Este artículo está escrito en dos momentos. Voy a tratar de buscar las conexiones entre uno y otro para hablar un poco de Dirección Técnica y del trabajo de los directivos:
Martes 1 de setiembre de 2009
Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.
Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).
A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".
¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?
Martes 6 de octubre de 2009
Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.
Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.
En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.
Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.
¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.
Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dirigents. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dirigents. Mostrar tots els missatges
dimecres, d’octubre 07, 2009
dimarts, de setembre 01, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL PREMI
L'altre dia em feia ressò de l'embolicada situació en la que s'havia vist immersa l'atleta tarragonina Natàlia Rodriguez. En aquell primer article em referia al vet al que s'havia vist exposada la frustrada primera classificada de la final de 1.500 en els recents Mundials d'atletisme. En la cerca d'informació hi va haver quelcom que em va fer posar en guàrdia.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
dijous, de juny 25, 2009
LA CRISI HA ARRIBAT AL BÀSQUET BASE?
Malgrat les perdigonades de Florentino Pérez a l'esport professional (Kaká, Cristiano Ronaldo i, amb molt orgull però molt per sota, Messina, Maceiras i el prodigiós talent Velickovic), el bàsquet base sembla que està notant la crisi. Les subvencions municipals han fet un pas enrere en alguns pobles, com també els espònsors que fa un o dos anys no tenien cap mena de pega i ara es fan pregar per pagar, o ja directament comuniquen que no volen continuar patrocinant el bàsquet als pobles.
Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".
No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).
Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).
Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.
Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".
No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).
Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).
Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.
dimecres, de desembre 17, 2008
BUIT DE PODER
El buit de poder és un fet que, de tant acostumant, passa desapercebut a la majoria de clubs.
Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.
Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.
Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.
De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.
És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.
Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.
Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.
Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.
Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.
De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.
És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.
Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.
dijous, d’octubre 25, 2007
LLUNY DEL QUE DIEM VOLDRÍEM HAVER ESTAT, PERÒ SEMPRE APROP DEL QUE VOLEM SER
Feia temps que no escrivia en la vessant de gestió esportiva, en concret avui sobre funcionament de club i dirigents. He tingut un flaix mentre revisava la pàgina dels meus serveis professionals i se m'ha acudit una idea per un article. Sovint funciono d'aquesta manera: tinc algun flaix, de cop i volta, i de seguida que puc me'l poso a escriure. O simplement ho anoto per quan tinc una mica de temps per desenvolupar-ho.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
dimarts, de maig 22, 2007
A VOLTES AMB ELS DIRIGENTS
Em sembla que no és la primera vegada que parlo de conflicte d'interessos. Silvio Berlusconi, president italià fins fa poc, magnat de la televisió i altres mitjans audiovisuals, i president rossonero, va ser exclós de les deliberacions del consell de ministre diverses vegades durant el seu mandat.
Penso que en els clubs hem de trobat un equilibri entre la participació de familiars d'esportistes en actiu i una gestió no interessada de l'entitat. La fòrmula de la directiva implicada fins al coll d'afectes i opinions personals no fa viable la construcció d'una cultura de gestió seriosa i professional.
La imatge d'un directiu havent d'opinar sobre l'entrenador/a del seu fill/a em sembla de les pitjors que es puguin arribar a imaginar. Pot la persona-directiu no traspassar el llindar de la persona-pare, de la persona-espectador o de la persona-exentrenador?
No conec una fòrmula satisfactòria per a la gestió dels clubs d'esport amateur (encara que tinguin algun equip competint a un bon nivell autonòmic, o fins i tot a categoria nacional). Bé, si que en conec una. Però mostra una realitat ben diferent a la dels clubs on profileren directives molt "lligades" a interessos particulars.
He conegut l'experiència d'un club al Baix Llobregat, que en camí cap a la gestió seriosa i compromesa, van trobar-se funcionant òptim amb un trident gestor: secretària a temps parcial, director tècnic i president. Aquesta òptica de concentració és una alternativa a altres models de gestió, més familiars, com ara directives fictícies (que no es reuneixen, només figuren en un llistat) o directives molt extenses (però que no hi ha una implicació ni organització real entorn aquestes persones).
Els dirigents és un tema que no s'acaba. Llegeixo com operen les nonprofits als Estats Units o a Gran Bretanya i em sembla que estem a anys llum del que podem preparar aquella gent. Jo crec que hem de caminar cap a fòrmules flexibles que permetin graus de professionalització. L'horitzó que jo veig és que, sense esborrar les directives, hem de buscar quin pot ser el seu paper i funcions dins de l'organització. Seguirem pensant-hi.
Penso que en els clubs hem de trobat un equilibri entre la participació de familiars d'esportistes en actiu i una gestió no interessada de l'entitat. La fòrmula de la directiva implicada fins al coll d'afectes i opinions personals no fa viable la construcció d'una cultura de gestió seriosa i professional.
La imatge d'un directiu havent d'opinar sobre l'entrenador/a del seu fill/a em sembla de les pitjors que es puguin arribar a imaginar. Pot la persona-directiu no traspassar el llindar de la persona-pare, de la persona-espectador o de la persona-exentrenador?
No conec una fòrmula satisfactòria per a la gestió dels clubs d'esport amateur (encara que tinguin algun equip competint a un bon nivell autonòmic, o fins i tot a categoria nacional). Bé, si que en conec una. Però mostra una realitat ben diferent a la dels clubs on profileren directives molt "lligades" a interessos particulars.
He conegut l'experiència d'un club al Baix Llobregat, que en camí cap a la gestió seriosa i compromesa, van trobar-se funcionant òptim amb un trident gestor: secretària a temps parcial, director tècnic i president. Aquesta òptica de concentració és una alternativa a altres models de gestió, més familiars, com ara directives fictícies (que no es reuneixen, només figuren en un llistat) o directives molt extenses (però que no hi ha una implicació ni organització real entorn aquestes persones).
Els dirigents és un tema que no s'acaba. Llegeixo com operen les nonprofits als Estats Units o a Gran Bretanya i em sembla que estem a anys llum del que podem preparar aquella gent. Jo crec que hem de caminar cap a fòrmules flexibles que permetin graus de professionalització. L'horitzó que jo veig és que, sense esborrar les directives, hem de buscar quin pot ser el seu paper i funcions dins de l'organització. Seguirem pensant-hi.
dissabte, d’abril 21, 2007
LA TRIBU DELS JUSTOS
L'altre dia parlava amb un bon amic meu, l'Albert Taranilla, i vam fer una repassada maratoniana al món del bàsquet: jugadors, entrenadors i directius van tenir el seu moment de glòria. Em quedo sobretot amb la molt bona estona que vaig passar amb ell i amb algunes idees que penjaré aquest vespre (escou la derrota) i més endavant al blog, i que refereixo tot seguit.
Penso que cal ser una persona molt justa per assumir un càrrec de directiu. No és fàcil de fer la tasca de directiu, et prèn temps, és exigent i necessites una visió global i entenedora. Fent un una ullada ràpida als clubs, tinc la sensació de que ens fan falta persones justes per aquests càrrecs.
Què vol dir per mi ser just? Vol dir ser mesurat, equilibrat, ajustar-te a l'entorn en el que actues i veure quina és la teva tasca. Què és necessari fer s'enfronta tot sovint amb què és el que t'interessa.
Entendre la tasca de directiu és un repte gegantí. Jo li deia a l'Albert que aquestes persones que estan a la directiva havien de ser-ho, de justos, i l'Albert em deia que sovint era tot el contrari: que miraven pels seus interessos.
Pensem en la figura d'un jutge. S'encarrega de decidir sobre temes que no l'afecten però que necessiten tenir un interlocutor vàlid, del qual es respecta la seva decisió o veredicte. De vegades els jutges són apartats d'un cas per un conflicte d'interessos. Una bona pregunta que podem fer-nos és si un jutge negre pot decidir de manera justa en un judici sobre un cas de racisme.
Un directiu just seria aquella persona que entén quins interessos romanen dins d'una associació i els fa presents en la seva tasca. No es tracta de ser neutre davant el que passa, ja que sempre hi ha una presa de partit. Però no fas la tasca pel teu lluiment o per satisfer els desitjos/interessos dels que estan al teu voltant. És llaminer voler aprofitar-se'n, però és totalment equivocat fer-ho.
I quan em refereixo que un directiu "entén quins interessos romanen dins d'una associació" no em refereixo a la història pretèrita d'un club, sinó a les persones que en formen part en l'actualitat. Per tant, els interessos del directiu han de ser, a la força, els interessos de la gent que omple, per dir-ho d'alguna manera, el club. Reconec la importància de la meva tasca com a directiu en el moment que conec els interessos de la gent del club i actuo de manera seriosa.
Ara bé, segur que hem de fer salvetats als interessos dels grups que formen part del club. Hem de dotar-nos de mecanismes democràtics, però no hem de respondre a tot allò que els socis (i altres persones dins del club) estiguin cercant dins aquella associació. Podem descobrir que no volem lluitar per segons quins interessos, ens fem a la idea que no ens identifiquem amb segons quins grups que formen part del club, i deixem de voler-hi fer la tasca de directius.
Ser just és un requisit fonamental de la tasca del directiu, però no és fàcil ser-ho i no doblegar-te en moments que necessites deixar de banda la teva condició (de pare o mare, d'ex-entrenador/a, d'empresari, d'aficionat) i actuar de manera justa i imparcial, atenent als interessos del club.
- Directius: han de ser justos i atendre els interessos de totes les persones que formen part del club, i no pas els seus pel damunt dels altres.
- Entrenadors: diferenciar aquells que "canvien cromos" o juguen a moure peces d'escacs amb aquells que eduquen la mirada dels esportistes.
- Jugadors: han de ser partícips de l'estratègia de l'equip que, tot i ser dissenyada pels tècnics, han de conèixer, compendre i compartir.
Penso que cal ser una persona molt justa per assumir un càrrec de directiu. No és fàcil de fer la tasca de directiu, et prèn temps, és exigent i necessites una visió global i entenedora. Fent un una ullada ràpida als clubs, tinc la sensació de que ens fan falta persones justes per aquests càrrecs.
Què vol dir per mi ser just? Vol dir ser mesurat, equilibrat, ajustar-te a l'entorn en el que actues i veure quina és la teva tasca. Què és necessari fer s'enfronta tot sovint amb què és el que t'interessa.
Entendre la tasca de directiu és un repte gegantí. Jo li deia a l'Albert que aquestes persones que estan a la directiva havien de ser-ho, de justos, i l'Albert em deia que sovint era tot el contrari: que miraven pels seus interessos.
Pensem en la figura d'un jutge. S'encarrega de decidir sobre temes que no l'afecten però que necessiten tenir un interlocutor vàlid, del qual es respecta la seva decisió o veredicte. De vegades els jutges són apartats d'un cas per un conflicte d'interessos. Una bona pregunta que podem fer-nos és si un jutge negre pot decidir de manera justa en un judici sobre un cas de racisme.
Un directiu just seria aquella persona que entén quins interessos romanen dins d'una associació i els fa presents en la seva tasca. No es tracta de ser neutre davant el que passa, ja que sempre hi ha una presa de partit. Però no fas la tasca pel teu lluiment o per satisfer els desitjos/interessos dels que estan al teu voltant. És llaminer voler aprofitar-se'n, però és totalment equivocat fer-ho.
I quan em refereixo que un directiu "entén quins interessos romanen dins d'una associació" no em refereixo a la història pretèrita d'un club, sinó a les persones que en formen part en l'actualitat. Per tant, els interessos del directiu han de ser, a la força, els interessos de la gent que omple, per dir-ho d'alguna manera, el club. Reconec la importància de la meva tasca com a directiu en el moment que conec els interessos de la gent del club i actuo de manera seriosa.
Ara bé, segur que hem de fer salvetats als interessos dels grups que formen part del club. Hem de dotar-nos de mecanismes democràtics, però no hem de respondre a tot allò que els socis (i altres persones dins del club) estiguin cercant dins aquella associació. Podem descobrir que no volem lluitar per segons quins interessos, ens fem a la idea que no ens identifiquem amb segons quins grups que formen part del club, i deixem de voler-hi fer la tasca de directius.
Ser just és un requisit fonamental de la tasca del directiu, però no és fàcil ser-ho i no doblegar-te en moments que necessites deixar de banda la teva condició (de pare o mare, d'ex-entrenador/a, d'empresari, d'aficionat) i actuar de manera justa i imparcial, atenent als interessos del club.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
