No hem arribat a temps de fer la promoció per la Diada de Sant Jordi, però pel que m'informen des de l'editorial ja tenen la portada i el llibre està passant ja per l'imprempta. Això és qüestió de dies.
Em quedava el neguit del títol. Aprendiendo a ser un buen entrenador de formación resultava un títol massa llarg, una aventura potser massa agossarada per reclamar directament l'atenció del lector a la prestatgeria d'una llibreria. Des de l'editorial Paidotribo han decidit titular el llibre El entrenador y el equipo. A la meva proposta inicial han decidit posar-la com subtítol, cosa que he trobat prou encertada, ja que com títol no tenia prou ganxo i era una mica massa llarg.
Estic content. Però tinc una alegria diferida. Fa tres o quatre anys que vaig escriure el text, un any i mig des de que vaig començar a retocar-lo per fins editorials. I un any des de que vam signar el contracte a l'abril del 2007, posant-nos com a màxim 24 mesos per tenir-lo publicat. I des d'aleshores he escrit moltes altres coses, i la meva manera de pensar s'ha transformat.
El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) serà sempre especial per diferent motius:
- Primer, per que constitueix el primer llibre que em publiquen. Ara arriba el meu primer llibre a les llibreries i puc presentar-me com autor ja publicat.
- Segon, ja que recull una filosofia d'entrenament amb esport base que m'ha definit al llarg de la meva carrera, tot i que ara faci temps que estic dedicant-me als equips sèniors (d'això precissament anirà un dels meus propers llibres).
- Tercer, per que constitueix en alguns cpaítols la prova feaent d'una admiració sincera pel treball de Phil Jackson.
- Quart, per què després de les traduccions de Canastas sagradas, Fluir en deporte i algun altre títol (era l'any 2002), he estat força temps d'aleshores ençà escrivint i esperant que arribés el moment de considerar-me, de ple dret, autor.
Ara, com abans, puc dir que sóc autor de tots els meus llibres (que en tinc una pila d'escrits). Però ara a més a més puc dir que tinc el primer que ja me l'han publicat.
divendres, d’abril 25, 2008
divendres, d’abril 18, 2008
QUINES DIFERÈNCIES TROBEM ENTRE DIRECTORS TÈCNICS I COORDINADORS?
Sempre que m'han presentat a algun lloc per la meva vessant de Director Tècnic, i por molt que jo hagués fet servir aquest terme concret, de vegades han fet servir Director Tècnic de manera indistinta com a sinònim de Coordinador. Fins i tot els més futboleros, aquells que potser no tenen una vinculació regular i estreta amb el món del bàsquet, de vegades s'han referit a mi com Secretari Tècnic.
Sovint sentim a parlar als mitjans dels Secretaris Tècnics més nomenats a la nostra terra (Beguiristain i Savic, tots dos professionals del FC Barcelona). Ells acaparen aquesta menció, que encara falta per saber exactament què és, potser amb el permís d'algun dels professionals pericos (Tomás o el mateix Valentín). Una altra galàxia és la dels equips d'esports d'equip als EUA, on els General Manager (GM) són professionals de reconegut prestigi i poder.
Però tot plegat, i després d'haver vist i viscut el rol de Director Tècnic i de Coordinador, no tinc gens clar com podríem traçar la diferència entre un i altre. No hi ha una idea clar d'això és el que és o el que fa un Director Tècnic, això altre per un Coordinador. Així hi ha una sèrie de preguntes que se'm plantegen ara mateix:
Sovint sentim a parlar als mitjans dels Secretaris Tècnics més nomenats a la nostra terra (Beguiristain i Savic, tots dos professionals del FC Barcelona). Ells acaparen aquesta menció, que encara falta per saber exactament què és, potser amb el permís d'algun dels professionals pericos (Tomás o el mateix Valentín). Una altra galàxia és la dels equips d'esports d'equip als EUA, on els General Manager (GM) són professionals de reconegut prestigi i poder.
Però tot plegat, i després d'haver vist i viscut el rol de Director Tècnic i de Coordinador, no tinc gens clar com podríem traçar la diferència entre un i altre. No hi ha una idea clar d'això és el que és o el que fa un Director Tècnic, això altre per un Coordinador. Així hi ha una sèrie de preguntes que se'm plantegen ara mateix:
- És el Director Tècnic (DT) el "coordinador" dels coordinadors? Quines tasques tenen uns i quines els altres?
- Si són dues figures diferent, quan a un club només hi ha DT, fa també de Coordinador? I a la inversa, que passa el mateix?
- Quan és que el DT pot dedicar-se a la planificació de la parcel·la esportiva? Quan el club té un Gerent? Una Secretària? Un President que coneix la importància d'"alliberar" el DT de les feines rutinàries administratives?
- Quina és la formació adient per a un DT? És el Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport la persona ideal?
- Cuiden els dirigents dels clubs la tria dels candidats per fer de DT?
- En quina mesura els entrenadors/es i els pares i mares d'esportistes reconeixen la importància d'aquesta figura en el procés de formació dels seus fills/es?
Tot plegat segueixo sense veure on acaba un i comença l'altre. Tinc la sensació de que fins que no es comenci a aclarir, per la via que sigui (una titulació federativa o bé privada de "Director Tècnic en..."; la promoció de l'etiqueta de "Director Esportiu" continguda en la nova Llei de l'Exercici de les Professions de l'Esport), què és el que se li pot demanar a un Director Tècnic, poca cosa podrem fer per aclarir què és un Coordinador.
Fins aleshores posarem voluntat, altres fins i tot comencaran a marcar una línia de formació específica per Directors Tècnics i coordinadors. Alguns pioners en aquest treball, com Keysport, la posen a prova construint un saber en clau grupal amb els mateixos professionals interessats, però al cap i a la fi ens caldrà seguir capbussant-nos en aquest espai d'acció que resta, encara avui, poc visitat, per trobar-hi les diferències i allò que resulta necessari per desenvolupar aquest rol.
dijous, d’abril 10, 2008
DIRIGIR EQUIPS O COORDINAR GRUPS?
Dimarts 15 d'abril començo un cicle de cinc xerrades que hem anomenat Tallers per l'element pràctic que incorporem al discurs teòric i que estan sota el paraigua de l'Associació Catalana d'Entrenadors/es de Basquetbol.
És un repte presentar, en un cicle (i ara no només en un clínic o una xerrada despenjada, o en un curs on t'has de cenyir a un temari) una visió particular dels grups. Per què és molt diferent, almenys ho és per mi, parlar de rols, coordinació i grups enlloc de parlar, com acostuma a ser habitual, de lideratge, direcció i equips.
La visió que pugui donar en aquestes cinc activitats està estretament lligada a la visió que m'he anat fent dels fenòmens grupals. El descobriment dels llibres d'Enrique Pichon-Rivière (vinguts d'Argentina, difícils de trobar en les llibreries de Barcelona, potser l'únic lloc que he vist algun exemplar és a Alibri) va servir de revulsiu final sobre la base de les lectures de Watzlawick, especialment Teoría de la comunicación humana, lectures que em van obrir tot un món a nivell epistemològic. Quan dic epistemològic em refereixo a la manera com coneixem, la nostra traça per observar, les tècniques amb que ens dotem per entendre el que passa al món, en definitiva la manera com entenem el que ens passa.
Aquesta visió sistèmica proposada a Teoría..., però, neixia anys abans de la cibernètica, i per tant calia remuntar-nos als escrits de Gregory Bateson, Heinz von Foerster i Ernst von Gralserfeld, com també fer una mirada a Milton Erickson. En dic uns quants, els més importants, però me'n deixo d'altres que també m'han servit força.
Tot plegat he mirat de sintetitzar, en aquest cicle de Tallers que s'estrena a l'ACEB, la meva visió dels grups, que s'ha concretat gràcies a aquests autors que he mencionat i a la meva experiència com entrenador, enriquida quan m'han assessorat professionalment en el meu rol.
En definitiva, amb 30 anys, miro de concretar la manera com he anat construïnt el meu projecte de ser entrenador durant 15 anys, la manera com veig els equips, la importància de crear el teu rol professional i tantes altres coses que resulten primordials per triomfar com entrenador.
És un repte presentar, en un cicle (i ara no només en un clínic o una xerrada despenjada, o en un curs on t'has de cenyir a un temari) una visió particular dels grups. Per què és molt diferent, almenys ho és per mi, parlar de rols, coordinació i grups enlloc de parlar, com acostuma a ser habitual, de lideratge, direcció i equips.
La visió que pugui donar en aquestes cinc activitats està estretament lligada a la visió que m'he anat fent dels fenòmens grupals. El descobriment dels llibres d'Enrique Pichon-Rivière (vinguts d'Argentina, difícils de trobar en les llibreries de Barcelona, potser l'únic lloc que he vist algun exemplar és a Alibri) va servir de revulsiu final sobre la base de les lectures de Watzlawick, especialment Teoría de la comunicación humana, lectures que em van obrir tot un món a nivell epistemològic. Quan dic epistemològic em refereixo a la manera com coneixem, la nostra traça per observar, les tècniques amb que ens dotem per entendre el que passa al món, en definitiva la manera com entenem el que ens passa.
Aquesta visió sistèmica proposada a Teoría..., però, neixia anys abans de la cibernètica, i per tant calia remuntar-nos als escrits de Gregory Bateson, Heinz von Foerster i Ernst von Gralserfeld, com també fer una mirada a Milton Erickson. En dic uns quants, els més importants, però me'n deixo d'altres que també m'han servit força.
Tot plegat he mirat de sintetitzar, en aquest cicle de Tallers que s'estrena a l'ACEB, la meva visió dels grups, que s'ha concretat gràcies a aquests autors que he mencionat i a la meva experiència com entrenador, enriquida quan m'han assessorat professionalment en el meu rol.
En definitiva, amb 30 anys, miro de concretar la manera com he anat construïnt el meu projecte de ser entrenador durant 15 anys, la manera com veig els equips, la importància de crear el teu rol professional i tantes altres coses que resulten primordials per triomfar com entrenador.
dijous, d’abril 03, 2008
QUÈ CAL PER FER BÉ UNA DIRECCIÓ TÈCNICA?
Avui m'han ofert la direcció tècnica d'un club per la temporada vinent. En els meus esforços per preparar la ponència que vaig fer per la IV Trobada de Directors Tècnics a Torelló vaig plantejar-me quines havien de ser les condicions per generar una expectativa en mi d'assumir, de nou, la Direcció Tècnica d'un club. Una possibilitat que aleshores semblava remota i ara no ho és tant després d'aquesta oferta.
Una pregunta inicial va esperonar preparar aquella presentació va ser: “En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball i de formació dins del grup d'entrenadors amb els que treballem?"
Aquest va ser un dels pensaments que se'm van aparèixer poc després de plantejar-me aquella pregunta: “El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors.”
Recupero de la presentació en PowerPoint que vaig preparar una sèrie de reflexions, que ara desenvolupo de manera breu per aclarir alguns assumptes i aclarir-me jo mateix:
Una pregunta inicial va esperonar preparar aquella presentació va ser: “En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball i de formació dins del grup d'entrenadors amb els que treballem?"
Aquest va ser un dels pensaments que se'm van aparèixer poc després de plantejar-me aquella pregunta: “El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors.”
Recupero de la presentació en PowerPoint que vaig preparar una sèrie de reflexions, que ara desenvolupo de manera breu per aclarir alguns assumptes i aclarir-me jo mateix:
- Crear una línia de treball. Es tracta de ser capaç de perfilar de manera molt telegràfica i concreta les directrius que vols que els entrenadors segueixin, i comunicar-les. No parlo de grans dossiers on parlar de metodologia, de graelles d'observació o de qualsevol altra cosa, sinó simplement ser capaç de donar un missatge clar de la manera com vols treballar amb els esportistes.
- Col·legialitat. Cal que hi hagi una manera de fer compartida, una defensa dels interessos propis com a gremi i com organització, un estil de dirigir els equips a partir d'una sèrie de criteris. És necessari que siguem curosos amb els altres companys de feina, i assegurar-nos de que treballem d'acord els uns amb els altres.
- Resistència al canvi. Sempre hem d'estar preparats a que la gent es posi de cul, i no pas de cara. Les persones tenim tendència a voler conservar allò que ja tenim, sigui més o menys valuós, i a resistir-nos a allò nou per por a perdre allò que ja teníem.
- Temps per dedicar-li als entrenadors/es. És una de les variables fonamentals. Cal tenir temps per xerrar amb els entrenadors/es, per parlar-los de com està anant l'equip, i que no hagin de demanar audiència amb tu. Sense entrar a corregir-los en allò que fan a pista mentre ho estan fent, cal que trobem aquelles estones per observar allò que està fent i entrenar-los en la manera d'entrenar als nens.
- Capaços de proposar una dinàmica de treball amb la que el DT s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin. És clau trobar complicitat i generar una dinàmica de treball que sigui satisfactòria pels tècnics. Aquestes, en veure's atesos i reconeguts, poden seguir treballant d'acord a les pautes que els hem marcat. Identificar-nos amb una línia de treball esdevé un dels pilars per qualsevol projecte que es vulgui fer valer.
Tot plegat aquest escrit m'ajuda a seguir pensant en l'oferta que m'han fet aquest matí. Uns reflexions que imprimides m'acompanyaran aquests dies fins que prengui una decisió la setmana vinent.
dijous, de març 27, 2008
ENTRENAMENTS AMB MÉS GENT DE L'ACOSTUMADA
Aquest vespre ha estat el primer cop en el que va de temporada (i ja portem 23 jornades) que disposo de tots els jugadors de l'equip. En total són 10 fitxes A, dos B i un altre jugador que entrena habitualment amb nosaltres.
M'he donat compte que fèia molt temps que no dirigia un entrenament de més d'11 jugadors. Concretament n'he tingut 13, un número que implica obligatòriament fer canvis en el 5c5, però que predisposa a un nivell de treball, d'exigència, de vegades superior al que aconsegueixes en un entrenament de 8 jugadors en el que, com a molt, arribes al 4c4.
Estic content ja que ara podré fer altres treballs que amb 8 o 9 jugadors per sessió no podia fer. Tinc la sensació que no és que els entrenaments amb 8 o 9 siguin pobres, sinó que indiquen més aviat coses com ara l'absència de gent de l'equip (lesions, feina, viatges) que no pas un estigma negatiu per si mateixos. Ser pocs acostuma a ser, a més a més, una excusa que els jugadors fan servir per justificar que l'entrenament no hagi sortit del tot rodo.
Amb 12 o 13 jugadors pots fer veritables invents. Amb 8 també, però d'alguna manera arribes al 2c2 continu o al 4c4, i no vas molt més enllà. Avui he notat que podia introduir noves activitats, regenerar el format de les competicions i les fòrmules per jugar els minipartits amb la tota la gentada que tenia. Una delícia que, quan no la tens t'hi acostumes, però un cop la recuperes, està en un núvol pensant en les coses que pots arribar a fer. Ara toca posar-se a pensar en això a més a més de tota la resta, però aquesta és una situació de preocuapció que resulta envejable!
M'he donat compte que fèia molt temps que no dirigia un entrenament de més d'11 jugadors. Concretament n'he tingut 13, un número que implica obligatòriament fer canvis en el 5c5, però que predisposa a un nivell de treball, d'exigència, de vegades superior al que aconsegueixes en un entrenament de 8 jugadors en el que, com a molt, arribes al 4c4.
Estic content ja que ara podré fer altres treballs que amb 8 o 9 jugadors per sessió no podia fer. Tinc la sensació que no és que els entrenaments amb 8 o 9 siguin pobres, sinó que indiquen més aviat coses com ara l'absència de gent de l'equip (lesions, feina, viatges) que no pas un estigma negatiu per si mateixos. Ser pocs acostuma a ser, a més a més, una excusa que els jugadors fan servir per justificar que l'entrenament no hagi sortit del tot rodo.
Amb 12 o 13 jugadors pots fer veritables invents. Amb 8 també, però d'alguna manera arribes al 2c2 continu o al 4c4, i no vas molt més enllà. Avui he notat que podia introduir noves activitats, regenerar el format de les competicions i les fòrmules per jugar els minipartits amb la tota la gentada que tenia. Una delícia que, quan no la tens t'hi acostumes, però un cop la recuperes, està en un núvol pensant en les coses que pots arribar a fer. Ara toca posar-se a pensar en això a més a més de tota la resta, però aquesta és una situació de preocuapció que resulta envejable!
divendres, de març 14, 2008
ESCRIURE PER VIURE, VIURE PER ESCRIURE
M'estic plantejant seriosament obrir un apartat en aquest bloc referit a la meva feina com escriptor. En els darrers mesos m'han encarregat diferents textos (ja fóssin llibres, manuals breus, articles o xerrades), i és una de les activitats a les que dedico més temps al llarg de la setmana i que, a més a més, és una de les que em reporta més plaer.
Fèia dies que no em prenia uns minuts per escriure al meu bloc. Tants com 19, un autèntic rècord en quan a desconnexió respecte a la meva producció com blocaire en aquest espai. Però per aquí i per allà estic escrivint molt, llegint també, seguint el ritme establert d'entrenaments amb el meu equip, donant alguna xerrada i preparant-ne una pila pels propers mesos.
La veritat és que estic molt il·lusionat amb aquesta època de la meva vida. Acabo de fer 30 anys, tinc feina a dojo i un futur ple de projectes i possibilitats interessants. Un futur inmediat lligat a la particular visió de la formació i l'assessorament esportius vist de s de l'òptica de Keysport. De fet rotulat el tercer volum dels meus diaris com Los años Keysport (primer va ser Mi desarrollo profesional como entrenadors i Mi desarrollo como profesional del deporte, gairebé 1600 pàgines).
Estic feliç, content, en plena efervescència productiva. Escric però també faig. Faig molt. Encara que si ho mires bé, escriure és fer, també. Potser visc un cert dualisme, quan escriure també implica fer l'escriptura, fer-se un mateix. Els clients comencem a conèixer-me i a encarregar-me nous projectes a partir de les nostres primeres col·laboracions. Veuen que treballo bé i repeteixen. Genial.
Fèia dies que no em prenia uns minuts per escriure al meu bloc. Tants com 19, un autèntic rècord en quan a desconnexió respecte a la meva producció com blocaire en aquest espai. Però per aquí i per allà estic escrivint molt, llegint també, seguint el ritme establert d'entrenaments amb el meu equip, donant alguna xerrada i preparant-ne una pila pels propers mesos.
La veritat és que estic molt il·lusionat amb aquesta època de la meva vida. Acabo de fer 30 anys, tinc feina a dojo i un futur ple de projectes i possibilitats interessants. Un futur inmediat lligat a la particular visió de la formació i l'assessorament esportius vist de s de l'òptica de Keysport. De fet rotulat el tercer volum dels meus diaris com Los años Keysport (primer va ser Mi desarrollo profesional como entrenadors i Mi desarrollo como profesional del deporte, gairebé 1600 pàgines).
Estic feliç, content, en plena efervescència productiva. Escric però també faig. Faig molt. Encara que si ho mires bé, escriure és fer, també. Potser visc un cert dualisme, quan escriure també implica fer l'escriptura, fer-se un mateix. Els clients comencem a conèixer-me i a encarregar-me nous projectes a partir de les nostres primeres col·laboracions. Veuen que treballo bé i repeteixen. Genial.
dilluns, de febrer 25, 2008
L'EQUIP QUE BUSQUEM FER I NO PODEM TROBAR-NOS FET
"Un equipo con tensiones controladas, sin conflictos y sin roces internos, logra una armonía técnica y moral que redunda en beneficio no sólo del público y del espectáculo, sino de los propios jugadores que lo componen y aun de los adversarios."
- Enrique Pichon-Rivière (1985:197)
Tots els entrenadors ambicionem un equip polit, sense estridències, que no ens suposi una càrrega feixuga controlar-ne la banqueta mentre ens debatim en quina és la millor estratègia per treballar en el camp amb els jugadors que juguen.
Un equip que no es queixi als àrbitres, que no deixi escapar energies dient-se el nom del porc amb el rival. Mentre fem això, diria Pichon-Rivière, "no entramos en tarea".
Un equip que, ben entrenat per nosaltres, sigui capaç d'afrontar reptes inmensos i que demostri amb el seu mestratge del joc la virtud de l'entrenament, però també del domini d'un mateix. I aquest domini i disciplina moral i artística d'un mateix, un vals de cossos en moviment, és un producte creatiu que poden gaudir espectadors i rivals també.
Aquest equip que Pichon-Rivière reflexa amb "tensiones controladas, sin conflictos y sin roces internos" és un equip que no ens trobem fet, sinó un equip que hem d'anar construïnt. Un equip al que moltes vegades aspirem sense haver-lo treballat prou. No ens podem enganyar: treballar un equip no només és ensenyar-los tècnica individual i algunes estratègies preconcebudes per nosaltres. Treballar un equip és ajudar a treballar-se el propi grup. Allò que Pichon-Rivière li donava un aire diferent, distingit, anomenant-lo "el retrabajo".
Moltes vegades he sentit allò que en psicologia social a l'ús s'anomena cohesió. Em resulta certament difícil definir que és cohesió, ja que no em sento proper a les teories de la psicologia social que promulguen aquesta categoria o concepte teòric.
A mi em queda molt més clar què vol dir la unitat d'un equip quan llegeixo les paraules de Pichon-Rivière: "La unidad radica, ante todo, en la conciencia que se adquiere -y por lo tanto en la voluntad decidida- de luchar contra el adversario para alcanzar la victoria." (Pichon-Rivière, 1985:195)
No acabo d'entendre que és "cohesió"; no se m'escapa gens ni mica què vol dir trobar l'unitat "en la voluntad decidida [...] para alcanzar la victoria".
No busquem, il·lusos, equips sense porositats ni impureses: el procés d'entrenament consisteix en aconseguir que passin progressivament d'aquest estat en que perden part del seu potencial en futileses, a un altre en que s'aprofitin millor els uns als altres en les habilitats que han practicat plegats.
I nosaltres els ajudem a posar-los en camí d'aprofitar al màxim els seus potencials, que són el seus desitjos de victòria i la continuitat que troben en si mateixos, la determinació per mantenir-se il·lusionats en la seva decisió de guanyar.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
- Enrique Pichon-Rivière (1985:197)
Tots els entrenadors ambicionem un equip polit, sense estridències, que no ens suposi una càrrega feixuga controlar-ne la banqueta mentre ens debatim en quina és la millor estratègia per treballar en el camp amb els jugadors que juguen.
Un equip que no es queixi als àrbitres, que no deixi escapar energies dient-se el nom del porc amb el rival. Mentre fem això, diria Pichon-Rivière, "no entramos en tarea".
Un equip que, ben entrenat per nosaltres, sigui capaç d'afrontar reptes inmensos i que demostri amb el seu mestratge del joc la virtud de l'entrenament, però també del domini d'un mateix. I aquest domini i disciplina moral i artística d'un mateix, un vals de cossos en moviment, és un producte creatiu que poden gaudir espectadors i rivals també.
Aquest equip que Pichon-Rivière reflexa amb "tensiones controladas, sin conflictos y sin roces internos" és un equip que no ens trobem fet, sinó un equip que hem d'anar construïnt. Un equip al que moltes vegades aspirem sense haver-lo treballat prou. No ens podem enganyar: treballar un equip no només és ensenyar-los tècnica individual i algunes estratègies preconcebudes per nosaltres. Treballar un equip és ajudar a treballar-se el propi grup. Allò que Pichon-Rivière li donava un aire diferent, distingit, anomenant-lo "el retrabajo".
Moltes vegades he sentit allò que en psicologia social a l'ús s'anomena cohesió. Em resulta certament difícil definir que és cohesió, ja que no em sento proper a les teories de la psicologia social que promulguen aquesta categoria o concepte teòric.
A mi em queda molt més clar què vol dir la unitat d'un equip quan llegeixo les paraules de Pichon-Rivière: "La unidad radica, ante todo, en la conciencia que se adquiere -y por lo tanto en la voluntad decidida- de luchar contra el adversario para alcanzar la victoria." (Pichon-Rivière, 1985:195)
No acabo d'entendre que és "cohesió"; no se m'escapa gens ni mica què vol dir trobar l'unitat "en la voluntad decidida [...] para alcanzar la victoria".
No busquem, il·lusos, equips sense porositats ni impureses: el procés d'entrenament consisteix en aconseguir que passin progressivament d'aquest estat en que perden part del seu potencial en futileses, a un altre en que s'aprofitin millor els uns als altres en les habilitats que han practicat plegats.
I nosaltres els ajudem a posar-los en camí d'aprofitar al màxim els seus potencials, que són el seus desitjos de victòria i la continuitat que troben en si mateixos, la determinació per mantenir-se il·lusionats en la seva decisió de guanyar.
Bibliografia
- Pichon-Rivière, E. (1985) Teoría del vínculo. Buenos Aires, Nueva Visión.
dimarts, de febrer 19, 2008
LA VIDA D'ESCRIPTOR (II)
Ja vaig escriure un temps ençà sobre el que suposava en la meva vida començar a funcionar com un escriptor, a més a més d'entrenador i formador d'entrenadors.
Diumenge passat un dels meus ex-jugadors va venir-me a saludar abans de jugar el partit contre el meu equip. Em va saludar tot dient-me: "Hola, senyor escriptor". Em vaig donar compte que havia sentit a la ràdio quan em van entrevistar per la prèvia del partit i em van demanar pel meu llibre. Em va fer il·lusió aquesta manera d'entrar-me.
Ara em sento una mica més escriptor encara que quan vaig escriure fa uns mesos sobre la meva atribulada vida, mig escriptor, mig entrenador. I ho dic per altres qüestions que no només aquesta salutació carinyosa i còmplice. Tinc notícies provinents de l'editorial Paidotribo i m'asseguren que em publicaran el meu llibre sobre experiències com entrenador de bàsquet base aquest mes d'abril, espero que abans de la Diada de Sant Jordi i així poder-ne fer promoció.
En aquests darrers dies he enllestit un projecte que em van encarregar Cossetània edicions, un llibre de consells en relació al tema de l'educació familiar. Per aquest projecte rebré la meva primera compensació com escriptor. Serà l'avançament dels drets d'autor per l'obra o en l'argot editorial, la bestreta. Serà dins de la col·lecció De cent en cent.
A més a més començaré a escriure de manera regular (quinzennalment) articles tècnics a un projecte innovador de l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol (ACEB) i que hem anomenat El bloc de l'ACEB. El nostre desig és que l'entrenador llegeixi i opini sobre les temàtiques que anirem plantejant, que al mateix temps serviran per anar construint un discurs dels que participin del bloc.
La veritat és que no perdo pistonada, i ara que entregaré el projecte per a Cossetània m'han encarregat un manual per parlar de prevenció de riscos des de l'òptica del treball psicomotriu a l'escola. Un altre repte apassionant que pren el relleu d'una manera "natural" al de Cossetània, i al mateix temps corre paral·lel a d'altres que prenc amb il·lusió i enginy, com ara el de El bloc de l'ACEB.
Aquests són, doncs, temps il·lusionants per arremetre a la vida amb creativitat i compromís ideològic.
Diumenge passat un dels meus ex-jugadors va venir-me a saludar abans de jugar el partit contre el meu equip. Em va saludar tot dient-me: "Hola, senyor escriptor". Em vaig donar compte que havia sentit a la ràdio quan em van entrevistar per la prèvia del partit i em van demanar pel meu llibre. Em va fer il·lusió aquesta manera d'entrar-me.
Ara em sento una mica més escriptor encara que quan vaig escriure fa uns mesos sobre la meva atribulada vida, mig escriptor, mig entrenador. I ho dic per altres qüestions que no només aquesta salutació carinyosa i còmplice. Tinc notícies provinents de l'editorial Paidotribo i m'asseguren que em publicaran el meu llibre sobre experiències com entrenador de bàsquet base aquest mes d'abril, espero que abans de la Diada de Sant Jordi i així poder-ne fer promoció.
En aquests darrers dies he enllestit un projecte que em van encarregar Cossetània edicions, un llibre de consells en relació al tema de l'educació familiar. Per aquest projecte rebré la meva primera compensació com escriptor. Serà l'avançament dels drets d'autor per l'obra o en l'argot editorial, la bestreta. Serà dins de la col·lecció De cent en cent.
A més a més començaré a escriure de manera regular (quinzennalment) articles tècnics a un projecte innovador de l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol (ACEB) i que hem anomenat El bloc de l'ACEB. El nostre desig és que l'entrenador llegeixi i opini sobre les temàtiques que anirem plantejant, que al mateix temps serviran per anar construint un discurs dels que participin del bloc.
La veritat és que no perdo pistonada, i ara que entregaré el projecte per a Cossetània m'han encarregat un manual per parlar de prevenció de riscos des de l'òptica del treball psicomotriu a l'escola. Un altre repte apassionant que pren el relleu d'una manera "natural" al de Cossetània, i al mateix temps corre paral·lel a d'altres que prenc amb il·lusió i enginy, com ara el de El bloc de l'ACEB.
Aquests són, doncs, temps il·lusionants per arremetre a la vida amb creativitat i compromís ideològic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
