Como la película de Almodóvar, los entrenadores "volvemos" a las cosas que explicamos a nuestros jugadores. Las volvemos a explicar, por que muchas veces no es la primera vez que las pronunciamos ante nuestro público, pero no sólo las explicamos de nuevo, sino que ciertamente las aprendemos de una nueva manera.
Hay un dicho chino que dice que no es maestro quien no aprende de nuevo mientras enseña (o algo parecido). En una época de recetas para asegurar el éxito, se me antoja imprescindible abrir todos nuestros poros a la experiencia de lo nuevo.
Podemos caer, sin embargo, en el desenfreno de hacer cada día algo nuevo. Y como reza el lema de este artículo, la importancia de lo que hagamos sólo se puede mostrar de una manera: volviendo una y otra vez sobre aquello importante. Para que nuestros jugadores puedan com-prender y notar la huella que estamos dejando marcada en su persona, en su juego colectivo, en la jugada ensayada.
Alabo lo nuevo pero me aferro a volver a lo que empezamos a saber y es importante. Si no reforzamos las estructuras mentales y las vivencias en los jugadores de aquello que resulta crucial para su desarrollo y rendimiento, no conseguiremos una verdadera eclosión del equipo. Sólo lo que nos deja una marca, una huella, nos sirve para des-marcarnos del trabajo superficial, aquél que los deja indiferentes a lo que hayamos hecho.
La indiferencia surge de no re-marcar con suficiente claridad lo que estamos trabajando. Cuando ahondamos en un aspecto estamos invirtiendo en dejar claro que ese aspecto es diferente, que merece la pena no arrinconarlo en nuestra indiferencia. Y volviendo sobre lo que sabemos (pero no aún lo suficiente) vamos a conocer mejor qué sabemos y a saberlo bien.
dijous, de febrer 01, 2007
dimecres, de gener 31, 2007
VISIONS DE L'APRENENTATGE (PER A UNA REVOLUCIÓ EN LA FORMACIÓ DELS ENTRENADORS/ES)
Darrerament estic fent moltes incursions en els aspectes teòrics i pràctics relacionats amb l'aprenentatge. De la recent descoberta de la tradició del coaching science (sobretot les aportacions britàniques, australianes, canadenques i neozelandeses), m'estic centrant cada cop més en la branca que aborda la formació dels entrenadors (que li diuen coach education o coach development).
En quan a lectures més genèriques pel que fa a psicologia, educació i sociologia, darrerament m'estic inclinant pels grups operatius (Pichón-Riviere), la pragmàtica de la comuniació humana (Bateson, Watzlawick i companyia) i, en la incorporació més recent i sorprenent, per les comunitats de pràctica i la legitimate peripheral participacion, a través de les aportacions dels antropòlegs Jean Lave i Etienne Wenger.
Una vegada dibuixat el marc del que tinc voltant pel cap, volia fer una sèrie de consideracions al voltant de la idea d'aprenentatge que maneguem i continuar amb una sèrie de comentaris per canviar-li la cara a la formació dels entrenadors/es.
APRENDRE ÉS UNA HABILITAT INDIVIDUAL?
Després de molts anys de tirania del QI (Quoficient Intel·lectual), que situa la població i les seves respostes a un test escrit segons una distribució de campana de Gauss, arriba la Intel·ligència Emocional (IE) i Goleman ens té tots a la butxaca. Però darrera d'alguns dels comentaris de Goleman sobre com som les persones hi ha raonaments més interessants, provinents d'investigadors que han anat més lluny. Per exemple, Goleman menciona la teoria de les intel·liències múltiples de Howard Gardner. Però no recordo que mencioni altres teories sinó bàsicament molta recerca biomèdica (i també a Antonio Damasio i el seu ja clàssic El error de Descartes). Volia dir al meu entendre, algunes de les teories "silenciades" per la visió mèdica de Goleman superen amb escreix el plantejament de propi autor.
Penso de seguida que en la nostra societat del QI encara hi ha poc espai per la IE i per altres manifestacions fora de la norma social i cultural. Penso que és desafiant però necessari fer-nos preguntes que, com educadors, cal plantejar-nos. Per exemple, si pensem que el treball en equip és un valor que cal mostrar i sobre el qual treballar en la nostra societat, com és que donem tant poques oportunitats als infants i adolescents per que ho demostrin?
Un exemple proper a mi. Cursos d'entrenador/a. Assignatures que generen camps de coneixement deslligats els uns dels altres, sense crear ponts. Metodologia encara massa magistral al meu gust, en molts casos. Però allà on vull arribar: una avaluació que es centra amb el que l'alumne/a sap i no en la seva manera de interactuar/traballar amb altres aspirants a entrenadors/es. No seria bo que el curs, o com a mínim una part del curs, tingués un pes real en l'avaluació el treball fonamental de crear un coneixement compartit?
Ens centrem molt en allò que l'entrenador/a sap, i no sabem si aquell/a entrenador/a serà bo o bona quan hagi de col·laborar amb un altres entrenador/a en el dia a dia. No li donem les eines per establir un criteri ni l'experiència per generar un grup de treball. Aquesta situació em preocupa molt i em fa pensar en que l'aprenentatge és personal, individual, però que no podem oblidar la seva dimensió social i allò que compartim amb els altres.
Em ve al cap una idea que he llegit fa poc. Si a una persona la aïllem del món, dins una cel·la, les seves estructures de pensament seguiran funcionant en relació a persones i entorns que coneix bé. Seguirà pensant en termes socials, malgrat el seu aïllament. Seran relacions imaginades, però no per deixar d'estar presents físicament podem concloure que desapareixen. Se m'acudia fa uns minuts l'exemple del cine (bé, dels còmics) on acaba X-Men i comença X-Men 2: amb Magneto reclós en un cubicle de plàstic aïllat del món i dels materials metàl·lics, sobre els que té el poder mutant de manipular-los. Doncs Magneto és com qualsevol persona que, malgrat estar aïllada, segueix fent servir la lògica de la relacions socials per pensar i per aprendre.
PER APRENDRE HA D'HAVER EXPERIÈNCIA.
Construim coneixement sobre l'experiència. Les sensacions, els records, les marques que ens deixa al damunt la vida no són un senyal que queda en el buit, en la nostra memòria, en un disc dur personal desconnecat del món. Per seguir amb la metàfora computacional, estem connectats en xarxa amb el món que ens rodeja. Tenim el nostre intranet, però també hi ha un internet que ens porta a estar en contacte amb l'exterior.
Sense experiència, sense estimulació sensorial, el nadó no aprén ni activa aquells mecanismes evolutius que li permeten la maduració. L'estimulació primerenca sempre s'assenyala com un element clau pel posterior desenvolupament cognitiu de la persona. Fins i tot podem dir que els traumes infantils tenen el seu paper per guiar l'aprenentatge, per crear una identitat. En els recents premis Goya, un dels guardonats va dir alguna cosa així com que li agraïa als seus pares que l'haguessin estimat tant i també tots els traumes que li havien causat, que eren material per la seva professió dins del cinema.
Etienne Wenger (no confondre amb Arsene Wenger, tècnic de l'Arsenal, com jo em vaig afanyar en pensar en veure una referència bibliogràfica en un llibre que aborda la temàtica de l'entrenador esportiu com educador) té una teoria força potent sobre l'aprenentatge. Ja he mencionat abans de les anomenades comunitats de pràctica, una de les seves principals aportacions teòriques, però en un video que podeu consultar a Internet he trobat una curiosa idea de la identitat en relació a l'aprenentatge. Ho desenvolupo en el tercer i darrer punt d'aquest article.
APRENENTATGE I IDENTITAT.
En una entrevista en anglès que podeu trobar a una web, Etienne Wenger comenta, quan se li demana quina és la seva aportació principal (cal que cliqueu en el punt 6 per sentir el fragment íntegre) de la seva teoria: "posa realment l'èmfasi en conèixer com una experiència de fer sentit [o bé podríem traduir, també, com crear coneixement] en el context de qui ets tu en el món. [...] la relació entres els individus i les comunitats dins del món social és allò que ens permet de tenir l'experiència de ser un ésser humà."
La identitat doncs és un element central per entendre l'aprenentatge. Cenyir-nos a seguir un currículum de l'assignatura està condemat a ser un fracàs pedagògic i una experiència social empobrida. L'aprenentatge té lloc quan es troben les necessitats de la persona en situació d'aprendre, que vol aprendre, i aquell facilitador que li ha estat assignat, que troba les estratègies per fer possible un entorn d'aprenentatge. Si no entenem que aprendre no és feina dels professors (per molta insitència no aconseguirem res, és absurd refiar-nos de la dita que assenyala que "la letra con sangre entra") sinó de situar als alumnes davant de situacions i idees, però sobretot situacions, que disparin el seu interès, no tindrem èxit en la nostra missió. Cal dissenyar els escenaris d'aprenentatge per que puguin incorporar-se els coneixements i experiències, de manera natural, a la seva identitat personal i professional.
SÍNTESI COLPIDORA: AMB RAÓ NO APRENEN "PROU"
Per acabar vull apuntar una sèrie d'incongruències entre el discurs de l'educació dels entrenadors/es i la pràctica que des de clubs, federacions, societat, etc. es reforça:
En quan a lectures més genèriques pel que fa a psicologia, educació i sociologia, darrerament m'estic inclinant pels grups operatius (Pichón-Riviere), la pragmàtica de la comuniació humana (Bateson, Watzlawick i companyia) i, en la incorporació més recent i sorprenent, per les comunitats de pràctica i la legitimate peripheral participacion, a través de les aportacions dels antropòlegs Jean Lave i Etienne Wenger.
Una vegada dibuixat el marc del que tinc voltant pel cap, volia fer una sèrie de consideracions al voltant de la idea d'aprenentatge que maneguem i continuar amb una sèrie de comentaris per canviar-li la cara a la formació dels entrenadors/es.
APRENDRE ÉS UNA HABILITAT INDIVIDUAL?
Després de molts anys de tirania del QI (Quoficient Intel·lectual), que situa la població i les seves respostes a un test escrit segons una distribució de campana de Gauss, arriba la Intel·ligència Emocional (IE) i Goleman ens té tots a la butxaca. Però darrera d'alguns dels comentaris de Goleman sobre com som les persones hi ha raonaments més interessants, provinents d'investigadors que han anat més lluny. Per exemple, Goleman menciona la teoria de les intel·liències múltiples de Howard Gardner. Però no recordo que mencioni altres teories sinó bàsicament molta recerca biomèdica (i també a Antonio Damasio i el seu ja clàssic El error de Descartes). Volia dir al meu entendre, algunes de les teories "silenciades" per la visió mèdica de Goleman superen amb escreix el plantejament de propi autor.
Penso de seguida que en la nostra societat del QI encara hi ha poc espai per la IE i per altres manifestacions fora de la norma social i cultural. Penso que és desafiant però necessari fer-nos preguntes que, com educadors, cal plantejar-nos. Per exemple, si pensem que el treball en equip és un valor que cal mostrar i sobre el qual treballar en la nostra societat, com és que donem tant poques oportunitats als infants i adolescents per que ho demostrin?
Un exemple proper a mi. Cursos d'entrenador/a. Assignatures que generen camps de coneixement deslligats els uns dels altres, sense crear ponts. Metodologia encara massa magistral al meu gust, en molts casos. Però allà on vull arribar: una avaluació que es centra amb el que l'alumne/a sap i no en la seva manera de interactuar/traballar amb altres aspirants a entrenadors/es. No seria bo que el curs, o com a mínim una part del curs, tingués un pes real en l'avaluació el treball fonamental de crear un coneixement compartit?
Ens centrem molt en allò que l'entrenador/a sap, i no sabem si aquell/a entrenador/a serà bo o bona quan hagi de col·laborar amb un altres entrenador/a en el dia a dia. No li donem les eines per establir un criteri ni l'experiència per generar un grup de treball. Aquesta situació em preocupa molt i em fa pensar en que l'aprenentatge és personal, individual, però que no podem oblidar la seva dimensió social i allò que compartim amb els altres.
Em ve al cap una idea que he llegit fa poc. Si a una persona la aïllem del món, dins una cel·la, les seves estructures de pensament seguiran funcionant en relació a persones i entorns que coneix bé. Seguirà pensant en termes socials, malgrat el seu aïllament. Seran relacions imaginades, però no per deixar d'estar presents físicament podem concloure que desapareixen. Se m'acudia fa uns minuts l'exemple del cine (bé, dels còmics) on acaba X-Men i comença X-Men 2: amb Magneto reclós en un cubicle de plàstic aïllat del món i dels materials metàl·lics, sobre els que té el poder mutant de manipular-los. Doncs Magneto és com qualsevol persona que, malgrat estar aïllada, segueix fent servir la lògica de la relacions socials per pensar i per aprendre.
PER APRENDRE HA D'HAVER EXPERIÈNCIA.
Construim coneixement sobre l'experiència. Les sensacions, els records, les marques que ens deixa al damunt la vida no són un senyal que queda en el buit, en la nostra memòria, en un disc dur personal desconnecat del món. Per seguir amb la metàfora computacional, estem connectats en xarxa amb el món que ens rodeja. Tenim el nostre intranet, però també hi ha un internet que ens porta a estar en contacte amb l'exterior.
Sense experiència, sense estimulació sensorial, el nadó no aprén ni activa aquells mecanismes evolutius que li permeten la maduració. L'estimulació primerenca sempre s'assenyala com un element clau pel posterior desenvolupament cognitiu de la persona. Fins i tot podem dir que els traumes infantils tenen el seu paper per guiar l'aprenentatge, per crear una identitat. En els recents premis Goya, un dels guardonats va dir alguna cosa així com que li agraïa als seus pares que l'haguessin estimat tant i també tots els traumes que li havien causat, que eren material per la seva professió dins del cinema.
Etienne Wenger (no confondre amb Arsene Wenger, tècnic de l'Arsenal, com jo em vaig afanyar en pensar en veure una referència bibliogràfica en un llibre que aborda la temàtica de l'entrenador esportiu com educador) té una teoria força potent sobre l'aprenentatge. Ja he mencionat abans de les anomenades comunitats de pràctica, una de les seves principals aportacions teòriques, però en un video que podeu consultar a Internet he trobat una curiosa idea de la identitat en relació a l'aprenentatge. Ho desenvolupo en el tercer i darrer punt d'aquest article.
APRENENTATGE I IDENTITAT.
En una entrevista en anglès que podeu trobar a una web, Etienne Wenger comenta, quan se li demana quina és la seva aportació principal (cal que cliqueu en el punt 6 per sentir el fragment íntegre) de la seva teoria: "posa realment l'èmfasi en conèixer com una experiència de fer sentit [o bé podríem traduir, també, com crear coneixement] en el context de qui ets tu en el món. [...] la relació entres els individus i les comunitats dins del món social és allò que ens permet de tenir l'experiència de ser un ésser humà."
La identitat doncs és un element central per entendre l'aprenentatge. Cenyir-nos a seguir un currículum de l'assignatura està condemat a ser un fracàs pedagògic i una experiència social empobrida. L'aprenentatge té lloc quan es troben les necessitats de la persona en situació d'aprendre, que vol aprendre, i aquell facilitador que li ha estat assignat, que troba les estratègies per fer possible un entorn d'aprenentatge. Si no entenem que aprendre no és feina dels professors (per molta insitència no aconseguirem res, és absurd refiar-nos de la dita que assenyala que "la letra con sangre entra") sinó de situar als alumnes davant de situacions i idees, però sobretot situacions, que disparin el seu interès, no tindrem èxit en la nostra missió. Cal dissenyar els escenaris d'aprenentatge per que puguin incorporar-se els coneixements i experiències, de manera natural, a la seva identitat personal i professional.
SÍNTESI COLPIDORA: AMB RAÓ NO APRENEN "PROU"
Per acabar vull apuntar una sèrie d'incongruències entre el discurs de l'educació dels entrenadors/es i la pràctica que des de clubs, federacions, societat, etc. es reforça:
- Volem entrenadors reflexius, i se'ns queda sempre pel final proposar activitats que els ajudin a reflexionar (una possibilitat es parlar d'escriure un diari d'experiències).
- Volem entrenadors que tracin el seu propi mètode de treball, creïn un estil propi, i ens afanyem en explicar-los com ho fem nosaltres o com haurien de fer-ho en una situació ideal fora de context, sense lligams amb el que coneixen o el que són.
- Volem entrenadors que facin un treball col·legiat, de la ma amb altres entrenadors i professionals del món de l'esport, i allò que es valora al final dels cursos és el que sap, no com col·labora.
- Volem entrenadors amb "personalitat" (aqui podríem dir que és més o menys sinònim d'identitat) i passem per sobre de la persona, per intentar inculcar una forma de pensar o un paquet de coneixements.
Tot plegat són massa incongruències entre el que demanem als entrenadors/es i els camins que els oferim per formar-se i endevenir veritables aprenents situats en la pràctica social de l'entrenament. Hem de fer un esforç per transformar aquelles pràctiques que ja s'han comprovat inútils o d'un valor molt reduït, i crear un veritable lobby per canviar la formació inicial i continuada dels entrenadors/es.
Parlo sense embuts d'una plataforma que plantegi alternatives al status quo de la formació dels entrenadors/es. Un visió que tingui en compte els aspectes que he apuntat i desenvolupat: (1) l'aprenentatge en la seva dimensió social i compartida, i no només individual; (2) l'experiència com a focus principal dels aprenentatges, més enllà dels contiguts per se; (3) la identitat com un element crucial pel desenvolupament i consolidació de nous aprenentatges en relació al que ja es coneixia, al que ja era la persona.
dimarts, de gener 30, 2007
REFLEXIONS SOBRE EL CLÍNIC A CORNELLÀ
Aquest clínic que he donat a Cornellà el dilluns 29 de gener ha estat el meu primer clínic com a ponent. Curtit en xerrades més formals i amb gent a una aula, així com en els cursos d'entrenador/a, l'experiència es presentava com un repte. Ho portava tot mil·limetrat, encara que l'excés de cel m'ha portat a enllestir abans de temps (i oblidar-me una activitat pel camí). Apunts pels assistents, activitats amb garanties i la decisió i el convenciment per que servís tant pels assistents com pels jugadors, que han estat fabulosos en la seva actitud i treball.
Les cares conegudes a la graderia i la gran afluència m'animaven a fer les meves aportacions sense tallar-me un pel i amb intenció de trencar amb el discurs dominant. He vist al Xavi Martin i l'Albert Albiol (del meu passat recent a l'AB Premià), el Richi, la Irene, el Dani Ponsico, el Jaume Canut i el Cristian (aquests tres últims del BAM, daixò ja fa una mica més de temps), el Sebastián (de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi de Psicòlegs), el Sergio Balboa, el Xavi Torrent, el Josep Marquez (entrenadors dels Salesians de Mataró, on actualment coordino), i alguns més que em deixo. Potser hi ha hagut algú que ni m'he pogut fixar si hi era, intentava mirar a la graderia i em perdia amb tantes cares. Potser han estat 80 o 90 assistents.
M'ho he passat d'allò més bé, he gaudit molt amb els jugadors dels que he disposat per les demostracions i de poder explicar les meves idees pel treball de la comunicació, la percepció i la decisió. He pensat que podria penjar les claus que he donat als assistents sobre el treball del clínic. A continuació podeu llegir la "filosofia" del clínic.
La meva visió sobre l'entrenament en el bàsquet: anem a treballar les àrees de la percepció, la decisió i la comunicació
1. Considero que hi ha un èmfasi excessiu en els entrenaments sobre el treball de la tècnica i un dèficit en el treball de la tàctica (la presa de decisió).
El mètode tradicional o analític es centra en la correcta execució de les habilitats tècniques. El mètode actiu o global pretén incidir en les habilitats tècniques però a través de la presentació de jocs i situacions jugades. El jugador/a intel·ligent és aquell que sap respondre davant de les circumstàncies del joc: ha hagut de viure una certa varietat de situacions per poder resultar "creatiu". Hem d'exposar-los a aquestes situacions farcides d'estímuls.
2. No és possible el desenvolupament tàctic de l'esportista sense una estimulació perceptiva adequada.
Cal fer un treball perceptiu que faciliti el treball tàctic, que permeti percebre amb acurada rapidesa per permetre la decisió instantània. No surten jugadors/es per una habilitat innata sinó per que combinem les seves qualitats físiques i psicològiques amb un treball adequat de les habilitats tècniques, tàctiques i estratègiques. Si ens centrem en el desenvolupament tàctic, cal que tinguem en compte que la percepció dels estímuls de l'entorn són uns emergents necessaris per a la bona presa de decisió.
3. Penso que una altra de les condicions per un bon treball de la tàctica, a banda de situacions farcides d'estímuls, és treballar el joc reduït (2x2, 3x3).
No cal dir que el bàsquet des d'un punt de vista d'entrenamemt seriós és molt més que fer "contraatac d'11, tir i 5x5". El joc reduït és per a mi, des de fa molts anys, la pedra angular del meu sistema de treball. Traslladar les necessitats del joc col·lectiu a situacions reduïdes és per mi una obsessió. Esmicolar els conceptes de joc pel meu equip i fer possibles connexions dins del joc és una prioritat total de la meva planificació.
4. El treball del feedback a nivell de sensacions i a través del video.
Sovint, en acabar les sessions, intento que els jugadors/es (sobretot en equips de formació) recuperin sensacions viscudes durant les activitats que hem fet. També intento que recordin conceptes o estructures de joc que hàgim treballat. Aquestes sensacions i vivències crec que són un bagatge proscrit de l'educació esportiva. Ara que es parla tant d'educació i d'intel·ligència emocionals cal tenir en compte també aquest aspecte a l'esport.
El video és un instrument molt útil per que els jugadors/es puguin avaluar el seu joc i també la seva actitud a la pista. Podem veure-hi molts detalls de comunicació no verbal. L'aportació a l'equip es mesura en funció de cadascuna de les subjectivitats que en formen part. Ara però, aquestes subjectivitats necessiten tenir un mirall on poder-se veure de més a prop, analitzar-se, reflexionar. Una sessió breu de video (uns 20 o 25 minuts) comentat pels propis jugadors (no parlo d'un video en que els entrenadors/es parlem i aturem i corregim) resulta un instrument didàctic fenomenal. Proveu-ho!
5. La comunicació és un element bàsic en el rendiment de l'equip.
Hi ha tres aspectes de la comunicació que jo intento treballar amb els meus equips:
a. La comunicació durant el transcurs de la jugada. Aquesta inclou durant els entrenaments també, com apuntava abans, en situacions de joc reduït i també totes les situacions amb oposició. És la que con-forma el bagatge del joc d'equip. Hi ha equips que es comuniquen més i d'altres menys. Mostraré en algunes activitats avui, sobretot pel que fa a aspectes de comunicació defensiva.
b. La comunicació sobre les decisions i la lectura del joc a posteriori. Aquesta és una informació que podem incentivar que comparteixin els jugadors/es. És un recurs que de vegades es passa per alt, però que resulta molt valuós. Poder compartir els punts de vista dels altres sobre com han vist la jugada és d'un incalculable valor, un "tresor", ja que augmenta el coneixement individual i del grup, així com la sensació de ser "autors".
c. La comunicació sobre la comunicació. L'equip necessita moments per parlar de com es relacionen, quines maneres tenen de dir-se les coses, de tractar de sintonitzar i parlar en un mateix llenguatge. Podem buscar activitats de pista o esporàdicament en l'aula per promoure aquest tipus de comunicació.
Les cares conegudes a la graderia i la gran afluència m'animaven a fer les meves aportacions sense tallar-me un pel i amb intenció de trencar amb el discurs dominant. He vist al Xavi Martin i l'Albert Albiol (del meu passat recent a l'AB Premià), el Richi, la Irene, el Dani Ponsico, el Jaume Canut i el Cristian (aquests tres últims del BAM, daixò ja fa una mica més de temps), el Sebastián (de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi de Psicòlegs), el Sergio Balboa, el Xavi Torrent, el Josep Marquez (entrenadors dels Salesians de Mataró, on actualment coordino), i alguns més que em deixo. Potser hi ha hagut algú que ni m'he pogut fixar si hi era, intentava mirar a la graderia i em perdia amb tantes cares. Potser han estat 80 o 90 assistents.
M'ho he passat d'allò més bé, he gaudit molt amb els jugadors dels que he disposat per les demostracions i de poder explicar les meves idees pel treball de la comunicació, la percepció i la decisió. He pensat que podria penjar les claus que he donat als assistents sobre el treball del clínic. A continuació podeu llegir la "filosofia" del clínic.
La meva visió sobre l'entrenament en el bàsquet: anem a treballar les àrees de la percepció, la decisió i la comunicació
1. Considero que hi ha un èmfasi excessiu en els entrenaments sobre el treball de la tècnica i un dèficit en el treball de la tàctica (la presa de decisió).
El mètode tradicional o analític es centra en la correcta execució de les habilitats tècniques. El mètode actiu o global pretén incidir en les habilitats tècniques però a través de la presentació de jocs i situacions jugades. El jugador/a intel·ligent és aquell que sap respondre davant de les circumstàncies del joc: ha hagut de viure una certa varietat de situacions per poder resultar "creatiu". Hem d'exposar-los a aquestes situacions farcides d'estímuls.
2. No és possible el desenvolupament tàctic de l'esportista sense una estimulació perceptiva adequada.
Cal fer un treball perceptiu que faciliti el treball tàctic, que permeti percebre amb acurada rapidesa per permetre la decisió instantània. No surten jugadors/es per una habilitat innata sinó per que combinem les seves qualitats físiques i psicològiques amb un treball adequat de les habilitats tècniques, tàctiques i estratègiques. Si ens centrem en el desenvolupament tàctic, cal que tinguem en compte que la percepció dels estímuls de l'entorn són uns emergents necessaris per a la bona presa de decisió.
3. Penso que una altra de les condicions per un bon treball de la tàctica, a banda de situacions farcides d'estímuls, és treballar el joc reduït (2x2, 3x3).
No cal dir que el bàsquet des d'un punt de vista d'entrenamemt seriós és molt més que fer "contraatac d'11, tir i 5x5". El joc reduït és per a mi, des de fa molts anys, la pedra angular del meu sistema de treball. Traslladar les necessitats del joc col·lectiu a situacions reduïdes és per mi una obsessió. Esmicolar els conceptes de joc pel meu equip i fer possibles connexions dins del joc és una prioritat total de la meva planificació.
4. El treball del feedback a nivell de sensacions i a través del video.
Sovint, en acabar les sessions, intento que els jugadors/es (sobretot en equips de formació) recuperin sensacions viscudes durant les activitats que hem fet. També intento que recordin conceptes o estructures de joc que hàgim treballat. Aquestes sensacions i vivències crec que són un bagatge proscrit de l'educació esportiva. Ara que es parla tant d'educació i d'intel·ligència emocionals cal tenir en compte també aquest aspecte a l'esport.
El video és un instrument molt útil per que els jugadors/es puguin avaluar el seu joc i també la seva actitud a la pista. Podem veure-hi molts detalls de comunicació no verbal. L'aportació a l'equip es mesura en funció de cadascuna de les subjectivitats que en formen part. Ara però, aquestes subjectivitats necessiten tenir un mirall on poder-se veure de més a prop, analitzar-se, reflexionar. Una sessió breu de video (uns 20 o 25 minuts) comentat pels propis jugadors (no parlo d'un video en que els entrenadors/es parlem i aturem i corregim) resulta un instrument didàctic fenomenal. Proveu-ho!
5. La comunicació és un element bàsic en el rendiment de l'equip.
Hi ha tres aspectes de la comunicació que jo intento treballar amb els meus equips:
a. La comunicació durant el transcurs de la jugada. Aquesta inclou durant els entrenaments també, com apuntava abans, en situacions de joc reduït i també totes les situacions amb oposició. És la que con-forma el bagatge del joc d'equip. Hi ha equips que es comuniquen més i d'altres menys. Mostraré en algunes activitats avui, sobretot pel que fa a aspectes de comunicació defensiva.
b. La comunicació sobre les decisions i la lectura del joc a posteriori. Aquesta és una informació que podem incentivar que comparteixin els jugadors/es. És un recurs que de vegades es passa per alt, però que resulta molt valuós. Poder compartir els punts de vista dels altres sobre com han vist la jugada és d'un incalculable valor, un "tresor", ja que augmenta el coneixement individual i del grup, així com la sensació de ser "autors".
c. La comunicació sobre la comunicació. L'equip necessita moments per parlar de com es relacionen, quines maneres tenen de dir-se les coses, de tractar de sintonitzar i parlar en un mateix llenguatge. Podem buscar activitats de pista o esporàdicament en l'aula per promoure aquest tipus de comunicació.
dissabte, de gener 27, 2007
L'EXPERIÈNCIA ÉS UN GRAU
Sovint sentim aquesta frase parlant de la vida. Però considero que en l'esport també val, i que és ben certa. Ho pensava mentre conduïa tornant del partit d'aquest dissabte, després d'una reflexió que he compartit amb els meus jugadors abans de jugar el partit i d'entrar amb els detalls del rival i de les nostres claus pel partit. "Abans de parlar del partit, us vull comentar un fet. Des de fa unes setmanes esteu parlant més, compartint més informació sobre les vostres decisions del joc. Sobretot s'ha notat en els entrenaments, durant les pauses dins de l'exercici o quan aneu a beure aigua. Aquesta informació que cada dia que passa compartiu més tots plegats és un veritable tresor, un autèntic aprenentatge individual i d'equip. Us felicito per estar-la compartint".
EXPERIÈNCIA DEL JUGADOR/A. El rendiment del jugador/a no només augmenta amb el pas dels entrenaments, dels fonaments treballats, sinó també amb el pas de les temporades. Els coneixedors de la teoria de l'entrenament parlen que les millores en els esportistes són més notòries d'una temporada a altra, més que no pas dins de la mateixa temporada. I no es refereixen a que es faci un treball extra durant l'estiu (que també pot ajudar), sinó al cúmul d'experiència sobre el joc que s'assimila.
EXPERIÈNCIA DE L'EQUIP. Mai entrenem el mateix equip, encara que repetim d'una temporada per l'altra amb un equip els mateixos jugadors/es. L'experiència de l'equip pren diferents formes: una seria la que he apuntat en el primer paràgraf, la informació compartida que es construeix alhora de manera explícita, verbal, dialogada, i que és constitueix com a coneixement individual i d'equip. Una altra seria el coneixement o la comunicació no verbal, aquella mirada que és suficient per buscar una porta enrera o aquell bloc directe que els protagonistes llegeixen a la perfecció. Allò explícit i verbal es complementa, quan es treballa bé de debó, amb allò implícit i no verbal, i esdevenen uns blocs d'informació que serveixen per assolir un rendiment cada cop més alt, així com més regular i consistent.
EXPERIÈNCIA DE L'ENTRENADOR/A. És un element fonamental d'allò que oferim com entrenadors/es. No parlo de les jugades i sistemes que portem a sobre, ni de la metodologia d'entrenament que portem d'un equip a un altre de nou. Parlo de conèixer a un nivell més profund, de com com s'estructuren les relacions humanes i també dels paranys que podem posar-nos a nosaltres mateixos en el dia a dia. Coneixent-nos millor cada temporada que passa, assaborint les complexes relacions humanes i també gràcies a tenir plena consciència de com actuem nosaltres, és com podem arribar a desenvolupar un estil de direcció d'equip que funcioni. Basant-nos en la nostra experiència, podem estructurar quelcom ple d'intel·ligència, coherència i dirigit a l'èxit.
EXPERIÈNCIA DEL JUGADOR/A. El rendiment del jugador/a no només augmenta amb el pas dels entrenaments, dels fonaments treballats, sinó també amb el pas de les temporades. Els coneixedors de la teoria de l'entrenament parlen que les millores en els esportistes són més notòries d'una temporada a altra, més que no pas dins de la mateixa temporada. I no es refereixen a que es faci un treball extra durant l'estiu (que també pot ajudar), sinó al cúmul d'experiència sobre el joc que s'assimila.
EXPERIÈNCIA DE L'EQUIP. Mai entrenem el mateix equip, encara que repetim d'una temporada per l'altra amb un equip els mateixos jugadors/es. L'experiència de l'equip pren diferents formes: una seria la que he apuntat en el primer paràgraf, la informació compartida que es construeix alhora de manera explícita, verbal, dialogada, i que és constitueix com a coneixement individual i d'equip. Una altra seria el coneixement o la comunicació no verbal, aquella mirada que és suficient per buscar una porta enrera o aquell bloc directe que els protagonistes llegeixen a la perfecció. Allò explícit i verbal es complementa, quan es treballa bé de debó, amb allò implícit i no verbal, i esdevenen uns blocs d'informació que serveixen per assolir un rendiment cada cop més alt, així com més regular i consistent.
EXPERIÈNCIA DE L'ENTRENADOR/A. És un element fonamental d'allò que oferim com entrenadors/es. No parlo de les jugades i sistemes que portem a sobre, ni de la metodologia d'entrenament que portem d'un equip a un altre de nou. Parlo de conèixer a un nivell més profund, de com com s'estructuren les relacions humanes i també dels paranys que podem posar-nos a nosaltres mateixos en el dia a dia. Coneixent-nos millor cada temporada que passa, assaborint les complexes relacions humanes i també gràcies a tenir plena consciència de com actuem nosaltres, és com podem arribar a desenvolupar un estil de direcció d'equip que funcioni. Basant-nos en la nostra experiència, podem estructurar quelcom ple d'intel·ligència, coherència i dirigit a l'èxit.
dijous, de gener 25, 2007
SCOOP, UNA VISITA OBLIGADA
Us adreço a una gran web de curiositats i vida arran de pista, túnel de vestidor i el que es cou a l'ombra dels focus.
El blog de Jordi Vila (que ens els darrers anys ha treballat de redactor a El 9 Esportiu) és una veritable delícia. Fa unes setmanes parlava d'un altre blog, el de Psicobasket, i avui no em podia estar de donar-vos el link per aquest fabulós blog:
http://rookie-scoop.blogspot.com/
Aprofiteu les properes setmanes: en Jordi està ara a Nova York seguint una pila de partits i ens dona informació fresca del que passa l'hora i mitja abans, i l'hora després, dels partits NBA. Una visió diferent del món del bàsquet. Al Torneig d'Hospitalet vam coincidir després d'anys sense veure'ns i em va explicar que després de passar per Manhattan agafarà el cotxe i farà carretera. Una experiència que jo ja he provat i que segur serà especial i que la compartirà amb els lectors del seu blog. Animeu-vos!
Jo em postulo com un altre gran adminador de Steve Nash com a esportista i com persona.
El blog de Jordi Vila (que ens els darrers anys ha treballat de redactor a El 9 Esportiu) és una veritable delícia. Fa unes setmanes parlava d'un altre blog, el de Psicobasket, i avui no em podia estar de donar-vos el link per aquest fabulós blog:
http://rookie-scoop.blogspot.com/
Aprofiteu les properes setmanes: en Jordi està ara a Nova York seguint una pila de partits i ens dona informació fresca del que passa l'hora i mitja abans, i l'hora després, dels partits NBA. Una visió diferent del món del bàsquet. Al Torneig d'Hospitalet vam coincidir després d'anys sense veure'ns i em va explicar que després de passar per Manhattan agafarà el cotxe i farà carretera. Una experiència que jo ja he provat i que segur serà especial i que la compartirà amb els lectors del seu blog. Animeu-vos!
Jo em postulo com un altre gran adminador de Steve Nash com a esportista i com persona.
dimarts, de gener 23, 2007
RAONAMENTS INFANTIL I ADULT EN ELS ESPORTISTES
"Aqui sembla haver una coexistència difícil entre actors que creuen que volen més poder o no, i actors desitjant desenvolupar poder o no" (Robyn L. Jones i Martyn Standage)
La imatge que ens ressona interiorment sobre la relació entrenador-esportista és, encara avui, la imatge d'un líder i uns seguidors/es. El pas del temps ha mostrat una evolució conceptual i a demostrar (de manera teòrica però també pràctica) que el lideratge no és qüestió exclusiva de l'entrenador, sinó que els esportistes tenen també un paper reservat en tot això.
Les pràctiques i usos en la direcció d'equips es modifiquen però no sense una certa dificultat, una cera resistència. També podem parlar d'una desconfiança envers noves maneres de coordinar grups, una idea o creença que flota a l'esfera de la cultura esportiva, poc donada als canvis.
Malgrat aquests canvis es van donant, el pes de la tradició d'arrel autoritària resulta feixuga i condiciona enormement el desenvolupament dels esportistes, així com dels entrenadors/es. Les expectatives d'allò que ofereix un entrenador/a estan condicionades no només per allò que l'entrenador/a desitja oferir, sinó també per allò que els esportistes esperen d'ell/a.
La visió de l'esportista d'allò que espera dels entrenadors/es ens ha de fer pensar que tenim condicionants, però no hem de limitar-nos a les seves inquietuds. Allò que esperen de nosaltres és un element més del context en el que entrenem, i per tant hem de tenir-los en compte si volen intevindre amb èxit.
Sovint els esportistes busquen fora de la seva pròpia actuació explicacions per justificar el seu rendiment; enlloc de mirar cap a ells mateixos miren el rendiment dels altres esportistes, dels rivals, com la clau per entendre les victòries i les derrotes. Nosaltres els he de fer de miralls per que, enlloc de projectar la derrota de la seva actuació cap enfora, puguin mirar-se de nou a ells/es mateixos/es.
L'actitud de l'esportista, sobretot el raonament que pot fer servir per explicar i articular el seu projecte esportiu, pot tenir dues versions que tot seguit repassarem. Una seria el raonament o actitud infantil, que es resumeix dient que l'esportista no es fa càrrec del que li passa sinó que considera que està exposat forces que no controla. Si el vent bufa cap una banda, no hi podem fer res.
El raonament infantil pretén des-responsabilitzar-se de les accions pròpies. La tendència és a aixoplugar-se sota la imatge d'un adult responsable i protector, un adult que és qui actua i qui ha de canvia coses per aconseguir que allò que ha deixa de funcionar funcioni. Algunes expressions que acompanyen aquest raonament infantil són:
La imatge que ens ressona interiorment sobre la relació entrenador-esportista és, encara avui, la imatge d'un líder i uns seguidors/es. El pas del temps ha mostrat una evolució conceptual i a demostrar (de manera teòrica però també pràctica) que el lideratge no és qüestió exclusiva de l'entrenador, sinó que els esportistes tenen també un paper reservat en tot això.
Les pràctiques i usos en la direcció d'equips es modifiquen però no sense una certa dificultat, una cera resistència. També podem parlar d'una desconfiança envers noves maneres de coordinar grups, una idea o creença que flota a l'esfera de la cultura esportiva, poc donada als canvis.
Malgrat aquests canvis es van donant, el pes de la tradició d'arrel autoritària resulta feixuga i condiciona enormement el desenvolupament dels esportistes, així com dels entrenadors/es. Les expectatives d'allò que ofereix un entrenador/a estan condicionades no només per allò que l'entrenador/a desitja oferir, sinó també per allò que els esportistes esperen d'ell/a.
La visió de l'esportista d'allò que espera dels entrenadors/es ens ha de fer pensar que tenim condicionants, però no hem de limitar-nos a les seves inquietuds. Allò que esperen de nosaltres és un element més del context en el que entrenem, i per tant hem de tenir-los en compte si volen intevindre amb èxit.
Sovint els esportistes busquen fora de la seva pròpia actuació explicacions per justificar el seu rendiment; enlloc de mirar cap a ells mateixos miren el rendiment dels altres esportistes, dels rivals, com la clau per entendre les victòries i les derrotes. Nosaltres els he de fer de miralls per que, enlloc de projectar la derrota de la seva actuació cap enfora, puguin mirar-se de nou a ells/es mateixos/es.
L'actitud de l'esportista, sobretot el raonament que pot fer servir per explicar i articular el seu projecte esportiu, pot tenir dues versions que tot seguit repassarem. Una seria el raonament o actitud infantil, que es resumeix dient que l'esportista no es fa càrrec del que li passa sinó que considera que està exposat forces que no controla. Si el vent bufa cap una banda, no hi podem fer res.
El raonament infantil pretén des-responsabilitzar-se de les accions pròpies. La tendència és a aixoplugar-se sota la imatge d'un adult responsable i protector, un adult que és qui actua i qui ha de canvia coses per aconseguir que allò que ha deixa de funcionar funcioni. Algunes expressions que acompanyen aquest raonament infantil són:
- "Hi ha algú que hauria de donar-nos una bronca" (nosaltres no som capaços de canviar les coses per nosaltres mateixos, esperem que ho faci l'entrenador/a).
- "Els altres equips juguen el partit de la seva vida contra nosaltres" (assumint que el joc del rival és bo per que sí, no per el que nosaltres li permetem anotar en defensa).
- "Perdem aquests partits i quan arribem al dilluns, és lògic que l'estat d'ànim no sigui bo" (justificant que no podem fer res per canviar i gairebé dient "ai, pobrets de nosaltres, que hem perdut").
L'altre raonament seria de caire adult, assumint l'autoria del que s'està fent i fent front al que està passant. Implica ser coherents i no mirar cap una altra banda quan el rendiment empitjora. Si el rendiment empitjora voldrà dir que estem deixant de fer bé algunes coses, i caldrà afrontar-ho.
El raonament adult o madur no apareix només com a conseqüència del que fem els entrenadors/es. Aquest raonament adult comprèn àrees del desenvolupament personal que sobrepassen la formació esportiva de l'esportista en un sentit estricte, però potser no ens equivoquem si diem que està a l'abast de la nostra intervenció que els jugadors/es el puguin entreveure. Podem fer servir eines per assenyalar que el comportament de l'equip camina cap a la des-responsabilització, i intentar fer-los conscients que malgrat vulguin escapolir-se són ells i elles que decideixen, al final, la sort de l'equip.
D'aquesta manera, la nostra tasca com entrenador/es està en dirigir la nostra atenció, així com no deixar-li desviar la dels jugadors, de la idea que "la nostra sort depèn de les nostres decisions". Quan un equip treballa amb la idea de que les circumstàncies sofertes en la competició són fruit del projecte que cada dia reforcem tots els seus membres, la possibilitat de voler canviar, el projecte de decidir canviar són a l'abast. Una elecció més dels jugadors/es, però en alguns casos L'ELECCIÓ.
dijous, de gener 18, 2007
PENSAMENT RADICAL
Radical no quiere decir "excéntrico", quiere decir céntrico, central. Percibir de un modo radical es percibir la esencia, la raíz del problema.
- Marilyn Ferguson, El mundo de Acuario hoy
I.
El mot "radical" té generalment molt mala premsa. Un radical s'associa amb un extremista. Un extremista és una persona que habita en els extrems, que no entens de punts mitjos, que té una postura extrema. Malgrat això, ser extremista i ser radical no és el mateix, encara que de vegades en confongui.
Per mi radical té un to positiu. Ja ho tenia clar abans de fixar-me en la referència que he trobat llegint un llibre, concretament la cita que encapçala aquest article. Ho pensava després de llegir fa molt de temps Filosofías del underground de Luis Racionero (Anagrama). També recordant les lectures d'alguns pensadors radicals com Paulo Freire i la seva pedagogia crítica, o Antonio Gramsci i la seva visió del paper dels intel·lectuals.
II.
Ferguson m'ha fet pensar en que "radical" és un mot que està ben a prop de la meva visió de la vida. Ser radical en el meu cas és una actitud que afecta sobretot la meva visió de la comunicació, de l'educació, de l'entrenament. Sinònims de radical no serien ni crític, ni tampoc reflexiu.
Penso que el relatiu despreci a aquells que se'ls posa l'etiqueta pejorativa de "radicals" no és per que no abordin problemes centrals i essencials. L'explicació que jo li donc és que per a determinats sectors de la nostra societat els afavoreix promoure una visió centrada en interessos secundaris.
Interessa mirar cap a una altra banda per no crear problemes ni haver de donar explicacions, podrien dir alguns polítics en la privacitat dels seus despatxos. Adonar-nos que hi ha coses més importants pot resultar un element difícil, ja que posaria en una situació còmode aquells que gestionen l'status quo.
Així doncs, la centralitat de la nostra societat sovint està ocupada i farcida d'assumptes d'un interès menor, mentre que els assumptes que haurien de tenir un abordament radical (en el sentit que hem avançat: central, essencial) són deixats sistemàticament al marge.
III.
Els educadors en general, i en concret els entrenadors esportius, hauríem de poder abordar millor els asumptes fonamentals de l'educació esportiva i fer-ho des d'una perspectiva radical. Una visió superficial ens deixaria sense abordar realment la radicalitat. Així, per exemple, podríem dir-nos de manera autocomplaent: "Els jugadors de les noves generaciones no aprecien la figura de l'entrenador", i ens quedaríem tant amples.
El pensament radical ens portaria més enllà d'això que hem dit. Podríem dir, d'una manera més matissada: "Les noves generaciones tenen nous interessos i distraccions, però al cap i a la fi és apassionant viure experiències esportives, tant pel que fa a la vessant física, psicològica com per la de les relacions socials que es generen".
Hi ha circumstàncies centrals per entendre la vida que no ens resulten evidents, que queden fora de la visió dominant, que ens ofereix raonaments de pa sucat amb oli. El pensament radical ens ajuda a recuperar aquelles idees que queden arreconades i que ens permeten interpretar millor el que passa, ja que aborden les problemàtiques centrals d'una manera desafiant i que intenta comprendre-les d'arrel.
- Marilyn Ferguson, El mundo de Acuario hoy
I.
El mot "radical" té generalment molt mala premsa. Un radical s'associa amb un extremista. Un extremista és una persona que habita en els extrems, que no entens de punts mitjos, que té una postura extrema. Malgrat això, ser extremista i ser radical no és el mateix, encara que de vegades en confongui.
Per mi radical té un to positiu. Ja ho tenia clar abans de fixar-me en la referència que he trobat llegint un llibre, concretament la cita que encapçala aquest article. Ho pensava després de llegir fa molt de temps Filosofías del underground de Luis Racionero (Anagrama). També recordant les lectures d'alguns pensadors radicals com Paulo Freire i la seva pedagogia crítica, o Antonio Gramsci i la seva visió del paper dels intel·lectuals.
II.
Ferguson m'ha fet pensar en que "radical" és un mot que està ben a prop de la meva visió de la vida. Ser radical en el meu cas és una actitud que afecta sobretot la meva visió de la comunicació, de l'educació, de l'entrenament. Sinònims de radical no serien ni crític, ni tampoc reflexiu.
Penso que el relatiu despreci a aquells que se'ls posa l'etiqueta pejorativa de "radicals" no és per que no abordin problemes centrals i essencials. L'explicació que jo li donc és que per a determinats sectors de la nostra societat els afavoreix promoure una visió centrada en interessos secundaris.
Interessa mirar cap a una altra banda per no crear problemes ni haver de donar explicacions, podrien dir alguns polítics en la privacitat dels seus despatxos. Adonar-nos que hi ha coses més importants pot resultar un element difícil, ja que posaria en una situació còmode aquells que gestionen l'status quo.
Així doncs, la centralitat de la nostra societat sovint està ocupada i farcida d'assumptes d'un interès menor, mentre que els assumptes que haurien de tenir un abordament radical (en el sentit que hem avançat: central, essencial) són deixats sistemàticament al marge.
III.
Els educadors en general, i en concret els entrenadors esportius, hauríem de poder abordar millor els asumptes fonamentals de l'educació esportiva i fer-ho des d'una perspectiva radical. Una visió superficial ens deixaria sense abordar realment la radicalitat. Així, per exemple, podríem dir-nos de manera autocomplaent: "Els jugadors de les noves generaciones no aprecien la figura de l'entrenador", i ens quedaríem tant amples.
El pensament radical ens portaria més enllà d'això que hem dit. Podríem dir, d'una manera més matissada: "Les noves generaciones tenen nous interessos i distraccions, però al cap i a la fi és apassionant viure experiències esportives, tant pel que fa a la vessant física, psicològica com per la de les relacions socials que es generen".
Hi ha circumstàncies centrals per entendre la vida que no ens resulten evidents, que queden fora de la visió dominant, que ens ofereix raonaments de pa sucat amb oli. El pensament radical ens ajuda a recuperar aquelles idees que queden arreconades i que ens permeten interpretar millor el que passa, ja que aborden les problemàtiques centrals d'una manera desafiant i que intenta comprendre-les d'arrel.
dilluns, de gener 15, 2007
ENS MOU L'EXCEL·LÈNCIA?
De fa ja algun temps trobo diferències entre les organitzacions esportives amb un projecció cap a la supervivència i aquelles que es mouen en termes d'excel·lència.
Les primeres són organitzacions procupades per arribar a final de mes, o millor dit, a arribar a final de temporada i completar un nou curs. Interessa a la gent que les regenta sobretot que els problemes es minimitzin, més que no pas esbrinar què passa. He estat una pila d'anys voltant pel món del bàsquet i les estructures de les organitzacions esportives, sovint i sobre la base del pas del temps, agafen un aspecte de mera supervivència. L'impuls i l'energia per millorar, posar-se al dia, canviar i regirar velles maneres de fer que ja són inútils semblen haver-se esvait.
Les segones són organitzacions que promouen canvis adaptatius a través dels seus membres, sobretot els seus líders, però també de moltes altres persones que hi participen amb diferents càrrecs i responsabilitats. L'entorn canvia, les persones que formen part de l'organització també, els vells temps no tenen necessàriament que ser "els vells bons temps" que es comparen amb l'actualitat i es miren amb nostalgia. La perspectiva ja no és la de minimitzar problemes sinó d'anticipar els escenaris que es trobaran i intentar crear tendències, enlloc de copiar-les o reaccionar tard al que passa. Fem que les coses passin, no deixem que "ens passin" de manera passiva.
Les organitzacions que sobreviuen reaccionen al seu entorn i de vegades intenten afavorir els interessos de la gent que acumula el poder, tenen un ambient ensopit i la gent es sent disconforme amb el que s'ofereix. L'embolcall amb que s'ofereixen els productes i serveis és poc atractiu, encara que se li dona molta importància per la idea de vendre un producte que engresqui. El que de vegades trobem després a dins potser decepciona. Funcionen per funcionar, per seguir l'inèrcia, per intentar seguir en marxa.
Les que busquen l'excel·lència actuen per afavorir activament els interessos dels seus membres, tenen un ambient carregat d'energia i la gent participa de manera il·lusionada. L'embolcall no resulta un element important ja que de seguida es fa visible la seriositat i el compliment d'uns alts nivells de professionalitat i exigència. També es fa evident que el que trobem a dins apassiona i interessa a les persones encarregades de tirar-ho endavant. Funcionen per que es treballa de manera responsable i coordinada.
No hi ha organitzacions que només es moguin per supervivència o només per excel·lència. De vegades diferents departaments o equips de treball dins d'una mateixa organització s'orienten amb metes diferents. Podem dir sense por a equivocar-nos que es combinen diferents orientacions per un mateix projecte esportiu. Malgrat això, podem classificar les organitzacions i identificar-les aviat segons una tendència genèrica.
Cal que els gestors operin dins del marge de l'excel·lència, encara que de vegades ens trobem dinàmiques molt arrelades que és difícil canviar. Segurament el que hauríem de buscar és un perfil d'organització que estigui en consonància amb la nostra manera de treballar. Cal dir que hi ha excel·lents administradors de supervivència (hi ha organitzacions que tenen períodes de transició on no es mira crèixer o millorar sinó mantenir-se) i terribles visionaris de l'excel·lència (que pretenen fer coses fora de l'abast dels recursos i cultura de l'organització on operen).
Seria excel·lent poder entreveure d'avançat les possibilitats de canvi i creixement futur a les organitzacions on tenim opcions d'intervenir. Als coordinadors ens manca una major capacitat per copsar les situacions que poden resultar problemàtiques i, en el fons, necessitem una millor formació teòrica sobre coordinació de grups i disseny de processos per poder afrontar amb èxit la nostra tasca de direcció.
Les primeres són organitzacions procupades per arribar a final de mes, o millor dit, a arribar a final de temporada i completar un nou curs. Interessa a la gent que les regenta sobretot que els problemes es minimitzin, més que no pas esbrinar què passa. He estat una pila d'anys voltant pel món del bàsquet i les estructures de les organitzacions esportives, sovint i sobre la base del pas del temps, agafen un aspecte de mera supervivència. L'impuls i l'energia per millorar, posar-se al dia, canviar i regirar velles maneres de fer que ja són inútils semblen haver-se esvait.
Les segones són organitzacions que promouen canvis adaptatius a través dels seus membres, sobretot els seus líders, però també de moltes altres persones que hi participen amb diferents càrrecs i responsabilitats. L'entorn canvia, les persones que formen part de l'organització també, els vells temps no tenen necessàriament que ser "els vells bons temps" que es comparen amb l'actualitat i es miren amb nostalgia. La perspectiva ja no és la de minimitzar problemes sinó d'anticipar els escenaris que es trobaran i intentar crear tendències, enlloc de copiar-les o reaccionar tard al que passa. Fem que les coses passin, no deixem que "ens passin" de manera passiva.
Les organitzacions que sobreviuen reaccionen al seu entorn i de vegades intenten afavorir els interessos de la gent que acumula el poder, tenen un ambient ensopit i la gent es sent disconforme amb el que s'ofereix. L'embolcall amb que s'ofereixen els productes i serveis és poc atractiu, encara que se li dona molta importància per la idea de vendre un producte que engresqui. El que de vegades trobem després a dins potser decepciona. Funcionen per funcionar, per seguir l'inèrcia, per intentar seguir en marxa.
Les que busquen l'excel·lència actuen per afavorir activament els interessos dels seus membres, tenen un ambient carregat d'energia i la gent participa de manera il·lusionada. L'embolcall no resulta un element important ja que de seguida es fa visible la seriositat i el compliment d'uns alts nivells de professionalitat i exigència. També es fa evident que el que trobem a dins apassiona i interessa a les persones encarregades de tirar-ho endavant. Funcionen per que es treballa de manera responsable i coordinada.
No hi ha organitzacions que només es moguin per supervivència o només per excel·lència. De vegades diferents departaments o equips de treball dins d'una mateixa organització s'orienten amb metes diferents. Podem dir sense por a equivocar-nos que es combinen diferents orientacions per un mateix projecte esportiu. Malgrat això, podem classificar les organitzacions i identificar-les aviat segons una tendència genèrica.
Cal que els gestors operin dins del marge de l'excel·lència, encara que de vegades ens trobem dinàmiques molt arrelades que és difícil canviar. Segurament el que hauríem de buscar és un perfil d'organització que estigui en consonància amb la nostra manera de treballar. Cal dir que hi ha excel·lents administradors de supervivència (hi ha organitzacions que tenen períodes de transició on no es mira crèixer o millorar sinó mantenir-se) i terribles visionaris de l'excel·lència (que pretenen fer coses fora de l'abast dels recursos i cultura de l'organització on operen).
Seria excel·lent poder entreveure d'avançat les possibilitats de canvi i creixement futur a les organitzacions on tenim opcions d'intervenir. Als coordinadors ens manca una major capacitat per copsar les situacions que poden resultar problemàtiques i, en el fons, necessitem una millor formació teòrica sobre coordinació de grups i disseny de processos per poder afrontar amb èxit la nostra tasca de direcció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
