Tinc clars quins seran els propers temes de reflexió al meu bloc. Durant les properes setmanes m'agradaria parlar de la moda dels canvis d'handbol al bàsquet actual, tot analitzant si són un avenç en quan al treball estratègic o acaba marejant als jugadors.
També em ve molt de gust parlar de la importància de que les noies també juguin dur (fer un bàsquet físic), sense caure en estereotips imbècils com que "el bàsquet femení no és bàsquet, és un altre esport" o que les noies haurien de jugar "com els nois".
Tanmateix em reservo un exhaustiu anàlisi de la sortida de Dani Ballart de l'Espanyol, tot assenyalant el que comporta a nivell institucional i el que escenifica sobre la relació de l'entrenador amb els esportistes.
Ara mateix estic dedicant-me més a altres escrits i publicacions que vaig preparant. És possible que publiqui més espaiats. No penso, però, descuidar el fidel públic que té el meu bloc, malgrat tingui altres ocupacions més diverses i lucratives.
Ànims a tots els entrenadors i entrenadores per encarar la recta final de la temporada. Tots i totes teniu davant l'exigent tasca d'organitzar els grups al vostre càrrec!
dimarts, de febrer 17, 2009
dilluns, de febrer 09, 2009
CADENAS, FULMINAT
És com si a Cadenas li hagués caigut un llamp al damunt. Com si en mig de la pluja i el fort vent que ha assolat part de Catalunya les darreres setmanes, Cadenas hagués decidit aixoplugar-se sota algun arbre i li hagués caigut un llamp.
Diu la mitologia que els deus llençaven els llamps... Així que tot seria pensar quin "deu" ha decidit fulminar a Manolo Cadenas, encara que no cal massa idea per encertar-la. És cert que va acomiadar-se amb derrota davant de l'afició blaugrana abans del Mundial de Croàcia, una derrota per cert dolorosa, sense pràcticament opcions. I que la derrota en la tornada a la competició domèstica els posa en una situació complicada per assolir el títol del lliga. Això que la lliga Asobal i la de futbol no tinguin play-off pel títol encara em costa d'entendre, el futbol menys per la pròpia cultura del futbol, l'handbol per que suposo he aterrat més tard.
Altres tècnics han estat fulminats amb una marxa triomfal dels seus equips. Salva Maldonado, farà una dècada, al TAU de Vitòria. I crec que també el Reial Madrid, quan l'entrenava Leo Benhakker. El cert és que jo anticipava "moviments tectònics", com bé assenyalava per les imatges d'Iker Romero (un pes pesant del vestidor) parlant amb Masip. També es va filtrar que el jugador podia jugar aquell partit, però que l'entrenador no havia comptat amb ell, dient després el metge que podria haver jugat i, per tant, desautoritzant al tècnic.
Tota cúpula d’un club té el poder de fulminar als tècnics. Sinó, que li diguin al RCD Espanyol, que ja en porta dos: Bartolomé Márquez i José Maria Esnal. Però el que hem de pensar és en les circumstàncies en que això passa. S'ha filtrat de manera massiva als mitjans de comunicació que Cadenas lo continuaria la temporada vinent, i el bo de Cadenas no té més remei que dir davant els periodistes que pensa que si guanya quelcom, continuarà. No era aquest el missatge, Manolo, encara que ho volguessis suavitzar i posar-te un somriure a la boca, encara que estiguessis tocat de mort.
Masip li ha acabat dient a Cadenas: A la puta calle. Com l'any passat en la secció de bàsquet, l'equip queda en mans de l'ajudant que, curiosament, comparteixen mateix nom i cognom: Xavier Pascual.
El cert és que té poc sentit comunicar aquesta decisió, ja sigui en privat o filtrada als mitjans, quan encara estàs "viu" a les competicions. Fer-ho públic significa poder posar més pals a la roda de l'equip, ja que aleshores s'afegeix una nova dimensió al problema: el desencís o el sentiment depressiu, encara que només inconscient, del tècnic que ja sap el seu futur i dels jugadors. No podem oblidar que un entrenador cessat actua el rol de "cap de turc", i per tant pot ser que sigui una víctima com que els jugador, al mateix temps, es sentin responsables (i amb força culpabilitat) de la situació de l'equip, de la qual l'entrenador és només parcialment responsable.
Així tenim que la depressió s'instal·la a nivell inconscient, però no només amb el tècnic en particular sinó també amb els jugadors. Sempre és fotut donar porta a algú, però en funció del moment de la temporada és més compromès i pot resultar en un empitjorament de la situació de l'equip (com a mínim a la lliga així ha estat).
A banda d'aquesta patinada final (l'efecte de la filtració en l'entrenador i en l'equip), no sembla que Cadenas hagi tingut gens ni mica recolzament institucional en el seu treball. Aquestes reunions a corre-cuita als passadissos donen una impressió ben pobre, molt poc professional, com és el cas de parlar i escoltar jugadors molestos amb la seva particular situació fan l'eco a jugadors que haurien d'enfrontar-se a companys i tècnics, dient allò que pensen, però no deixant anar "pestes" o, el que és el mateix, pixant fora de test.
Aquestes són situacions que l'entrenador ha de poder manegar sense ingerències de la directiva, ni tampoc del director o secretari tècnic. La construcció del rol d'entrenador en un club al que arribes, amb nous jugadors al teu càrrec, té un component de projecte i treball personal. Però també necessita que hi hagi una acollida institucional, una cura del paper i el treball que duu a terme el tècnic, sense desautoritzar-lo per una banda (el secretari tècnic) i per l'altre (els serveis mèdics).
Cal que hi hagi un recolzament clar i honest fins al dia abans de ser acomiadat. Sinó el que es promou són les guerres internes, i ja tenen prou aquesta colla de professionals amb les "guerres" que han d’enfrontar a tres o quatre competicions, com per tenir a més a més conxorxes a la seva esquena i relacions de manipulació. Ja hi ha prou constrenyiments externs, prou condicionants del rendiment òptim d’un grup humà, fruit de les condicions dels altres clubs en les competicions que participen i del propi i complex funcionament grupal, com per tenir a més a més que vigilar les batzegades que reps de dins de la institució. Una veritable llàstima.
Diu la mitologia que els deus llençaven els llamps... Així que tot seria pensar quin "deu" ha decidit fulminar a Manolo Cadenas, encara que no cal massa idea per encertar-la. És cert que va acomiadar-se amb derrota davant de l'afició blaugrana abans del Mundial de Croàcia, una derrota per cert dolorosa, sense pràcticament opcions. I que la derrota en la tornada a la competició domèstica els posa en una situació complicada per assolir el títol del lliga. Això que la lliga Asobal i la de futbol no tinguin play-off pel títol encara em costa d'entendre, el futbol menys per la pròpia cultura del futbol, l'handbol per que suposo he aterrat més tard.
Altres tècnics han estat fulminats amb una marxa triomfal dels seus equips. Salva Maldonado, farà una dècada, al TAU de Vitòria. I crec que també el Reial Madrid, quan l'entrenava Leo Benhakker. El cert és que jo anticipava "moviments tectònics", com bé assenyalava per les imatges d'Iker Romero (un pes pesant del vestidor) parlant amb Masip. També es va filtrar que el jugador podia jugar aquell partit, però que l'entrenador no havia comptat amb ell, dient després el metge que podria haver jugat i, per tant, desautoritzant al tècnic.
Tota cúpula d’un club té el poder de fulminar als tècnics. Sinó, que li diguin al RCD Espanyol, que ja en porta dos: Bartolomé Márquez i José Maria Esnal. Però el que hem de pensar és en les circumstàncies en que això passa. S'ha filtrat de manera massiva als mitjans de comunicació que Cadenas lo continuaria la temporada vinent, i el bo de Cadenas no té més remei que dir davant els periodistes que pensa que si guanya quelcom, continuarà. No era aquest el missatge, Manolo, encara que ho volguessis suavitzar i posar-te un somriure a la boca, encara que estiguessis tocat de mort.
Masip li ha acabat dient a Cadenas: A la puta calle. Com l'any passat en la secció de bàsquet, l'equip queda en mans de l'ajudant que, curiosament, comparteixen mateix nom i cognom: Xavier Pascual.
El cert és que té poc sentit comunicar aquesta decisió, ja sigui en privat o filtrada als mitjans, quan encara estàs "viu" a les competicions. Fer-ho públic significa poder posar més pals a la roda de l'equip, ja que aleshores s'afegeix una nova dimensió al problema: el desencís o el sentiment depressiu, encara que només inconscient, del tècnic que ja sap el seu futur i dels jugadors. No podem oblidar que un entrenador cessat actua el rol de "cap de turc", i per tant pot ser que sigui una víctima com que els jugador, al mateix temps, es sentin responsables (i amb força culpabilitat) de la situació de l'equip, de la qual l'entrenador és només parcialment responsable.
Així tenim que la depressió s'instal·la a nivell inconscient, però no només amb el tècnic en particular sinó també amb els jugadors. Sempre és fotut donar porta a algú, però en funció del moment de la temporada és més compromès i pot resultar en un empitjorament de la situació de l'equip (com a mínim a la lliga així ha estat).
A banda d'aquesta patinada final (l'efecte de la filtració en l'entrenador i en l'equip), no sembla que Cadenas hagi tingut gens ni mica recolzament institucional en el seu treball. Aquestes reunions a corre-cuita als passadissos donen una impressió ben pobre, molt poc professional, com és el cas de parlar i escoltar jugadors molestos amb la seva particular situació fan l'eco a jugadors que haurien d'enfrontar-se a companys i tècnics, dient allò que pensen, però no deixant anar "pestes" o, el que és el mateix, pixant fora de test.
Aquestes són situacions que l'entrenador ha de poder manegar sense ingerències de la directiva, ni tampoc del director o secretari tècnic. La construcció del rol d'entrenador en un club al que arribes, amb nous jugadors al teu càrrec, té un component de projecte i treball personal. Però també necessita que hi hagi una acollida institucional, una cura del paper i el treball que duu a terme el tècnic, sense desautoritzar-lo per una banda (el secretari tècnic) i per l'altre (els serveis mèdics).
Cal que hi hagi un recolzament clar i honest fins al dia abans de ser acomiadat. Sinó el que es promou són les guerres internes, i ja tenen prou aquesta colla de professionals amb les "guerres" que han d’enfrontar a tres o quatre competicions, com per tenir a més a més conxorxes a la seva esquena i relacions de manipulació. Ja hi ha prou constrenyiments externs, prou condicionants del rendiment òptim d’un grup humà, fruit de les condicions dels altres clubs en les competicions que participen i del propi i complex funcionament grupal, com per tenir a més a més que vigilar les batzegades que reps de dins de la institució. Una veritable llàstima.
dissabte, de febrer 07, 2009
BALANÇ DE VENDES
El 2008 ha estat l'any del meu debut com escriptor. El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) ha caminat i s'ha fet gran en aquest pocs mesos que porta a les llibreries. Des de que va sortir a les acaballes d'abril, sembla que hagi passat tant de temps. Però de fet ha estat en poc més de mig any, que el llibre ha arribat a les llibreries i s'ha venut... i molt!
L'editorial em feia saber aquesta setmana que s'han venut 400 exemplars del meu llibre. Per mi és un gran començament en la meva carrera com escriptor. Estic content i orgullós, i vull aprofitar aquest moment per agrair a tothom el que l'hagi comprat. Tanmateix espero que us hagi agradat.
I pels que encara no ho heu fet, i estàveu encara dubtant... doncs quina altra cosa que animar-vos a fer-ho aviat. Crec que és un llibre diferent als llibres que més abunden al món de l'esport. La barreja d'experiències i reflexions, a més a més de propostes que podeu adaptar als vostres equips, penso que trobo un equilibri interessant: donar idees serioses i potents, mentre us divertiu amb la seva lectura.
Afanyeu-vos. Sinó se us acumularà la feina. Al setembre publico 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània, 2009) i també està al caure un projecte d'una dimensions faraòniques. Es tracta del llibre Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica.
Bé, com ja sabeu us aniré informant de les meves properes publicacions, ja que a aquestes que us anuncio es poden afegir, en breu, d'altres que tinc en cartera. Fins i tot alguna es pot "colar" davant de les que tot just us he dit.
Moltes gràcies per comprar el meu llibre! Salut a tothom!
L'editorial em feia saber aquesta setmana que s'han venut 400 exemplars del meu llibre. Per mi és un gran començament en la meva carrera com escriptor. Estic content i orgullós, i vull aprofitar aquest moment per agrair a tothom el que l'hagi comprat. Tanmateix espero que us hagi agradat.
I pels que encara no ho heu fet, i estàveu encara dubtant... doncs quina altra cosa que animar-vos a fer-ho aviat. Crec que és un llibre diferent als llibres que més abunden al món de l'esport. La barreja d'experiències i reflexions, a més a més de propostes que podeu adaptar als vostres equips, penso que trobo un equilibri interessant: donar idees serioses i potents, mentre us divertiu amb la seva lectura.
Afanyeu-vos. Sinó se us acumularà la feina. Al setembre publico 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània, 2009) i també està al caure un projecte d'una dimensions faraòniques. Es tracta del llibre Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica.
Bé, com ja sabeu us aniré informant de les meves properes publicacions, ja que a aquestes que us anuncio es poden afegir, en breu, d'altres que tinc en cartera. Fins i tot alguna es pot "colar" davant de les que tot just us he dit.
Moltes gràcies per comprar el meu llibre! Salut a tothom!
OSCIL·LACIONS EN EL NIVELL DE JOC
En Pep Guardiola està completant una temporada magistral en el seu debut com tècnic del primer equip del Barça. Però encara que els resultats són bons, excepcionals, podem fer un anàlisi més detallat.
El cert és que compta amb alguns trets molt atractius per l'aficionat: la catalanitat d'arrel, la seva seriositat en el treball i un toc de "realisme" -això de realisme ho discutiré en aquest article- per no desfermar eufòries, segons la seva visió del món, contraproduents.
Avui he sentit un parell de comentaris de Guardiola en roda de premsa, abans de jugar contra l'Sporting. En un repetia fins la sacietat per que ningú es veiés amb cor de posar-ho com titular del diari: "Ho repeteixo: no estem cansats". Guardiola deia que jugar cada tres dies era exigent, canviant d'una competició a l'altra, però diu que l'equip està bé. És bo que no tiri de llagrimeta, dient que estan massa carregats de partits, que és difícil mantenir el nivell, etc. És honest de la seva part.
El segon comentari amb el que m'he fixat ja no m'ha agradat tant. Guardiola contestava a la pregunta d'un periodista en la direcció d'explicar-los per que els darrers partits havia costat més guanyar. De fet han anat fins i tot per darrera en el marcador. Guardiola ha dit: "És impossible que un equip mantingui aquest nivell durant tots els partits".
És assenyat dir que les oscil·lacions en el joc, els alts i baixos, són habituals en tots els grups, fins i tot en els que funcionen millor. Un dia els pot costar més resoldre un partit. Però no estic d'acord amb Guardiola. Per mi no és impossible mantenir un esclat de joc com el que estan fent sovint els seus jugadors. Si de cas és convenient i molt prudent (Guardiola ho és molt) dir que és difícil fer 4, 5 o 6 gols per partit. Però jo mai diria que és impossible.
Portem això mateix al món del bàsquet. Un equip fa 100 punts en dos o tres partits seguits, i de seguida diu algú: "No podran seguir amb aquest ritme d'anotació". Ah, no? I per què no poden continuar amb un joc de fantasia i d'anotacions impressionants?
Guardiola mesura molt que l'èxtasi col·lectiu no envaeixi l'equip. Però inevitablement els banys de realisme que dona cada setmana a l'equip comporten, de vegades, que l'equip no surti a arrasar sinó a salvar l'expedient. I té tant a veure el llenguatge que empra de manera quotidiana, com també el plantejament de les rotacions.
Dic banys de realisme quan realment, el que jo diria, és que "punxen" una mica l'equip. El desinflen. I això es nota d'una manera o una altra en els partits.
Per què Messi surt quan queden 30 minuts per acabar segons quins partits, quan podria sortir a l'onze inicial? Algú dirà: les rotacions. Si, és clar, però si tens un jugador tant desequilibrant que amb la mitja hora final d'un partit li pot donar la volta com un mitjó, per què no fer-lo jugar des de bon principi i acollonir el rival? Potser d'aquesta manera es podrien haver encarat alguns partits ja al descans, amb dos o tres gols a favor, i amb temps per fer rotacions... a la segona part.
Estic convençut que aquest Barça, sense que ningú li posi el fre de ma, podria realment fer 5 o 6 gols per partit, tal i com tenen assumit el sistema de joc i la qualitat individual que tenen els seus jugadors. Us imagineu que aquest Barça fes una mitja de 3 gols i mig, o 4, per partit? Seria una passada d'equip, més del que ho és ara, i res que al meu entendre puguem dir que és impossible. Difícil, una mica. Però assolible si s'ho proposen i treballen en la direcció (d'equip) adequada.
El cert és que compta amb alguns trets molt atractius per l'aficionat: la catalanitat d'arrel, la seva seriositat en el treball i un toc de "realisme" -això de realisme ho discutiré en aquest article- per no desfermar eufòries, segons la seva visió del món, contraproduents.
Avui he sentit un parell de comentaris de Guardiola en roda de premsa, abans de jugar contra l'Sporting. En un repetia fins la sacietat per que ningú es veiés amb cor de posar-ho com titular del diari: "Ho repeteixo: no estem cansats". Guardiola deia que jugar cada tres dies era exigent, canviant d'una competició a l'altra, però diu que l'equip està bé. És bo que no tiri de llagrimeta, dient que estan massa carregats de partits, que és difícil mantenir el nivell, etc. És honest de la seva part.
El segon comentari amb el que m'he fixat ja no m'ha agradat tant. Guardiola contestava a la pregunta d'un periodista en la direcció d'explicar-los per que els darrers partits havia costat més guanyar. De fet han anat fins i tot per darrera en el marcador. Guardiola ha dit: "És impossible que un equip mantingui aquest nivell durant tots els partits".
És assenyat dir que les oscil·lacions en el joc, els alts i baixos, són habituals en tots els grups, fins i tot en els que funcionen millor. Un dia els pot costar més resoldre un partit. Però no estic d'acord amb Guardiola. Per mi no és impossible mantenir un esclat de joc com el que estan fent sovint els seus jugadors. Si de cas és convenient i molt prudent (Guardiola ho és molt) dir que és difícil fer 4, 5 o 6 gols per partit. Però jo mai diria que és impossible.
Portem això mateix al món del bàsquet. Un equip fa 100 punts en dos o tres partits seguits, i de seguida diu algú: "No podran seguir amb aquest ritme d'anotació". Ah, no? I per què no poden continuar amb un joc de fantasia i d'anotacions impressionants?
Guardiola mesura molt que l'èxtasi col·lectiu no envaeixi l'equip. Però inevitablement els banys de realisme que dona cada setmana a l'equip comporten, de vegades, que l'equip no surti a arrasar sinó a salvar l'expedient. I té tant a veure el llenguatge que empra de manera quotidiana, com també el plantejament de les rotacions.
Dic banys de realisme quan realment, el que jo diria, és que "punxen" una mica l'equip. El desinflen. I això es nota d'una manera o una altra en els partits.
Per què Messi surt quan queden 30 minuts per acabar segons quins partits, quan podria sortir a l'onze inicial? Algú dirà: les rotacions. Si, és clar, però si tens un jugador tant desequilibrant que amb la mitja hora final d'un partit li pot donar la volta com un mitjó, per què no fer-lo jugar des de bon principi i acollonir el rival? Potser d'aquesta manera es podrien haver encarat alguns partits ja al descans, amb dos o tres gols a favor, i amb temps per fer rotacions... a la segona part.
Estic convençut que aquest Barça, sense que ningú li posi el fre de ma, podria realment fer 5 o 6 gols per partit, tal i com tenen assumit el sistema de joc i la qualitat individual que tenen els seus jugadors. Us imagineu que aquest Barça fes una mitja de 3 gols i mig, o 4, per partit? Seria una passada d'equip, més del que ho és ara, i res que al meu entendre puguem dir que és impossible. Difícil, una mica. Però assolible si s'ho proposen i treballen en la direcció (d'equip) adequada.
dijous, de febrer 05, 2009
ANALFABETS EMOCIONALS
Pendent d'escriure sobre el desaconsellable hàbit d'alguns entrenadors de demanar als jugadors que cometin faltes a propòsit per interrompre el joc rival o aturar el cronòmetre, faig un incís per parlar també d'un altre vessant de la comunicació dels entrenadors.
Farà un parell d'anys un amic meu va explicar-me com un entrenador es va empipar molt en un entrenament amb els seus sèniors i els va dir: "Sou uns analfabets emocionals". Recordo que em va sobtar la cruesa de l'expressió, però lluny de donar-li més voltes, me'n vaig oblidar... fins farà una setmana.
Vaig recordar amb força aquella expressió, i la vaig trobar realment terrorífica i terrorista. Què volia indicar aquell entrenador dient que els seus jugadores eren uns analfabets emocionals? Quina mena de missatge implica dir això a alguna persona, sobretot qui l'emet és el seu formador/docent/entrenador?
Llegeixo amb fruïció a Paulo Freire, un mestre d'escola que va agafar ressò mundial com pedagog i expert coneixedor de les desigualtats de classe en el món en el general, i en el món de l'educació en particular. Ell accentua que el problema de les campanyes d'alfabetització es que es fan amb termes i vocabulari que està lluny de ser l'univers de significats dels camperols, posem al cas, al Brasil. L'èxit de les seves campanyes alfabetitzadores va ser parlar de les coses que eren importants pels camperols, i així fer-li sentit a cada persona del seu univers, de la seva realitat diària pràctica, i no adreçar-lo a un llibre de text escrit i pensat per gent de la capital.
Paulo Freire és, doncs, referent en alfabetització per adequar-se a la comunitat a la que havia d'ensenyar a llegir i a escriure. En el fons hi havia un assumpte important a resoldre: la lluita de classes i una situació d'injustícia en el repartiment dels recursos econòmics, degut als interessos polítics implicats. L'aparent i real inoperància de les campanyes d'alfabetització fins aquell moment responia a una situació ancorada en les lluites de classe i a interessos ideològics i econòmics.
Pel que fa al temible i perillós comentari de l'analfabet emocional, penso que és una acusació que resulta difícil de sostenir. Quin tipus d'habilitats emocionals pot lluir un entrenador que anuncia que els seus jugadors els manca un alfabet emocional? Crec que precisament l'entrenador era el que demostrava que ell era, precisament, un analfabet emocional dient-los això als jugadors, sigui quina sigui la consideració que fem d'aquest terme.
Penso que és molt pervers acusar d'això als jugadors. Quina mena d'autoritat pot "donar cos" a una acusació com aquesta envers els jugadors? Tinc la sensació que l'entrenador va pixar fora de test i que, a més a més, es va retratar a si mateix en el tracte amb els esportistes.
Tots tenim el nostre "personal" alfabet emocional, i per tant no es pot dir, en sentit estricte, que algú estigui mancat d'un vocabulari emocional. Dir-li a algú que és un analfabet emocional és dir-li, tanmateix, que és un psicòpata i un perill públic. Ara bé, podem dir que els rols que ocupa i els vincles que estableix la persona amb la gent recorden sovint relacions del passat, probablement amb la família. I són vincles que situen a la persona, en moltes ocasions, en una gamma d'emocions que poden perjudicar-la en el seu camí per assolir els màxims èxits i fites personals. Però això, el tenir un llegat de rols assumits en família, dista molt de ser una absència de vocabulari emocional amb el que relacionar-se.
Tots estem en camí d'aprendre com actuem i com les emocions ens afecten en el nostre dia a dia. No considero gens oportú titllar d'això a un esportista, pels riscos que comporta envers la persona (i no només el jugador), per molta poca traça que tingui en resoldre segons quins conflictes i situacions de partit. Hi ha formes més subtils d'ajudar-los a enfrontar amb èxit situacions estressants, invitacions en clau paradoxal que no juguen amb el fet de ridiculitzar-los.
Farà un parell d'anys un amic meu va explicar-me com un entrenador es va empipar molt en un entrenament amb els seus sèniors i els va dir: "Sou uns analfabets emocionals". Recordo que em va sobtar la cruesa de l'expressió, però lluny de donar-li més voltes, me'n vaig oblidar... fins farà una setmana.
Vaig recordar amb força aquella expressió, i la vaig trobar realment terrorífica i terrorista. Què volia indicar aquell entrenador dient que els seus jugadores eren uns analfabets emocionals? Quina mena de missatge implica dir això a alguna persona, sobretot qui l'emet és el seu formador/docent/entrenador?
Llegeixo amb fruïció a Paulo Freire, un mestre d'escola que va agafar ressò mundial com pedagog i expert coneixedor de les desigualtats de classe en el món en el general, i en el món de l'educació en particular. Ell accentua que el problema de les campanyes d'alfabetització es que es fan amb termes i vocabulari que està lluny de ser l'univers de significats dels camperols, posem al cas, al Brasil. L'èxit de les seves campanyes alfabetitzadores va ser parlar de les coses que eren importants pels camperols, i així fer-li sentit a cada persona del seu univers, de la seva realitat diària pràctica, i no adreçar-lo a un llibre de text escrit i pensat per gent de la capital.
Paulo Freire és, doncs, referent en alfabetització per adequar-se a la comunitat a la que havia d'ensenyar a llegir i a escriure. En el fons hi havia un assumpte important a resoldre: la lluita de classes i una situació d'injustícia en el repartiment dels recursos econòmics, degut als interessos polítics implicats. L'aparent i real inoperància de les campanyes d'alfabetització fins aquell moment responia a una situació ancorada en les lluites de classe i a interessos ideològics i econòmics.
Pel que fa al temible i perillós comentari de l'analfabet emocional, penso que és una acusació que resulta difícil de sostenir. Quin tipus d'habilitats emocionals pot lluir un entrenador que anuncia que els seus jugadors els manca un alfabet emocional? Crec que precisament l'entrenador era el que demostrava que ell era, precisament, un analfabet emocional dient-los això als jugadors, sigui quina sigui la consideració que fem d'aquest terme.
Penso que és molt pervers acusar d'això als jugadors. Quina mena d'autoritat pot "donar cos" a una acusació com aquesta envers els jugadors? Tinc la sensació que l'entrenador va pixar fora de test i que, a més a més, es va retratar a si mateix en el tracte amb els esportistes.
Tots tenim el nostre "personal" alfabet emocional, i per tant no es pot dir, en sentit estricte, que algú estigui mancat d'un vocabulari emocional. Dir-li a algú que és un analfabet emocional és dir-li, tanmateix, que és un psicòpata i un perill públic. Ara bé, podem dir que els rols que ocupa i els vincles que estableix la persona amb la gent recorden sovint relacions del passat, probablement amb la família. I són vincles que situen a la persona, en moltes ocasions, en una gamma d'emocions que poden perjudicar-la en el seu camí per assolir els màxims èxits i fites personals. Però això, el tenir un llegat de rols assumits en família, dista molt de ser una absència de vocabulari emocional amb el que relacionar-se.
Tots estem en camí d'aprendre com actuem i com les emocions ens afecten en el nostre dia a dia. No considero gens oportú titllar d'això a un esportista, pels riscos que comporta envers la persona (i no només el jugador), per molta poca traça que tingui en resoldre segons quins conflictes i situacions de partit. Hi ha formes més subtils d'ajudar-los a enfrontar amb èxit situacions estressants, invitacions en clau paradoxal que no juguen amb el fet de ridiculitzar-los.
divendres, de gener 30, 2009
ÉS OPORTÚ PARLAR D'UNA DERROTA "HUMILIANT" O ASSENYALAR ALS JOVES COM CULPABLES?
Valero Rivera va parlar en terme de derrota “humillante” després d'encaixar el resultat de 32-22 amb Croàcia, amfitriona en aquest Mundial, ara fa una mica més d'una setmana. “Lo siento por el balonmano español. Es un golpe demasiado duro. Perder de esta manera es absolutamente inaceptable”.
Qui decideix o indica quan un partit es perd d'una manera "inacceptable"? Què vol dir l'entrenador quan diu això? S'inclou en aquesta sensació de ridícul i vergonya?
Durant tota la primera part el combinat espanyol ha estat perdent infinitat de pilotes. Un dels moments que millor resumeixen els primers 30 minuts va ser, al minuts 26 i 24 quan, amb Croàcia disposant de només 4 jugadors de camp, el balanç en tres atacs pel bàndol espanyol va ser força mediocre: una pèrdua (a més a més amb gol concedit en contra), aturada del porter i un gol.
“Entra dentro de lo normal perder con Croacia, pero nunca de esta manera. Lo siento por el balonmano. Ahora sólo nos queda ganar a Corea para honrar a los aficionados a este deporte. Hemos estado desaparecidos, y exageradamente mal en defensa. Croacia ha hecho una demostración de intensidad y de buen balonmano”, continua dient Valero.
Barrufet va reconèixer que “desde el primer minuto se notó la falta de experiencia de muchos jugadores. Nos hemos ido del partido enseguida. Pero hay que ganar a Corea para, al menos, estar con los equipos que están a nuestro mismo nivel”.
Quin missatge està transmetent Barrufet? A qui assenyala el seu dit acusador? No és que digui que l'equip és inexpert, que ja estaria apuntant als jugadors joves o als debutants. Diu de manera clara i meridiana "se notó la falta de experiencia de muchos jugadores". Evidentment ni ell ni Hombrados, per parlar de dos casos, entrarien en el sac. Cap menció, tampoc, al tècnic.
Tot plegat tinc la sensació que aquestes declaracions van fer-se de cara a la galeria. Podria mostrar-se Valero d'una altra manera que no fos decebut del joc de l'equip? Era viable ser crític però mostrar-se esperançat i positiu davant el següent enfrontament? És cert que es va jugar un mal partit, amb un munt d'errades i imprecisions, i on tampoc es van aprofitar les avantatges numèriques. Però tot plegat em dona la sensació que dir que una derrota és "humiliant" evoca, d'alguna manera, que la derrota és un despit a la nació, a la bandera. Tampoc seria això.
Per la seva banda Barrufet mira cap a una altra banda, es situa en l'espai de "casa" (la seva veterania i la capitania sembla que li permet) i deixa que les mirades furibundes apuntin als caps de turc que puguin aparèixer.
Com a rerefons apareixen les recents eleccions a la Federació Espanyola d'Handbol, el canvi de President i la decisió del canvi de seleccionador. Valero pren el lloc d'un Juan Carlos Pastor amb un palmarès envejable, una situació que recorda al Barça post-Valero i per allò que jutjaven a Xesco Espar (en relació al sempitern entrenador de la casa, símbol del triomf del projecte continuista del nuñisme a les seccions).
I a més a més cal tenir en compte també les maniobres per recuperar jugadors que ja havien anunciat la seva retirada de la selecció (com el cas de Barrufet). I què passa quan tornes per deferència al tècnic que t'ha entrenat durant més anys a la teva carrera? Doncs bé, que Barrufet li torna el "favor" a Valero apuntant als joves com responsables de la sonora derrota. I que el to depressiu tenyeix tot el combinat, que sembla ancorat en un missatge derrotista.
Al meu entendre aquesta no és una posició acceptable de l’entrenador, que enlloc de construir per corregir els errors, el que fa és enderrocar. No és una actitud que ajudi a sostenir el projecte que estan encetant els jugadors, sinó que els deixa caure al buit i sense xarxa. Humiliant. Punt i a part. Alguna cosa semblant ja la vaig indicar sobre les declaracions de Masip després del darrer partit que va jugar el Barça Borges, on s’esplaiava més enllà del que entenc que és un judici o opinió tècnica. Hi ha una continuïtat entre "vergonya" de Masip i allò "humiliant" al que es refereix Valero.
Qui decideix o indica quan un partit es perd d'una manera "inacceptable"? Què vol dir l'entrenador quan diu això? S'inclou en aquesta sensació de ridícul i vergonya?
Durant tota la primera part el combinat espanyol ha estat perdent infinitat de pilotes. Un dels moments que millor resumeixen els primers 30 minuts va ser, al minuts 26 i 24 quan, amb Croàcia disposant de només 4 jugadors de camp, el balanç en tres atacs pel bàndol espanyol va ser força mediocre: una pèrdua (a més a més amb gol concedit en contra), aturada del porter i un gol.
“Entra dentro de lo normal perder con Croacia, pero nunca de esta manera. Lo siento por el balonmano. Ahora sólo nos queda ganar a Corea para honrar a los aficionados a este deporte. Hemos estado desaparecidos, y exageradamente mal en defensa. Croacia ha hecho una demostración de intensidad y de buen balonmano”, continua dient Valero.
Barrufet va reconèixer que “desde el primer minuto se notó la falta de experiencia de muchos jugadores. Nos hemos ido del partido enseguida. Pero hay que ganar a Corea para, al menos, estar con los equipos que están a nuestro mismo nivel”.
Quin missatge està transmetent Barrufet? A qui assenyala el seu dit acusador? No és que digui que l'equip és inexpert, que ja estaria apuntant als jugadors joves o als debutants. Diu de manera clara i meridiana "se notó la falta de experiencia de muchos jugadores". Evidentment ni ell ni Hombrados, per parlar de dos casos, entrarien en el sac. Cap menció, tampoc, al tècnic.
Tot plegat tinc la sensació que aquestes declaracions van fer-se de cara a la galeria. Podria mostrar-se Valero d'una altra manera que no fos decebut del joc de l'equip? Era viable ser crític però mostrar-se esperançat i positiu davant el següent enfrontament? És cert que es va jugar un mal partit, amb un munt d'errades i imprecisions, i on tampoc es van aprofitar les avantatges numèriques. Però tot plegat em dona la sensació que dir que una derrota és "humiliant" evoca, d'alguna manera, que la derrota és un despit a la nació, a la bandera. Tampoc seria això.
Per la seva banda Barrufet mira cap a una altra banda, es situa en l'espai de "casa" (la seva veterania i la capitania sembla que li permet) i deixa que les mirades furibundes apuntin als caps de turc que puguin aparèixer.
Com a rerefons apareixen les recents eleccions a la Federació Espanyola d'Handbol, el canvi de President i la decisió del canvi de seleccionador. Valero pren el lloc d'un Juan Carlos Pastor amb un palmarès envejable, una situació que recorda al Barça post-Valero i per allò que jutjaven a Xesco Espar (en relació al sempitern entrenador de la casa, símbol del triomf del projecte continuista del nuñisme a les seccions).
I a més a més cal tenir en compte també les maniobres per recuperar jugadors que ja havien anunciat la seva retirada de la selecció (com el cas de Barrufet). I què passa quan tornes per deferència al tècnic que t'ha entrenat durant més anys a la teva carrera? Doncs bé, que Barrufet li torna el "favor" a Valero apuntant als joves com responsables de la sonora derrota. I que el to depressiu tenyeix tot el combinat, que sembla ancorat en un missatge derrotista.
Al meu entendre aquesta no és una posició acceptable de l’entrenador, que enlloc de construir per corregir els errors, el que fa és enderrocar. No és una actitud que ajudi a sostenir el projecte que estan encetant els jugadors, sinó que els deixa caure al buit i sense xarxa. Humiliant. Punt i a part. Alguna cosa semblant ja la vaig indicar sobre les declaracions de Masip després del darrer partit que va jugar el Barça Borges, on s’esplaiava més enllà del que entenc que és un judici o opinió tècnica. Hi ha una continuïtat entre "vergonya" de Masip i allò "humiliant" al que es refereix Valero.
dilluns, de gener 26, 2009
BÀSQUET HONEST
Faig un interludi, una digressió, en parlar d'algunes situacions sobre la direcció d'equip. No m'oblido dels comentaris de Rivera i Barrufet després de perdre contra Croàcia, ni de la tendència d'alguns entrenador a demanar als seus jugadors de fer faltes. Aviat hi entraré en aquests assumptes.
Però tanmateix seguiré parlant de direcció d'equip, i de la manera com podem veure la ma dels entrenadors en el joc de l'equip. Aquest darrer cap de setmana vaig veure un partit de 1ª Catalana femenina, i en veure com van afrontar el partit, vaig pensar que volia dedicar-los un post amb aquest títol: bàsquet honest.
En què consisteix fer o defensar un bàsquet honest? Bàsicament és ser fidel a una idea de joc que procura no especular ni fer-li el joc a les condicions canviants del partit. A 5 punts o a 15, seguir amb la idea clara de fer bé les coses.
Un equip planteja un bàsquet honest quan els seus entrenadors proposen una sèrie d'aspectes, i els esportistes porten a terme aquestes indicacions. Les característiques pròpies d'un bàsquet honest són:
1. És una mirada al joc. Com et prens el joc indica si, d'alguna manera, la teva és una posta honesta i responsable. No és honest posar un jugador, per exemple, per fer faltes a algun rival.
2. És jugar sense faltes. És bàsic no entrar en una espiral de faltes. Si entres en els darrers dos o tres minuts fent faltes a tort i a dret, el que et trobes es que estan matant el joc i donant l'oportunitat al rival a sumar sense gaire esforç des de la línia de tir lliure. Estàs tirant pedres a la pròpia teulada.
3. És anar al límit a cada acció. Un equip que fa un bàsquet honest no permet jugar al rival, sinó que li posa dificultats a cada acció, a cada passada. No hi ha un tros del camp que li cedeixen, sinó que el rival ha de conquerir cada metre quadrat de la pista.
4. És no protestar als àrbitres. Es perden moltes energies queixant-se. El primer pas és que no ho facin els tècnics, i que mica en mica els jugadors vagin oblidant els àrbitres, i es dediquin només a jugar. És un procés llarg però que mica en mica va donant els seus fruits.
5. És jugar sense retrets entre companys. Es perden energies amb les queixes als àrbitres, però tot sovint també hi ha retrets entre companys. La gent no anima des de la banqueta sinó que fa posar nerviosos els que estan a pista, interpreten el que fan, els diuen què han de fer i què no.
6. És no especular amb el resultat. No és qüestió de deixar-se guanyar per sortir afavorit en un creuament de promoció, o per fer-li el favor a un altre equip amb el propi resultat. Jugar sense pensar en tercers, per guanyar cada partit.
7. És respectar que juguen els que fiquen i van al límit. De vegades ens pensem que cal donar minuts a qui no se'ls mereixen, mentre que oblidem que algú ha de merèixer els minuts abans de posar-lo a la pista. Que jugui algú que no ha fet prou, que no està prou encertat de cara a cistella o no va al límit, suposa un greuge pels companys, encara que no ho denunciïn.
Tot plegat, un bàsquet honest defensat pels entrenadors i executat pels esportistes acaba deixant la seva empremta. Un entrenador experimentat aprèn a veure-ho en els petits detalls, en la comunicació no verbal, el les oscil·lacions de rendiment durant el partit. Per que un aposta per un bàsquet honest i primer el pots jugar un o dos quarts, després acabes fent-ho durant tot el partit.
Però tanmateix seguiré parlant de direcció d'equip, i de la manera com podem veure la ma dels entrenadors en el joc de l'equip. Aquest darrer cap de setmana vaig veure un partit de 1ª Catalana femenina, i en veure com van afrontar el partit, vaig pensar que volia dedicar-los un post amb aquest títol: bàsquet honest.
En què consisteix fer o defensar un bàsquet honest? Bàsicament és ser fidel a una idea de joc que procura no especular ni fer-li el joc a les condicions canviants del partit. A 5 punts o a 15, seguir amb la idea clara de fer bé les coses.
Un equip planteja un bàsquet honest quan els seus entrenadors proposen una sèrie d'aspectes, i els esportistes porten a terme aquestes indicacions. Les característiques pròpies d'un bàsquet honest són:
1. És una mirada al joc. Com et prens el joc indica si, d'alguna manera, la teva és una posta honesta i responsable. No és honest posar un jugador, per exemple, per fer faltes a algun rival.
2. És jugar sense faltes. És bàsic no entrar en una espiral de faltes. Si entres en els darrers dos o tres minuts fent faltes a tort i a dret, el que et trobes es que estan matant el joc i donant l'oportunitat al rival a sumar sense gaire esforç des de la línia de tir lliure. Estàs tirant pedres a la pròpia teulada.
3. És anar al límit a cada acció. Un equip que fa un bàsquet honest no permet jugar al rival, sinó que li posa dificultats a cada acció, a cada passada. No hi ha un tros del camp que li cedeixen, sinó que el rival ha de conquerir cada metre quadrat de la pista.
4. És no protestar als àrbitres. Es perden moltes energies queixant-se. El primer pas és que no ho facin els tècnics, i que mica en mica els jugadors vagin oblidant els àrbitres, i es dediquin només a jugar. És un procés llarg però que mica en mica va donant els seus fruits.
5. És jugar sense retrets entre companys. Es perden energies amb les queixes als àrbitres, però tot sovint també hi ha retrets entre companys. La gent no anima des de la banqueta sinó que fa posar nerviosos els que estan a pista, interpreten el que fan, els diuen què han de fer i què no.
6. És no especular amb el resultat. No és qüestió de deixar-se guanyar per sortir afavorit en un creuament de promoció, o per fer-li el favor a un altre equip amb el propi resultat. Jugar sense pensar en tercers, per guanyar cada partit.
7. És respectar que juguen els que fiquen i van al límit. De vegades ens pensem que cal donar minuts a qui no se'ls mereixen, mentre que oblidem que algú ha de merèixer els minuts abans de posar-lo a la pista. Que jugui algú que no ha fet prou, que no està prou encertat de cara a cistella o no va al límit, suposa un greuge pels companys, encara que no ho denunciïn.
Tot plegat, un bàsquet honest defensat pels entrenadors i executat pels esportistes acaba deixant la seva empremta. Un entrenador experimentat aprèn a veure-ho en els petits detalls, en la comunicació no verbal, el les oscil·lacions de rendiment durant el partit. Per que un aposta per un bàsquet honest i primer el pots jugar un o dos quarts, després acabes fent-ho durant tot el partit.
POCHETTINO, FLOR D'UN DIA?
El RCD Espanyol ha passat un 2008 que ha estat un annus terribilis. La segona volta la la lliga 2007-08 amb Valverde a la banqueta, així com la primera volta de la 08-09 amb Márquez i després "Mané", han estat un veritable suplici.
L'arribada de Pochettino a la banqueta espanyolista s'ha saldat, fins a diu d'avui, amb un bagatge en resultats que és continuista en relació a l'etapa Mané. De moment han estat dos espats, un sense gols i l'altre 1-1.
Pochettino ve avalat per un prestigiós passat com a jugador, i algunes de les coses a les que es referien els periodistes els dies propers a la seva presentació va ser que era "amic" dels pesos pesant en el vestidor, De la Peña i Tamudo.
Em llenço a la piscina i faré una breu descripció de les llums i ombres del que poden ser els propers mesos de Pochettino a la banqueta espanyolista. Començaré per aquells aspectes que l'avalen i continuaré pels que poden enfonsar la seva incipient carrera com tècnic.
1. Connexió amb l'èxit esportiu. L'afició de l'Espanyol, més acostumada a patir que a gaudir del joc del seu equip, guarda un bell record del brau capità espanyolista, present a les dues darreres fites del conjunt blanc-i-blau (Copes de Rei del 2000 i 2006).
2. Joventut. Pochettino té un perfil que, en una secció d'ofertes laborals, podria aparèixer com "jove i dinàmic". Aporta empenta per un projecte que té dificultats per rodar i tirar endavant. Despunta la seva il·lusió i la capacitat de transmetre-la. Sense anar més lluny, en la roda de premsa després de l'empat amb el Barça va dir: "Porto tres dies sense gairebé dormir".
3. Anar a millor. Pochettino té al seu favor que la situació de l'equip difícilment pot anar a pitjor. Tot el que sigui guanyar algun partit en les properes setmanes serà més que el trist balanç d'empats i derrotes que "Mané".
4. Sintonia amb les "vaques sagrades". Tamudo i De la Peña poden sentir-se acompanyats per la presència de Pochettino, així com també Luis Gracia. Aquesta relació o vincle pot ajuda a sortir de la situació actual, força dificultosa, però és dubtós que sigui un factor positiu de cara el futur a mig termini.
5. Confusió dels rols. L'amistat que uneix a Pochettino amb alguns dels components actuals de la plantilla se li pot girar en contra. La relació, al meu entendre massa simètrica, pot arribar a portar a confusions en quan als rols que ocupen cadascú d'ells. Per una banda Pochettino haurà de construir el seu rol sobre la base de la relació existent, un aspecte sempre dificultós. Per una altra banda, l'equip necessita de més líders a banda del ja coneguts i, en les darreres setmanes, absents.
6. Desconeixement dels sistemes d'entrenament. Pochettino arriba pràcticament sense bagatge com entrenador. Això el pot portar a ser un entrenador inexpert, encara que si s'ha rodejat d'un ajudant i un preparador físic prou experimentats, pot anar aprenent algunes coses sobre la marxa. La seva etapa com jugador l'ajudarà, però no és el mateix jugar que entrenar.
7. Identificar el seu prestigi com jugador amb la seva autoritat naixent com entrenador. Pochettino corre el risc de cremar la seva credibilitat no a partir del que ofereixi com a tècnic, sinó per l'herència o, millori dit, patrimoni adquirit com jugador. Ell ha de poder crear-se la seva pròpia autoritat més enllà de la imatge que pot mantenir com brillant i contundent central.
8. Què oferirà després de ser fixat com revulsiu? Un entrenador que arriba a mitja campanya de vegades dona el tomb a la situació, però és clau trobar què oferirà després de les primeres setmanes, quan l'efecte de motivació i novetat es va apaivagant. Quins seran els aspectes diferenciadors de l'estil Pochettino?
De moment hem vist com han insistit per tots costats que confia en els que hi són (un tòpic ben futbolístic), que ell arriba amb molta il·lusió de treballar i que, en el seu discurs, com bon argentí que és, es nota que es capaç de marejar la perdiu. Veurem si les paraules no se les endú el vent.
L'arribada de Pochettino a la banqueta espanyolista s'ha saldat, fins a diu d'avui, amb un bagatge en resultats que és continuista en relació a l'etapa Mané. De moment han estat dos espats, un sense gols i l'altre 1-1.
Pochettino ve avalat per un prestigiós passat com a jugador, i algunes de les coses a les que es referien els periodistes els dies propers a la seva presentació va ser que era "amic" dels pesos pesant en el vestidor, De la Peña i Tamudo.
Em llenço a la piscina i faré una breu descripció de les llums i ombres del que poden ser els propers mesos de Pochettino a la banqueta espanyolista. Començaré per aquells aspectes que l'avalen i continuaré pels que poden enfonsar la seva incipient carrera com tècnic.
1. Connexió amb l'èxit esportiu. L'afició de l'Espanyol, més acostumada a patir que a gaudir del joc del seu equip, guarda un bell record del brau capità espanyolista, present a les dues darreres fites del conjunt blanc-i-blau (Copes de Rei del 2000 i 2006).
2. Joventut. Pochettino té un perfil que, en una secció d'ofertes laborals, podria aparèixer com "jove i dinàmic". Aporta empenta per un projecte que té dificultats per rodar i tirar endavant. Despunta la seva il·lusió i la capacitat de transmetre-la. Sense anar més lluny, en la roda de premsa després de l'empat amb el Barça va dir: "Porto tres dies sense gairebé dormir".
3. Anar a millor. Pochettino té al seu favor que la situació de l'equip difícilment pot anar a pitjor. Tot el que sigui guanyar algun partit en les properes setmanes serà més que el trist balanç d'empats i derrotes que "Mané".
4. Sintonia amb les "vaques sagrades". Tamudo i De la Peña poden sentir-se acompanyats per la presència de Pochettino, així com també Luis Gracia. Aquesta relació o vincle pot ajuda a sortir de la situació actual, força dificultosa, però és dubtós que sigui un factor positiu de cara el futur a mig termini.
5. Confusió dels rols. L'amistat que uneix a Pochettino amb alguns dels components actuals de la plantilla se li pot girar en contra. La relació, al meu entendre massa simètrica, pot arribar a portar a confusions en quan als rols que ocupen cadascú d'ells. Per una banda Pochettino haurà de construir el seu rol sobre la base de la relació existent, un aspecte sempre dificultós. Per una altra banda, l'equip necessita de més líders a banda del ja coneguts i, en les darreres setmanes, absents.
6. Desconeixement dels sistemes d'entrenament. Pochettino arriba pràcticament sense bagatge com entrenador. Això el pot portar a ser un entrenador inexpert, encara que si s'ha rodejat d'un ajudant i un preparador físic prou experimentats, pot anar aprenent algunes coses sobre la marxa. La seva etapa com jugador l'ajudarà, però no és el mateix jugar que entrenar.
7. Identificar el seu prestigi com jugador amb la seva autoritat naixent com entrenador. Pochettino corre el risc de cremar la seva credibilitat no a partir del que ofereixi com a tècnic, sinó per l'herència o, millori dit, patrimoni adquirit com jugador. Ell ha de poder crear-se la seva pròpia autoritat més enllà de la imatge que pot mantenir com brillant i contundent central.
8. Què oferirà després de ser fixat com revulsiu? Un entrenador que arriba a mitja campanya de vegades dona el tomb a la situació, però és clau trobar què oferirà després de les primeres setmanes, quan l'efecte de motivació i novetat es va apaivagant. Quins seran els aspectes diferenciadors de l'estil Pochettino?
De moment hem vist com han insistit per tots costats que confia en els que hi són (un tòpic ben futbolístic), que ell arriba amb molta il·lusió de treballar i que, en el seu discurs, com bon argentí que és, es nota que es capaç de marejar la perdiu. Veurem si les paraules no se les endú el vent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
