GOOD PASS, NICE PASS, GREAT PASS PHILOSOPHIES

No em cansaré de dir que segurament hi tantes coses bones als cursos d'entrenador/a com de no tant bones i que hem de revisar.

Vaig començar la meva trajectòria com a docent dels cursos de la FCBQ ara farà 4 anys, i els meus primers reptes van ser la Preparació Física (de vegades referida com Teoria de l'Entrenament) i les Ciències del Comportament (per entendre'ns, Psicologia i Pedagogia).

Recordo que quan parlava del reforç positiu a les classes feia una salvedat: quan s'abusa del reforç positiu correm el risc de que deixi de tenir efecte, és a dir, que deixi de servir com un assenyalament per a l'esportista del seu encert concret (en la jugada, en l'esforç, en la decisió, en la cistella reeixida). Si reforcem de manera massa insistent correm el risc de de que el jugador no pugui diferenciar allò que destaquem per damunt d'allò que queda al fons. Sense un fons no podem destacar res, i sinó parem de destacar coses... què queda com a fons? Què podem resaltar?

GOOD PASS PHILOSOPHY
M'ha vingut al cap un record recorrent de les meves estades de bàsquet als EUA (com a jugador, 1994; com a monitor, 2002), on era habitual entre es entrenadors locals la reiteració d'expressions com "good pass", "good hustle", "great work". Els entrenadors/es dels EUA, més enllà de particularitats polítiques i ideològiques, són especialment bons en aquests tipus de missatges. Viuen constantment en el reforç positiu, sobretot quan parlem de lligues locals i d'institut.

NICE PASS! PHILOSOPHY
També és veritat que de vegades els entrenadors ens entusiasmem veient jugar als nostres equips. I penso: pot ser que, més enllà del valor com a reforç positiu, puguem veure les nostre expressions d'alegria per l'encert d'un jugador com una mostra sincera de reconeixement, i no tant pel seu valor de comunicar-li que volem que repeteixi? Jo n'estic convençut: si li dic "molt bon passi" a un dels meus jugadors li estic dient molt més que "has fet una bona passada". Li estic dient: "m'estic fixant en el que fas, estic pendent de la teva evolució i reconec que ha estat una gran jugada, per tant felicitats". Encara i així, el reconeixement és mesurat i mostra l'emoció però de manera continguda, sense estridències.

GREEEAT PASS!!! PHILOSOPHY
Un pas més enllà del reforç positiu i de l'estusiasme mesurat de l'entrenador lligat al reconeixement o reforç positiu està una varietat de reconeixement, entusiasme i energia diferents, vibrants. Ja no és simplement donar un reforç positiu, ni reconèixer que ha estat realment bona... És dir-li amb tot el cos, amb la mirada, amb el to de veu: "Tio, ha estat impressionant, una meravella. Realment fantàstic".

Tres filosofies amb les que anar escalant per la difícil ruta dels entrenadors i entrenadores.

REFERÈNCIES DE TÀCTICA

La setmana passada vaig començar a donar classe als alumnes del projecte Formació Tècnics Júniors (FTJ) en l'assignatura de Tàctica. Aquest projecte està encabit dins del CET10, i té com objectiu formar els joves de 16 i 17 anys que esdevindran tècnics esportius i monitors de lleure per a aquesta organització.

En el programa els vaig deixar posada una nota: a partir del dia 14 de març, referències de l'assignatura al meu blog. Aquestes són algunes de les referències que he trobat mentre preparava l'assignatura:

1. Tàctica i estratègia. Vàrem parlar el primer dia de la distinció entre tècnica, tàctica i estratègia, per tant d'acotar un mica per on caminaríem. Aquest breu article serveix per reforçar els trets diferencials.
2. Tècnica, tàctica i estratègia. Un article, aquest cop una mica més extens, sobre aquesta mateixa diferenciació, clau per començar amb bon peu amb el programa de l'assignatura. Interessant sobretot pels quadres, que serveixen de resum per a les idees principals.
3. El treball de la tàctica des de la perspectiva d'un psicòleg de l'esport. Les consideracions psicològiques, juntament amb la metodologia d'ensenyament, són els elements fonamentals per entendre el fenòmen de la tàctica i el seu aprenentatge exitós.
4. Metodologia activa en l'aprenentatge dels esports individuals. Un exemple molt interessant des dels esports de combat, en concret el judo, de la metodologia analítica (tradicional) enfront d'un enfocament de metodologia activa (global). De nou interessant pels seus quadres, però la seva lectura íntegre (uns 15 minuts) és del tot recomanada.

Més endavant, en funció dels vostres interessos i de quins punts del programa (o fora del programa) ens aturem més, aniré penjant altres referències (més links com ara el d'aquest post). També cercaré videos didàctics que puguin arribar a ser interessants i facilitar el procés d'aprenentatge.

XESCOLOGIA

La primera vegada que vaig sentir parlar de Xesco Espar penso que va ser una amiga amb la que vaig coincidir a la meva curta etapa a AESC- Ramon Llull. Ella l'havia tingut de professor de Planificació a INEFC Barcelona i me'n parlava meravelles, tant per la vessant teòrica com l'humana.

La segona vegada crec que va ser en Richi Serres que, a més a més de parlar-me d'ell, em va introduir la idea de què era la "xescologia". Per entendre'ns, aquest terme es refereix a la inabastable quantitat i qualitat d'idees que surten de la ment brillant de Xesco Espar.

He vist al Xesco a dues xerrades: una, farà dos anys, a la Federació Catalana de Bàsquet. El van convidar a una jornada del Comitè Tècnic per parlar-nos de Planificació. S'ha de ser bo per que, amb l'etiqueta d'entrenador d'handbol, et convidin a parlar als entrenadors de bàsquet. La veritat és que vaig poder comprovar com la meva amiga tenia raó i en Xesco era un comunicador entusiasmat i molt bon coneixedor del que parlava.

L'altra, poser farà un any i mig, en una xerrada organitzada pel Richi a Els Arcs. Vaig aconseguir esmunyir-me i aprofitar l'ocasió única de sentir el Xesco parlar de direcció de grups (la seva altra gran passió, juntament amb la planificació). Grans idees i una proximitat amb els assistents pròpia d'un unplugged.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit avui a El Mundo Deportivo una entrevista que li fan al Xesco, després de guanyar un altre títol en la seva breu carrera com entrenador professional (primer any, la Champions; segon, la Lliga; aquests tercer, la Copa).

M'he quedat amb algunes de les seves perles, algunes frases que connecten amb la meva visió de la direcció de grups (altres que apareixen no les apunto, ja que no acabo d'estar d'acord):

• "Nos ha faltado el espíritu colectivo. Cuando existe, aunque juegues mal, sigues avanzando." Jo crec, i estic completament d'acord amb el Xesco, que hi ha elements intangibles de la dinàmica de grup que es superposen als elements tècnics, físics, etc. del joc. Més enllà del rendiment mesurable hi ha una sèrie d'elements, com l'esperit o ànima de l'equip, que condicionen en gran mesura el resultat. Són aspectes crucials t'ajuden a guanyar si ho has treballat prou amb l'equip, si hi ha hagut un treball de reflexió individual i grupal, activitats per fomentar la cohesió, etc.

• "Yo creo que [los jugadores] son responsables de su trabajo y debo ayudarles para que lo desarrollen." Penso que ras i curt és de les millors coses que he sentit mai. És fantàstic! Els jugadors han de ser conscients que malgrat els àrbitres, el rival, l'estat de la pista, el públic... ells són els que en darrer terme determinen el que poden arribar a fer. No desprendre's de la responsabilitat és bàsic per fer bé les coses, i en aquesta línia de guanyar o assumir responsabilitat els entrenadors tenim un extens camp per davant per ajudar als jugadors a fer el seu camí. I penso que la paraula "ajudar", precissament, resumeix molt bé el paper que hem de tenir, un paper d'acompanyament o coordinació més que no pas de direcció.

• "¿Es necesaria una afinidad con los jugadores?
  Yo no diría afinidad. Hay que tener una buena relación, seria, amable. Un entrenador tiene que ayudar a sus jugadores para que jueguen bien y no ha de ser protagonista. El entrenador está para ayudarles, no sólo para dar órdenes." Bravo! Un altre cop la clava en Xesco. Per mi també són així les coses entre jugadors i entrenador: ja fa mesos jo havia escrit al blog al respecte d'aquest tema (proximitat, amistat, relació d'afinitat, distància, respecte). El resum que en fa és magistral: una buena relación, seria, amable. De nou tornar a parlar d'ajudar als jugadors, de no ser protagonista, de no només donar ordres (alguna vegada cal fer-ho, sobretot en la direcció de partit).

Penso que el Xesco està al capdavant d'una nova lleva d'entrenadors. Persones que sense descuidar l'aspecte físic o tàctic del joc es prenen l'esport de manera apassionada i respectuosa, centrant-se amb molta cura en l'aspecte psicològic, de dinàmica de grup. Un tipus d'entrenador que avança cada dia en els seus coneixements, que es cultiva, que vol superar-se... En definitiva, i en paraules del Xesco (i ell predica amb l'exemple), un entrenador que vol brillar.

COM ENS FEM I COM ENS MOSTREM ELS ENTRENADORS?

Moltes vegades em figuro com som els entrenadors, què ens fa ser com som, quines circumstàncies ens duen a dirigir els equips de la manera que ho fem. N'hi ha de més sorollosos, de més desenfadats, alguns són més aviat callats i d'altres els agrada massa el partit (el volen per lluïr-se) mentre que els entrenaments queden en un segon terme.

La meva reflexió d'avui la vull encaminar a analitzar com construim els entrenadors/es la imatge de nosaltres mateixos. Per exemple, parlaré de quins estris fem fervir per crear-nos una visió de nosaltres mateixos que, més enllà de la supervivència, ens porti a tenir èxit amb els nostres equips. També parlaré de les fonts a les que ens adrecem per construir la nostra màscara, la nostra façana com entrenadors.

Una idea prèvia abans de tocar aquests dos punt que he mencionat (1. estris per fer-nos una imatge, és a dir, de portes endins, i 2. les fonts per fer-nos una façana, en aquest cas, de portes enfora). Crec que la idea d'una màscara, d'una façana és indispensable per construir un rol professional. Crec que és indispensable per poder salvar la nostra esfera íntima el diferenciar-la de la relació professional, que comporta conflictes i negociacions constants, amb els jugadors/es. Un llibre interessant per fer-nos una idea acurada d'aquesta idea d'actuar el nostre paper és un de Seymour Sarason, titulat La enseñanza como arte de la representación.

COM ENS FEM
Però anem a l'assumpte. Per tal de construir-nos una imatge de portes endins (una autoimatge) no podem confiar-nos només als cursos d'entrenador/a. De fet, els cursos no s'adrecen a donar oportunitats de crear-se una autoimatge sió que es centren, bàsicament, en la transmissió dels continguts.

Tenim (o hem tingut) entrenadors/es que ens han ensenyat la seva manera de conduir els grups. Tenim companys i companyes que apunten les seves solucions, més recorrents i tradicionals i per tant, menys creatives, encara que també n'hi ha que se'n surten prou bé. Alguns confiem desaforadament en els llibres que arriben a les nostres mans; altres naveguen buscant articles tècnics que ajudin a ampliar el seu repetori d'exercicis. També tenim tot d'exemples de l'autoritat (la dels nostres pares i mares, la resta de la família, els professors a l'escola, dels entrenadors professionals) i de tot plegat, d'aquest batibull, ens fem una imatge del que volem ser.

Ens demanem: volem ser professionals? Però professials a l'èlit del bàsquet o en la base? Podem arribar a ser professionals en els equips de base, no només en la nostra actitud sinó en la remuneració? Ho fem simplement per hobby? Què ens agrada del que estem fent?

COM ENS MOSTREM
El segon punt que vull tractar és el de la façana, el de la màscara. Hi ha una idea equivocada que tenir una façana o una màscara és ser una persona "falsa". Jo crec que per ser entrenadors/es hem de consolidar una imatge definida, ben perfilada, que és el que ens ha de permetre construir una relació clara i plena de seguretat amb els jugadors/es. Així, amb límits ben definits, és com podrem interactuar de manera més "sana" amb ells, caient en menys paranys de la comunicació i les relacions patològiques (de dominació, manipulació, dependència, etc.).

La sensació de ser "fals" prové d'oferir dues cares, una per una banda i una altra d'amagat dels nostres interlocutors. És el que ens passa de vegades quan creem una relació de molta proximitat o confiança amb algun dels esportistes, mentre que la resta es mantenen en un segon marge. És un error greu que podem evitar, sinó acabarà creant un greuge dins de l'equip (i un desequilibri i descontent intern important).

La realitat és que si som capaços de dissenyar una relació d'un tipus concret, igual amb tots els esportistes, realment tindrem molt de guanyat. La sensació de que l'entrenador fa distincions i hi ha "classes" que ell mateix dibuixa és una situació molt incòmode, i a la fi injusta, sobretot pels jugadors. Això desanima qualsevol, i debilita la imatge que l'entrenador està mostrant. A la llarga també desgastarà la autoimatge que l'entrenador té de si mateix. Posar-hi unes normes mínimes és un dels primers passos per que no es faci recorrent la idea de que tenim un tracte especial amb uns però no amb els altres. Hem d'aconseguir que tractant-los a tots per igual es puguin arribar a sentir especials, ben atesos, observats, valorats.

A POC DE MARXAR A BUDAPEST ESTIC TOT PLE DE SATISFACCIÓ

Dijous al matí marxo a Budapest a un encontre friki ("però amb carinyo", segons diu una amiga meva al comentar-li de què anava la cosa). És el primer European Sports Literature Meeting, un congrés sobre literatura esportiva europea en el que participo presentant un fragment dels meus diaris professionals que porto escrivint des del 2003.

La notícia no és només que vaig a presentar un fragment del meu diari, sinó que hauré de fer la presentació en anglès. Bé, no només haig de fer la presentació en anglès sinó que, a més a més, es tracta d'un text que per circumstàncies de la vida vaig posar-me a escriure en anglès en un vol El Prat-JFK el novembre passat. I és que 8 hores de vol donen per moltes anades d'olla... com ara posar-se a escriure en anglès.

No he deixat de llegir en anglès durant els darrers anys (de fet, cada setmana que passa estic llegint més en anglès), però ja fa un temps de les traduccions del Sacred Hoops i del Flow in Sports. I no és el mateix llegir, escriure o fins i tot traduir que atrevir-se a parlar en públic en una llengua forània. Ja en tinc prou de parlar en català i en castellà a xerrades o clínics!

És una setmana especial per mi, no només pel viatge a Budapest. Dilluns vaig signar un contracte amb l'editorial Paidotribo per publicar el meu primer llibre. Tracta bàsicament les meves experiències com entrenador de formació, així com també hi ha algunes propostes de treball, sobretot pel que fa a la direcció de grups.

Ja feia mesos que parlàvem del llibre, he hagut de fer algunes revisions i retocar alguns capítols, però per fi hem signat el contracte. Jo ja els he portat la versió definitiva. Això vol dir, a efectes pràctics, que ells s'han compromés en publicar-me el llibre en menys de 2 anys, que és el que figura al contracte. Possiblement serà més aviat, entre 6 i 12 mesos probablement, encara que no se sap segur.

Si això li afegim que en poques hores assistiré a la reunió d'un Grup de Recerca que acaba d'engegar fa uns mesos a la Facultat i que resta oberta la possibilitat d'incorporar-m'hi, no puc pensar una setmana més rodona. Contracte signat per el meu primer llibre, participació al congrés friki que us he comentat, possibilitat d'afegir-me al Grup de Recerca. Tots són motius per estar molt content. A poc de marxar a Budapest estic tot ple de satisfacció.

CLAREDAT I SEGURETAT

La claredat és una qualitat que valoro i que li donc molta importància en la meva tasca d'entrenador.

La claredat és una credencial bàsica per portar amb èxit els projectes esportius: quan les relacions estan ben definides, perfilades, tenim una millor capacitat de comunicació.

Quan el rol d'entrenador/a es confon amb els jugadors, ens trobem de vegades en situacions en que els jugadors ens porten allà on ells volen. És molt diferent proposar-los que plantegin quin és el projecte que volen dur a terme que deixar-los que s'involucrin en la creació i manteniment del nostre rol professional.

El desenvolupament del rol professional és un aspecte fonamental de la construcció del rol d'entrenador/a, i la claredat és una condició indispensable per poder crear i fer crèixer la nostra figura.

Cada equip necessita que nosaltres acomodem el nostre rol. La construció d'equips de treball necessita de que l'entrenador/a intervingui en el disseny de l'escenari on es porta a terme els entrenaments, els partits i el projecte de l'equip. I gràcies a la nostra creació personal, a partir de definir un rol clar com entrenadors, també estem ajudant als esportistes a relacionar-se degudament amb el mateix entrenador/a, així com amb els companys i l'entorn.

La necessitat de poder treballar de manera tranquil·la i segura és una altre tret que cada dia valoro més. Hi ha una sèrie d'aspectes que són clau per poder donar aquest marc o espai segur pels esportistes:

1. Mantenir l'equip relativament fora de les demandes de l'entorn per permetre treballar
2. No interrompre les sessions d'entrenament.
3. Filtrar les informacions que arriben a l'equip (que no està en contradicció amb la claredat, ja que filtrar significa no barrejar el que es diu des de fora de l'equip d'allò que volem que els esportistes comentin i construeixin).
4. Ajudar a fer un ambient distès i amb dosis d'humor.

Claredat i seguretat són dos trets que potencio en els meus projectes esportius, ja que són dos de les pedres angulars per construir qualsevol projecte ferm d'equip.

NOUS I VELLS REPTES DEL GOVERN DE LES ORGANITZACIONS ESPORTIVES

Fa unes setmanes expressava com de gratificant havia estat trobar els plantejaments d'Etienne Wenger i les comunitats de pràctica (veure 1ª, 2ª i 3ª parts en aquest mateix blog). Ara vull referir-me a un llibre que crec que em resultarà molt útil en el meu dia a dia com a coordinador i director tècnic, així com també per fonamentar millor les meves reflexions. Es tracta d'un tema sobre el qual a Catalunya i Espanya no s'ha treballat gaire seriosament com a àmbit de reflexió.

Hoye i Cuskelly (2007: 10) fan referència en les primers pàgines del seu llibre a 20 reptes que les organitzacions esportives sense afany de lucre afronten segons la SPARC (Esport i Reacreació a Nova Zelanda) :

1. Estructures de govern complexes i confuses que fallen a l'hora d'assegurar el retre comptes (accountability) i fer front als canvis en l'entorn operatiu.
2. Carència d'un enfocament sistemàtic de les Juntes Directives per a realitzar la seva feina.
3. Falta de preparació dels dirigents.
4. Directives centrant-se massa en els assumptes operatius més que no pas en els estratègics.
5. Fallar a l'hora d'agafar per les banyes els assumptes principals de política.
6. Ser reactiu més que no pas proactiu.
7. Directives centrades en revisar decisions enlloc de prendre-les.
8. Fallar en la definició de l'apropiat retre comptes (accountability) de l'staff i la directiva.
9. Fallar en definir els resultats pels quals l'organització està lluitant.
10. Pobre delimitació dels rols dels directius i de l'staff.
11. Adreçar-se a la gent inadequada per passar a formar part de la directiva.
12. Centrar-se en els assumptes de "complir la norma" més que no pas millorar el rendiment de l'organització.
13. Incapacitat de definir les responsabilitats de la Junta Directiva i l'staff.
14. Tenir una pobre espectativa del rendiment dels membres de Junta.
15. Membres de Junta poc hàbils i inexperts.
16. Fallar a l'hora de manegar la relació entre Junta Directiva i staff.
17. Desenvolupar espectatives que superen les capacitats de l'organització.
18. Una pobre planificació de la successió pels membres de la Directiva i l'staff.
19. Intents de més a més per redreçar els problemes de govern.
20. Fallar en proporcionar un marc clar pels dirigents per fer-se càrrec de les seves obligacions.

Més enllà d'aquestes línies generals, força sucoses al meu entendre, m'ha fet molta il·lusió trobar un text adreçat a la direcció de les organitzacions esportives des d'una nova perspectiva a les nostres terres. Malgrat hi ha molt escrit sobre entitats sense afany de lucre, en l'àmbit esportiu no conec textos que s'hi acostin. He llegit un text del gurú empresarial Peter Drucker. Però dins d'un panorama erm de reflexions més enllà de l'òptica purament legislativa o econòmica, aquest llibre destaca per la seva visió de la gestió esportiva (literalment govern de l'esport) a partir de fixar-se en que els principis per a la gestió d'organitzacions sense ànim de lucre o ONL (Organitzacions No Lucratives) són diferents als de la gestió empresarial. Crec que aquesta idea és bàsica i no sempre l'entenem així: bons empresaris o directius no tenen per què ser bons dirigents d'organitzacions esportives.

Acostumats a reflexions entorn a temes de legislació, lideratge, management o fiscalitat, trobo fabulós que aparegui un nou títol que encari la dimensió de les polítiques de la gestió, direcció i govern de les organitzacions esportives. A més a més, i per encara dona-li una visió més rica, Hoye i Cuskelly adopten un enfocament que recull tant la perspectiva de la Junta Directiva com també del professionals contractats per aquesta.

Bibliografia

- Hoye, R. i Cuskelly, G. (2007) Sport Governance. Oxford, Elsevier.

COMUNITATS DE PRÀCTICA (3ª PART)

"Relatius nou arribats esdevenen relatius veterans. L'aprenent de l'any passat ara ajuda al nou aprenent. Aquestes promocions majoritàriament no es remarquen i sovint difícilment se'n parla, tot i que poden tenir efectes significatius. Els participants forgen noves identitats a partir de les seves noves perspectives. Aquests canvis poden ser encoratjadors o pertorbadors." (Wenger, 1998:90)

En relació a la formació del entrenadors crec que no tenim suficientment en compte els aspectes socials de la seva formació. Ens centrem més en el producte (que facin un curs, que l'aprovin) que no pas en el procés (la seva incorporació al col·lectiu d'entrenadors/es, a aquesta particular comunitat de pràctica), i per tant perdem perspectiva de com arribem a donar oportunitats de forjar-se una identitat com entrenadors/es als joves aspirants a ser-ho.

Com apuntava en un article anterior, és fonamental que respectem el que Lave i Wenger (1991) han anomenat legítima participació perifèrica. En qualsevol comunitat de pràctica hi ha un temps i un espai per poder incorporar-se a aquella comunitat sense ser un membre amb plenes responsabilitats. L'exercici de qualsevol tasca, ja sigui educativa o tècnica, requereix un procés d'aprenentatge d'habilitats molts cops obertes. Però moltes vegades, com ja hem dit, en el que fallem no és en la base de formació teòrica sinó en la progressiva incorporació de l'entrenador/a a la comunitat de pràctica.

En l'observació de veterans amb un grau d'habilitat gran i amb experiència sobre la tasca que es duu a terme, els nous arribats poden aprendre'n d'ells/es sense exposar-se a situacions per a les quals encara no estan preparats. Poden enfrontar-se a reptes que li apareixen davant dels ulls però sense encara haver-se de fer càrrec ells sols. Poden veure'n quines solucions fora del manual fan servir els veterans i incorporar-les a seu repetori d'habilitats, en moltes ocasions encara per estrenar. Hem de tenir en compte que moltes vegades els entrenadors que acaben de treure's el títol encara no han posat en pràctica pràcicament cap d'aquells recursos en teoria útils i viables.

Em pregunto per què cada cop tenim més gent que passa de ser una extranya en el món de l'entrenament a pretendre que sigui un membre de ple dret i responsabilitats. Un encara jugador/a al maig no és completament entrenador/a passat l'estiu, tot i que hagi passat per un curs d'Iniciació de 30 hores. Ens estem perdent algunes coses molt importants i hem de trobar la manera de recuperar-les.

Cada cop fallem més en aquest aspecte, al meu entendre. En el curs d'Iniciació no aconseguim "iniciar" als joves assistents en la comunitat de pràctica dels entrenadors/es, sinó és per una fòrmula fora del currículum oficial. Potser no és l'objectiu nuclear del curs iniciar-los en una comunitat de pràctica, de la que alguns ja fa anys o fins i tot dècades que en formen part, i per la qual els clubs estan millor posicionats. És una tasca per a la qual els clubs haurien de posicionar-se i dedicar els seus recursos ecònimics i humans.

Però això no treu que m'atreveixi a dir, tant en la meva epeirència com a formador en cursos d'entrenador/a així com també en els meus anys com Director Tècnic, que no sempre aconseguim iniciar als joves en el món de l'entrenament d'una manera que sigui formativa. Quan dic això, quan aviso que no estem sent prou formatius, em refereixo a que s'incorpori una idea tant fonamental com la comunitat de pràctica i que es desenvolupi.

Si la necessitat ens porta a promocionar a un entrenador/a sense experiència, estarem forçant la màquina, tant a nivell institucional (haurem de soportar segurament les queixes de pares i mares, explicar a l'entrenador un munt de situacions que nosaltres trobem de sentit comú o de calaix) com a nivell personal (aquell aspirant a entrenador/a es veurà de cop amb una sèrie de responsabilitats per les quals encara no està preparat, mancat d'una sèrie d'habilitats que podria aprendre al costat i no al davant d'un grup).

És ben cert que no tothom li atreu la idea d'entrenar per 100 o 120 € al mes, tres cops a la setmana, dissabtes al matí haver de matinar. Moltes vegades qui està més interessat són persones joves sense ingressos regulars i amb una idea romàntica d'entrenar. Però sense un bagatge d'experiència suficient, sense una experiència de legítima participació perifèrica, les coses es fan molt complicades. Amb això no vull dir que la persona no serveixi, però ha d'iniciar-se dins d'una comunitat de pràctica que li és nova a marxes forçades, i per tant parteix amb desavantatge. Penso que ens hauríem de plantejar que aquella persona estigui com a mínim una temporada sencera al costat de membres veterans de la comunitat que l'ajudin a introduir-lo en les pràctiques i usos de l'entrenament.

Tindríem una mica guanyat en aquest terreny si els esportistes tinguessin bons referents en els seus entrenador/es. Em refereixo a veure'ls com a models en el que enmirallar-se, com a coordinadors de grups i mediadors en el conflicte. Sovint passa que un entrenador/a no té res a veure amb el que entrena l'hora després, entrenen des de supòsits contraposats i moltes vegades es passen jugadors cada setmana i també d'una temporada a una altra. Que les seves estratègies siguin personals no és cap problema, tothom desenvolupa la seva manera de treballar, però sí que ho és quan s'arriba al punt que falta trobar el lligam entre els diferents equips d'un mateix club.

La impaciència dels joves i la necessitat d'organitzacions que viuen a mig camí entre el voluntariat i un incipient professionalisme porten a que no seguim un camí adequat en la formació de molts dels entrenadors/es que estan apareixent, de cop i volta, i que llancem als lleons. Precissament ens passa que no fem una previsió de les necessitats amb un any vista, una provisió d'entrenadors/es: quan ens falten anem a cercar-los corra cuita i agafem el primer que ens trobem pel carrer. Hem d'aturar-nos un moment i veure com podem, des de les organitzacions esportives, fer més per afavorir les comunitats de pràctica i així dotar d'identitat, experiència i aprenetatge situat (Lave i Wenger, 1991) als futurs entrenadors/es.

Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.

- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.