La corredora tarragonina va tenir, fa pocs dies, el més amarg final de carrera que es podia esperar. Encara i arribar primera al final dels 1.500 metres, sabia que tenia molt números de ser desqualificada de la cursa, com així va ser.
Els telenotícies han recollit abastament la informació. De la sensació inicial de "no hi havia per tant" per alguns mitjans es va passar a la comprensió, fruit també de la reacció mesurada de la corredora. Tot semblava resolt amb la redistribució de les medalles, i la sensació de que en el pròxim míting Natàlia Rodriguez podria demostrar el seu bon estat de forma.
Fins aquí, i segons el reglament de la Federació d'Atletisme, la desqüalificació d'una atleta "susceptible (o sospechoso) de haber derribado" a un altre atleta quedava en concentrada en l'amargor i el desencís. La mateixa atleta tarragonina, amb sobrietat, va afirmar que va ser "una tàctica de carrera poc encertada" la de voler avançar per l'interior en el moment que ho va fer. Unes paraules que la honren, quina altra cosa puc dir. I és que reconèixer el que és, el que hi ha, és una virtut que costa de trobar.
El que m'ha sorprès és que uns dies després de que la corredora quedés sense medalla, amb lògica segons el que explicava la pròpia corredora (sobretot per un estrany de l’atletisme com jo), és que el tema no hagi quedat aquí. L'anunci que la tarragonina estarà vetada al míting de Zurich resulta del tot increïble: és el pas de la sanció dins del reglament al càstig, d'allò que contempla la norma a allò indiscriminat, fruit de una resolució del que difícilment podem treure l'aigua clara. Ser vetada no té relació amb el que ha passat, doncs negar-li la participació és un fet a discreció de l'organització, i no sembla que segon cap norma establerta. Però sembla l'excusa perfecte de l'organització.
Algunes circumstàncies que sembla que es tenen en compte són que l'organització no es vol "mullar" (típic dels suissos en això de voler ser neutrals), ni provocar reaccions d'animadversió del públic. Com també que es vol fer un camí planer per la medalla d'or del Mundial, l'atleta de Bahrein Maryam Yusuf Jamal, per tal de que l'altleta faci una gran marca. Vaja, quin seguit de despropòsits, quin míting més descafeïnat.
És com imaginar-nos que a l'Open de tennis dels EUA convidin a Federer, però no cridin a Nadal o a Murray o a Djokovic, per tal d'aplanar-li el camí. Tampoc m'imagino als organitzadors del torneig de Wimblendon de fa un parell de dècades deixant fora a John McEnroe per possibles reaccions d'animadversió del públic. I el tennista si que la feia grossa de veritat, no com la tarragonina. Ella, que ja ha pagat pel seu error, per la seva infracció i ha estat sancionada, retirant-li el primer lloc. El que ve després és càstig, interessos polítics o econòmics, i excuses de pa sucat amb oli.
Per un altre escrit proper queda pendent de reflexionar sobre una informació que m'ha deixat pensatiu. Segons redacta Luis F. Gago a ideal.es: "Desde la cúpula nacional se transmitió también que a Natalia se la consideraría, a efectos de becas, como una campeona. Se le dará el mismo trato que a Marta Domínguez, por lo que percibirá en conceptos diferentes de ayudas y subvenciones, un total de 120.000 euros repartidos en dos años. Esta es la máxima dotación económica prevista para los deportistas, a través del plan ADO." En parlaré aviat, quan hagi barrinat una mica el tema.
dimecres, d’agost 26, 2009
dijous, d’agost 20, 2009
FEEDBACK EN L'EXECUCIÓ MOTRIU
Ahir em banyava a la piscina (piscina és un dir: un petit vas inflable) amb la meva neboda, com ja portem unes quantes tardes aquest estiu, i de cop i volta em va dir:
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
Ara creuaré la piscina bussejant i amb els ulls tancats, i m'has de dir si em desvio de la línia recta quan arribi a l'altra banda.
Vaig tenir un esglai fruit de la sorpresa i de la il·lusió de sentir el que em semblava que estava sentint. La meva neboda de 9 anys m'estava demanant un feedback extern per la seva execució motriu! Sense disposar d'estímuls visuals, li feia falta un cert tipus d'informació per tal de que pogués corregir la seva trajectòria si ella es desviava. Em va semblar una situació interessant en la que posar en pràctica alguns dels meus coneixements sobre cibernètica.
Com bon seguidor de Gregory Bateson, vaig estar alerta per tal de descobrir la pauta de la seva conducta. Ho havia de fer sense precipitar-me, veient a partir de la repetició com s’estava orientant per sota de l’aigua. Vaig veure que en dues ocasions es desviava lleugerament a la dreta. Li vaig dir tots dos cops, i després -en en meu afany de barrejar el meu rol de tiet amb el d'entrenador- vaig afegir:
Estàs anant una mica cap a la teva esquerra cada cop que et desvies. Ara, per tal d'anar recta, mira d'anar una mica, molt poc, cap a la teva dreta quan estiguis bussejant. Així aniràs recta.
La desviació era petita, però la distància a recórrer també ho era, així que calia fer alguna modificació. Tot i que ella tenia la sensació d'estar bussejant en línia recta, necessitava algun tipus d'ajustament. Ara bé, no podia dir-li que girés massa cap a la dreta, doncs aleshores realment aniria cap a la dreta, enlloc de mantenir una trajectòria meridianament recta.
D'alguna manera vaig monitoritzar la seva execució i li vaig donar un tipus d'informació, a mode de feedback, per mirar d'ajustar el seu recorregut submarí.
dimecres, d’agost 19, 2009
"JUGUEU TOTS!"
Amb aquest to inquisitorial, i una puntuació clarament imperativa, és com vaig sentir que una dona ben empolainada s'adreçava a un marrec que no devia tenir més de 5 o 6 anys (el seu fill, és d'esperar). La situació era que una nena un xic més petita havia expressat, en to de queixa, que no volien jugar amb ella.
De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.
Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.
Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.
Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.
Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.
El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.
De seguida que vaig veure aquesta escena ahir per la tarda vaig tenir la sensació de que tenia un filó pel meu bloc. Hi vaig saber i vaig exclamar que quin coi de situació, i com de bona seria retratar-la i discutir-ne els detalls amb calma i parsimònia.
Què ens evoca aquest manament adult de "jugueu tots!"? El cert és que a mi em sembla del tot absurd demanar quelcom així. El joc infantil, estretament lligat a l'espontaneïtat de l'infant, és una activitat que no pot ser gaire dirigida. Si l'adult hi fica molt el nas és ben possible que la situació es torni tèrbola i deixi de tenir interès pels nens i nenes.
Sóc fervent defensor de que els infants han d'escoltar els seus processos de vida (Wild), i que els adults som allà per fer-los costat en el seu desenvolupament. No ens interessa que un infant digui gràcies per obligació o per cortesia, sinó que ho faci per que així se sent. El mateix passaria amb els infants que juguen o no deixen jugar als altres amb els seus jocs.
Tinc la sensació de que l'escena que estava veient es referia no tant a algú que no deixava jugar a un de més petit en els jocs, sinó més aviat infants amb diferents ritmes evolutius i que per tant era molt difícil de fer-los coincidir. La mare, amb la seva actitud irrespectuosa, no feia més que alterar la dinàmica del joc infantil que, ho hem d'assumir, en ocasions es situa en la lògica dels inclosos o els exclosos.
Forma part de l'evolució de l'infant anar-se incorporant al joc, no ja per Reial Decret de la mare, sinó per la seva pròpia perícia per anar-se introduint sense haver de recórrer a l'adult que li faci el camí més planer.
El "jugueu tots!" m'ha recordat que la imposició de situacions, ja sigui amb infants o amb adults, no porta enlloc. Tall completament el joc que s'estava duent a terme i al mateix temps deixa al "denunciant" amb la sensació de culpa inevitable per haver interromput i escapçat aquella situació plaent de joc de la que volia sentir-se part. Un mal favor per tots aquells infants.
dijous, d’agost 13, 2009
LA IMPORTÀNCIA DEL GRUP I LA IMPORTÀNCIA DEL MERCHANDISING
El fotoperiodista Jordi Cotrina ens regala, en l'edició del 13 d'agost de El Periódico, una bonica i suggerent instantània.
El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.
La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.
Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?
Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.
Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.
El cert és que ahir el Telenotícies recollia les declaracions de Maxwell, un dels reforços de l'estiu, dient que era important el grup. Amb l'arribada amb comptagotes de jugadors nous, les convocatòries internacionals i les lesions, Guardiola -que no sembla tenir cap recança de tirar de pedrera- ha convocat durant aquestes setmanes de pre-temporada jugadors del Barça Atlètic i fins i tot del juvenil.
La instantània de Cotrina em sembla molt suggerent en la mesura que s'emfatitza la importància del grup entrenant i, al mateix temps, els jugadors del primer equip s'han d'entrenar amb un panell immens amb la foto del flamant fitxatge del davanter suec.
Poden conviure la professionalitat i el savoir faire dels futbolistes amb les operacions de màrketing associades a marques com Nike o organitzacions com Unicef o ACNUR? Pot fer-se una pedagogia de grup des de l'staff tècnic quan el prou gegantí Ibrahimovic té, a més a més, la seva pròpia ombra colossal que vigila l'esdevenir al camp d'entrenament?
Tinc la sensació que el món de l'esport està ple de confusions i contradiccions, i una de ben notòria l'he pogut reconèixer en la suggerent fotografia de Cotrina, que evoca els equilibris que s'ha de fer en un equip professional per conrear la idea de la importància del grup i que això no afecti l'entrada de diners per samarretes o altres tipus de merchandising.
Sembla que una organizació com el Barça no es planteja la repercussió que té en els futbolistes posar un Ibrahimovic immens, inabastable (però encara i així fals, encara no ha vestit la samarreta del Barça, tot és un fotomuntatge) en el camp d'entrenament. Han valorat si això pot afectar el rendiment del grup en la mesura que contradiu el valor o la senyera que es fa del grup? Sembla evident que no. Però serà quelcom que seguirem investigant, doncs el davanter suec encara ha de demostrar la seva immensitat al camp de joc.
EN TERRES HOLANDESES
Fa menys de 24 hores que he tornat de passar uns dies a Amsterdam. A tort i a dret a les botigues he pogut veure samarretes de futbol, de la selecció holandesa... però també moltes, una pila, del Madrid, el Barça i el ManU.
Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.
La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.
Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.
Una altra cosa que he detectat, en aquest cas en les meves inevitables visites a les llibreries, és la nombrosa bibliografia sobre l'Ajax o sobre el venerat Johan Cruyff, així com altres equips o seleccions de llegenda.
La febre del futbol ho acapara gairebé tot. I al mateix temps jo seguint el degoteig d'altes i baixes a la Lliga ACB, mentre el món no para de girar al voltant de la pilota de futbol i no tant de la de bàsquet. Em dona la sensació d'una engruna en mig d'un gran bassal de futbol.
Tinc ganes de arribi l'Europeu de Polònia i veure Espanya dirigida per Scariolo. Per cert, al final Llull ocupa la plaça de Berni.
diumenge, de juliol 26, 2009
VACANCES
El dijous començaré la meva segona tongada de vacances estiuenques, després de tenir deu dies del 9 al 19 de juliol. El cert és que em ve de gust aparcar la munió de projectes que estic començant a lligar pel primer trimestre de la temporada vinent, i prendre'm uns dies de relax i de turisme.
Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.
Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.
També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.
Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.
Bones vacances a tot i totes!
Durant la primera quinzena d'agost deixaré el bloc en stand by i si me'n penso alguna, me la guardaré per les darreries d'agost o el començament de curs... Que espero sigui àgil i trepidant.
Espero il·lusionat que m'arribin els exemplars de cortesia del meu nou llibre, 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Coincideix que serà el meu primer llibre en català i en el que em desmarco dels meus inicis més propers al món de l'entrenament per capbussar-me en el món de l'educació i la pedagogia. No poca cosa.
També estic il·lusionat per poder estrenar les reformes al meu despatx amb un curs sobre Direcció Tècnica. Teniu la informació a la columna de la dreta, amb el link corresponent.
Puc dir que amb aquesta he escrit en 274 ocasions diferents en el meu bloc, i a hores d'ara penso si, tot acostant-nos al nombre 300, puc canviar format, nom... Tot això ho veurem passat l'estiu.
Bones vacances a tot i totes!
dimecres, de juliol 22, 2009
PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI
De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.
Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.
Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).
Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?
Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.
Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.
Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.
Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.
Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.
Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.
Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.
dilluns, de juliol 20, 2009
ELS CAPS DE TURC DINS LA MALA ORGANITZACIÓ
En els darrers dies hem sentit molt a parlar a la televisió del cas de Rayán, el nadó nascut al Gregorio Marañón i que va morir fa uns dies. M'interessa parlar-ne un xic per tal de traslladar l'assumpte de les condicions de treball i la formació de l'àmbit recorrent d'aquest bloc (l'esport, i sobretot el bàsquet) a l'àmbit sanitari.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
Fa poques setmanes llegia un llibre sobre institucions sanitàries. L'escrivia un psicoanalista kleinià (és a dir, seguidor de la teoria de les relacions objectuals de Melanie Klein), R. Hinshelwood, i el cert es que moltes de les situacions que ell explicava d'hospitals i serveis mèdics tenien una relació més o menys directa amb el que he pogut viure als clubs de bàsquet. Com tota organització, un hospital o un club es consagra a una sèrie d'activitat i defensa, de diferents formes, unes més evidents i uns de més imperceptibles, una sèrie de valors.
En el cas de l'errada en la via d'alimentació de Rayán penso que ha estat molt interessant sentir algunes infermeres parlar d'excés de càrrega de treball, rotació entre diferents serveis o la manca d'especialització a nivell de carrera universitària (imagino que amb Bolonya i el pas a graus això canviarà). M'ha fet pensar que aquesta infermera, que pel que sembla pot quedar inhabilitada o fins i tot anar a la presó, resulta un cap de turc de la mala gestió d'una institució.
Això mateix passa a molts clubs, on els entrenadors no estan prou qualificats ni tampoc se'ls supervisa adequadament, i malgrat això se'ls culpa d'errors de funcionament que tenen més a veure amb variables organitzacionals que no només amb una persona. Hi ha situacions en les que tot en l'organització apunta a la possibilitat de que es produeixin problemes i fins i tot desgràcies. Tot depèn de la formació dels diferents càrrecs i dels riscos que comporta funcionar d'una manera, o bé d'una altra.
Un servei hospitalari tant delicat com el de prematurs necessita una supervisió curosa. No sembla coherent que es deixi una persona en el seu primer dia al càrrec de l'alimentació d'un nadó tant feble. No només podem dir que va ser un accident fatal, sinó també que allà es deixa entreveure les mancances de l'organització dels grups de treball en la seva dimensió operativa. No és el mateix fer bé la feina pel teu compte, sense que ningú hi participi, que aprendre a treballar amb altres professionals.
Aquesta infermera esdevé cap de turc, i és alhora el símptoma institucional d’un problema que afecta a més persones (el servei en el seu conjunt, la direcció del centre, el departament de recursos humans, etc.). En el cas de les relacions formatives, penso de seguida en els cursos d'entrenador, del que ja sóc un professor "veterà". Allà no es planteja como treballar plegats, sinó sobretot com aprendre un temari. No és el mateix formar algú per desenvolupar una tasca complexa i oberta, que dir tot el que ha de fer, quins passos ha de seguir. No podem demanar que els entrenadors siguin responsables amb els seus equips quan la majoria de professors els estan fent de "papas", i tant uns com altres es queden tant amples. No els formem prou bé i després es queixen algunes persones des de les Federacions o els clubs mateixos.
Quelcom semblant passa amb el tracte dels pares d'esportistes. Veuen als seus fills com àngels, incapaços de trencar un plat, i el cap de turc esdevé l'entrenador, que mai és prou. Se'ls exculpa completament, se'ls mira de manera malaltissa com eterns infants (puer aternus) i no se'ls mostra com el que fan té efectes, conseqüències. Se'ls convida a viure en una bombolla de vidre.
I no podem deixar de mencionar als directius, que no poques vegades també s'interposen entre els jugadors i el tècnic, provocant un daltabaix, una crisi institucional. Els directius tracten de "redreçar" segons quines situacions des del seu rol, gràcies a un carisma que manipula i sedueix. Però ficant el nas allà on no se'ls demana arriben a provocar una situació clara de confusió de rols i de desviament de l'atenció del tècnic envers el directiu. I després acabaran sent ells els que paguin els plats trencats.
Amb aquesta reflexió transversal volia fer palès que les organitzacions, ja siguin sanitària, esportives o d'un altre tipus, generen dinàmiques d'intromissions i confusió. Basant-nos en la necessitat de reforçar els rols dins del seu àmbit, sense ingerències amb altres departaments, necessitem tirar per la vida de no "culpabilitzar" als tècnics i fer-los servir com caps de turc de problemes que tenen una dimensió institucional, i no només personal. Però la il·lusió de que ho siguin tranquil·litza als directius del centre i polítics, mentre els allibera de les llums i ombres sobre l'excés en la càrrega de treball i la manca de supervisió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
