És habitual veure com alguns entrenadors es posen una trampa gegantina a si mateixos en el moment que decideixen apostar per jugadors o jugadores de reconegut prestigi i talent, però als quals tracten de manera diferent que a la resta de companys/es.
Conec dos casos (dos entrenadors), un portant noies i un altre portant nois. Reconec que deu ser llaminer poder comptar amb esportistes que poden arribar a ser determinants al teu equip i en la lliga que competeixes. Però per arribar a ser-ho no només cal el seu talent, sinó que han de demostrar la seva capacitat de cooperar amb el seus companys o companyes.
Moltes vegades es passa per alt que un jugador amb un talent que no se l'acaba ha de fer un procés d'adaptació al nou equip. Ha de fer-se un lloc a l'equip, veure quin rol ocupa, conèixer els companys, el club, etc. I és feina dels entrenadors no saltar-nos cap pas per aconseguir que aquests esportistes es sentin còmodes i trobin el seu lloc dins de l'equip.
Aquests dos casos del que parlo van permetre fitxar alguns esportistes amb la condició d'entrenar un dia menys que la resta en un cas, i només un dia dels tres d'entrenament l'altre cas. Per mi aquest projecte comença amb mal peu: on és vist que d'entrada fem aquesta distinció i mentre alguns entrenen tres cops, altres només dos o fins i tot un sol dia?
La veritat és que en alguns casos els entrenadors pensen que no és rellevant aquesta tracte preferent. Tant mateix com si a l'exèrcit hi ha un cap que li permet alliberar-se d'una obligació a un recluta. Aquest tipus de gest és un toc ben familiar, que recorda al tracte especial amb un fill preferit, quelcom que no podem permetre o jugar nosaltres dins d'un equip que ha de semblar el màxim a un grup o equip de treball. I per tal de crear aquest equip (que no podem fer amb els antics rols dels jugadors, sinó amb el rols que assumeixen en un aquí i ara determinat) cal fer-nos a l'idea que no el podem trobar mai fet. La gràcia de la nostra feina, tanmateix, està precisament en fer-lo, l'equip. La nostra tasca es basa en ajudar a fer l'equip als jugadors, i que amb el nostre treball puguin acomodar-se en els rols que els portin a guanyar consistentment!
Fins allà on arriba l'amistat, la confiança no arriba el sentit comú de tractar a tothom per igual, sense fer diferències de tracte malgrat siguin tots diferents. O potser hauríem d'assenyalar la dependència psicològica de l'entrenador en un esportista determinat com baluard del joc de l'equip. Un jugador/a que és vist omplint un temps de joc dins d'un rol fix, predefinit, però que és vist per l'entrenador per allò que ja li coneix o sap que pot fer.
Per aquest camí arribem així al centre neuràlgic d'aquest problema o trampa que genera el propi entrenador. A partir de la imatge que té d'una determinada persona (el seu rol), li proposa formar part de l'equip per complir aquest rol però obviant que no complirà al 100% amb la tasca que l'ajuda a definir el seu rol en relació als companys/es.
Hi ha un doble nivell de conflicte: en la relació entre el grup d'iguals (com es prenen els jugadors aquesta llicència d'un dels companys) i en la relació de l'esportista escollit amb l'entrenador. Aviat apareixen el recels, les queixes i tot es torna complicat quan algú alça la veu per dir: No és just que aquesta persona vingui menys i jugui més que jo. Això és així sobretot per què parlem d'una llicència o permís que ha donat l'entrenador, sense tenir en compte què en pensen els companys. Mentre aquell "escollit" no està allà a la pista suant, no és que estigui treballant a la seva feina fins les 22 hores, sinó que a més a més deu estar escarxofat o escarxofada al sofà veient la televisió.
Els rols del passat no tenen valor avui sinó es demostra a cada moment quin és el lloc que s'ocupa dins del grup. Sense aquest esforç permanent per mantenir o bé canviar el rol que un ocupa en relació als companys i també a l'entrenador, és difícil aconseguir el millor d'aquell esportista i també de la resta d'esportistes.
divendres, de novembre 07, 2008
dimecres, de novembre 05, 2008
ELS ESPORTISTES I LA POLÍTICA
Avui al matí al programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio han dedicat una estona a parlar dels artistes que han donat suport a la campanya de Barack Obama. Han parlat de Bruce Springsteen i el suport que va donar, cantant i tot, en un dels darrers mítings d'Obama. Els oients que han trucat s'han dividit en dos opinions contraposades:
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
- Els artistes no tenen per què aliar-se amb polítics, sobretot quan ja són coneguts. Un altra oient comentava: No m'interessa saber de quin partit polític són, els artistes són artistes i prou.
- És interessant saber què pensen els artistes, així te'ls pots mirar d'una altra manera. Un altre oient ha assenyalat: Els artistes són com qualsevol altre persona, i poden expressar els seus punts de vista.
Visito acb.com i em trobo algunes declaracions de jugadors de l'NBA. Unes de les que més m'han impressionat són les de l'escorta del Celtics Ray Allen: "Vi a Jesse Jackson cómo lloraba. Las personas no alcanzan a comprender lo histórico de esta noche. Jesse Jackson conoció a Martin Luther King y la opresión que las personas sufrieron. Cada niño, no importa la raza o color, dispondrá de más oportunidades".
Trobo declaracions de que també altres esportistes il·lustres, com Tracy McGrady, que estava content i feliç de l'elecció d'Obama. El seu company Yao Ming li demana si no li sap greu si Obama li puja els impostos, i McGrady respon: "No me importa los impuestos, ahora soy feliz y eso es lo que cuenta".
Grant Hill, que ha participat en alguns actes pro-Obama a Washington i a Phoenix, s'afegeix al carro dient: "Hay un gran número de deportistas que realmente se sienten implicados en el proceso electoral. Sientes como tu candidato gana y eres parcialmente responsable de eso". També va dir que no esperava veure un president afroamericà a la Casa Blanca mentre visqués, i que per a ell i als seus companys d'equip a Phoenix és un pas que els omple d'il·lusió.
Penso que els esportistes és del tot legítim que expressin el seu punt de vista com a ciutadans que són. Sembla que ens tanquem a sentir-los parlar d'altra cosa que no siguin els triples o els play-offs, o pensem que són una colla de babaus que no tenen un criteri o unes inquietuds. Passem d'aquest extrem a la caricatura del Pep Guardiola a Crackòvia.
No obstant penso que és important que la gent reconegui la importància de donar a conèixer amb qui s'alineen. Mentre que a EUA és molt més habitual fer-ho, a Espanya encara vivim en la tenebror de no rebel·lar els nostres interessos polítics. Veurem si això canvia en els propers temps.
dimarts, de novembre 04, 2008
L'EQUIP ÉS UNA FAMÍLIA?
Ahir al matí vaig llegir a la premsa que el primer equip del Barça canviava el seu planning setmanal per acompanyar en bloc a l'entrenador de porters Unzué al sapel·li del seu pare, que es feia a la tarda.
Al vespre vaig poder veure les imatge d'Unzué portant el fèretre del seu pare, i intercalades amb aquestes imatges, les d'uns Iniesta, Puyol i altres amb posat seriós.
De seguida que ho vaig llegir pel matí vaig pensar: "Això pot trencar la fase de bon joc i resultats del Barça". No estic segur si avui mateix al vespre contra el Basilea (un rival que sembla que està molt lluny del Barça avui per avui) el Barça perdrà pistonada, però aquest gest pot girar-se en contra de l'equip i que això li afecti contagiant-se d'un ànim depressiu.
Molt sovint en demano si l'equip esportiu és una família. La gent fa servir de vegades el clixé de que l'equip és com una família, però jo no estic gaire convençut de que això li atorgui propietats interessants pel treball a fer.
L'ànim alegre i animat del primer equip pot veure's afectat per aquest punxada en l'ànim. No és només la mort del pare d'Unzué, sinó el desplegament de l'equip que s'instal·la en el dolor i la tristesa de la mort d'un ésser estimat. I això, el fet de plànyer que no surten les coses bé a l'equip, que hem perdut a un dels integrants per que ha abandonat l'equip, condiciona el joc immediat de l'equip.
Hi ha algunes coses que m'agradaria esbrinar. Aquesta és una decisió del Pep Guardiola per "donar suport" l'Unzué i que involucra a tota la plantilla? És una decisió dels propis jugadors anar-hi o és una cosigna del club? És interessant que si la proposta arribés dels jugadors, l'entrenador accedís a fer-ho? O seria millor mantenir-los centrats en la seva feina, i dedicar-li el minut de silenci abans del matx?
En un altre lloc he escrit que el primer és entrenar. Deixar d'entrenar és un senyal depressiu de per si, encara que el que parlem serveixi per treure l'aigua clara d'alguna cosa. En aquest cas, però, no han deixat d'entrenar sinó que han canviat de plans. Així encara.
Però tot i així aquest viatge llampec per assistir a l'entrenament no em sembla la millor manera de prepara el partit contra el Basilea. Tot es tenyeix, d'alguna manera, d'un ànim depressiu. Veurem com continua rutllant l'equip i si podem percebre algun canvi o oscil·lació en el seu rendiment. Potser contra el Basilea el pitjor escenari seria perdre, però també indicaria una pèrdua d'energia de l'equip un empat o una victòria in extremis. Com a mínim a mi em semblaria un avís pel que han fet abans de jugar un partit de Champions.
Al vespre vaig poder veure les imatge d'Unzué portant el fèretre del seu pare, i intercalades amb aquestes imatges, les d'uns Iniesta, Puyol i altres amb posat seriós.
De seguida que ho vaig llegir pel matí vaig pensar: "Això pot trencar la fase de bon joc i resultats del Barça". No estic segur si avui mateix al vespre contra el Basilea (un rival que sembla que està molt lluny del Barça avui per avui) el Barça perdrà pistonada, però aquest gest pot girar-se en contra de l'equip i que això li afecti contagiant-se d'un ànim depressiu.
Molt sovint en demano si l'equip esportiu és una família. La gent fa servir de vegades el clixé de que l'equip és com una família, però jo no estic gaire convençut de que això li atorgui propietats interessants pel treball a fer.
L'ànim alegre i animat del primer equip pot veure's afectat per aquest punxada en l'ànim. No és només la mort del pare d'Unzué, sinó el desplegament de l'equip que s'instal·la en el dolor i la tristesa de la mort d'un ésser estimat. I això, el fet de plànyer que no surten les coses bé a l'equip, que hem perdut a un dels integrants per que ha abandonat l'equip, condiciona el joc immediat de l'equip.
Hi ha algunes coses que m'agradaria esbrinar. Aquesta és una decisió del Pep Guardiola per "donar suport" l'Unzué i que involucra a tota la plantilla? És una decisió dels propis jugadors anar-hi o és una cosigna del club? És interessant que si la proposta arribés dels jugadors, l'entrenador accedís a fer-ho? O seria millor mantenir-los centrats en la seva feina, i dedicar-li el minut de silenci abans del matx?
En un altre lloc he escrit que el primer és entrenar. Deixar d'entrenar és un senyal depressiu de per si, encara que el que parlem serveixi per treure l'aigua clara d'alguna cosa. En aquest cas, però, no han deixat d'entrenar sinó que han canviat de plans. Així encara.
Però tot i així aquest viatge llampec per assistir a l'entrenament no em sembla la millor manera de prepara el partit contra el Basilea. Tot es tenyeix, d'alguna manera, d'un ànim depressiu. Veurem com continua rutllant l'equip i si podem percebre algun canvi o oscil·lació en el seu rendiment. Potser contra el Basilea el pitjor escenari seria perdre, però també indicaria una pèrdua d'energia de l'equip un empat o una victòria in extremis. Com a mínim a mi em semblaria un avís pel que han fet abans de jugar un partit de Champions.
dilluns, de novembre 03, 2008
MERCAT D'HIVERN
Segueixo amb atenció els dos grups de Copa Catalunya masculina i el grup de femenina. Puc veure un bàsquet de bon nivell, antics rivals i també amics de fa temps. Hi ha equips que estan patint en aquest inici de lliga que, com sempre passa, col·loca a alguns al capdamunt i als altres en els inferns.
Ja han passat alguns mesos des de que vaig fer el darrer entrenament amb els sèniors que entrenava al CB Calella. Ho trobo a faltar, això d'entrenar, però com ja m'han ofert algun projecte aquestes darreres setmanes, i encara que no he trobat un que sigui prou convincent, espero que arribi algun equip que busqui entrenador i les condicions del qual em semblin prou interessants.
Pensava que l'únic motiu (bàsicament el principal) és que les coses no vagin bé i l'equip necessiti un canvi de direcció... Però m'he trobat que no és l'únic possible. Per exemple, l'oferta que em va arribar fa unes setmanes no era precisament per anar malament l'equip. Sembla que era un tema personal de l'entrenador el que feia urgent el trobar algú.
També poden venir a buscar un entrenador per un equip necessitat d'una lliga superior. Imagineu-vos un equip de 1ª Catalana o Copa, que va bé, i que de sobte li demanen a aquell entrenador/a si pot entrenar aquell mateix any a EBA o a LEB Bronze. Un altre supòsit que es pot donar.
De moment estic aprofitant molt el temps que em deixa lliure el no entrenar tres cops de setmana. Al cap de setmana segueixo lligues que abans no podia seguir i durant la setmana faig una tecnificació i escric pels descosits mentre la meva companya va entrenar el seu sènior. Tanmateix espero amb ganes les ofertes que puguin arribar del mercat d'hivern. Per que de mercat d'hivern no només n'hi ha al futbol.
Ja han passat alguns mesos des de que vaig fer el darrer entrenament amb els sèniors que entrenava al CB Calella. Ho trobo a faltar, això d'entrenar, però com ja m'han ofert algun projecte aquestes darreres setmanes, i encara que no he trobat un que sigui prou convincent, espero que arribi algun equip que busqui entrenador i les condicions del qual em semblin prou interessants.
Pensava que l'únic motiu (bàsicament el principal) és que les coses no vagin bé i l'equip necessiti un canvi de direcció... Però m'he trobat que no és l'únic possible. Per exemple, l'oferta que em va arribar fa unes setmanes no era precisament per anar malament l'equip. Sembla que era un tema personal de l'entrenador el que feia urgent el trobar algú.
També poden venir a buscar un entrenador per un equip necessitat d'una lliga superior. Imagineu-vos un equip de 1ª Catalana o Copa, que va bé, i que de sobte li demanen a aquell entrenador/a si pot entrenar aquell mateix any a EBA o a LEB Bronze. Un altre supòsit que es pot donar.
De moment estic aprofitant molt el temps que em deixa lliure el no entrenar tres cops de setmana. Al cap de setmana segueixo lligues que abans no podia seguir i durant la setmana faig una tecnificació i escric pels descosits mentre la meva companya va entrenar el seu sènior. Tanmateix espero amb ganes les ofertes que puguin arribar del mercat d'hivern. Per que de mercat d'hivern no només n'hi ha al futbol.
dijous, d’octubre 30, 2008
EL TEMPLE DE L'AMATEURISME
L'esport segueix sent el temple de l'amateurisme. En els temps en que els Jocs Olímpics són un esdeveniment global i una marca comercial que mou milions, encara arrela un discurs equívoc sobre el sector esportiu que situa la seva activitat en fer-ho per amor a l'art.
Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"
En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.
Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"
La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.
La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.
Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.
Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.
Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?
Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.
A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.
Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"
En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.
Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"
La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.
La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.
Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.
Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.
Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?
Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.
A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.
dimecres, d’octubre 29, 2008
EL DISCURS DE LA FORMACIÓ
És veritat que a Catalunya tenim un planter d'entrenadors i esportistes que fa goig. És veritat que en la formació d'entrenadors hi ha encara molt de camí per a recórrer. És veritat, i això no es pot dir en veu alta, que la formació és entesa i segueix sent entesa com una transmissió més o menys massiva de continguts.
Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.
A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.
Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.
Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.
No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?
Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.
Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.
La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.
La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.
La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.
La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?
Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?
Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.
A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.
Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.
Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.
No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?
Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.
Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.
La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.
La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.
La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.
La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?
Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?
dilluns, d’octubre 27, 2008
ROTACIONS LLARGUES
Hi ha alguna necessitat que amb sèniors jugui tothom? De vegades em faig aquesta pregunta quan veig que, de la mateixa manera que amb minis o infantils hi ha una norma que obliga a jugar un mínim de períodes, hi ha entrenadors sèniors que es veuen amb l'obligació de posar els jugadors als partit. Em paro a pensar i dic: ha de ser obligatori fer jugar tothom en un equip sènior? Per què de vegades hi ha jugadors que no estan gens decidits, gens convençuts, a fer bé les coses. I per què posar-los?
Les meves dues darreres experiències amb sèniors vaig començar la temporada, parlo de dos equips diferents, amb la perspectiva de tenir 12 fitxes. Per un motiu o altre (estudis, feina, desinterès, falta d'encert o com li vulgueu dir) hi va haver gent que no va acabar la temporada, que va abandonar l'equip.
Els jugadors són bastants susceptibles i es "queixen" de trobar-se, cada setmana, que entrenes un o dos dies amb 8 jugadors. Però al cap i a la fi, arriba el partit i si tens aquests 8 jugadors entonats, per què necessites més? Un cop els jugadors entenen que tindran minuts i que se'ls exigirà al màxim, també saben conviure amb entrenaments de 8 i situacions de 4x4 enlloc de 5x5.
He tingut la sort i el plaer de treballar aquesta darrera temporada amb un gruix de 8-9 jugadors A, més un parell de sèniors B, i la fórmula ha estat fabulosa, els resultats esplèndids. Si posava tres jugadors a pista durant 35 minuts cada setmana, per que estaven fent més de 20 punts per partit i jugant una bona defensa, em resultava el més normal del món. Pensava: Estan "endollats", juguen pràcticament tot el partit (a no ser que estiguin molt cansats en algun moment puntual o amb problemes de faltes), no m'haig de trencar el cap.
Però veig que hi ha entrenadors que si que es trenquen el cap, que es veuen -com ho diria- moralment amb la necessitat de recompensar fins a l'últim jugador de la plantilla. Entrenador que per disposar de 11 o 12 fitxes fan jugar tothom, ni que sigui testimonialment, durant 2 o 3 minuts. Pot un jugador que entra el 11è en la rotació estar fi si entra de ple en un tercer quart ajustat? Hem temo que el mateix jugador és el que veu que no seria el millor moment per fer-lo jugar, quan hi ha altres alternatives. Però encara i així surt i es troba amb una situació complicada: juga per una mena de norma no escrita de que cal que jugui tothom.
Crec que hi ha una idea equivocada de les rotacions amb 10, 11 o 12 jugadors. No és obligat que entri tothom a cada partit. Potser un partit no jugues però la setmana següent ho fas, no és cap drama, i pots fer-ho bé també. Els entrenadors ens hauríem de treure el rètol que de vegades nosaltres mateixos ens posem i que indica: "ONG" o "Fundació benèfica". No estem per fer jugar tothom per nassos, sinó de posar sempre els que estiguin més entonats, efectius, decidits a guanyar, tant si són 7 con si son 10, però mai per obligació de fer jugar tothom.
Considero que potser és de les poques fórmules que proposa Aíto i que poden estar "fent mal" al món del bàsquet. Però crec que bàsicament pel fet de mal interpretar la seva manera de gestionar els canvis, si posa a 10 tios es per què realment deu tenir tots 10 entonats. No com de vegades ens passa amb altres equips, amb 7 d'entonats però vinga, que aquell parell tinguin minuts. Hem de deixar de ser entrenadors ONG, ja que sinó ens estarem posant una altra trampa a nosaltres mateixos fent baixar de pistonada l'equip amb els nostres canvis per "involucrar tothom" o que "recuperin la confiança". Però què és això?
Per més detalls sobre com no ser una ONG ni una germaneta de la caritat amb els teus jugadors, clicar per veure un article anterior.
Les meves dues darreres experiències amb sèniors vaig començar la temporada, parlo de dos equips diferents, amb la perspectiva de tenir 12 fitxes. Per un motiu o altre (estudis, feina, desinterès, falta d'encert o com li vulgueu dir) hi va haver gent que no va acabar la temporada, que va abandonar l'equip.
Els jugadors són bastants susceptibles i es "queixen" de trobar-se, cada setmana, que entrenes un o dos dies amb 8 jugadors. Però al cap i a la fi, arriba el partit i si tens aquests 8 jugadors entonats, per què necessites més? Un cop els jugadors entenen que tindran minuts i que se'ls exigirà al màxim, també saben conviure amb entrenaments de 8 i situacions de 4x4 enlloc de 5x5.
He tingut la sort i el plaer de treballar aquesta darrera temporada amb un gruix de 8-9 jugadors A, més un parell de sèniors B, i la fórmula ha estat fabulosa, els resultats esplèndids. Si posava tres jugadors a pista durant 35 minuts cada setmana, per que estaven fent més de 20 punts per partit i jugant una bona defensa, em resultava el més normal del món. Pensava: Estan "endollats", juguen pràcticament tot el partit (a no ser que estiguin molt cansats en algun moment puntual o amb problemes de faltes), no m'haig de trencar el cap.
Però veig que hi ha entrenadors que si que es trenquen el cap, que es veuen -com ho diria- moralment amb la necessitat de recompensar fins a l'últim jugador de la plantilla. Entrenador que per disposar de 11 o 12 fitxes fan jugar tothom, ni que sigui testimonialment, durant 2 o 3 minuts. Pot un jugador que entra el 11è en la rotació estar fi si entra de ple en un tercer quart ajustat? Hem temo que el mateix jugador és el que veu que no seria el millor moment per fer-lo jugar, quan hi ha altres alternatives. Però encara i així surt i es troba amb una situació complicada: juga per una mena de norma no escrita de que cal que jugui tothom.
Crec que hi ha una idea equivocada de les rotacions amb 10, 11 o 12 jugadors. No és obligat que entri tothom a cada partit. Potser un partit no jugues però la setmana següent ho fas, no és cap drama, i pots fer-ho bé també. Els entrenadors ens hauríem de treure el rètol que de vegades nosaltres mateixos ens posem i que indica: "ONG" o "Fundació benèfica". No estem per fer jugar tothom per nassos, sinó de posar sempre els que estiguin més entonats, efectius, decidits a guanyar, tant si són 7 con si son 10, però mai per obligació de fer jugar tothom.
Considero que potser és de les poques fórmules que proposa Aíto i que poden estar "fent mal" al món del bàsquet. Però crec que bàsicament pel fet de mal interpretar la seva manera de gestionar els canvis, si posa a 10 tios es per què realment deu tenir tots 10 entonats. No com de vegades ens passa amb altres equips, amb 7 d'entonats però vinga, que aquell parell tinguin minuts. Hem de deixar de ser entrenadors ONG, ja que sinó ens estarem posant una altra trampa a nosaltres mateixos fent baixar de pistonada l'equip amb els nostres canvis per "involucrar tothom" o que "recuperin la confiança". Però què és això?
Per més detalls sobre com no ser una ONG ni una germaneta de la caritat amb els teus jugadors, clicar per veure un article anterior.
MESTRE I ALUMNE
Dissabte 25 d'octubre, Màlaga. Enfrontament entre mestre i alumne, Aíto i Sito.
Fa uns dies feia referència a Sito i unes declaracions seves abans de la Supercopa. Avui tenia ganes d'escriure sobre el partit dins del partit Unicaja - DKV. Doncs per mi hi havia un altre partit a banda del que es celebrava entre els dos equips: el que jugava Sito Alonso, aprenent a l'ombra d'Aíto a Badalona, contra el seu mestre. El partit per desbancar-lo, per tractar-lo d'igual a igual.
Vaig enregistrar el partit i pensava veure'l, amb temps i sense presses, diumenge o bé dilluns. Una frase caçada al vol al telenotícies migdia m'ha desvelat el resultat final: "...l'alumne li ha posat les coses difícils al mestre...". Amb això he tingut prou per fer-me una idea del que ha estat el partit, així com donar-me la idea germinal d'aquest article.
Una cosa està clara: el repte de Sito era, com entrenador, fer guanyar al seu equip. Aquest és el projecte de la seva entitat, el Joventut. Però dins de la seva particular història, del seu projecte professional, estava present el passar-li la ma per la cara al seu mestre, l'experimentat Aíto. I els "bons nens" no els fan la guitza als grans, als adults.
Aquesta primera ocasió va passar de llarg, i encara que el tècnic aragonès digués a la roda de premsa que se'n va amb bones sensacions (crec que va dir "content") del partit i que li sembla que la diferència final no reflexa la igualtat de tot el partit, la veritat és que hi ha un aspecte psicològic que va quedar ocult.
El "nen" Sito ha de poder, arribat el dia, desautoritzar al seu "pare" Aíto i guanyar-lo a la pista. De ben segur que els aficionats verd-i-negres s'alegraran de l'arribada d'aquest dia, però m'agrada assenyalar que pel creixement professional de Sito aquest serà un pas gegantí, el seu pas a la maduresa com primer entrenador, com primera espasa. El cert és que s'ha de tenir un convenciment especial per ser un "nen dolent" i fer-li la guitza als grans, un convenciment que desafia moltes de les normes socials que ens ensenyen de ben petits.
Per mi l'eclosió de Sito Alonso com autor dels seus plantejaments basquetbolístics tindrà un moment àlgid quan s'atreveixi de debò a desautoritzar el mestre guanyant-lo a les pistes. Serà més entrenador quan, fent un plantejament de partit que porti el seu equip a vèncer, li digui així al seu mestre: "Ara ja sóc com tu".
Fa uns dies feia referència a Sito i unes declaracions seves abans de la Supercopa. Avui tenia ganes d'escriure sobre el partit dins del partit Unicaja - DKV. Doncs per mi hi havia un altre partit a banda del que es celebrava entre els dos equips: el que jugava Sito Alonso, aprenent a l'ombra d'Aíto a Badalona, contra el seu mestre. El partit per desbancar-lo, per tractar-lo d'igual a igual.
Vaig enregistrar el partit i pensava veure'l, amb temps i sense presses, diumenge o bé dilluns. Una frase caçada al vol al telenotícies migdia m'ha desvelat el resultat final: "...l'alumne li ha posat les coses difícils al mestre...". Amb això he tingut prou per fer-me una idea del que ha estat el partit, així com donar-me la idea germinal d'aquest article.
Una cosa està clara: el repte de Sito era, com entrenador, fer guanyar al seu equip. Aquest és el projecte de la seva entitat, el Joventut. Però dins de la seva particular història, del seu projecte professional, estava present el passar-li la ma per la cara al seu mestre, l'experimentat Aíto. I els "bons nens" no els fan la guitza als grans, als adults.
Aquesta primera ocasió va passar de llarg, i encara que el tècnic aragonès digués a la roda de premsa que se'n va amb bones sensacions (crec que va dir "content") del partit i que li sembla que la diferència final no reflexa la igualtat de tot el partit, la veritat és que hi ha un aspecte psicològic que va quedar ocult.
El "nen" Sito ha de poder, arribat el dia, desautoritzar al seu "pare" Aíto i guanyar-lo a la pista. De ben segur que els aficionats verd-i-negres s'alegraran de l'arribada d'aquest dia, però m'agrada assenyalar que pel creixement professional de Sito aquest serà un pas gegantí, el seu pas a la maduresa com primer entrenador, com primera espasa. El cert és que s'ha de tenir un convenciment especial per ser un "nen dolent" i fer-li la guitza als grans, un convenciment que desafia moltes de les normes socials que ens ensenyen de ben petits.
Per mi l'eclosió de Sito Alonso com autor dels seus plantejaments basquetbolístics tindrà un moment àlgid quan s'atreveixi de debò a desautoritzar el mestre guanyant-lo a les pistes. Serà més entrenador quan, fent un plantejament de partit que porti el seu equip a vèncer, li digui així al seu mestre: "Ara ja sóc com tu".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
