El passat 31 de maig vaig fer la presentació del llibre "Phil Jackson: El maestro zen" a la llibreria Alibri de Barcelona. Aquest és el meu darrer llibre publicat, una biografia que analitza la trajectòria de l'entrenador amb més campionats de l'NBA, a més a més d'un dels tècnics que s'ha rodejat d'una sèrie de motius més pintorescos. Ara bé, el llibre mira de fer justícia a l'enorme bon joc que varen fer els Bulls i els Lakers sota les seves ordres. És a dir, que més enllà dels motius religiosos o filosòfics amb que Jackson rodeja la seva posada en escena, el que queda és un bagatge d'aspectes tècnics, tàctics i estratègics d'una gran volada. Per aquest motiu, durant el llibre dissecciono una vintena de partits que Jackson ha dirigit, a raó d'un per cada temporada com head coach. Espero haver donat una mostra del seu talent com estratega, i no tan sols com a xerrameca.
El 31 de maig a l'Alibri va ser un reencontre. Allà, al bell mig de Barcelona, ja hi havia fet una bona pila de presentacions els anys 2012 i 2013. De fet, és un entorn en el qual em sento còmode. En aquesta ocasió no va ser diferent, i l'experiència va ser molt entranyable. Vaig tenir el plaer de comptar amb el Julián Felipo, redactor de la secció de bàsquet de Mundo Deportivo, com a presentador-introductor de l'acte. La tria va ser tot un encert. El Julián va traçar les línies mestre d'un personatge que, com van poder escoltar els assistents, tant per ell com per mi resulta algú apassionant.
La presència d'entrenadors, familiars i amics entre el públic va un fet ser molt agradable. Remarcable que vinguessin entrenadors en actiu a conèixer les aventures de Phil Jackson, fet que va provocar que algunes persones demanessin pels detalls del famós 'atac en triangle', que en anglès s'ha conegut abastament com side-line triangle, així com també com triple-post offense. Aquesta última denominació cal no confondre-la amb l'atac de triple post tal com el coneixem a Catalunya, basat en el principi d'atac flex de "qui bloqueja és bloquejat". Paga la pena dir que Tex Winter, arquitecte del atac en triangle, és qui li va donar les eines a Phil Jackson per poder-lo desenvolupar a Chicago primer, i a Los Ángeles després.
Després de la presentació a Barcelona, he pensat que en els propers mesos faré alguna altra presentació del llibre a d'altres indrets de Catalunya. Faré bullir l'olla per tres motius, bàsicament: per la dimensió colossal del personatge biografiat; per la acurada feina d'edició d'Ediciones JC; així com perla important feina que hi ha hagut al darrera per part meva.
Aviat anunciaré les dates i llocs triats per fer altres actes per donar a conèixer aquest llibre.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formació dels entrenadors/es. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formació dels entrenadors/es. Mostrar tots els missatges
dimecres, de juny 07, 2017
divendres, de juliol 16, 2010
"SÓLO SABEN CORRER"
Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
dijous, de juliol 02, 2009
CIATE 2009
El CIATE (Curs d'Iniciació A Tècnic d'Esport) és una nova aturada en el meu peregrinatge pels camins de la formació de tècnics esportius. Aquest curs és ofert des de l’Escola Catalana de l’Esport, i les entitats interessades el poden demanar fer-lo dins del calendari que considerin oportú. Un cop cobert un mínim del 80 % d’assistència, els alumnes obtenen un certificat de la Generalitat conforme han fet el curs.
Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.
Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.
Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.
Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.
Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.
Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.
Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.
Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.
Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.
Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.
Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.
Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.
Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.
Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.
dimarts, de desembre 30, 2008
ERRORS EN LA FORMACIÓ
Darrerament algunes persones m'ha demanat consell sobre formació per entrenadors, tant pel que fa a la vessant de la formació de l'entrenador (en les diverses fórmules en que es pot plantejar, de les quals jo sóc un fervent entusiasta de la supervisió) com també per la formació de formadors (és a dir, sobre els cursos d'entrenador).
Estic en un moment professional on accepto aquells projectes que em semblen engrescadors i descarto els que no en fan en pes. Crec que això és important pel meu desenvolupament: les decisions que prenem és allò que et fa a tu mateix, allò que acceptes com també allò que rebutges. Tanmateix com m'ha passat ara fa uns mesos desestimant alguns projectes sènior.
Com també quan em dono un temps sense fer de Director Tècnic (i al mateix temps m'ajuda a prendre perspectiva i parlar amb detall de diferents assumptes relacionats), ara que fa uns mesos que no dono cap curs, clínic o seminari per entrenadors i puc pensar en alguns temes imprescindibles per la formació. Per això titulo així aquest article.
No he pensat en un desenvolupament sistemàtic, sinó en 7 o 8 temes que mencionaré i que consideraré errors que podem evitar en la formació d'entrenador, i que segurament tenen lectures similars quan parlem de formació de jugadors o de dirigents.
Pensar que presentar-te com a model interessarà als altres. És habitual donar per fet que la gent que va a un curs va a escoltar-te a tu, a sentir les teves "batalletes". Amb el meu equip faig això..., els meus equips defensen així..., etc. Així es com el professor el presenta davant els alumnes com model de fer les coses, quan el que realment necessita un entrenador jove és trobar la seva manera d'entrenar. Una estratègia de formació que considero imprescindible és demanar a què venen els alumnes, què els interessa. No donem per suposat a què venen, si us plau: demanem-los què volen, què busquen.
Esperar que els alumnes voldran seguir la classe sense posar "pegues". Segueix de la idea anterior que si els expliquem segons quines coses (la nostra vida), potser els alumnes no atenen, es distreuen, xerren entre ells. A més a més, encara que enfoquem la classe en allò que els pot interessar, sempre hi haurà algú que no li semblarà bé, que prendrà el rol de sabotejador. Passa en tots els grups, i en els de formació allò interessant és analitzar les resistències per entrar en la tasca com material grupal que els ajudarà a guaitar també, millor, el funcionament dels grups que ells entrenen.
Pensar que estaran sempre al 100%. L'atenció fluctua, per molt que allò que escoltin els agradi. Convé planificar les pauses, demanar-los quan els sembla millor fer-les. Forma part de la tasca del formador assumir que no sempre s'està fresc, i poder introduir activitats disteses (com jocs o dinàmiques de grup) en moment que hi ha força cansament. Aquesta és una manera de vigoritzar el grup, de mirar de donar-los una empenteta per tirar endavant en un matí massa llarg o en una tarda que es fa eterna. Un formador que no assumeix que hi ha moments de cansament caurà segurament en la desesperació, o desesperarà als alumnes amb la seva exigència constant i infalible.
Comunicar-los que hi ha actituds que ens molesten. Hi ha actituds que no hem de dir si ens molesten més o menys, o si ens agraden, sinó simplement enunciar una norma: "mentre explico la lliçó no es pot parlar". Si en canvi parlem en termes de que "em toca molt els nassos que algú parli mentre explico", indirectament els estem dient com ens poden tocar els nassos. En un cas posem la Norma per davant; en l'altre ens posem nosaltres, i els posem a l'abast poder-nos "desmoralitzar", entrar en l'estira i arronsa de qui porta la paella pel mànec, de qui té el poder per molestar a qui.
Dir-los que fan malament les coses. Tot plegat, dins de la manera de donar-los classe, hem de parar atenció a no deixar per estúpid a cap alumne. És habitual que molts professors entrin a estigmatitzar l'alumne, dient si no és tontet o alguna cosa per l'estil, quan hauria de treballar per a que aquella persona pugui canviar el seu rol (si ho desitja). No es tracta, aleshores, de si fan les coses bé o no (un entrenador novell no té per què saber fer d'entrenador), sinó de si estan començant a trobar un mètode de treball que els resulta còmode per la seva activitat com entrenadors. Si comencen, d'alguna manera, a entendre d'allò.
Confondre i barrejar diferents nivells o tipus lògics. La "classe" dels professors és diferent a la "classe" dels alumnes, tot i que comparteixin el mateix espai, l'aula o la pista, depèn dels casos. L'entrenador és un tipus lògic diferent i per damunt jeràrquicament que el jugador, i per això mateix convé no barrejar-los. El binomi entrenador-jugador, i també el professor-alumne, indiquen nivells lògics diferents. Un alumne d'un grup que al mateix temps dona la lliçó als seus companys infringeix aquesta separació de tipus lògic, i desencadena una sèrie de problemes i recels segurs dins del grup, així com dona una molt pobre imatge de l'organització.
En resum, considero que la pregunta de què els interessa als alumnes és bàsica i fonamental per qualsevol formador que vulgui fer bé la seva feina. Durant molt de temps fer bé la feina ha estat entès com seguir el programa de l'assignatura, i examinar al final als alumnes, per veure si ho han entès. Hem de donar un pas endavant en això, jugadors i alumnes ho necessiten, i al cap i a la fi tots sortirem guanyant: millors resultats, tothom més satisfet. I sobretot més ganes d'aprendre tots plegats (1) a partir de veure què i com ens interessa aprendre, tot (2) assumint i treballant les dificultats "naturals" de qualsevol procés d'aprenentatge (expressades amb l'avorriment, la fatiga, el xiuxiueig), (3) analitzant els rols que apareixen en el grup, (4) mantenint de manera clara els nivells lògics que donen coherència i claredat a l'activitat i als rols d'aquells que hi participem.
Estic en un moment professional on accepto aquells projectes que em semblen engrescadors i descarto els que no en fan en pes. Crec que això és important pel meu desenvolupament: les decisions que prenem és allò que et fa a tu mateix, allò que acceptes com també allò que rebutges. Tanmateix com m'ha passat ara fa uns mesos desestimant alguns projectes sènior.
Com també quan em dono un temps sense fer de Director Tècnic (i al mateix temps m'ajuda a prendre perspectiva i parlar amb detall de diferents assumptes relacionats), ara que fa uns mesos que no dono cap curs, clínic o seminari per entrenadors i puc pensar en alguns temes imprescindibles per la formació. Per això titulo així aquest article.
No he pensat en un desenvolupament sistemàtic, sinó en 7 o 8 temes que mencionaré i que consideraré errors que podem evitar en la formació d'entrenador, i que segurament tenen lectures similars quan parlem de formació de jugadors o de dirigents.
Pensar que presentar-te com a model interessarà als altres. És habitual donar per fet que la gent que va a un curs va a escoltar-te a tu, a sentir les teves "batalletes". Amb el meu equip faig això..., els meus equips defensen així..., etc. Així es com el professor el presenta davant els alumnes com model de fer les coses, quan el que realment necessita un entrenador jove és trobar la seva manera d'entrenar. Una estratègia de formació que considero imprescindible és demanar a què venen els alumnes, què els interessa. No donem per suposat a què venen, si us plau: demanem-los què volen, què busquen.
Esperar que els alumnes voldran seguir la classe sense posar "pegues". Segueix de la idea anterior que si els expliquem segons quines coses (la nostra vida), potser els alumnes no atenen, es distreuen, xerren entre ells. A més a més, encara que enfoquem la classe en allò que els pot interessar, sempre hi haurà algú que no li semblarà bé, que prendrà el rol de sabotejador. Passa en tots els grups, i en els de formació allò interessant és analitzar les resistències per entrar en la tasca com material grupal que els ajudarà a guaitar també, millor, el funcionament dels grups que ells entrenen.
Pensar que estaran sempre al 100%. L'atenció fluctua, per molt que allò que escoltin els agradi. Convé planificar les pauses, demanar-los quan els sembla millor fer-les. Forma part de la tasca del formador assumir que no sempre s'està fresc, i poder introduir activitats disteses (com jocs o dinàmiques de grup) en moment que hi ha força cansament. Aquesta és una manera de vigoritzar el grup, de mirar de donar-los una empenteta per tirar endavant en un matí massa llarg o en una tarda que es fa eterna. Un formador que no assumeix que hi ha moments de cansament caurà segurament en la desesperació, o desesperarà als alumnes amb la seva exigència constant i infalible.
Comunicar-los que hi ha actituds que ens molesten. Hi ha actituds que no hem de dir si ens molesten més o menys, o si ens agraden, sinó simplement enunciar una norma: "mentre explico la lliçó no es pot parlar". Si en canvi parlem en termes de que "em toca molt els nassos que algú parli mentre explico", indirectament els estem dient com ens poden tocar els nassos. En un cas posem la Norma per davant; en l'altre ens posem nosaltres, i els posem a l'abast poder-nos "desmoralitzar", entrar en l'estira i arronsa de qui porta la paella pel mànec, de qui té el poder per molestar a qui.
Dir-los que fan malament les coses. Tot plegat, dins de la manera de donar-los classe, hem de parar atenció a no deixar per estúpid a cap alumne. És habitual que molts professors entrin a estigmatitzar l'alumne, dient si no és tontet o alguna cosa per l'estil, quan hauria de treballar per a que aquella persona pugui canviar el seu rol (si ho desitja). No es tracta, aleshores, de si fan les coses bé o no (un entrenador novell no té per què saber fer d'entrenador), sinó de si estan començant a trobar un mètode de treball que els resulta còmode per la seva activitat com entrenadors. Si comencen, d'alguna manera, a entendre d'allò.
Confondre i barrejar diferents nivells o tipus lògics. La "classe" dels professors és diferent a la "classe" dels alumnes, tot i que comparteixin el mateix espai, l'aula o la pista, depèn dels casos. L'entrenador és un tipus lògic diferent i per damunt jeràrquicament que el jugador, i per això mateix convé no barrejar-los. El binomi entrenador-jugador, i també el professor-alumne, indiquen nivells lògics diferents. Un alumne d'un grup que al mateix temps dona la lliçó als seus companys infringeix aquesta separació de tipus lògic, i desencadena una sèrie de problemes i recels segurs dins del grup, així com dona una molt pobre imatge de l'organització.
En resum, considero que la pregunta de què els interessa als alumnes és bàsica i fonamental per qualsevol formador que vulgui fer bé la seva feina. Durant molt de temps fer bé la feina ha estat entès com seguir el programa de l'assignatura, i examinar al final als alumnes, per veure si ho han entès. Hem de donar un pas endavant en això, jugadors i alumnes ho necessiten, i al cap i a la fi tots sortirem guanyant: millors resultats, tothom més satisfet. I sobretot més ganes d'aprendre tots plegats (1) a partir de veure què i com ens interessa aprendre, tot (2) assumint i treballant les dificultats "naturals" de qualsevol procés d'aprenentatge (expressades amb l'avorriment, la fatiga, el xiuxiueig), (3) analitzant els rols que apareixen en el grup, (4) mantenint de manera clara els nivells lògics que donen coherència i claredat a l'activitat i als rols d'aquells que hi participem.
dijous, d’octubre 30, 2008
EL TEMPLE DE L'AMATEURISME
L'esport segueix sent el temple de l'amateurisme. En els temps en que els Jocs Olímpics són un esdeveniment global i una marca comercial que mou milions, encara arrela un discurs equívoc sobre el sector esportiu que situa la seva activitat en fer-ho per amor a l'art.
Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"
En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.
Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"
La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.
La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.
Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.
Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.
Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?
Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.
A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.
Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"
En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.
Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"
La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.
La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.
Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.
Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.
Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?
Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.
A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.
dimecres, d’octubre 29, 2008
EL DISCURS DE LA FORMACIÓ
És veritat que a Catalunya tenim un planter d'entrenadors i esportistes que fa goig. És veritat que en la formació d'entrenadors hi ha encara molt de camí per a recórrer. És veritat, i això no es pot dir en veu alta, que la formació és entesa i segueix sent entesa com una transmissió més o menys massiva de continguts.
Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.
A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.
Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.
Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.
No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?
Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.
Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.
La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.
La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.
La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.
La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?
Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?
Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.
A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.
Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.
Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.
No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?
Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.
Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.
La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.
La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.
La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.
La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?
Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?
dilluns, de juliol 28, 2008
“PERÒ NO HI HA UN LÍDER PER DAMUNT DEL CUINER?” – ESCRIT NÚMERO 200
Aquesta darrera setmana he estat a Manresa fent de professor de Metodologia i Planificació del Curs d’Entrenador de Categoria Sènior.
En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.
Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.
Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).
Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”
Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.
El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).
Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.
Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.
En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.
Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.
Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).
Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”
Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.
El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).
Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.
Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.
dilluns, de juliol 14, 2008
APLICACIONS PRÀCTIQUES PELS CURSOS DE FORMACIÓ
Després de dues setmanes sense gairebé actualitzar el meu blog, aquest migdia del 14 de juliol estic fent una producció maratoniana.
Aquest mes de juny i juliol he estat fent dos cursos d'Iniciació al Maresme. L'un ja l'he acabat, al Masnou, en un dels formats més exigents pels alumnes (6 hores diàries, de dilluns a divendres). L'altre, el de Vilassar de Dalt, estem a punt d'enllestir-lo, ens queda un dia de classe.
Una de les coses que he posat en pràctica en aquests dos cursos d'Iniciació és quelcom que ja havia posat en pràctica a Manresa durant el juliol passat, als cursos de concentració. Es tracta de diferenciar un tercer rol pels entrenadors mentre estem fent la pràctica.
Com és sabut pels entrenadors de bàsquet, els cursos es basen en una part pràctica i una altra teòrica. La pràctica acostuma a tenir dos rols definits: alumnes-entrenadors que practiquen en el seu rol, alumnes-jugadors que permeten que es facin demostracions pràctiques de com actua aquell entrenador.
Normalment això avalua, des del punt de vista del professor del curs, en quan a la part pràctica de l'entrenador. Malauradament aquest entrenament s'ha de combinar amb sessions pràctiques que el professor preparar i presenta als jugadors, i per tant la pràctica de l'alumne-entrenador és bastant menor en relació a la pràctica d'alumne-jugador.
Des del meu punt de vista, podem afegir un altre rol que em sembla molt interessant: el rol d'observador. Aquest rol ens permet entrenar que els alumnes-observadors es fixin en aquells aspectes de comunicació dels seus companys (verbal: correccions, ànims, reforçament positiu; no verbal: to de veu, posició del cos, com tenim els braços, què estem agafant), així com altres aspectes com ara si l'objestiu demanat encaixa amb l'activitat proposada. O bé si els contiguts són adients per aquella categoria. O fins i tot quina metodologia és interessant fer servir per aquella activitat i edat concretes.
Així, de manera rotatòria els alumnes van passant per aquests tres rols: jugadors, entrenadors i observadors. A més a més d'afegir un element d'entrenament en la seva habilitat per observar què és interessant fer o dir com entrenadors, per aquells que fan d'alumnes-entrenadors els comentaris provenen del grup d'iguals, i per tant es prenen d'una altra manera.
És interessant que el professor, tanmateix, prengui nota de com s'han presentat les activitats. Però en el meu cas, més que la correcció el primer dia, el que busco es veure si hi ha una evolució i l'alumne va vençent progressivament les resistències al canvi, per tant esdevé un espai de formació en un sentit ampli de la paraula.
Algunes de les resistències que podem detectar: la resistència a deixar de ser jugador per passar a ser entrenador, quan han estat convisquent amb un únic rol fins aleshores, com esportistes; la resistència a treballar integrant una metodologia activa o global a l'experiència de la metodologia tradicional o analítica a la que la majoria han estat exposats de manera sistemàtica; la resistència a sortir dels clixés sobre autoritat i direcció de grup, que han anat incorporant com estereotípies i comportaments adients des de l'àmbit familiar fins el televisiu, passant per l'escolar i l'esportiu.
Tot plegat aquest enquadrament de treball és molt interessant per a treballar amb els diferents grups d'entrenadors, sigui quin sigui el nivell del curs que estiguin fent. Ja que, en el fons, pràcticament tots tenen una experiència prèvia notable com esportistes i models i referents d'entrenadors, així com la necessitat de millorar les seves habilitats d'observador (bàsiques per un bon entrenador) i la possibilitat de poder tenir un espai cada dia de curs per poder actuar el seu rol d'entrenador de manera pràctica.
Aquest mes de juny i juliol he estat fent dos cursos d'Iniciació al Maresme. L'un ja l'he acabat, al Masnou, en un dels formats més exigents pels alumnes (6 hores diàries, de dilluns a divendres). L'altre, el de Vilassar de Dalt, estem a punt d'enllestir-lo, ens queda un dia de classe.
Una de les coses que he posat en pràctica en aquests dos cursos d'Iniciació és quelcom que ja havia posat en pràctica a Manresa durant el juliol passat, als cursos de concentració. Es tracta de diferenciar un tercer rol pels entrenadors mentre estem fent la pràctica.
Com és sabut pels entrenadors de bàsquet, els cursos es basen en una part pràctica i una altra teòrica. La pràctica acostuma a tenir dos rols definits: alumnes-entrenadors que practiquen en el seu rol, alumnes-jugadors que permeten que es facin demostracions pràctiques de com actua aquell entrenador.
Normalment això avalua, des del punt de vista del professor del curs, en quan a la part pràctica de l'entrenador. Malauradament aquest entrenament s'ha de combinar amb sessions pràctiques que el professor preparar i presenta als jugadors, i per tant la pràctica de l'alumne-entrenador és bastant menor en relació a la pràctica d'alumne-jugador.
Des del meu punt de vista, podem afegir un altre rol que em sembla molt interessant: el rol d'observador. Aquest rol ens permet entrenar que els alumnes-observadors es fixin en aquells aspectes de comunicació dels seus companys (verbal: correccions, ànims, reforçament positiu; no verbal: to de veu, posició del cos, com tenim els braços, què estem agafant), així com altres aspectes com ara si l'objestiu demanat encaixa amb l'activitat proposada. O bé si els contiguts són adients per aquella categoria. O fins i tot quina metodologia és interessant fer servir per aquella activitat i edat concretes.
Així, de manera rotatòria els alumnes van passant per aquests tres rols: jugadors, entrenadors i observadors. A més a més d'afegir un element d'entrenament en la seva habilitat per observar què és interessant fer o dir com entrenadors, per aquells que fan d'alumnes-entrenadors els comentaris provenen del grup d'iguals, i per tant es prenen d'una altra manera.
És interessant que el professor, tanmateix, prengui nota de com s'han presentat les activitats. Però en el meu cas, més que la correcció el primer dia, el que busco es veure si hi ha una evolució i l'alumne va vençent progressivament les resistències al canvi, per tant esdevé un espai de formació en un sentit ampli de la paraula.
Algunes de les resistències que podem detectar: la resistència a deixar de ser jugador per passar a ser entrenador, quan han estat convisquent amb un únic rol fins aleshores, com esportistes; la resistència a treballar integrant una metodologia activa o global a l'experiència de la metodologia tradicional o analítica a la que la majoria han estat exposats de manera sistemàtica; la resistència a sortir dels clixés sobre autoritat i direcció de grup, que han anat incorporant com estereotípies i comportaments adients des de l'àmbit familiar fins el televisiu, passant per l'escolar i l'esportiu.
Tot plegat aquest enquadrament de treball és molt interessant per a treballar amb els diferents grups d'entrenadors, sigui quin sigui el nivell del curs que estiguin fent. Ja que, en el fons, pràcticament tots tenen una experiència prèvia notable com esportistes i models i referents d'entrenadors, així com la necessitat de millorar les seves habilitats d'observador (bàsiques per un bon entrenador) i la possibilitat de poder tenir un espai cada dia de curs per poder actuar el seu rol d'entrenador de manera pràctica.
dimecres, de febrer 06, 2008
GRIS PANORAMA DE LA FORMACIÓ
En la mesura en que aprofundeixo en les lectures relacionades amb el psicodrama, la psicoanàlisi (primer foren els clàssics Freud, Jung i Adler; després Winnicott; recentment Melanie Klein; aquests dies un tast de Lacan), la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière i altres teories grupals, el dono compte com de malament estem en la formació d'entrenadors/es.
Aquest darrer estiu vaig fer una proposta agossarada en el curs d'Entrenador de categoria Sènior a Manresa. Una proposta que va enganxar amb l'alumnat, que va marcar uns discontinuitat amb la resta de propostes formatives. Penso que van poder-se acostar a la Planificació, Avaluació i Metodologia des d'una perspectiva pràctica i vivencial. La veig com una pràctica que jo considero necessària pel seu plantejament, però que caldria donar-li continuitat i extendre-la adaptant-la a cada realitat formativa, a altres cursos i activitats de formació.
Em plantejava xerrant amb el Xavi Isern, en la III Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ feta fa mig any, com estava la formació dels entrenadors/es en el bàsquet català. Ell insistia que el fet que aparegués una activitat de reunió i de treball dels integrants del Comitè Tècnic era signe de salut i de millora del que estàvem fent plegats. Afegia que fa uns anys fora inimaginable veure una dinàmica d'aquest tipus. Jo vaig estar d'acord amb ell però matissava el seu optimisme amb el meu lleuger desencís, ja que no deixo de treballar amb esperança per donar-li una altra cara a la formació.
Penso, però, que el panorama de la formació és gris i ensopit. Els entrenadors hem de fer un pas endavant en aquest sentit: considero que la obligatorietat de cursar una formació ha enverinat el nostre interès genuí per formar-nos. En alguna de les meves experiències a campus d'estiu als EUA els entrenadors d'allà es fèien creus que haguèssim de fer cursos d'entrenador a Espanya. Ells entren com assistents i quan el head coach marxa tenen opcions d'ocupar la seva plaça. És un altre sistema, diferent al nostre.
Però el que més m'amoïna no és que el sistema que estem fent no sigui bo. No hi ha signes d'alarma enlloc ja que segueixen sortint jugadors i entrenadors catalans que arriben a l'èlit. Està demostrat que es fan bé les coses en algun moment ja que surten talents del nostre bàsquet base, però estem a anys llum de tenir la formació necessària per gestionar grups defugint els clixés més habituals, clixés que empresonen la seva creativitat i la seva capacitat d'autogestionar-se. També ens limiten a nosaltres mateixos, els entrenadors.
Tot plegat penso que li hem de donar més vida i color, més trempera a la formació ofertada als entrenadors. Un exemple: en la convocatòria d'un Seminari sobre Direcció de Grups del Centre Altius, organitzat pel PF Joan Ramon Tarragó i el psicòleg de l'esport Joan Vives, cal dir que amb prou bona pinta, no va arribar a realitzar-se per manca d'inscripcions. És cert que apuntaven alt, entre 30 i 60 assistents a mitjans de juny i durant tot un cap de setmana... Però què ens interessa als entrenadors?
És feina de la FCBQ, de l'ACEB, dels Consells Esportius Municipals i Comarcals, les Universitats, les empreses privades que ofereixen formació, assistència a campus i altres serveis, així com altres ens de formació, el fet de crear una xarxa de recursos pels entrenadors. Hem d'assegurar-nos una formació més pràctica i vivenciada, que fomenti el plaer i no pas l'obligatorietat de la formació. Una formació en que la pràctica serveixi d'excusa per introduir aquella teoria que interessi als assistents, i no per lluiment del ponent ni per parlar d'allò que li queda lluny a l'assistent. El ponent, en dirigir els seus esforços en comprometre'l, orienta a l'assistent cap a un rol diferent: passa a ser actor passiu a ser un d'actiu, construint ell o ella també l'activitat formativa.
Hem de defugir enllaunar el coneixement en píndoles quan el consum de formació està massa vegades construit des de obligació, i ubicar-lo en el camí envers el plaer i l'interès. Per enfilar aquest camí necessitem treballar l'inquietud plena d'apassionament i la mirada -cada cop més entrenada- sobre el que podem descriure i interpretar dels fenòmens grupals.
Aquest darrer estiu vaig fer una proposta agossarada en el curs d'Entrenador de categoria Sènior a Manresa. Una proposta que va enganxar amb l'alumnat, que va marcar uns discontinuitat amb la resta de propostes formatives. Penso que van poder-se acostar a la Planificació, Avaluació i Metodologia des d'una perspectiva pràctica i vivencial. La veig com una pràctica que jo considero necessària pel seu plantejament, però que caldria donar-li continuitat i extendre-la adaptant-la a cada realitat formativa, a altres cursos i activitats de formació.
Em plantejava xerrant amb el Xavi Isern, en la III Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ feta fa mig any, com estava la formació dels entrenadors/es en el bàsquet català. Ell insistia que el fet que aparegués una activitat de reunió i de treball dels integrants del Comitè Tècnic era signe de salut i de millora del que estàvem fent plegats. Afegia que fa uns anys fora inimaginable veure una dinàmica d'aquest tipus. Jo vaig estar d'acord amb ell però matissava el seu optimisme amb el meu lleuger desencís, ja que no deixo de treballar amb esperança per donar-li una altra cara a la formació.
Penso, però, que el panorama de la formació és gris i ensopit. Els entrenadors hem de fer un pas endavant en aquest sentit: considero que la obligatorietat de cursar una formació ha enverinat el nostre interès genuí per formar-nos. En alguna de les meves experiències a campus d'estiu als EUA els entrenadors d'allà es fèien creus que haguèssim de fer cursos d'entrenador a Espanya. Ells entren com assistents i quan el head coach marxa tenen opcions d'ocupar la seva plaça. És un altre sistema, diferent al nostre.
Però el que més m'amoïna no és que el sistema que estem fent no sigui bo. No hi ha signes d'alarma enlloc ja que segueixen sortint jugadors i entrenadors catalans que arriben a l'èlit. Està demostrat que es fan bé les coses en algun moment ja que surten talents del nostre bàsquet base, però estem a anys llum de tenir la formació necessària per gestionar grups defugint els clixés més habituals, clixés que empresonen la seva creativitat i la seva capacitat d'autogestionar-se. També ens limiten a nosaltres mateixos, els entrenadors.
Tot plegat penso que li hem de donar més vida i color, més trempera a la formació ofertada als entrenadors. Un exemple: en la convocatòria d'un Seminari sobre Direcció de Grups del Centre Altius, organitzat pel PF Joan Ramon Tarragó i el psicòleg de l'esport Joan Vives, cal dir que amb prou bona pinta, no va arribar a realitzar-se per manca d'inscripcions. És cert que apuntaven alt, entre 30 i 60 assistents a mitjans de juny i durant tot un cap de setmana... Però què ens interessa als entrenadors?
És feina de la FCBQ, de l'ACEB, dels Consells Esportius Municipals i Comarcals, les Universitats, les empreses privades que ofereixen formació, assistència a campus i altres serveis, així com altres ens de formació, el fet de crear una xarxa de recursos pels entrenadors. Hem d'assegurar-nos una formació més pràctica i vivenciada, que fomenti el plaer i no pas l'obligatorietat de la formació. Una formació en que la pràctica serveixi d'excusa per introduir aquella teoria que interessi als assistents, i no per lluiment del ponent ni per parlar d'allò que li queda lluny a l'assistent. El ponent, en dirigir els seus esforços en comprometre'l, orienta a l'assistent cap a un rol diferent: passa a ser actor passiu a ser un d'actiu, construint ell o ella també l'activitat formativa.
Hem de defugir enllaunar el coneixement en píndoles quan el consum de formació està massa vegades construit des de obligació, i ubicar-lo en el camí envers el plaer i l'interès. Per enfilar aquest camí necessitem treballar l'inquietud plena d'apassionament i la mirada -cada cop més entrenada- sobre el que podem descriure i interpretar dels fenòmens grupals.
divendres, de desembre 21, 2007
CAP A ON VA LA FORMACIÓ DELS TÈCNICS?
Fa temps que no abordava el tema de la Formació d'entrenadors. Un avís que he rebut sobre una activitat que fa la Federació Valenciana el proper 26 de desembre m'ha cridat l'atenció. Sobretot ha estat pel que fa al seu enfocament que, en un inici, em sembla força interessant.
Us facilito un fragment que descriu la convocatòria: "La actividad formativa versará sobre los Diferentes estilos de enseñanza para el bote según el momento evolutivo, y tendrá como objetivos secuenciar la enseñanza del bote e identificar unos factores críticos a superar, justificar diferentes estilos de enseñanza para cada una de las categorías de formación en el tratamiento de la enseñanza del bote, y desarrollar ejercicios para la asimilación del bote con los diferentes estilos de enseñanza."
Em sembla interessant i força innovador que, en una tarda, tres tècnics plantegin l'evolució d'un fonament del joc i facin èmfasi en assenyalar la importància del moments evolutius de l'esportista. Sembla com si el pes de la docència es balanceja d'allò que ensenyem els tècnics a allò que li és propi a l'esportista en aquell moment, un balanceig del l'ensenyament cap a les bases de l'aprenentatge. Hi ha, per tant, un esforç premeditat de plantejar quina metodologia fem servir per actuar d'acord al procés del nen/a que aprèn.
Tot plegat, crec que és enriquidor i fora bo prendre nota d'aquest exemple alhora de plantejar activitats formatives que, malgrat les bones intencions dels organitzadors, de vegades queden en "terra de ningú". Els tècnics que assistim amb freqüència a clínics i activitats formatives sabem que allò que se'ns explica està molt bé, però necessitem portar-ho al nostre context. No dic que no puguem fer aquest exercici d'adaptar-ho, però estaria bé que ens poguéssim nodrir de propostes d'aquest estil, que jo trobo enriquidores i que ens acosten a la realitat del nen/a.
Crec que és un esforç encertat portar les activitats formatives cap una major contextualització en torn a les categories que entrenem, i no només explicar-ho de manera genèrica sense ubicar-ho en el porcés de formació de l'esportista. Un bon propòsit per la formació durant el 2008 en el moment de l'any de fer-se bons propòsits.
Us facilito un fragment que descriu la convocatòria: "La actividad formativa versará sobre los Diferentes estilos de enseñanza para el bote según el momento evolutivo, y tendrá como objetivos secuenciar la enseñanza del bote e identificar unos factores críticos a superar, justificar diferentes estilos de enseñanza para cada una de las categorías de formación en el tratamiento de la enseñanza del bote, y desarrollar ejercicios para la asimilación del bote con los diferentes estilos de enseñanza."
Em sembla interessant i força innovador que, en una tarda, tres tècnics plantegin l'evolució d'un fonament del joc i facin èmfasi en assenyalar la importància del moments evolutius de l'esportista. Sembla com si el pes de la docència es balanceja d'allò que ensenyem els tècnics a allò que li és propi a l'esportista en aquell moment, un balanceig del l'ensenyament cap a les bases de l'aprenentatge. Hi ha, per tant, un esforç premeditat de plantejar quina metodologia fem servir per actuar d'acord al procés del nen/a que aprèn.
Tot plegat, crec que és enriquidor i fora bo prendre nota d'aquest exemple alhora de plantejar activitats formatives que, malgrat les bones intencions dels organitzadors, de vegades queden en "terra de ningú". Els tècnics que assistim amb freqüència a clínics i activitats formatives sabem que allò que se'ns explica està molt bé, però necessitem portar-ho al nostre context. No dic que no puguem fer aquest exercici d'adaptar-ho, però estaria bé que ens poguéssim nodrir de propostes d'aquest estil, que jo trobo enriquidores i que ens acosten a la realitat del nen/a.
Crec que és un esforç encertat portar les activitats formatives cap una major contextualització en torn a les categories que entrenem, i no només explicar-ho de manera genèrica sense ubicar-ho en el porcés de formació de l'esportista. Un bon propòsit per la formació durant el 2008 en el moment de l'any de fer-se bons propòsits.
dijous, de setembre 27, 2007
FORMAR-SE PER FORMAR EL FACTOR HUMÀ
Sempre, el més important, és el factor humà. En els projectes faraònics del CSKA de Moscou amb les incorporacions estel·lars de Siskaukas, Zisis i Goree, o del Panathinaikos del desitjat Jasikevicius, Diamantidis i el retorn del killer Spanoulis (quin trios d'asos en posicions exteriors). Però així també en equips de base, o en sèniors de categories autonòmiques.
Tinc la sensació, com deia en algun escrit recent, que estem molt lluny de conèixer les estratègies que de debó ens poden ajudar a fer crèixer els nostres equips. Jo mateix haig de fer un esforç continuat per formar-me i establir noves maneres d'abordar la dimensió grupal (meravellosa) del nostre esport.
Però veig, amb una certa inquietud, un discurs uniformador. Fa uns anys identificava l'autoritarisme amb la mare de tots els mals de precària direcció de grup en la que hem crescut molts entrenadors. Ara ja no es tracta d'autoritarisme o no, al meu entendre. Es tracta de conèixer, de manera encertada, els mecanismes que animen l'organització interna dels grups.
Per dir-ho d'una manera més directe: he passat de pensar en termes dels estils de direcció a caure, en el moment present, en que la importància resideix en un aspecte més profund. Un aspecte que té una arrel espistemològica a la que no estem avessats a treure el nas: la nostra visió de l'ésser humà, de l'aprenentatge, de la comunicació, de la formació de grups enfocats a treballar i resoldre una tasca.
Per això estic captivat amb la descoberta de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, un metge psiquiatra argentí que va anar fent tot un viatge colossal (en la seva producció teòrica, però sobretot en el camp aplicat-professional i en la seva esfera personal-existencial) a través de la psicoanàlisi fins arribar a la psicologia social. Formen part del seu llegat, pràcticament desconegut entre nosaltres i degudament silenciat per la dictadura argentina, la tècnica dels grups operatius, l'ECRO, la teoria de l'enfermetat única, les tres àrees de la conducta, la tasca, l'horitzontalitat i verticalitat grupal.
No dubto que per a la formació d'entrenadors resulta complex fer un gir d'aquest estil, un gir radical cap als grups. Fer el pas d'una formació tècnica, a partir d'una pedagogia conductista, a un nou escenari que tingui un lloc central la pedagogia dels grups, és un repte pel futur inmediat. No obstant, i més enllà d'aquesta visió particular de la que donc fe, cal crear un moviment a favor d'aquest moviment cap als grups.
Tinc la sensació, com deia en algun escrit recent, que estem molt lluny de conèixer les estratègies que de debó ens poden ajudar a fer crèixer els nostres equips. Jo mateix haig de fer un esforç continuat per formar-me i establir noves maneres d'abordar la dimensió grupal (meravellosa) del nostre esport.
Però veig, amb una certa inquietud, un discurs uniformador. Fa uns anys identificava l'autoritarisme amb la mare de tots els mals de precària direcció de grup en la que hem crescut molts entrenadors. Ara ja no es tracta d'autoritarisme o no, al meu entendre. Es tracta de conèixer, de manera encertada, els mecanismes que animen l'organització interna dels grups.
Per dir-ho d'una manera més directe: he passat de pensar en termes dels estils de direcció a caure, en el moment present, en que la importància resideix en un aspecte més profund. Un aspecte que té una arrel espistemològica a la que no estem avessats a treure el nas: la nostra visió de l'ésser humà, de l'aprenentatge, de la comunicació, de la formació de grups enfocats a treballar i resoldre una tasca.
Per això estic captivat amb la descoberta de l'obra d'Enrique Pichon-Rivière, un metge psiquiatra argentí que va anar fent tot un viatge colossal (en la seva producció teòrica, però sobretot en el camp aplicat-professional i en la seva esfera personal-existencial) a través de la psicoanàlisi fins arribar a la psicologia social. Formen part del seu llegat, pràcticament desconegut entre nosaltres i degudament silenciat per la dictadura argentina, la tècnica dels grups operatius, l'ECRO, la teoria de l'enfermetat única, les tres àrees de la conducta, la tasca, l'horitzontalitat i verticalitat grupal.
No dubto que per a la formació d'entrenadors resulta complex fer un gir d'aquest estil, un gir radical cap als grups. Fer el pas d'una formació tècnica, a partir d'una pedagogia conductista, a un nou escenari que tingui un lloc central la pedagogia dels grups, és un repte pel futur inmediat. No obstant, i més enllà d'aquesta visió particular de la que donc fe, cal crear un moviment a favor d'aquest moviment cap als grups.
divendres, de juliol 20, 2007
TRENCANT MOTLLOS A TORT I A DRET
Trencant els motllos amb que ens amotllem al món podem veure la realitat de manera diferent.
Aquests dies he estat entrenant els alumnes de dos grups del curs d'Entrenador de Categoria Sènior a veure la realitat de manera diferent. Amb una disposició innovadora i trencadora hem plantejat un curs des de l'observació de la pràctica del 5x5, l'organització d'un grup de treball d'entrenadors i la discussió sobre el bàsquet que veiem (i el que volem).
Traient-nos les ulleres amb que mirem habitualment el món podem entendre què és el que veiem.
M'he quedat amb una frase d'un article que llegia, entre classe i classe, sobre el pensament de Gregory Bateson: "dos descripcions són millors que una". Bateson defensa que dos punts de vista són millors que un, ja que tenir-ne només un és limitar-se molt en la nostra mirada al món.
Aquests dies he estat entrenant els alumnes de dos grups del curs d'Entrenador de Categoria Sènior a veure la realitat de manera diferent. Amb una disposició innovadora i trencadora hem plantejat un curs des de l'observació de la pràctica del 5x5, l'organització d'un grup de treball d'entrenadors i la discussió sobre el bàsquet que veiem (i el que volem).
Traient-nos les ulleres amb que mirem habitualment el món podem entendre què és el que veiem.
M'he quedat amb una frase d'un article que llegia, entre classe i classe, sobre el pensament de Gregory Bateson: "dos descripcions són millors que una". Bateson defensa que dos punts de vista són millors que un, ja que tenir-ne només un és limitar-se molt en la nostra mirada al món.
dimecres, de juliol 11, 2007
A VOLTES AMB LA FORMACIÓ DELS TÈCNICS
Avui al vespre tinc una xerrada amb gent dels clubs esportius de l'illa de Mallorca. Aprofitant la meva col·laboració amb el Campus "Bojos pel bàsquet" del CB Pollença vàrem fixar una xerrada per avui al vespre.
Parlarem dels clubs, de les situacions que s'hi viuen, de la particular idiosincràsia de l'esport al nostre país. No m'he fet encara a la idea del públic que tindré, que imagino que serà força variat. Però en principi gent de clubs de Mallorca, bàsicament d'Alcúdia i de Pollença, que és on s'ha fet difusió de l'activitat.
Aquest matí parlava amb en Biel, el meu amfitrió. I parlàvem que és complicat de pensar el club i gestionar-lo (jo prefereixo dir governar-lo) sense que els neguits del dia a dia se'ns empassi la il·lusió per fer altres coses importants.
La formació dels monitors és precissament una de les àrees on els dirigents van més amoïnats. No obstant això, les solucions que s'hi troben són tot sovint "pedaços" que li posem a la formació de l'esportista.
Moltes vegades ens plantegem com formar als monitors més joves. I ens costa de trobar la fòrmula. Les Federacions, que porten molts anys fent formació de tècnics, encara no han trobat una fòrmula adequada i que veritablement serveixi, amb garanties, per la formació dels nous entrenadors.
Oferim massa del mateix. El procés de formar-se un entrenador és complex i va més enllà dels continguts d'un currículum. Podem tenir una idea dels continguts que han de conèixer, però cal que veiem la importància del treball sobre la direcció de grups. Per mi aquesta ha de ser el centre de la formació: aprendre, en la mesura que ho experimentem nosaltres mateixos en cursos i activitats diverses, les maneres que tenim a l'abast per fer-nos la nostra manera de portar grups.
Molt és el que hem de caminar en aquesta línia. Ens esperen anys de treballar-ho i de desmitificar, en gran mesura, la docència magistral que és la línia d'actuació habitual als cursos de formació.
Hem de donar-li la volta al mitjó dels cursos i buscar la manera de fer que els alumnes animin el curs i l'omplin de significat per a ells. Massa temps hem volgut omplir-los nosaltres, els docents, d'allò que consideràvem que havien d'aprendre els alumnes per ser capaços de portar grups. I ens estem equivocant de direcció si el que volem és posar unes bones bases pel seu aprenentatge i sensibilitat per portar grups.
Parlarem dels clubs, de les situacions que s'hi viuen, de la particular idiosincràsia de l'esport al nostre país. No m'he fet encara a la idea del públic que tindré, que imagino que serà força variat. Però en principi gent de clubs de Mallorca, bàsicament d'Alcúdia i de Pollença, que és on s'ha fet difusió de l'activitat.
Aquest matí parlava amb en Biel, el meu amfitrió. I parlàvem que és complicat de pensar el club i gestionar-lo (jo prefereixo dir governar-lo) sense que els neguits del dia a dia se'ns empassi la il·lusió per fer altres coses importants.
La formació dels monitors és precissament una de les àrees on els dirigents van més amoïnats. No obstant això, les solucions que s'hi troben són tot sovint "pedaços" que li posem a la formació de l'esportista.
Moltes vegades ens plantegem com formar als monitors més joves. I ens costa de trobar la fòrmula. Les Federacions, que porten molts anys fent formació de tècnics, encara no han trobat una fòrmula adequada i que veritablement serveixi, amb garanties, per la formació dels nous entrenadors.
Oferim massa del mateix. El procés de formar-se un entrenador és complex i va més enllà dels continguts d'un currículum. Podem tenir una idea dels continguts que han de conèixer, però cal que veiem la importància del treball sobre la direcció de grups. Per mi aquesta ha de ser el centre de la formació: aprendre, en la mesura que ho experimentem nosaltres mateixos en cursos i activitats diverses, les maneres que tenim a l'abast per fer-nos la nostra manera de portar grups.
Molt és el que hem de caminar en aquesta línia. Ens esperen anys de treballar-ho i de desmitificar, en gran mesura, la docència magistral que és la línia d'actuació habitual als cursos de formació.
Hem de donar-li la volta al mitjó dels cursos i buscar la manera de fer que els alumnes animin el curs i l'omplin de significat per a ells. Massa temps hem volgut omplir-los nosaltres, els docents, d'allò que consideràvem que havien d'aprendre els alumnes per ser capaços de portar grups. I ens estem equivocant de direcció si el que volem és posar unes bones bases pel seu aprenentatge i sensibilitat per portar grups.
diumenge, de juliol 01, 2007
10 LECTURES D'ESTIU (I PER TOTA UNA VIDA)
De vegades veiem com els diaris preparen algun suplement d'estiu per recomanar les millors lectures pels mesos de juliol i agost.
Ja fa temps que tenia pensat que havia de recollir algunes de les lectures que més influència han tingut en la meva manera de veure el bàsquet. El recull que figura a continuació és eclèctic, i no és només són lectures de bàsquet.
De fet, hi ha un llibre d'hanbol, un de comunicació (sense lligam directe amb l'esport) i algun altre que no són pròpiament de bàsquet. Però segueix sent un recull bàsicament esportiu (en un altra ocasió potser recullo títols més variats de psicologia, educació i sociologia).
A banda de fer un llistat (una mena de rànking personal expressant els meus gustos, començant pels que més m'han agradat i servit), afegiré un parell o tres de comentaris sobre cada llibre. Així no anirem tant perduts.
1. Watzlawick, P.; Bavelas, J.B.; Jackson, D. (1981) Teoria de la comunicación humana. Interacciones, patologias y paradojas. Barcelona, Herder.
Categoria: Investigació
Malgrat ser publicat originalment al 1967 (d'això ja fa 40 anys), aquest llibre segueix sent un gran desconegut. En base a les investigacions, el llibre trenca amb creences i models sobre la comunicació que no ens ajuden en la nostra vida.
Llibre de capcelera pels entrenadors/es amb inquietud de comunicar millor.
2. Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
Categoria: Autobiografia
Un dels llibres que més idees noves aporten al món de l'entrenament en la darrera dècada. Jackson ens parla de la seva primera etapa al capdavant dels Bulls de Michael Jordan, i explica com el seu estil de direcció "edredón alocado" està format per l'espiritualitat dels indis native american, la meditació zen i una certa influència dels mètodes d'entrenadors de la vella escola.
És un llibre entretingut, amable i que no s'entreté en detalls sense importància. Bon exemple pràctic de com articular un estil personal de direcció.
3. Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
Categoria: Investigació amb tocs biogràfics
Lynch és psicòleg esportiu i ha treballat amb equips professionals i equips universitaris als EUA. Basa el seu enfocament en idees properes a les que proposa Phil Jackson, però té l'afegit que sistematitza més i també aprofondeix de manera temàtica.
És un llibre d'investigació però molt entretingut, ja que il·lustra sempre les teories o idees que desenvolupa amb exemples pràctics de la seva experiència professional.
4. Jackson, S.; Csikszentmihalyi, M. (2002) Fluir en el deporte. Claves para las experiencias y actuaciones óptimas. Barcelona, Paidotribo.
Categoria: Investigació
Csikszentmihalyi és un reconegut psicòleg que ha desenvolupat la teoria del flow i que amb l'altra autora del llibre han aplicat a l'àmbit de l'esport. El flow (fluir) és basa en una idea que no és nova: el rendiment en qualsevol activitat és major quan ens trobem en un estat mental i físic concret, el fluir, on "res sembla impossible", "el cansament no passa factura", "el defensor no pot seguir-me" i "allò difícil és per a mi en aquest moment cosa de nens".
Una visió interessant de la psicologia aplicada a l'esport que defuig les visions més habituals seguint el model cognitiu-conductual.
5. Martín Acero, R.; Lago Peñas, C. (2005) Deportes de equipo. Comprender la complejidad para elevar el rendimiento. Barcelona, Inde.
Categoria: Investigació
Aquest és un llibre que presenta de manera clara i concissa la base per aplicar la teoria dels sistemes complexes al món de l'esport. Aquesta tendència s'està imposant en la preparació dels equips esportius, per poder tenir en compte la multiplicitat de factors que afecten al rendiment esportiu.
El llibre té abundant material, com ara classificacions i quadres-resum.
6. Moreno Arroyo, M.P.; Del Villar Álvarez, F. (2004) El entrenador deportivo. Manual práctico para su desarrollo. Barcelona, Inde.
Categoria: Investigació
Llibre centrat en la formació de l'entrenador esportiu. Conté tres blocs: perfil de l'entrenador, la formació inicial i continuada, el desenvolupament de programes de formació. Té una bona documentació de base sense que es faci pesat de llegir. Fa una revisió del marc legal del tècnic esportiu a les diferents CC.AA. d'Espanya.
Llibre imprescindible per aquells que s'encarreguen de la formació de monitors i entrenadors esportius arreu.
7. García Herrero, J.A. (2006) Liderar y entrenar un equipo de balonmano. De la dirección del grupo al diseño de la planificación técnico-táctica. Sevilla, Wanceulen.
Categoria: Investigació amb tocs biogràfics
Magnífic llibre que recull les experiències d'un entrenador nacional d'hanbol i professor universitari. De manera lleugera i entretinguda l'autor dona molta informació per estructurar l'estil de direcció, alhora que posa les bases per a la planificació esportiva (aplicable a qualsevol esport d'equip).
Destaquen les referències, en quan a la direcció de grup, al llibre de Phil Jackson (veure 2).
8. Wild, R. (2006) Libertad y límites. Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona, Herder.
Categoria: Assaig pedagògic
El matrimoni Wild treballa des de fa més de 30 anys en una escola que van fundar a l'Ecuador, el "Pesta", per donar als seus fills l'educació que ells els volien donar. Són molt interessant les seves idees sobre l'educació d'infants, seguint moltes de les idees d'Humberto Maturana i portant-les al camp educatiu.
Un llibre per fer reflexionar als educadors, més enllà de les dicussions inútils de "càstig o no càstig".
9. Lloret, P. (2005) Rafa Benítez. Retrato de un entrenador. Valencia, Engloba.
Categoria: Biografia
El periodista Paco Lloret segueix amb ànim periodístic (però amb detalls sobre la formació humana i psicològica de Benítez) la carrera del tècnic de València i ara del Liverpool. Encara que s'atura en el moment que Benítez marxa a Anglaterra, és interessant seguir la seva trajectòria vital fins aleshores.
És un text que dona gust de llegir, està ben escrit i il·lustra més enllà de l'anècdota simpàtica. Una bona manera de descobrir com creixen els entrenadors a mesura que va avançant la seva carrera, si saben fer-se un pla de carrera.
10. Hernández, P.; López, L.F. (2007) Entrenar el éxito. Madrid, La Esfera de los Libros.
Categoria: Biografia + entrevista + assaig
Pepu Hernández és entrevistat per Luis Fernando López i d'aqui surt un llibre inusual al nostre pais, a mig camí entre una biografia de l'èxit de la Selecció i els consells per triomfar en la vida i en els negocis. Recorda pel seu format a llibres que fa més de 15 anys van escriure Pat Riley o Rick Pitino.
És interessant, pel capbaix, en la mesura que negocia nous significats sobre la direcció d'equips, en nocions properes al que proposen Jackson (2) o Lynch (3). En alguns moments es fan pesats els comentaris off the record dels periodista, que assumeix un protagonisme excessiu en la narració.
Comentaris finals
Aquests llibres, com bé podeu pensar, no són necessàriament lectures per un sol estiu. Entre l'urgència de llegir-se'ls aquests propers mesos i la possibilitat d'anar-los dosificant durant tota una vida, esteu davant de l'oportunitat de decidir. Amb el llistat i els comentaris us he volgut fer atractiva la possibilitat de visitar-los vosaltres mateixos, al vostre ritme, seguint les vostres inquietuds i intuicions.
Bon estiu de lletres a tothom!
Ja fa temps que tenia pensat que havia de recollir algunes de les lectures que més influència han tingut en la meva manera de veure el bàsquet. El recull que figura a continuació és eclèctic, i no és només són lectures de bàsquet.
De fet, hi ha un llibre d'hanbol, un de comunicació (sense lligam directe amb l'esport) i algun altre que no són pròpiament de bàsquet. Però segueix sent un recull bàsicament esportiu (en un altra ocasió potser recullo títols més variats de psicologia, educació i sociologia).
A banda de fer un llistat (una mena de rànking personal expressant els meus gustos, començant pels que més m'han agradat i servit), afegiré un parell o tres de comentaris sobre cada llibre. Així no anirem tant perduts.
1. Watzlawick, P.; Bavelas, J.B.; Jackson, D. (1981) Teoria de la comunicación humana. Interacciones, patologias y paradojas. Barcelona, Herder.
Categoria: Investigació
Malgrat ser publicat originalment al 1967 (d'això ja fa 40 anys), aquest llibre segueix sent un gran desconegut. En base a les investigacions, el llibre trenca amb creences i models sobre la comunicació que no ens ajuden en la nostra vida.
Llibre de capcelera pels entrenadors/es amb inquietud de comunicar millor.
2. Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
Categoria: Autobiografia
Un dels llibres que més idees noves aporten al món de l'entrenament en la darrera dècada. Jackson ens parla de la seva primera etapa al capdavant dels Bulls de Michael Jordan, i explica com el seu estil de direcció "edredón alocado" està format per l'espiritualitat dels indis native american, la meditació zen i una certa influència dels mètodes d'entrenadors de la vella escola.
És un llibre entretingut, amable i que no s'entreté en detalls sense importància. Bon exemple pràctic de com articular un estil personal de direcció.
3. Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
Categoria: Investigació amb tocs biogràfics
Lynch és psicòleg esportiu i ha treballat amb equips professionals i equips universitaris als EUA. Basa el seu enfocament en idees properes a les que proposa Phil Jackson, però té l'afegit que sistematitza més i també aprofondeix de manera temàtica.
És un llibre d'investigació però molt entretingut, ja que il·lustra sempre les teories o idees que desenvolupa amb exemples pràctics de la seva experiència professional.
4. Jackson, S.; Csikszentmihalyi, M. (2002) Fluir en el deporte. Claves para las experiencias y actuaciones óptimas. Barcelona, Paidotribo.
Categoria: Investigació
Csikszentmihalyi és un reconegut psicòleg que ha desenvolupat la teoria del flow i que amb l'altra autora del llibre han aplicat a l'àmbit de l'esport. El flow (fluir) és basa en una idea que no és nova: el rendiment en qualsevol activitat és major quan ens trobem en un estat mental i físic concret, el fluir, on "res sembla impossible", "el cansament no passa factura", "el defensor no pot seguir-me" i "allò difícil és per a mi en aquest moment cosa de nens".
Una visió interessant de la psicologia aplicada a l'esport que defuig les visions més habituals seguint el model cognitiu-conductual.
5. Martín Acero, R.; Lago Peñas, C. (2005) Deportes de equipo. Comprender la complejidad para elevar el rendimiento. Barcelona, Inde.
Categoria: Investigació
Aquest és un llibre que presenta de manera clara i concissa la base per aplicar la teoria dels sistemes complexes al món de l'esport. Aquesta tendència s'està imposant en la preparació dels equips esportius, per poder tenir en compte la multiplicitat de factors que afecten al rendiment esportiu.
El llibre té abundant material, com ara classificacions i quadres-resum.
6. Moreno Arroyo, M.P.; Del Villar Álvarez, F. (2004) El entrenador deportivo. Manual práctico para su desarrollo. Barcelona, Inde.
Categoria: Investigació
Llibre centrat en la formació de l'entrenador esportiu. Conté tres blocs: perfil de l'entrenador, la formació inicial i continuada, el desenvolupament de programes de formació. Té una bona documentació de base sense que es faci pesat de llegir. Fa una revisió del marc legal del tècnic esportiu a les diferents CC.AA. d'Espanya.
Llibre imprescindible per aquells que s'encarreguen de la formació de monitors i entrenadors esportius arreu.
7. García Herrero, J.A. (2006) Liderar y entrenar un equipo de balonmano. De la dirección del grupo al diseño de la planificación técnico-táctica. Sevilla, Wanceulen.
Categoria: Investigació amb tocs biogràfics
Magnífic llibre que recull les experiències d'un entrenador nacional d'hanbol i professor universitari. De manera lleugera i entretinguda l'autor dona molta informació per estructurar l'estil de direcció, alhora que posa les bases per a la planificació esportiva (aplicable a qualsevol esport d'equip).
Destaquen les referències, en quan a la direcció de grup, al llibre de Phil Jackson (veure 2).
8. Wild, R. (2006) Libertad y límites. Amor y respeto. Lo que los niños necesitan de nosotros. Barcelona, Herder.
Categoria: Assaig pedagògic
El matrimoni Wild treballa des de fa més de 30 anys en una escola que van fundar a l'Ecuador, el "Pesta", per donar als seus fills l'educació que ells els volien donar. Són molt interessant les seves idees sobre l'educació d'infants, seguint moltes de les idees d'Humberto Maturana i portant-les al camp educatiu.
Un llibre per fer reflexionar als educadors, més enllà de les dicussions inútils de "càstig o no càstig".
9. Lloret, P. (2005) Rafa Benítez. Retrato de un entrenador. Valencia, Engloba.
Categoria: Biografia
El periodista Paco Lloret segueix amb ànim periodístic (però amb detalls sobre la formació humana i psicològica de Benítez) la carrera del tècnic de València i ara del Liverpool. Encara que s'atura en el moment que Benítez marxa a Anglaterra, és interessant seguir la seva trajectòria vital fins aleshores.
És un text que dona gust de llegir, està ben escrit i il·lustra més enllà de l'anècdota simpàtica. Una bona manera de descobrir com creixen els entrenadors a mesura que va avançant la seva carrera, si saben fer-se un pla de carrera.
10. Hernández, P.; López, L.F. (2007) Entrenar el éxito. Madrid, La Esfera de los Libros.
Categoria: Biografia + entrevista + assaig
Pepu Hernández és entrevistat per Luis Fernando López i d'aqui surt un llibre inusual al nostre pais, a mig camí entre una biografia de l'èxit de la Selecció i els consells per triomfar en la vida i en els negocis. Recorda pel seu format a llibres que fa més de 15 anys van escriure Pat Riley o Rick Pitino.
És interessant, pel capbaix, en la mesura que negocia nous significats sobre la direcció d'equips, en nocions properes al que proposen Jackson (2) o Lynch (3). En alguns moments es fan pesats els comentaris off the record dels periodista, que assumeix un protagonisme excessiu en la narració.
Comentaris finals
Aquests llibres, com bé podeu pensar, no són necessàriament lectures per un sol estiu. Entre l'urgència de llegir-se'ls aquests propers mesos i la possibilitat d'anar-los dosificant durant tota una vida, esteu davant de l'oportunitat de decidir. Amb el llistat i els comentaris us he volgut fer atractiva la possibilitat de visitar-los vosaltres mateixos, al vostre ritme, seguint les vostres inquietuds i intuicions.
Bon estiu de lletres a tothom!
dimecres, de juny 27, 2007
ENTRE TOT I RES
Aquest migdia he visitat alguns companys de l'Àrea de Formació de la Federació Catalana de Bàsquet que estan fent el curs d'Iniciació al Col·legi La Salle Bonanova, a Barcelona.
Hem dinat junts en la pausa que tenien ell per dinar. Hem parlat de bàsquet i sobretot de la formació.
M'he pogut quedar a la classe que feia un company i amic, en Joan Cortés, i m'ha agradat veure com en un estil/registre diferent al meu propi hi ha persones que es mouen amb agilitat dins del món de la formació dels tècnics.
De vegades els educadors ens tanquem en la bombolla del nostre mètode, de la nostra didàctica per un curs i ens oblidem que hi ha altre opcions viables, interessants, per tenir en compte.
Avui se m'ha passat pel cap que, mentre escoltava en Joan fent la classe, molts educadors hem viscut de vegades davant de la preocupació d'influir molt (i arribar a taponar la iniciativa de l'alumne) o, en l'extrem oposat, gens (deixant-los a la seva sort). Allò que podem dir, explicar, reflexionar els que vivim l'educació amb la sensació del poc o massa, del gens o molt, del res o tot. Però és la gama dels tons grisos fan possible la vida amb esperit crític.
Quan dic això del poc-gens-res enfront del massa-molt-tot és per que penso que venim de dècades on el professor es centrava en ser el focus d'atenció de l'alumne, i la balança es decantava desmesuradament per el triumvirat del TOT. Parlo d'algú que vol controlar tot el que passa a l'aula (com si estiguéssim en una societa pseudopolicial), vol molta atenció i silenci per part dels alumnes (sense plantejar-se si els interessa allò que explica, si ja ho saben), es preocupa massa per donar l'aparença de saber-ho tot molt bé i transmetre-ho adequadament (ens fa por dir que no sabem, donar la paraula a l'alumne, que articuli un discurs desaforat en relació a les nostres idees). El risc, si seguim aquest model, és voler-ho tot molt, tot, massa.
D'aquest model hem anat passant, progressivament, a un model diferent que busca un altre tipus d'interacció. És el triumvirat del RES. La comunicació ja fa dècades que hem vist (un altra cosa és acceptar-ho i que això nodreixi la nostra pràctica docent) no és qüestió d'un emisor convicent i un receptor atent i obedient, sinó d'un altre tipus de relacions humanes. Aquest formador vol poc protagonisme (que els alumnes es facin càrrec del seu aprenentatge de manera activa, que agafin la veu), no pretén controlar gens ni mica tots els aspectes de la classe (només dibuixa algunes normes bàsiques, de funcionament general), no té res a veure amb voler donar la sensació de "portador del saber" (ja que vol que l'alumne desenvolupi el seu propi interès i es faci càrrec del que està aprenent).
He dibuixat aquest continu amb l'esperança d'obrir els ulls i descobrir quines són les moltes maneres de donar classe a futurs entrenadors. Jo sóc partidari fervorós del poc-massa-res, però reconec que podem entrar perillosament en el camí de no fer res al respecte de la formació. No podem inhibir-nos completament, hem de prendre partit amb un cert discurs, ni que sigui un discurs de com han de funcionar i regular-se les seves intervencions.
Hem de tenir clar que, per respectar de debó l'alumne en el seu procés de formació, no podem optar per controlar-ho tot o no deixar res en les nostre mans. A l'alumne l'hem de fer partícip dins de la dimensió del grup de formació (atenció a les interessants aproximacions a partir dels grups operatius). L'hem d'ajudar a atrevir-se a ser visible dins del grup, a que l'aprenentatge s'articuli socialment en el grup (revisar les teories de l'aprenentatge situat).
Però al mateix temps ha trobar-nos molt presents a nosaltres, els educadors-formadors-coordinadors del grup, com una presència evident sense arribar a ser acapadora. Una presència dissenyada per fomentar, des de la nostra presa de partit, un rol determinat de l'alumne en la formació. Es tracta de treballar cada dia que passa més a través d'una aposta estudiada i teatralitzada per part dels educadors, que ajudi als alumnes a situar-se en llocs on aprendre.
Hem dinat junts en la pausa que tenien ell per dinar. Hem parlat de bàsquet i sobretot de la formació.
M'he pogut quedar a la classe que feia un company i amic, en Joan Cortés, i m'ha agradat veure com en un estil/registre diferent al meu propi hi ha persones que es mouen amb agilitat dins del món de la formació dels tècnics.
De vegades els educadors ens tanquem en la bombolla del nostre mètode, de la nostra didàctica per un curs i ens oblidem que hi ha altre opcions viables, interessants, per tenir en compte.
Avui se m'ha passat pel cap que, mentre escoltava en Joan fent la classe, molts educadors hem viscut de vegades davant de la preocupació d'influir molt (i arribar a taponar la iniciativa de l'alumne) o, en l'extrem oposat, gens (deixant-los a la seva sort). Allò que podem dir, explicar, reflexionar els que vivim l'educació amb la sensació del poc o massa, del gens o molt, del res o tot. Però és la gama dels tons grisos fan possible la vida amb esperit crític.
Quan dic això del poc-gens-res enfront del massa-molt-tot és per que penso que venim de dècades on el professor es centrava en ser el focus d'atenció de l'alumne, i la balança es decantava desmesuradament per el triumvirat del TOT. Parlo d'algú que vol controlar tot el que passa a l'aula (com si estiguéssim en una societa pseudopolicial), vol molta atenció i silenci per part dels alumnes (sense plantejar-se si els interessa allò que explica, si ja ho saben), es preocupa massa per donar l'aparença de saber-ho tot molt bé i transmetre-ho adequadament (ens fa por dir que no sabem, donar la paraula a l'alumne, que articuli un discurs desaforat en relació a les nostres idees). El risc, si seguim aquest model, és voler-ho tot molt, tot, massa.
D'aquest model hem anat passant, progressivament, a un model diferent que busca un altre tipus d'interacció. És el triumvirat del RES. La comunicació ja fa dècades que hem vist (un altra cosa és acceptar-ho i que això nodreixi la nostra pràctica docent) no és qüestió d'un emisor convicent i un receptor atent i obedient, sinó d'un altre tipus de relacions humanes. Aquest formador vol poc protagonisme (que els alumnes es facin càrrec del seu aprenentatge de manera activa, que agafin la veu), no pretén controlar gens ni mica tots els aspectes de la classe (només dibuixa algunes normes bàsiques, de funcionament general), no té res a veure amb voler donar la sensació de "portador del saber" (ja que vol que l'alumne desenvolupi el seu propi interès i es faci càrrec del que està aprenent).
He dibuixat aquest continu amb l'esperança d'obrir els ulls i descobrir quines són les moltes maneres de donar classe a futurs entrenadors. Jo sóc partidari fervorós del poc-massa-res, però reconec que podem entrar perillosament en el camí de no fer res al respecte de la formació. No podem inhibir-nos completament, hem de prendre partit amb un cert discurs, ni que sigui un discurs de com han de funcionar i regular-se les seves intervencions.
Hem de tenir clar que, per respectar de debó l'alumne en el seu procés de formació, no podem optar per controlar-ho tot o no deixar res en les nostre mans. A l'alumne l'hem de fer partícip dins de la dimensió del grup de formació (atenció a les interessants aproximacions a partir dels grups operatius). L'hem d'ajudar a atrevir-se a ser visible dins del grup, a que l'aprenentatge s'articuli socialment en el grup (revisar les teories de l'aprenentatge situat).
Però al mateix temps ha trobar-nos molt presents a nosaltres, els educadors-formadors-coordinadors del grup, com una presència evident sense arribar a ser acapadora. Una presència dissenyada per fomentar, des de la nostra presa de partit, un rol determinat de l'alumne en la formació. Es tracta de treballar cada dia que passa més a través d'una aposta estudiada i teatralitzada per part dels educadors, que ajudi als alumnes a situar-se en llocs on aprendre.
divendres, de juny 22, 2007
PROPOSTES PER A LA FORMACIÓ EN LA TEMPORADA 07-08
Sisè dia a l'illa de Menorca. Avui escric (el meu diari, el nou llibre, aquest escrit) al matí-migdia. El matí ha tingut molts núvols, i ha propiciat quedar-se a l'habitació.
Aquests dies he estat preparant altres materials. M'han sortit idees per tres clínics i tres xerrades, i d'algunes ja n'he tret molt de suc, i els tinc pràcticament enllestits.
Les xerrades són: una sobre direcció de grups (la idea és que hem de canviar la nostra manera de veure i entendre les relacions), una altra sobre comunicació (per tal de fer front a situacions habituals que ens trobem i ens desgasten) i la darrera sobre lideratge (fent esment de la crisi del lideratge carsmàtic en un sentit tradicional). Totes tres tenen punts en comú però es desenvolupen en marges diferents: direcció, comunicació, lideratge.
Els clínics tenen temes més diversos, que no puc agrupar en un fil conductor com les xerrades que m'han sortit. Un que m'agradaria desenvolupar més a fons i que ara no he trobat els continguts concrets és un sobre defenses en zona (trencant amb una certa imatge negra d'aquesta defensa); un altre és sobre les possibilitats d'atac que dona el sistema que molts equips ACB juguen i que de vegades denominen "voltes"; el darrer que m'ha vingut al cap és de preparació física, presentant activitats de pista (activitats de bàsquet) que aportin elements a l'entrenament aeròbic i també a l'anaeròbic.
Bé, aquests dies he trobat un filó d'inspiració allunyat del món... urbà, anava a dir, però d'aquest ja vaig escapar fa dos anys i mig quan vaig marxar de Barcelona per anar a viure a Premià de Mar. Ara em sorprenc a mi mateix quan visito Barcelona (un cop i de vegades dos per setmana) i em sento una mica "estranger".
Aquests dies he estat preparant altres materials. M'han sortit idees per tres clínics i tres xerrades, i d'algunes ja n'he tret molt de suc, i els tinc pràcticament enllestits.
Les xerrades són: una sobre direcció de grups (la idea és que hem de canviar la nostra manera de veure i entendre les relacions), una altra sobre comunicació (per tal de fer front a situacions habituals que ens trobem i ens desgasten) i la darrera sobre lideratge (fent esment de la crisi del lideratge carsmàtic en un sentit tradicional). Totes tres tenen punts en comú però es desenvolupen en marges diferents: direcció, comunicació, lideratge.
Els clínics tenen temes més diversos, que no puc agrupar en un fil conductor com les xerrades que m'han sortit. Un que m'agradaria desenvolupar més a fons i que ara no he trobat els continguts concrets és un sobre defenses en zona (trencant amb una certa imatge negra d'aquesta defensa); un altre és sobre les possibilitats d'atac que dona el sistema que molts equips ACB juguen i que de vegades denominen "voltes"; el darrer que m'ha vingut al cap és de preparació física, presentant activitats de pista (activitats de bàsquet) que aportin elements a l'entrenament aeròbic i també a l'anaeròbic.
Bé, aquests dies he trobat un filó d'inspiració allunyat del món... urbà, anava a dir, però d'aquest ja vaig escapar fa dos anys i mig quan vaig marxar de Barcelona per anar a viure a Premià de Mar. Ara em sorprenc a mi mateix quan visito Barcelona (un cop i de vegades dos per setmana) i em sento una mica "estranger".
dijous, de març 15, 2007
REFERÈNCIES DE TÀCTICA
La setmana passada vaig començar a donar classe als alumnes del projecte Formació Tècnics Júniors (FTJ) en l'assignatura de Tàctica. Aquest projecte està encabit dins del CET10, i té com objectiu formar els joves de 16 i 17 anys que esdevindran tècnics esportius i monitors de lleure per a aquesta organització.
En el programa els vaig deixar posada una nota: a partir del dia 14 de març, referències de l'assignatura al meu blog. Aquestes són algunes de les referències que he trobat mentre preparava l'assignatura:
En el programa els vaig deixar posada una nota: a partir del dia 14 de març, referències de l'assignatura al meu blog. Aquestes són algunes de les referències que he trobat mentre preparava l'assignatura:
- Tàctica i estratègia. Vàrem parlar el primer dia de la distinció entre tècnica, tàctica i estratègia, per tant d'acotar un mica per on caminaríem. Aquest breu article serveix per reforçar els trets diferencials.
- Tècnica, tàctica i estratègia. Un article, aquest cop una mica més extens, sobre aquesta mateixa diferenciació, clau per començar amb bon peu amb el programa de l'assignatura. Interessant sobretot pels quadres, que serveixen de resum per a les idees principals.
- El treball de la tàctica des de la perspectiva d'un psicòleg de l'esport. Les consideracions psicològiques, juntament amb la metodologia d'ensenyament, són els elements fonamentals per entendre el fenòmen de la tàctica i el seu aprenentatge exitós.
- Metodologia activa en l'aprenentatge dels esports individuals. Un exemple molt interessant des dels esports de combat, en concret el judo, de la metodologia analítica (tradicional) enfront d'un enfocament de metodologia activa (global). De nou interessant pels seus quadres, però la seva lectura íntegre (uns 15 minuts) és del tot recomanada.
Més endavant, en funció dels vostres interessos i de quins punts del programa (o fora del programa) ens aturem més, aniré penjant altres referències (més links com ara el d'aquest post). També cercaré videos didàctics que puguin arribar a ser interessants i facilitar el procés d'aprenentatge.
dimarts, de febrer 20, 2007
COMUNITATS DE PRÀCTICA (3ª PART)
"Relatius nou arribats esdevenen relatius veterans. L'aprenent de l'any passat ara ajuda al nou aprenent. Aquestes promocions majoritàriament no es remarquen i sovint difícilment se'n parla, tot i que poden tenir efectes significatius. Els participants forgen noves identitats a partir de les seves noves perspectives. Aquests canvis poden ser encoratjadors o pertorbadors." (Wenger, 1998:90)
En relació a la formació del entrenadors crec que no tenim suficientment en compte els aspectes socials de la seva formació. Ens centrem més en el producte (que facin un curs, que l'aprovin) que no pas en el procés (la seva incorporació al col·lectiu d'entrenadors/es, a aquesta particular comunitat de pràctica), i per tant perdem perspectiva de com arribem a donar oportunitats de forjar-se una identitat com entrenadors/es als joves aspirants a ser-ho.
Com apuntava en un article anterior, és fonamental que respectem el que Lave i Wenger (1991) han anomenat legítima participació perifèrica. En qualsevol comunitat de pràctica hi ha un temps i un espai per poder incorporar-se a aquella comunitat sense ser un membre amb plenes responsabilitats. L'exercici de qualsevol tasca, ja sigui educativa o tècnica, requereix un procés d'aprenentatge d'habilitats molts cops obertes. Però moltes vegades, com ja hem dit, en el que fallem no és en la base de formació teòrica sinó en la progressiva incorporació de l'entrenador/a a la comunitat de pràctica.
En l'observació de veterans amb un grau d'habilitat gran i amb experiència sobre la tasca que es duu a terme, els nous arribats poden aprendre'n d'ells/es sense exposar-se a situacions per a les quals encara no estan preparats. Poden enfrontar-se a reptes que li apareixen davant dels ulls però sense encara haver-se de fer càrrec ells sols. Poden veure'n quines solucions fora del manual fan servir els veterans i incorporar-les a seu repetori d'habilitats, en moltes ocasions encara per estrenar. Hem de tenir en compte que moltes vegades els entrenadors que acaben de treure's el títol encara no han posat en pràctica pràcicament cap d'aquells recursos en teoria útils i viables.
Em pregunto per què cada cop tenim més gent que passa de ser una extranya en el món de l'entrenament a pretendre que sigui un membre de ple dret i responsabilitats. Un encara jugador/a al maig no és completament entrenador/a passat l'estiu, tot i que hagi passat per un curs d'Iniciació de 30 hores. Ens estem perdent algunes coses molt importants i hem de trobar la manera de recuperar-les.
Cada cop fallem més en aquest aspecte, al meu entendre. En el curs d'Iniciació no aconseguim "iniciar" als joves assistents en la comunitat de pràctica dels entrenadors/es, sinó és per una fòrmula fora del currículum oficial. Potser no és l'objectiu nuclear del curs iniciar-los en una comunitat de pràctica, de la que alguns ja fa anys o fins i tot dècades que en formen part, i per la qual els clubs estan millor posicionats. És una tasca per a la qual els clubs haurien de posicionar-se i dedicar els seus recursos ecònimics i humans.
Però això no treu que m'atreveixi a dir, tant en la meva epeirència com a formador en cursos d'entrenador/a així com també en els meus anys com Director Tècnic, que no sempre aconseguim iniciar als joves en el món de l'entrenament d'una manera que sigui formativa. Quan dic això, quan aviso que no estem sent prou formatius, em refereixo a que s'incorpori una idea tant fonamental com la comunitat de pràctica i que es desenvolupi.
Si la necessitat ens porta a promocionar a un entrenador/a sense experiència, estarem forçant la màquina, tant a nivell institucional (haurem de soportar segurament les queixes de pares i mares, explicar a l'entrenador un munt de situacions que nosaltres trobem de sentit comú o de calaix) com a nivell personal (aquell aspirant a entrenador/a es veurà de cop amb una sèrie de responsabilitats per les quals encara no està preparat, mancat d'una sèrie d'habilitats que podria aprendre al costat i no al davant d'un grup).
És ben cert que no tothom li atreu la idea d'entrenar per 100 o 120 € al mes, tres cops a la setmana, dissabtes al matí haver de matinar. Moltes vegades qui està més interessat són persones joves sense ingressos regulars i amb una idea romàntica d'entrenar. Però sense un bagatge d'experiència suficient, sense una experiència de legítima participació perifèrica, les coses es fan molt complicades. Amb això no vull dir que la persona no serveixi, però ha d'iniciar-se dins d'una comunitat de pràctica que li és nova a marxes forçades, i per tant parteix amb desavantatge. Penso que ens hauríem de plantejar que aquella persona estigui com a mínim una temporada sencera al costat de membres veterans de la comunitat que l'ajudin a introduir-lo en les pràctiques i usos de l'entrenament.
Tindríem una mica guanyat en aquest terreny si els esportistes tinguessin bons referents en els seus entrenador/es. Em refereixo a veure'ls com a models en el que enmirallar-se, com a coordinadors de grups i mediadors en el conflicte. Sovint passa que un entrenador/a no té res a veure amb el que entrena l'hora després, entrenen des de supòsits contraposats i moltes vegades es passen jugadors cada setmana i també d'una temporada a una altra. Que les seves estratègies siguin personals no és cap problema, tothom desenvolupa la seva manera de treballar, però sí que ho és quan s'arriba al punt que falta trobar el lligam entre els diferents equips d'un mateix club.
La impaciència dels joves i la necessitat d'organitzacions que viuen a mig camí entre el voluntariat i un incipient professionalisme porten a que no seguim un camí adequat en la formació de molts dels entrenadors/es que estan apareixent, de cop i volta, i que llancem als lleons. Precissament ens passa que no fem una previsió de les necessitats amb un any vista, una provisió d'entrenadors/es: quan ens falten anem a cercar-los corra cuita i agafem el primer que ens trobem pel carrer. Hem d'aturar-nos un moment i veure com podem, des de les organitzacions esportives, fer més per afavorir les comunitats de pràctica i així dotar d'identitat, experiència i aprenetatge situat (Lave i Wenger, 1991) als futurs entrenadors/es.
Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.
- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.
En relació a la formació del entrenadors crec que no tenim suficientment en compte els aspectes socials de la seva formació. Ens centrem més en el producte (que facin un curs, que l'aprovin) que no pas en el procés (la seva incorporació al col·lectiu d'entrenadors/es, a aquesta particular comunitat de pràctica), i per tant perdem perspectiva de com arribem a donar oportunitats de forjar-se una identitat com entrenadors/es als joves aspirants a ser-ho.
Com apuntava en un article anterior, és fonamental que respectem el que Lave i Wenger (1991) han anomenat legítima participació perifèrica. En qualsevol comunitat de pràctica hi ha un temps i un espai per poder incorporar-se a aquella comunitat sense ser un membre amb plenes responsabilitats. L'exercici de qualsevol tasca, ja sigui educativa o tècnica, requereix un procés d'aprenentatge d'habilitats molts cops obertes. Però moltes vegades, com ja hem dit, en el que fallem no és en la base de formació teòrica sinó en la progressiva incorporació de l'entrenador/a a la comunitat de pràctica.
En l'observació de veterans amb un grau d'habilitat gran i amb experiència sobre la tasca que es duu a terme, els nous arribats poden aprendre'n d'ells/es sense exposar-se a situacions per a les quals encara no estan preparats. Poden enfrontar-se a reptes que li apareixen davant dels ulls però sense encara haver-se de fer càrrec ells sols. Poden veure'n quines solucions fora del manual fan servir els veterans i incorporar-les a seu repetori d'habilitats, en moltes ocasions encara per estrenar. Hem de tenir en compte que moltes vegades els entrenadors que acaben de treure's el títol encara no han posat en pràctica pràcicament cap d'aquells recursos en teoria útils i viables.
Em pregunto per què cada cop tenim més gent que passa de ser una extranya en el món de l'entrenament a pretendre que sigui un membre de ple dret i responsabilitats. Un encara jugador/a al maig no és completament entrenador/a passat l'estiu, tot i que hagi passat per un curs d'Iniciació de 30 hores. Ens estem perdent algunes coses molt importants i hem de trobar la manera de recuperar-les.
Cada cop fallem més en aquest aspecte, al meu entendre. En el curs d'Iniciació no aconseguim "iniciar" als joves assistents en la comunitat de pràctica dels entrenadors/es, sinó és per una fòrmula fora del currículum oficial. Potser no és l'objectiu nuclear del curs iniciar-los en una comunitat de pràctica, de la que alguns ja fa anys o fins i tot dècades que en formen part, i per la qual els clubs estan millor posicionats. És una tasca per a la qual els clubs haurien de posicionar-se i dedicar els seus recursos ecònimics i humans.
Però això no treu que m'atreveixi a dir, tant en la meva epeirència com a formador en cursos d'entrenador/a així com també en els meus anys com Director Tècnic, que no sempre aconseguim iniciar als joves en el món de l'entrenament d'una manera que sigui formativa. Quan dic això, quan aviso que no estem sent prou formatius, em refereixo a que s'incorpori una idea tant fonamental com la comunitat de pràctica i que es desenvolupi.
Si la necessitat ens porta a promocionar a un entrenador/a sense experiència, estarem forçant la màquina, tant a nivell institucional (haurem de soportar segurament les queixes de pares i mares, explicar a l'entrenador un munt de situacions que nosaltres trobem de sentit comú o de calaix) com a nivell personal (aquell aspirant a entrenador/a es veurà de cop amb una sèrie de responsabilitats per les quals encara no està preparat, mancat d'una sèrie d'habilitats que podria aprendre al costat i no al davant d'un grup).
És ben cert que no tothom li atreu la idea d'entrenar per 100 o 120 € al mes, tres cops a la setmana, dissabtes al matí haver de matinar. Moltes vegades qui està més interessat són persones joves sense ingressos regulars i amb una idea romàntica d'entrenar. Però sense un bagatge d'experiència suficient, sense una experiència de legítima participació perifèrica, les coses es fan molt complicades. Amb això no vull dir que la persona no serveixi, però ha d'iniciar-se dins d'una comunitat de pràctica que li és nova a marxes forçades, i per tant parteix amb desavantatge. Penso que ens hauríem de plantejar que aquella persona estigui com a mínim una temporada sencera al costat de membres veterans de la comunitat que l'ajudin a introduir-lo en les pràctiques i usos de l'entrenament.
Tindríem una mica guanyat en aquest terreny si els esportistes tinguessin bons referents en els seus entrenador/es. Em refereixo a veure'ls com a models en el que enmirallar-se, com a coordinadors de grups i mediadors en el conflicte. Sovint passa que un entrenador/a no té res a veure amb el que entrena l'hora després, entrenen des de supòsits contraposats i moltes vegades es passen jugadors cada setmana i també d'una temporada a una altra. Que les seves estratègies siguin personals no és cap problema, tothom desenvolupa la seva manera de treballar, però sí que ho és quan s'arriba al punt que falta trobar el lligam entre els diferents equips d'un mateix club.
La impaciència dels joves i la necessitat d'organitzacions que viuen a mig camí entre el voluntariat i un incipient professionalisme porten a que no seguim un camí adequat en la formació de molts dels entrenadors/es que estan apareixent, de cop i volta, i que llancem als lleons. Precissament ens passa que no fem una previsió de les necessitats amb un any vista, una provisió d'entrenadors/es: quan ens falten anem a cercar-los corra cuita i agafem el primer que ens trobem pel carrer. Hem d'aturar-nos un moment i veure com podem, des de les organitzacions esportives, fer més per afavorir les comunitats de pràctica i així dotar d'identitat, experiència i aprenetatge situat (Lave i Wenger, 1991) als futurs entrenadors/es.
Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.
- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.
dimecres, de febrer 14, 2007
COMUNITATS DE PRÀCTICA (2ª PART)
Com ja us comentava fa uns dies, m'estic empapant de la visió d'Etienne Wenger sobre el que ell anomena comunitats de pràctica. Després d'un llibre que toca algunes idees interessants i en el que col·labora amb una antropòloga rconeguda (Jean Lave), Wenger s'anima a una aventura en solitari que, amb les poques pàgines que he llegit fins ara, promet molt.
Wenger, al meu entendre, no aporta una teoria original, sinó que aporta sentit comú i recupera algunes idees que entenc que sobrevolen l'àmbit de l'aprenentatge. Idees que malgrat siguin d'una forta simplicitat i una coherència aclaparadora, seguim deixant de banda. Però crec que és important reivindicar el seu pensament, la seva proposta, ja que cal refrescar-li a la gent. Això és sobretot dagut a que el discurs habitual estableix unes jerarquies que suposadament afavoreixen l'aprenentatge i que per mi resulten de dubtosa utilitat.
L'autor ens parla de la importància de l'aprenentatge en clau social. Desafiant al "pensament únic" que es preocupa del currículum abans de prendre's la molèstia d'estudiar com es contrueixen, en l'experiència diària, les comunitats de pràctica, Wenger fa un esforç per repescar un tema bàsic i fonantal. Passar a formar part d'una comunitat, de manera paulatina, és el que marca la diferència quan pensem com la gent aprèn a la pràctica.
Diu Wenger: "Ens haurem d'assegurar que les nostre organitzacions són contexts en els quals puguin prosperar les comunitats que desenvolupen aquestes pràctiques." (1998:10) Jo em plantejava: en quins dels clubs on he estat treballant s'ha tingut cura de cultivar les necessàries comunitats de pràctica?
Penso que en el grapat de clubs on he estat durant els 15 anys que porto entrenant hi ha hagut diferent expressions (també absències) de comunitats de pràctica. Hi ha hagut alguns clubs que no tenien una estructura que afavorís l'aparició de les comunitats de pràctica: molta rotació d'entrenadors/es cada nova temporada, poca relació entre els diferents responsables dels equips, poc temps per dotar de recursos o experiències comuns aquest cúmul d'individus.
També hi ha hagut clubs (ara penso en una escola) que en clau política, el responsable d'extraescolars no l'interessava que ningú pugués lluir per sobre de la seva grisor. En altres casos que he viscut tinc la sensació que es confón la comunitat de pràctica amb una comunitat d'interessos. Entrenadors que contaminen la capacitat de decidir d'altres instàncies del club i tracten de treure'n profit, per exemple, extorsionant a la directiva. Sempre hi ha lobbys dins del club, però no sempre s'estructuren com a comunitats de pràctica, sinó com això mateix, com a lobbys i prou. Són grups d'opinió que pressionen de diferents formes als membres del club per aprofitar-se d'aquella situació de poder.
També tenim exemple més "alegres" i no tant contaminats de lluites de poder, tot i que sempre trobem elemens de lluita interna i de conductes de defensar territori, de resistències al canvi o d'altres situacions. Per posar un exemple sense aquest protagonisme de les lluites del poder, penso en una comunitat de pràctica al voltant d'un entrenador experimentat que orienta i ajuda a diferents entrenadors que estan fent el pas de jugadors a jugadors i entrenadors. O un altre exemple: un director tècnic amb experiència i que té presència en el dia a dia a les pistes, i sobre el que giren al voltant un grup d'entrenadors (encara que no siguin tots) interessats en assumptes relacionats amb la pràctica de l'entrenament.
Un aspecte indispensable que no podem perdre de vista és que difícilment sorgiran comunitats de pràctica on intentem imposar-les. No serveix de gaire obligar a fer unes reunions, quan no hi ha interès per participar-hi en un projecte compartit. Tampoc té gens de lògica pensar que tots els entrenadors/es voldran pujar-se al tren de les iniciatives del que plantegem: hem de donar la benvinguda a aquells/es que vulguin pujar, i no perdre temps parlant dels que no hi són.
Penso que hem d'entendre les organitzacions esportives (prenent com a base les idees de Wenger) com un cúmul de persones que, al mateix temps, participen de diferents comunitats de pràctica dins del club. Més enllà de fer-nos a la idea de que podem promoure que aprenguin cadascú pel seu compte, hem de veure com hi ha agrupacions de persones que giren sobre interessos comuns.
Hem d'aprofitar aquests grups que poden constituir-se com a comunitats de pràctica per treballar, més enllà de la realitat aïllada dels individus, per anar donant forma a les nostres organitzacions com a "organitzacions que aprenen". A través de diferents comunitats de pràctica podem pensar en el(s) grup(s) d'entrenadors/es, però també hi ha altres possibilitats. Per exemple, per pensar en com es generen i organitzen els grups de pares i mares que col·laboren en el club; o per millorar el rendiment de la crucial tasca que porten a terme les directives.
Bibliografia
- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.
Wenger, al meu entendre, no aporta una teoria original, sinó que aporta sentit comú i recupera algunes idees que entenc que sobrevolen l'àmbit de l'aprenentatge. Idees que malgrat siguin d'una forta simplicitat i una coherència aclaparadora, seguim deixant de banda. Però crec que és important reivindicar el seu pensament, la seva proposta, ja que cal refrescar-li a la gent. Això és sobretot dagut a que el discurs habitual estableix unes jerarquies que suposadament afavoreixen l'aprenentatge i que per mi resulten de dubtosa utilitat.
L'autor ens parla de la importància de l'aprenentatge en clau social. Desafiant al "pensament únic" que es preocupa del currículum abans de prendre's la molèstia d'estudiar com es contrueixen, en l'experiència diària, les comunitats de pràctica, Wenger fa un esforç per repescar un tema bàsic i fonantal. Passar a formar part d'una comunitat, de manera paulatina, és el que marca la diferència quan pensem com la gent aprèn a la pràctica.
Diu Wenger: "Ens haurem d'assegurar que les nostre organitzacions són contexts en els quals puguin prosperar les comunitats que desenvolupen aquestes pràctiques." (1998:10) Jo em plantejava: en quins dels clubs on he estat treballant s'ha tingut cura de cultivar les necessàries comunitats de pràctica?
Penso que en el grapat de clubs on he estat durant els 15 anys que porto entrenant hi ha hagut diferent expressions (també absències) de comunitats de pràctica. Hi ha hagut alguns clubs que no tenien una estructura que afavorís l'aparició de les comunitats de pràctica: molta rotació d'entrenadors/es cada nova temporada, poca relació entre els diferents responsables dels equips, poc temps per dotar de recursos o experiències comuns aquest cúmul d'individus.
També hi ha hagut clubs (ara penso en una escola) que en clau política, el responsable d'extraescolars no l'interessava que ningú pugués lluir per sobre de la seva grisor. En altres casos que he viscut tinc la sensació que es confón la comunitat de pràctica amb una comunitat d'interessos. Entrenadors que contaminen la capacitat de decidir d'altres instàncies del club i tracten de treure'n profit, per exemple, extorsionant a la directiva. Sempre hi ha lobbys dins del club, però no sempre s'estructuren com a comunitats de pràctica, sinó com això mateix, com a lobbys i prou. Són grups d'opinió que pressionen de diferents formes als membres del club per aprofitar-se d'aquella situació de poder.
També tenim exemple més "alegres" i no tant contaminats de lluites de poder, tot i que sempre trobem elemens de lluita interna i de conductes de defensar territori, de resistències al canvi o d'altres situacions. Per posar un exemple sense aquest protagonisme de les lluites del poder, penso en una comunitat de pràctica al voltant d'un entrenador experimentat que orienta i ajuda a diferents entrenadors que estan fent el pas de jugadors a jugadors i entrenadors. O un altre exemple: un director tècnic amb experiència i que té presència en el dia a dia a les pistes, i sobre el que giren al voltant un grup d'entrenadors (encara que no siguin tots) interessats en assumptes relacionats amb la pràctica de l'entrenament.
Un aspecte indispensable que no podem perdre de vista és que difícilment sorgiran comunitats de pràctica on intentem imposar-les. No serveix de gaire obligar a fer unes reunions, quan no hi ha interès per participar-hi en un projecte compartit. Tampoc té gens de lògica pensar que tots els entrenadors/es voldran pujar-se al tren de les iniciatives del que plantegem: hem de donar la benvinguda a aquells/es que vulguin pujar, i no perdre temps parlant dels que no hi són.
Penso que hem d'entendre les organitzacions esportives (prenent com a base les idees de Wenger) com un cúmul de persones que, al mateix temps, participen de diferents comunitats de pràctica dins del club. Més enllà de fer-nos a la idea de que podem promoure que aprenguin cadascú pel seu compte, hem de veure com hi ha agrupacions de persones que giren sobre interessos comuns.
Hem d'aprofitar aquests grups que poden constituir-se com a comunitats de pràctica per treballar, més enllà de la realitat aïllada dels individus, per anar donant forma a les nostres organitzacions com a "organitzacions que aprenen". A través de diferents comunitats de pràctica podem pensar en el(s) grup(s) d'entrenadors/es, però també hi ha altres possibilitats. Per exemple, per pensar en com es generen i organitzen els grups de pares i mares que col·laboren en el club; o per millorar el rendiment de la crucial tasca que porten a terme les directives.
Bibliografia
- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.
divendres, de febrer 09, 2007
COMUNITATS DE PRÀCTICA (1ª PART)
"Una comunitat de pràctica és un conjunt de relacions entre les persones, l'activitat i el món, sobre la base del pas del temps i en relació amb altres comunitats de pràctica tangencials i que es sobreposen a aquesta." (Lave i Wenger, 1991:98)
Una de les darreres perles (però no la darrera) que he descobert bucejant per Internet ha estat la teoria d'Etienne Wenger i les seves comunitats de pràctica. Bé, és seva i de l'antropòloga Jane Lave, encara que ella li cedeixi amablement l'autoria.
Wenger resideix en un àmbit científic per allà on es creua l'antropologia, la sociologia i la comunicació. A banda d'això és un prolífic conferenciant que viatja tot l'any arreu del món fen seminaris i workshops. Em va cridar l'antenció que en la seva pàgina web hi ha un apartat on ell apunta la seva agenda de viatges i proposa abaratir despeses a aquells que el vulguin convidar fent coincidir dos o més seminaris en una mateixa part del planeta.
Bé, més enllà d'aquesta bona manera de vendre's ("tots sortim guanyant si vinc i em pagueu el bitllet entre dos o més", podria dir-nos ell), Wenger ha desenvolupat un marc teòric que ajuda a explicar millor l'aprenentatge des de l'anàlisi de com aprèn una persona a introduir-se dins d'una comunitat de pràctica.
Wenger assenyala que no només els continguts teòrics (o procedimentals) són importants per formar-se, per aprendre, sinó que per aprendre hem de veure una foto més àmplia. Per aprendre a fer qualsevol tasca hem de passar a formar part d'una comunitat de pràctica on sovint apareix una iniciació en forma d'aprenentatge mestre-aprenent, com ara en l'Antic Règim establien els gremis d'artesans, per exemple.
Aquesta relació mestre-aprenent s'estrucutra de moltes maneres diferents en funció de les cultures i els països, però a totes elles podem dir que l'aprenent va passant d'un pla més perifèric de l'activitat a un pla més central. Mentre s'ocupa aquest lloc un s'incorpora progressivament a la comunitat de pràctica i a la seva cultura, les seves jeraquies, el seu llenguatge i tantes altres coses.
Segons Wenger, la qualitat i la durada d'aquesta experiència que ell anomena legítima participació perifèrica és la que dona, realment, la possibilitat d'aprendre i de prendre possessió del lloc productiu dins d'aquella comunitat de pràctica. Les diferents cultures del món han trobat diferent estratègies per incorporar als nouvinguts i, en certa maners, pensar com es fa aquesta recepció és clau, una pregunta indispensable.
"La clau per a la legítima periferialitat es l'accés per part dels nousvinguts a la comunitat de pràctica i tot el que la condició de ser-ne membre comporta. [...] Per arribar a ser membre complet d'una comunitat de pràctica es requereix un ampli espectre de l'activitat que es duu a terme, [accés] als que ja hi porten temps i a d'altres membres de la comunitat; i a la informació, als recursos i a les oportunitats per participar-hi. El assumpte és tant central per a ser membre de les comunitats de pràctica que, en algun sentit, de tot el que hem parlat fins ara és sobre l'accés." (Lave i Wenger, 1991:100-101)
A voltes amb un tema que sempre em movilitza, el de la formació d'entrenadors/es, m'ha vingut al cap un record que lliga amb el que us estic presentant. No farà més de tres o quatre anys vaig estar fent pràctiques en una organització educativa. Desenvolupava un estudi de camp per veure com crear un mòdul de tutories per entrenadors/es novells dins un sistema més ampli de formació. La idea era que per a facilitar-los l'accés a la pràctica qualificada com entrenadors/es se'ls oferís, durant els seus primers passos com a monitors esportius, una tutoria amb entrenadors/es experts.
En una de les entrevistes que vaig fer amb un dels responsables de les extraescolars d'aquell centre, recordo que una de les propostes que li vaig fer i més el va interessar (encara que després vam deixar al calaix ja fos de les pràctiques com d'una posterior intervenció que vaig fer el curs següent) va ser plantejar-li un curs per preparar als candidats a entrenadors per a entendre la cultura i valors del centre. Aquell responsable no es movilitzava per aspectes tècnics o educatius de l'entrenador/a, sinó per una qüestió bàsica i primordial que a mi no m'havia semblat central per a la meva reflexió: incorporar una persona a la cultura i, fent servir la teminologia de Wenger, a una comunitat de pràctica, situada en aquell centre. Ara descobreixo la importància que pot tenir aquest "curs de benvinguda" no és gens menyspreable, passant la idea pel tamís de la teoria de les comunitats de pràctica.
Un curs d'entrenador/a pot durar cinc dies o dos mesos, però de vegades sembla que ocorri en el buit. Quin èmfasi posem en que els alumnes del curs constitueixin un grup de treball o experimentin, per ells mateixos, què és una comunitat de pràctica a través de la seva relació amb els altres alumnes? Ens plantegem en quines realitats hauràn d'inserir aquelles coneixements que presentem durant els cursos? És diferent presentar un currículum per a un entrenador situat de fa anys en un club o per a un altre que està buscant on entrenar?
Dues reflexions finals que em venen al cap. Primer: Quan un aspirant a entrenador/a passa a ser entrenador/a? Quan obté el títol? Quan acaba les pràctiques? Quan temps ha de passar per que s'incorpori a la comunitat de pràctica dels entrenadors/es com a membre a ple dret i capacitat? Segon: Donem oportunitats als aspirants d'entrenadors/es des dels clubs i escoles a viure un temps una legítima particiacio perifèrica (Wenger) o al contrari els "llancem als lleons"? Aquest debat no està tancat, és del tot obert i cal que ens posem a pensar-hi. Seguirem donant-li voltes.
Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.
Una de les darreres perles (però no la darrera) que he descobert bucejant per Internet ha estat la teoria d'Etienne Wenger i les seves comunitats de pràctica. Bé, és seva i de l'antropòloga Jane Lave, encara que ella li cedeixi amablement l'autoria.
Wenger resideix en un àmbit científic per allà on es creua l'antropologia, la sociologia i la comunicació. A banda d'això és un prolífic conferenciant que viatja tot l'any arreu del món fen seminaris i workshops. Em va cridar l'antenció que en la seva pàgina web hi ha un apartat on ell apunta la seva agenda de viatges i proposa abaratir despeses a aquells que el vulguin convidar fent coincidir dos o més seminaris en una mateixa part del planeta.
Bé, més enllà d'aquesta bona manera de vendre's ("tots sortim guanyant si vinc i em pagueu el bitllet entre dos o més", podria dir-nos ell), Wenger ha desenvolupat un marc teòric que ajuda a explicar millor l'aprenentatge des de l'anàlisi de com aprèn una persona a introduir-se dins d'una comunitat de pràctica.
Wenger assenyala que no només els continguts teòrics (o procedimentals) són importants per formar-se, per aprendre, sinó que per aprendre hem de veure una foto més àmplia. Per aprendre a fer qualsevol tasca hem de passar a formar part d'una comunitat de pràctica on sovint apareix una iniciació en forma d'aprenentatge mestre-aprenent, com ara en l'Antic Règim establien els gremis d'artesans, per exemple.
Aquesta relació mestre-aprenent s'estrucutra de moltes maneres diferents en funció de les cultures i els països, però a totes elles podem dir que l'aprenent va passant d'un pla més perifèric de l'activitat a un pla més central. Mentre s'ocupa aquest lloc un s'incorpora progressivament a la comunitat de pràctica i a la seva cultura, les seves jeraquies, el seu llenguatge i tantes altres coses.
Segons Wenger, la qualitat i la durada d'aquesta experiència que ell anomena legítima participació perifèrica és la que dona, realment, la possibilitat d'aprendre i de prendre possessió del lloc productiu dins d'aquella comunitat de pràctica. Les diferents cultures del món han trobat diferent estratègies per incorporar als nouvinguts i, en certa maners, pensar com es fa aquesta recepció és clau, una pregunta indispensable.
"La clau per a la legítima periferialitat es l'accés per part dels nousvinguts a la comunitat de pràctica i tot el que la condició de ser-ne membre comporta. [...] Per arribar a ser membre complet d'una comunitat de pràctica es requereix un ampli espectre de l'activitat que es duu a terme, [accés] als que ja hi porten temps i a d'altres membres de la comunitat; i a la informació, als recursos i a les oportunitats per participar-hi. El assumpte és tant central per a ser membre de les comunitats de pràctica que, en algun sentit, de tot el que hem parlat fins ara és sobre l'accés." (Lave i Wenger, 1991:100-101)
A voltes amb un tema que sempre em movilitza, el de la formació d'entrenadors/es, m'ha vingut al cap un record que lliga amb el que us estic presentant. No farà més de tres o quatre anys vaig estar fent pràctiques en una organització educativa. Desenvolupava un estudi de camp per veure com crear un mòdul de tutories per entrenadors/es novells dins un sistema més ampli de formació. La idea era que per a facilitar-los l'accés a la pràctica qualificada com entrenadors/es se'ls oferís, durant els seus primers passos com a monitors esportius, una tutoria amb entrenadors/es experts.
En una de les entrevistes que vaig fer amb un dels responsables de les extraescolars d'aquell centre, recordo que una de les propostes que li vaig fer i més el va interessar (encara que després vam deixar al calaix ja fos de les pràctiques com d'una posterior intervenció que vaig fer el curs següent) va ser plantejar-li un curs per preparar als candidats a entrenadors per a entendre la cultura i valors del centre. Aquell responsable no es movilitzava per aspectes tècnics o educatius de l'entrenador/a, sinó per una qüestió bàsica i primordial que a mi no m'havia semblat central per a la meva reflexió: incorporar una persona a la cultura i, fent servir la teminologia de Wenger, a una comunitat de pràctica, situada en aquell centre. Ara descobreixo la importància que pot tenir aquest "curs de benvinguda" no és gens menyspreable, passant la idea pel tamís de la teoria de les comunitats de pràctica.
Un curs d'entrenador/a pot durar cinc dies o dos mesos, però de vegades sembla que ocorri en el buit. Quin èmfasi posem en que els alumnes del curs constitueixin un grup de treball o experimentin, per ells mateixos, què és una comunitat de pràctica a través de la seva relació amb els altres alumnes? Ens plantegem en quines realitats hauràn d'inserir aquelles coneixements que presentem durant els cursos? És diferent presentar un currículum per a un entrenador situat de fa anys en un club o per a un altre que està buscant on entrenar?
Dues reflexions finals que em venen al cap. Primer: Quan un aspirant a entrenador/a passa a ser entrenador/a? Quan obté el títol? Quan acaba les pràctiques? Quan temps ha de passar per que s'incorpori a la comunitat de pràctica dels entrenadors/es com a membre a ple dret i capacitat? Segon: Donem oportunitats als aspirants d'entrenadors/es des dels clubs i escoles a viure un temps una legítima particiacio perifèrica (Wenger) o al contrari els "llancem als lleons"? Aquest debat no està tancat, és del tot obert i cal que ens posem a pensar-hi. Seguirem donant-li voltes.
Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
