Fa un mes i mig escrivia sobre l'experiència d'estar sense equip per la temporada vinent. Després de molts anys renovant el compromís amb equips sèniors o trobant-ne de nous ben aviat, així doncs d'estar tot l'any amb equip, ara em trobo que fa mes i mig que no en tinc, d'equip.
Faig un anàlisi de la meva situació, i lluny de ser dolenta, em sento bé per haver tancat un cicle en el que he treballat molt de gust amb l'equip que he pogut entrenar, i bé també per haver declinat aquelles ofertes que no he trobat suficientment interessants.
I és que he dit que no a un parell de projectes que podien fer bona pinta, però que rascant una mica no m'han acabat de fer el pes. Crec ques és un senyal de salut no agafar un equip (o una Direcció Tècnica, posem el cas) en situacions per les quals creus que passaràs un camí de sofertes pressions externes.
És difícil avui en dia trobar un lloc que t'assegurin un sou raonablement bo (tothom posa el seu preu), amb un equip equilibrat i sense l'amenaça omnipresent de les ingerències de directius, directors tècnics o qualsevol altra figura del món de l'esport.
Crec que el valor principal d'un entrenador és ser honest. I la honestedat passa per ser honest amb un mateix, ser el primer en que et respectes a tu mateix i no et fiques en entorns que poden malmetre el teu projecte om entrenador. Darrerament he tingut experiències de tots colors: unes molt plaents i on he pogut crear-me un espai i un rol d'entrenador on he pogut treballar molt a gust, d'altres llocs on les injerències externes han estat motiu de dir prou.
La veritat és que el camí que fas com entrenador no és només aquells projectes que acceptes, sinó també aquells que rebutges o que poses de costat del teu camí. Es tracta de seguir una línia de coherència, una línia que et porta a identificar a través del teu olfacte pels problemes (digueu-li ambigüitat, confusió, entorns manipuladors, sense normes ni límits) i que de vegades et dius a tu mateix: Per què haig d'adonar-me tant ràpid que no m'interessa treballar aquí!
Arriba a ser, doncs, una "murga" adonar-te que t'estan plantejant unes condicions de treball que més aviat t'interessen poc. També fas ús d'aquest olfacte, d'aquesta capacitat d'observació, quan has arribat a tocar sostre amb un equip. Per exemple, percebre que els jugadors valoren més deixar d'entrenar per veure un partit de Champions que poder entrenar per pujar de categoria. O veure que el club no té aspiracions de tenir el sènior més a dalt, sinó que aquella categoria ja els sembla bé.
Tot plegat, i amb el pas del temps i de l'entrenament al que et vas sotmetent a través de l'experiència pràctica amb unes gotes de supervisió (ja sigui individual o grupal), vas fent el teu propi camí de la menra com el vols concebre, de la manera com vols dissenyar-lo.
Crec interessant pensar la carrera no només com un projecte que construeixes a través dels equips o clubs amb els que et compromets, sinó també marcat per les teves decisions de mantenir-te al marge de segons quin projecte que veus que no t'interessa. Al cap i a la fi són les condicions que marquen el teu treball (la institució i la seva cultura esportiva; els seus dirigents i la manera com defineixen el seu rol; el director tècnic i la seva fòrmula de treball amb els entrenadors) les que permetran tenir més èxit o més problemàtiques, a banda de l'habilitat que tu tinguis per treballar directament amb l'equip amb el que t'has compromès.
Valorar aquestes condicions de l'entorn no deixa de ser una aventura que cal que aprenguem a desxifrar, i per la qual rarament ens donen entrenament als entrenadors. Haurem de plantejar-nos fer un entrenament per acceptar o declinar projectes...
dilluns, de juliol 14, 2008
dimarts, de juliol 01, 2008
DENIS, KEREM I KAYA DE COMPRES A NOVA YORK
L'estiu passat escrivia durant les meves vacances i explicava haver trobat Luis Scola menjat peix al port de Ciutadella.
Estic passant uns dies a Nova York, a casa d'un amic d'infancia, i en un sol dia m'he trobat (aquelles coses de la vida) amb tres jugadors amb passat ACB: Denis Marconato, Kerem Tunceri i Kaya Peker.
Al primer l'he trobat fent compres en uns gran magatzems molt a prop de la zona zero. Son els 21th Century, i tenen una mica de tot, pero tot a bon preu, en plan outlet.
Als altres dos me'ls he creuat a un lloc mes basquetbolistic: la botiga de la NBA a la Cinquena Avinguda. Un detall curios: un homenas com Kaya Peker ha sortit amb una bosseta ben petita de la botiga, mentre el seu compatriota Tunceri passejava per la seccio de samarretes originals de la lliga.
De moment, despres del primer dia maratonia per la ciutat, com a resum: visita al South St. Seaport, amb vaixells d'epoca ancorats; interessant vista dels waterfalls artificials que han muntat a la ciutat (caigudes de mes de 40 i 50 metres, 4 instal.lacions que estaran fins l'octubre i que han costat mes de 15 milions de dolars); i un munt de botigues i roba a un preu tirat.
Disculpeu si en l'escrit no hi ha accents: l'Apple del meu amic es alie als accents i les c trencades, que hi farem!
I send a big hug to all of you, dear followers of my writings! And don't forget to buy my book, folks!
Estic passant uns dies a Nova York, a casa d'un amic d'infancia, i en un sol dia m'he trobat (aquelles coses de la vida) amb tres jugadors amb passat ACB: Denis Marconato, Kerem Tunceri i Kaya Peker.
Al primer l'he trobat fent compres en uns gran magatzems molt a prop de la zona zero. Son els 21th Century, i tenen una mica de tot, pero tot a bon preu, en plan outlet.
Als altres dos me'ls he creuat a un lloc mes basquetbolistic: la botiga de la NBA a la Cinquena Avinguda. Un detall curios: un homenas com Kaya Peker ha sortit amb una bosseta ben petita de la botiga, mentre el seu compatriota Tunceri passejava per la seccio de samarretes originals de la lliga.
De moment, despres del primer dia maratonia per la ciutat, com a resum: visita al South St. Seaport, amb vaixells d'epoca ancorats; interessant vista dels waterfalls artificials que han muntat a la ciutat (caigudes de mes de 40 i 50 metres, 4 instal.lacions que estaran fins l'octubre i que han costat mes de 15 milions de dolars); i un munt de botigues i roba a un preu tirat.
Disculpeu si en l'escrit no hi ha accents: l'Apple del meu amic es alie als accents i les c trencades, que hi farem!
I send a big hug to all of you, dear followers of my writings! And don't forget to buy my book, folks!
dilluns, de juny 23, 2008
A VOLTES AMB LA DIRECCIÓ TÈCNICA
Un mes i mig he estat bellugant un projecte de bàsquet d'Escola i Minis. Un mes i mig ha estat suficient per veure que la meva manera de treballar no era respectada i, per tant, la meva feina no podia lluir de la manera com a mi m'agradaria que pogués lluir.
Han estat un cúmul de circumstàncies que m'han portat a prendre aquesta decisió. Per una banda, l'absència de límits clars en el funcionament del club. Pares i mares confonent el seu rol amb el de dirigents; dirigents confonent el seu rol amb la seva condició de pares; entrenadors sense un espai suficientment protegit dels comentaris d'uns i d'altres.
Per una altra banda, i fruit d'aquesta situació, la possibilitat dels pares i mares de fixar l'agenda del club. Crec que el club ha de poder escoltar els pares, però no convé escoltar-los quan ho demanen a través d'exigències. No podem trencar la nostra imatge de professionals de l'esport.
Una de les coses maques que m'enduc d'aquest mes i mig és el missatge dels entrenadors i el fet que valoressin la meva coherència davant uns aconteixements que posaven en conflicte la meva filosofia de treball. Vaig tenir el seu agraïment exprés per acomiadar-me d'ells personalment. Crec que la gent que ha treballat com entrenador comprèn que hi ha pressions que venen de diferents fronts, i que si no hi ha un mínim de garanties de treball és lògic i conseqüent no continuar.
Com els vaig dir a ells divendres passat, el nivell esportiu dels jugadors, l'entrega i dedicació dels entrenadors, així com el que cobrava per la meva feina, eren tres motius per continuar amb la feina. Pero la manca de claredat, l'ambigüitat existent no només en l'entorn dels pares, sinó també en el nucli mateix de decisions del club, m'han fet prendre aquesta decisió. Sense recolzament, coherència i un cert ordre en el funcionament és difícil fer bé les coses.
Una situació curiosa és que molta gent em va demanar: Què tal estàs? Com quan es mor un familiar i la gent espera que diguis que estàs trinxat, fet pols. El mateix. Jo els deia que bé, segur de que havia decidit el que més em convenia, la decisió de la que volia fer-me càrrec. Però la gent pensa: Plega, deu estar fet caldo. No. Al contrari. Plego i sento que és el que havia de fer, no imposar-me cap altra Norma que la que jo volia pel funcionament del grup d'entrenadors, uns mínims que, d'altra banda, resultaven imprescidibles per jo tirar això endavant prou a gust. Una altra cosa és si allò que he decidit, allò que em semblava que formava part d'aquest mínims, no s'ha estat tingut en compte o s'ha vacil·lat alhora d'aplicar-ho.
Ara mateix tinc altres projectes sobre la taula. Em resta concretar si portaré sèniors la temporada vinent, així com poder-me enganxar a algun altre projecte, ja sigui de la vessant de la Direcció Tècnica o, qui sap, alguna tecnificació o potser una altra proposta.
Es presenta un mes de juliol ple d'interrogants, temes que estan per obrir. Ara marxo una setmana a Nova York, temps per desconnectar i tornar amb les bateries carregades, i decidit a tancar el que no s'hagi tancat abans de divendres.
I m'ha vingut al cap: Els clubs, com els melons, no saps si surten bons fins que els obres.
Han estat un cúmul de circumstàncies que m'han portat a prendre aquesta decisió. Per una banda, l'absència de límits clars en el funcionament del club. Pares i mares confonent el seu rol amb el de dirigents; dirigents confonent el seu rol amb la seva condició de pares; entrenadors sense un espai suficientment protegit dels comentaris d'uns i d'altres.
Per una altra banda, i fruit d'aquesta situació, la possibilitat dels pares i mares de fixar l'agenda del club. Crec que el club ha de poder escoltar els pares, però no convé escoltar-los quan ho demanen a través d'exigències. No podem trencar la nostra imatge de professionals de l'esport.
Una de les coses maques que m'enduc d'aquest mes i mig és el missatge dels entrenadors i el fet que valoressin la meva coherència davant uns aconteixements que posaven en conflicte la meva filosofia de treball. Vaig tenir el seu agraïment exprés per acomiadar-me d'ells personalment. Crec que la gent que ha treballat com entrenador comprèn que hi ha pressions que venen de diferents fronts, i que si no hi ha un mínim de garanties de treball és lògic i conseqüent no continuar.
Com els vaig dir a ells divendres passat, el nivell esportiu dels jugadors, l'entrega i dedicació dels entrenadors, així com el que cobrava per la meva feina, eren tres motius per continuar amb la feina. Pero la manca de claredat, l'ambigüitat existent no només en l'entorn dels pares, sinó també en el nucli mateix de decisions del club, m'han fet prendre aquesta decisió. Sense recolzament, coherència i un cert ordre en el funcionament és difícil fer bé les coses.
Una situació curiosa és que molta gent em va demanar: Què tal estàs? Com quan es mor un familiar i la gent espera que diguis que estàs trinxat, fet pols. El mateix. Jo els deia que bé, segur de que havia decidit el que més em convenia, la decisió de la que volia fer-me càrrec. Però la gent pensa: Plega, deu estar fet caldo. No. Al contrari. Plego i sento que és el que havia de fer, no imposar-me cap altra Norma que la que jo volia pel funcionament del grup d'entrenadors, uns mínims que, d'altra banda, resultaven imprescidibles per jo tirar això endavant prou a gust. Una altra cosa és si allò que he decidit, allò que em semblava que formava part d'aquest mínims, no s'ha estat tingut en compte o s'ha vacil·lat alhora d'aplicar-ho.
Ara mateix tinc altres projectes sobre la taula. Em resta concretar si portaré sèniors la temporada vinent, així com poder-me enganxar a algun altre projecte, ja sigui de la vessant de la Direcció Tècnica o, qui sap, alguna tecnificació o potser una altra proposta.
Es presenta un mes de juliol ple d'interrogants, temes que estan per obrir. Ara marxo una setmana a Nova York, temps per desconnectar i tornar amb les bateries carregades, i decidit a tancar el que no s'hagi tancat abans de divendres.
I m'ha vingut al cap: Els clubs, com els melons, no saps si surten bons fins que els obres.
dijous, de juny 19, 2008
PRESENTACIÓ REEIXIDA
Ahir dimecres 18 de juny vaig poder presentar el meu llibre El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) a la Sala d'Actes de la FCBQ.
Era la meva primera vegada, que com en altres aspectes de la vida (no dic que menys sensuals que escriure i presentar un llibre propi), és sempre especial.
Recordo que de la quinzena d'assistents havia cares conegudes, altres no tant. Agrair de nou, com vaig fer ahir, a la FCBQ. Per una banda, a l'Albert Orno i al Xavi Rodriguez, amb els que col·laboro assíduament dins del Comitè Tècnic. Per una altra banda, als directius Sr. Francesc Navarro i Sr. Angel Rubio, que tots dos van estar presents a l'acte.
Una activitat de difusió del meu llibre que sobretot em va portar a recordar la gènesi dels meus equips de formació, però també la meva visió de les relacions personals, l'excessiva empremta del paternalisme en la relació amb els esportistes, la possibilitat de fomentar un altre marc de treball diferent a nivell ètic i metodològic.
Les reflexions que vaig fer van ocupar uns 35 minuts, després un quart d'hora amb algunes intervencions i rèpliques. Agraeixo molt a tots els que van assistir, i convido als que us vàreu quedar amb les ganes que vingueu a l'octubre a la presentació que faré a Mataró. Més informació d'aquest acte al setembre.
Era la meva primera vegada, que com en altres aspectes de la vida (no dic que menys sensuals que escriure i presentar un llibre propi), és sempre especial.
Recordo que de la quinzena d'assistents havia cares conegudes, altres no tant. Agrair de nou, com vaig fer ahir, a la FCBQ. Per una banda, a l'Albert Orno i al Xavi Rodriguez, amb els que col·laboro assíduament dins del Comitè Tècnic. Per una altra banda, als directius Sr. Francesc Navarro i Sr. Angel Rubio, que tots dos van estar presents a l'acte.
Una activitat de difusió del meu llibre que sobretot em va portar a recordar la gènesi dels meus equips de formació, però també la meva visió de les relacions personals, l'excessiva empremta del paternalisme en la relació amb els esportistes, la possibilitat de fomentar un altre marc de treball diferent a nivell ètic i metodològic.
Les reflexions que vaig fer van ocupar uns 35 minuts, després un quart d'hora amb algunes intervencions i rèpliques. Agraeixo molt a tots els que van assistir, i convido als que us vàreu quedar amb les ganes que vingueu a l'octubre a la presentació que faré a Mataró. Més informació d'aquest acte al setembre.
divendres, de juny 13, 2008
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
El proper dimecres 18 de juny a les 19:00 faré la presentació del meu llibre El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) a la Sala d'Actes de la Federació Catalana de Basquetbol.
Estic molt content de poder haver lligat aquesta data abans de Sant Joan, que a banda de ser tret de sortida de les vacances escolars, també coincideix amb l'època de més rebombori del bàsquet (campus, clínics, cursos, etc.). S'acaba la temporada però comença la dansa d'activitats estiuenques...
Així podré presentar el meu llibre en societat, en la micro-societat que conformem els bojos pel bàsquet, encara que obert també a altres públics. Un acte que em fa molta il·lusió fer rodejat de gent de bàsquet que m'estimo i respecto, comentant què em va inspirar a escriure aquest llibre i de què tracten les seves més de 200 pàgines. Inspiració i projecte van units de la ma en la meva vida apassionada d'escriptor-blocaire-entrenador-director tècnic-àrbitre.
El llibre narra les meves experiències amb bàsquet base, la meva filosofia en etapes formatives i una sèrie d'anècdotes i recursos per tirar endavant la feina exigent de dirigir un grup esportiu.
Per poder arribar al lloc us adjunto la informació més bàsica, tot i que molts ja sabeu de sobra on està la "Fede":
Adreça: Rambla Guipúscoa, 27. 08018. Barcelona
Transports: Metro L2 Estació Bac de Roda / Autobús 33, 43, 44, 71, B24 i N8 / Renfe: Estació Clot
Estic molt content de poder haver lligat aquesta data abans de Sant Joan, que a banda de ser tret de sortida de les vacances escolars, també coincideix amb l'època de més rebombori del bàsquet (campus, clínics, cursos, etc.). S'acaba la temporada però comença la dansa d'activitats estiuenques...
Així podré presentar el meu llibre en societat, en la micro-societat que conformem els bojos pel bàsquet, encara que obert també a altres públics. Un acte que em fa molta il·lusió fer rodejat de gent de bàsquet que m'estimo i respecto, comentant què em va inspirar a escriure aquest llibre i de què tracten les seves més de 200 pàgines. Inspiració i projecte van units de la ma en la meva vida apassionada d'escriptor-blocaire-entrenador-director tècnic-àrbitre.
El llibre narra les meves experiències amb bàsquet base, la meva filosofia en etapes formatives i una sèrie d'anècdotes i recursos per tirar endavant la feina exigent de dirigir un grup esportiu.
Per poder arribar al lloc us adjunto la informació més bàsica, tot i que molts ja sabeu de sobra on està la "Fede":
Adreça: Rambla Guipúscoa, 27. 08018. Barcelona
Transports: Metro L2 Estació Bac de Roda / Autobús 33, 43, 44, 71, B24 i N8 / Renfe: Estació Clot
divendres, de juny 06, 2008
L'ART I LA TÈCNICA DE FER HORARIS
Hi ha tot un art i una tècnica per fer quadrar els horaris de la temporada. Crec que uns bons horaris faciliten que el gruix d'entrenaments es vagin fent de manera ordenada, i alhora permet fer altres moltes coses bé.
Ara estem de ple vivint els nous horaris de la temporada vinent per veure què tal encaixen. Em dono compte que s'hauria d'establir unes prioritats abans de fer els horaris, sinó corres el risc de que no tinguin allò que tu busques dels horaris. Crec que sense unes prioritats clares, el que vas fent és fer una proposta i després anar-la variant. Considero que aleshores corres el risc d'anar tapant forats, així que tens el risc que no quedi del tot bé.
Mirava els horaris del club on estic treballant ara i em dono compte que bàsicament segueixen un criteri: adaptar-los a les necessitats dels tècnics. És un motiu, como podria ser un altre, però un motiu que no em deixa del tot satisfet. Penso per mi mateix: el primer que hauríem de vetllar amb uns horaris seria que els esportistes ho tinguéssin fàcil per doblar amb l'equip de dalt. Se m'apareix aquest motiu com el primer en el meu rànking particular, ja que la nostra voluntat és formar esportistes, i ens interessa que puguin fer 4 entrenaments setmanals enlloc de 3.
Després, tot pensant una mica més, em deia: hem de fer uns horaris que permetin conciliar el bàsquet amb d'altres activitats extraescolars dels propis nens. Aquest segon punt em sembla un detall amb les famílies, un ensenyar-los que els tenim en compte en la mesura del possible. Malgrat puguem pensar que el bàsquet és el més important, la veritat és que els nens i nenes avui en dia fan moltes més coses per les tardes que no només esport. Per això cal jugar bàsicament amb dos esquemes: dilluns, dimecres i divendres, o bé dimarts, dijous i divendres. També hi ha ocasions que un grup nodrit de jugadors fan teatre un cop a la setmana, diguem el divendres. Això, depèn de la dimensió que sigui, necessita de la nostra atenció.
En tercer lloc, i no sé fins a quin punt també en importància, penso que cal fer uns horaris que s'adaptin prou bé als horaris dels entrenadors. Evidentment es mira els horaris de feina que tenen, això és un imponderable mentre un no es pugui guanyar la vida com entrenador. Però de vegades a més a més es vol tenir tot concentrat en els mateixos dies. Penso que de vegades és possible aconseguir-ho però en altres ocasions això perjudica algun dels dos primers punts que he mencionat.
Penso, aleshores, que cal tenir en compte aquests criteris per dominar l'art i la tècnica de fer horaris:
Ara estem de ple vivint els nous horaris de la temporada vinent per veure què tal encaixen. Em dono compte que s'hauria d'establir unes prioritats abans de fer els horaris, sinó corres el risc de que no tinguin allò que tu busques dels horaris. Crec que sense unes prioritats clares, el que vas fent és fer una proposta i després anar-la variant. Considero que aleshores corres el risc d'anar tapant forats, així que tens el risc que no quedi del tot bé.
Mirava els horaris del club on estic treballant ara i em dono compte que bàsicament segueixen un criteri: adaptar-los a les necessitats dels tècnics. És un motiu, como podria ser un altre, però un motiu que no em deixa del tot satisfet. Penso per mi mateix: el primer que hauríem de vetllar amb uns horaris seria que els esportistes ho tinguéssin fàcil per doblar amb l'equip de dalt. Se m'apareix aquest motiu com el primer en el meu rànking particular, ja que la nostra voluntat és formar esportistes, i ens interessa que puguin fer 4 entrenaments setmanals enlloc de 3.
Després, tot pensant una mica més, em deia: hem de fer uns horaris que permetin conciliar el bàsquet amb d'altres activitats extraescolars dels propis nens. Aquest segon punt em sembla un detall amb les famílies, un ensenyar-los que els tenim en compte en la mesura del possible. Malgrat puguem pensar que el bàsquet és el més important, la veritat és que els nens i nenes avui en dia fan moltes més coses per les tardes que no només esport. Per això cal jugar bàsicament amb dos esquemes: dilluns, dimecres i divendres, o bé dimarts, dijous i divendres. També hi ha ocasions que un grup nodrit de jugadors fan teatre un cop a la setmana, diguem el divendres. Això, depèn de la dimensió que sigui, necessita de la nostra atenció.
En tercer lloc, i no sé fins a quin punt també en importància, penso que cal fer uns horaris que s'adaptin prou bé als horaris dels entrenadors. Evidentment es mira els horaris de feina que tenen, això és un imponderable mentre un no es pugui guanyar la vida com entrenador. Però de vegades a més a més es vol tenir tot concentrat en els mateixos dies. Penso que de vegades és possible aconseguir-ho però en altres ocasions això perjudica algun dels dos primers punts que he mencionat.
Penso, aleshores, que cal tenir en compte aquests criteris per dominar l'art i la tècnica de fer horaris:
- Facilitar la possibilitat de doblar.
- Fer-los compatibles amb altres extraescolars que puguin fer els nens.
- Conciliar els horaris dels entrenadors amb altres activitats que facin (jugar, feina, lleure, família).
M'ha semblat interessant pensar quins criteris hauríem de seguir per fer els millors horaris possibles. En tot cas seguiré donant-li voltes, i aviat parlaré també dels horaris de partit, un altre tema susceptible de controvèrsia i de crear debat.
dijous, de juny 05, 2008
PREPARANT PRESENTACIONS
Aquesta darrera setmana he estat organitzant dues presentacions pel meu llibre El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008), una pel mes de juny i una altra pel mes d'octubre.
Per la meva estreta col·laboració amb la Federació Catalana de Basquetbol a través de l'Àrea de Formació, vaig demanar-los que em feia il·lusió fer la presentació del llibre a la "casa del bàsquet". Coincideix que l'edifici annex a la Federació al carrer Guipúscoa, que és seu d'un grapat de federacions esportives catalnes, si que té el nom de Casa de l'Esport.
En els propers dies fixarem la data, i en tinc moltes ganes. Em fa il·lusió fer la presentació del meu primer llibre amb un espai tant emblemàtic per mi com "la Fede", m'imagino que amb un públic més aviat format per tècnics i dirigents. Això serà a mitjans de juny. Però penso que amb aquesta presentació no n'hi ha prou, no cobriria tot l'espectre de lectors al que pot anar dirigit el llibre.
He parlat aquest dies amb la gent de la llibreria de Mataró, la Robafaves, i estic pendent de concretar una data al mes d'octubre. Penso adreçar-me, en aquest cas, a un altre tipus de públic. Per exemple, el públic lector que compra habitualment a la llibreria, i té fills i filles fent esport. O aquells que compren un llibre de poesia, o un assaig, o una novel·la, però no s'aturen davant les prestatgeries d'esport. O les mares i pares que passejen per la Riera, i els interessa formar-se una idea de quin tipus d'esport fan els seus fills. O bé mestres i educadors de escoles de Mataró i les rodalies. O bé entrenadors, dirigents o esportistes amb afany de lectura.
Lectura i esport de vegades han estat vistos com compartiments estancs. Jo miro de conviure-hi el màxim possible, ja que sinó viuria escindit: un jo entrenador, per una banda; un jo escriptor, per l'altra. La tentativa de fer compatible esport, lectura i escriptura, com bé demostra el meu propi exemple, espero serveixi per trencar barreres culturals en aquest àmbit.
Per la meva estreta col·laboració amb la Federació Catalana de Basquetbol a través de l'Àrea de Formació, vaig demanar-los que em feia il·lusió fer la presentació del llibre a la "casa del bàsquet". Coincideix que l'edifici annex a la Federació al carrer Guipúscoa, que és seu d'un grapat de federacions esportives catalnes, si que té el nom de Casa de l'Esport.
En els propers dies fixarem la data, i en tinc moltes ganes. Em fa il·lusió fer la presentació del meu primer llibre amb un espai tant emblemàtic per mi com "la Fede", m'imagino que amb un públic més aviat format per tècnics i dirigents. Això serà a mitjans de juny. Però penso que amb aquesta presentació no n'hi ha prou, no cobriria tot l'espectre de lectors al que pot anar dirigit el llibre.
He parlat aquest dies amb la gent de la llibreria de Mataró, la Robafaves, i estic pendent de concretar una data al mes d'octubre. Penso adreçar-me, en aquest cas, a un altre tipus de públic. Per exemple, el públic lector que compra habitualment a la llibreria, i té fills i filles fent esport. O aquells que compren un llibre de poesia, o un assaig, o una novel·la, però no s'aturen davant les prestatgeries d'esport. O les mares i pares que passejen per la Riera, i els interessa formar-se una idea de quin tipus d'esport fan els seus fills. O bé mestres i educadors de escoles de Mataró i les rodalies. O bé entrenadors, dirigents o esportistes amb afany de lectura.
Lectura i esport de vegades han estat vistos com compartiments estancs. Jo miro de conviure-hi el màxim possible, ja que sinó viuria escindit: un jo entrenador, per una banda; un jo escriptor, per l'altra. La tentativa de fer compatible esport, lectura i escriptura, com bé demostra el meu propi exemple, espero serveixi per trencar barreres culturals en aquest àmbit.
dimarts, de juny 03, 2008
UNA SETMANA A L'ATUR
Fa un setmana que estic sense equip. Després de dues temporades amb unes gran sensacions amb un sènior masculí de 1ª Catalana, estic buscant quin serà el meu futur com entrenador.
Al mes d'abril vaig tancar una acord per fer de Director Tècnic a un club, fent-me càrrec dels equips d'Escola i Minis. Era el que més em venia de gust, dedicar temps a entrenadors i esportistes de la base.
Ara, però, m'imagino quin serà l'equip que duré la temporada vinent. Les ofertes comencen a arribar a bon ritme, però n'hi ha d'haver alguna que me faci molt el pes. Per mi és important seguir cobrant un bon sou, com tenia fins ara, i que el projecte esportiu valgui la pena.
És curiós que avui que s'ha sapigut que Pepu no anirà als Jocs, i s'ha revelat que el seu sou era de 300.000 € anuals, que pensi que ell estava bastant mal pagat en relació a alguns altres entrenadors ACB. Si que és veritat que no entrenes més que dos mesos l'any, però tens feina seguint als jugadors, les lligues, etc.
A mi em passa alguna cosa semblant. El que passa és que és per alguns zeros menys. Valores què paga un club per un sènior (de l'ordre de 300 € és el que m'han ofert), i penses que és poc. Comences a calcular: agafo el cotxe, la benzina, els peatges, les cues. El temps val molts diners, la benzina també.
Ara que estic a l'atur em plantejo que segons quin projecte, si haig de passar-me moltes hores al cotxe o pagar-me la benzina, em sembla que no em compensa. Potser estic acostumat a que em tranquin bé al meu anterior club, i ara tinc el paladar sibarita. Ja veurem quines ofertes es posen sobre la taula en els propers dies. Si algú està interessat en proposar-se quelcom, pot fer-ho a keysport@gmail.com
Hi ha moviment d'entrenadors, amunt i avall, i una dèria per assegurar-se prou jugadors o jugadores per fer l'equip. Ja veurem com segueix la meva història.
Al mes d'abril vaig tancar una acord per fer de Director Tècnic a un club, fent-me càrrec dels equips d'Escola i Minis. Era el que més em venia de gust, dedicar temps a entrenadors i esportistes de la base.
Ara, però, m'imagino quin serà l'equip que duré la temporada vinent. Les ofertes comencen a arribar a bon ritme, però n'hi ha d'haver alguna que me faci molt el pes. Per mi és important seguir cobrant un bon sou, com tenia fins ara, i que el projecte esportiu valgui la pena.
És curiós que avui que s'ha sapigut que Pepu no anirà als Jocs, i s'ha revelat que el seu sou era de 300.000 € anuals, que pensi que ell estava bastant mal pagat en relació a alguns altres entrenadors ACB. Si que és veritat que no entrenes més que dos mesos l'any, però tens feina seguint als jugadors, les lligues, etc.
A mi em passa alguna cosa semblant. El que passa és que és per alguns zeros menys. Valores què paga un club per un sènior (de l'ordre de 300 € és el que m'han ofert), i penses que és poc. Comences a calcular: agafo el cotxe, la benzina, els peatges, les cues. El temps val molts diners, la benzina també.
Ara que estic a l'atur em plantejo que segons quin projecte, si haig de passar-me moltes hores al cotxe o pagar-me la benzina, em sembla que no em compensa. Potser estic acostumat a que em tranquin bé al meu anterior club, i ara tinc el paladar sibarita. Ja veurem quines ofertes es posen sobre la taula en els propers dies. Si algú està interessat en proposar-se quelcom, pot fer-ho a keysport@gmail.com
Hi ha moviment d'entrenadors, amunt i avall, i una dèria per assegurar-se prou jugadors o jugadores per fer l'equip. Ja veurem com segueix la meva història.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
