PENSAR ESTRATÈGICAMENT ALS CLUBS

Sovint se'ns menja el dia a dia, i deixem de pensar en el futur. Aquest és un dels reptes dels clubs esportius, on les activitats diàries tenen un pes tant imaginadament important que deixem de pensar en cap allà on volem anar. Dic imaginadament per que sembla que si descuidem el més mínim allò que urgeix, la organització s'esfonsi. En una de les meves lectures més recents, uns especialistes en directives d'organitzacions sense ànim de lucre, plantejaven la pregunta interessant: "Si de cop i volta desapareixès la Junta Directiva d'aquesta entitat, què es dixaria de fer?"

La major part de la gent a que li van preguntar això van contestar en una mateixa línia: administració, resolució de problemes, qui obre i qui tanca, etc. Però pràcticament en cap moment va aparèixer la Junta Directiva com una font de visió estratègica. És a dir, no tenien la sensació que si desapareixien de l'entitat els trobessin a faltar o es deixés de fer una prospecció de futur, una aproximació als recursos que necessitaran en un marge de dos anys, o la necessitat de revisar la cultura organitzativa per fer mes flexible i rica la pressa de decisió.

Tot seguit vaig a citar alguns dels problemes que porten a les entitats esportives a descuidar-se, a deixar de preocupar-se per punts indispensables del seu funcionament. S'oblida sovint el seu pla estatègic que, en termes del carrer, és l'ànima (o com a mínim allò que anima) de l'organització. Es deixa de banda el futur per centrar-se en el present, com si d'una llossa es tractés. Alguns autors ho ha resumit d'aquesta manera, amb una advertència: "Que allò urgent no tapi allò important".

EL CALVARI DE L'ESTRATÈGIA. UN NEGUIT AFEGIT, I NO UNA PASSIÓ

1. Conflictes puntuals que necessiten una visió general que ens ajudi a entendre'ls, però als que dediquem una resolució sancionadora que resulta pírrica en relació al context.
2. Subministrament de material esportiu que no acaba de funcionar-nos bé, però sobre el qual no tenim esperança de millora del servei ni molt menys de canviar-lo.
3. Injerències per una manca de claredat de rols que no tenen una resposta enèrgica, sinó que mirem cap a una altra banda per no haver d'enfrontar-nos, ser durs i marcar els límits de la nostra feina i la dels altres.
4. Relacions amb entitats externes que no afegeixen valor a la nostra tasca, i que no trobem la manera d'aconseguir que funcionin en el nostre benefici i no ens desgastin.
5. Problemes de comunicació amb les famílies, que volen saber del projecte però sobre les quals tenim una influència (i oferim una informació) molt residual.
6. Excessiva rotació dels tècnics que no ens ajuda a consolidar cap mena de grup e treball o comunitat de pràctica (Wenger), i sobre el qual prenem mesures reparadores i de "canviar cromos".
7. Negativitat en l'ambient de directiva per acúmul de tasques, indefinició de rols i una insatisfacció generalitzada, quan hi ha aspectes de direcció, estratègia i lideratge que resulten apassionants i equilibren la visió accelerada de les tasques diàries.
8. Resultats poc satisfactoris en equips de rendiment, sobre el quals hem de trobar una estatègia a llarg termini per a la seva millora, amb dotació de recursos econòmics, sponsors per fitxatges, promoció de la cantera.
9. Dificultats per fer front a les prerrogatives per demanar subvencions, deixant passar una oportunitat interessant de finançament i de poder crear una base per a nous projectes.
10. Visió de futur basada en l'oportunisme d'una situació o circumstància puntual, sense pensar en una estratègia coherent de futur que afegeixi valor a l'organització o que pugui donar sortida als interessos dels diferents stakeholders.

Aquest decàleg no pretén ser exhaustiu, però si més no apunta a situacions que podem reconèixer als clubs. Si més no si fem ús d'una mirada crítica i compromesa amb la importància de l'estratègia per a les nostres organitzacions, que encara sense afany de lucre, han de poder aspirar a crèixer, dotar-se de recursos i a funcionar cada vegada millor. Tot plegat és una aspiració humana més que no pas exclusivament professional o amb un rerafons empresarial.

EL TRIOMF D'UNA ACTITUD

Ja fa temps que penso que sóc un professional de l'esport. Fa deu anys estava entrenant minis a Grup Barna i cobrava 10.000 pessetes al mes (però que es feia efectiu en dos pagaments, un al Nadal i un altre al juny). Ja aleshores tenia l'esperança de ser professional de l'esport.

Aquella esperança no anava lligada a ser entrenador ACB en un tres i no res. La meva aspiració era fer, primer de tot, les coses de manera professional. Ja en aquells temps sorprenia als cordinadors que van haver al club (primer Edu González, després Josep Maria Marsà i Andrés Andilla) per la meva actitud professional.

Recordo com en Josep Maria Marsà, un personatge conegut en el món del bàsquet, es va quedar ben sorprès quan li vaig ensenyar l'informe que havia preparat per tractar un tema conflictiu: l'amenaça en bloc d'un equip cadet d'abandonar el club sinó es feia cas de les seves exigències. Davant aquesta mesura de pressió, el club va actuar amb cautela, va fer la seva feina a nivell de coordinadors i de directiva, es va decidir una línia oficial i vam actuar en conseqüència.

Recordo que aquells dies, on les actituds d'intolerància i persecució hostil a algunes persones van ser acarnissades, vaig poder demostrar la meva vàlua redactant un informe escrupulós i treballant colze amb colze amb coordinadors i directiva.

Guardo un regust agredolç d'aquella experiència, va ser tota un "xoc de realitat", però ara ho veig amb perspectiva i encara li dono més valor. Eren els meus primers passos dirigint-me a mi mateix com un professional de l'esport.

LA III TROBADA, TOT UN ÈXIT

Dissabte al matí Calella va acollir la III Trobada de Directors Tècnics i Coordinadors/es. Gràcies a l'amabilitat, organització i diligència del Joan Ferrer, del CB Calella, vam assolir un nivell organitzatiu esplèndid, del que van gaudir assitents i ponents. L'atenció al detall va ser l'element definitori de la Trobada.

Dir que, com en les Trobades anteriors, l'ambient va ser distès i la gent va tenir una actitud molt positiva. Escoltant, preguntant, participant en els grups de treball del darrer moment del matí.

La formació com a eix de la Trobada ens va dur a parlar d'alguns àmbits inhòspits dels clubs, sobretot en referència a pares i mares, així com dirigents. L'atenció i fins i tot formació que reben mares i pares de part dels clubs, el paper de les directives en clubs on la gestió és cada cop més professional pel volum d'esportistes implicats, la formació dels tècnics des del punt de vista federatiu i des del Departament d'Educació, la formació dels jugadors/es des del punt de vista tècnic i humà.

La Trobada també va servir per repartir entre els assitents la publicitat dels serveis de la meva empresa de formació i consultoria esportiva.

Aquells i aquelles que no van poder assitir poden descarregar-se els documents de les 4 ponències a la pàgina del CB Calella.

Gràcies de nou a en Joan Ferrer, el CB Calella i tots els assitents per aquesta nova i magnífica Trobada de Directors Tècnics.

GOOD PASS, NICE PASS, GREAT PASS PHILOSOPHIES

No em cansaré de dir que segurament hi tantes coses bones als cursos d'entrenador/a com de no tant bones i que hem de revisar.

Vaig començar la meva trajectòria com a docent dels cursos de la FCBQ ara farà 4 anys, i els meus primers reptes van ser la Preparació Física (de vegades referida com Teoria de l'Entrenament) i les Ciències del Comportament (per entendre'ns, Psicologia i Pedagogia).

Recordo que quan parlava del reforç positiu a les classes feia una salvedat: quan s'abusa del reforç positiu correm el risc de que deixi de tenir efecte, és a dir, que deixi de servir com un assenyalament per a l'esportista del seu encert concret (en la jugada, en l'esforç, en la decisió, en la cistella reeixida). Si reforcem de manera massa insistent correm el risc de de que el jugador no pugui diferenciar allò que destaquem per damunt d'allò que queda al fons. Sense un fons no podem destacar res, i sinó parem de destacar coses... què queda com a fons? Què podem resaltar?

GOOD PASS PHILOSOPHY
M'ha vingut al cap un record recorrent de les meves estades de bàsquet als EUA (com a jugador, 1994; com a monitor, 2002), on era habitual entre es entrenadors locals la reiteració d'expressions com "good pass", "good hustle", "great work". Els entrenadors/es dels EUA, més enllà de particularitats polítiques i ideològiques, són especialment bons en aquests tipus de missatges. Viuen constantment en el reforç positiu, sobretot quan parlem de lligues locals i d'institut.

NICE PASS! PHILOSOPHY
També és veritat que de vegades els entrenadors ens entusiasmem veient jugar als nostres equips. I penso: pot ser que, més enllà del valor com a reforç positiu, puguem veure les nostre expressions d'alegria per l'encert d'un jugador com una mostra sincera de reconeixement, i no tant pel seu valor de comunicar-li que volem que repeteixi? Jo n'estic convençut: si li dic "molt bon passi" a un dels meus jugadors li estic dient molt més que "has fet una bona passada". Li estic dient: "m'estic fixant en el que fas, estic pendent de la teva evolució i reconec que ha estat una gran jugada, per tant felicitats". Encara i així, el reconeixement és mesurat i mostra l'emoció però de manera continguda, sense estridències.

GREEEAT PASS!!! PHILOSOPHY
Un pas més enllà del reforç positiu i de l'estusiasme mesurat de l'entrenador lligat al reconeixement o reforç positiu està una varietat de reconeixement, entusiasme i energia diferents, vibrants. Ja no és simplement donar un reforç positiu, ni reconèixer que ha estat realment bona... És dir-li amb tot el cos, amb la mirada, amb el to de veu: "Tio, ha estat impressionant, una meravella. Realment fantàstic".

Tres filosofies amb les que anar escalant per la difícil ruta dels entrenadors i entrenadores.

REFERÈNCIES DE TÀCTICA

La setmana passada vaig començar a donar classe als alumnes del projecte Formació Tècnics Júniors (FTJ) en l'assignatura de Tàctica. Aquest projecte està encabit dins del CET10, i té com objectiu formar els joves de 16 i 17 anys que esdevindran tècnics esportius i monitors de lleure per a aquesta organització.

En el programa els vaig deixar posada una nota: a partir del dia 14 de març, referències de l'assignatura al meu blog. Aquestes són algunes de les referències que he trobat mentre preparava l'assignatura:

1. Tàctica i estratègia. Vàrem parlar el primer dia de la distinció entre tècnica, tàctica i estratègia, per tant d'acotar un mica per on caminaríem. Aquest breu article serveix per reforçar els trets diferencials.
2. Tècnica, tàctica i estratègia. Un article, aquest cop una mica més extens, sobre aquesta mateixa diferenciació, clau per començar amb bon peu amb el programa de l'assignatura. Interessant sobretot pels quadres, que serveixen de resum per a les idees principals.
3. El treball de la tàctica des de la perspectiva d'un psicòleg de l'esport. Les consideracions psicològiques, juntament amb la metodologia d'ensenyament, són els elements fonamentals per entendre el fenòmen de la tàctica i el seu aprenentatge exitós.
4. Metodologia activa en l'aprenentatge dels esports individuals. Un exemple molt interessant des dels esports de combat, en concret el judo, de la metodologia analítica (tradicional) enfront d'un enfocament de metodologia activa (global). De nou interessant pels seus quadres, però la seva lectura íntegre (uns 15 minuts) és del tot recomanada.

Més endavant, en funció dels vostres interessos i de quins punts del programa (o fora del programa) ens aturem més, aniré penjant altres referències (més links com ara el d'aquest post). També cercaré videos didàctics que puguin arribar a ser interessants i facilitar el procés d'aprenentatge.

XESCOLOGIA

La primera vegada que vaig sentir parlar de Xesco Espar penso que va ser una amiga amb la que vaig coincidir a la meva curta etapa a AESC- Ramon Llull. Ella l'havia tingut de professor de Planificació a INEFC Barcelona i me'n parlava meravelles, tant per la vessant teòrica com l'humana.

La segona vegada crec que va ser en Richi Serres que, a més a més de parlar-me d'ell, em va introduir la idea de què era la "xescologia". Per entendre'ns, aquest terme es refereix a la inabastable quantitat i qualitat d'idees que surten de la ment brillant de Xesco Espar.

He vist al Xesco a dues xerrades: una, farà dos anys, a la Federació Catalana de Bàsquet. El van convidar a una jornada del Comitè Tècnic per parlar-nos de Planificació. S'ha de ser bo per que, amb l'etiqueta d'entrenador d'handbol, et convidin a parlar als entrenadors de bàsquet. La veritat és que vaig poder comprovar com la meva amiga tenia raó i en Xesco era un comunicador entusiasmat i molt bon coneixedor del que parlava.

L'altra, poser farà un any i mig, en una xerrada organitzada pel Richi a Els Arcs. Vaig aconseguir esmunyir-me i aprofitar l'ocasió única de sentir el Xesco parlar de direcció de grups (la seva altra gran passió, juntament amb la planificació). Grans idees i una proximitat amb els assistents pròpia d'un unplugged.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit avui a El Mundo Deportivo una entrevista que li fan al Xesco, després de guanyar un altre títol en la seva breu carrera com entrenador professional (primer any, la Champions; segon, la Lliga; aquests tercer, la Copa).

M'he quedat amb algunes de les seves perles, algunes frases que connecten amb la meva visió de la direcció de grups (altres que apareixen no les apunto, ja que no acabo d'estar d'acord):

• "Nos ha faltado el espíritu colectivo. Cuando existe, aunque juegues mal, sigues avanzando." Jo crec, i estic completament d'acord amb el Xesco, que hi ha elements intangibles de la dinàmica de grup que es superposen als elements tècnics, físics, etc. del joc. Més enllà del rendiment mesurable hi ha una sèrie d'elements, com l'esperit o ànima de l'equip, que condicionen en gran mesura el resultat. Són aspectes crucials t'ajuden a guanyar si ho has treballat prou amb l'equip, si hi ha hagut un treball de reflexió individual i grupal, activitats per fomentar la cohesió, etc.

• "Yo creo que [los jugadores] son responsables de su trabajo y debo ayudarles para que lo desarrollen." Penso que ras i curt és de les millors coses que he sentit mai. És fantàstic! Els jugadors han de ser conscients que malgrat els àrbitres, el rival, l'estat de la pista, el públic... ells són els que en darrer terme determinen el que poden arribar a fer. No desprendre's de la responsabilitat és bàsic per fer bé les coses, i en aquesta línia de guanyar o assumir responsabilitat els entrenadors tenim un extens camp per davant per ajudar als jugadors a fer el seu camí. I penso que la paraula "ajudar", precissament, resumeix molt bé el paper que hem de tenir, un paper d'acompanyament o coordinació més que no pas de direcció.

• "¿Es necesaria una afinidad con los jugadores?
  Yo no diría afinidad. Hay que tener una buena relación, seria, amable. Un entrenador tiene que ayudar a sus jugadores para que jueguen bien y no ha de ser protagonista. El entrenador está para ayudarles, no sólo para dar órdenes." Bravo! Un altre cop la clava en Xesco. Per mi també són així les coses entre jugadors i entrenador: ja fa mesos jo havia escrit al blog al respecte d'aquest tema (proximitat, amistat, relació d'afinitat, distància, respecte). El resum que en fa és magistral: una buena relación, seria, amable. De nou tornar a parlar d'ajudar als jugadors, de no ser protagonista, de no només donar ordres (alguna vegada cal fer-ho, sobretot en la direcció de partit).

Penso que el Xesco està al capdavant d'una nova lleva d'entrenadors. Persones que sense descuidar l'aspecte físic o tàctic del joc es prenen l'esport de manera apassionada i respectuosa, centrant-se amb molta cura en l'aspecte psicològic, de dinàmica de grup. Un tipus d'entrenador que avança cada dia en els seus coneixements, que es cultiva, que vol superar-se... En definitiva, i en paraules del Xesco (i ell predica amb l'exemple), un entrenador que vol brillar.

COM ENS FEM I COM ENS MOSTREM ELS ENTRENADORS?

Moltes vegades em figuro com som els entrenadors, què ens fa ser com som, quines circumstàncies ens duen a dirigir els equips de la manera que ho fem. N'hi ha de més sorollosos, de més desenfadats, alguns són més aviat callats i d'altres els agrada massa el partit (el volen per lluïr-se) mentre que els entrenaments queden en un segon terme.

La meva reflexió d'avui la vull encaminar a analitzar com construim els entrenadors/es la imatge de nosaltres mateixos. Per exemple, parlaré de quins estris fem fervir per crear-nos una visió de nosaltres mateixos que, més enllà de la supervivència, ens porti a tenir èxit amb els nostres equips. També parlaré de les fonts a les que ens adrecem per construir la nostra màscara, la nostra façana com entrenadors.

Una idea prèvia abans de tocar aquests dos punt que he mencionat (1. estris per fer-nos una imatge, és a dir, de portes endins, i 2. les fonts per fer-nos una façana, en aquest cas, de portes enfora). Crec que la idea d'una màscara, d'una façana és indispensable per construir un rol professional. Crec que és indispensable per poder salvar la nostra esfera íntima el diferenciar-la de la relació professional, que comporta conflictes i negociacions constants, amb els jugadors/es. Un llibre interessant per fer-nos una idea acurada d'aquesta idea d'actuar el nostre paper és un de Seymour Sarason, titulat La enseñanza como arte de la representación.

COM ENS FEM
Però anem a l'assumpte. Per tal de construir-nos una imatge de portes endins (una autoimatge) no podem confiar-nos només als cursos d'entrenador/a. De fet, els cursos no s'adrecen a donar oportunitats de crear-se una autoimatge sió que es centren, bàsicament, en la transmissió dels continguts.

Tenim (o hem tingut) entrenadors/es que ens han ensenyat la seva manera de conduir els grups. Tenim companys i companyes que apunten les seves solucions, més recorrents i tradicionals i per tant, menys creatives, encara que també n'hi ha que se'n surten prou bé. Alguns confiem desaforadament en els llibres que arriben a les nostres mans; altres naveguen buscant articles tècnics que ajudin a ampliar el seu repetori d'exercicis. També tenim tot d'exemples de l'autoritat (la dels nostres pares i mares, la resta de la família, els professors a l'escola, dels entrenadors professionals) i de tot plegat, d'aquest batibull, ens fem una imatge del que volem ser.

Ens demanem: volem ser professionals? Però professials a l'èlit del bàsquet o en la base? Podem arribar a ser professionals en els equips de base, no només en la nostra actitud sinó en la remuneració? Ho fem simplement per hobby? Què ens agrada del que estem fent?

COM ENS MOSTREM
El segon punt que vull tractar és el de la façana, el de la màscara. Hi ha una idea equivocada que tenir una façana o una màscara és ser una persona "falsa". Jo crec que per ser entrenadors/es hem de consolidar una imatge definida, ben perfilada, que és el que ens ha de permetre construir una relació clara i plena de seguretat amb els jugadors/es. Així, amb límits ben definits, és com podrem interactuar de manera més "sana" amb ells, caient en menys paranys de la comunicació i les relacions patològiques (de dominació, manipulació, dependència, etc.).

La sensació de ser "fals" prové d'oferir dues cares, una per una banda i una altra d'amagat dels nostres interlocutors. És el que ens passa de vegades quan creem una relació de molta proximitat o confiança amb algun dels esportistes, mentre que la resta es mantenen en un segon marge. És un error greu que podem evitar, sinó acabarà creant un greuge dins de l'equip (i un desequilibri i descontent intern important).

La realitat és que si som capaços de dissenyar una relació d'un tipus concret, igual amb tots els esportistes, realment tindrem molt de guanyat. La sensació de que l'entrenador fa distincions i hi ha "classes" que ell mateix dibuixa és una situació molt incòmode, i a la fi injusta, sobretot pels jugadors. Això desanima qualsevol, i debilita la imatge que l'entrenador està mostrant. A la llarga també desgastarà la autoimatge que l'entrenador té de si mateix. Posar-hi unes normes mínimes és un dels primers passos per que no es faci recorrent la idea de que tenim un tracte especial amb uns però no amb els altres. Hem d'aconseguir que tractant-los a tots per igual es puguin arribar a sentir especials, ben atesos, observats, valorats.

A POC DE MARXAR A BUDAPEST ESTIC TOT PLE DE SATISFACCIÓ

Dijous al matí marxo a Budapest a un encontre friki ("però amb carinyo", segons diu una amiga meva al comentar-li de què anava la cosa). És el primer European Sports Literature Meeting, un congrés sobre literatura esportiva europea en el que participo presentant un fragment dels meus diaris professionals que porto escrivint des del 2003.

La notícia no és només que vaig a presentar un fragment del meu diari, sinó que hauré de fer la presentació en anglès. Bé, no només haig de fer la presentació en anglès sinó que, a més a més, es tracta d'un text que per circumstàncies de la vida vaig posar-me a escriure en anglès en un vol El Prat-JFK el novembre passat. I és que 8 hores de vol donen per moltes anades d'olla... com ara posar-se a escriure en anglès.

No he deixat de llegir en anglès durant els darrers anys (de fet, cada setmana que passa estic llegint més en anglès), però ja fa un temps de les traduccions del Sacred Hoops i del Flow in Sports. I no és el mateix llegir, escriure o fins i tot traduir que atrevir-se a parlar en públic en una llengua forània. Ja en tinc prou de parlar en català i en castellà a xerrades o clínics!

És una setmana especial per mi, no només pel viatge a Budapest. Dilluns vaig signar un contracte amb l'editorial Paidotribo per publicar el meu primer llibre. Tracta bàsicament les meves experiències com entrenador de formació, així com també hi ha algunes propostes de treball, sobretot pel que fa a la direcció de grups.

Ja feia mesos que parlàvem del llibre, he hagut de fer algunes revisions i retocar alguns capítols, però per fi hem signat el contracte. Jo ja els he portat la versió definitiva. Això vol dir, a efectes pràctics, que ells s'han compromés en publicar-me el llibre en menys de 2 anys, que és el que figura al contracte. Possiblement serà més aviat, entre 6 i 12 mesos probablement, encara que no se sap segur.

Si això li afegim que en poques hores assistiré a la reunió d'un Grup de Recerca que acaba d'engegar fa uns mesos a la Facultat i que resta oberta la possibilitat d'incorporar-m'hi, no puc pensar una setmana més rodona. Contracte signat per el meu primer llibre, participació al congrés friki que us he comentat, possibilitat d'afegir-me al Grup de Recerca. Tots són motius per estar molt content. A poc de marxar a Budapest estic tot ple de satisfacció.