet que els allunya de vincular-se amb el món, o guarnir-nos de maduresa i veure quines són les conseqüències de les nostres accions i com podem treballar per modelar millor el món que ens envolta.
dimarts, d’agost 26, 2008
ÈTICA D’ENTRENAMENT I EL PAPER “OBLIGATORI” DELS ENTRENAMENTS
Hi ha una impressió equivocada, una desviació epistemològica d’un gruix considerable, respecte el paper que tenen les normes en els grups.
Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.
Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.
Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.
Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.
D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?
El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.
Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.
Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»
Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).
El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.
No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.
Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.
Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.
Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.
Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.
Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.
El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.
Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.
Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.
Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.
Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.
D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?
El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.
Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.
Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»
Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).
El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.
No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.
Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.
Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.
Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.
Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.
Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.
El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.
dijous, de desembre 27, 2007
LA NORMALITAT S'HA DE CONSTRUIR SERIOSAMENT
"Jay Haley (1976) y Thomas Szasz (1961) han dado la idea de que es mejor tratar a la gente como si fuera normal, por que cuando las personas son tratadas como gente normal, tienden a actuar de modo más normal."
- César Vásquez Olcese en el seu bloc De mente circular
Aquest Nadal pensava que no tindria prou temps per escriure regularment al bloc i veig que trec estones de sota les pedres. Mentre em prenc un respir en la revisió del text que presentaré al Premio Anagrama de Ensayo 2008, pel qual només em queden un pocs dies per presentar-lo, trobo aquesta frase al hiperespai (ai, no, que això és el que li deia Spock o el comandant de l'Enterprise a Mr. Zulu) i em fa pensar sobre la normalitat.
El dia de Nadal vaig estar xerrant una bona estona amb un familiar que fa anys que té diagnosticat un transtorn esquizofrènic. Va a un centre de dia tres cops per setmana, pateix alguna crisi puntual però d'ell mateix surt ingressar-se en aquests casos. Conviu amb la seva enfermetat de fa anys i ho ha incorporat com part de la seva vida (les crisis, els ingressos, l'etiqueta que li posa la gent).
Mentre parlava amb ell em vaig donar compte que la meva família em prenia, en part, per boig. Ens miraven mentre vam estar parlant més de mitja hora amb cara d'extranyesa. Jo trobo que és una persona molt culte, educada i que té una conversa extraordinària. És una persona llegida i es nota quan parles amb ell: el seu vocabulari, els llibres que ha llegit, els temes que pots arribar a compartir amb ell.
I tot això em fa pensar que, en tractar-lo com una persona normal, aquest familiar meu es comporta de manera normal. Les seves aficions no són dèries d'un malalt mental, sinó passions ben concretes d'una persona que es cultiva en cos i ànima.
Si parles d'espiritualitat amb ell, a ulls de la resta de la família, sembla que entris a formar part de les seves al·lucinacions (de vegades diu veure fantasmes, tot i que jo mai li he sentit dir-ho). Però si parles amb naturalitat, amb normalitat amb ell de qualsevol tema, ell reacciona de manera que s'interessa per la conversa, la viu i l'estona que passes amb ell és engrescadora.
Tot això em fa pensar que la normalitat és una categoria que construim tots junts, i que de vegades deixem fora a les persones etiquetades de "malalts mentals" o en el cas d'esportistes, als "folloneros", del que considerem normal en salut mental o en l'equip.
El nostre poder com entrenadors moltes vegades suposa marcar la diferència entre allò que és acceptable i el que no, i aquesta dimensió és gairebé demiúrgica i certamente perillosa. La nostra anàlisi de la realitat, quan va encaminada al judici moral, ens porta aviat a decidir quin comportament és lícit i quina intenció es pot penalitzar.
La normalitat no és quelcom amb el que puguem jugar, s'ha de construir seriosament. Si tractem amb algú, ho hem de fer amb normalitat si volem una interacció fluïda i que no presuposi una característica determinada. Quan esperem que algú es comporti com un esquizofrènic acabarà complint la nostra expectativa (igual que ens passa amb els "folloneros"), així que cal que tinquem molta cura amb el que desitgem inconscientment dels altres si volem relacionar-nos d'una manera saludable i higiènica.
- César Vásquez Olcese en el seu bloc De mente circular
Aquest Nadal pensava que no tindria prou temps per escriure regularment al bloc i veig que trec estones de sota les pedres. Mentre em prenc un respir en la revisió del text que presentaré al Premio Anagrama de Ensayo 2008, pel qual només em queden un pocs dies per presentar-lo, trobo aquesta frase al hiperespai (ai, no, que això és el que li deia Spock o el comandant de l'Enterprise a Mr. Zulu) i em fa pensar sobre la normalitat.
El dia de Nadal vaig estar xerrant una bona estona amb un familiar que fa anys que té diagnosticat un transtorn esquizofrènic. Va a un centre de dia tres cops per setmana, pateix alguna crisi puntual però d'ell mateix surt ingressar-se en aquests casos. Conviu amb la seva enfermetat de fa anys i ho ha incorporat com part de la seva vida (les crisis, els ingressos, l'etiqueta que li posa la gent).
Mentre parlava amb ell em vaig donar compte que la meva família em prenia, en part, per boig. Ens miraven mentre vam estar parlant més de mitja hora amb cara d'extranyesa. Jo trobo que és una persona molt culte, educada i que té una conversa extraordinària. És una persona llegida i es nota quan parles amb ell: el seu vocabulari, els llibres que ha llegit, els temes que pots arribar a compartir amb ell.
I tot això em fa pensar que, en tractar-lo com una persona normal, aquest familiar meu es comporta de manera normal. Les seves aficions no són dèries d'un malalt mental, sinó passions ben concretes d'una persona que es cultiva en cos i ànima.
Si parles d'espiritualitat amb ell, a ulls de la resta de la família, sembla que entris a formar part de les seves al·lucinacions (de vegades diu veure fantasmes, tot i que jo mai li he sentit dir-ho). Però si parles amb naturalitat, amb normalitat amb ell de qualsevol tema, ell reacciona de manera que s'interessa per la conversa, la viu i l'estona que passes amb ell és engrescadora.
Tot això em fa pensar que la normalitat és una categoria que construim tots junts, i que de vegades deixem fora a les persones etiquetades de "malalts mentals" o en el cas d'esportistes, als "folloneros", del que considerem normal en salut mental o en l'equip.
El nostre poder com entrenadors moltes vegades suposa marcar la diferència entre allò que és acceptable i el que no, i aquesta dimensió és gairebé demiúrgica i certamente perillosa. La nostra anàlisi de la realitat, quan va encaminada al judici moral, ens porta aviat a decidir quin comportament és lícit i quina intenció es pot penalitzar.
La normalitat no és quelcom amb el que puguem jugar, s'ha de construir seriosament. Si tractem amb algú, ho hem de fer amb normalitat si volem una interacció fluïda i que no presuposi una característica determinada. Quan esperem que algú es comporti com un esquizofrènic acabarà complint la nostra expectativa (igual que ens passa amb els "folloneros"), així que cal que tinquem molta cura amb el que desitgem inconscientment dels altres si volem relacionar-nos d'una manera saludable i higiènica.
dimarts, de desembre 11, 2007
MIRAR L'ESPORT AMB UNES ALTRES ULLERES
"La idea del pensamiento complejo significa que no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar, y yo pienso que tener la conciencia de esto es muy positivo."
Edgar Morin
Jo ja fa anys que porto ulleres. Va ser estar assegut al final de l'aula amb 12 o 13 anys (potser abans i tot) i notar com em costava llegir el que hi havia escrit a la pissarra. Des d'aleshores vaig començar a fer-les servir per veure de lluny (és el mal dels miops, ja se sap) i ara no penso pràcticament que les porto.
Però no vull parlar d'aquestes ulleres. Parlo d'unes altres ulleres, les ulleres ideològiques que ens posem també, com em passa a mi després de tant anys, sense donar-nos compte. Són les "conserves culturals"(Moreno) o els "supòsits bàsics" (Bion).
Em cansa molt veure com els mitjans de comunicació no fan altra cosa que repetir opinions obsoletes en la direcció de grups. Que si diuen que "Rijkaard és massa tou", que si "Ivanovic té amargats als jugadors" o que "el president ha de baixar al vestidors a donar un toc d'atenció als cracks". Tot plegat opinions que simplifiquen completament el que passa en els equips i es queden només amb un bocí de la realitat, l'embolcallen adequadament pel consum massiu i s'aconsegueix donar força a allò que els interessa resaltar en la notícia. I demà serà un altre dia, i serà una altra notícia que només abordarà una petitíssima part del que passa.
Penso que Edgar Morin assenyala un punt clau quan diu: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" com a resum del que ell relaciona amb el pensament complex. En la carrera per dotar-nos d'una millor epistemologia (etimològicament: la ciència del coneixement, o podríem dir la ciència de com arribem a conèixer) per entendre el món, crec indispensable poder donar una visió rica i plena de detalls. Com deia un reconegut epistemòleg de vocació cibernètica: "Dos descripcions són millors que una".
Poder donar matissos i detalls dels afers relacionats amb la vida i, com és el cas d'aquest article, relacionats amb la direcció de grups, resulta de cabdal importància. Però donar-ne detalls vol dir dedicar-li un temps a observar i recollir informació, i a partir d'allà plantejar quin tipus de relacions es concreten realment a la pràctica.
Fa uns dies que preparo un article sobre la "mala sort", les "coincidències" i d'altres fets que tendim a fixar com externs a nosaltres. Llegeixo aquests dies el darrers treballs que ens va deixar Gregory Bateson i descobreixo encissat la seva rabiosa actualitat: "Cuando nos concentramos demasiado estrechamente en las partes, no vemos las necesarias características del todo y entonces nos sentimos tentados a atribuir los fenómenos resultantes de la totalidad a alguna entidad sobrenatural." (1989:178)
Tot plegat em dono compte que anem pel món, tot sovint, amb una caixa d'eines que ens fa més nosa que no pas servei. Massa limitacions per poder engegar un projecte d'entendre el que passa sense estar massa lligats a concepcions fixades i estèrils. Hem de canviar les ulleres amb que mirem el món per poder actuar de manera transformativa, per poder-lo entendre de manera global sense desprestigiar els fets concrets.
Allò concret que puguem detectar i comprovar en el nostre accionar en el món és el que ens permetrà reconèixer pautes (digue-li estructures de joc en els rivals, el tarannà de cadascun dels nostres jugadors o les nostres estratègies com entrenadors) per poder fer un acostament globalitzador a la nostra percepció de la realitat.
No ens serveix adaptar-nos a la visió de l'entrenament que es manega "al carrer" (però també, lamentablement, dins els cercles acadèmics i també a l'àmbit federatiu) i que no ajuda a veure la importància de mirar a través d'uns altres vidres. Uns que ens permetin bellugar-nos ni que sigui amb una certesa inicial, però crucial: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" (Morin). Per tant, aquesta pressumpció de Morin està convidant-nos a recollir els retalls del que passa al món tal com el veiem nosaltres per tal de trobar raonaments ajustats per a fets complexes. La nostra missió és fer un mapa ajuntant els pedaços i no despedaçant, sinó encaixant a través de la nostra mirada allò que passa al món i que hem de desxifrar.
Bibliografia
- Bateson, G. i Bateson, M.C. (1989) El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado. Barcelona, Gedisa.
Edgar Morin
Jo ja fa anys que porto ulleres. Va ser estar assegut al final de l'aula amb 12 o 13 anys (potser abans i tot) i notar com em costava llegir el que hi havia escrit a la pissarra. Des d'aleshores vaig començar a fer-les servir per veure de lluny (és el mal dels miops, ja se sap) i ara no penso pràcticament que les porto.
Però no vull parlar d'aquestes ulleres. Parlo d'unes altres ulleres, les ulleres ideològiques que ens posem també, com em passa a mi després de tant anys, sense donar-nos compte. Són les "conserves culturals"(Moreno) o els "supòsits bàsics" (Bion).
Em cansa molt veure com els mitjans de comunicació no fan altra cosa que repetir opinions obsoletes en la direcció de grups. Que si diuen que "Rijkaard és massa tou", que si "Ivanovic té amargats als jugadors" o que "el president ha de baixar al vestidors a donar un toc d'atenció als cracks". Tot plegat opinions que simplifiquen completament el que passa en els equips i es queden només amb un bocí de la realitat, l'embolcallen adequadament pel consum massiu i s'aconsegueix donar força a allò que els interessa resaltar en la notícia. I demà serà un altre dia, i serà una altra notícia que només abordarà una petitíssima part del que passa.
Penso que Edgar Morin assenyala un punt clau quan diu: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" com a resum del que ell relaciona amb el pensament complex. En la carrera per dotar-nos d'una millor epistemologia (etimològicament: la ciència del coneixement, o podríem dir la ciència de com arribem a conèixer) per entendre el món, crec indispensable poder donar una visió rica i plena de detalls. Com deia un reconegut epistemòleg de vocació cibernètica: "Dos descripcions són millors que una".
Poder donar matissos i detalls dels afers relacionats amb la vida i, com és el cas d'aquest article, relacionats amb la direcció de grups, resulta de cabdal importància. Però donar-ne detalls vol dir dedicar-li un temps a observar i recollir informació, i a partir d'allà plantejar quin tipus de relacions es concreten realment a la pràctica.
Fa uns dies que preparo un article sobre la "mala sort", les "coincidències" i d'altres fets que tendim a fixar com externs a nosaltres. Llegeixo aquests dies el darrers treballs que ens va deixar Gregory Bateson i descobreixo encissat la seva rabiosa actualitat: "Cuando nos concentramos demasiado estrechamente en las partes, no vemos las necesarias características del todo y entonces nos sentimos tentados a atribuir los fenómenos resultantes de la totalidad a alguna entidad sobrenatural." (1989:178)
Tot plegat em dono compte que anem pel món, tot sovint, amb una caixa d'eines que ens fa més nosa que no pas servei. Massa limitacions per poder engegar un projecte d'entendre el que passa sense estar massa lligats a concepcions fixades i estèrils. Hem de canviar les ulleres amb que mirem el món per poder actuar de manera transformativa, per poder-lo entendre de manera global sense desprestigiar els fets concrets.
Allò concret que puguem detectar i comprovar en el nostre accionar en el món és el que ens permetrà reconèixer pautes (digue-li estructures de joc en els rivals, el tarannà de cadascun dels nostres jugadors o les nostres estratègies com entrenadors) per poder fer un acostament globalitzador a la nostra percepció de la realitat.
No ens serveix adaptar-nos a la visió de l'entrenament que es manega "al carrer" (però també, lamentablement, dins els cercles acadèmics i també a l'àmbit federatiu) i que no ajuda a veure la importància de mirar a través d'uns altres vidres. Uns que ens permetin bellugar-nos ni que sigui amb una certesa inicial, però crucial: "no hay una respuesta sencilla o predeterminada para actuar" (Morin). Per tant, aquesta pressumpció de Morin està convidant-nos a recollir els retalls del que passa al món tal com el veiem nosaltres per tal de trobar raonaments ajustats per a fets complexes. La nostra missió és fer un mapa ajuntant els pedaços i no despedaçant, sinó encaixant a través de la nostra mirada allò que passa al món i que hem de desxifrar.
Bibliografia
- Bateson, G. i Bateson, M.C. (1989) El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado. Barcelona, Gedisa.
dijous, de novembre 08, 2007
PAUTES, REGULARITATS I ORDRE (Especial entrada nº150)
Fèia dies que rumiava quina entrada podria ser la que fes 150 al meu blog (em resisteixo a escriure, com acostumo a llegir en català, bloc). Gaudint d'un interessant llibre sobre el meu admirat Gregory Bateson (El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado), acabat per la seva filla quan ell va morir, vaig trobar aquesta correspondència:
PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)
La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.
PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.
REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.
ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.
Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.
PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)
La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.
PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.
REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.
ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.
Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.
dissabte, d’agost 11, 2007
CAUSA-EFECTE
Ens amoïna pensar que en algun àmbit de la societat, en una espurna de la convivència o en un lloc recòndit de la nostra ment pugui haver un bloqueig que ens impedeixi anar més enllà.
El lligam tradicional de causa-efecte ens porta a buscar explicacions als fenòmens que formen part de les nostre vides, i sovint ens aventurem a fixar algunes connexions perilloses amb el fonament de les nostres impressions.
Gregory Bateson parlava del "patró que connecta" com aquella estructura que ens ajuda a explicar millor el que passa. La causalitat linear (causa-efecte) ha estat un dels intruments més utilitzats per explicar la història i la ciència, i som deutors d'aquest esbiaix explicatiu.
La cerca d'un model més entenedor de la realitat a partir de la causalitat circular (A causa B, B causa C i C causa A), on la idea no és d'unicausalitat sino de multicausalitat, ens porta a un escenari on se'ns fa difícil explicar les coses que passen per només una causa (única, exclussiva).
Abarcar i entendre el món que vivim és un desafiament constant. Aparcar la causalitat linear és un dels passos primers per a fer-ho, ja que ens allibera de la tirania d'haver de fixar de manera inmediata lligams causals explicatius. Sense el pes de concretar la causa que fa que això sigui com és ens podem moure amb un marge diferent de mobilitat (i de comprensió del que està passant).
Començava l'article dient que ens amoïna poder estar condicionats en algun aspecte (com si un causa-efecte qualsevol fos inquebrantable, aterridorament determinista), però ens amoïna encara més descobrir un altre fet. Ens fa por que ens podem alliberar de l'ombra d'aquesta presència angoixant d'una única causa dient-nos a nosaltres mateixos: "Pot ser que això tingui a veure, però com hi ha molts més aspecte implicats que ara desconec, puc ser capaç de canviar aquesta situació."
Localitzar una causa era abans una sentència per la nostra versatilitat conductual; avui en dia intuir una possible causa (de les moltes que hi han i que és retroalimenten les unes amb les altres) resulta un indici aclaridor que ens dona llum, però no ens limita a seguir igual ja que està fora del nostre abast canviar-ho. De sobte, i a través de canviar la nostra mirada com observadors que busquem explicacions causals, podem ser diferents.
El lligam tradicional de causa-efecte ens porta a buscar explicacions als fenòmens que formen part de les nostre vides, i sovint ens aventurem a fixar algunes connexions perilloses amb el fonament de les nostres impressions.
Gregory Bateson parlava del "patró que connecta" com aquella estructura que ens ajuda a explicar millor el que passa. La causalitat linear (causa-efecte) ha estat un dels intruments més utilitzats per explicar la història i la ciència, i som deutors d'aquest esbiaix explicatiu.
La cerca d'un model més entenedor de la realitat a partir de la causalitat circular (A causa B, B causa C i C causa A), on la idea no és d'unicausalitat sino de multicausalitat, ens porta a un escenari on se'ns fa difícil explicar les coses que passen per només una causa (única, exclussiva).
Abarcar i entendre el món que vivim és un desafiament constant. Aparcar la causalitat linear és un dels passos primers per a fer-ho, ja que ens allibera de la tirania d'haver de fixar de manera inmediata lligams causals explicatius. Sense el pes de concretar la causa que fa que això sigui com és ens podem moure amb un marge diferent de mobilitat (i de comprensió del que està passant).
Començava l'article dient que ens amoïna poder estar condicionats en algun aspecte (com si un causa-efecte qualsevol fos inquebrantable, aterridorament determinista), però ens amoïna encara més descobrir un altre fet. Ens fa por que ens podem alliberar de l'ombra d'aquesta presència angoixant d'una única causa dient-nos a nosaltres mateixos: "Pot ser que això tingui a veure, però com hi ha molts més aspecte implicats que ara desconec, puc ser capaç de canviar aquesta situació."
Localitzar una causa era abans una sentència per la nostra versatilitat conductual; avui en dia intuir una possible causa (de les moltes que hi han i que és retroalimenten les unes amb les altres) resulta un indici aclaridor que ens dona llum, però no ens limita a seguir igual ja que està fora del nostre abast canviar-ho. De sobte, i a través de canviar la nostra mirada com observadors que busquem explicacions causals, podem ser diferents.
dijous, d’agost 02, 2007
VISIÓ DEL MÓN, 'PROBLEMES', CANVI I APRENENTATGE
Acabat d'inagurar l'eix temàtic d'Epistemologia, tinc algunes aportacions interessants que fer. He llegit un article interessant de Jean-Jacques Wittezaele, "embaixador" de l'enfocament de l'Escola de Palo Alto a l'Europa francòfona, concretament des del Institute Gregory Bateson. Aquest autor aporta una distinció bàsica i imprescindible, aplicable a l'entrenament: la del món en clau processual i en clau reflexiva. Reconèixer aquestes dues maneres d'acostar-nos al món després ens ajudarà a reconèixer alguns reptes per a la pràctica professional dels entrenadors/es.
EL MÓN EN CLAU PROCESSUAL
"[L']'home ha d'ajustar-se als continus canvis del seu entorn per tal de preservar la seva diferenciació, per resisitir la entropia com Bateson hagués pogut dir, per protegir la seva autonomia." Som diferents al que ens envolta en la mesura en que mantenim, canviant nosaltres, la nostra diferenciació amb l'entorn. Si deixem de ser diferents a l'entorn, ens confonem amb ell. Per seguir sent diferents a l'entorn hem de seguir adaptant la nostra diferència canviant.
La naturalesa del canvi i l'adaptació en regeix per mecanismes biològics dels que no sempre som conscients. "Nosaltres aprenem a reaccionar a diferents tipus de contextos fins i tot si no sabem per què ho fem ni tampoc com ho fem, sense ser conscients de la nostra habilitat per a fer-ho."
"Nosaltres ens familiaritzem amb el que els xinesos anomenen El Procés, capaços de copsar la coherència interna per tal de poder anticipar-la millor." Sense conèixer la manera d'estructurar-nos no podem emprendre cap viatge amb garanties.
EL MÓN EN CLAU REFLEXIVA
"[L']ésser humà també està vinculat al seu entorn a través de la consciència." És un altre punt de vista: de l'adaptació progressiva passem a un concepte diferent, l'adaptació raonada. Té els seus avantatges però, com és lògic, també suposa algun inconvenient. "Això crea un món paral·lel al món processual."
"[L]a nostra cultura i les nostres llengües no prenen atenció a les relacions i estàn basades majoritàriament en la lògica linear per explicar el món." Hem perdut de vista, permanentment endinsats en el discurs reflexiu, la visió del món com a sistema que es retroalimenta (sense que nosaltres decidim fer quelcom amb el que passa) i del que nosaltres només som una part que encaixa dins d'un tot.
"Nosaltres podem construir ideals personals als quals tractem de correspondre-hi, podem construir una visió de l'home independent del seu context, un home capaç de controlar-se completament ell mateix i el seu entorn." La reflexivitat, portada a l'extrem, ens produeix l'angoixa de preveure solucions mentals per a situacions que passen en el món processual i sobre les quals no tenim influència directe i/o definitiva. La traducció del món processual al món reflexiu ens situa en un escenari en que pensem poder resoldre-ho tot a partir de la nostra voluntat.
Ens passa sovint que com entrenadors pensem poder resoldre una situació tàctica-estratègica del partit, però ens costa reconèixer que hi ha variables del partit que potser se'ns escape. Voler-les controlar pot portar a la decepció.
"Bateson va suggerir de reconsiderar les nostres premisses -les bases del nostre coneixement reflexiu- amb la intenció de fer-les més properes a la manera com la natura es regula a si mateixa. Però freqüentment aquest no és el cas. Nosaltres experimentem coses, sentim que hi ha coses que no s'ajusten amb les nostres construccions reflexives, així que decidim de controlar-nos a nosaltres mateixos, corregir l'experiència, per així omplir l'espai entre el que sentim i el que hauríem d'estar sentint."
Aquest extens fragment no té opció a rèplica: som tant tossudament reflexius que allò que no encaixi amb els nostres marcs reflexius ho modifiquem fins amotllar-ho a allò que esperem, allò que volem veure. Descobrir aquesta maniobra, aquesta tossuderia humana, ens ajuda a veure com ens acorralem a nosaltres mateixos. "El dualisme està ben establert en la nostra cultura."
LES IMPLICACIONS EN EL MÓN DE L'ENTRENAMENT
Vist tot això, reconeguda aquesta important distinció alhora de veure i relacionar-nos amb el món, m'agradaria fer servir aquesta distinció per poder entendre millor la feina que tenim al davant els entrenadors.
He introduit un munt d'idees a través dels fragments que he citat i també de les meves disgressions, integrades dins del text. Anem ara a fer un breu llistat d'estratègies o mesures que podem fer servir com entrenadors per no caure en el parany de traslladar les nostres expectatives reflexives (per exemple, una planificació excessivament preconcebuda sense haver observat i avaluat prou el que hi ha) al marc del nostre equip (i de la dimensió processual que li és pròpia).
1. QUÈ ÉS EL QUE IDENTIFIQUEM COM 'PROBLEMA' EN ELS NOSTRES EQUIPS?
"Generalment, un problema és el resultat d'una lluita entre la fita reflexiva i la crida processual."
Aquest fragment m'ha resultat difícil de traduir. Sincerament, la paraula 'incitation' que fa servir l'autor és habitual en el francès, però no en l'anglès. Al final he decidit posar 'crida', ja que no m'agradava 'incitació'.
Qualsevol problema, com indica la breu però aclaridora cita anterior, apareix quan ens encaparrem en una fita reflexiva ("hem d'assolir...") i perdem de vista com això interacciona amb el que ens està passant, això que he traduït com "crida reflexiva". Per voler tenir massa present el món reflexiu, el que es construeix des dels objectius i les fites, ens adonem massa poc del que ens passa al nostre voltant, en la dimensió processual.
2. ADOPTAR L'ÒPTICA PROCESSUAL ENS ALLIBERA DE PERSEGUIR PROBLEMES.
"No hi podem haver 'problemes' en el procés, només evolucions més o mens importants, més o menys doloroses per a les criatures vives."
Si aparquem l'etiqueta de 'problema' en els nostres equips podem fer un pas endavant. Parlo d'un pas de gegant. Trobo un cert i fi sentit de l'humor en això de "més o menys doloroses per a les criatures vives." Certament, el que ens aboca als excessos de la reflexió (dit en llenguatge qüotidià, les "menjades d'olla") és el patiment que ens provoca les evolucions que estem vivint. Mirem el procés i no podrem queixar-nos dels patiments, sinó que haurem d'esforçar-nos per reconèixer els patrons que condicionen el propi procés.
3. QUÈ PODEM DELIMITAR ESTRICTAMENT A UN SOL JUGADOR/A?
"El comportament d'una de les parts del procés està controlada per el tot."
Les respostes d'un jugador dins del grup només pot entendre's sense el control del grup. Però no parlem del constrol coercitiu: la paraula 'control' està connotada de manera negativa, però simplement ens referim a la idea de regulació. El grup regula el que pot o no pot donar-se en la dimensió individual, i per tant el que passi amb una persona en l'equip està connectada, d'una manera o altra, amb la resta.
4. EQUIPS QUE CAMINEN ENVERS L'AUTOREGULACIÓ.
"Cada estructura resisteix les pressions internes i externes per assolir la regulació homeostàtica."
Podem canviar 'estructura' per 'equip', i ens donarà un nou apunt sobre la regulació a nivell intern (de la que parlàvem en el punt 3) i també en relació a l'entorn proper extern.
4. RES POT RESTAR, TOT SUMA.
"En el procés, tot és asserció; no podem negar el que és, excepte si estem disposats a alienar una part de la nostra experiència, una part de nosaltres."
No hi ha res que puguem esborrar de l'equip. En l'història de cada grup no podem oblidar els conflictes que apareixen ni les vivències que porten a l'esquena. Hem d'afrontar-ho tot amb energia, i com ens adverteix Wittezaele, si li girem la vista no farem més que alimentar un estat forçat de la vida en aquell grup. Viurem en la falsedat de les aparences, en la impostura d'una realitat inventada que no és reflex del que ens passa. Els estadis pel que passa un grup no són capritxosos, sinó que con-formen una experiència pròpia d'aquella gent.
5. QUAN LA SOLUCIÓ POT ESTAR EN (LA DEFINICIÓ I L'ENCUADRAMENT) DEL PROBLEMA I LES SOLUCIONS INTENTADES.
"I també mirem cap a la realitat construïda que manté i reforça les seves solucions intentades."
La construcció d'un sistema d'entrenament és vàlida a partir de que veiem, de manera prou clara, si les solucions intentades estevenen (o no) part del problema que tractem d'erradicar. Sempre tenim 'problemes', o per fer servir un llentuatge més neutre (més processual i menys reflexiu), situacions que ens emplacen a prendre partit d'una manera o altra.
Sense la visió global i generadora de la nostra participació, on siguem capaços d'analitzar quin paper tenim nosaltres els tècnics en els problemes que en principi volem extingir, no podrem fer una tasca veritablement curosa en relació a la dimensió processual de l'equip. Davant se'ns presenta una tasca inmensa per a la qual no hi ha solucions de manual, la que suposa deixar de construir 'problemes' on hi ha 'situacions'.
EL MÓN EN CLAU PROCESSUAL
"[L']'home ha d'ajustar-se als continus canvis del seu entorn per tal de preservar la seva diferenciació, per resisitir la entropia com Bateson hagués pogut dir, per protegir la seva autonomia." Som diferents al que ens envolta en la mesura en que mantenim, canviant nosaltres, la nostra diferenciació amb l'entorn. Si deixem de ser diferents a l'entorn, ens confonem amb ell. Per seguir sent diferents a l'entorn hem de seguir adaptant la nostra diferència canviant.
La naturalesa del canvi i l'adaptació en regeix per mecanismes biològics dels que no sempre som conscients. "Nosaltres aprenem a reaccionar a diferents tipus de contextos fins i tot si no sabem per què ho fem ni tampoc com ho fem, sense ser conscients de la nostra habilitat per a fer-ho."
"Nosaltres ens familiaritzem amb el que els xinesos anomenen El Procés, capaços de copsar la coherència interna per tal de poder anticipar-la millor." Sense conèixer la manera d'estructurar-nos no podem emprendre cap viatge amb garanties.
EL MÓN EN CLAU REFLEXIVA
"[L']ésser humà també està vinculat al seu entorn a través de la consciència." És un altre punt de vista: de l'adaptació progressiva passem a un concepte diferent, l'adaptació raonada. Té els seus avantatges però, com és lògic, també suposa algun inconvenient. "Això crea un món paral·lel al món processual."
"[L]a nostra cultura i les nostres llengües no prenen atenció a les relacions i estàn basades majoritàriament en la lògica linear per explicar el món." Hem perdut de vista, permanentment endinsats en el discurs reflexiu, la visió del món com a sistema que es retroalimenta (sense que nosaltres decidim fer quelcom amb el que passa) i del que nosaltres només som una part que encaixa dins d'un tot.
"Nosaltres podem construir ideals personals als quals tractem de correspondre-hi, podem construir una visió de l'home independent del seu context, un home capaç de controlar-se completament ell mateix i el seu entorn." La reflexivitat, portada a l'extrem, ens produeix l'angoixa de preveure solucions mentals per a situacions que passen en el món processual i sobre les quals no tenim influència directe i/o definitiva. La traducció del món processual al món reflexiu ens situa en un escenari en que pensem poder resoldre-ho tot a partir de la nostra voluntat.
Ens passa sovint que com entrenadors pensem poder resoldre una situació tàctica-estratègica del partit, però ens costa reconèixer que hi ha variables del partit que potser se'ns escape. Voler-les controlar pot portar a la decepció.
"Bateson va suggerir de reconsiderar les nostres premisses -les bases del nostre coneixement reflexiu- amb la intenció de fer-les més properes a la manera com la natura es regula a si mateixa. Però freqüentment aquest no és el cas. Nosaltres experimentem coses, sentim que hi ha coses que no s'ajusten amb les nostres construccions reflexives, així que decidim de controlar-nos a nosaltres mateixos, corregir l'experiència, per així omplir l'espai entre el que sentim i el que hauríem d'estar sentint."
Aquest extens fragment no té opció a rèplica: som tant tossudament reflexius que allò que no encaixi amb els nostres marcs reflexius ho modifiquem fins amotllar-ho a allò que esperem, allò que volem veure. Descobrir aquesta maniobra, aquesta tossuderia humana, ens ajuda a veure com ens acorralem a nosaltres mateixos. "El dualisme està ben establert en la nostra cultura."
LES IMPLICACIONS EN EL MÓN DE L'ENTRENAMENT
Vist tot això, reconeguda aquesta important distinció alhora de veure i relacionar-nos amb el món, m'agradaria fer servir aquesta distinció per poder entendre millor la feina que tenim al davant els entrenadors.
He introduit un munt d'idees a través dels fragments que he citat i també de les meves disgressions, integrades dins del text. Anem ara a fer un breu llistat d'estratègies o mesures que podem fer servir com entrenadors per no caure en el parany de traslladar les nostres expectatives reflexives (per exemple, una planificació excessivament preconcebuda sense haver observat i avaluat prou el que hi ha) al marc del nostre equip (i de la dimensió processual que li és pròpia).
1. QUÈ ÉS EL QUE IDENTIFIQUEM COM 'PROBLEMA' EN ELS NOSTRES EQUIPS?
"Generalment, un problema és el resultat d'una lluita entre la fita reflexiva i la crida processual."
Aquest fragment m'ha resultat difícil de traduir. Sincerament, la paraula 'incitation' que fa servir l'autor és habitual en el francès, però no en l'anglès. Al final he decidit posar 'crida', ja que no m'agradava 'incitació'.
Qualsevol problema, com indica la breu però aclaridora cita anterior, apareix quan ens encaparrem en una fita reflexiva ("hem d'assolir...") i perdem de vista com això interacciona amb el que ens està passant, això que he traduït com "crida reflexiva". Per voler tenir massa present el món reflexiu, el que es construeix des dels objectius i les fites, ens adonem massa poc del que ens passa al nostre voltant, en la dimensió processual.
2. ADOPTAR L'ÒPTICA PROCESSUAL ENS ALLIBERA DE PERSEGUIR PROBLEMES.
"No hi podem haver 'problemes' en el procés, només evolucions més o mens importants, més o menys doloroses per a les criatures vives."
Si aparquem l'etiqueta de 'problema' en els nostres equips podem fer un pas endavant. Parlo d'un pas de gegant. Trobo un cert i fi sentit de l'humor en això de "més o menys doloroses per a les criatures vives." Certament, el que ens aboca als excessos de la reflexió (dit en llenguatge qüotidià, les "menjades d'olla") és el patiment que ens provoca les evolucions que estem vivint. Mirem el procés i no podrem queixar-nos dels patiments, sinó que haurem d'esforçar-nos per reconèixer els patrons que condicionen el propi procés.
3. QUÈ PODEM DELIMITAR ESTRICTAMENT A UN SOL JUGADOR/A?
"El comportament d'una de les parts del procés està controlada per el tot."
Les respostes d'un jugador dins del grup només pot entendre's sense el control del grup. Però no parlem del constrol coercitiu: la paraula 'control' està connotada de manera negativa, però simplement ens referim a la idea de regulació. El grup regula el que pot o no pot donar-se en la dimensió individual, i per tant el que passi amb una persona en l'equip està connectada, d'una manera o altra, amb la resta.
4. EQUIPS QUE CAMINEN ENVERS L'AUTOREGULACIÓ.
"Cada estructura resisteix les pressions internes i externes per assolir la regulació homeostàtica."
Podem canviar 'estructura' per 'equip', i ens donarà un nou apunt sobre la regulació a nivell intern (de la que parlàvem en el punt 3) i també en relació a l'entorn proper extern.
4. RES POT RESTAR, TOT SUMA.
"En el procés, tot és asserció; no podem negar el que és, excepte si estem disposats a alienar una part de la nostra experiència, una part de nosaltres."
No hi ha res que puguem esborrar de l'equip. En l'història de cada grup no podem oblidar els conflictes que apareixen ni les vivències que porten a l'esquena. Hem d'afrontar-ho tot amb energia, i com ens adverteix Wittezaele, si li girem la vista no farem més que alimentar un estat forçat de la vida en aquell grup. Viurem en la falsedat de les aparences, en la impostura d'una realitat inventada que no és reflex del que ens passa. Els estadis pel que passa un grup no són capritxosos, sinó que con-formen una experiència pròpia d'aquella gent.
5. QUAN LA SOLUCIÓ POT ESTAR EN (LA DEFINICIÓ I L'ENCUADRAMENT) DEL PROBLEMA I LES SOLUCIONS INTENTADES.
"I també mirem cap a la realitat construïda que manté i reforça les seves solucions intentades."
La construcció d'un sistema d'entrenament és vàlida a partir de que veiem, de manera prou clara, si les solucions intentades estevenen (o no) part del problema que tractem d'erradicar. Sempre tenim 'problemes', o per fer servir un llentuatge més neutre (més processual i menys reflexiu), situacions que ens emplacen a prendre partit d'una manera o altra.
Sense la visió global i generadora de la nostra participació, on siguem capaços d'analitzar quin paper tenim nosaltres els tècnics en els problemes que en principi volem extingir, no podrem fer una tasca veritablement curosa en relació a la dimensió processual de l'equip. Davant se'ns presenta una tasca inmensa per a la qual no hi ha solucions de manual, la que suposa deixar de construir 'problemes' on hi ha 'situacions'.
dimarts, de juliol 31, 2007
AUTORITAT I AUTORIA
Em dona molt de gust començar una nova categoria o línia temàtica de reflexió, la que he anomenant Epistemologia. Es tracta d'un gir més cap a la reflexió, un gir que ens porta a pensar sobre el que pensem, a reflexionar sobre el que reflexionem i la manera com ho plantegem. Fer epistemologia és fer "teoria del coneixement", descobrir com conservem i transformem el coneixement. És fer una aposta per re-viure com fem les connexions necessàries per articular el nostre discurs crític.
Els entrenadors tenim davant el repte de no confondre la nostra necessària autoritat amb una mescla d'autoritarisme ranci i una visió romàntica de la democràcia.
Més enllà del que puguem dir, pensar o fer en els nostres equips, en el nostra cas com entrenadors/es és clar i evident que el nostre rol és diferent al dels jugadors. Aquesta diferència de rols es basa, més enllà de consideracions sobre l'autoritat (i l'obediència en la ment d'alguns entrenadors i directius juràssics), en la distinció entre la condició de jugador i la condició d'entrenador.
A partir de donar-nos compte de l'existència d'aquesta inevitable frontera-límit, només a partir d'allà podem extreure la visió que ens interessa manegar en relació a nosaltres mateixos i als esportistes que tenim a l'equip.
Jo ja fa uns quants anys que m'encenc quan sento a dir que "l'entrenador decideix el que és convenient a cada moment". Però també haig de dir que em desil·lusiona confondre el donar la possibilitat als jugadors de dir a la seva al fet ben diferent de callar-nos la boca els entrenadors.
Els jugadors tenen dret a poder expressar què pensen i què volen. Però més enllà de veure-ho en oposició als desitjos/interessos de l'entrenador, ho hem de fixar com una mesura interessant i necessària per a la construcció de l'equip. La idea d'equip que tinguin els propis jugadors és un dels elements primordials del que puguem arribar a construir.
L'autoritat que tenim els entrenadors es basa, ja ho hem assenyalat, amb la diferència de rol amb els esportistes. Operem en espais diferents: uns, a la pista; els altres, a la banqueta. No tenim les mateixes tasques ni responsabilitats. Però per molt que busquem diferències, el que és important és que la diferència existeix d'inici, pertanyem a "classes" diferents.
De fet, no es tracta de fonamentar la nostra autoritat en base al nostre saber esportiu, ni a la nostra posició de poder. La nostra autoritat es fonamenta en la nostra habilitat per assenyalar indirectament la diferencia existent, i mantenint de manera convençuda aquests límits dins de la relació de cooperació que establim amb els esportistes.
Quan som autors d'una manera determinada d'entrenar els nostres esportistes, el que de fet estem fent és assenyalar-los una manera d'apuntalar l'autoritat de cadascú. Estem dibuixant una manera de portar (d'a-portar) el fruit de cadascú al projecte comú. D'aquesta manera podem ser autors que col·laborem en una obra coral del que no sabem el desenllaç. Seguint amb la metàfora interpretativa, els entrenadors, més que guionistes o directors a l'escena, som productors executius, persones que posem les bases per que el projecte tiri endavant.
Quan nosaltres som autors d'una manera d'entrenar que autoritzi (que permeti expressar-se) als esportistes, és quan estarem fent un pas endavant i desmarcant-nos de l'autoritarisme ranci o de la democràcia sense límits. Qualsevol diàleg, interacció, proposta dels jugadors ha de poder-se donar en els límits d'un escenari segur i clar que els entrenadors hem preparat curosament, i en el que puguem orientar l'esportista en la seva reflexió, que és també la nostra.
Tal vegada siguem capaços de fer això, se'ns obre un món de possibilitats per qüestionar creences referents a la necessitat d'una autoritat clara (patriarcal). S'obre un espai on la nostra autoritat com entrenadors no tindrà que ser defensada quan sigui posada en entredit, ja que nosaltres l'entenem com inherent a la relació i per tant no l'hàgim de defensar en contra dels atacs. No hem de tornar-nos a aquests "pressumptes" atacs ja que no és, de fet, un atac cap a nosaltres, sinó cap a la norma. Tampoc hem de violentar-nos ja que estarem entrant en el joc del que volen els esportistes: estarem mostrant-nos "preocupats" i disposats a entrar en el joc que volen que juguem, mostrant-nos febles i a seguint el ritme de la música que marquen els jugadors.
No hi ha res més perjudicial, doncs, que tornar-nos de manera violenta davant de l'escomesa d'un jugador/a que desafia el nostre plantejament. Si no estem venent cap moto a ningú, si estem presentant l'escenari on entrelligar els nostres esforços, no ens ha d'amoïnar que triguin en fer-se familiars amb la nostra manera de dirigir. Però als que vulguin fer demagogia no els aconsello que prenguin aquesta via: només als que volem trencar amb una determinada pedagogia dels grups. Malgrat que, per a aconseguir això, tot comença amb un trencament amb la epistemologia que hem vingut fent servir durant dècades, l'epistemologia (ciència del coneixement, o com parlem del que sabem) de com es defineix i genera l'autoritat dins del grup...
Els entrenadors tenim davant el repte de no confondre la nostra necessària autoritat amb una mescla d'autoritarisme ranci i una visió romàntica de la democràcia.
Més enllà del que puguem dir, pensar o fer en els nostres equips, en el nostra cas com entrenadors/es és clar i evident que el nostre rol és diferent al dels jugadors. Aquesta diferència de rols es basa, més enllà de consideracions sobre l'autoritat (i l'obediència en la ment d'alguns entrenadors i directius juràssics), en la distinció entre la condició de jugador i la condició d'entrenador.
A partir de donar-nos compte de l'existència d'aquesta inevitable frontera-límit, només a partir d'allà podem extreure la visió que ens interessa manegar en relació a nosaltres mateixos i als esportistes que tenim a l'equip.
Jo ja fa uns quants anys que m'encenc quan sento a dir que "l'entrenador decideix el que és convenient a cada moment". Però també haig de dir que em desil·lusiona confondre el donar la possibilitat als jugadors de dir a la seva al fet ben diferent de callar-nos la boca els entrenadors.
Els jugadors tenen dret a poder expressar què pensen i què volen. Però més enllà de veure-ho en oposició als desitjos/interessos de l'entrenador, ho hem de fixar com una mesura interessant i necessària per a la construcció de l'equip. La idea d'equip que tinguin els propis jugadors és un dels elements primordials del que puguem arribar a construir.
L'autoritat que tenim els entrenadors es basa, ja ho hem assenyalat, amb la diferència de rol amb els esportistes. Operem en espais diferents: uns, a la pista; els altres, a la banqueta. No tenim les mateixes tasques ni responsabilitats. Però per molt que busquem diferències, el que és important és que la diferència existeix d'inici, pertanyem a "classes" diferents.
De fet, no es tracta de fonamentar la nostra autoritat en base al nostre saber esportiu, ni a la nostra posició de poder. La nostra autoritat es fonamenta en la nostra habilitat per assenyalar indirectament la diferencia existent, i mantenint de manera convençuda aquests límits dins de la relació de cooperació que establim amb els esportistes.
Quan som autors d'una manera determinada d'entrenar els nostres esportistes, el que de fet estem fent és assenyalar-los una manera d'apuntalar l'autoritat de cadascú. Estem dibuixant una manera de portar (d'a-portar) el fruit de cadascú al projecte comú. D'aquesta manera podem ser autors que col·laborem en una obra coral del que no sabem el desenllaç. Seguint amb la metàfora interpretativa, els entrenadors, més que guionistes o directors a l'escena, som productors executius, persones que posem les bases per que el projecte tiri endavant.
Quan nosaltres som autors d'una manera d'entrenar que autoritzi (que permeti expressar-se) als esportistes, és quan estarem fent un pas endavant i desmarcant-nos de l'autoritarisme ranci o de la democràcia sense límits. Qualsevol diàleg, interacció, proposta dels jugadors ha de poder-se donar en els límits d'un escenari segur i clar que els entrenadors hem preparat curosament, i en el que puguem orientar l'esportista en la seva reflexió, que és també la nostra.
Tal vegada siguem capaços de fer això, se'ns obre un món de possibilitats per qüestionar creences referents a la necessitat d'una autoritat clara (patriarcal). S'obre un espai on la nostra autoritat com entrenadors no tindrà que ser defensada quan sigui posada en entredit, ja que nosaltres l'entenem com inherent a la relació i per tant no l'hàgim de defensar en contra dels atacs. No hem de tornar-nos a aquests "pressumptes" atacs ja que no és, de fet, un atac cap a nosaltres, sinó cap a la norma. Tampoc hem de violentar-nos ja que estarem entrant en el joc del que volen els esportistes: estarem mostrant-nos "preocupats" i disposats a entrar en el joc que volen que juguem, mostrant-nos febles i a seguint el ritme de la música que marquen els jugadors.
No hi ha res més perjudicial, doncs, que tornar-nos de manera violenta davant de l'escomesa d'un jugador/a que desafia el nostre plantejament. Si no estem venent cap moto a ningú, si estem presentant l'escenari on entrelligar els nostres esforços, no ens ha d'amoïnar que triguin en fer-se familiars amb la nostra manera de dirigir. Però als que vulguin fer demagogia no els aconsello que prenguin aquesta via: només als que volem trencar amb una determinada pedagogia dels grups. Malgrat que, per a aconseguir això, tot comença amb un trencament amb la epistemologia que hem vingut fent servir durant dècades, l'epistemologia (ciència del coneixement, o com parlem del que sabem) de com es defineix i genera l'autoritat dins del grup...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
