El dijous començaré la meva segona tongada de vacances estiuenques, després de tenir deu dies del 9 al 19 de juliol. El cert és que em ve de gust aparcar la munió de projectes que estic començant a lligar pel primer trimestre de la temporada vinent, i prendre'm uns dies de relax i de turisme.
Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.
Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.
També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.
Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.
Bones vacances a tot i totes!
diumenge, de juliol 26, 2009
dimecres, de juliol 22, 2009
PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI
De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
dilluns, de juliol 20, 2009
ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ
En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
dijous, de juliol 02, 2009
CIATE 2009
El CIATE (Curs d'Iniciació A Tècnic d'Esport) és una nova aturada en el meu peregrinatge pels camins de la formació de tècnics esportius. Aquest curs és ofert des de l’Escola Catalana de l’Esport, i les entitats interessades el poden demanar fer-lo dins del calendari que considerin oportú. Un cop cobert un mínim del 80 % d’assistència, els alumnes obtenen un certificat de la Generalitat conforme han fet el curs.
Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.
Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.
Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.
Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.
Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.
Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.
Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.
Aquesta primavera vaig rebre una proposta interessant, tant econòmicament com a d'altres nivells de desenvolupament professional. Aquesta no és una altra que fer el Bloc Comú (15 h.) i l'Específic (35 h.) a un grup de nois i noies rondant els 16 i 17 anys, quelcom que ja havia fet abans en programes similars, tot i treballant per a altres entitats. Ara ho estic fent a un IES de Sant Adrià del Besòs, i aquest curs és ofert pel Consell Esportiu del Barcelonès Nord.
Les primeres impressions, arribat l'equador del curs, és que tenim molt de camí a recórrer. M'ha sobtat veure la joventut dels alumnes, però potser és coherent amb que molts han estat "animats" a apuntar-se pels seus professors d'Educació Física als instituts. La inexperiències manifesta i al mateix temps la frescor i naturalitat caracteritzen un grup alegre, dinàmica i amb força interès per participar del curs, als diferents nivells.
Estic content de poder aportar-hi una metodologia vivencial, deixant la classe teòrica a un àmbit cada dia que passa del curs més reduït. Si bé al principi vam recórrer alguns aspectes d'higiene i primers auxilis, l'evolució psicològica del nen/a, a mesura que hem deixat el Bloc Comú i hem arribat a l'Específic (concretament la modalitat "Jocs i esport"), hem invertit les proporcions.
Si pel Bloc Comú tenia 50 alumnes i un programa que, malgrat es proposi una docència pràctica, està farcit de continguts teòrics, vaig haver-me d'adaptar a aquests condicionants. A partir d'encetar el Bloc Específic, les coses van anar modificant-se. De 50 vam passar a una quinzena d'alumnes, tot un goig per poder organitzar la classe tenint en compte la dinàmica grupal.
Si bé alguns "especialistes" en formació de pa sucat amb oli segueixen negant la importància del nombre d'alumnes o de la necessitat de formar els tècnics en i des de la dinàmica grupal, els fets són incontestables. La qualitat de l'aprenentatge varia tant i tant quan pots tenir un grup entre 10 i 20 alumnes, que l'experiència radia unes altres energies que si tenim un grup atapeït de més de 30 alumnes.
Deia que alguns neguen la importància de la formació en dinàmica grupal. Potser hauria de dir que reneguen d'allò que desconeixen completament, i del que són totalment aliens i ignorants. Una de les experiències formatives més gratificants és formar-te amb gent que entén i valora, ja sigui en l'esport o en la teràpia, el paper fonamental de la formació de la persona dins del grup. Si no ens afanyem a entendre que la persona aprèn i viu en grup, estarem desaprofitant un tren que ens pot portar a conèixer com funcionen els grups.
Tinc la sensació d'estar aconseguint, mica en mica, que aquests nanos aprenguin com funcionen els grups a partir de treure l'aigua clara del que els està passant com grup d'alumnes del CIATE. Tant debò ho puguem seguir fent, pel benefici dels alumnes així com per seguir progressant a nivell professional els formadors que ens involucrem en aquests projectes d'esport de base.
dijous, de juny 25, 2009
LA CRISI HA ARRIBAT AL BÀSQUET BASE?
Malgrat les perdigonades de Florentino Pérez a l'esport professional (Kaká, Cristiano Ronaldo i, amb molt orgull però molt per sota, Messina, Maceiras i el prodigiós talent Velickovic), el bàsquet base sembla que està notant la crisi. Les subvencions municipals han fet un pas enrere en alguns pobles, com també els espònsors que fa un o dos anys no tenien cap mena de pega i ara es fan pregar per pagar, o ja directament comuniquen que no volen continuar patrocinant el bàsquet als pobles.
Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".
No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).
Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).
Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.
Aquesta situació pot provocar diferentes tipus de resposta. Alguns clubs es creuen de braços al veure que tenen menys subvenció que altre anys, o problemes per cobrar-les. És del tot legítim poder estar creuat de braços però, de fer, penso que és un gest conformista que cal veure si resulta una mesura de força o bé deixa al club sense un "plan B".
No plantejar solucions és deixar-se anar a la deriva. Com que no bufa unvent prou fort, el vaixell (el club) es belluga per aigües remogudes però en les quals no tenim gens clar si arribarem a bon port. La sensació de no ser amo del teu propi destí t'ha de fer prendre la decisió de buscar ingressos atípics. No es tracta de fer "derrames" entre els socis, pràctica habituals en certs clubs quan noten que tenen l'aigua al coll. Els directius dels club haurien de lluitar per aconseguir noves fonts d'ingressos que assegurin el funcionament del club no ara, sinó en un mig termini (dos o tres anys).
Segons quins clubs poden enginyar-se situacions per sortir de la crisi. Per exemple, poden crear noves activitats (per exemple, bàsquet per adults). O bé poden buscar nous patrocinadors, potser en sectors emergents o empreses que estan tenint feina degut precisament a la crisi. També poden ampliar el seu àmbit de treball i oferir monitors per activitats extraescolars. Tanmateix poden pensar en una línia de merchandising (samarretes, gorres, clauers, etc.).
Tot plegat és qüestió d'enginy, d'esperança i de molta feina de prospecció dels espònsors i de les possibles "altres activitats" que podem oferir. El repte ja el tenim a casa nostra, i tant Directors Tècnics com sobretot Dirigents tenim molt a dir.
divendres, de juny 19, 2009
MÀGIA AL PALAU
Ahir va ser una nit màgica al Palau Blaugrana. Jo sóc més fan de veure el partit a casa, al sofá, amb unes patates i unes olives. Sense passar calor ni haver de recòrrer al cotxe. Però ahir era l'excepció, i vaig poder veure el partit des de la fila 1. Us ofereixo algunes de les fotos que vaig fer de les celebracions del títol.
Les mirades es van posar sobre Joan Carles Navarro, ja fos pels premis com per les opinions dels periodistes. David Andersen ha justificat la seva fitxa amb un play off excels, per damunt fins i tot (al meu entendre) del jugador de San Feliu. Entre aquests dos i la vena anotadora de Basile, a banda dels especialistes, es confecciona una plantilla temible. I quina gran defensa col·lectiva en aquest quart partit, en la línia dels millors partits d'aquest any.
Ara bé, per mi hi va haver un altre protagonista de la nit. Fran Vázquez, el gallec volador, va tenir un paper determinant. I és clar que els triples de Basile i Navarro van ser crucials, pero recordo que en dos moments anímicament incerts (els primers cinc minuts de partit i del 25 al 30), el gallec va tenir un paper molt important.
Al principi del partit, encadenant crec que 3 esmaixades (o fins i tot 4, ara em balla el cap) . Ja sabem quin mal que fa que esmaixin al teu cèrcol, a banda dels punts ja concedits. I quan el TAU apretava i rebaixava la renda de 20 a 12 i després a 8, l'encert en els llançaments de tir lliure. Crec recordar que va fer una sèrie de 5/6 en aquells minuts.
Bé, he promès les fotos, i aquí les teniu. Felicitats, basquetmaniàtics!
dimecres, de juny 17, 2009
PARLANT ALS PARES I MARES D'ESPORT (I ALTRES PROJECTES)
Estic entusiasmat amb el procés d'edició del meu segon llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família, que sortirà a l'agost o al setembre editat per Cossetània. M'he entès perfectament amb l'editor, amb la correctora i amb el dissenyador de la portada. He pogut participar en un procés, el d'edició, que tenia magnificat i que ara conec una mica millor (i segueix causant-me molt de respecte).
Però aquesta notícia, que he anunciat als quatre vents després de les bones sensacions i l'excel·lent nivell de vendes de El entrenador y el equipo (Paidotribo), ara se li ajunten altres bones notícies. Com ja estareu assabentats, tinc Manual de minibasket enllestit i fa uns mesos que és a la cua de les publicacions previstes pel 2011, també amb Paidotribo.
Ara se li suma la bona entesa amb Miquel Osset, Director d'Editorial Proteus, una editorial d'ètica i filosofia. L'encàrrec que m'ha fet, i en el que estic treballant de valent els darrers 15 dies, mira de reflectir els valors i virtuts que l'esport pot arribar a inspirar als esportistes. Seguint d'alguna manera la línia dibuixada a 100 suggeriments per educar dins de la família, en aquesta ocasió em demanen parlar als pares no tant d'assumptes generals d'educació, sinó més aviat els motius pels quals fer esport pot ser profitós pel jovent.
Un avantatge addicional d'editar amb Proteus (a banda de que cuiden molt el disseny gràfic, el tacte del llibre és molt agradable i fan servir una de les tipologies que més m'agraden, la Garamond, encara que ara faci servir la Georgia després d'un breu pas per l'Arial) és que editen els textos tant en castellà com en català. Aquest fet no és menyspreable: permet una introducció al mercat més profunda i variada. Estic il·lusionat i espero que vagi agafant forma en tots els aspectes de projecte.
Tanmateix tinc altres projectes, com ara fer un text de capçalera de Direcció Tècnica i organització de l'esport de base. A més a més també estic trencant-me el crani pensant en una obra que reculli els diversos aspectes de dinàmica grupal i direcció d'equip que són necessaris per fundar una nova filosofia esportiva. La meva aspiració és plantejar una fórmula que tingui en compte la importància del respecte envers els infants en el seu camí envers una progressiva independència. Al mateix temps crec indispensable legitimar un marc clar i ben fonamentat dins del qual l'entrenador permeti als esportistes desenvolupar propostes de treball autogestiu.
Però aquesta notícia, que he anunciat als quatre vents després de les bones sensacions i l'excel·lent nivell de vendes de El entrenador y el equipo (Paidotribo), ara se li ajunten altres bones notícies. Com ja estareu assabentats, tinc Manual de minibasket enllestit i fa uns mesos que és a la cua de les publicacions previstes pel 2011, també amb Paidotribo.
Ara se li suma la bona entesa amb Miquel Osset, Director d'Editorial Proteus, una editorial d'ètica i filosofia. L'encàrrec que m'ha fet, i en el que estic treballant de valent els darrers 15 dies, mira de reflectir els valors i virtuts que l'esport pot arribar a inspirar als esportistes. Seguint d'alguna manera la línia dibuixada a 100 suggeriments per educar dins de la família, en aquesta ocasió em demanen parlar als pares no tant d'assumptes generals d'educació, sinó més aviat els motius pels quals fer esport pot ser profitós pel jovent.
Un avantatge addicional d'editar amb Proteus (a banda de que cuiden molt el disseny gràfic, el tacte del llibre és molt agradable i fan servir una de les tipologies que més m'agraden, la Garamond, encara que ara faci servir la Georgia després d'un breu pas per l'Arial) és que editen els textos tant en castellà com en català. Aquest fet no és menyspreable: permet una introducció al mercat més profunda i variada. Estic il·lusionat i espero que vagi agafant forma en tots els aspectes de projecte.
Tanmateix tinc altres projectes, com ara fer un text de capçalera de Direcció Tècnica i organització de l'esport de base. A més a més també estic trencant-me el crani pensant en una obra que reculli els diversos aspectes de dinàmica grupal i direcció d'equip que són necessaris per fundar una nova filosofia esportiva. La meva aspiració és plantejar una fórmula que tingui en compte la importància del respecte envers els infants en el seu camí envers una progressiva independència. Al mateix temps crec indispensable legitimar un marc clar i ben fonamentat dins del qual l'entrenador permeti als esportistes desenvolupar propostes de treball autogestiu.
dimarts, de juny 09, 2009
DE LA MÀGIA DEL BÀSQUET A LA MÀGIA DEL MAG EDGAR
Un es nota que es fa gran quan comença a recordar batalles de fa una pila d'anys. La d'avui és una d'aquestes batalles de fa una pila d'anys, d'un temps en el que Aquellos maravillosos años era una sèrie de culte, i on l'actor que interpreta avui amb tant èxit Gregory House (en Hugh Laurie) feia comèdies populars com Los amigos de Peter (Kenneth Branagh, 1992), encara que amb un paper molt residual.
Avui us parlaré dels tombs que dona la vida. I us parlaré de mi només indirectament (cosa ben estranya en un bloc consagrat a experiències en el bàsquet en primera persona). Comencem per una data propera... posem el divendres 15 de maig de 2009. Aquella nit actuava al Teatre-Auditori de sant Cugat un grup de mags, els Amics del Mag Lari. Entre ells un il·lustre ex-jugador de bàsquet, l'Edgar Mauri, amb el que vaig compartir més d'un 3x3. Primer recordo els Converse i San Miguel a l'Arc del Triomf/Parc de la Ciutadella. I després també diverses edicions de l'Adidas Streetball del Passeig de Maria Cristina.
Avui us parlaré dels tombs que dona la vida. I us parlaré de mi només indirectament (cosa ben estranya en un bloc consagrat a experiències en el bàsquet en primera persona). Comencem per una data propera... posem el divendres 15 de maig de 2009. Aquella nit actuava al Teatre-Auditori de sant Cugat un grup de mags, els Amics del Mag Lari. Entre ells un il·lustre ex-jugador de bàsquet, l'Edgar Mauri, amb el que vaig compartir més d'un 3x3. Primer recordo els Converse i San Miguel a l'Arc del Triomf/Parc de la Ciutadella. I després també diverses edicions de l'Adidas Streetball del Passeig de Maria Cristina.
Edgar Mauri, ara conegut artísticament com Mag Edgar
El que és cert és que vàrem passar estones molt entretingudes. Ell (bàsquet base de la Penya), el Lluís Martínez (CB Grup Barna i AESC Ramon Llull), el Alex del Olmo (UE Horta a cadet preferent, CB Sant Josep a júnior preferent) i jo mateix (poc puc aportar del meu currículum: lliga escolar de pre-infantil a cadet, i després Sènior Territorial i lliga d'empreses amb UNO-Amics) vam gaudir molt del bàsquet.
Fèiem un bon equip. L'Edgar era la màgia (i mai millor dit), l'elegància, el tir en suspensió i de llarga distància. També, és clar, les assistències, com no podia ser d'una altra manera veient el joc com a base rondant el 180 centímetres amb 14 anys. L'escola de la Penya es deixava veure en un jugador aparentment descoordinat, però una delícia, un talent pel bàsquet.
El Lluís era (i és, l'únic en actiu a hores d'ara) un gladiador, tot lluita i esperit, una locomotora anant cap a cistella, rebotejador impenitent i un "pispa" en defensa. Ha estat de ben segur dels pitjors malsons dels alers de Copa Catalunya durant els últims 10 anys. Un "paparra" i un tirador més fiable del que molts pensen. No és casual que, en la temporada 2007-08 i militant l'AESC-Ramon Llull la lliga EBA, fos nomenat Gigante de la semana per la revista Gigantes, crec recordar que amb 28 punts i una cosa així com 5 triples.
L'Alex tenia un bon joc de peus, i amb els seus 201 centímetres era fàcil anotar a vora de l'anella. Tenia a més a més bones mans, i era capaç de donar bones passades, un cop al defensa s'havia tancat sobre ell. El que més li agradava era fer-se un espai i tirar de tres o quatre metres, amb un tir per damunt del cap ben peculiar. El que més se li assembla potser és el de Courtney Thompson, encara que no portés la pilota tant a darrera. No era pas un Garbajosa, tampoc no ens imaginàvem jugadors així (potser si Toni Kukoc), però tenia traça per jugar a bàsquet encara que ho deixés de manera seriosa amb 18 anyets.
I jo? Què nassos feia jo, un jugador de bàsquet escolar, de Territorial, de lliga d'empresa, amb la flor i nata del bàsquet? Com era que ens trobàvem jugant contra Albert Roma o Josep Pacreu? No és un miratge: el Roger Grimau va jugar els dos anys de cadet amb el Lluís a CB Grup Barna i els dos anys de júnior amb l'Alex a Sant Josep.
Doncs jo era sisè home, o en aquests casos més aviat "quart". Era ja segurament més entrenador que no pas jugador, i dirigia força als meus companys. Encara que de vegades sortia com a desllorigador: fent un tir de tres per obrir la defensa, inventant-me una penetració rectificant per una safata inversemblant o una passa a la "remanguillé", o potser una defensa aferrissada a algun jugador exterior. Tot plegat i gràcies a ells una experiència adorable, fabulosa i ja podríem dir que mítica.
D'esquerra a dreta: Alex del Olmo, Lluís Martínez, Edgar Mauri, Mauro Valenciano (jo mateix)
Ara l'Edgar Mauri és, per a una bona colla de gent, en Mag Edgar. Jo encara li guardo un lloc al meu cor com Edgar i prou. Va ser un formidable driblador, un artista de la passada i un anotador consistent quan vaig jugar amb ell. Una mica trampós i fingidor, però potser això li escau molt bé amb l'art al que s'ha volgut consagrar.
Espero que el canvi de la màgia del bàsquet per la màgia dels Amics del Mag Lari l'hagi somrigut. Ell ho feia sovint mentre jugava amb mi. Sense gaire detalls sembla que està triomfant en allò que li agrada. Felicitats, Edgar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
