LA DIRECCIÓ TÈCNICA I PEDAGÒGICA, PER FI TEMA PER A UN LLIBRE

Fa temps que penso que la Direcció Tècnica i Pedagògica en clubs i escoles esportives havia de fer-se un lloc entre les publicacions editorials. En aquesta ocasió, com en el meu anterior llibre Aprender a ganar, l'editorial INDE farà una tasca divulgativa important al donar a conèixer un tema que, dins de les qüestions generals de gestió esportiva, es trobaven a faltar. Arriba, en breu, un llibre monogràfic sobre la feina de Director Tècnic.

La falta de textos de Direcció Tècnica s'acompanya de la falta de formacions adreçades a directors tècnics. Com reflexiona un ja veterà formador de joves futbolistes i director de categories formatives, referent d'il·lustres tècnics actuals: “El director general del área juvenil no debe ser elegido sin una evaluación previa muy prolija. No sólo debe manejar conceptos futbolísticos, sino además contar con una gran experiencia en conceptos generales que tengan relación directa con el desarrollo general del jugador juvenil. Un proyecto claro y sencillo será el arma más importante del director general; curiosamente, no hay en el mundo cursos para directores generales.” (Griffa, 2011:43)

Estic completament d'acord amb Griffa, tant en el fons com amb la forma. Falta en el panorama formatiu propostes arrelades en l'àmbit de la Direcció Tècnica, ja siguin cursos -como menciona ell- o bé textos sobre el tema. Tot plegat, amb la inminent publicació de Manual de Dirección Técnica y Pedagógica. Profesionalidad para organizaciones de deporte en edad escolar, així com també la programació de diferents activitats formatives presencials i a distància amb Keysport, penso que podrem donar-li un lloc de més preeminència a aquest tema tant important en el desenvolupament de l'esport en edat escolar.

Estem en una època de canvis. Els titulars fa temps que els ocupen notícies de l'anomenada crisi econòmica i financera, acaparant-ho pràcticament tot. No obstant tot això, la cantarella de la crisi econòmica dels darrers anys, amaga altres crisis. Una de les que més em preocupen és la crisi estructural i permanent que defineix els febles fonaments del sistema de l'esport en edat escolar. Malgrat els avenços que hem pogut veure i també protagonitzar en algunes ocasions, hi ha molt camí per fer. Com diu el mestre Cagigal: “El deporte, culturalmente, se encuentra en pleno subdesarrollo. Organizativamente, incluso institucionalmente, presenta robusta apariencia. Pero carece de la entraña cultural imprescindible para todo desarrollo.” (Cagigal, 1981:21) Anem, doncs, a farcir l'esport d'aquesta "entraña cultural imprescindible", que dèia Cagigal. Anem, doncs, a escriure i publicar més llibres. Anem, és clar, a publicitar i organitzar més cursos. Anem, també, a entrenar equips, tot establint sempre els millors vincles pedagògics. Jo estic convençut de fer el màxim que està al meu abast per fer l'esport millor, per fer millor l'esport.

Bibliografia

- Cagigal, J.M. (1981) ¡Oh, deporte! (Anatomía de un gigante). Valladolid, Editorial Miñón.

- Griffa, J. (2011) 39 años en divisiones inferiores. Programa de enseñanza y perfeccionamiento en fútbol juvenil. Buenos Aires, Ediciones Continente.

TRES BUENAS MANERAS DE TOMARSE UN LOCKOUT

Tras meses de incertidumbre, desde hace ya algunos días sabemos que la NBA se pondrá en marcha -prácticamente como regalo de Navidad- el día 25 de diciembre. La cuenta atrás ya ha empezado, y los jugadores que habían venido a "hacer las Américas" (en este caso algunos "descubrían" Europa, y no el continente americano) se apresuran a hacer las maletas. Uno de los ejemplos más destornillantes habrá sido ese visto y no visto de Goran Dragic en Vitoria, aunque la breve estancia de Splitter en Valencia tampoco da para mucho, a pesar de su indudable liderazgo en un par de choques ligueros y el dejar la puerta abierta a volver... a Europa.

Yo soy del parecer que equipos como el Barça Regal o el Panathinaikos han acertado con el planteamiento de no querer contar con estrellas de la NBA mientras no se sabía que ocurriría con el lockout. Los grupos pasan por un bache emocional siempre que no se sabe si van a seguir juntos o no. Por super-profesionales que sean, los jugadores no rinden lo mismo sabiendo que en una semana pueden estar fuera, ni tampoco los que tienen contrato en Europa para todo el año no podemos garantizar que no les quede mal cuerpo. De hecho, los que ahora se irán han tenido que jugar con la incetidumbre de dónde estarían la semana siguiente, pero los que no tenían planes de marcharse a media campaña tendrán que hacer el proceso de duelo por los que se hayan ido. Ya veremos como capean el temporal las próximas semanas el Real Madrid sin Ibaka ni Rudy, a pesar de sumar al prometedor Singler; también podemos sacar conclusiones de la temprana eliminación de la Euroliga del faraónico proyecto de Scariolo en Milán, Gallinari de por medio.

A estos dos equipos que he mencionado antes, Regal Barça y Panathinaikos, me gustaría añadir también el CSKA. El caso Kirilenko es particular y distinto a muchos de los otros jugadores NBA que han venido a Europa. Kirilenko vuelve a su equipo de origen, a su país de origen, y con la posibilidad de decidir si quiere quedarse todo el año dada su condición de agente libre. Marc Gasol -creo que en las mismas condiciones contractuales allí que Kirilenko- podría haber hecho lo mismo: jugar en Barcelona (o en otro sitio), y decidir luego si completar la temporada, o bien marcharse. Lo importante en el caso Kirilenko, además de ir a un sitio conocido, es que tiene la última palabra de poder seguir. Además, me parece muy sano que el presidente del CSKA le haya puesto una fecha límite para que se decida: vemos todas las cartas sobre la mesa.

Mis planteamientos favoritos en la dirección deportiva de los tres equipos que han optado por no fichar jugadores con "cláusula de salida con el cese del lockout" han sido:

Primero: Panathinaikos. Obradovic no se la juega, no hace inventos. Quiere tener a sus jugadores que pueden fichar en el club, tengan más o menos dinero, pero siempre para todo el año. Se atreve, en los años de bonanza económica en Grecia, a tener plantillas de 13 y 14 jugadores, dejando en ocasiones al resolutivo Drew Nicholas -entre otros- fuera de la convocatoria. Chapeau para el maestro Obradovic, que a pesar de que el baloncesto heleno esté de rebajas, ha conseguido mantener a Diamantidis, que ya es mucho, y ha vestido el resto del equipo con garantías.

Segundo: Barça Regal. Joan Creus y Xavi Pascual no han querido escuchar cantos de sirena. Han hecho una plantilla de 12 para Euroliga y descartando a un jugador que no sea formado en clubs ACB cada jornada de la Liga Endesa. Ese es su modelo de plantilla este año, y no se han vuelto locos por las fluctuaciones del mercado. Sin embargo, el hecho de permitir a los hermanos Gasol entrenar con el equipo puede parecer un gesto amigable, pero no exento de riesgos. La competencia entre jugadores con ficha y los que no tienen ficha a veces puede ser fuente de conflictos, como también la intensidad esperable del que se tienen que ganar el puesto, y los que no. Además, en las idas y venidas de los Gasol a EE.UU. para eso de cotizar allí al menos una vez al mes, daba la impresión más de que iban al gimnasio a mantenerse en forma que no a formar parte de la disciplina de un equipo. Por las informaciones disponibles, tanto iban a algunas sesiones como se ausentaban de otras, fruto de compromisos publicitarios o de otro tipo. Esto siempre puede crear malestar entre los que llevan todo el tute desde prinicipio de pretemporada.

Tercero: CSKA. Al margen de Kirilenko y lo que pueda hacer, el fichaje de Teodosic ha sido uno de los grandes aciertos, como también el de Krstic. El núcleo de jugadores rusos de ha ido ampliando, con agradables sorpresas como Shved y Vorontsevich. Por lo tanto, y a la espera de la decisión de Kirilenko, el equipo está la mar de bien ensamblado, con un buen trabajo de Kazlaukas después de su paso más bien discreto por el banquillo de la selección china. Ahora bien, si Kirilenko decide irse, van a tener que pasar la fase de duelo por su partida e ir ajustando los roles a la nueva realidad grupal, es decir, al nuevo grupo que se conforma con la baja de un jugador, sea Kirilenko o el que hace número 12, 13 o 14 de la plantilla.

Tres excelentes equipos de baloncesto, tres muy buenos entrenadores, tres direcciones deportivas que han tomado decisiones meditadas y con puntos en común las unas con las otras, aunque también con algunas diferencias significativas. Pongo la mano en el fuego que al menos dos de estos tres equipos, si no los tres, estarán en la Final Four, y no sólo por el talento que reúnen en sus respectivas plantillas, si no también por las sabias decisiones que se han tomado en los despachos descartando fichajes rutilantes, pero por una estancia incierta, que podía ir de una semana hasta dos o tres meses, o quizá toda la temporada. Está claro que hay siempre fichajes de renombre que poder hacer, más si estábamos en año de lockout... pero ya se sabe lo que reza el dicho: pan para hoy y hambre para mañana.

TRES MANERES DE FER MALAMENT LA DIRECCIÓ TÈCNICA

Els darrers dies he estat pensant força sobre el rol que pot tenir l'entrenador dins de l'equip. De fet en el darrer escrit que penjarem al Bloc de l'ACEB parlo precisament d'aquesta situació de falta de cura envers el rol d'entrenador, deixant entrar aspectes no tècnics en l'acompliment del rol.

Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.

El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.

1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT

De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.

Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.

Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.

2) DT ALLIÇONADOR

Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.

N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).

No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.

3) DT FIESTERO

Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".

Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.

De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.

COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.

M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.

DOS ESTRATEGIAS BOICOTEADORAS EN LA GESTIÓN DE CLUBES

Este artículo está escrito en dos momentos. Voy a tratar de buscar las conexiones entre uno y otro para hablar un poco de Dirección Técnica y del trabajo de los directivos:

Martes 1 de setiembre de 2009

Hacia finales de agosto me encontré en la gasolinera con el dirigente de un club de baloncesto del Maresme en el que estuve trabajando un par de meses como Director Técnico. Paso fugaz, por cierto, entre otros motivos por la falta de respaldo de los directivos a los técnicos, así como del poder de los padre en el día a día del club y la agenda que se marca.

Mientras repostaba en el surtidor él se me acercó y me dijo: "Cómo le ha quitado jugadores nuestro Director Técnico al club X". Yo me hice el despistado, ya que aún y sabiéndolo, no me gusta posicionarme sobre un asunto donde tengo informaciones vagas o muy condicionadas por el punto de vista del que me lo ha explicado (de la parte interesada).

A tenor de mi falta de arrojo o interés, el dirigente añadió: "Nos hemos llevado dos infantiles y algún junior. Ahora no puedo ir por el pueblo, me encuentro con el entrenador de los infantiles y me dice que qué estamos haciendo". Él seguía con su monólogo y yo con el repostaje. Para acabar añadió: "Pero yo le dije que a mí qué me estaba diciendo, ¡que yo soy un miembro de Junta! Ahora, que si alguien me pregunta, pienso que no está bien".

¿Cómo se puede actuar con esta irresponsabilidad? ¿No es el código ético de los técnicos algo que sí debería interesar a los directivos? La verdad es que la estrategia tipo Poncio Pilatos de escurrir el bulto, o lavarse las manos, me parece una solución muy desacomplejadamente irresponsable. Si eres directivo o dirigente, lo que corresponde es ser imagen del club y velar por esa misma imagen y proceder. No puedes nombrar impunemente los movimientos de tu propio club como si no mantuviesen ningún tipo de relación con lo que haces como dirigente. Vamos todos en el mismo barco, ¿o no?

Martes 6 de octubre de 2009

Si bien es verdad que se puede optar por la estrategia de lavarse las manos o de escurrir el bulto, también hay otras medidas más insidiosas que se pueden tomar en la gestión de un club. Ahora quiero referirme a el papel del Director Técnico y me quisiera referir a lo que hace un Director Técnico cuando no sabe cuál es su trabajo.

Ocurre en las mejores familias que hay algún vástago que, desdichadamente, no es ducho en ninguna tarea especial. Su ineptitud es lo que le confiere más peligrosidad a este sujeto, ya que en la medida que le encarguen alguna tarea, va a ir saboteando sistemáticamente a las otras personas a su alrededor a no tener ni la más mínima idea de cómo cumplir con su trabajo.

En el caso de un club imaginemos que hay una persona sin oficio ni beneficio pero que se le otorga una responsabilidad, un cargo en el organigrama. Si se comete tal error lo más probable es que se acabe pagando más tarde o más temprano. Una de las situaciones que ocurren es que, al no saber qué ni cómo responder a su trabajo, esa persona (en este caso un Director Técnico) lo que va a hacer es meterse en el trabajo de los otros. Si lo hace no es por primor por hacer cumplir con un plan curricular que ha pensado, sino precisamente porque no tiene idea de cuál es su cometido ni cómo debería organizarlo.

Me he encontrado con teóricos profesionales que sólo hace que poner palos en la rueda a los entrenadores, que se interponen entre ellos y los jugadores, que juegan a ser los esbirros de los directivos o los que simplemente abren y cierra la instalación deportiva. Y son gente que cobran, y que tienen algo, ni que sea un poco, de crédito.

¿Cómo es posible que estas personas campen a sus anchas, interrumpiendo entrenamientos o atentando contra el encuadre de trabajo que dibuja el entrenador/a? A mi cada vez me sorprende más que se cuente con estas personas sin profesionalidad alguna, que venden humo y que, para más desgracia, sólo saben participar de la vida del club comiéndose el espacio de los entrenadores o en otras ocasiones entrando en relaciones de seducción con los padres y madres, con los que pueden llegar a armar coalición contra algún entrenador/a que se pone en la picota y se le asigna el rol de chivo emisario.

Ambas situaciones revelan boicots que se dan desde dentro de la misma organización, vías de agua que anuncian (aunque la orquesta siga tocando) que el barco se está hundiendo. Algo que si no nos damos cuenta a tiempo va consumiendo y empeorando el tipo de relaciones instituidas dentro del club, que cada vez resultan menos saludables, más patológicas.

ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ

En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.

Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.

En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.

Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.

Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.

Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.

Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.

I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.

Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.

LA CRISI HA ARRIBAT AL BÀSQUET BASE?

Malgrat les perdigonades de Florentino Pérez a l'esport professional (Kaká, Cristiano Ronaldo i, amb molt orgull però molt per sota, Messina, Maceiras i el prodigiós talent Velickovic), el bàsquet base sembla que està notant la crisi. Les subvencions municipals han fet un pas enrere en alguns pobles, com també els espònsors que fa un o dos anys no tenien cap mena de pega i ara es fan pregar per pagar, o ja directament comuniquen que no volen continuar patrocinant el bàsquet als pobles.

Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".

No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).

Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).

Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.

ME LLAMAN MALA PERSONA

Durant la dècada dels 90, un grup de tres humoristes anomenats Acadèmica Palanca van aparèixer en el circuit dels petits teatres barcelonins. Fins i tot en una ocasió van anar al Festival de Tàrrega. Eren enginyosos, venien d'haver treballat de músics amb el Joaquín Sabina, i tenien un humor interessant.

Després un d'ells va deixar la formació i encara avui es poden veure, fent un humor blanc i insípid, en les nits de dissabte a TVE. Un trist final per una formació que prometia amb la seva barreja d'acudits i música. Concretament m'ha vingut al cap una cançó seva, de les més còmiques de les que els vaig sentir: Me llaman mala persona.

Per què aquesta introducció musico-humorística en el meu bloc? Doncs bé, vaig pensar en la cançó dels Acadèmica Palanca quan em vaig assabentar dels dubtes existencials d'un Director Tècnic (DT). Si, ara veureu com ho lligo tot plegat, encara que sigui difícil d'imaginar la relació, a hores d'ara, amb la poca informació que us he ofert.

Aquest DT ha hagut de prendre una decisió i acomiadar un tècnic del club. Com sempre en aquest casos, és una decisió compromesa. Degut a les moltes situacions que ha anat vivint en els darrers mesos (la primera vegada que enfronta la tasca de fer de DT), ha tingut estires i arronses amb els entrenadors, mares i pares i un llarg etcètera. Algunes persones han posat en dubte, no ja la seva vàlua com DT, sinó com persona.

És de vegades comú, i problemàtic, quan els professionals es posen en dubte a si mateixos no tant per la seva actuació professional, sinó per la seva vessant personal o moral. Insisteixo que dic que "es posen a si mateixos", ja que només t'exposes a desqualificacions personals quan deixes la porta oberta per fer-ho. Si ets curós amb la construcció del teu rol, poses els límits adients i dibuixes quin és el teu enquadrament, difícilment et podran dir res com persona.

Quan és possible que pares, mares, entrenadors (o fins i tot directius) posin en dubte la teva vàlua personal, és que la feina no té cap mena de valor professional. Si poden assaltar-te els pares i deixar-te com un drap brut, estàs perdut. Si els entrenadors es salten a la torera la teva proposta de treball i les teves normes de funcionament, estàs venut. Si els dirigents s'ocupen de les decisions tècniques que tu mateix hauries d'haver pres, estàs sent trepitjat.

Un no està "perdut", ni tampoc és un "venut", ni molt menys és "trepitjat" sinó es posa en l'actitud, en el rol de ser-ho. Hauríem de parar atenció de com ens relacionem professionalment, i així no arribar mai a l'extrem de pensar-nos que algú altre ens pot dir si obrem de manera correcta, o no. El infern o el purgatori no són llocs als quals ens hauríem de sentir potencialment exposats els entrenadors o els DT, així com els professionals en general.

LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (2ª PART)

Fa uns dies vaig escriure la primera part d'una sèrie de reflexions entorn la figura del Secretari o Director Tècnic, per abreujar-ho DT. Es tracta d'un rol professional poc explorat, del que no coneixem ben bé les seves atribucions, i no obstant està en boca de tots. Tenen un gran poder de decisió, de vegades formen tàndems interessants amb els entrenadors professionals, d'altres vegades els fan la competència o, directament, el llit.

He pensat que hi ha una sèrie de gestos que un DT no es pot permetre's a menys que vulgui devaluar la seva feina de manera accelerada. Així els punts següents serveixen com advertència a aquells que valorin la seva feina, o bé com ruta per tirar-se daltabaix als que estiguin allà pel seu catxé com jugadors o la seva afinitat amb el president (i no són els escollits, sinó que ja estaven per allà, com també he assenyalat en el cas dels tècnics):

Reunions de cara a la galeria. Aquestes trobades als passadissos, quan els periodistes (o els pares) encara estan a les instal·lacions no porten més que a enrarir encara més l'ambient. Jo n'he viscut de situacions surrealistes, en el meu cas amb pares. Xerrar amb una entrenadora al mig del pati d'una escola, i davant la situació (no volguda per mi, però d'alguna manera buscada pel meu cap) els pares acostar-se a veure què passava. Aleshores apareix la compassió per una entrenadora que, després d'adormir-se diversos dissabtes al matí, li estàvem dient que ja no comptàvem amb ella, allà al mig i davant de tothom. Calia fer-ho al mig d'un pati en un dia de portes obertes pels pares? Jo crec que no, que convenia citar-la en un despatx i allà dir-li la decisió que s'havia pres.

Parlar en termes que no siguin tècnics. Masip va dir fa uns dies, després de la desfeta al Palau: "Sentí vergüenza y una sensación de ridículo". La vergonya o el ridícul no són atributs tècnics del joc, no són opinions d'algú entès i responsable del funcionament del club, sinó d'un aficionat i prou. Una opinió tècnica hagués estat, per exemple: "El Ademar ha plantejat el partit de manera excel·lent, nosaltres hem anat en tot moment a remolc". Hagués estat fins i tot un gest cavalleresc haver dit: "Nosaltres no hem jugat un bon partit, tenim molt a millorar, però en qualsevol cas felicito l'Ademar León".

"Pontejar" els tècnics i així desautoritzar-los. Passa sovint que els DT estableixen vincles amb els esportistes, que entren amb una espiral de confessions dels jugadors i de queixes velades pel funcionament de l'equip. Els jugadors, enlloc d'haver d'expressar els seus punts de vista davant els tècnics i els seus companys, descarreguen la seva insatisfacció amb uns "oïdors" externs com són els DT. Tal vegada després els propis DT faran un ús abusiu d'informació privilegiada, comunicant certes situacions als directius, sovint per posar entre l'espasa i la paret als tècnics o mirar d'afavorir algun dels jugadors amb els que tenen un millor tracte o amistat.

Avaluar el funcionament de l'equip en clau episòdica. Que l'equip no funcioni en un determinat partit resulta comprensible. No sempre es pot estar al 100%, com deia fa un dies en relació als jugadors o bé també als alumnes dels cursos d'entrenador/a. No entendre-ho és un tret molt manipulador: si algú a l'equip es relaxa, jo aniré de pet a dir-li que "res de fer el burro". No sempre es competeix al màxim, i encara que des de dalt (president, directius, etc.) es vulgui que els jugadors estiguin al màxim cada dia, no sempre és així. I és important acceptar i entendre que això forma part de la realitat del rendiment dels equips: no sempre es jugarà de la millor manera, sinó que hi haurà dies en que els esportistes (i fins i tot el tècnic) no prendran aquesta decisió d'anar al màxim. Una altra cosa és guaitar si allò que és anecdòtic i puntual es converteix en una tendència perillosa, en una pauta que es repeteix en altres partits.

Després de la desfeta amb Ademar, Masip declara: "No se puede salir a jugar así. Los jugadores tienen que saber lo que significa vestir la camiseta del Barça", manifestó Masip, desencantado e indignado.

I La Vanguardia recull, a més a més: El secretario técnico afirmó que se sintió avergonzado "me gustaría saber si allá abajo se ha sentido esa verguenza que yo he sentido en el palco. Nos hemos quedado con una sensación de ridículo".

Al ser interrogado por la continuidad de Manolo Cadenas, el secretario técnico dijo que "no es momento de personalizar", pero si repartió culpas: "no quiero personalizar, hablo a nivel global y no se ha de buscar un culpable, pero hay una falta de actitud, jugadores que están pero no están, y no podemos dar esa imagen y menos jugando en casa una final como esta".

Enric Masip fue más categórico frente al futuro del equipo y dijo que "ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo malo que se ha hecho y que también piense en sus prioridades, que primero piense en el club y en su compromiso, sus sentimientos hacia él".

El cert és que, si un DT es posa a personalitzar, acaba per dir: si l'equip no funciona és que jo tampoc estic fent bé la meva feina. A Paco Herrera, del RCD Espanyol, se li va fer la pregunta en la roda de premsa on s'anunciava la destitució de Bartolomé Tintín Màrquez si ell també havia de plegar amb el tècnic. Es va crear una situació tensa, Herrera va dir que ell i el Consell havien pres la decisió (no era només cosa seva), i que en tot cas el Consell decidiria a final de temporada si havia de continuar com Director Esportiu. Així va esquivar la pregunta enverinada de la depuració de responsabilitats que vagin més enllà de la destitució d'un tècnic.

Hi ha discursos que dificulten la possibilitat que el grup aprengui a gestionar les situacions en les que participen. Si volem que hi hagi un progrés, una millora, hem de moure'ns cap a fòrmules que participin d'una filosofia de treball determinada. Parlo, en aquest sentit, de fórmules autogestives. Un discurs culpabilitzador és un arma de doble fil: mentre uns s'espolsen la responsabilitat i culpen els altres, els que estan situats en el rol de "culpables" aprenen aviat que algú "retransmet" si s'han esforçat o no. De seguida tendeixen, i amb raó, a mirar de treure's de sobre la seva parcel·la de responsabilitat, a buscar subterfugis per desviar les mirades i apuntar a altres (els àrbitres equivocant-se, els entrenadors que no els han convocat, etc).

Ja fa molt de temps vaig escriure, i ara ho recullo, sobre la diferència entre donar un tracte adult o bé un tracte infantil als jugadors. Val la pena pensar en quin rol situem a l'esportista quan la comunicació que fem servir indica que no s'han portat bé, que no ha fet els deures, que ha de plantejar-se seriosament que allò que ha fet està malament.

LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (1ª PART)

Segons informa La Vanguardia a través de l'agència EFE: Al término del encuentro Jaume Ferrer, directivo responsable de la sección de balonmano, Xavier Ò Callaghan, gerente de la sección, y Enric Masip, director técnico, mantuvieron una reunión de urgencia para analizar la situación por la que atraviesa el Barça.

Jaume Ferrer se mantuvo muy comedido en sus declaraciones al indicar: "Lo que en estos momentos sentimos es decepción. Esperábamos más del equipo, pero ahora no hay más remedio que tirar hacia adelante".

"Tenemos un mes de descanso debido a la disputa del Mundial de Croacia. Ahora tenemos que preparar la Liga, la Copa del Rey y la Copa de Europa e intentar luchar por ellas y rectificar errores como los de esta final", añadió.

Aunque no trascendió lo tratado en la reunión, Enric Masip fue muy claro al respecto del futuro de la sección: "El que no quiera luchar y no esté dispuesto a dejarse la piel por el Barcelona ya puede coger la maleta y marcharse a otro sitio. La derrota ha sido muy dolorosa, aún más por el hecho de haber sido en nuestra casa y ante nuestra afición".

"La sensación de ridículo con la que se ha ido el público es la misma que he tenido yo. Los que somos ganadores y sentimos tanto este club y esta camiseta nunca olvidaremos esta derrota. Ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado", deseó.

Las reflexiones en voz alta del ejecutivo del FC Barcelona animaron a que en la sección se recuerde la derrota de ayer "para que no vuelva a suceder".

"La actitud tiene que ser otra. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo mal que se ha hecho y que también piense en sus prioridades: que primero piense en el club y en su compromiso y sus sentimientos hacia él", dijo.

El cert és que és força xocant que just al final del partit s'organitzi aquest tipus de reunió als passadissos. Com passa amb els entrenadors i els jugadors quan acaba el partit, comentar les coses en calent no acostuma a ser la millor solució. I fer-ho al mig del passadís dona una pobre imatge, a més de ser quelcom de cara a la galeria, per que ho vegin els periodistes i les càmeres.

Un gest que no vaig veure fins l'endemà a les imatges de TV3 al canal 3/24 i que també assenyala un punt que pot ser conflictiu. El jugador Iker Romero xerra amb Enric Masip. Podríem titular aquella imatge com "el líder del Barça de l'etapa Xesco-Cadenas parla amb el líder de l'etapa Valero". Dona la sensació que el Secretari Tècnic fa un posat de "no t'amoïnis, ves-te'n tranquil, això ho arreglarem". És possible que el jugador escoltés part de la conversació dels càrrecs de direcció de la secció? I que opinés enfadat sobre no anar convocat?

Per acabar d'adobar el panorama en que tots s'apunten a la crítica i la queixa fàcil (al partit els porters i Cadenas, els que més), després d'acabat el partit Jaume Ferrer i també Masip, el metge de l'equip declara que Romero podria haver jugat, i que si no ho ha fet "haurà estat per decisió tècnica".

Ara mateix la secció és un garbuix considerable. Fa unes setmanes Kasper Hvidt declara que al final de la temporada se'n va. Ara l'equip s’acomiada fins després del Mundial de Croàcia amb la sensació agredolça d'haver deixat escapar el títol de la Copa Asobal. Queden molts deures per fer.

Però l'escrit volia aprofundir en les perspectives actuals de la funció del Secretari o Director Tècnic, d'ara en endavant simplement DT. El cert és que no hi ha un acord mínim sobre les funcions que cal que compleixi un DT. És qui fitxa els jugadors, per damunt fins i tot de l'opinió del tècnic? És qui confecciona el pressupost per fitxatges? És qui decideix el perfil d'entrenador que més interessa al club? Pot dir si l'equip juga bé o no, si els jugadors tenen l'actitud adequada o no?

Hi ha altres preguntes que també cal fer-se, pensant en la relació del DT amb la gent del seu entorn proper, començant pel tècnic. Cal que s'estigui a la vora de la banqueta als partits o bé és millor posar certa distància i veure-ho des de tribuna? Avalua el treball del tècnic de manera constant, o cal que l'ajudi a fer la seva feina no ficant-se en la seva àrea de treball? Parla amb els jugadors o bé hauria d'abstenir de fer-ho?

Una primera idea que m'agradaria deixar clara és que la parcel·la del tècnic és diferent a la del DT. Si tots dos es posen a competir per definir què és un bon joc de l'equip, enlloc de col·laborar estaran competint. El tècnic és qui ha de posar els ciments de l'estil de joc, i en tot cas el DT hauria de facilitar-li al màxim tots els recursos que li fessin falta al tècnic per tal de poder donar forma al seu projecte. Si necessita un determinat tipus de jugador, el DT ha de treballar per aconseguir-lo. Si a les instal·lacions d'entrenament s'ha d'afegir una sala d'edició de vídeo, ha de vetllar per complir amb el desig de l'entrenador.

Un primer pas, seguint aquesta idea, és veure al DT com facilitador del treball dels tècnics. Com he dit no competeix públicament per dirimir quin seria el joc que hauria de fer l'equip, encara que de portes endins pugui haver una sèrie de directrius institucionals sobre la manera com es vol que juguin els equips de la casa. Tanmateix tampoc hauria de "pontejar" els tècnics i xerrar amb els jugadors, demanant-los l'opinió. Com he assenyalat en altres ocasions, el president no ha de baixar al vestidor a dir-li res a la plantilla. El vestidor queda reservat pels jugadors i l'staff.

Tot plegat hem de plantejar-nos, doncs, com contestaríem a les preguntes que he apuntat. De moment insisteixo en la idea que el DT ha de facilitar la feina de l'equip, aportant aquells recursos que són necessaris pel seu funcionament, mentre que no ha de jutjar el que faci l'entrenador de torn. No podem fer ballar la guillotina damunt dels caps dels esportistes ni dels tècnics.

Un darrer apunt. Aquest tipus de situacions (les reunions improvisades al passadís, posar el dubte l'actitud dels esportistes o tenir una relació amb els esportistes "pontejant" al tècnic) no és patrimoni de clubs petits o clubs grans, de clubs de base o de clubs professionals, sinó que són maneres de funcionar que podem veure a tort i a dret per tot arreu on trobem un club o una associació.

BUIT DE PODER

El buit de poder és un fet que, de tant acostumant, passa desapercebut a la majoria de clubs.

Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.

Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.

Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.

De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.

És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.

Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.

A VOLTES AMB LA DIRECCIÓ TÈCNICA

Un mes i mig he estat bellugant un projecte de bàsquet d'Escola i Minis. Un mes i mig ha estat suficient per veure que la meva manera de treballar no era respectada i, per tant, la meva feina no podia lluir de la manera com a mi m'agradaria que pogués lluir.

Han estat un cúmul de circumstàncies que m'han portat a prendre aquesta decisió. Per una banda, l'absència de límits clars en el funcionament del club. Pares i mares confonent el seu rol amb el de dirigents; dirigents confonent el seu rol amb la seva condició de pares; entrenadors sense un espai suficientment protegit dels comentaris d'uns i d'altres.

Per una altra banda, i fruit d'aquesta situació, la possibilitat dels pares i mares de fixar l'agenda del club. Crec que el club ha de poder escoltar els pares, però no convé escoltar-los quan ho demanen a través d'exigències. No podem trencar la nostra imatge de professionals de l'esport.

Una de les coses maques que m'enduc d'aquest mes i mig és el missatge dels entrenadors i el fet que valoressin la meva coherència davant uns aconteixements que posaven en conflicte la meva filosofia de treball. Vaig tenir el seu agraïment exprés per acomiadar-me d'ells personalment. Crec que la gent que ha treballat com entrenador comprèn que hi ha pressions que venen de diferents fronts, i que si no hi ha un mínim de garanties de treball és lògic i conseqüent no continuar.

Com els vaig dir a ells divendres passat, el nivell esportiu dels jugadors, l'entrega i dedicació dels entrenadors, així com el que cobrava per la meva feina, eren tres motius per continuar amb la feina. Pero la manca de claredat, l'ambigüitat existent no només en l'entorn dels pares, sinó també en el nucli mateix de decisions del club, m'han fet prendre aquesta decisió. Sense recolzament, coherència i un cert ordre en el funcionament és difícil fer bé les coses.

Una situació curiosa és que molta gent em va demanar: Què tal estàs? Com quan es mor un familiar i la gent espera que diguis que estàs trinxat, fet pols. El mateix. Jo els deia que bé, segur de que havia decidit el que més em convenia, la decisió de la que volia fer-me càrrec. Però la gent pensa: Plega, deu estar fet caldo. No. Al contrari. Plego i sento que és el que havia de fer, no imposar-me cap altra Norma que la que jo volia pel funcionament del grup d'entrenadors, uns mínims que, d'altra banda, resultaven imprescidibles per jo tirar això endavant prou a gust. Una altra cosa és si allò que he decidit, allò que em semblava que formava part d'aquest mínims, no s'ha estat tingut en compte o s'ha vacil·lat alhora d'aplicar-ho.

Ara mateix tinc altres projectes sobre la taula. Em resta concretar si portaré sèniors la temporada vinent, així com poder-me enganxar a algun altre projecte, ja sigui de la vessant de la Direcció Tècnica o, qui sap, alguna tecnificació o potser una altra proposta.

Es presenta un mes de juliol ple d'interrogants, temes que estan per obrir. Ara marxo una setmana a Nova York, temps per desconnectar i tornar amb les bateries carregades, i decidit a tancar el que no s'hagi tancat abans de divendres.

I m'ha vingut al cap: Els clubs, com els melons, no saps si surten bons fins que els obres.

L'ART I LA TÈCNICA DE FER HORARIS

Hi ha tot un art i una tècnica per fer quadrar els horaris de la temporada. Crec que uns bons horaris faciliten que el gruix d'entrenaments es vagin fent de manera ordenada, i alhora permet fer altres moltes coses bé.

Ara estem de ple vivint els nous horaris de la temporada vinent per veure què tal encaixen. Em dono compte que s'hauria d'establir unes prioritats abans de fer els horaris, sinó corres el risc de que no tinguin allò que tu busques dels horaris. Crec que sense unes prioritats clares, el que vas fent és fer una proposta i després anar-la variant. Considero que aleshores corres el risc d'anar tapant forats, així que tens el risc que no quedi del tot bé.

Mirava els horaris del club on estic treballant ara i em dono compte que bàsicament segueixen un criteri: adaptar-los a les necessitats dels tècnics. És un motiu, como podria ser un altre, però un motiu que no em deixa del tot satisfet. Penso per mi mateix: el primer que hauríem de vetllar amb uns horaris seria que els esportistes ho tinguéssin fàcil per doblar amb l'equip de dalt. Se m'apareix aquest motiu com el primer en el meu rànking particular, ja que la nostra voluntat és formar esportistes, i ens interessa que puguin fer 4 entrenaments setmanals enlloc de 3.

Després, tot pensant una mica més, em deia: hem de fer uns horaris que permetin conciliar el bàsquet amb d'altres activitats extraescolars dels propis nens. Aquest segon punt em sembla un detall amb les famílies, un ensenyar-los que els tenim en compte en la mesura del possible. Malgrat puguem pensar que el bàsquet és el més important, la veritat és que els nens i nenes avui en dia fan moltes més coses per les tardes que no només esport. Per això cal jugar bàsicament amb dos esquemes: dilluns, dimecres i divendres, o bé dimarts, dijous i divendres. També hi ha ocasions que un grup nodrit de jugadors fan teatre un cop a la setmana, diguem el divendres. Això, depèn de la dimensió que sigui, necessita de la nostra atenció.

En tercer lloc, i no sé fins a quin punt també en importància, penso que cal fer uns horaris que s'adaptin prou bé als horaris dels entrenadors. Evidentment es mira els horaris de feina que tenen, això és un imponderable mentre un no es pugui guanyar la vida com entrenador. Però de vegades a més a més es vol tenir tot concentrat en els mateixos dies. Penso que de vegades és possible aconseguir-ho però en altres ocasions això perjudica algun dels dos primers punts que he mencionat.

Penso, aleshores, que cal tenir en compte aquests criteris per dominar l'art i la tècnica de fer horaris:

1. Facilitar la possibilitat de doblar.
2. Fer-los compatibles amb altres extraescolars que puguin fer els nens.
3. Conciliar els horaris dels entrenadors amb altres activitats que facin (jugar, feina, lleure, família).

M'ha semblat interessant pensar quins criteris hauríem de seguir per fer els millors horaris possibles. En tot cas seguiré donant-li voltes, i aviat parlaré també dels horaris de partit, un altre tema susceptible de controvèrsia i de crear debat.

AVÍS PER NAVEGANTS (DE LA DIRECCIÓ TÈCNICA)

Em trobo iniciant, il·lusionat, un nou projecte de Direcció Tècnica. Després d'un any desconnectat del treball quotidià amb un club, però gràcies a precisament haver pres una mica de distància, he pogut començar a concretar una estructura de treball que m'està seduint molt.

M'he trobat en la meva carrera com Director Tècnic amb entrenadors que, davant les fotocòpies que els passava amb una planificació tècnica o indicacions diverses, poc es veia reflectit en el seu dia a dia a la pista. Ara m'he proposat crear documents més sintètics, més visuals, que recullin la informació mínima per poder desenvolupar una sèrie de línees de treball comunes a equips mini, pre-mini i d'escola de bàsquet.

He pensat en lligar alguns aspectes de psicomotricitat i intencions tàctiques dins de l'estructura d'una sessió amb jocs preesportius pels nens i nenes d'escola.

Pels pre-minis he començat a desenvolupar una sèrie d'elements de treball que cobreixen diferents àrees de desenvolupament. En certa mesura m'he basat en una classificació de les habilitats esportives. Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport:

1. Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi.
2. Les tècniques, amb els objectes fixes.
3. Les tàctiques, amb els companys i adversaris.
4. Les estratègiques, amb el reglament (normes).
5. Les interpretatives, amb els fets.

Més enllà d'aquesta quíntuple ocupació que m'he buscat, amb els minis he estat pensant en una filosofia de defensa pressionant tota la pista amb algunes variants.

Em falta temps per posar tot això per escrit, sobretot amb gràfics i esquemes (crec que serà un encert presentar-ho així als entrenadors). Però he trobat uns minutets per explicar la il·lusió que tinc per donar-li forma al que em volta fa dies pel cap.

Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.

QUINES DIFERÈNCIES TROBEM ENTRE DIRECTORS TÈCNICS I COORDINADORS?

Sempre que m'han presentat a algun lloc per la meva vessant de Director Tècnic, i por molt que jo hagués fet servir aquest terme concret, de vegades han fet servir Director Tècnic de manera indistinta com a sinònim de Coordinador. Fins i tot els més futboleros, aquells que potser no tenen una vinculació regular i estreta amb el món del bàsquet, de vegades s'han referit a mi com Secretari Tècnic.

Sovint sentim a parlar als mitjans dels Secretaris Tècnics més nomenats a la nostra terra (Beguiristain i Savic, tots dos professionals del FC Barcelona). Ells acaparen aquesta menció, que encara falta per saber exactament què és, potser amb el permís d'algun dels professionals pericos (Tomás o el mateix Valentín). Una altra galàxia és la dels equips d'esports d'equip als EUA, on els General Manager (GM) són professionals de reconegut prestigi i poder.

Però tot plegat, i després d'haver vist i viscut el rol de Director Tècnic i de Coordinador, no tinc gens clar com podríem traçar la diferència entre un i altre. No hi ha una idea clar d'això és el que és o el que fa un Director Tècnic, això altre per un Coordinador. Així hi ha una sèrie de preguntes que se'm plantegen ara mateix:

1. És el Director Tècnic (DT) el "coordinador" dels coordinadors? Quines tasques tenen uns i quines els altres?
2. Si són dues figures diferent, quan a un club només hi ha DT, fa també de Coordinador? I a la inversa, que passa el mateix?
3. Quan és que el DT pot dedicar-se a la planificació de la parcel·la esportiva? Quan el club té un Gerent? Una Secretària? Un President que coneix la importància d'"alliberar" el DT de les feines rutinàries administratives?
4. Quina és la formació adient per a un DT? És el Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport la persona ideal?
5. Cuiden els dirigents dels clubs la tria dels candidats per fer de DT?
6. En quina mesura els entrenadors/es i els pares i mares d'esportistes reconeixen la importància d'aquesta figura en el procés de formació dels seus fills/es?

Tot plegat segueixo sense veure on acaba un i comença l'altre. Tinc la sensació de que fins que no es comenci a aclarir, per la via que sigui (una titulació federativa o bé privada de "Director Tècnic en..."; la promoció de l'etiqueta de "Director Esportiu" continguda en la nova Llei de l'Exercici de les Professions de l'Esport), què és el que se li pot demanar a un Director Tècnic, poca cosa podrem fer per aclarir què és un Coordinador.

Fins aleshores posarem voluntat, altres fins i tot comencaran a marcar una línia de formació específica per Directors Tècnics i coordinadors. Alguns pioners en aquest treball, com Keysport, la posen a prova construint un saber en clau grupal amb els mateixos professionals interessats, però al cap i a la fi ens caldrà seguir capbussant-nos en aquest espai d'acció que resta, encara avui, poc visitat, per trobar-hi les diferències i allò que resulta necessari per desenvolupar aquest rol.

QUÈ CAL PER FER BÉ UNA DIRECCIÓ TÈCNICA?

Avui m'han ofert la direcció tècnica d'un club per la temporada vinent. En els meus esforços per preparar la ponència que vaig fer per la IV Trobada de Directors Tècnics a Torelló vaig plantejar-me quines havien de ser les condicions per generar una expectativa en mi d'assumir, de nou, la Direcció Tècnica d'un club. Una possibilitat que aleshores semblava remota i ara no ho és tant després d'aquesta oferta.

Una pregunta inicial va esperonar preparar aquella presentació va ser: “En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball i de formació dins del grup d'entrenadors amb els que treballem?"

Aquest va ser un dels pensaments que se'm van aparèixer poc després de plantejar-me aquella pregunta: “El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors.”

Recupero de la presentació en PowerPoint que vaig preparar una sèrie de reflexions, que ara desenvolupo de manera breu per aclarir alguns assumptes i aclarir-me jo mateix:

1. Crear una línia de treball. Es tracta de ser capaç de perfilar de manera molt telegràfica i concreta les directrius que vols que els entrenadors segueixin, i comunicar-les. No parlo de grans dossiers on parlar de metodologia, de graelles d'observació o de qualsevol altra cosa, sinó simplement ser capaç de donar un missatge clar de la manera com vols treballar amb els esportistes.
2. Col·legialitat. Cal que hi hagi una manera de fer compartida, una defensa dels interessos propis com a gremi i com organització, un estil de dirigir els equips a partir d'una sèrie de criteris. És necessari que siguem curosos amb els altres companys de feina, i assegurar-nos de que treballem d'acord els uns amb els altres.
3. Resistència al canvi. Sempre hem d'estar preparats a que la gent es posi de cul, i no pas de cara. Les persones tenim tendència a voler conservar allò que ja tenim, sigui més o menys valuós, i a resistir-nos a allò nou per por a perdre allò que ja teníem.
4. Temps per dedicar-li als entrenadors/es. És una de les variables fonamentals. Cal tenir temps per xerrar amb els entrenadors/es, per parlar-los de com està anant l'equip, i que no hagin de demanar audiència amb tu. Sense entrar a corregir-los en allò que fan a pista mentre ho estan fent, cal que trobem aquelles estones per observar allò que està fent i entrenar-los en la manera d'entrenar als nens.
5. Capaços de proposar una dinàmica de treball amb la que el DT s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin. És clau trobar complicitat i generar una dinàmica de treball que sigui satisfactòria pels tècnics. Aquestes, en veure's atesos i reconeguts, poden seguir treballant d'acord a les pautes que els hem marcat. Identificar-nos amb una línia de treball esdevé un dels pilars per qualsevol projecte que es vulgui fer valer.

Tot plegat aquest escrit m'ajuda a seguir pensant en l'oferta que m'han fet aquest matí. Uns reflexions que imprimides m'acompanyaran aquests dies fins que prengui una decisió la setmana vinent.

IV TROBADA DE DIRECTORS TÈCNICS I COORDINADORS DE BÀSQUET BASE

La IV Trobada de Directors/es Tècnics i Coordinadors/es de Bàsquet es celebrarà el 15 de març al matí a Torelló, aprofitant el descans de Promoció. És de fet la quarta vegada que es celebra des de que va començar fa 3 anys, amb la qual cosa considerem que estem consolidant l'experiència.

Actualment les Trobades tenen la pretensió de fer-se cada cop més professionals (aquest cop l'organitza Keysport) i abordar, com des del primer dia, els temes que han interessat als Directors Tècnics i Coordinadors, i que per un motiu o altre no es concreten en una formació inicial i continuada.

Aquesta IV Trobada té com a fil conductor "els Recursos Humans en els clubs de bàsquet", i ben aviat tindreu a la vostra disposició informació general i també específica del programa.

L'ENTRENAMENT DEL GRUP D'ENTRENADORS OFERT PELS DIRECTORS TÈCNICS

He tingut un flaix i m'ha vingut al cap una pregunta arrebatadorament colpidora: "En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball en el grup d'entrenadors amb els que treballem?"

En una lògica de millorar en la meva tasca com a Director Tècnic he aprofitat oportunitats i he lluitat per fer aflorar criteris educatius en el meu dia a dia com a professional. Han estat lluites titàniques, sota el meu punt de vista, i en segons quines ocasions he obtingut satisfaccions que m'han omplert molt. Tinc la sensació, encara i així, que durant molts anys he ofert "més del mateix" en un àmbit determinat: l'entrenament dels entrenadors.

He treballat en tres clubs i en una escola amb equips federats en els darrers sis anys, i en totes aquestes experiències m'ha quedat la sensació de la dificultat de "crear escola" entre els entrenadors. No parlo ja, com es podria despendre del títol del post, pel fet que els entrenadors es fixin en la manera com treballem a pista i aprenguin de nosaltres. Penso que, encara que a alguns llocs m'han demanat de "ser visible" com a exemple d'entrenador, aquesta no es pas la via a seguir en el futur.

Actualment treballo en la formació de coordinadors i directors tècnics. I una cosa de la que m'estic donant compte és la limatadíssima influència que té aquesta figura en un bon grapat de clubs i escoles. El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors. Una influència que, de manera matissada, podem segurament fer arribar als directius o a les famílies, però al cap i a la fi el que ens interessa fonamentalment com Directors Tècnics és arribar als tècnics precissament.

I me n'adono que tenim una capacitat molt limitada per arribar a confeccionar un mapa bàsic del treball amb grups. Els entrenadors maneguen models d'entrenament sumament personals, i és difícil construir, dibuixar una estratègia conjunta alhora d'afrontar segons quins reptes. Penso que sovint ens omplim la boca amb expressions com ara "planificació vertical" per referir-nos a què treballarem amb els equips en funció de la seva etapa evolutiva (en el millor dels casos) o simplement de la categoria (en la majoria dels casos). I de vegades ens quadricula tant que no veiem que el jugador està construint el seu joc al marge del que ens vingui imposat per aquesta "planificació vertical".

No ens ho muntem bé per crear una línia de treball. Jo he posat en pràctica dinàmiques de grup amb entrenadors, reunions individualitzades i per categories, clínics i d'altres entorns de formació. A més a més, fa anys i anys que penso en la "col·legialitat" com un element clau de la cultura professional dels entrenadors... I haig de reconèixer que és sumament sutbil trobar les formes d'articular aquestes propostes bàsiques de treball, ja que ens trobem que topem constantment amb resistències.

Moltes vegades ens falta temps per fer-ho, això d'estar pels entrenadors, engolits per les endimoniades tasques administratives. Ara bé, quan tenim temps per dedicar-li als entrenadors (i jo sempre he trobat diferents maneres de poder estar disponible per a ells), tot sovint ens trobem que és difícil canviar segons quines pautes d'entrenament que tenen extremadament incorporades. I allà està la traça de cada persona, un cop arribat a aquest escenari, per que sigui capaç de proposar una dinàmica de treball amb la que ell/a s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin.

Amb uns mesos de perspectiva després d'acabar la meva darrera feina en la Direcció Tècnica, i sobretot amb l'alleugeriment que suposa no viure la duresa de la pre-temporada pel Director Tècnic, em puc permetre veure-ho tot de manera diferent. I tant que hi ha bons propòsits en la Direcció Tècnica dels clubs: però desenganyem-nos, és extremadament complex poder enfrontar el repte d'entrenar entrenadors des del rol de Director Tècnic. És a dir, entrenar entrenadors és una tasca en la que encara hem d'avançar molt, ja sigui per manca de temps per consagrar-li o bé per dificultats per trobar l'enfocament adequat.

Quan manegues un cert tipus d'informació, quan et mous en unes lectures i una visió determinada, et trobes que de vegades hi ha una fractura entre uns entrenadors que tenen la casa tota ben amoblada i tu (jo) que vas movent peces per donar-li forma, mica en mica, al puzzle. Les certeses que desafio a diari semblen temples per altres tècnics. La pregunta és com podem desafiar aquestes veritats absolutes, com descongelar principis inamovibles i deixar espai pels canvis. Hem de trobar maniobres per permetre que hi hagi la possibilitat de ser entrenadors més flexibles.

Se que en algun moment puc semblar prepotent, però no és prepotència. Es tracta d'haver-me donat compte, després de repetides experiències, que la fallida més gran en un club (i parlo a nivell esportiu, i no a nivell social o recreatiu, que és com funcionen una àmplia majoria de clubs arreu de la nostra geografia) que per construir un gran projectes esportiu necessites un gran grup d'entrenadors.

Les característiques que se'm passen pel cap per aquest grup són: treballadors, però seguint una línia de treball determinada (que pot ser que estigui fixada o que es vagi elaborant); ambiciosos, però amb coneixement de l'entorn en que actuen i què se'ls demana; inquiets, però no per menjar-se etapes evolutives sinó per respectar cada cop més l'infant.

Ara mateix tinc clar que si inicio un altre projecte com Director Tècnic més endavant em cuidaré de trobar els entrenadors que sintonitzin amb la meva manera de veure les coses. O com a mínim persones que en el seu recorregut inmediat puguin plantejar-se una sèrie de preguntes. La flexibilitat a la que fèia referència uns paràgrafs més amunt va precissament en aquesta línia.

Com el que funciona arreu és nodrir-se dels jugadors del mateix club, per mi resulta extremadament complicat plantejar-me, a hores d'ara, poder empendre un nou disseny tècnic per un club (en el cas que em demanin que jo sigui eix central) sense tenir l'opció a poder escollir les persones amb les que treballaré. No només quines persones, sinó sobretot el seu perfil, formació i experiència. No es tracta de dir "tu no vals" a primer cop d'ull, però si confiar en persones que saps que desitgen construir un projecte.

Penso que la qualitat de la meva feina com Director Tècnic dependrà, entre d'altres moltes coses però sobretot, del missatge que pugui fer arribar als entrenadors per construir quelcom plegats i també de la seva traça alhora d'afrontar, de manera exitosa i plaent per a ells, segons quins reptes de lideratge i de direcció del seu grup.

COORDINACIÓ D'EQUIPS: AVÍS PER A NAVEGANTS

Fa setmanes que no acudeixo a un tema que en altres moments ha estat molt present en el meu blog. Parlo dels temes afins a la direcció tècnica i coordinació dels clubs. Potser en haver decidit fa un parell de mesos no coordinar la temporada vinent, això m'ha portat a anar-me allunyant d'un assumpte que a èpoques ha estat central i definidor de la meva vida professional.

Però avui he volgut acostar-me, de nou, a un assumpte que sovint preocupa als coordinadors i directors tècnics: com articular la seva relació amb els equips que formen part del club o escola on desenvolupen la seva feina.

Plantejaré que hi ha tres tipus de coordinació, tres filosofies: la genèrica (basada en atendre els assumptes administratius i problemes que puguin sorgir), la imposada (quan es marca molt la línia de club i fins i tot es vol intervindre en l'equip més d'allò aconsellable) i la respectuosa (que es desmarca de la primera i representa una alternativa útil al "professionalisme" mal entès de la segona).

COORDINACIÓ GENÈRICA
Aquesta cobreix tot sovint els aspecte administratius (relació amb Federació, cobrament de quotes), així com aspectes relacionats amb la indumentària esportiva i també la intervenció en casos de conflictes.

Per organitzacions de gran volum d'esportistes (i molt especialment escoles), aquest és el marc habitual de treball. El perill més gran és consumir tot el temps (o com a mínim la major part dels temps) en aquests assumptes que, pel que fa a la línia educativa i tècnica, resulten certament accessoris. En allò que dediquem el nostre temps estarem indicant la importància o valor de la feina que cal fer.

En els casos de conflictes, val a dir, i degut a que existeix un cert desconeixement de l'equip (ja que ens hem ocupat de que altre coses funcionin), sovint s'opta per no prendre partit o per una solució no reflexionada per treure's el problema de sobre. Tant una com l'altre crec que són inadequades. En el tercer tipus de coordinació esbossaré una alternativa per a la solució de conflictes.

COORDINACIÓ IMPOSADA
Aquest tipus de coordinació té a veure amb el caràcter dels dirigents o dels responsables tècnics. De vegades, també podem dir que la institució està fortament marcada per una línia de treball i qualsevol desviació sobre el que s'espera és ràpidament redreçat.

Clubs amb fites esportives importants posen molt d'èmfasi en seguir una línia de treball, de vegades ofegant les iniciatives dels entrenadors o els interessos diversos dels esportistes. Hi ha un cert pensament únic per uniformitzar les actuacions. Si en el primer cas de la coordinació genèrica anunciaven que els coordinadors podien desentendre's o dimitir de la seva supervisió del funcionament general dels equips, en aquest cas de vegades ens trobem que estan massa a sobre i fins i tot s'aprofita qualsevol oportunitat per fer-se present dins de l'equip.

Quan un primer entrenador falta, en aquests clubs és el director tècnic o coordinador que hi va enlloc del ajudant. Potser en els entrenaments "delega", però davant el gran públic i per afany de notorietat, és ell/a que dirigeix l'equip. Aquesta és una clara intromissió que "s'imposa" sobre l'equip, i que clarament desetabilitza i desautoritza l'equip tècnic, així com presenta una imatge paternalista de la intervenció del director tècnic o coordinador.

COORDINACIÓ RESPECTUOSA
Aquest és el tercer tipus de coordinació que volia presentar, i amb el que em sento més proper. Es basa en una idea senzilla: els equips de treball els dinamitzen els tècnics que hem seleccionat i ubicat als equips, i la feina i responsabilitat està en les seves mans. Aquesta idea l'hem de mantenir de principi a final de temporada i, llevat de situacions extremes, hem de respectar les decisions que prengui el propi grup.

Hem de vetllar per que aquestes persones, els tècnics responsables, estiguin el millor preparades que pugui ser. També hem d'ocupar-nos que mentre estiguin portant l'equip puguin tenir formació i/o supervisió per part nostra. La intervenció i el lideratge l'han de dissenyar ells i elles, i el resultat i procés serà reflex de la seva habilitat per portar el seu projecte d'equip endavant.

DIFERÈNCIES FONAMENTALS ENTRE LA COORDINACIÓ RESPECTUOSA I LES ALTRES DUES
A diferència de la primera versió que hem presentat, nosaltres ens involucrem amb els equips a través dels tècnics, que han de notar el nostre recolzament i presència. La nostra participació en la vida de l'equip ha de ser pràcticament invisible, podent donar una certa imatge de club en reunions o activitats dirigides a pares i mares, i poc més. Les reunions d'equip amb els jugadors i els entrenadors haurien de respectar-se al màxim, i no ficar-hi el nas.

Tanmateix, i a diferència de la segona versió de la coordinació, s'hauria d'evitar alliçonar als jugadors en qualsevol aspecte relacionat amb el funcionament de l'equip, ja que això forma part de la feina esclussivament de l'entrenador/a. L'excessiva insistència en generar una línia de treball pot incomodar als entrenadors, que han de sentir-se amb una certa flexibilitat per dur endavant el projecte esportiu.

Pel que fa a la resolució de conflictes penso que és interessant optar per una línia de treball, la de la coordinació respectuosa, que dona tranquilitat al tècnic per desenvolupar el seu treball. Al mateix temps cal fer present als jugadors que l'equip ha de resoldre, ells mateixos, els conflictes. Per això cal uns entrenadors "ben entrenats" (valgui la redundància) en la direcció de grups, i el tràmit vital d'haver informat als pares i mares de que l'opció pedagògica en resoldre els problemes dins de cada equip.

DARRERS COMENTARIS (PERSONALS)
He estat 5 anys ocupant càrrecs de director tècnic o coordinador, més de 15 com entrenador, i com a jugador he pogut viure diferents estils de coordinació (veient com coordinaven als meus propis entrenadors). En altres ocasions havia enunciat altres classificacions, però ara (en un sentit fins aviat a la coordinació) em sorprenc a mi mateix amb aquesta classificació senzilla i il·lusionada.

QUÈ ÉS NECESSARI EMPRENDRE I EN QUÈ VAL LA PENA GASTAR-SE ELS DINERS

Avui he tingut un dinar entretingut amb gent de bàsquet. Hem estat parlant de moltes coses, però el tema principal (si es pot dir així ja que de tants mòbils sonant durant l'àpat semblaven més aviat directius d'una emprea que entrenadors de bàsquet) ha estat relacionat amb el mercat potencial al que puc arribar amb l'empresa que he engegat.

Teníem obert el debat de que els clubs, les AMPA's o els ajuntaments podien necessitar consultoria o formació, però que a fi de comptes o els seus dirigents no ho consideraven necessari, o bé feien números i pensaven que no tenien els recursos econòmics per finançar-ho.

La veritat és que la realitat és més que allò que percebem allà fora. Sense ànim de posar-nos especialment més filosòfics del que és costum en aquest blog, dir-vos que percebem però alhora interactuem a diferents nivells amb allò que percebem i per això ens arriba una imtage construïda de la realitat. Es noten les lectures de Gregory Bateson (no confondre amb Gregory House, ja que malgrat ser dos genis, un fou de carn i ossos i l'altre ho és de la petita pantalla). La mirada de l'observador, dèiem, com sabem de fa temps, influeix a allò que està passant i no podem deixar-la de banda, ni ens deixa indiferents.

Com es pot veure, un no pot evitar posar-se filosòfic. Tot plegat, em sento una ment inquieta i emparentat en certa manera amb els filòsosofs peripatètics grecs, que pensaven tot caminant. En el meu cas, davant del portàtil, en el tren o conduint.

Dit això, és cert que dos dels problemes amb els que hem puc trobar són (1) la manca de costum o no percepció de la necessitat de demanar assessorament, per una banda, i per l'altra (2) el fet de considerar que no es tenen recursos econòmics suficients per pagar un servei d'aquesta mena.

Per anem a l'arrel del plantejament: per a alguns de la taula (mentre ens barallàvem per acabar-nos unes amanides pantagruèliques) aquest dos punts (1 i 2) eren vist com un problema, un obstacle o un handicap. Era la mirada sobre uns fets que tenyien i podien fer més negre la situació del que realment pot arribar a ser. Per què mirat amb un altres ulls pot estar tenyit d'esperança i optimisme, que no confondre amb una mirada pueril que no atén a raons. Però, en tot cas, no voldria portar-ho al terreny de l'optimisme i el pessimisme, que són paraules per mi buïdes (o buidades) de significat.

Seguim. Per a mi, per exemple, en això consistia la gràcia de centrar-me en aquest mercat: assumir precissament el repte de poder triomfar en un àmbit que per alguns no ha estat lucratiu ni especialment exitós alhora de captar clients.

Veure un problema o un repte són maneres diferents de mirar les coses. Jo penso que pot arribar a trencar-se el costum (més fàcilment del que molta gent es pensa) de que les entitats sense ànim de lucre no demanin, habitualment, assessorament. Per a mi cal preguntar-nos: qui ofereix serveis a aquestes entitats i què se'ls pot oferir que els resulti atractiu? Com podem arribar als nostres clients i presentar-los quelcom atractiu?

Com sempre a tot arreu, als clubs els recursos econòmics també són limitats. Anem a fer atractiu poder contractar aquests serveis que oferim amb cura, professionalitat i bona imatge, i vincular-ho a processos personals i organitzatius que aportin sensacions que no hi eren. Que obrin la porta a la satisfacció, l'autoconeixement i la utilitat a les persones dins de les institucions esportives que vulguin tenir aquesta experiència. I si no ens volen contractar és que no els interessa comptar amb l'ajuda per passar per aquesta experiència. Per tant, especialment en el cas de Keysport, s'estaran perdent una oportunitat molt, molt bona.

DISCURS D'UNA ENTITAT ESPORTIVA MEDIOCRE

A mi em dona la sensació de que els clubs esportius han de buscar motors per liderar el projecte d'aquella entitat, ja sigui des de dins de la directiva, en la direcció tècnica, en el grup d'entrenadors/es o bé d'altres col·lectius que vigoritzin l'organització.

Darrerament he vist com un excès d'interès per voler dirigir l'àrea esportiva des de la directiva porta a prendre decisions esportives arriscades i que comprometen el futur esportiu a pocs partits d'acabar la lliga. També he vist com els clubs s'ofeguen en un mar de dubtes i indefinició del projecte i canvien d'entrenador diverses vegades en una mateixa temporada. Però també he pogut comprovar que la importància de la directiva en un club és relativa: la trobes a faltar en alguns moments però hi ha clubs que se'n surten la mar de bé sense directiva o amb una directiva sota mínims.

La veritat és que per a mi la directiva té, a nivell personal, un valor ambivalent. La meva relació amb elles ha quedat lluny de la placidesa en alguns casos. En d'altres ens hem entès força bé, hem parlat el mateix llenguatge, i hem caminat junts per un temps. De fet, n'he viscut de molt diferents a CB Grup Barna, AESC-Ramon Llull, BAM, AB Premià, així com actualment a CB Calella i AE Salesians Mataró. En alguns casos eren presidencialistes; d'altres tenien tendències i neguits per la gestió; altres eren molt familiars i reposades; també les he trobat, en d'altres casos, d'inexistents, d'indiferents, d'inoperants. Algunes, per què no dir-ho, també les he trobat sincerament confiades en els responsables tècnics que hi eren al davant. Aquestes darreres són les que més m'agraden.

Podríem compondre una Balada de la Directiva Trista i Apagada que Esgota les seves Darreres Llàgrimes si estiguèssim al Far West. Però no és el cas. I darrerament penso cada dia a més força i convicció que qualsevol Directiva que es valori ha d'afegir valor a l'organització (valgui la redundància). És per això que hem de buscar eines per adreçar als que endrecen, com comentava en la III Trobada de Directors Tècnics del passat 31 de març. És a dir, per formar i ajudar en la seva tasca a Directives que tenen l'impuls de fer bé les coses però, malauradament, no reuneixen prou (auto)coneixement del grup, reflexió en clau institucional, expertesa en rols i comunicació, així com disseny d'organitzacions.

No val de res fer-nos llàstima i dir que fem allò que podem. No n'hi ha prou. Per favor, la Directiva no ha de ser-hi allà i prou! Ha de voler-hi ser per fer valuosa la seva tasca, per fer-la amb talent i amb professionalitat, per marcar diferències i ser un termòmetre ètic!

Només les entitats mediocres es conformen amb dir que fan el que poden. No és ben bé el discurs de la institució, sinó d'alguns dels seus membres. Però el problema és que ens l'acabem creient tots plegats, passa a formar part del nostre paissatge habitual i l'acceptem com familiar, normal, correcte. Allò que algú ha dit és un lloc comú en la cultura de la nostre organització, s'instal·la i va deixant-nos a tots igual, uniformes. Si, de vegades ens refugiem en dir que fem el que podem, però això només amaga que hauríem d'estar fent alguna altra cosa. Hem de tenir el valor de fer-les, aquelles coses importants i necessàries. I no ens valen excuses.