El dimarts 27 de març a les 19:00 vam fer la posada de llarg del meu nou llibre, Aprender a ganar, en un recinte agradable (Llibreria Alibri) i en bona companyia. Amics i amigues, professionals del ram de l'esport, i d'altres persones interessades en el tema educatiu van estar escoltant les meves cabòries durant una mitja hora aproximadament, donant després torn de paraula als assistents.
No recolliré aquí els detalls de la meva presentació, doncs anaven en una línia molt similar a un text anterior que he penjat al meu blog, així com a les línes mestres del llibre. Ara bé, algunes aportacions del públic mereixen un breu comentari, doncs penso que són elements que s'afegeixen i sumen a la causa que jo he volgut defensar en el meu llibre, la de recuperar el valor ètic i educatiu de la competició.
Un professor de secundària va lligar la idea de que "allò important és participar" amb la seva experiència amb esplais. Va fer referència a que aquesta lliçó que jo comento en el llibre, que era també una experiència viscuda per ell fa alguns anys. La reflexió estava en la línia de que hi havia punts en comú entre aquest discurs aplicat al món de l'esport (jo vaig puntualitzar que aquesta frase s'atribueix a Pierre de Coubertain), i altres realitats, com és el cas del lleure. En tots dos casos, la idea de fons és que amb participar n'hi ha prou, que no cal anar a més enllà, i que per tant no s'aspira al màxim, a ser un top.
Un psicòleg de l'esport i entrenador va comentar que a fi de comptes et trobes que els nanos van a competir, com també hi ha casos que van a fer amics. Com entrenador veus a què venen uns, a què venen als altres. I reflexionava sobre la necessitat de buscar un punt d'equilibri en tot plegat. Penso que és important escoltar-nos a la gent que fa l'activitat, i saber els seus objectius. Aquest psicòleg de l'esport va assenyalar com en alguns casos nens que practiquen esports d'equip s'acaben passant, fruit de la competitivitat que ells o els seus pares tenen, a un esport individual, per poder despuntar més (que només depengui del seu rendiment, i no dels altres).
Un altra persona, també lligada amb el molt de l'esplai i de l'escoltisme, va fer referència coma nivell educatiu es veu una moda en la qual la nota es diu que és menys important. Durant un temps no es valora el rendiment escolar, només el comenta si el nen o nena "progressa adequadament". La pregunta és: per quan deixem el mirar amb lupa els resultats acadèmics? I lligat amb això, què passa amb mirar només de passada el rendiment esportiu, i insistir en fixar-nos en la idea de que tothom ha de jugar als partits? Hi ha clares concomitàncies entre aquests àmbits: esport, escola, lleure.
Una altra assistent, en aquest cas provinent del món de la gimnàstica rítmica, va comentar que formava part d'un grup de treball en el qual es buscava moidificar reglamentacions per tal de protegir més a les nenes de 4 anys que fan aquest esport. La idea és que el reglament que se'ls aplica a les competicions els fa estar pendents del maquillatge, d'estar primes, dels brillantets del maiots... La reflexió era fins a quina edat calia aplicar normes que modifiquen la lògica adulta dels esports, per adaptar-la al món dels infants. La meva resposta és que en els esports d'equips hem carregat molt la balança del cantó de les adaptacions, i que ara crec que ha arribat el moment de des-regularitzar un seguit de situacions que han estat promogudes -pretesament, sense garanties pedagògiques de cap tipus- per "protegir" l'infant (norma d'alinació, límit de punts/gols de diferència). És evident per mi que aquest hauria de ser el camí en els miniesports, però no puc opinar sobre disciplines individuals en les quals potser no hi hagi hagut aquesta inflació de les modificacions i regulacions evers aquest ideal confús la "protecció".
A continuació van haver altres intervencions més, en un fecund diàleg a la sala. En acabat, després de fer un gotet de vi gentilesa de Bodegas Torres i de xerrar una estona més a peu dret, l'acte de presentació va concloure coincidint amb l'hora de tancament de la Llibreria Alibri, uns fantàstic amfitrions.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrenament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Entrenament. Mostrar tots els missatges
dimecres, de març 28, 2012
divendres, de març 02, 2012
EL MUNDO NO ES UNA NURSERY
Estos días estoy de enhorabuena. He publicado ya mismo mi cuarto libro, que se titula Aprender a ganar y que, en esta ocasión, avala y publica Editorial Inde.
Me gusta cómo ha quedado el libro. Desde que lo escribí 2009 lo he ido reescribiendo, retocando, ampliando, mejorando. Ahora podéis ver el producto final en las librerías. Para más información, os ajunto el link con la ficha del libro en la página web de la editorial: podéis clicar aquí.
Temo que estamos caminando por una peligrosa pendiente: una en que se insiste que la infancia se debe proteger, se debe custodiar de los peligros de la vida real. La lógica del aprender a perder, un discurso propio de la Educación Física y el deporte en las décadas de 1980 y 1990, nos ha llevado a que en las décadas siguientes nos hayamos centrado enfermizamente, en la cultura deportiva, en la importancia que psicológicamente tiene perder.
Para no perder, se les propone a los niños jugar una competición descafeinada (desenfatizada, según César Torres y Peter Hager), una retahíla de juegos cooperativos y, más últimamente, deportes de nuevo cuño, como el colpbol. Ante este panorama casi me desespero, aunque pienso que es necesario que me mantenga sereno y firme en mi empeño: reivindicar la recuperación progresiva de la cultura competitiva entendida de una manera sana, y que yo enlazo con el lema de aprender a ganar.
Me gustaría que con la lectura del libro, los dirigentes deportivos abriesen los ojos y lograsen ver que estamos yendo demasiado allá en la protección de la infancia. De hecho, estoy convencido que estamos viviendo una inflacción excesiva de las medidas de protección, lo que acaba conduciendo -inevitablemente- a la sobreprotección y al paternalismo. Hay una serie de medidas que tienen relación con lo normativo, como puedan ser la norma de alineación generalizada en los minideportes, las normas de máximo de puntos/goles de diferencia entre equipos, o bien la prohibición de la defensa zonal en minibasket y en minibalonmano, que preceisamente muestran por los derroteros -esa peligrosa pendiente- por los que estamos llevando al deporte infantil.
Todo este cómputo general me parece un pastiche que difumina la sensación de autoría de los jugadores y entrenadores, que realiza un acercamiento repleto de prejuicios. Se duda del valor de la competición, tratanto de ensamblar una concepción educativa del deporte con una competición descafeinada, aunque se les vende a los jugadores que es una competición fidedigna. Ni por asomo estamos brindando a los niños competiciones que lo sean realmente, sino competiciones de cartón piedra con una pseudopedagogía.
Ante este panorma, me concierno con lo que está ocurriendo y planteo mis serias dudas por qué estemos yendo por el buen camino. Muchas cosas deberíamos cambiar si queremos asegurar unas buenas experiencias formativas en el deporte, y no una plaga de gestos benefactores, solidarios y condescendientes. Hay una búsqueda de la bondad en el deporte, una cruzada que raya con la obsesión de los religiosos que, en las Cruzadas, buscaban el Santo Grial. Para los que avalan los juegos cooperativos y las fórmulas de competición descafeinada, les propongo que echen un vistazo a mi libro. Pienso que, a fin de cuentas, es importante sumar personas a la causa de recuperar el valor de la competición exigente en el deporte, y también en el resto de ámbitos de la vida. Y es que, como recién he descubierto que dijo muy sabiamente Freud, el mundo no es una nursery.
Me gusta cómo ha quedado el libro. Desde que lo escribí 2009 lo he ido reescribiendo, retocando, ampliando, mejorando. Ahora podéis ver el producto final en las librerías. Para más información, os ajunto el link con la ficha del libro en la página web de la editorial: podéis clicar aquí.
Temo que estamos caminando por una peligrosa pendiente: una en que se insiste que la infancia se debe proteger, se debe custodiar de los peligros de la vida real. La lógica del aprender a perder, un discurso propio de la Educación Física y el deporte en las décadas de 1980 y 1990, nos ha llevado a que en las décadas siguientes nos hayamos centrado enfermizamente, en la cultura deportiva, en la importancia que psicológicamente tiene perder.
Para no perder, se les propone a los niños jugar una competición descafeinada (desenfatizada, según César Torres y Peter Hager), una retahíla de juegos cooperativos y, más últimamente, deportes de nuevo cuño, como el colpbol. Ante este panorama casi me desespero, aunque pienso que es necesario que me mantenga sereno y firme en mi empeño: reivindicar la recuperación progresiva de la cultura competitiva entendida de una manera sana, y que yo enlazo con el lema de aprender a ganar.
Me gustaría que con la lectura del libro, los dirigentes deportivos abriesen los ojos y lograsen ver que estamos yendo demasiado allá en la protección de la infancia. De hecho, estoy convencido que estamos viviendo una inflacción excesiva de las medidas de protección, lo que acaba conduciendo -inevitablemente- a la sobreprotección y al paternalismo. Hay una serie de medidas que tienen relación con lo normativo, como puedan ser la norma de alineación generalizada en los minideportes, las normas de máximo de puntos/goles de diferencia entre equipos, o bien la prohibición de la defensa zonal en minibasket y en minibalonmano, que preceisamente muestran por los derroteros -esa peligrosa pendiente- por los que estamos llevando al deporte infantil.
Todo este cómputo general me parece un pastiche que difumina la sensación de autoría de los jugadores y entrenadores, que realiza un acercamiento repleto de prejuicios. Se duda del valor de la competición, tratanto de ensamblar una concepción educativa del deporte con una competición descafeinada, aunque se les vende a los jugadores que es una competición fidedigna. Ni por asomo estamos brindando a los niños competiciones que lo sean realmente, sino competiciones de cartón piedra con una pseudopedagogía.
Ante este panorma, me concierno con lo que está ocurriendo y planteo mis serias dudas por qué estemos yendo por el buen camino. Muchas cosas deberíamos cambiar si queremos asegurar unas buenas experiencias formativas en el deporte, y no una plaga de gestos benefactores, solidarios y condescendientes. Hay una búsqueda de la bondad en el deporte, una cruzada que raya con la obsesión de los religiosos que, en las Cruzadas, buscaban el Santo Grial. Para los que avalan los juegos cooperativos y las fórmulas de competición descafeinada, les propongo que echen un vistazo a mi libro. Pienso que, a fin de cuentas, es importante sumar personas a la causa de recuperar el valor de la competición exigente en el deporte, y también en el resto de ámbitos de la vida. Y es que, como recién he descubierto que dijo muy sabiamente Freud, el mundo no es una nursery.
divendres, d’abril 01, 2011
PERÒ... I PEROVIC?
Les dues derrotes en terres gregues deixen el Regal Barça sense la possibilitat de defensar el títol de campions, precisament aquest any que es va decidir el Palau Sant Jordi com seu de la Final Four. Aquesta crua i amarga realitat peels culers, així com per la gent que hem gaudit d'un excel·lent repertori de joc d'aquest equip des de que Pascual n'és l'entrenador, no amaga les febleses d'un equip al que Obradovic li ha aconseguit prendre la mida i buscar-li les pessigolles.
Ens hem de treure el barret. Mentre Messina abandona el timó de l'equip blanc i delega en el seu deixeble avantatjat, tot dient que faltava maduresa a l'equip, i Vujosevic fracassa estrepitosament a Moscou, Obradovic torna a donar moltes alegries a l'afició del Panathinaikos. I és que la feina no era gens fàcil, sobretot després de la marxa del "trànsfuga" Spanoulis a l'Olympiakos, o la marxa d'un altre del pilars -i mai millor dit- de l'equip les darreres temporades, el colossal Pekovic. Que no hi sigui Jasikevicius no resulta una baixa tant considerable com les altres dues.
És clar, amb les baixes de Pekovic i Spanoulis calia fer alguna cosa. D'entrada, més galons -encara més- a Diamantidis, que abans s'havia de repartir la pilota amb Spanoulis. Calathes ha donat un pas endavant aquest any, i Drew Nicholas és d'aquells americans seriosos i complidors que no abunden. Sato ha tingut dies de tots colors en aquesta sèrie, des del decebedor primer encontre al Palau, a cistelles importants de tres punts però sobretot, en alguns moments claus, quan ha aturat en les penetracions un jugador com Anderson que trenca fàcilment a tothom. Tepic ha estat una presència testimonial, pero ha sortit els seus quatre minutets per donar descans a Diamantidis i Calathes, i de nou a la banqueta. I la feina que havia de fer, ja l'havia feta.
Batiste és una assegurança de vida, així com l'ofici de Tsartsaris i la punteria de Fotsis. Entre aquests tres pívots, els que més minuts han estat a pista, completen una de les millors rotacions interiors d'Europa... però millor que la del Barça? Fins i tot Vogioukas ha tingut el seu moment estelar en el quart partit, després de jugar només els inicis dels tres anteriors, pràcticament com si anés a desgastar als rivals i fer un parell de faltes. Kaimakoglu ha aparegut per jugar de '3' i de '4', i no ha decebut. Com Tepic, ha entrat amb una missió concreta -donar descans- i s'ha tornat a la banqueta.
Però tornem al Barça. El primer que haig de dir és que en el quart partit vaig trobar a faltar Perovic. No va jugar ni un sol minut. Fins i tot al tercer quart em semblava veure el joc de peus del jugador serbi... però en els moviments al pal baix de Vogioukas! Aquest llargarut jugador l'ha emulat diverse vegades girant-se cap a línia de fons i treient un mig ganxo amb l'esquerra. Aquest és un moviment que Perovic té apamat! Jo, sincerament, crec que el Panathinaikos no tenia ningú per aturar Perovic en 1x1, a no ser que sortís uns minuts Maric, però actualment està fora de forma, com es va poder veure al Palau.
Després d'uns partits molt bons a ACB, és extrany que Perovic no hagi jugat en el quart partit, i que durant l'eliminatòria Pascual no hagi fet la seva rotació de tres '5' diferents: Perovic-Vázquez-N'dong. Potser Perovic hagués pogut aportar alguna cosa més, però cal dir que Fran ha tingut bons minuts en atac durant la sèrie. En defensa ja és una altra cosa, on Fran i N'dong han patit de valent. Ara bé, no tota l'esquinçada del joc de l'equip blaugrana s'acaba amb l'absència de Perovic.
Se m'acudeixen quatre reflexions per explicar una mica més els detalls de la derrota del Barça, quatre més a banda de l'absència de Perovic:
1) Molta defensa en zona. Pascual no ens té acostumats als espectadors a tenir tant de temps defenses zonals. Crec que els jugadors tampoc estan acostumats. El Regal Barça ha fet molta zona aquesta sèrie amb el Panathinaikos, potser Pascual ha anat a remolc de la box and one d'Obradovic, defensa que posava ja fos amb Navarro o Lakovic a pista, fins asfixiar l'atac blaugrana. Crec que Pascual ha sumat més minuts en zona en quatre partits que en els tres anys que entrena l'equip. Jo recordo un dia jugant molts minuts a Manresa i poca cosa més, a banda de defenses especials puntuals.
2) Navarrodependència. Tot semblava indicar que el Regal Barça dels darrers temps cada cop depenia menys de la participació de Navarro per fer el seu joc d'atac. Però en les situacions límit això es deixa notar, i quan van maldades allò que funciona amb una cadència agradable s'entortolliga d'una manera horrorosa. I en aquesta sèrie s'ha fet palesa l'obsessió en alguns moments, el desfici, de jugar per Navarro quan estava marcat i, de vegades també estabornit, per la defensa grega. Un senyal més de la depèndencia de Navarro és que quan el quart partit, que Pascual va decidir començar-lo amb Navarro a la banqueta, de seguida que el Panathinaikos es va posar 6-0 va fer-lo anar a la cadira de canvis, encara que després el fes tornar a seure amb els seus companys. Comences sense Navarro a veure si ataques diferent, si la defensa grega no planteja tants paranys i quan et claven un 6-0 t'afanyes a voler posar Navarro? Pascual potser pensaria: "Haig de posar un Navarro a la meva vida", o bé que Navarro s'havia de posar la cap per fer de superheroi. El que potser no van tenir en compte és que els superherois són molt més recents que els déus de la mitologia grega...
3) Fer faltes enlloc de defensar i anar a recuperar. Aquest no és un mal exclussiu del Barça. Em farto de sentir als entrenadors dient "tenim x faltes d'equip per donar, no concedim cistelles", enlloc de dir-los: "defenseu sense faltes". Fer falta no és compatible amb defensar bé. És més, per defensar realment bé s'han d'evitar les faltes. El més flagrant va ser quan, en el quart partit i a manca de 2 minuts pel final, els jugadors del Barça fessin tres faltes seguides per ordre de Pascual per arribar al llindar del bonus, enlloc de defensar la jugada, recuperar de seguida i encistellar. Com és lògic, quan ja no calia fer-la -per mi no cal en cap moment-, crec que va ser Navarro o Ricky que va fer la falta que ja els duia als tirs lliures sense haver-se d'esforçar gaire. I és clar, amb la inèrcia de les tres faltes anteriors qualsevol canvia de xip i es posa a defensar enlloc de fer falta! Però bé, aquest és un mal estès pertot del que no s'escapa aquest fabulós equip, així que no li donarem més voltes (per ara).
4) La defensa de les penetracions i el bloc directe central. A mesura que passen els mesos més em costa d'entendre l'animalada de treball defensiu que els suposa als pívots del Barça haver d'aturar les penetracions dels exteriors, ja siguin creades a partir d'aclarides o de blocs directes, i que tanmateix hagin de recuperar el seu home o com a mínim assegurar una bona posició de rebot defensiu. Ja és veu d'hores lluny que Pascual exigeix aquest treball als seus interiors, i que és la seva manera d'entendre l'estratègia defensiva. Però el que cal analitzar és si aquesta filosofia defensiva no genera una cert acomodament dels jugadors exteriors, que saben que tenen un bastió al darrera que els protegeix. Em crida l'atenció com alguns jugadors del Barça xoquen amb el bloquejador enlloc de rodejar-lo (si els pívots els donen un flash o un show) o, com seria gairebé sempre la millor opció, passen forts de primer home.
Precisament amb equips que dominen el bloc directe central, situació paradigmàtica del que no ha de permetre la defensa (és a dir, que la pilota estigui al centre de la pista), és quan i on no queda clar el costat d'ajuda i, per tant, on s'espatlla tota bona defensa col·lectiva. El jugador que ha de caure per recollir la continuació de l'home gran després del bloqueig, sovint un dels alers, ja no queda clar qui és al no estar la pilota decantada. El Barça és en aquestes circumstàcies en les quals pateix més. Aquest no deixar el mig o centre de la pista és un ABC defensiu que si no es té cura, acaba per matar-te. Tant o més que quan no ets prou consistent en la defensa del 1x1 i et trenquen fàcil de fora a dins, o sinó vas a passar el bloc sinó a xocar. O fins i tot allò que us dèia d'anar a fer la falta enlloc de defensar i recuperar.
Aquest passadís central se l'ha buscat a consciència el mestre Diamantidis, que tant s'espavila en l'1x1 com a partir del bloc directe. Però abans ja havíem vist senyals d'alarma amb els partits contra Caja Laboral aquest any, on Marcelinho i Barac han fet un estrip a la defensa blaugrana. També el Fuenlabrada els va donar de tastar aqesta mateixa medicina amb un Ayón sensacional en el bloc i continuació, sortint una mica del patró dels darrers equips de Salva Madonado. Potser havia preferit més situacions de blocs indirectes: recordem les bones campanyes amb el Gran Canària, amb les sèries de passar i moure's i bloquejar indirecte. I no és que Fuenlabrada no jugui sistemes per buscar tirs després de bloc indirecte, que també ho fa, però contra el Barça els van castigar en el forat més gran que té la defensa blaugrana: la defensa de la continuació del bloquejador en situacions de bloc directe central, fruit de la gran dedicació dels interiors a taponar les penetracions dels exteriors.
M'he esplaiat força. Feia dies que no escrivia -al bloc, vull dir-, i arran de la decepció d'Atenes se m'han encès algunes llumetes, i he decidit compartir-les amb vosaltres. D'altra banda estic convençut que jugadors i staff tècnic aixecaran el cap, i com a bèstia ferida seran encara més temibles en el camí cap als playoffs de l'ACB. Després d'aquesta decepció no m'imagino al Regal Barça plantant-se a la final de l'ACB i deixant córrer el factor pista, que gairebé segur que acaba assegurant en el que queda de lliga regular, i encaixant un 3-0 com la temporada passada. Esperem que aquest Regal Barça sigui com l'au fènix i revisqui de les seves pròpies cendres, però caldrà tirar de video i passar la ITV una mica més aviat del que podien imaginar-se ells mateixos.
dimarts, d’octubre 26, 2010
COMETRE LA QUARTA FALTA A LA MEITAT DEL DARRER PERÍODE
Feia dies que no entrava a posar al dia el meu bloc. La veritat és que ja trobava a faltar esbargir-me una estona escrivint sobre esport. Sóc conscient de la doble deriva dels meus darrers posts: per una banda, futbolera; i per l'altra, posant el dit a la nafra d'alguns discursos de periodistes, discursos que m'inflamen. Però ara toca canviar el decorat, parlar de bàsquet i mirar de fer, més que una crítica constructiva (que no se ben bé el que és, encara que sigui una expressió comuna, habitual), un anàlisi comunicatiu.
La meva pregunta és: què vol dir que un entrenador substitueixi a un jugador que, a falta de cinc minuts per acabar el partit, comet la quarta falta? Crec que no és gens estrambòtic dir que una porció d'entrenadors reaccionen automàticament fent un canvi, i posant algun altre jugador a pista, algú que estigui menys "amenaçat" que el que acaba de cometre la quarta. Jo no sóc del parer de canviar un jugador en aquesta situació, ja que amb el poc temps que queda no crec que el canvi pugui servir per "reservar-lo". De fet, sovint els entrenadors no tornen a posar-lo més a pista.
El que passa és que actuar d'aquesta determinada manera comunica una sèrie d'aspectes, transmet una sèrie de missatges, no només als jugadors, sinó més enllà del cercle de l'equip, però sobretot és quelcom que importa pel que fa al rol que aleshores ocupen els jugadors:
a) Enlloc d'estar eliminat amb cinc faltes, estàs "eliminat" amb només quatre. Clarament el missatge que li arriba a un jugador és que allò que el condemna a la banqueta no és el reglament i el fet de cometre la cinquena, sinó els clixés que l'entrenador duu a sobre i que condicionen la partipació, potser vital, d'aquell jugador que ha comès la quarta. Estem perdent el jugador? Jo tinc clar que si no compto amb algú que porta quatre faltes, l'estic perdent pel que podria arribar a fer abans de cometre la cinquena, si és que l'arriba a cometre. A més a més, un entrenador rival que ens hagi fet l'scouting fins al nivell de detall de fixar-se amb això, pot buscar forçar la quarta per "provocar" el canvi. Només faria la salvetat de fer el canvi amb la quarta si aquella falta que ha comès el jugador ens indica, d'alguna manera encara que pugui semblar massa subtil el senyal que ens arriba, que no està dins del partit. Això podria passar en alguns casos, i aleshores trobaria justificar canviar-lo, d'acord al significat que té aquella falta en el discurs del jugador.
b) Un jugador amb quatre faltes no defensa al 100%. Si canviem algú que li han assenyalat la quarta, i està jugant prou bé, de manera indirecta podem estar donant a entendre que "el jugador és egoïsta i no voldrà fer la cinquena falta, per tant no defensarà al màxim". Estic segur que alguns entrenadors desconfien dels seus jugadors, i s'imaginen que la defensa no serà al límit, sinó que el jugador es reservarà. No és tant una qüestió de si realment s'està reservant algun jugador, com ara la desconfiança que mostra l'entrenador, la falta de convicció en que el jugador s'esforçarà sense amagar-se en el joc defensiu. Aquesta desconfiança, moltes vegades no prou fonamentada o dirigida de manera generalitzada a tots els jugadors, malmet el bon treball que pugui haver estat fent i podria continuar desenvolupant el jugador, coronant una participació excel·lent. És precisament en aquest sentit que podem veure l'entrenador en un rol de sabotejador del projecte victoriòs de l'equip.
c) No es pot defensar sense fer falta. Això és el més gruixut de tot, el que em fa posar de més males puces. En el rerefons d'aquest debat de si canviar o no canviar el jugador amb quatre faltes, el que flota a l'aire és precisament el dubte de que es pugui jugar sense infringir l'apartat normatiu de les faltes. De fet, un grapat d'entrenadors s'afanyen a recordar als seus jugadors que "tenim encara tres faltes d'equip per fer", la qual cosa és una invitació a fer falta, és a dir, a matar el joc. Em va agradar sentir un comentari durant un temps mort de Salva Maldonado en el partit Fuenlabrada - Unicaja, jugat fa escassos dies, dient als seus jugadors quelcom de relacionat, no ja amb les faltes, sinó amb la defensa.
Doncs del que hem de parlar als jugadors és de defensar, atacar, córrer el contraatac, però no mencionar el fer faltes com si fos part d'un temps mort, d'un temps pels comentaris tècnics. Per mi parlar de fer falta és dels comentaris més poc tècnics que un entrenador pugui fer, encara que faci el posat de tècnic estratega que dosifica les faltes d'equip. No ho és pas, ja que et carregues estrepitosament l'actitud respectuosa dels jugadors per no infringir la part del codi que estipula les faltes, ja que és pot defensar amb el ganivet a la boca sense haver de tirar de faltes.
Tornant al que Maldonado venia a dir és que, gràcies a estar encara lluny del bonus, els jugadors podien defensar al límit, mirar d'anticipar una línia de passada al pal baix, però no anar alegrement a fer falta. Crec que el seu comentari és molt encertat, i encasseja en el món del bàsquet. La majoria d'entrenadors conviden als jugadors a cometre-les, a carregar-se, quan això és una mesura molt contraproduent, ja que en un moment o altre es gira en contra de l'equip.
Com pot ser que en algun moment del partit demanem que facin falta, als finals de quarts sobretot, quan la norma sanciona el jugador i l'equip que la comet? És que el fet de no donar tirs lliure compensa fer la primera, o la tercera, falta personal d'un jugador? És que això que demanem als jugadors, màgicament, no tindrà conseqüències ara i també més endavant? No ens adonem que el millor joc d'atac i la millora defensa es veu quan es juga vigorosament, però sense faltes? Això és una de les coses que ens hauríem de mirar.
La meva pregunta és: què vol dir que un entrenador substitueixi a un jugador que, a falta de cinc minuts per acabar el partit, comet la quarta falta? Crec que no és gens estrambòtic dir que una porció d'entrenadors reaccionen automàticament fent un canvi, i posant algun altre jugador a pista, algú que estigui menys "amenaçat" que el que acaba de cometre la quarta. Jo no sóc del parer de canviar un jugador en aquesta situació, ja que amb el poc temps que queda no crec que el canvi pugui servir per "reservar-lo". De fet, sovint els entrenadors no tornen a posar-lo més a pista.
El que passa és que actuar d'aquesta determinada manera comunica una sèrie d'aspectes, transmet una sèrie de missatges, no només als jugadors, sinó més enllà del cercle de l'equip, però sobretot és quelcom que importa pel que fa al rol que aleshores ocupen els jugadors:
a) Enlloc d'estar eliminat amb cinc faltes, estàs "eliminat" amb només quatre. Clarament el missatge que li arriba a un jugador és que allò que el condemna a la banqueta no és el reglament i el fet de cometre la cinquena, sinó els clixés que l'entrenador duu a sobre i que condicionen la partipació, potser vital, d'aquell jugador que ha comès la quarta. Estem perdent el jugador? Jo tinc clar que si no compto amb algú que porta quatre faltes, l'estic perdent pel que podria arribar a fer abans de cometre la cinquena, si és que l'arriba a cometre. A més a més, un entrenador rival que ens hagi fet l'scouting fins al nivell de detall de fixar-se amb això, pot buscar forçar la quarta per "provocar" el canvi. Només faria la salvetat de fer el canvi amb la quarta si aquella falta que ha comès el jugador ens indica, d'alguna manera encara que pugui semblar massa subtil el senyal que ens arriba, que no està dins del partit. Això podria passar en alguns casos, i aleshores trobaria justificar canviar-lo, d'acord al significat que té aquella falta en el discurs del jugador.
b) Un jugador amb quatre faltes no defensa al 100%. Si canviem algú que li han assenyalat la quarta, i està jugant prou bé, de manera indirecta podem estar donant a entendre que "el jugador és egoïsta i no voldrà fer la cinquena falta, per tant no defensarà al màxim". Estic segur que alguns entrenadors desconfien dels seus jugadors, i s'imaginen que la defensa no serà al límit, sinó que el jugador es reservarà. No és tant una qüestió de si realment s'està reservant algun jugador, com ara la desconfiança que mostra l'entrenador, la falta de convicció en que el jugador s'esforçarà sense amagar-se en el joc defensiu. Aquesta desconfiança, moltes vegades no prou fonamentada o dirigida de manera generalitzada a tots els jugadors, malmet el bon treball que pugui haver estat fent i podria continuar desenvolupant el jugador, coronant una participació excel·lent. És precisament en aquest sentit que podem veure l'entrenador en un rol de sabotejador del projecte victoriòs de l'equip.
c) No es pot defensar sense fer falta. Això és el més gruixut de tot, el que em fa posar de més males puces. En el rerefons d'aquest debat de si canviar o no canviar el jugador amb quatre faltes, el que flota a l'aire és precisament el dubte de que es pugui jugar sense infringir l'apartat normatiu de les faltes. De fet, un grapat d'entrenadors s'afanyen a recordar als seus jugadors que "tenim encara tres faltes d'equip per fer", la qual cosa és una invitació a fer falta, és a dir, a matar el joc. Em va agradar sentir un comentari durant un temps mort de Salva Maldonado en el partit Fuenlabrada - Unicaja, jugat fa escassos dies, dient als seus jugadors quelcom de relacionat, no ja amb les faltes, sinó amb la defensa.
Doncs del que hem de parlar als jugadors és de defensar, atacar, córrer el contraatac, però no mencionar el fer faltes com si fos part d'un temps mort, d'un temps pels comentaris tècnics. Per mi parlar de fer falta és dels comentaris més poc tècnics que un entrenador pugui fer, encara que faci el posat de tècnic estratega que dosifica les faltes d'equip. No ho és pas, ja que et carregues estrepitosament l'actitud respectuosa dels jugadors per no infringir la part del codi que estipula les faltes, ja que és pot defensar amb el ganivet a la boca sense haver de tirar de faltes.
Tornant al que Maldonado venia a dir és que, gràcies a estar encara lluny del bonus, els jugadors podien defensar al límit, mirar d'anticipar una línia de passada al pal baix, però no anar alegrement a fer falta. Crec que el seu comentari és molt encertat, i encasseja en el món del bàsquet. La majoria d'entrenadors conviden als jugadors a cometre-les, a carregar-se, quan això és una mesura molt contraproduent, ja que en un moment o altre es gira en contra de l'equip.
Com pot ser que en algun moment del partit demanem que facin falta, als finals de quarts sobretot, quan la norma sanciona el jugador i l'equip que la comet? És que el fet de no donar tirs lliure compensa fer la primera, o la tercera, falta personal d'un jugador? És que això que demanem als jugadors, màgicament, no tindrà conseqüències ara i també més endavant? No ens adonem que el millor joc d'atac i la millora defensa es veu quan es juga vigorosament, però sense faltes? Això és una de les coses que ens hauríem de mirar.
dijous, d’agost 20, 2009
FEEDBACK EN L'EXECUCIÓ MOTRIU
Ahir em banyava a la piscina (piscina és un dir: un petit vas inflable) amb la meva neboda, com ja portem unes quantes tardes aquest estiu, i de cop i volta em va dir:
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
dijous, de maig 21, 2009
"ÉS LEGAL I LEGÍTIM JUGAR COM HO HA FET EL CHELSEA"
Que un acèrrim barcelonista com Josep Maria Puyal, el degà de la ràdio esportiva en català, faci aquesta afirmació durant la eliminatòria Chelsea-Barça em dona esperança de que en el món dels mitjans de comunicació no tot és perdut.
Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.
Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.
Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.
Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.
Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.
Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.
Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.
Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.
Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.
Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.
divendres, d’abril 24, 2009
EN DEFENSA DE LA DEFENSA
Aquest és un escrit que pretén alertar de possibles perills metodològics a entrenadors refiats en el coneixement establert que circula arreu. És a dir, és un escrit per advertir certes situacions que afecten a la defensa en el bàsquet i que en certa manera tenen en comú que limiten les possibilitats del jugador de desenvolupar-se.
La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.
Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.
Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.
Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:
La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.
Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.
Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.
Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:
- No es defensa amb les mans. Com volem recuperar la pilota sense fer servir les mans? Només si l'altre equip la perd? És una bajanada. Es confon fer servir les mans (per molestar, per pressionar el bot, per tapar línies de passada) amb el fet de fer falta. De vegades fins i tot han de portar les mans a l'esquena, sense poder equilibrar-se en els desplaçaments laterals. Alguna vegada s'arriba fins a l'extrem de l'absurditat quan se li exigeix al jugador defensar amb opció de recuperar la pilota: No li robis la pilota! Em demano: ens podem afartar de recuperar i encistellar? Ens interessa donar-li al jugador jove aquest missatge?
- No canviar en els bloqueigs directes. El cert és que alguns equips fan servir el bloc directe, i alguns entrenador volen defensar negant el canvi. Crec que aquí es confon l'acomodar-se del jugador que no mira de passar els bloqueigs, i escapa el contacte amb el bloquejador, amb l'opció tàctica del canvi, que pot ser tant bona com una altra si es treballa bé.
- Amb minis no hi ha ajudes. No ensenyem les ajudes o no en fan els jugadors? La veritat és que sembla encara llunyà el dia en que els minis tinguin assumit que l'objectiu és, més enllà d'aturar el seu home, un altre. L'objectiu, abans de tot, és que el seu equip recuperi la pilota com abans millor per poder encistellar, i evitar que els encistellin, sigui o no el seu home.
- No saltem al tap! Aquí de nou es confon el tema vital del timing de salt i no caure amb les fintes de tir, amb el fet de no programar el treball del tap. No he vist enlloc que es plantegi una progressió per millorar l'habilitat del tap. Jo crec que hem d'explicar i entrenar com i quan saltar per col·locar el tap o fer canviar el tir.
- Oblit de les defenses agosarades. Què hem fet dels traps o de la defensa per darrera (empaitant) l'home pilota? Crec que la defensa ha de ser agressiva i mirar de recuperar la possessió, i per això no podem tancar-nos a darrera. A curt termini estar tancats acostuma a no servir per evitar tir còmodes i facilita les penetracions. A llarg termini no serveix ni per controlaer el rebot, ja que els jugador baixen el to muscular en defensa, "es reserven".
Aquests cinc punts són un tast de situacions que seria important tenir en compte, ja que pesen com a llosses en el funcionament dels equips, sobretot en iniciació i formació. Es tracta de situacions les quals no rebatem gaire sovint, que donem per bones. Forma part d'un seguit d'idees limitadores que considero cal posar en dubte de manera evident i notòria, i que aquest canvi de mentalitat repercutirà de manera progressiva en el desenvolupament esportiu dels nostres jugadors i jugadores.
dissabte, de març 21, 2009
LA GRAPA EN EL BÀSQUET FEMENÍ
Fa un parell de dies Barack Obama va haver de disculpar-se després d'unes declaracions poc afortunades. En el late show de Jay Reno (crec que aquest és el seu nom), quan li van demanar si sabia jugar a bitlles, va explicar quina marca havia fet i de seguida va fer la broma que era una marca per anar als jocs paralímpics. Allà va fer una relliscada, i es va sortir del discurs políticament correcte.
Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".
Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.
Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.
"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.
Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).
Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).
De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.
Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".
Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.
Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.
"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.
Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).
Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).
De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.
dimarts, de març 17, 2009
ESPERAR EL TEU MOMENT
Ahir estava entrenant un grup d'infantils i els vaig insistir, més del que tenia pensat en un primer moment, en una idea bàsica pel joc ordenat: "Espereu el vostre moment".
Jugàvem una arribada de contraatac amb la pilota per la banda, el carril central lliure per arribar en carrera i tallar fins a sota de l'anella, per després continuar-ho aclarint la zona i permetent un nou tall, ara des del costat feble. Una experiència d'arribar jugant que és el segons cop que els portava a aquest grup.
La generació de bàsquet And1 ja fa temps que corre pels patis d'escola i també pels clubs. És inevitable que els jugadors avui en dia vesteixin samarretes de Paul Pierce o Chris Paul. Aquest darrer, de la mateixa manera que Tony Parker, són jugadors d'1x1 per definició, i tenen unes habilitats estupendes.
Això està molt bé. Bases ofensius i anotadors sempre seran benvinguts. El bàsquet modern és així. Però també necessitem que tots els jugadors siguin capaços de jugar amb pausa també, i això implica necessàriament estar quiets en algun moment del joc. Fixar el seu defensor és una de les missions imprescindibles que cal que compleixin els jugadors sense pilota, i no crec que s'insisteixi prou en els entrenaments. Una pausa dinàmica, vull dir. Mirant la pilota, fent ajudes ofensives en les penetracions, anant al rebot. O bé esperant per aparèixer i poder jugar l'1x1.
Hi ha tendència a pensar en termes de col·laboració o bé amb passada, o bé amb bloqueigs, però no tant en termes de fixar l'aparellament defensiu. I és una de la premisses més importants per un bon joc d'equip, en la mesura que jo penso que les aclarides són "el" fonament bàsic del joc col·lectiu, el principi organitzador, en iniciació als esports col·lectius.
Em trobo en un moment professional en que he hagut d'aturar-me. Picava algunes portes però no sabia si em volien cridar per treballar amb mi, o no. Quedar-me quiet ha estat un canvi, un posar-me en marxa, encara que soni estrany. Estava sempre fent el mateix, i si sempre demanes però no t'ho demanen, el que estàs fent és ocupar un rol poc lluït, gens interessant.
He vist com aquest canvi de no trucar més a aquells que no em truquen està funcionant. Ara m'estan telefonant d'altres llocs per oferir-me feina, i m'estic permetent demanar feina a altres llocs més interessants i prestigiosos que fins ara. Com a mínim no estableixo una relació de demanar i demanar. A la Universitat de Barcelona, per exemple. Els proposo algunes activitats i volen comptar amb mi. A més a més ara trobo més llocs que, directament, m'ofereixen feina sense jo oferir-me. Podríem dir que "estic esperant el meu moment", és a dir, que espero que en truquin i em demanin què faig i si els puc ajudar (faig el meu 1x1 amb el client).
Fet aquest breu apunt autobiogràfic, seguiré amb el que anava dient. Els jugadors han de poder quedar-se quiets un moment, respectar un ordre en els talls (una norma dins del joc), per després poder aparèixer i demanar la pilota. Massa jugadors demanen massa sovint la pilota. I el que convé, com també en altres àmbits de la vida, és esperar el teu moment. Hi ha un timing que cal respectar, i si ho fem tot lliga, tot es sincronitza molt més bé.
Jugàvem una arribada de contraatac amb la pilota per la banda, el carril central lliure per arribar en carrera i tallar fins a sota de l'anella, per després continuar-ho aclarint la zona i permetent un nou tall, ara des del costat feble. Una experiència d'arribar jugant que és el segons cop que els portava a aquest grup.
La generació de bàsquet And1 ja fa temps que corre pels patis d'escola i també pels clubs. És inevitable que els jugadors avui en dia vesteixin samarretes de Paul Pierce o Chris Paul. Aquest darrer, de la mateixa manera que Tony Parker, són jugadors d'1x1 per definició, i tenen unes habilitats estupendes.
Això està molt bé. Bases ofensius i anotadors sempre seran benvinguts. El bàsquet modern és així. Però també necessitem que tots els jugadors siguin capaços de jugar amb pausa també, i això implica necessàriament estar quiets en algun moment del joc. Fixar el seu defensor és una de les missions imprescindibles que cal que compleixin els jugadors sense pilota, i no crec que s'insisteixi prou en els entrenaments. Una pausa dinàmica, vull dir. Mirant la pilota, fent ajudes ofensives en les penetracions, anant al rebot. O bé esperant per aparèixer i poder jugar l'1x1.
Hi ha tendència a pensar en termes de col·laboració o bé amb passada, o bé amb bloqueigs, però no tant en termes de fixar l'aparellament defensiu. I és una de la premisses més importants per un bon joc d'equip, en la mesura que jo penso que les aclarides són "el" fonament bàsic del joc col·lectiu, el principi organitzador, en iniciació als esports col·lectius.
Em trobo en un moment professional en que he hagut d'aturar-me. Picava algunes portes però no sabia si em volien cridar per treballar amb mi, o no. Quedar-me quiet ha estat un canvi, un posar-me en marxa, encara que soni estrany. Estava sempre fent el mateix, i si sempre demanes però no t'ho demanen, el que estàs fent és ocupar un rol poc lluït, gens interessant.
He vist com aquest canvi de no trucar més a aquells que no em truquen està funcionant. Ara m'estan telefonant d'altres llocs per oferir-me feina, i m'estic permetent demanar feina a altres llocs més interessants i prestigiosos que fins ara. Com a mínim no estableixo una relació de demanar i demanar. A la Universitat de Barcelona, per exemple. Els proposo algunes activitats i volen comptar amb mi. A més a més ara trobo més llocs que, directament, m'ofereixen feina sense jo oferir-me. Podríem dir que "estic esperant el meu moment", és a dir, que espero que en truquin i em demanin què faig i si els puc ajudar (faig el meu 1x1 amb el client).
Fet aquest breu apunt autobiogràfic, seguiré amb el que anava dient. Els jugadors han de poder quedar-se quiets un moment, respectar un ordre en els talls (una norma dins del joc), per després poder aparèixer i demanar la pilota. Massa jugadors demanen massa sovint la pilota. I el que convé, com també en altres àmbits de la vida, és esperar el teu moment. Hi ha un timing que cal respectar, i si ho fem tot lliga, tot es sincronitza molt més bé.
dilluns, de gener 26, 2009
BÀSQUET HONEST
Faig un interludi, una digressió, en parlar d'algunes situacions sobre la direcció d'equip. No m'oblido dels comentaris de Rivera i Barrufet després de perdre contra Croàcia, ni de la tendència d'alguns entrenador a demanar als seus jugadors de fer faltes. Aviat hi entraré en aquests assumptes.
Però tanmateix seguiré parlant de direcció d'equip, i de la manera com podem veure la ma dels entrenadors en el joc de l'equip. Aquest darrer cap de setmana vaig veure un partit de 1ª Catalana femenina, i en veure com van afrontar el partit, vaig pensar que volia dedicar-los un post amb aquest títol: bàsquet honest.
En què consisteix fer o defensar un bàsquet honest? Bàsicament és ser fidel a una idea de joc que procura no especular ni fer-li el joc a les condicions canviants del partit. A 5 punts o a 15, seguir amb la idea clara de fer bé les coses.
Un equip planteja un bàsquet honest quan els seus entrenadors proposen una sèrie d'aspectes, i els esportistes porten a terme aquestes indicacions. Les característiques pròpies d'un bàsquet honest són:
1. És una mirada al joc. Com et prens el joc indica si, d'alguna manera, la teva és una posta honesta i responsable. No és honest posar un jugador, per exemple, per fer faltes a algun rival.
2. És jugar sense faltes. És bàsic no entrar en una espiral de faltes. Si entres en els darrers dos o tres minuts fent faltes a tort i a dret, el que et trobes es que estan matant el joc i donant l'oportunitat al rival a sumar sense gaire esforç des de la línia de tir lliure. Estàs tirant pedres a la pròpia teulada.
3. És anar al límit a cada acció. Un equip que fa un bàsquet honest no permet jugar al rival, sinó que li posa dificultats a cada acció, a cada passada. No hi ha un tros del camp que li cedeixen, sinó que el rival ha de conquerir cada metre quadrat de la pista.
4. És no protestar als àrbitres. Es perden moltes energies queixant-se. El primer pas és que no ho facin els tècnics, i que mica en mica els jugadors vagin oblidant els àrbitres, i es dediquin només a jugar. És un procés llarg però que mica en mica va donant els seus fruits.
5. És jugar sense retrets entre companys. Es perden energies amb les queixes als àrbitres, però tot sovint també hi ha retrets entre companys. La gent no anima des de la banqueta sinó que fa posar nerviosos els que estan a pista, interpreten el que fan, els diuen què han de fer i què no.
6. És no especular amb el resultat. No és qüestió de deixar-se guanyar per sortir afavorit en un creuament de promoció, o per fer-li el favor a un altre equip amb el propi resultat. Jugar sense pensar en tercers, per guanyar cada partit.
7. És respectar que juguen els que fiquen i van al límit. De vegades ens pensem que cal donar minuts a qui no se'ls mereixen, mentre que oblidem que algú ha de merèixer els minuts abans de posar-lo a la pista. Que jugui algú que no ha fet prou, que no està prou encertat de cara a cistella o no va al límit, suposa un greuge pels companys, encara que no ho denunciïn.
Tot plegat, un bàsquet honest defensat pels entrenadors i executat pels esportistes acaba deixant la seva empremta. Un entrenador experimentat aprèn a veure-ho en els petits detalls, en la comunicació no verbal, el les oscil·lacions de rendiment durant el partit. Per que un aposta per un bàsquet honest i primer el pots jugar un o dos quarts, després acabes fent-ho durant tot el partit.
Però tanmateix seguiré parlant de direcció d'equip, i de la manera com podem veure la ma dels entrenadors en el joc de l'equip. Aquest darrer cap de setmana vaig veure un partit de 1ª Catalana femenina, i en veure com van afrontar el partit, vaig pensar que volia dedicar-los un post amb aquest títol: bàsquet honest.
En què consisteix fer o defensar un bàsquet honest? Bàsicament és ser fidel a una idea de joc que procura no especular ni fer-li el joc a les condicions canviants del partit. A 5 punts o a 15, seguir amb la idea clara de fer bé les coses.
Un equip planteja un bàsquet honest quan els seus entrenadors proposen una sèrie d'aspectes, i els esportistes porten a terme aquestes indicacions. Les característiques pròpies d'un bàsquet honest són:
1. És una mirada al joc. Com et prens el joc indica si, d'alguna manera, la teva és una posta honesta i responsable. No és honest posar un jugador, per exemple, per fer faltes a algun rival.
2. És jugar sense faltes. És bàsic no entrar en una espiral de faltes. Si entres en els darrers dos o tres minuts fent faltes a tort i a dret, el que et trobes es que estan matant el joc i donant l'oportunitat al rival a sumar sense gaire esforç des de la línia de tir lliure. Estàs tirant pedres a la pròpia teulada.
3. És anar al límit a cada acció. Un equip que fa un bàsquet honest no permet jugar al rival, sinó que li posa dificultats a cada acció, a cada passada. No hi ha un tros del camp que li cedeixen, sinó que el rival ha de conquerir cada metre quadrat de la pista.
4. És no protestar als àrbitres. Es perden moltes energies queixant-se. El primer pas és que no ho facin els tècnics, i que mica en mica els jugadors vagin oblidant els àrbitres, i es dediquin només a jugar. És un procés llarg però que mica en mica va donant els seus fruits.
5. És jugar sense retrets entre companys. Es perden energies amb les queixes als àrbitres, però tot sovint també hi ha retrets entre companys. La gent no anima des de la banqueta sinó que fa posar nerviosos els que estan a pista, interpreten el que fan, els diuen què han de fer i què no.
6. És no especular amb el resultat. No és qüestió de deixar-se guanyar per sortir afavorit en un creuament de promoció, o per fer-li el favor a un altre equip amb el propi resultat. Jugar sense pensar en tercers, per guanyar cada partit.
7. És respectar que juguen els que fiquen i van al límit. De vegades ens pensem que cal donar minuts a qui no se'ls mereixen, mentre que oblidem que algú ha de merèixer els minuts abans de posar-lo a la pista. Que jugui algú que no ha fet prou, que no està prou encertat de cara a cistella o no va al límit, suposa un greuge pels companys, encara que no ho denunciïn.
Tot plegat, un bàsquet honest defensat pels entrenadors i executat pels esportistes acaba deixant la seva empremta. Un entrenador experimentat aprèn a veure-ho en els petits detalls, en la comunicació no verbal, el les oscil·lacions de rendiment durant el partit. Per que un aposta per un bàsquet honest i primer el pots jugar un o dos quarts, després acabes fent-ho durant tot el partit.
dilluns, de gener 12, 2009
RODAR AMB DUES O TRES PILOTES: UNA TEORIA
Ho deia fa uns dies: quina explicació li podem donar a que els cinc dels sis equips convidats al 30è Torneig de L'Hospitalet, exceptuant el Asvel Lyon, fessin les seves rodes d'entrades amb dues pilotes?
Lietuvos, Kyiv, Khimki, Zeleznik i Zadar, malgrat portar nodrides plantilles de 11 i 12 jugadors, van fer les rodes d'entrades amb dues pilotes. Em demano si acostumats com estem a Catalunya a fer servir tres pilotes, hi ha algun motiu al darrera d'aquesta pràctica esportiva de l'escalfament dels partits. Penso que hi poden haver diferents motius:
El sòcioeconòmic. És el primer que se'm va passar pel cap. Parlem de països en l'òrbita soviètica, països que probablement han passat força misèries, encara que avui alguns puguin formar part de la Unió Europea. Els problemes econòmics podrien fer pensar en poc material esportiu i, per tant, acostumar-se a "rodar" amb dues pilotes (ja no en disposen de més). No obstant aquest argument no m'ha semblat prou convincent.
La teoria de l'entrenament. De seguida vaig seguir ruminat: tinc la sensació que a Catalunya, fa 15 o 20 anys, potser existia una mateixa cultura de "rodar" amb dues pilotes. Ara és costum "rodar" amb 3 pilotes, però qui diu que això no arribarà en breu a Lituània (tan influenciada per l'antiga URSS), Hongria o Croàcia. Per tant, tot pot ser que arribi aviat a països de l'òrbita soviètica, tot i que aquest motiu tindria molt d'eurocentrisme (en el sentit de sentir aquest països com perifèrics a l'avenç cultural, tecnològic i econòmic), quan en matèria esportiva han estat països sempre capdavanters. Històricament ho han estat molt més que països com ara Espanya, malgrat el Mundial de Japó del 2006 o l'Eurocopa del futbol al 2007, moments d'un gran rendiment a nivell de seleccions nacionals en esports d'equip.
El cultural. Tots els entrenadors estrangers han donat sensació d'una gran austeritat. No volien floritures dels seus jugadors, tot el contrari que -recordem-ho- el visceral Chus Lázaro. La seva vestimenta i tot el seu posat feien olor, podríem dir, a naftalina. No ho dic faltant al respecte, sinó que de seguida es podien identificar els entrenadors estrangers només de veure'ls de lluny, ja anessin amb americana o amb xandall. L'austeritat l'associo, en el cas d'aquests equips, amb l'afany per controlar el detall, en ser metòdics. I ser-ho implica cuidar de la pilota, un objecte que s'ha de valorar en la seva justa mesura i no abusar en el seu joc.
Comentaris finals
Potser per ser metòdics i cuidar la pilota, sent fidels a la seva pròpia cultura esportiva, posar-ne dos a la roda suposa que se'n cuidaran més d'ella ja que probablement tiraran menys cops a cistella que en el cas de tenir tres pilotes a la roda. Així quan t'arriba el torn a la roda t'ho prens més seriosament.
De fet em vaig fixar que, a més a més, feien servir molt la passada i devolució en les seves rodes, així com la roda ràpida, on no calia sinó ser molt curós amb l'entrega de la pilota.
A banda d'això trobem l'ombra allargada de l'entrenador, que tenia un rol molt autoritari. De fet podríem contraposar el tècnic del Reial Madrid, en aparença desistint a demanar temps morts pel seu equip, i l'afany de control d'altres tècnics del campionat.
Un altre detall interessant era que Lietuvos, en la seva mitja hora d'escalfament, feia uns 15 minuts de roda d'entrada i de tir abans de fer els estiraments. A falta de 15 minuts per començar el partit es posaven a estirar uns 5 minuts, i després rodaven 4 minuts més fins la presentació, manca de 6 minuts. Després feien la darrera roda, aquesta ràpida. Per tant, feia el gruix de la roda abans dels estiraments pertinents, una pràctica que no es veu per les nostres terres.
Lietuvos, Kyiv, Khimki, Zeleznik i Zadar, malgrat portar nodrides plantilles de 11 i 12 jugadors, van fer les rodes d'entrades amb dues pilotes. Em demano si acostumats com estem a Catalunya a fer servir tres pilotes, hi ha algun motiu al darrera d'aquesta pràctica esportiva de l'escalfament dels partits. Penso que hi poden haver diferents motius:
El sòcioeconòmic. És el primer que se'm va passar pel cap. Parlem de països en l'òrbita soviètica, països que probablement han passat força misèries, encara que avui alguns puguin formar part de la Unió Europea. Els problemes econòmics podrien fer pensar en poc material esportiu i, per tant, acostumar-se a "rodar" amb dues pilotes (ja no en disposen de més). No obstant aquest argument no m'ha semblat prou convincent.
La teoria de l'entrenament. De seguida vaig seguir ruminat: tinc la sensació que a Catalunya, fa 15 o 20 anys, potser existia una mateixa cultura de "rodar" amb dues pilotes. Ara és costum "rodar" amb 3 pilotes, però qui diu que això no arribarà en breu a Lituània (tan influenciada per l'antiga URSS), Hongria o Croàcia. Per tant, tot pot ser que arribi aviat a països de l'òrbita soviètica, tot i que aquest motiu tindria molt d'eurocentrisme (en el sentit de sentir aquest països com perifèrics a l'avenç cultural, tecnològic i econòmic), quan en matèria esportiva han estat països sempre capdavanters. Històricament ho han estat molt més que països com ara Espanya, malgrat el Mundial de Japó del 2006 o l'Eurocopa del futbol al 2007, moments d'un gran rendiment a nivell de seleccions nacionals en esports d'equip.
El cultural. Tots els entrenadors estrangers han donat sensació d'una gran austeritat. No volien floritures dels seus jugadors, tot el contrari que -recordem-ho- el visceral Chus Lázaro. La seva vestimenta i tot el seu posat feien olor, podríem dir, a naftalina. No ho dic faltant al respecte, sinó que de seguida es podien identificar els entrenadors estrangers només de veure'ls de lluny, ja anessin amb americana o amb xandall. L'austeritat l'associo, en el cas d'aquests equips, amb l'afany per controlar el detall, en ser metòdics. I ser-ho implica cuidar de la pilota, un objecte que s'ha de valorar en la seva justa mesura i no abusar en el seu joc.
Comentaris finals
Potser per ser metòdics i cuidar la pilota, sent fidels a la seva pròpia cultura esportiva, posar-ne dos a la roda suposa que se'n cuidaran més d'ella ja que probablement tiraran menys cops a cistella que en el cas de tenir tres pilotes a la roda. Així quan t'arriba el torn a la roda t'ho prens més seriosament.
De fet em vaig fixar que, a més a més, feien servir molt la passada i devolució en les seves rodes, així com la roda ràpida, on no calia sinó ser molt curós amb l'entrega de la pilota.
A banda d'això trobem l'ombra allargada de l'entrenador, que tenia un rol molt autoritari. De fet podríem contraposar el tècnic del Reial Madrid, en aparença desistint a demanar temps morts pel seu equip, i l'afany de control d'altres tècnics del campionat.
Un altre detall interessant era que Lietuvos, en la seva mitja hora d'escalfament, feia uns 15 minuts de roda d'entrada i de tir abans de fer els estiraments. A falta de 15 minuts per començar el partit es posaven a estirar uns 5 minuts, i després rodaven 4 minuts més fins la presentació, manca de 6 minuts. Després feien la darrera roda, aquesta ràpida. Per tant, feia el gruix de la roda abans dels estiraments pertinents, una pràctica que no es veu per les nostres terres.
dijous, de març 27, 2008
ENTRENAMENTS AMB MÉS GENT DE L'ACOSTUMADA
Aquest vespre ha estat el primer cop en el que va de temporada (i ja portem 23 jornades) que disposo de tots els jugadors de l'equip. En total són 10 fitxes A, dos B i un altre jugador que entrena habitualment amb nosaltres.
M'he donat compte que fèia molt temps que no dirigia un entrenament de més d'11 jugadors. Concretament n'he tingut 13, un número que implica obligatòriament fer canvis en el 5c5, però que predisposa a un nivell de treball, d'exigència, de vegades superior al que aconsegueixes en un entrenament de 8 jugadors en el que, com a molt, arribes al 4c4.
Estic content ja que ara podré fer altres treballs que amb 8 o 9 jugadors per sessió no podia fer. Tinc la sensació que no és que els entrenaments amb 8 o 9 siguin pobres, sinó que indiquen més aviat coses com ara l'absència de gent de l'equip (lesions, feina, viatges) que no pas un estigma negatiu per si mateixos. Ser pocs acostuma a ser, a més a més, una excusa que els jugadors fan servir per justificar que l'entrenament no hagi sortit del tot rodo.
Amb 12 o 13 jugadors pots fer veritables invents. Amb 8 també, però d'alguna manera arribes al 2c2 continu o al 4c4, i no vas molt més enllà. Avui he notat que podia introduir noves activitats, regenerar el format de les competicions i les fòrmules per jugar els minipartits amb la tota la gentada que tenia. Una delícia que, quan no la tens t'hi acostumes, però un cop la recuperes, està en un núvol pensant en les coses que pots arribar a fer. Ara toca posar-se a pensar en això a més a més de tota la resta, però aquesta és una situació de preocuapció que resulta envejable!
M'he donat compte que fèia molt temps que no dirigia un entrenament de més d'11 jugadors. Concretament n'he tingut 13, un número que implica obligatòriament fer canvis en el 5c5, però que predisposa a un nivell de treball, d'exigència, de vegades superior al que aconsegueixes en un entrenament de 8 jugadors en el que, com a molt, arribes al 4c4.
Estic content ja que ara podré fer altres treballs que amb 8 o 9 jugadors per sessió no podia fer. Tinc la sensació que no és que els entrenaments amb 8 o 9 siguin pobres, sinó que indiquen més aviat coses com ara l'absència de gent de l'equip (lesions, feina, viatges) que no pas un estigma negatiu per si mateixos. Ser pocs acostuma a ser, a més a més, una excusa que els jugadors fan servir per justificar que l'entrenament no hagi sortit del tot rodo.
Amb 12 o 13 jugadors pots fer veritables invents. Amb 8 també, però d'alguna manera arribes al 2c2 continu o al 4c4, i no vas molt més enllà. Avui he notat que podia introduir noves activitats, regenerar el format de les competicions i les fòrmules per jugar els minipartits amb la tota la gentada que tenia. Una delícia que, quan no la tens t'hi acostumes, però un cop la recuperes, està en un núvol pensant en les coses que pots arribar a fer. Ara toca posar-se a pensar en això a més a més de tota la resta, però aquesta és una situació de preocuapció que resulta envejable!
dilluns, d’agost 20, 2007
MOURINHO, UN GRAN DESCONEGUT DARRERA L'ARROGÀNCIA
En les darreres setmanes he posat en marxa un eix temàtic d'Epistemologia. Aquest nou apartat em fa sentir més orgullós de la meva cerca de coneixement, estructuració personal i exposició al meu blog. Encara que en el fons venia escrivint molt abans sobre epistemologia.
La lectura d'un llibre que ens acosta al règim d'entrenament de José Mourinho m'inspira a canviar el rètol que tenia de Preparació Física per un de més abarcatiu: Entrenament.
A continuació us convido a reflexionar sobre uns breus comentaris extrets del meu diari personal-professional. Aquest és un resum molt sintètic del llibre Mourinho ¿Por qué tantas victorias?, editat des de Galícia per MCSports.
"La propuesta de entrenamiento [de Mourinho] se basa en la idea de operacionalizar un modelo de juego. Ese modelo de juego sale del jugar que el entrenador quiere desarrollar para su equipo, y que se construye de manera interactiva con los deportistas a partir de las situaciones de entrenamiento que pretende desarrollar el entrenador. Su prioridad es sistematizar los principios y subprincipios referidos a ese modelo de juego, y ponerlo en práctica con su equipo de manera global, integrando los aspectos psicológico, físico y técnico, pero dándole prioridad al nucleo táctico del deporte.
Me parece extremadamente interesante la idea de la periodización táctica. Más allá del modelo de cargas de entrenamiento hay que abrir los ojos a los principios tácticos de nuestro jugar. Según los autores, se trata de operacionalizar un determinado jugar desarrollado, diseñado científicamente por el entrenador, que en el momento de ponerlo en manos de sus jugadores se encontrará con las irregularidades que ha obviado en la fase de diseño. Se puede ser científico en la medida de preparar, desarrollar el modelo de juego; más adelante se abren otros aspectos, facetas que resolver.
A partir de esta idea de periodización táctica, la sesión de entrenamiento ha de reflejar la estructura global de nuestro jugar, al igual que el trabajo durante toda la semana. El desglose en principios y subprincipios resuelve el enigma de cómo entrenar nuestro jugar, a partir de concretar el cómo ensamblar y operacionalizar los diferentes aspectos de nuestro modelo de juego para, así dispuesto por el entrenador, los jugadores poder avanzar en su comprensión y desempeño del juego colectivo."
La lectura d'un llibre que ens acosta al règim d'entrenament de José Mourinho m'inspira a canviar el rètol que tenia de Preparació Física per un de més abarcatiu: Entrenament.
A continuació us convido a reflexionar sobre uns breus comentaris extrets del meu diari personal-professional. Aquest és un resum molt sintètic del llibre Mourinho ¿Por qué tantas victorias?, editat des de Galícia per MCSports.
"La propuesta de entrenamiento [de Mourinho] se basa en la idea de operacionalizar un modelo de juego. Ese modelo de juego sale del jugar que el entrenador quiere desarrollar para su equipo, y que se construye de manera interactiva con los deportistas a partir de las situaciones de entrenamiento que pretende desarrollar el entrenador. Su prioridad es sistematizar los principios y subprincipios referidos a ese modelo de juego, y ponerlo en práctica con su equipo de manera global, integrando los aspectos psicológico, físico y técnico, pero dándole prioridad al nucleo táctico del deporte.
Me parece extremadamente interesante la idea de la periodización táctica. Más allá del modelo de cargas de entrenamiento hay que abrir los ojos a los principios tácticos de nuestro jugar. Según los autores, se trata de operacionalizar un determinado jugar desarrollado, diseñado científicamente por el entrenador, que en el momento de ponerlo en manos de sus jugadores se encontrará con las irregularidades que ha obviado en la fase de diseño. Se puede ser científico en la medida de preparar, desarrollar el modelo de juego; más adelante se abren otros aspectos, facetas que resolver.
A partir de esta idea de periodización táctica, la sesión de entrenamiento ha de reflejar la estructura global de nuestro jugar, al igual que el trabajo durante toda la semana. El desglose en principios y subprincipios resuelve el enigma de cómo entrenar nuestro jugar, a partir de concretar el cómo ensamblar y operacionalizar los diferentes aspectos de nuestro modelo de juego para, así dispuesto por el entrenador, los jugadores poder avanzar en su comprensión y desempeño del juego colectivo."
dijous, de juny 14, 2007
EL COMIAT DE XESCO AL BARÇA-CIFEC, BONA NOTÍCIA PELS PREPARADORS FÍSICS
Acabo de sentir que Xesco Espar no continuarà com a entrenador del Barça-Cifec. Era un rumor que corria de fa mesos que en Xesco no continuaria amb l'equip, i que arribaria un entrenador de la vella escola com Manolo Cadena per posar ordre.
Consideracions de metodologia i direcció de grup a banda (em sento proper a Xesco i allunyat de la imatge que ens donen els mitjans del tècnic que espera), la notícia de que el Barça aculli en Xesco dins de l'entitat és una gran notícia. De seguida ho explico.
En Xesco és reconegut com un professor esplèndid de Planificació, i ha estat Preparador Físic de l'handbol mentre l'equip el dirigien Valero Ribera i el seu fidel ajudant, Toni Rubiella.
Que el Barça l'hagi ubicat com a coordinador de la preparació física (primer equip de futbol al marge) ens diu molt als preparadors físics: que es farà un treball assenyat, planificat al detall i ben coordinat per un professional de cap a peus com en Xesco.
Des d'aqui vull desitjar-li el millor a en Xesco en la seva nova aventura professional, al que vaig conèixer fugaçment gràcies a un amic en comú, el Richi Serrés. I anuncio que els preparadors físics tindrem més feina, de ben segur, per la feina de marketing que pugui fer en Xesco dins i fora del FCB.
Consideracions de metodologia i direcció de grup a banda (em sento proper a Xesco i allunyat de la imatge que ens donen els mitjans del tècnic que espera), la notícia de que el Barça aculli en Xesco dins de l'entitat és una gran notícia. De seguida ho explico.
En Xesco és reconegut com un professor esplèndid de Planificació, i ha estat Preparador Físic de l'handbol mentre l'equip el dirigien Valero Ribera i el seu fidel ajudant, Toni Rubiella.
Que el Barça l'hagi ubicat com a coordinador de la preparació física (primer equip de futbol al marge) ens diu molt als preparadors físics: que es farà un treball assenyat, planificat al detall i ben coordinat per un professional de cap a peus com en Xesco.
Des d'aqui vull desitjar-li el millor a en Xesco en la seva nova aventura professional, al que vaig conèixer fugaçment gràcies a un amic en comú, el Richi Serrés. I anuncio que els preparadors físics tindrem més feina, de ben segur, per la feina de marketing que pugui fer en Xesco dins i fora del FCB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
