Aquest mes de novembre he publicat, en el Blog Espai de Llibertat de la Fundació Ferrer i Guàrdia, el tercer i darrer article de la sèrie "Mirades a l'esport infantil". Aquest projecte ha pogut veure la llum gràcies a la bona disposició de Vicenç Molina, que ha trobat adient publicar els articles al Blog. Publicar en aquest indret de reflexió em resulta plaent.
En la sèrie "Mirades de l'esport infantil" he fet una anàlisi de l'esport infantil i juvenil a Catalunya des d'una perspectiva crítica. Penso que algunes iniciatives ben atapeïdes del terme "valors", per algunes persones un signe de estar ben adreçades, és més aviat tota una altra cosa: el senyal inequívoc de que estem davant d'un discurs pobre, buit, farcit de llocs comuns i amb una tendència cap a la confusió i la promoció de la patologia.
En alguna ocasió he pensat que una de les qüestions que més m'amoïnen és, a fi de comptes, portar salut a l'esport. I no em refereixo a portar salut cardiovascular, o salut en termes de disminució dels índexs d'obesitat. Encara que si estirem molt la idea, també ho podria arribar a ser, això, salut. Em refereixo més aviat a una pregunta del tipus: és la pràctica esportiva amb infants a Catalunya, tal com són les institucions, les normatives vigents i la formació dels professionals que hi treballen, un entorn que promociona la salut (especialment mental) dels esportistes? A mi em sembla que estem davant d'una pregunta a la qual hem de contestar, sense victimisme però sense tapar el cúmul d'errades que arrosseguem, de manera sincera dient: NO.
Però si ens pensàvem que tot anava sobre rodes... No obstant, la situació no em sembla gens afalagadora. Una de las maniobres de distracció la podem trobar amb la veneració al terme "valors". Els "valors" semblen una cuirassa impenetrable, protecció contra qualsevol crítica o sospita que puguem tenir sobre el funcionament del sistema. Com ens encomanem a la bondat que flueix de anomenar a tort i a dret els "valors", sembla que puguem estar ben tranquils. De fet qui els menciona, sembla que tingui en les seves mans el Sant Graal, i que pugui gaudir del coneixement més verídic i absolut. Al meu entendre, aquesta menció tant sovintejada al terme "valors" i allò que evoca no fa més que amagar les febleses d'un discurs que, com dèia abans, és pobre, buit i amb tendència cap a la confusió i la patologia.
En aquests tres articles li toco el crustó a diferents projectes i propostes que inunden l'esport infantil i juvenil, i que tenen més o menys relació amb la defensa dels "valors" com a guariment per a tots els mals. Ja fa temps que tinc posat el punt de mira en la norma d'alineació, així com també sobre la norma de tancar l'acta. Es tracta de dos dels productes estrelles del reglament de minibàsquet promogut des de la Federació Catalana de Basquetbol des de fa una pila d'anys, i que després d'uns primers passos en l'àmbit del minibàsquet es va estendre a d'altres miniesports.
Lluny de quedar en manifestacions aïllades, aquestes propostes confuses i patologitzants s'han estès com una taca d'oli, recargolant-se d'una manera aberrant. Mostra d'això és l'efervescència als mitjans de comunicació i dins de certs cercles educatius del projecte Juga Verd Play del Consell Esportiu del Baix Llobregat, el qual ha tingut un ampli recolzament des de que va començar a caminar l'any 2013. Un dels seus punts culminants ha estat la posterior acollida institucional de la idea dins del que seria les consideracions de tipus tècnic en la Resolució Pre 2095/2015 de la Generalitat de Catalunya, on s'incopora la filosofia propia del projecte en el que seria el sistema de puntuació integrat.
Estem davant, doncs, de tot un seguit de mesures de diferents èpoques (la norma d'alineació comença a aplicar-se a 1964 a nivell estatal, a través de la Federación Española de Baloncesto; la norma de tancar l'acta inaugura el seu camí al 2001, com a creació pròpia de la Federació Catalana de Basqeutbol en base al mercy rule ja existent en altres indrets; el Juga Verd Play es presenta en societat al 2013), encara que amb alguns trets en comú totes elles:
- Menyspreu del resultat (marcador) obtingut en el partit, la qual cosa dona l'esquena a la importància que hom valori el seu producte i el reconegui com propi.
- Obligatorietat de fer una sèrie d'accions que es consideren lloables. Es tracta de qüestions ben reconiexibles: fer jugar tothom en cada partit; deixar de comptar les cistelles per no "humiliar"; que els pares estiguin obligats a votar donant una puntuació al comportament dels equips, i així estiguin distrets-amenaçats per aleshores no protestar ni insultar. Ara bé, en se mesures que cal fer-les de manera obligada, deixen de ser potencialment virtuoses.
- Degradació dels aspectes tècnics del joc, del virtuosisme tècnic especialment. Quan el "bon joc" passa a un segon o tercer lloc en l'interès dels tècnics (si es que encara se li manté alguna importància), es perd la possibilitat d'aprendre a fer l'esport. Aquesta renúncia volguda a voler treballar pel perfeccionament i l'excel·lència tècnica es dona, molt especialment, per la preeminència de la idea de que l'esport ha de ser educatiu, i que per ser-ho cal que sigui una experiència amb una certificació indubtable de "valors".
Podeu llegir els articles on desenvolupo aquestes idees (de títols "Els profetes del procés", "El culte al procediment" i "El valor d'acord al producte"), publicats entre el mes de setembre de 2015 i el mes de novembre de 2016, seguint aquest link. Allà trobareu els enllaços directes als tres articles. Recomano que comenceu pel primer i aneu llegint-los per ordre, doncs el discurs elaborat en el segon i el tercer es basa en el que he presentat amb anterioritat.
Us desitjo una bona lectura.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aspectes reglamentaris i arbitrals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aspectes reglamentaris i arbitrals. Mostrar tots els missatges
dijous, de novembre 10, 2016
dimecres, de maig 04, 2016
La fragilidad estructural de las figuras de autoridad y la transmisión de fragilidad psicológica a los más jóvenes (Breve comentario sobre la autoridad)
En los últimos tiempos vivimos un degoteo de
testimonios que evidencian que algo falla en la educación en
general, y no únicamente en el sistema escolar. Con gran sorpresa y
mayor satisfacción leí a Alberto Royo en Contra la nueva educación
(Editorial Plataforma), un maravilloso libro sobre lo que más
chirría en el sistema educativo español. Esta lectura me condujo a
algunos de los escritos de Ricardo Moreno Castillo y también a los
de otros destacados autores como Javier Orrico, Inger Enkvist y muy
especialmente, la estupenda prosa de Mercedes Ruiz Paz. ¡Lástima
que Mercedes haya publicado dos libros únicamente, y no media
docena! (Nota: me abstengo de la prolijidad de hiperlinks que abundan
en los artículos, entrevistas y demás textos que circulan hoy por
Internet. Tan sólo una recomendación: lean a Alberto Royo y a ver a
dónde les lleva esa lectura)
Quiero escribir, con tono sosegado, sobre la
cuestión de la autoridad. De la autoridad en la crianza (sobre el
papel de los padres y la madres). De la autoridad en la educación
escolar (sobre el papel de los profesores y profesoras). De la
autoridad en el deporte (sobre el papel de los y las árbitros, y de
los entrenadores/as). La verdad es que hoy en día abundan
declaraciones gratuitas sobre el papel de la autoridad, como por
ejemplo las palabras del pediatra Carlos González Rodríguez,
partidario de la prolongación de la lactancia materna hasta el
infinito y más allá y, así mismo, del colecho. En un vídeo que
circula por Internet, González exponía su punto de vista:
“Y si tú pensabas decirle que no le dabas el
helado, y ves que el niño en lugar de decir «oh, ya está bien,
quiero un helado», lo que hace es tirarse por el suelo, ponerse a
llorar y pegarse golpes en la cabeza... pues también puedes ceder. Y
probablemente también os habrán dicho aquello de «es que cuando
das una orden es muy importante no ceder, que si no pierdes la
autoridad, y no sé qué no sé cuantos». Eso son chorradas. No se
pierde la autoridad por ceder.” (González Rodríguez, 2015: min.
29:38)
Estas afirmaciones de Carlos González caen del
lado de la crianza. En la educación escolar hemos visto que las
escuelas han llegado a valorar por igual el buen rendimiento y el
rendimiento mediocre. Royo, Moreno Castillo o Enkvist, por mencionar
algunos autores que han abundado precisamente en este asunto,
comentan el hecho de que se iguale a los alumnos a la baja. Es decir,
que en lugar de mantener cierto criterio de excelencia en la
educación, se baje el listón hasta un punto en que se imagina que
se pueda alcanzar por TODOS los alumnos. Un igualitarismo a la baja
que, a fin de cuentas, va en contra de la calidad -quiero decir
excelencia- de la enseñanza.
En la medida que los contenidos y la enseñanza se devalúa, se necesita cada vez menos a un docente con cara y ojos. Un docente tuerto ya da el pego. Esto conduce a que las exigencias que se planteen a los docentes, como también a los futuros docentes en las facultades de formación de profesorado, sean más bien nimias. Me resulta estremecedor que las predicas actuales vayan revestidas de cuestiones más próximas al coaching en lugar de la didáctica, o que se difundan proclamas cada día más fervorosas en relación con la educación emocional en el aula, más que no contemplar la interesante posibilidad de la terapia para el propio docente. Por tanto, este igualitarismo a la baja no sólo ha devaluado los saberes de los alumnos, sino también los saberes de los docentes. Con saber menos ya se pueden dar clases a alumnos a quienes no se les exige saber mucho.
Ante este desaguisado veo algunos paralelismos con lo que ocurre por doquier en el deporte infantil y juvenil. En el caso de la escuela los saberes -Royo diría conocimientos- parecen importar menos que la felicidad del alumno, que es algo que se ha puesto en la cima del pedestal. Vemos que ha habido una actitud en el sistema educativo que algunos autores nombrar como anti-contenidos (Hirsch, 2012). En el caso particular del deporte, tal displicencia ha ido dirigida a la competición. Incluso esta actitud displicente ha subido su tono hasta llegar al punto de tratar de erradicar la competición, aludiendo a una más que dudosa conexión entre la idea de competición y su supuesta carga moral como contravalor. Y es que con la enemistad de los partidarios de la educación en valores enseguida se cae en el ostracismo: ¡que se lo digan a la competición, la competencia o la competitividad!
Si la competición en el deporte infantil es
cada vez menos importante, también lo acabará siendo la técnica
cuyo cometido es dotar de herramientas, de recursos a los jugadores.
Si ya no hay que competir, no es necesario hacerlo mejor que los
demás: con un nivel mediocre es más que suficiente (siempre habrá
niveles deficientes). Por tanto, los entrenadores no tienen que estar
más que moderadamente formados o, incluso, apenas sin formación
específica alguna. Al lado de estos entrenadores a los que no
podremos acusar de intrusismo sino únicamente de falta de la
formación mínima necesaria, también tenemos que a los árbitros se
les va a pedir otro tipo de actuaciones, distintas a las que habían
hecho hasta la fecha. Tal es el caso del Tutor de Juego, una figura
acerca de la cual acabo de publicar un artículo en la RevistaFair-Play.
Básicamente, el Tutor de Juego aparece como sustituto del árbitro tradicional en el ámbito del Consell de l'Esport Escolar de Barcelona en el año 2005. A tal figura se le atribuyen labores educativas, además de las judiciales (Sí, sí, judiciales: no olvidemos que el árbitro es a fin de cuentas el juez deportivo). Sin embargo, el énfasis en las cuestiones educativos arrastra una disolución de algunas de las cuestiones básicas del papel del juez. Pondré un ejemplo: no se puede fomentar la flexibilidad en la aplicación del reglamento como requisito educativo impuesto al Tutor de Juego sin poner en jaque, así mismo, la autoridad de la propia figura. Como más flexibilidad se le demande al Tutor de Juego, más probable será que su autoridad se difumine, se resquebraje en cada ocasión en que tome una decisión distinta al que tomó con anterioridad en un caso análogo.
Llegados a este punto, introduzco la idea que tenía al empezar a escribir las primera líneas de este artículo: fruto de la fragilidad de una figura de autoridad como el profesor o, en el último caso, el Tutor de Juego o árbitro, anticipo la fragilidad en algunos aspectos de la construcción psicológica de loa niños con los que van a estar trabajando. Me parece algo razonable plantear que, si las figuras de autoridad no son claras, la cuestión del orden que imprimen estas figuras se difumina. En estas condiciones los límites a los que les convendría ceñirse a los niños para su mejor desarrollo quedan completamente en entredicho, lo que supone una pesada losa en su desarrollo psicológico.
Tengo claro que la autoridad del adulto es algo básico, fundamental. En las antípodas de lo que propone Carlos González en el fragmento antes citado, propongo que los adultos no nos desdibujemos ni un ápice, ya seamos padres, profesores, entrenadores o árbitros. Tanta da la función concreta si vemos que todas estas figuras tienen en común que establecen un vínculo con los niños, y para que tal vínculo ayude en el desarrollo paulatino de su psique, es imprescindible que mantengamos nuestra autoridad de manera clara y honesta.
Espero haber planteado de una manera clara y
concisa un asunto, el de la autoridad, que me parece importante
tratar a diferentes niveles (en los textos legales, en el vínculo
pedagógico y/o arbitral) y ámbitos (crianza, educación escolar,
entrenamiento deportivo). Si no podemos debatir reivindicando la
recuperación de la autoridad, seguro que vamos a peor. Tal como nos
indica Inger Enkvist a modo de notable sugerencia:
“Estamos en una situación en la que hay que volver a insistir
en la función de los padres. Debemos «reparentalizar» la sociedad.
Demasiados padres han huido de su tarea de educadores. Algunos no
quieren ser adultos sino que quieren ser adolescentes como sus hijos.
Estos padres no quieren aceptar sus responsabilidades y creen que la
sociedad se ocupará de todo: son productos de la sociedad del
bienestar y creer que tienen derecho a que la sociedad se ocupe de
todo, incluso de educar a sus hijos.” (Enkvist, 2014:171-172)
Bibliografía
- Enkvist, I. (2014) Educación: Guía para perplejos. Madrid,
Ediciones Encuentro.
- González Rodríguez, C. (2015) ¿Cómo
plantear la autoridad con los hijos? Recuperado de: https://www.youtube.com/watch?v=9XKc1tRiRGo 3.5.2016
- Hirsch, E.D. (2012) La escuela que queremos.
Madrid, Ediciones Encuentro.
- Royo, A. Contra la nueva educación. Barcelona,
Plataforma.
dimarts, de gener 11, 2011
CAÇA I CAPTURA DE LA CULTURA COMPETITIVA
Darrerament hem anat veient com s'han fet diferents esforços per regular alguns aspectes de la cultura competitiva. Jo personalment ho he pogut veure en l'extensió, a través de mesures reglamentàries sobretot, de limitacions en el nombre de punts o gols pel qual queden resolts els partits. Aquesta ha estat una "mesura estrella" darrerament.
La Federació Catalana de Futbol ha adoptat, a partir de la temporada 2010-11, una sèrie de mesures que segueixen la línia presa per altres federacions autonòmiques, com bé sigui la de bàsquet o la d'handbol. Després de molts anys tenint en funcionament la norma d'alineació en el minibàsquet i el minihandbol, l'estament futbolístic català ha acabat adoptant mesures similars a les que ja s'havien pres fa una pila d'anys en els altres esports d'equip.
Podem veure, doncs, com les regulacions sobre temps de joc mínim i màxim per a cada jugador (norma d'alineació), així com diferents mesures per regular el nombre de gols o punts que apareixen en el resultat final del partit, són precisament les mesures que més abunden en el món de l'esport en edat escolar. De fet, quan es pensa en adaptar l'esport a la realitat psicològica de l'infant, els directius pensen en prendre mesures d'aquest estil. Ja fa temps que en minibàsquet es van pensar en posar cistelles més baixes i pilotes més petites i lleugeres. Aquestd darrers vint anys ha arribat una segona onada de mesures, que busquen bàsicament l'adaptació psicològica.
Una de les descobertes recents que he fet ha estat un nou esport, que es diu Colpbol. Es juga en el terreny de joc d'handbol o futbol sala (40x20 metres), amb porteries, amb dos equips de set jugador. De fet, té unes característiques peculiars. Sorgit de l'experimentació d'un professor valencià d'Educació Física, dos són els trets que més m'han cridat l'atenció, que a més a més són els seus trets característics i que fonamenten la seva lògica interna:
1. Els equips han de ser obligatòriament mixtes.
2. La pilota es juga amb la ma i només és permès de fer un toc cada jugador. Després d'aquest toc, la pilota l'haurà de tocar un rival o un company abans de poder-la tornar a tocar aquell mateix jugador.
Aquests dos aspectes són precisament una formulació en la línia de la caça i captura de la cultura competitiva. El primer aspecte esdevé un element de coeducació que ja hem pogut palpar en el món esportiu amb el korfbol. I ja sabem, a aquestes alçades, com de vegades es situa la coeducació com antídot de segons quines actituds excessivament competitives. Sembla que enlloc d'ensenyar a competir als esportistes, si la decisió ariba a ser barrejar nois i noies, d'alguna manera es rebaixa el grau de competitivitat. No eduquem una manera saludable de competir, sinó que barrejant nois i noies esperem que hi hagi un esperit més cooperatiu, més "solidari" -com ara agrada dir.
El segon aspecte esdevé un element que aporta una dimensió també anticompetitiva, però en aquest cas més subtil. Si bé l'objectiu del colpbol segueix sent el de marcar gol, el reglament d'aquest esport obliga a que l'equip hagi de col·laborar per fer gol. L'única circumstància en que un jugador pot fer gol directament seria de porteria a porteria, però en gairebé qualsevol altre circumstància caldria una sèrie de combinacions i rebots per poder marcar.
Què té d'especial això? Bé, la majoria d'esports d'equip proposen diferents maneres de col·laborar per marcar, però no arriben fins al punt d'"obligar" a col·laborar. Un jugador de futbol podria arribar a driblar quatre, cinc o sis jugadors rivals fins plantar-se davant el porter i fer gol (a la retina podem tenir ple de jugades de Messi). Un jugador de bàsquet pot aconseguir fer una meritòria jugada coast-to-coast duent la pilota de cistella a cistella. En el colpbol no hi ha la possibilitat de fer jugades individuals d'aquesta mena: gairebé podríem dir que col·laborar és una obligació.
Que el colpbol neixi de classes d'Educació Física fa entendre tant l'aspecte d'èmfasi en la coeducació com ara bé l'aspecte d'obligació de col·laborar. Com en el tècnica de l'esport només es pot fer un toc, m'haig d'associar per nassos amb els meus companys, que a més a més és una barreja de nois i noies.
I és que si ens fixem, que en el cas del rugby la pilota només es pugui passar a la mateixa alçada de camp o bé enrere quan es juga amb les mans, no crec que fos una mesura per fomentar la col·laboració (o poster si). La veritat és que determina com jugar la pilota i dona uns trets característics al rugby com esport, però no apareix la voluntat d'alliçonar als jugadors més enllà del respecte de les normes. A més a més, el jugador de rugby pot fer una gran jugada individual i aconseguir un assaig, sense l'obligació de col·laborar. En el colpbol és francament molt més difícil.
Lamentablement la proposta del colpbol parteix d'un punt de vista que a mi em sembla moralitzador, i tutela el desenvolupament motriu en funció d'una sèrie d'expectatives educatives. Però correm el risc que mitjançant el reglament s'assenyalin aspectes pseudopedagògics, és a dir, que serveixin per manipular el joc amb l'aspiració de fer-lo més "educatiu". És el mateix que podria animar en segons quins casos a un entrenador de bàsquet a demanar que els seus jugadors juguin sense bot, o bé que tots toquin la pilota abans d'encistellar. Estem donant a entendre que, per tal de fer millor l'experiència esportiva, és necessari passar-nos-la tots. O bé, com en el cas del colpbol, això queda naturalitzat a l'esdevenir una norma bàsica: només un toc cada jugador.
Sigui pel reglament (norma de alineació, norma de límit de gols/punts, norma d'un sol toc) o bé per les cabòries del entrenadors ("no es pot botar"; "tothom ha de tocar la pilota en l'atac abans d'encistellar"), podem veure els rastres de la caça i captura de la cultura competitiva. Bé: podríem dir que en tots dos casos són cabòries. Unes, les dels dirigents esportius que es concreten en les modificacions reglamentàries. Les altres, les dels entrenadors quan plantegen el seu enquadrament d'entrenament, però que en tots dos casos podem resseguir aquesta persecució de la competició.
I és que en tot moment la moda que s'ha instal·at actualment és la que busca "suavitzar" l'experiència competitiva per que no afecti de manera traumàtica als infants. En gran mesura podríem dir que apareix aquesta por en els adults darrera de la impantació de la norma d'alineació o bé de la del límit de gols/punts. Ara això ha arribat al punt de plantejar la creació d'un esport nou que esdevingui més cooperatiu que no pas competitiu. O millor dit: un esport que, com el colpbol, "obliga" a cooperar des del seu tarannà, el que es defineix a partir del seu reglament.
La Federació Catalana de Futbol ha adoptat, a partir de la temporada 2010-11, una sèrie de mesures que segueixen la línia presa per altres federacions autonòmiques, com bé sigui la de bàsquet o la d'handbol. Després de molts anys tenint en funcionament la norma d'alineació en el minibàsquet i el minihandbol, l'estament futbolístic català ha acabat adoptant mesures similars a les que ja s'havien pres fa una pila d'anys en els altres esports d'equip.
Podem veure, doncs, com les regulacions sobre temps de joc mínim i màxim per a cada jugador (norma d'alineació), així com diferents mesures per regular el nombre de gols o punts que apareixen en el resultat final del partit, són precisament les mesures que més abunden en el món de l'esport en edat escolar. De fet, quan es pensa en adaptar l'esport a la realitat psicològica de l'infant, els directius pensen en prendre mesures d'aquest estil. Ja fa temps que en minibàsquet es van pensar en posar cistelles més baixes i pilotes més petites i lleugeres. Aquestd darrers vint anys ha arribat una segona onada de mesures, que busquen bàsicament l'adaptació psicològica.
Una de les descobertes recents que he fet ha estat un nou esport, que es diu Colpbol. Es juga en el terreny de joc d'handbol o futbol sala (40x20 metres), amb porteries, amb dos equips de set jugador. De fet, té unes característiques peculiars. Sorgit de l'experimentació d'un professor valencià d'Educació Física, dos són els trets que més m'han cridat l'atenció, que a més a més són els seus trets característics i que fonamenten la seva lògica interna:
1. Els equips han de ser obligatòriament mixtes.
2. La pilota es juga amb la ma i només és permès de fer un toc cada jugador. Després d'aquest toc, la pilota l'haurà de tocar un rival o un company abans de poder-la tornar a tocar aquell mateix jugador.
Aquests dos aspectes són precisament una formulació en la línia de la caça i captura de la cultura competitiva. El primer aspecte esdevé un element de coeducació que ja hem pogut palpar en el món esportiu amb el korfbol. I ja sabem, a aquestes alçades, com de vegades es situa la coeducació com antídot de segons quines actituds excessivament competitives. Sembla que enlloc d'ensenyar a competir als esportistes, si la decisió ariba a ser barrejar nois i noies, d'alguna manera es rebaixa el grau de competitivitat. No eduquem una manera saludable de competir, sinó que barrejant nois i noies esperem que hi hagi un esperit més cooperatiu, més "solidari" -com ara agrada dir.
El segon aspecte esdevé un element que aporta una dimensió també anticompetitiva, però en aquest cas més subtil. Si bé l'objectiu del colpbol segueix sent el de marcar gol, el reglament d'aquest esport obliga a que l'equip hagi de col·laborar per fer gol. L'única circumstància en que un jugador pot fer gol directament seria de porteria a porteria, però en gairebé qualsevol altre circumstància caldria una sèrie de combinacions i rebots per poder marcar.
Què té d'especial això? Bé, la majoria d'esports d'equip proposen diferents maneres de col·laborar per marcar, però no arriben fins al punt d'"obligar" a col·laborar. Un jugador de futbol podria arribar a driblar quatre, cinc o sis jugadors rivals fins plantar-se davant el porter i fer gol (a la retina podem tenir ple de jugades de Messi). Un jugador de bàsquet pot aconseguir fer una meritòria jugada coast-to-coast duent la pilota de cistella a cistella. En el colpbol no hi ha la possibilitat de fer jugades individuals d'aquesta mena: gairebé podríem dir que col·laborar és una obligació.
Que el colpbol neixi de classes d'Educació Física fa entendre tant l'aspecte d'èmfasi en la coeducació com ara bé l'aspecte d'obligació de col·laborar. Com en el tècnica de l'esport només es pot fer un toc, m'haig d'associar per nassos amb els meus companys, que a més a més és una barreja de nois i noies.
I és que si ens fixem, que en el cas del rugby la pilota només es pugui passar a la mateixa alçada de camp o bé enrere quan es juga amb les mans, no crec que fos una mesura per fomentar la col·laboració (o poster si). La veritat és que determina com jugar la pilota i dona uns trets característics al rugby com esport, però no apareix la voluntat d'alliçonar als jugadors més enllà del respecte de les normes. A més a més, el jugador de rugby pot fer una gran jugada individual i aconseguir un assaig, sense l'obligació de col·laborar. En el colpbol és francament molt més difícil.
Lamentablement la proposta del colpbol parteix d'un punt de vista que a mi em sembla moralitzador, i tutela el desenvolupament motriu en funció d'una sèrie d'expectatives educatives. Però correm el risc que mitjançant el reglament s'assenyalin aspectes pseudopedagògics, és a dir, que serveixin per manipular el joc amb l'aspiració de fer-lo més "educatiu". És el mateix que podria animar en segons quins casos a un entrenador de bàsquet a demanar que els seus jugadors juguin sense bot, o bé que tots toquin la pilota abans d'encistellar. Estem donant a entendre que, per tal de fer millor l'experiència esportiva, és necessari passar-nos-la tots. O bé, com en el cas del colpbol, això queda naturalitzat a l'esdevenir una norma bàsica: només un toc cada jugador.
Sigui pel reglament (norma de alineació, norma de límit de gols/punts, norma d'un sol toc) o bé per les cabòries del entrenadors ("no es pot botar"; "tothom ha de tocar la pilota en l'atac abans d'encistellar"), podem veure els rastres de la caça i captura de la cultura competitiva. Bé: podríem dir que en tots dos casos són cabòries. Unes, les dels dirigents esportius que es concreten en les modificacions reglamentàries. Les altres, les dels entrenadors quan plantegen el seu enquadrament d'entrenament, però que en tots dos casos podem resseguir aquesta persecució de la competició.
I és que en tot moment la moda que s'ha instal·at actualment és la que busca "suavitzar" l'experiència competitiva per que no afecti de manera traumàtica als infants. En gran mesura podríem dir que apareix aquesta por en els adults darrera de la impantació de la norma d'alineació o bé de la del límit de gols/punts. Ara això ha arribat al punt de plantejar la creació d'un esport nou que esdevingui més cooperatiu que no pas competitiu. O millor dit: un esport que, com el colpbol, "obliga" a cooperar des del seu tarannà, el que es defineix a partir del seu reglament.
dimecres, de desembre 22, 2010
"PER QUÈ NO PODEM FER ZONA?"
Una de les sorpreses més agradables de la primera tarda de clínics i conferències que he preparat en col·laboració amb el CB Llavaneres ha estat una pregunta d'un jugador pre-infantil, ja a ls acaballes de l'activitat. Gairebé en temps de descompte del clínic titulat "Iniciació als principis defensius zonals. Treball a partir de jocs i de joc reduït", un jugador pre-infantil ha fet un incís... magistral. "A mi m'agradaria fer una pregunta", ha dit ell, tot solemnes. Tot seguit ha dit: "Per què [els pre-infantils] no podem fer zona?"
El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.
M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"
La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:
(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).
Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.
Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.
El segon motiu que he nomenat ha estat:
(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.
Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.
La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.
El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.
M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"
La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:
(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).
Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.
Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.
El segon motiu que he nomenat ha estat:
(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.
Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.
La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.
diumenge, de setembre 19, 2010
EL LLOC DE LES PROTESTES ADREÇADES ALS ÀRBITRES
En la meva carrera com entrenador he hagut d'enfrontar-me amb l'actitud reicident dels jugadors de queixar-se vehement als àrbitres. En un text que he acabat recentment i he titulat El deporte como escuela de líderes, faig un repàs als equips sèniors que he entrenat. En un d'aquests equips vaig haver de treure el millor de mi mateix i fer-los entendre als jugadors que queixar-se i jugar bé no són compatibles.
Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.
El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.
És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.
Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.
El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.
L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.
Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?
Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.
El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.
És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.
Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.
El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.
L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.
Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?
diumenge, d’agost 15, 2010
LA NORMA I L'ENQUADRAMENT
Estem en època de pre-temporada. Els finals d'agost, pels volts del 24 o 25 d'agost, és un dia habitual d'estrena de molts equips de bàsquet. Una pila d'equips començaran a rodar, a tirar endavant pel que serà una nova temporada, un nou curs basquetbolístic. També estem en època dels primers títols de la temporada de futbol professional, com el de la Supercopa. Ahir dissabte es va jugar l'anada, amb un resultat que dona avantatge momentània al Sevilla, després de que Kanouté fes un doble estrip a la defensa del Barça. Al final, 3-1 i els deures encara per fer, però amb el segon partit a casa.
Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.
La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.
La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.
Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:
- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.
- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.
- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?
- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.
La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.
Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.
Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.
Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.
Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.
L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).
No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.
Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.
Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.
La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.
La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.
Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:
- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.
- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.
- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?
- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.
La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.
Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.
Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.
Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.
Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.
L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).
No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.
Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.
dilluns, de novembre 16, 2009
ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT
Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
dimarts, de novembre 03, 2009
FALTES "LLETGES", FALTES "TÀCTIQUES" I ALTRES SOPARS DE DURO
El diumenge passat, en el trepidant -per l'emoció més que pel nivell de joc- partit entre Barça i Estudiantes va haver un moment de la transmissió de TV3 en que Robirosa es va acarnissar amb el capità estudiantil, Pancho Jasen. Just després de la caure-li al damunt del peu a Gianluca Basile, Robirosa es va afanyar a repetir un i altre cop que era "una falta molt lletja". Em dona la sensació de que, a banda d'això, també fes servir alguna frase del tipus "sabem de quin peu calça".
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
Què és una falta "lletja"? Que jo sàpiga les faltes amb contacte al bàsquet o bé són personals o antiesportives. Però sembla que si hi ha de lletges, també n'hi hauran de maques. En els minuts següents Robirosa va continuar amb la mateixa cançoneta, fent un altra postulació de la seva debilitat cap als colors blau i grana. El que més em dol és que encara i passant la repetició seguís amb la mateixa idea, el mateix prejudici, encara que es veiés clarament que Jasen anava a tocar la pilota que se li havia esmunyit de les mans.
Les faltes "tàctiques" són tot un altre clàssic. Trobo que parlar de falta tàctica és ben poc aclaridor. Si entenem tàctica com pressa de decisió, totes les faltes són tàctiques. Penso que la nomenclatura en anglès per parlar d'aquest tipus de faltes és força més adient: ells li diuen "professional foul". Penso que dona a entendre un aspecte més destacable: qui fa la falta ho fa per aturar el joc, per comportar-se com un professional que no s'amaga de les seves responsabilitats.
Encara i això cap de les dues nomenclatures em convenç del tot. No em fan el pes doncs és molt sovint "parlar per parlar". Crec que Robirosa, com tants altres locutors i també entrenadors, àrbitres, etc. encara funcionen amb aquella idea equivocada de quina és la intenció que manega el jugador. Sembla mentida que encara hi hagi gent pensant en la intenció del jugador per jutjar quin tipus de falta ha comès, enlloc de fixar-se en l'acció i, a partir de descriure-la, veure en quin tipus de falta encaixa. Falta molta pedagogia arbitral per tots aquells que parlen sense pèls a la llengua i mostren una mirada massa òbviament interessada, sobretot tenint en compte que haurien de saber-ne molt millor els detalls reglamentaris.
dimarts, de setembre 01, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL PREMI
L'altre dia em feia ressò de l'embolicada situació en la que s'havia vist immersa l'atleta tarragonina Natàlia Rodriguez. En aquell primer article em referia al vet al que s'havia vist exposada la frustrada primera classificada de la final de 1.500 en els recents Mundials d'atletisme. En la cerca d'informació hi va haver quelcom que em va fer posar en guàrdia.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO."
Em vaig quedar esparverat. La mesura del Consejo Superior de Deportes sembla clar: malgrat haver estat desqualificada, li tindrem en compte els mèrits. Em dona la sensació que aquest és un missatge molt poc "educatiu". Sembla ser que malgrat haver desequilibrat una rival i haver trepitjat fora de la pista, les autoritats esportives espanyoles la vulguin seguir considerant una campiona a efectes de beques.Perdoneu-me, però el que va aconseguir Marta Domínguez, l'atleta de Palència, si que va ser un or. Natàlia Rodriguez podria haver-lo aconseguit ni no s'hagués ficat en aquest sidral, quelcom que ella mateixa va dir després, en arribar a Espanya.
Allò aconseguit per Marta o Paquito a Berlín no és el mateix que va aconseguir Natàlia, amb tot el meu respecte per la reacció sencera (i sincera) de l'atleta tarragonina. I per tant no mereix el mateix tracte. A algú se li acut dir que la final entre Barça i Panathinaikos amb el tap il·legal de Vrankovic sobre José Antonio Montero mereixés que després li paguessin diners al Barça, havent perdut de la final, com si fos realment el campió?
I tornem, aleshores, a un tema ja conegut: els premis i els càstigs. Sembla que el Consejo vulgui "premiar" Natàlia amb una beca de campiona per haver estat "castigada". Però en això estan ben equivocats. La Federació d'Atletisme va sancionar Natàlia, és a dir, va aplicar la norma i en conseqüència va quedar fora del podi. La sanció, como ja he dit, ens recorda que actuar té conseqüències. El discurs dels premis i càstigs gens tenen a veure amb el que passa. No pot ser que després de la maniobra manipuladora de l'organització del míting de Zurich vulgui "corregir-se" la relliscada, la pixada fora de test, i "recompensar" l'atleta per un èxit que de fet no va assolir.
dimecres, d’agost 26, 2009
NATÀLIA RODRIGUEZ, DE LA SANCIÓ AL CÀSTIG
La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
dilluns, de juny 08, 2009
DIFERENTS MIRADES AL JOC:ENTRENADOR, AFICIONAT I "ARBITRUCHO"
Dissabte vaig fer el meu primer partit amb arbitratge doble (per parelles). Vaig tenir un company formidable, actualment arbitra a Copa Catalunya, tot va ser força fàcil i vaig poder estar a gust amb ell. Era un partit de fases, i malgrat el resultat ajustat, algunes protestes del públic i fins i tot una pròrroga, crec que tots dos vam fer una bona feina.
Haig de dir que canvia molt arbitrar tu tot sol a tenir un company. A banda de que has de repartir-te les responsabilitats, has de fer l'esforç d'afinar un criteri comú. La mecànica no és massa difícil. Per fer-vos una idea, jo mateix llegint-me el apartat del manual referent a l'arbitratge per parelles uns dies abans, i parlant una estona abans amb el meu company, en vaig tenir prou per fer una prou bona actuació.
És curiós com influeix fer d'àrbitre amb la teva mirada al joc. Has de saber-te el reglament, no tenir dubtes, i actuar de manera ràpida i convençuda. Crec que aquesta experiència de dos anys fent d'àrbitre m'està ajudant a ampliar el meu coneixement del joc, i a banda també la meva visió del sistema esportiu. Amb sistema esportiu em refereixo a la complexa relació entre Federació, entrenadors, pares, esportistes, àrbitres, etc.
En el tercer partit entre Barça i Unicaja vaig anar al Palau. Com és evident, un aficionat es fixa en els jugadors. Jo, que a banda sóc entrenador i àrbitres, m'havia de multiplicar: és curiós seguir les reaccions dels entrenadores i la particular manera de comunicar-se dels àrbitres, sense perdre de vista el que passa amb els protagonistes del joc. Vaja, una feinada de ca l'ample, però que ajuda a entendre el funcionament global de l'activitat.
No obstant, l'estigma que es posa sobre l'àrbitre no deixa de ser el mateix sempre: el de l'ase dels cops. Ho veus amb un partit de minibàsquet i ho veus amb un d'ACB. Com anècdota afegir que l'altre dia, passejant pel meu poble, un pare del club on havia estat Director Tècnic (i al qual he arbitrat un parell de cops) em va passar pel costat, i de manera simpàtica em va dir: "Adéu, arbitrucho".
Estic feliç d'haver pogut veure el joc també des del rol d'"arbitrucho", ja que enriqueix la meva mirada global del bàsquet. Tota una experiència.
Haig de dir que canvia molt arbitrar tu tot sol a tenir un company. A banda de que has de repartir-te les responsabilitats, has de fer l'esforç d'afinar un criteri comú. La mecànica no és massa difícil. Per fer-vos una idea, jo mateix llegint-me el apartat del manual referent a l'arbitratge per parelles uns dies abans, i parlant una estona abans amb el meu company, en vaig tenir prou per fer una prou bona actuació.
És curiós com influeix fer d'àrbitre amb la teva mirada al joc. Has de saber-te el reglament, no tenir dubtes, i actuar de manera ràpida i convençuda. Crec que aquesta experiència de dos anys fent d'àrbitre m'està ajudant a ampliar el meu coneixement del joc, i a banda també la meva visió del sistema esportiu. Amb sistema esportiu em refereixo a la complexa relació entre Federació, entrenadors, pares, esportistes, àrbitres, etc.
En el tercer partit entre Barça i Unicaja vaig anar al Palau. Com és evident, un aficionat es fixa en els jugadors. Jo, que a banda sóc entrenador i àrbitres, m'havia de multiplicar: és curiós seguir les reaccions dels entrenadores i la particular manera de comunicar-se dels àrbitres, sense perdre de vista el que passa amb els protagonistes del joc. Vaja, una feinada de ca l'ample, però que ajuda a entendre el funcionament global de l'activitat.
No obstant, l'estigma que es posa sobre l'àrbitre no deixa de ser el mateix sempre: el de l'ase dels cops. Ho veus amb un partit de minibàsquet i ho veus amb un d'ACB. Com anècdota afegir que l'altre dia, passejant pel meu poble, un pare del club on havia estat Director Tècnic (i al qual he arbitrat un parell de cops) em va passar pel costat, i de manera simpàtica em va dir: "Adéu, arbitrucho".
Estic feliç d'haver pogut veure el joc també des del rol d'"arbitrucho", ja que enriqueix la meva mirada global del bàsquet. Tota una experiència.
dissabte, de març 28, 2009
LA RELACIÓ AMB LA NORMA
Fa poques setmanes la meva supervisora em va dir que això de fer d'àrbitre, d'aplicar la norma, era un rol molt transferencial. Això vol dir que la gent es movilitza molt a nivell emocional amb aquest rol. És a dir, que a través de la seva relació amb tu (que com àrbitre ets qui aplica la norma) aquella persona parla, expressa i assenyala molts aspectes de la seva persona.
La norma és, per definició, un límit que acceptem per poder dur a terme alguna activitat. En el cas de l'esport, aquests límits figuren al reglament i tothom, encara que desconegui la norma, està obligat a complir-lo si participa del partit.
Avui he viscut una situació insòlita. En el interval entre el tercer i quart període d'un partit de cadet masculí nivell C-1 un dels dos equips s'ha negat a signar les sortides. El capità i el delegat han dit que no ho farien aleshores, que s'esperarien al final de període. Jo els he dit que no es podia començar el període sense la signatura conforme a les sortides. Així, negant-se a continuar el partit, és com hem posat punt final al partit.
En partit havia estat força travat fins aquell moment. Moltes faltes en el rebot per mans a l'esquena i per picar el braç d'un rival en la lluita pel rebot. Eren faltes ben evidents, però que han portat a que el joc es fes espès. Els jugadors visitants s'estranyaven de que assenyalés aquestes faltes, com que els recordés als tirs lliures que es fiquessin la samarreta per dins. El delegat de l'equip visitant, que ha estat el que ha renunciat a continuar el partit, deia que "per ser més grossos no havien de fer més faltes". Per ser més grossos no, però per empènyer si.
Després de les advertències oportunes per tocar la pilota després de cistella, per simular o exagerar contactes i per protestes reiterades, he hagut d'aplicar allò que diu en reglament. Després d'advertir, has de sancionar amb falta tècnica aquelles accions que veus que són mereixedores. Entre les tècniques i les faltes personals, sense oblidar una norma que sovint els àrbitres es prenen a la lleugera (els tres segons), l'afició visitant s'ha enfurismat i ha començat a carregar contra mi. Insults, bromes i al final anar-me seguint per la banda del camp han estat algunes de les seves mesures per mirar de fer canviar el meu criteri.
Parlant amb la meva companya en arribar a casa a dinar, ella m'ha dit una frase que em sembla clau per entendre tot això: "Si els altres caps de setmana no els assenyalen els tres segons o les faltes tècniques, és clar que s'enfadaran amb tu, no tant per què no ho siguin, sinó per que no els assenyalen normalment".
Així, el drama dels àrbitres com jo mateix, d'aquells que ens prenem cada partit seriosament i apliquem el reglament al peu de la lletra i sense concessions, és que s'enfadin amb nosaltres. Així és com la gent entorn del partit s'anima a dir-nos que xiulem malament, quan el que realment passa és que apliquem un reglament de manera íntegra i que alguns entrenadors, jugadors i també públic no coneixen prou bé, ja que no s'aplica amb rigor en cadascun dels partits, sigui la categoria que sigui.
La norma és, per definició, un límit que acceptem per poder dur a terme alguna activitat. En el cas de l'esport, aquests límits figuren al reglament i tothom, encara que desconegui la norma, està obligat a complir-lo si participa del partit.
Avui he viscut una situació insòlita. En el interval entre el tercer i quart període d'un partit de cadet masculí nivell C-1 un dels dos equips s'ha negat a signar les sortides. El capità i el delegat han dit que no ho farien aleshores, que s'esperarien al final de període. Jo els he dit que no es podia començar el període sense la signatura conforme a les sortides. Així, negant-se a continuar el partit, és com hem posat punt final al partit.
En partit havia estat força travat fins aquell moment. Moltes faltes en el rebot per mans a l'esquena i per picar el braç d'un rival en la lluita pel rebot. Eren faltes ben evidents, però que han portat a que el joc es fes espès. Els jugadors visitants s'estranyaven de que assenyalés aquestes faltes, com que els recordés als tirs lliures que es fiquessin la samarreta per dins. El delegat de l'equip visitant, que ha estat el que ha renunciat a continuar el partit, deia que "per ser més grossos no havien de fer més faltes". Per ser més grossos no, però per empènyer si.
Després de les advertències oportunes per tocar la pilota després de cistella, per simular o exagerar contactes i per protestes reiterades, he hagut d'aplicar allò que diu en reglament. Després d'advertir, has de sancionar amb falta tècnica aquelles accions que veus que són mereixedores. Entre les tècniques i les faltes personals, sense oblidar una norma que sovint els àrbitres es prenen a la lleugera (els tres segons), l'afició visitant s'ha enfurismat i ha començat a carregar contra mi. Insults, bromes i al final anar-me seguint per la banda del camp han estat algunes de les seves mesures per mirar de fer canviar el meu criteri.
Parlant amb la meva companya en arribar a casa a dinar, ella m'ha dit una frase que em sembla clau per entendre tot això: "Si els altres caps de setmana no els assenyalen els tres segons o les faltes tècniques, és clar que s'enfadaran amb tu, no tant per què no ho siguin, sinó per que no els assenyalen normalment".
Així, el drama dels àrbitres com jo mateix, d'aquells que ens prenem cada partit seriosament i apliquem el reglament al peu de la lletra i sense concessions, és que s'enfadin amb nosaltres. Així és com la gent entorn del partit s'anima a dir-nos que xiulem malament, quan el que realment passa és que apliquem un reglament de manera íntegra i que alguns entrenadors, jugadors i també públic no coneixen prou bé, ja que no s'aplica amb rigor en cadascun dels partits, sigui la categoria que sigui.
divendres, de novembre 28, 2008
SORTIDES DE ROL I LA NEFASTA LLEI DE LA COMPENSACIÓ
Hi ha un terme quotidià que és sortides de to. Considero que estaria prou bé parlar, així mateix, de sortides de rol.
M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.
Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.
L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.
El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.
Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.
En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?
Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".
M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.
Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.
L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.
El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.
Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.
En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?
Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".
dilluns, de desembre 17, 2007
QUEIXES I INSULTS QUE SENTS A LA GRADERIA
Aquest cap de setmana, després de gairebé 3 mesos i més de 20 partits de Promoció que he arbitrat, és el primer cop que sento que la graderia s'encén i em critica sense pietat.
Puc entendre que, en un certs moments del partit, els pares i mares discuteixin una decisió arbitral. Puc entendre que no estiguin d'acord amb mi. Però us haig de dir que aquest cap de setmana arbitrava categoria mini i pre-mini, i sobta sentir segons quins comentaris.
Després d'uns minuts de sentir la mateixa cantarella et dones compte que et comencen reclamant insistentment uns tres segons que no són i després entren en les de desqüalificacions i els insults. Com si en alguns llocs de Catalunya l'esport nacional des de la grada fos l'insult i la crítica.
I el més gros de tot això és que veus que els comentaris arriba un punt que no tenen cap relació amb el joc, ni amb la pertinència de les teves decisions. Primer et reclament alguna cosa que no és, i tu ja ho saps que ho estàs fent bé, però quan es cansen de reclamar passen a l'insult per l'insult.
Aquest cap de setmana vaig notar que si bé encara ara som un esport més cívic que el futbol, sempre hi ha aficions que troben l'insult amb facilitat i el fan servir de manera desvergonyida. Un recurs que passa a formar part de la cultura d'aquell club i que ens porta als àrbitres a identificar emocionalment els pavellons amb relació a la seva afició. I, malauradament, també ens porta a fer-nos preveure en futures visites com (poc) respectuosos imaginem que seran amb la nostra feina.
Puc entendre que, en un certs moments del partit, els pares i mares discuteixin una decisió arbitral. Puc entendre que no estiguin d'acord amb mi. Però us haig de dir que aquest cap de setmana arbitrava categoria mini i pre-mini, i sobta sentir segons quins comentaris.
Després d'uns minuts de sentir la mateixa cantarella et dones compte que et comencen reclamant insistentment uns tres segons que no són i després entren en les de desqüalificacions i els insults. Com si en alguns llocs de Catalunya l'esport nacional des de la grada fos l'insult i la crítica.
I el més gros de tot això és que veus que els comentaris arriba un punt que no tenen cap relació amb el joc, ni amb la pertinència de les teves decisions. Primer et reclament alguna cosa que no és, i tu ja ho saps que ho estàs fent bé, però quan es cansen de reclamar passen a l'insult per l'insult.
Aquest cap de setmana vaig notar que si bé encara ara som un esport més cívic que el futbol, sempre hi ha aficions que troben l'insult amb facilitat i el fan servir de manera desvergonyida. Un recurs que passa a formar part de la cultura d'aquell club i que ens porta als àrbitres a identificar emocionalment els pavellons amb relació a la seva afició. I, malauradament, també ens porta a fer-nos preveure en futures visites com (poc) respectuosos imaginem que seran amb la nostra feina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
