Una de les sorpreses més agradables de la primera tarda de clínics i conferències que he preparat en col·laboració amb el CB Llavaneres ha estat una pregunta d'un jugador pre-infantil, ja a ls acaballes de l'activitat. Gairebé en temps de descompte del clínic titulat "Iniciació als principis defensius zonals. Treball a partir de jocs i de joc reduït", un jugador pre-infantil ha fet un incís... magistral. "A mi m'agradaria fer una pregunta", ha dit ell, tot solemnes. Tot seguit ha dit: "Per què [els pre-infantils] no podem fer zona?"
El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.
M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"
La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:
(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).
Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.
Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.
El segon motiu que he nomenat ha estat:
(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.
Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.
La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els jugadors/es. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els jugadors/es. Mostrar tots els missatges
dimecres, de desembre 22, 2010
diumenge, de juny 06, 2010
COMPTA FINS A 5
Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
dimarts, de maig 11, 2010
FOOTBALL CRACKS
La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
dimarts, de març 30, 2010
MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA
Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
divendres, de desembre 18, 2009
IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR
"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
dimarts, de desembre 01, 2009
"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"
El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
dilluns, de setembre 07, 2009
FORMAR I GUANYAR
Dusan Ivkovic ha donat tota una lliçó de bàsquet amb els jovincells de la selecció sèrbia en la jornada inaugural de l'Eurobasket 2009. En la tant absurda i habitual disjuntiva de jugar per formar o jugar per guanyar, el veterà tècnic serbi ha demostrat com dosificar una plantilla de 12 jugadors on només ha quedat un jugador sense participar, el base Bojan Popovic, i a més a més tombar l'actual campiona del Món, sots campiona d'Europa i també Olímpica.
Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.
Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.
Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.
Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.
L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.
Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!
Amb l'entrada ja a la segona part del gegant Raduljica i del tot terreny Bjelica, Ivkovic havia donat entrada a tot un reguitzell de jugadors a banda de també tenir un marge a favor de 15 punts des de mitjans de segon quart. No s'ha posat gaire nerviós quan la selecció espanyola ha retallat la diferència a 9 punts, i ha seguit amb les seves rotacions.
Els comentaristes de La Sexta veien un altre partit, com és habitual en ells, i expressaven una certa estranyesa alhora de dels canvis que feia Ivkovic. "Es fa estrany que faci jugar jugadors que no han participat en els dos primers quarts", deia algun d'ells. No s'havien parat a pensar que, com bé havien apuntat ells mateixos alguns minuts abans, aquesta selecció de Sèrbia s'està preparant a un grup ben jove de jugadors (Krstic seria un dels veterans, i només té 26 anys) que vol tornar a fer bé les coses i arribar en les millors condicions als Jocs Olímpics de Londres 2012.
Em trec el barret davant un bàsquet seriós i efectiu, sense gaire floritures. La jugada que per mi retrata millor el partit són Raduljica i Velickovic (el '5' i el '4' de l'equip) corrent el contraatac pel carril central, i enllestint una jugada de passada llarga que rep Raduljica i que suament ha assistit sobre bot a Velickovic, que a encistellat amb una safata amb la ma esquerra. Tota una declaració d'intencions del bàsquet total que ofereixen els serbis, amb moviment constant en atac i amb homes grans que poden jugar oberts o córrer la pista. Milan Macvan ha estat mostrant pinzellades de la seva indubtable maduresa, i haig de dir que és un jugador que admiro molt des de que el vaig veure al Torneig Júnior d'Hospitalet.
Per part d'Espanya, molt pocs arguments per guanyar en el debut al campionat. Només Raül en el segon quart, amb la seva direcció i punts, i Llull en la recta final, amb un triple i un parell de cistelles fàcils en contraatac, han donat alguna nota positiva. Alarmants els pocs minuts de Reyes (14 crec que han estat) quan ha aportat 11 punts i 6 rebots, mentre que els dos Gasols i Garbajosa han estat irreconeixibles. Els serbis s'han encarregat d'anar tallant els contraatacs que treia Ricky, que ha fet un partit discret. Navarro, espès tot el partit, i un Claver que ha perdut la titularitat per un Mumbrú que tampoc ha tingut gens d'encert.
L'esperança per demà i demà passat és que millorin tots ells i que Rudy estigui en condicions de jugar. Pau ha estat bé quan ha entrat com primer recanvi interior, però no ha fet res de bo a la segona part, on els pivots serbis han anotat i rebotejat a plaer, mentre ell anava a la línia i fallava els tirs lliures. L'he notat especialment falta de sensacions amb les seves mans, perdent alguna passada dels companys o algun rebot.
Així, Sèrbia ha estat molt superior, ha merescut la victòria i, a més a més, ha demostrat que es pot jugar per guanyar mentre estàs formant els jugadores que en el futur han de resoldre campionats. Felicitats, mestre Ivkovic!
dimecres, d’agost 26, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL CÀSTIG
La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
dimecres, de juliol 22, 2009
PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI
De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
divendres, de maig 15, 2009
ELS JUGADORS FATXENDES
A tots els equips tenim un jugador més donat a la broma, però que en el seu posat fatxenda té un component també de pallasso, de bufó de la cort. Tots hem tingut aquell jugador o jugadora que s'arrossega mols dies per la pista, sense esma d'esforçar-se com la resta de companys, que li agrada fer comèdia i ser el centre de l'atenció.
Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:
Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:
- Desvirtuen les competicions o concursos. Estan acostumats a fer trampes, sumar més punts dels que fiquen, o fer la guitza a un company a punt de guanyar molestant el seu tir quan ell o ella no té res a pelar. Els companys sovint s'afarten d'aquesta actitud infantil, però poques vegades li recriminen.
- Fan accions de joc sense ànim de jugar segons el reglament. Agafen de la samarreta un company per evitar un contraatac, o fan doble quan no hi ha una transició ràpida en els entrenaments. estan acostumats a buscar el límit de l'entrenador, a veure si en fixen en que fa de nen entremaliat.
- Crida l'atenció als partits. Va a parar per terra, crida quan rep un cop o una empenta, teatralitza els contactes sense jugar de debò. Com en el conte del llop, quan de veritat hi ha perill i està jugant prenent-s'ho seriosament, la gent no el creu (i amb raó).
- Es queixa als àrbitres, malgrat estigui jugant bé. De tant acostumat a donar la nota, es queixa sistemàticament als àrbitres encara que jugui un bon partit, o bé ja li hagin assenyalat una falta al seu favor. Mai en té prou, i en demana més.
Podríem posar encara més situacions possibles, com ara que es riu dels companys o bé de l'entrenador al vestidor, o fins i tot fa comentaris obscens i fora de lloc a la banqueta. Malgrat vulguem desfer-nos-en, hem de pensar que a tots els grups hi ha algú que ocupa el rol de líder de retrocés o sabotejador. No podem ser tant il·lusos de pensar que ens puguem desfer-nos i deixar de tenir el problema: apareixerà, de ben segur, algú altre que ocupi aquest rol.
diumenge, de maig 03, 2009
TALENT I PASSIÓ
El cap de setmana de la Final Four, allargat per la festivitat del Treballador, m'ha deixat una mica de temps per pensar en un article pel meu bloc. Mentre repassava i corregia dos dels meus propers projectes com escriptor (un abordant com s'aprèn a guanyar; l'altre en relació als valors de l'esport), m'he recordat de l'única final que he jugat fins ara com entrenador.
Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.
En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.
Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.
Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.
El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.
Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.
Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.
Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.
Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.
Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.
En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.
Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.
Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.
El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.
Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.
Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.
Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.
Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.
dissabte, de març 21, 2009
LA GRAPA EN EL BÀSQUET FEMENÍ
Fa un parell de dies Barack Obama va haver de disculpar-se després d'unes declaracions poc afortunades. En el late show de Jay Reno (crec que aquest és el seu nom), quan li van demanar si sabia jugar a bitlles, va explicar quina marca havia fet i de seguida va fer la broma que era una marca per anar als jocs paralímpics. Allà va fer una relliscada, i es va sortir del discurs políticament correcte.
Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".
Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.
Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.
"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.
Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).
Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).
De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.
Avui dissabte al matí he tornat a fer la meva peregrinació setmanal per les pistes de bàsquet de Catalunya. Un dels entrenadors ha fet servir, de manera recorrent, l'expressió "no facis aquesta passada de nena" amb els seus infantils i en una altra situació s'ha referit a un altre jugador recriminant-li que no jugués "com un marieta".
Feia dies que volia parlar d'un tema que trobo que deu ser tabú: que les noies juguin un bàsquet físic, agressiu, que demostrin grapa a cada acció del joc. No és habitual que les jugadores de bàsquet es prenguin el joc al límit. Hi ha entrenadors que prenen mesures per que això sigui així, i en el seu règim d'entrenament busquen aquesta component del joc.
Si bé és veritat que n'hi ha algunes, de jugadores sèniors, que si van al límit i juguen les cartes del seu físic en el contacte amb les rivals, he quedat bocabadat de veure sènior de Copa Catalunya. En diverses ocasions he anat a veure-les aquest any i considero que no hi ha pràcticament cap jugadora que jugui un bàsquet físic, que tregui partit de la seva alçada (i que consti que n'hi a unes quantes al voltant del 1,75 o 1,80), que vulgui ser intractable en la lluita del rebot. Doncs voler-ho ser és part crucial d'esdevenir-ho.
"Jugar com els tios" és una expressió que de vegades sentim al referir-nos al joc de les noies. Jo prefereixo dir que les noies han de desenvolupar una vessant masculina del joc. No només el tios tenim el monopoli de les jugades potents i explosives. De fet hem de mirar com, en qualsevol persona, apareixen aspectes masculins i femenins que es combinen en l'expressió del jo a través dels rols.
Winnicott comenta que les qualitat masculines estan relacionades amb el "fer", mentre que les femenines ho estan amb el "ser". Jung posa l'accent tant en una dimensió psicològica inconscient de les dones (que ell anomena animus), així com també la corresponent en els homes (que ell anomena anima).
Tot plegat estem parlant de dotar la nostra activitat d'un caràcter masculí quan sigui necessari, la qual cosa no va en detriment de la feminitat. Hi ha esportistes molt masculines en el joc que no per això deixen de ser atractives i seductores pels homes (o bé per altres dones).
De fet hi ha activitats on la força (com ara la lluita per un rebot) és clau en el joc, i sembla com si en tota la formació de jugadores de preferent (i també de promoció) no se li hagués donat importància al contacte, a la lluita, a la grapa. En canvi si que es dedica molt de temps als canvis de ma sense oposició, al tir sense pressió temporal i a tantes altres situacions absurdes. Després tenim jugadores que no paren de fer crits o gesticular ostensiblement quan noten el més mínim contacte en el partit. Així anem.
divendres, de gener 30, 2009
ÉS OPORTÚ PARLAR D'UNA DERROTA "HUMILIANT" O ASSENYALAR ALS JOVES COM CULPABLES?
Valero Rivera va parlar en terme de derrota “humillante” després d'encaixar el resultat de 32-22 amb Croàcia, amfitriona en aquest Mundial, ara fa una mica més d'una setmana. “Lo siento por el balonmano español. Es un golpe demasiado duro. Perder de esta manera es absolutamente inaceptable”.
Qui decideix o indica quan un partit es perd d'una manera "inacceptable"? Què vol dir l'entrenador quan diu això? S'inclou en aquesta sensació de ridícul i vergonya?
Durant tota la primera part el combinat espanyol ha estat perdent infinitat de pilotes. Un dels moments que millor resumeixen els primers 30 minuts va ser, al minuts 26 i 24 quan, amb Croàcia disposant de només 4 jugadors de camp, el balanç en tres atacs pel bàndol espanyol va ser força mediocre: una pèrdua (a més a més amb gol concedit en contra), aturada del porter i un gol.
“Entra dentro de lo normal perder con Croacia, pero nunca de esta manera. Lo siento por el balonmano. Ahora sólo nos queda ganar a Corea para honrar a los aficionados a este deporte. Hemos estado desaparecidos, y exageradamente mal en defensa. Croacia ha hecho una demostración de intensidad y de buen balonmano”, continua dient Valero.
Barrufet va reconèixer que “desde el primer minuto se notó la falta de experiencia de muchos jugadores. Nos hemos ido del partido enseguida. Pero hay que ganar a Corea para, al menos, estar con los equipos que están a nuestro mismo nivel”.
Quin missatge està transmetent Barrufet? A qui assenyala el seu dit acusador? No és que digui que l'equip és inexpert, que ja estaria apuntant als jugadors joves o als debutants. Diu de manera clara i meridiana "se notó la falta de experiencia de muchos jugadores". Evidentment ni ell ni Hombrados, per parlar de dos casos, entrarien en el sac. Cap menció, tampoc, al tècnic.
Tot plegat tinc la sensació que aquestes declaracions van fer-se de cara a la galeria. Podria mostrar-se Valero d'una altra manera que no fos decebut del joc de l'equip? Era viable ser crític però mostrar-se esperançat i positiu davant el següent enfrontament? És cert que es va jugar un mal partit, amb un munt d'errades i imprecisions, i on tampoc es van aprofitar les avantatges numèriques. Però tot plegat em dona la sensació que dir que una derrota és "humiliant" evoca, d'alguna manera, que la derrota és un despit a la nació, a la bandera. Tampoc seria això.
Per la seva banda Barrufet mira cap a una altra banda, es situa en l'espai de "casa" (la seva veterania i la capitania sembla que li permet) i deixa que les mirades furibundes apuntin als caps de turc que puguin aparèixer.
Com a rerefons apareixen les recents eleccions a la Federació Espanyola d'Handbol, el canvi de President i la decisió del canvi de seleccionador. Valero pren el lloc d'un Juan Carlos Pastor amb un palmarès envejable, una situació que recorda al Barça post-Valero i per allò que jutjaven a Xesco Espar (en relació al sempitern entrenador de la casa, símbol del triomf del projecte continuista del nuñisme a les seccions).
I a més a més cal tenir en compte també les maniobres per recuperar jugadors que ja havien anunciat la seva retirada de la selecció (com el cas de Barrufet). I què passa quan tornes per deferència al tècnic que t'ha entrenat durant més anys a la teva carrera? Doncs bé, que Barrufet li torna el "favor" a Valero apuntant als joves com responsables de la sonora derrota. I que el to depressiu tenyeix tot el combinat, que sembla ancorat en un missatge derrotista.
Al meu entendre aquesta no és una posició acceptable de l’entrenador, que enlloc de construir per corregir els errors, el que fa és enderrocar. No és una actitud que ajudi a sostenir el projecte que estan encetant els jugadors, sinó que els deixa caure al buit i sense xarxa. Humiliant. Punt i a part. Alguna cosa semblant ja la vaig indicar sobre les declaracions de Masip després del darrer partit que va jugar el Barça Borges, on s’esplaiava més enllà del que entenc que és un judici o opinió tècnica. Hi ha una continuïtat entre "vergonya" de Masip i allò "humiliant" al que es refereix Valero.
Qui decideix o indica quan un partit es perd d'una manera "inacceptable"? Què vol dir l'entrenador quan diu això? S'inclou en aquesta sensació de ridícul i vergonya?
Durant tota la primera part el combinat espanyol ha estat perdent infinitat de pilotes. Un dels moments que millor resumeixen els primers 30 minuts va ser, al minuts 26 i 24 quan, amb Croàcia disposant de només 4 jugadors de camp, el balanç en tres atacs pel bàndol espanyol va ser força mediocre: una pèrdua (a més a més amb gol concedit en contra), aturada del porter i un gol.
“Entra dentro de lo normal perder con Croacia, pero nunca de esta manera. Lo siento por el balonmano. Ahora sólo nos queda ganar a Corea para honrar a los aficionados a este deporte. Hemos estado desaparecidos, y exageradamente mal en defensa. Croacia ha hecho una demostración de intensidad y de buen balonmano”, continua dient Valero.
Barrufet va reconèixer que “desde el primer minuto se notó la falta de experiencia de muchos jugadores. Nos hemos ido del partido enseguida. Pero hay que ganar a Corea para, al menos, estar con los equipos que están a nuestro mismo nivel”.
Quin missatge està transmetent Barrufet? A qui assenyala el seu dit acusador? No és que digui que l'equip és inexpert, que ja estaria apuntant als jugadors joves o als debutants. Diu de manera clara i meridiana "se notó la falta de experiencia de muchos jugadores". Evidentment ni ell ni Hombrados, per parlar de dos casos, entrarien en el sac. Cap menció, tampoc, al tècnic.
Tot plegat tinc la sensació que aquestes declaracions van fer-se de cara a la galeria. Podria mostrar-se Valero d'una altra manera que no fos decebut del joc de l'equip? Era viable ser crític però mostrar-se esperançat i positiu davant el següent enfrontament? És cert que es va jugar un mal partit, amb un munt d'errades i imprecisions, i on tampoc es van aprofitar les avantatges numèriques. Però tot plegat em dona la sensació que dir que una derrota és "humiliant" evoca, d'alguna manera, que la derrota és un despit a la nació, a la bandera. Tampoc seria això.
Per la seva banda Barrufet mira cap a una altra banda, es situa en l'espai de "casa" (la seva veterania i la capitania sembla que li permet) i deixa que les mirades furibundes apuntin als caps de turc que puguin aparèixer.
Com a rerefons apareixen les recents eleccions a la Federació Espanyola d'Handbol, el canvi de President i la decisió del canvi de seleccionador. Valero pren el lloc d'un Juan Carlos Pastor amb un palmarès envejable, una situació que recorda al Barça post-Valero i per allò que jutjaven a Xesco Espar (en relació al sempitern entrenador de la casa, símbol del triomf del projecte continuista del nuñisme a les seccions).
I a més a més cal tenir en compte també les maniobres per recuperar jugadors que ja havien anunciat la seva retirada de la selecció (com el cas de Barrufet). I què passa quan tornes per deferència al tècnic que t'ha entrenat durant més anys a la teva carrera? Doncs bé, que Barrufet li torna el "favor" a Valero apuntant als joves com responsables de la sonora derrota. I que el to depressiu tenyeix tot el combinat, que sembla ancorat en un missatge derrotista.
Al meu entendre aquesta no és una posició acceptable de l’entrenador, que enlloc de construir per corregir els errors, el que fa és enderrocar. No és una actitud que ajudi a sostenir el projecte que estan encetant els jugadors, sinó que els deixa caure al buit i sense xarxa. Humiliant. Punt i a part. Alguna cosa semblant ja la vaig indicar sobre les declaracions de Masip després del darrer partit que va jugar el Barça Borges, on s’esplaiava més enllà del que entenc que és un judici o opinió tècnica. Hi ha una continuïtat entre "vergonya" de Masip i allò "humiliant" al que es refereix Valero.
dilluns, de desembre 29, 2008
A LA PUTA PARRA
Dubtava si posar un títol, un xic groller, però molt explícit i comú en el món de que estem al voltant de la trentena.
El diumenge vaig anar al Palau Blaugrana... a veure handbol. Jugaven el FC Barcelona Borges contra Ademar León, en la final per assolir la Copa Asobal. Esperava que el Barça, amb el factor de pista a favor, sabria imposar el seu joc treballat en defensa i ràpid en les transicions.
El partit ha transcorregut segons el guió que més l'interessava a l'Ademar. Molts pocs gols del Barça en la primera part (crec que només 10), i encert rotund en l'atac durant tot el partit de l'equip visitant, portant el ritme de joc.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és que el Barça ha estat en tot moment out del partit. On el jugadors de l'Ademar recuperaven pilotes rebotades en aturades de Kasper o de Barrufet, els jugadors del Barça arribaven un segon tard. On uns estaven aprofitant al màxim les oportunitats de disparar i marcar superant la defensa i el porter, els altres estavellaven les pilotes al pal o anaven directament fora.
En qualsevol cas, el Barça ha estat espès. Un joc ensopidet durant els 60 minuts, pràcticament cap contraatac reeixit i a més a més la sensació que perdien quantitats inimaginables d'energies en les queixes. M'he fixat que sobretot els dos porters són els que més s'han queixat, així com el tècnic, en Manolo Cadenas.
En unes de les moltes situacions, Kasper es queixava i mentre els jugadors han aprofitat per treure ràpidament un cop franc i fer-li gol. Tinc la sensació d'haver respirat un ambient molt futbolero en un esport que creia que compartia més respecte per l'àrbitre i pel reglament, com acostuma a passar en el bàsquet o en el rugby.
Les queixes no han ajudat gens al Barça a ficar-se en el partit. Les queixes, de fet, els han mantingut en l'espessor del seu joc, o l'han espessit encara més. Això i un plantejament similar de l'Ademar al que va fer en defensa el Ciudad Real, col·locant un home en defensa individual sobre Lazlo Nagy, un dels màxims referents del Barça Borges, sobretot si no pot comptar amb Iker Romero.
Per acabar-ho d'adobar, en declaracions al TV3 d'Enric Masip, secretari tècnic de la secció, comenta que no entén com l'equip ha donat una impressió tant pobre. Desqualifica obertament el treball de l'equip i afegeix que en el temps en que ell jugava, mai es donava un partit per perdut. Així, a més a més de posar en entredit la professionalitat de l'equip, posa com a referent per la secció el que es va fer quan ell jugava. En propers escrits abordaré aquest assumpte de la direcció tècnica, i com el rol d'ex-jugador "contamina" el seu treball com responsable tècnic.
Si bé és cert que l'equip no ha estat bé, que el joc ha estat molt espès i que les queixes han ennuvolat encara més les pobres perspectives sobre la victòria, no calia sinó culpabilitzar als jugadors com si fossin nens petits. Però això queda per una altra ocasió...
El diumenge vaig anar al Palau Blaugrana... a veure handbol. Jugaven el FC Barcelona Borges contra Ademar León, en la final per assolir la Copa Asobal. Esperava que el Barça, amb el factor de pista a favor, sabria imposar el seu joc treballat en defensa i ràpid en les transicions.
El partit ha transcorregut segons el guió que més l'interessava a l'Ademar. Molts pocs gols del Barça en la primera part (crec que només 10), i encert rotund en l'atac durant tot el partit de l'equip visitant, portant el ritme de joc.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és que el Barça ha estat en tot moment out del partit. On el jugadors de l'Ademar recuperaven pilotes rebotades en aturades de Kasper o de Barrufet, els jugadors del Barça arribaven un segon tard. On uns estaven aprofitant al màxim les oportunitats de disparar i marcar superant la defensa i el porter, els altres estavellaven les pilotes al pal o anaven directament fora.
En qualsevol cas, el Barça ha estat espès. Un joc ensopidet durant els 60 minuts, pràcticament cap contraatac reeixit i a més a més la sensació que perdien quantitats inimaginables d'energies en les queixes. M'he fixat que sobretot els dos porters són els que més s'han queixat, així com el tècnic, en Manolo Cadenas.
En unes de les moltes situacions, Kasper es queixava i mentre els jugadors han aprofitat per treure ràpidament un cop franc i fer-li gol. Tinc la sensació d'haver respirat un ambient molt futbolero en un esport que creia que compartia més respecte per l'àrbitre i pel reglament, com acostuma a passar en el bàsquet o en el rugby.
Les queixes no han ajudat gens al Barça a ficar-se en el partit. Les queixes, de fet, els han mantingut en l'espessor del seu joc, o l'han espessit encara més. Això i un plantejament similar de l'Ademar al que va fer en defensa el Ciudad Real, col·locant un home en defensa individual sobre Lazlo Nagy, un dels màxims referents del Barça Borges, sobretot si no pot comptar amb Iker Romero.
Per acabar-ho d'adobar, en declaracions al TV3 d'Enric Masip, secretari tècnic de la secció, comenta que no entén com l'equip ha donat una impressió tant pobre. Desqualifica obertament el treball de l'equip i afegeix que en el temps en que ell jugava, mai es donava un partit per perdut. Així, a més a més de posar en entredit la professionalitat de l'equip, posa com a referent per la secció el que es va fer quan ell jugava. En propers escrits abordaré aquest assumpte de la direcció tècnica, i com el rol d'ex-jugador "contamina" el seu treball com responsable tècnic.
Si bé és cert que l'equip no ha estat bé, que el joc ha estat molt espès i que les queixes han ennuvolat encara més les pobres perspectives sobre la victòria, no calia sinó culpabilitzar als jugadors com si fossin nens petits. Però això queda per una altra ocasió...
dimarts, de novembre 18, 2008
DISTÀNCIA ENTRE EL ROL I LA PERSONA
Hi ha un pas del que esdevé la persona i els rols en els quals es desenvolupa la persona, o allà on els altres el situen.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
dimecres, de novembre 05, 2008
ELS ESPORTISTES I LA POLÍTICA
Avui al matí al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio han dedicat una estona a parlar dels artistes que han donat suport a la campanya de Barack Obama. Han parlat de Bruce Springsteen i el suport que va donar, cantant i tot, en un dels darrers mítings d'Obama. Els oients que han trucat s'han dividit en dos opinions contraposades:
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
- Els artistes no tenen per què aliar-se amb polítics, sobretot quan ja són coneguts. Un altra oient comentava: No m'interessa saber de quin partit polític són, els artistes són artistes i prou.
- És interessant saber què pensen els artistes, així te'ls pots mirar d'una altra manera. Un altre oient ha assenyalat: Els artistes són com qualsevol altre persona, i poden expressar els seus punts de vista.
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
dissabte, de setembre 08, 2007
LA MADURESA EN ELS ESPORTISTES
Aquest matí tenia una interessant conversació amb EN Xavi Isern i l'Albert Taranilla. Tots tres hem estat veient junts, durant una estona, alguns partits del Torneig Cadet de Santa Coloma.
Parlàvem de com els canvis a la societat afecten a l'evolució (psicològica, però també física) dels jugadors. Jo defensava que, des del meu punt de vista, encara que hi ha hagut canvis socials i culturals importants, els entrenadors encara podem fer molt. En Xavi era partidari de pensar en la motivació intrínseca, i més aviat poc en allò de que de vegades confiem en excés, la motivació extrínseca. Tot es trobar la manera per influir sense arribar a manipular ningú, sobretot tenint en compte la nostra posició jeràrquica de poder respecte els jugadors.
Veig els jugadors cadets que competeixen a Santa Coloma, probablement els millors d'Espanya en la seva edat, i penso què els fa falta per assolir maduresa en l'esport. Són bons, però els cal treballar molts aspectes del seu joc. I és clar, la maduresa es l'esport no és un compartiment estanc, sinó un espai on demostrar (i on entrenar) la pròpia maduresa personal.
Penso que tot sovint ens equivoquem en la manera com eduquem als nostres esportistes. No són equivocacions imperdonables, que causin traumes psicològics, però tot sovint assajem solucions que no fan més que cronificar el problema al que ens imaginem que no fem res per mantenir-lo. Es tracta, bàsicament, que no sabem aprofitar els recursos humans que tenim, retornant-li a l'esportista una visió empobrida, desafavoridora d'ell mateix.
No és imperdonable, i és clar, però si que resulta un maldecap considerable ja que no acabem d'aprofitar el potencial de l'esportista, que resta adormit per una visió i explicació sota un model de causalitat lineal. Cal que generem noves maneres de mirar les persones, seguint el model de causalitat circular promogut des de la cibernètica, i animar-nos a prendre un nou lloc com observadors. I com ens podem fer-ho per observar millor?
Com diu Heinz von Foerster, rebutjant la postura que conclou: "Objetividad = creer que las propiedades del observador no entran en las descripciones de sus observaciones." No podem ser objectius, però cal trobar estratègies per afinar la nostra mirada per veure millor què passa. Un dels primers passos es desallotjar una manera com veiem el món farcida de prejudicis.
Jo, ara mateix, em trobo que al meu club haig de pensar en trobar suport pel sènior, durant els propers mesos, mirant l'equip júnior, que és de primer any. Que haig de buscar, exactament, per trobar aquells nanos de 16 anys que tinguin un perfil més madur? No és només el talent esportiu en allò que m'haig de fixar, encara que pugui ser el primer que salti a la vista? Com puc entrenar la meva mirada per descobrir, copsar aquells petits detalls que fan d'un nano de 16 anys algú que pugui compartir pista, però també vestidor, amb un equip sènior on la mitjana d'edat ronda els 25 o 26 anys?
Estic mirant la manera de fixar-me en aquells nanos no ja que destaquen de manera més evident (talent físic, tècnic, etc.), sinó que poden ser més madurs en aquesta edat i completar l'equip sènior que entreno. Suposo que puc parlar d'un cert talent a nivell psicològic, mental, o simplement de maduresa en el joc (i en la vida, recordem-ho).
Aquest és un aspecte, el psicològic, que vull tenir molt en compte, que per a mi és fonamental. Encara que al mateix temps, en un altre registre de la meva observació continuada, necessito trobar gent que treballi al límit en els entrenaments, que siguin defensors solvents i que puguin competir físicament amb jugadors sèniors. Caldrà filar prim.
Estic entusiasmat en aventurar-me en aquest camí per completar les fitxes sèniors de les que disposo aquesta temporada.
Parlàvem de com els canvis a la societat afecten a l'evolució (psicològica, però també física) dels jugadors. Jo defensava que, des del meu punt de vista, encara que hi ha hagut canvis socials i culturals importants, els entrenadors encara podem fer molt. En Xavi era partidari de pensar en la motivació intrínseca, i més aviat poc en allò de que de vegades confiem en excés, la motivació extrínseca. Tot es trobar la manera per influir sense arribar a manipular ningú, sobretot tenint en compte la nostra posició jeràrquica de poder respecte els jugadors.
Veig els jugadors cadets que competeixen a Santa Coloma, probablement els millors d'Espanya en la seva edat, i penso què els fa falta per assolir maduresa en l'esport. Són bons, però els cal treballar molts aspectes del seu joc. I és clar, la maduresa es l'esport no és un compartiment estanc, sinó un espai on demostrar (i on entrenar) la pròpia maduresa personal.
Penso que tot sovint ens equivoquem en la manera com eduquem als nostres esportistes. No són equivocacions imperdonables, que causin traumes psicològics, però tot sovint assajem solucions que no fan més que cronificar el problema al que ens imaginem que no fem res per mantenir-lo. Es tracta, bàsicament, que no sabem aprofitar els recursos humans que tenim, retornant-li a l'esportista una visió empobrida, desafavoridora d'ell mateix.
No és imperdonable, i és clar, però si que resulta un maldecap considerable ja que no acabem d'aprofitar el potencial de l'esportista, que resta adormit per una visió i explicació sota un model de causalitat lineal. Cal que generem noves maneres de mirar les persones, seguint el model de causalitat circular promogut des de la cibernètica, i animar-nos a prendre un nou lloc com observadors. I com ens podem fer-ho per observar millor?
Com diu Heinz von Foerster, rebutjant la postura que conclou: "Objetividad = creer que las propiedades del observador no entran en las descripciones de sus observaciones." No podem ser objectius, però cal trobar estratègies per afinar la nostra mirada per veure millor què passa. Un dels primers passos es desallotjar una manera com veiem el món farcida de prejudicis.
Jo, ara mateix, em trobo que al meu club haig de pensar en trobar suport pel sènior, durant els propers mesos, mirant l'equip júnior, que és de primer any. Que haig de buscar, exactament, per trobar aquells nanos de 16 anys que tinguin un perfil més madur? No és només el talent esportiu en allò que m'haig de fixar, encara que pugui ser el primer que salti a la vista? Com puc entrenar la meva mirada per descobrir, copsar aquells petits detalls que fan d'un nano de 16 anys algú que pugui compartir pista, però també vestidor, amb un equip sènior on la mitjana d'edat ronda els 25 o 26 anys?
Estic mirant la manera de fixar-me en aquells nanos no ja que destaquen de manera més evident (talent físic, tècnic, etc.), sinó que poden ser més madurs en aquesta edat i completar l'equip sènior que entreno. Suposo que puc parlar d'un cert talent a nivell psicològic, mental, o simplement de maduresa en el joc (i en la vida, recordem-ho).
Aquest és un aspecte, el psicològic, que vull tenir molt en compte, que per a mi és fonamental. Encara que al mateix temps, en un altre registre de la meva observació continuada, necessito trobar gent que treballi al límit en els entrenaments, que siguin defensors solvents i que puguin competir físicament amb jugadors sèniors. Caldrà filar prim.
Estic entusiasmat en aventurar-me en aquest camí per completar les fitxes sèniors de les que disposo aquesta temporada.
diumenge, de maig 20, 2007
EL CAPÍTOL DE LES MILLORES
Recordo que un dels meus professors a la facultat es repetia fins cansar l'audiència amb la idea de que els esportistes milloren sobretot d'una temporada a l'altra.
Aquest professor dèia que l'experiència acumulada significava el capítol principal de les millores en el rendiment, ja que durant la temporada no es notaven aquestes millores, molt minúscules.
Si el teu equip millora durant la temporada, cal tenir un gran neguit per veure de què són capaços en el nou curs. Hem de seguir sent ambiciosos.
Penso que hi ha altres marges, vessants per a la millora, a banda de l'experiència. I són tant pels esportistes com pels tècnics.
ENTRENAMENTS. Les sessions poden millorar molt. Podem desestimar exercicis que no agraden, altres que no acaben de funcionar o que no serveixen per l'objectiu que volem aconseguir; els jugadors poden posar més interès, hi pot haver més ganes, més competitivitat, sempre i quan no s'apoltronin; treballant sobre una base similar del joc podem buscar-ne variants sense haver d'explicar, d'inici, una sèrie de sistemes. Hi ha un coneixement mutu compartit que ens permet partir d'una base coneguda, treballada, interioritzada.
PARTITS. Una història són els entrenaments i una altra història són els partits. Si ja hem fet una ullada als nostres entrenaments, i posem les bases per canviar la seva història, podem identificar quina és la nostra història (el nostre "rollo") en els partits. Amb quin hem guanyat? Amb qui hem perdut? Hi ha patrons reconeixibles? Com podem desafiar-los? Els partits clau són els que hem perdut la temporada anterior, però no podem despreciar aquells partits que hem guanyat còmodament.
ACTITUDS. Si hem aconseguit que els jugadors canviïn la seva actitud en relació a algun aspecte (els seus minuts de joc, la seva relació amb els àrbitres, etc.), no hi ha motiu per confiar de que es mantingui com un aspecte estable del seu comportament. Hem d'estar alerta i sense esperar que tornin a allò de sempre, estar preparats per actuar. Les persones activen mecanismes per poder seguir canviant quan volen, però segueixen pendents de maneres de fer que no tenen per que dur-los sempre a l'èxit. Són maneres apreses d'encaminar-se al fracàs o a la queixa (hem de tenir clar que no hi ha cap regla que ens aporti la certesa de que les persones estiguin dirigides a l'èxit).
PERCENTATGES. Si tenim informacions de percentatges de tir és bo de comrpovar fins a quin punt hi ha millores. Si continues a la mateixa lliga la informació és més representativa. Però és bo fer-li una ullada i poder comparar les dades. Veure canvis no és només recordar i recuperar sensacions viscudes, sinó també mirar un full amb els porcentatges de tir o la valoració.
La millora continuada és la manera de poder passar pel davant dels nostres competidors. Com més instal·lada estigui la idea de que el canvi és possible i és desitjat, més possibilitats té l'equip de revisar més aspectes del joc. Un equip que millora és un equip que camina endavant per assolir les seves fites, però mirant pel retrovisor a les "trampes" que històricament ens hem parat tots plegats.
Aquest professor dèia que l'experiència acumulada significava el capítol principal de les millores en el rendiment, ja que durant la temporada no es notaven aquestes millores, molt minúscules.
Si el teu equip millora durant la temporada, cal tenir un gran neguit per veure de què són capaços en el nou curs. Hem de seguir sent ambiciosos.
Penso que hi ha altres marges, vessants per a la millora, a banda de l'experiència. I són tant pels esportistes com pels tècnics.
ENTRENAMENTS. Les sessions poden millorar molt. Podem desestimar exercicis que no agraden, altres que no acaben de funcionar o que no serveixen per l'objectiu que volem aconseguir; els jugadors poden posar més interès, hi pot haver més ganes, més competitivitat, sempre i quan no s'apoltronin; treballant sobre una base similar del joc podem buscar-ne variants sense haver d'explicar, d'inici, una sèrie de sistemes. Hi ha un coneixement mutu compartit que ens permet partir d'una base coneguda, treballada, interioritzada.
PARTITS. Una història són els entrenaments i una altra història són els partits. Si ja hem fet una ullada als nostres entrenaments, i posem les bases per canviar la seva història, podem identificar quina és la nostra història (el nostre "rollo") en els partits. Amb quin hem guanyat? Amb qui hem perdut? Hi ha patrons reconeixibles? Com podem desafiar-los? Els partits clau són els que hem perdut la temporada anterior, però no podem despreciar aquells partits que hem guanyat còmodament.
ACTITUDS. Si hem aconseguit que els jugadors canviïn la seva actitud en relació a algun aspecte (els seus minuts de joc, la seva relació amb els àrbitres, etc.), no hi ha motiu per confiar de que es mantingui com un aspecte estable del seu comportament. Hem d'estar alerta i sense esperar que tornin a allò de sempre, estar preparats per actuar. Les persones activen mecanismes per poder seguir canviant quan volen, però segueixen pendents de maneres de fer que no tenen per que dur-los sempre a l'èxit. Són maneres apreses d'encaminar-se al fracàs o a la queixa (hem de tenir clar que no hi ha cap regla que ens aporti la certesa de que les persones estiguin dirigides a l'èxit).
PERCENTATGES. Si tenim informacions de percentatges de tir és bo de comrpovar fins a quin punt hi ha millores. Si continues a la mateixa lliga la informació és més representativa. Però és bo fer-li una ullada i poder comparar les dades. Veure canvis no és només recordar i recuperar sensacions viscudes, sinó també mirar un full amb els porcentatges de tir o la valoració.
La millora continuada és la manera de poder passar pel davant dels nostres competidors. Com més instal·lada estigui la idea de que el canvi és possible i és desitjat, més possibilitats té l'equip de revisar més aspectes del joc. Un equip que millora és un equip que camina endavant per assolir les seves fites, però mirant pel retrovisor a les "trampes" que històricament ens hem parat tots plegats.
dilluns, de maig 14, 2007
ELOGI DE LA VETERANIA
Hi ha una frase feta d'ús bastant comú: "L'experiència és un grau". En el cas dels esports, la veterania és un grau.
Sovint es parla de que un jugador veterà té un coneixement del joc, dels àrbitres, de les situacions, etc. que un jove no té. I amb raó. Els veterans saben molt de l'esport no només per allò que han après de manera estructurada en entrenaments, allò del que podrien parlar-nos, sinó pel cúmul de partits que han viscut i que han con-format la seva experiència esportiva. Veuen un partit diferent.
La veterania té a veure amb l'experiència, però sobretot amb allò que fem d'ella. Però podem atrevir-nos a dir que Ricky Rubio mostra veterania amb 16 anys? Com entenem allò de la regla dels 10 anys de la psicologia de l'esport per quan parlem d'aquest temps mínim prudencial per dominar un esport?
L'esport està afectat pels intangibles. Un d'ells és la vetarania. I la veterania s'aprèn amb el pas dels anys, però sobretot per la mirada que li donem a l'experiència adquirida. La memòria de l'esportista ha de poder-se fer servir de manera instantània, i per això s'ha de prendre una mirada autoreferenciadora.
El veterà té una actitud diferent. Ja ha estat altres vegades en aquella situació. La coneix, potser no la domina, però com a mínim no l'incomoda, no li resulta tant extranya com a un jugador jove.
A Digital + comentaven l'altre dia que Robert Horry ha jugat 15 temporades a l'NBA, ha arribat totes aquestes temporades a playoffs i sempre ha avançat a 2ª ronda. 6 campionats amb 3 equips diferents donen fe de la seva veterania en playoffs. David Carnicero i Antoni Daimiel, amb aquell punt de mala llet de comentaristes entretinguts, diuen si no li hauria de donar algun consell a Tracy McGrady, que mai ha passat de 1ª ronda.
Els rookies es preocupen quan els veterans s'ocupen. Byron Davis (el meu MVP d'aquests playoffs) triomfa on Monta Ellis (ben segur que merescudament jugador més millorat aquest any) rellisca.
Rescato la veterania per valorar la tasca silenciosa dels que viuen de la seva experiència i intel·ligència, i no tant de les seves cames.
Sovint es parla de que un jugador veterà té un coneixement del joc, dels àrbitres, de les situacions, etc. que un jove no té. I amb raó. Els veterans saben molt de l'esport no només per allò que han après de manera estructurada en entrenaments, allò del que podrien parlar-nos, sinó pel cúmul de partits que han viscut i que han con-format la seva experiència esportiva. Veuen un partit diferent.
La veterania té a veure amb l'experiència, però sobretot amb allò que fem d'ella. Però podem atrevir-nos a dir que Ricky Rubio mostra veterania amb 16 anys? Com entenem allò de la regla dels 10 anys de la psicologia de l'esport per quan parlem d'aquest temps mínim prudencial per dominar un esport?
L'esport està afectat pels intangibles. Un d'ells és la vetarania. I la veterania s'aprèn amb el pas dels anys, però sobretot per la mirada que li donem a l'experiència adquirida. La memòria de l'esportista ha de poder-se fer servir de manera instantània, i per això s'ha de prendre una mirada autoreferenciadora.
El veterà té una actitud diferent. Ja ha estat altres vegades en aquella situació. La coneix, potser no la domina, però com a mínim no l'incomoda, no li resulta tant extranya com a un jugador jove.
A Digital + comentaven l'altre dia que Robert Horry ha jugat 15 temporades a l'NBA, ha arribat totes aquestes temporades a playoffs i sempre ha avançat a 2ª ronda. 6 campionats amb 3 equips diferents donen fe de la seva veterania en playoffs. David Carnicero i Antoni Daimiel, amb aquell punt de mala llet de comentaristes entretinguts, diuen si no li hauria de donar algun consell a Tracy McGrady, que mai ha passat de 1ª ronda.
Els rookies es preocupen quan els veterans s'ocupen. Byron Davis (el meu MVP d'aquests playoffs) triomfa on Monta Ellis (ben segur que merescudament jugador més millorat aquest any) rellisca.
Rescato la veterania per valorar la tasca silenciosa dels que viuen de la seva experiència i intel·ligència, i no tant de les seves cames.
LA BOSSA DE PIPES D'EZQUERRO
El Barça ha emptat al Camp Nou 1-1.
El Barça mirava el rellotge i després de desaprofitar un munt d'ocasions de gol per ampliar la diferència de l'1-0, el públic i els jugadors es lamenten d'encaixar un l'empat en el minut 43 de la 2ª part. Ja no hi havia marge de reacció.
Les càmeres de TV3 es queden, a pocs minuts del final i previ a l'empat del Betis, amb una imatge de la banqueta del barça. En primer pla: Ronaldinho, blanc dels nervis. Al seu costat Jorquera comentant la jugada amb l'astre brasiler. En segon pla es veu com Ezquerro: suposadament preparat per sortir, se'l veu menjar compulsivament una bossa de pipes.
Reixach parla al final de la retransmissió en diferit del partit de que "es gira la truita" i no surten les coses, menciona també "la sort" com un factor determinant. Canut diu que "la crisi continua instal·lada al Camp Nou".
Jo no parlaria de res d'això. És poc professional i prou. No pot ser que un jugador mengi pipes (com Ezquerro) o parli per telèfon mòbil (com un jugador de bàsquet que he vist aquest cap de setmana). No és seriós. Si estàs a la banqueta, estàs amb el cinc sentits posats en el partit.
Posem el millor dels casos, i que Ezquerro estigués a la banqueta però no per jugar. És adequat que un company d'equip, que està com acompanyant (i tinc entès que en futbol tot jugador a la banqueta ha de poder jugar, no com en bàsquet), estigui menjant pipes? És que l'entrenador, els seus ajudants o el delegat no li pot recordar al jugador que no es mengen pipes a la banqueta?
No ho entenc. El Barça es juga la Lliga i Ezquerro menjant pipes. Però no està tot dit encara. La meva pregunta final: on va estar llençant el jugador les pellofes de les pipes? Les haurà ficat en una bossa de plàstic o hauran acabat a sota de les butaques de la banqueta? Una pregunta més sense resposta. Contestar les anteriors potser ajudaria a explicar millor els patiments del Barça en aquesta recta final de Lliga, un cop tancades totes les opcions de seguir avançant a Europa i a la Copa.
El Barça mirava el rellotge i després de desaprofitar un munt d'ocasions de gol per ampliar la diferència de l'1-0, el públic i els jugadors es lamenten d'encaixar un l'empat en el minut 43 de la 2ª part. Ja no hi havia marge de reacció.
Les càmeres de TV3 es queden, a pocs minuts del final i previ a l'empat del Betis, amb una imatge de la banqueta del barça. En primer pla: Ronaldinho, blanc dels nervis. Al seu costat Jorquera comentant la jugada amb l'astre brasiler. En segon pla es veu com Ezquerro: suposadament preparat per sortir, se'l veu menjar compulsivament una bossa de pipes.
Reixach parla al final de la retransmissió en diferit del partit de que "es gira la truita" i no surten les coses, menciona també "la sort" com un factor determinant. Canut diu que "la crisi continua instal·lada al Camp Nou".
Jo no parlaria de res d'això. És poc professional i prou. No pot ser que un jugador mengi pipes (com Ezquerro) o parli per telèfon mòbil (com un jugador de bàsquet que he vist aquest cap de setmana). No és seriós. Si estàs a la banqueta, estàs amb el cinc sentits posats en el partit.
Posem el millor dels casos, i que Ezquerro estigués a la banqueta però no per jugar. És adequat que un company d'equip, que està com acompanyant (i tinc entès que en futbol tot jugador a la banqueta ha de poder jugar, no com en bàsquet), estigui menjant pipes? És que l'entrenador, els seus ajudants o el delegat no li pot recordar al jugador que no es mengen pipes a la banqueta?
No ho entenc. El Barça es juga la Lliga i Ezquerro menjant pipes. Però no està tot dit encara. La meva pregunta final: on va estar llençant el jugador les pellofes de les pipes? Les haurà ficat en una bossa de plàstic o hauran acabat a sota de les butaques de la banqueta? Una pregunta més sense resposta. Contestar les anteriors potser ajudaria a explicar millor els patiments del Barça en aquesta recta final de Lliga, un cop tancades totes les opcions de seguir avançant a Europa i a la Copa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
