Después de enjabonar al técnico blaugrana en la semana previa al Barça - Sevilla agradeciéndole por haber podido presenciar los entrenamientos del Barça, vimos que el aprendiz había tomado buenos apuntes y le dio un baño defensivo al maestro. Desde el Inter de Mourinho en la ya célebre vuelta de semis de la Champions -sí, la de los aspersores-, pocos equipos se habían puesto tan bien atrás para parar la avalancha de juego ofensivo de los de Pep.
Las claves fueron ponerle a un Barça repleto de jugones, pero casi siempre sin extremos, una defensa bien puesta y bien tupida en el corredor central de la cancha, lo que podríamos decir el trozo de campo que se delimita en la frontal del área grande. Al no usar las bandas, el Barça fue a chocar cada vez con una defensa bien organizada, que a diferencia de esa misma semana con la visita europea del Viktoria Pilsen, no habían dudas si no claridad de conceptos y mucha actividad (muchas "piernas", que diríamos en baloncesto).
Marcelino dispuso una defensa de dos líneas, en las que como elemento primordial estaba el aguntar el uno contra uno a los jugadores del Barça, y asegurar que por detrás hubiese al menos un jugador bien posicionado para ayudar. No hubo muchas situaciones claras de romper en el uno contra uno en el partido dada la gran entrega y entereza defensiva en la faceta del uno contra uno, pero a pesar de ello Marcelino quería evitar esas dos o tres jugadas en que el talento pudiese doblegar a sus discípulos.
Lo básico del partido fue eso: Marcelino no quería ver ni en pintura un regate cómodo del rival, y sus jugadores debían aguantar el envite del ataque azulgrana. Cada jugada de uno contra uno tenía detrás un respaldo defensivo, ya fuese para disuadir del regate hacia el centro, o bien para convertirlo en un bosque de piernas y, por tanto, en tarea prácticamente imposible.
Y el Barça, con Guardiola a la cabeza, cayó en el a estrategia del embudo de Marcelino. El Sevilla dejaba paso franco por las bandas, pero el Barça renunciaba a jugarlas. Cuando no hay un delentero centro corpulento ni centrales de envergadura, el Barça desiste de jugar por las bandas. Tanto que ni siquiera las pisa. Alves gusta de ir enseguida hacia la portería en lugar de alargar el campo para buscar un centro al área. Abidal sube de manera tímida, y cuando lo hace de manera decidida, a menudo no le dan en balón en profundidad.
Es así como el juego preciosista del Barça, el juego de ataque repleto de jugones, se ve obnubilado en su pléyade de talento... pues es una cuestión física que por dónde no hay espacios libres, no se puede pasar. El Barça que tanto gusta a la parroquia barcelonista y también a un buen puñado de rivales, se harta se jugar por el centro, al toque y con pases cada vez en menos espacio, pero en ocasiones cae en esa embriaguez conocida del "jogo bonito".
No descubriremos ahora las virtudes del juego del Barça de Guardiola. Aunque con equipos bien armados detrás, como este caso el Sevilla de Marcelino, le hacen subir los colores al todopoderoso Barça. ¿Y cómo lo hacen? Muy claro: taponando el centro de la cancha, colapsando espacios, esperando atrás y cuando lo atacantes del Barça encaran portería, no permitiendo ningún regate fácil. A sabiendas que el Barça no marca apenas goles desde fuera del área, ni tampoco después de carrerón por la banda y centro, ¿qué más queda en consideración? Ah, sí, que al Barça (dicen que especialmente a Messi) no le pitan los penaltis a favor. Así que con la pelota dividida, hay que lanzarse a por ella, aún a riesgo de que señalen la pena máxima.
Dos menciones adicionales. Primero y más importante: Javi Varas, excelso. Segundo: Kanouté consiguió despistar a Messi. Únicamente decir que antes del encontronazo con Cesc, el jugador sevillista hubiera merecido la segundo cartulina amarilla. La secuencia fue la siguiente: Kanouté merodea el punto de penalti cuando Messi ya ha dejado preparado el balón y se dispone a chutar, a lo que Iturralde le saca la amarilla. Mientras Iturralde apunta la targeta, baja la mirada y no ve -o no sanciona- una nueva acción irreglamentaria de Kanouté, que toca el balón del punto de penalti. Por tanto, Kanouté hubiera tenido que ir a la calle por la segunda amarilla, que Iturralde no vio o no quiso sacar.
De esta manera fue como el Sevilla plantó cara al Barça: con el planteo defensivo de Marcelino y con las argucias psicológicas de Kanouté. Claro que el esfuerzo de esas dos líneas defensivas no hibiera sido tan meritorio sin la inconmensurable actuación
del joven y menudo Javi Varas. Volviendo al elogio de la defensa numantina del Sevilla, si el Viktoria Pilsen fue un queso gruyere en el apartado defensivo, el Sevilla fue un queso brie o camembert, que son pastosos. O fueron como una fondeu de queso, en las que primero el queso es líquido y, a medida que pasa la noche, cada vez se solidifica más, se espesa de tal modo que lo atrapa todo dentro. Así es como languideció el ataque azulgrana, con un alarde de espesor y brillantez de Marcelino.
dimecres, d’octubre 26, 2011
dimarts, d’octubre 04, 2011
Tertúlia a Catalunya Ràdio
El diumenge passat vaig participar a la tertúlia de futbol del programa de cap de setmana El suplement. Em van convidar per parlar de violència i futbol. Jo mateix i l'altre convidat, el psicòleg de l'esport Jaume Martí, vàrem estar donant els nostres punts de vista sobre els assumptes que guionista, així com la conductora del programa, ens van demanar.
Per poder escoltar el programa, cliqueu aqui i avançeu fins el 19'50''. A partir d'aquell punt són uns quinze minuts d'audio. Espero que us agradi.
Per poder escoltar el programa, cliqueu aqui i avançeu fins el 19'50''. A partir d'aquell punt són uns quinze minuts d'audio. Espero que us agradi.
dijous, de setembre 08, 2011
TRECET NO S'ARRONSA I PARLA CLAR DEL QUE CAL DECIDIR SOBRE PAU
Ramon Trecet ha agafat una deriva en els darrers temps que em feia dubtar del seu savoir-faire demostrat durant una pila d'anys quan ell treballava fent l'NBA, alehores en obert, per Televisió Espanyola i de matinada. Repescar-lo pel gran públic era una empresa arriscada, encara que com a col·laborador del diari Marca durant els últims anys, amb un blog certament actiu i polèmic on no es talla un pel, el pas a fer de comentarista a Marca TV era un pas. De fet, durant l'any ell fa els partits de LEB Or que s'emeten els divendres al vespre.
Tinc un amic i col·lega professional que darrerament li té jurada al Trecet. Si bé es cert que el seu to és molt crític, especialment amb Pau Gasol i Sergio Scariolo, crec que destaca el seu missatge per l'absència de discurs crític entorn a la Selecció Espanyola. Mel Otero és un espantaocells, que a la mínima que es critica el combinat espanyol "corre un tupido velo", ja sigui cridant l'atenció sobre un altre assumpte o bé sense mantenir el diàleg que s'espera que mantinguin locutor i comentarista. Per la seva banda, Iturriaga fa la guerra pel seu compte, s'empipa de que toquin el seu estimat Calderón i difícilment veu com, en segons quins aspectes, l'equip espanyol fa aigües. Ara bé, ja sabem que l'Itu té sortides ben divertides, i per això se li pot perdonar una mica la seva ceguesa. Però el Mel Otero és infumable de totes totes.
És per això que el fet que algú dels tres que parlen, a banda de Carlota Reig a peu de pista, digui que calia prendre una decisió de banqueta per la qual podria arribar a "prescindir emocionalmente de [Pau] Gasol y jugar con los otros del banquillo" (acaballes del segon quart Alemanya-Espanya, 7.9.2011), va ser tota una revelació. En un discurs tant monòton, només podent sortir dels tòpics amb una gracieta de l'Itu o per l'esperit combatiu i crític de Trecet, ofegat per Mel Otero, sentir dir això va ser quelcom balsàmic. I és que Pau Gasol no havia sumat ni un sol punt al descans, portava jugats 16 minuts, havia sumat tres rebots i, això si, havia ofert una defensa solvent davant de Nowitzki. Sembla que si el rival té nom, Pau Gasol es posa les piles en defensa, encara que vagi mig coix.
I arribem al punt culminant, en la qual podem comentar la dada més reveladora de tot plegat: segons fonts de l'staff de la Selecció Espanyola, Pau Gasol estava al 60%. A mi em sembla inversemblant haver de fer jugar algú en aquestes condicions, per molt que sigui un "puto amo" com Pau Gasol. Felipe, Ibaka i si m'apures, fins i tot Claver, podien sortir i donar el 100%. Algú podrà dir que Pau al 60% els passa la ma per la cara als altres tres: jo tinc els meus dubtes. Però bé, donem per bo que una mica més de mig Pau val més que un Ibaka, un Felipe o un Claver sencers.
El problema ja no és tant si la jugada li va sortir bé a Scariolo en aquesta ocasió, i Pau va fer un tercer quart sublim. El que passa és que actuar d'aquesta manera té conseqüències. I és aquí on fins i tot el perspicaç Trecet no arriba a veure que, en actuar d'aquesta manera, Scariolo els està dient als companys de Pau que són un arreplegats. I això, a la llarga, acaba passant factura en l'equip, que petarà per alguna banda. Ja veurem si serà en aquest campionat, quan arribi l'hora de jugar contra Sèrbia o contra França per jugar-se el pas a les eliminatòries. O bé quan arribi l'hora dels talls, dels partits de caixa o faixa.
Estic convençut que, més enllà de les desavinences que puguin sorgir entre ells -ahir Rudy estava mosca de cedir-li protagonisme a un endollat San Emeterio-, incoscientment això acabarà petant. Algú del planter que no està al màxim juga i, per tant, en algun punt es deixa de valorar la bonica progressió de Felipe al campionat (de menys a més, contra Alemanya només 3 minuts) o el ventall de recursos, tant ofensius com defensius, d'un imponent Ibaka.
Un apunt final: Pau és el jugador feborit (favorit de la FEB) de la selecció espanyola de bàsquet, amb el permís de Navarro, que ja sabem que és un bon jan i amic de l'ànima del Pau. Però cal recordar com en l'Europeu femení d'enguany, també una jugadora feborita com Sancho Lyttle va tenir un rol protagònic sense pràcticament haver entrenat amb les companyes, arribant fins a l'extrem de dir-nos per televisió -serà una qüestió definida pels cossos tècnics a la FEB quan els entrevisten?- que Lyttle afrontava el partit crucial d'Espanya al 20% del seu rendiment. De fet, ho vam poder comprovar veient-la coixa pel mig de la pista, anant amunt i avall.
Per molt feborits que siguin Pau i Lyttle pels seus seleccionadors, pel director tècnic, pel president o fins i tot si hi ha un clam popular de l'afició que juguin, si sumem el que podien aportar tots dos no ens arriba si per comptar un jugador/a sencer/a. Per mi, el que queda pendent de veure és quan la jugada arriscada d'Scariolo de posar Pau sense estar al 100% els hi passa factura a l'equip. Ja hem vist com quan es posen la granota de fer feina, com la primera part contra Lituània, el joc que poden fer és avassagador.
Del que estic conveçut és que en un moment o altre tindrà conseqüències. Bé, es va patir contra Polònia al debut, també contra Gran Bretanya i es es va "palmar" de manera incomprensible amb Turquia. Encara que, a jutjar per les declaracions d'Scariolo on ell assegurava que no s'havia de començar un campionat llarg com aquest al 100%, apareixen paral·lelismes entre no anar al 100% com equip i tenir algun jugador, com el cas del Pau, al 60%.
Tinc un amic i col·lega professional que darrerament li té jurada al Trecet. Si bé es cert que el seu to és molt crític, especialment amb Pau Gasol i Sergio Scariolo, crec que destaca el seu missatge per l'absència de discurs crític entorn a la Selecció Espanyola. Mel Otero és un espantaocells, que a la mínima que es critica el combinat espanyol "corre un tupido velo", ja sigui cridant l'atenció sobre un altre assumpte o bé sense mantenir el diàleg que s'espera que mantinguin locutor i comentarista. Per la seva banda, Iturriaga fa la guerra pel seu compte, s'empipa de que toquin el seu estimat Calderón i difícilment veu com, en segons quins aspectes, l'equip espanyol fa aigües. Ara bé, ja sabem que l'Itu té sortides ben divertides, i per això se li pot perdonar una mica la seva ceguesa. Però el Mel Otero és infumable de totes totes.
És per això que el fet que algú dels tres que parlen, a banda de Carlota Reig a peu de pista, digui que calia prendre una decisió de banqueta per la qual podria arribar a "prescindir emocionalmente de [Pau] Gasol y jugar con los otros del banquillo" (acaballes del segon quart Alemanya-Espanya, 7.9.2011), va ser tota una revelació. En un discurs tant monòton, només podent sortir dels tòpics amb una gracieta de l'Itu o per l'esperit combatiu i crític de Trecet, ofegat per Mel Otero, sentir dir això va ser quelcom balsàmic. I és que Pau Gasol no havia sumat ni un sol punt al descans, portava jugats 16 minuts, havia sumat tres rebots i, això si, havia ofert una defensa solvent davant de Nowitzki. Sembla que si el rival té nom, Pau Gasol es posa les piles en defensa, encara que vagi mig coix.
I arribem al punt culminant, en la qual podem comentar la dada més reveladora de tot plegat: segons fonts de l'staff de la Selecció Espanyola, Pau Gasol estava al 60%. A mi em sembla inversemblant haver de fer jugar algú en aquestes condicions, per molt que sigui un "puto amo" com Pau Gasol. Felipe, Ibaka i si m'apures, fins i tot Claver, podien sortir i donar el 100%. Algú podrà dir que Pau al 60% els passa la ma per la cara als altres tres: jo tinc els meus dubtes. Però bé, donem per bo que una mica més de mig Pau val més que un Ibaka, un Felipe o un Claver sencers.
El problema ja no és tant si la jugada li va sortir bé a Scariolo en aquesta ocasió, i Pau va fer un tercer quart sublim. El que passa és que actuar d'aquesta manera té conseqüències. I és aquí on fins i tot el perspicaç Trecet no arriba a veure que, en actuar d'aquesta manera, Scariolo els està dient als companys de Pau que són un arreplegats. I això, a la llarga, acaba passant factura en l'equip, que petarà per alguna banda. Ja veurem si serà en aquest campionat, quan arribi l'hora de jugar contra Sèrbia o contra França per jugar-se el pas a les eliminatòries. O bé quan arribi l'hora dels talls, dels partits de caixa o faixa.
Estic convençut que, més enllà de les desavinences que puguin sorgir entre ells -ahir Rudy estava mosca de cedir-li protagonisme a un endollat San Emeterio-, incoscientment això acabarà petant. Algú del planter que no està al màxim juga i, per tant, en algun punt es deixa de valorar la bonica progressió de Felipe al campionat (de menys a més, contra Alemanya només 3 minuts) o el ventall de recursos, tant ofensius com defensius, d'un imponent Ibaka.
Un apunt final: Pau és el jugador feborit (favorit de la FEB) de la selecció espanyola de bàsquet, amb el permís de Navarro, que ja sabem que és un bon jan i amic de l'ànima del Pau. Però cal recordar com en l'Europeu femení d'enguany, també una jugadora feborita com Sancho Lyttle va tenir un rol protagònic sense pràcticament haver entrenat amb les companyes, arribant fins a l'extrem de dir-nos per televisió -serà una qüestió definida pels cossos tècnics a la FEB quan els entrevisten?- que Lyttle afrontava el partit crucial d'Espanya al 20% del seu rendiment. De fet, ho vam poder comprovar veient-la coixa pel mig de la pista, anant amunt i avall.
Per molt feborits que siguin Pau i Lyttle pels seus seleccionadors, pel director tècnic, pel president o fins i tot si hi ha un clam popular de l'afició que juguin, si sumem el que podien aportar tots dos no ens arriba si per comptar un jugador/a sencer/a. Per mi, el que queda pendent de veure és quan la jugada arriscada d'Scariolo de posar Pau sense estar al 100% els hi passa factura a l'equip. Ja hem vist com quan es posen la granota de fer feina, com la primera part contra Lituània, el joc que poden fer és avassagador.
Del que estic conveçut és que en un moment o altre tindrà conseqüències. Bé, es va patir contra Polònia al debut, també contra Gran Bretanya i es es va "palmar" de manera incomprensible amb Turquia. Encara que, a jutjar per les declaracions d'Scariolo on ell assegurava que no s'havia de començar un campionat llarg com aquest al 100%, apareixen paral·lelismes entre no anar al 100% com equip i tenir algun jugador, com el cas del Pau, al 60%.
dissabte, d’agost 27, 2011
CONSEQÜENTS: COMPTAR QUE ALLÒ QUE FAS TÉ CONSEQÜÈNCIES
Fa uns dies que Scariolo ja ha decidit que Carlos Suárez no anirà a Lituània per jugar l'Eurobasket 2011. Les bones actuacions de Sada i San Emeterio, a banda de la confiança en Claver per poder jugar de '3' alt i ser a més a més el cinquè pívot de la rotació, han fet decantar a Scariolo i, és clar, el seu staff, per deixar fora Suárez. Ni la titularitat en alguns partits, com tampoc que hagi sortit abans en la rotació que homes com Llull o San Emeterio, no han fet que l'aler madrileny pugui complir allò que deia en la seva presentació per la cadena La Sexta: "Lituania es mi primer gran campeonato". Fent servir la frase ja tòpica: pues va a ser que no.
Fent una decisió de dur dos tresos com Rudy i San Emeterio, que són més dosos que tresos, i tenir a la recàmera Claver que pot defensar alguns alers alts, tot i que la defensa i el cos a cos no sigui pas el seu fort, ha estat el que ha deixat clar el seleccionador espanyol aquests tres últims partits. La rotació està clara, hi ha tres bases de garanties i una rotació de quatre alers de molt de nivell, amb Llull definitivamente fent d'escorta, malgrat Pablo Laso l'esperi a Madrid per que jugui de base. Pel que fa al joc interior, poques novetats, encara que si una de molt important: Pau Gasol pot sortir de la banqueta.
Crec que entre el partit contra Eslòvenia del dissabte 20 i el partit del dia 21, també contra Eslovènia, a Scariolo se li debia aparèixer la Verge. Bé, més que una aparició, sembla que d'un dia per l'endemà va treure conclusions. El dissabte 20 Marc Gasol va estar molt encertat, amb una percentatges molt bons, mentre que Pau -tot i sortir de titular- va estar maldestre en el tir, crec que amb un 0/6 d'inici, i en defensa va estar fent el gos. L'entrada de Marc com un vendaval no va fer canviar a Scariolo, que li va seguir donant minuts a Pau malgrat la falta d'encert i, el que és encara més creu, la falta d'intensitat. Amb tot, a la segona part Pau va fer un parell de palmejos, alguna cistella alliberat de defensa i un grapat de tirs lliures, i va a acabar com màxim anotador de l'equip malgrat haver-se arrossegat durant la primera part.
A l'endemà Scariolo va canviar de parer, i va posar a Marc d'inici. Sortir amb Marc i deixar a Pau a la banqueta, tal com havien estat els números de tots dos, volia dir ser conseqüent amb l'encert de Marc i, també, amb el desencert i falta d'intensitat de Pau. Per tant, se li reconeixia la bona a feina a en Marc al mateix temps que se li enviava un missatge a Pau: si vols ser titular posa't les piles. I ves per on, com no podia ser d'una altra manera en aquests casos, Pau va entendre el que li estaven dient! Va sortir de la banqueta i en un tres i no res havia convertit els seus tres o quatre primers llançaments. Va estar actiu en defensa, va còrrer la pista en el contraatac i també en el balanç. I és que això del balanç és quelcom que jo li havia tirat en cara, i sembla que ell està corregint.
Ara bé, tot i que Scariolo ha donat mostres de ser coneqüent amb aquestes decisions que podríem dir que s'han tornat un patró més o menys reconeixible a partir del partit contra Escolvènia del dia 21, hi ha algunes coses que encara no rutllen del tot bé. És que algú amb dos dits de front pensa que Claver serà el primer canvi dels interiors? En el comiat de l'afició espanyola de la Selecció abans de marxar a Lituània, Claver va ser a la pista més minuts que cap altre partit de la gira. El fet de que juguéssin a València i la baixa de Felipe Reyes no em semblen prou motiu per esperar al segon quart per veure Ibaka a la pista, un jugador que pot aportar molt més que Claver, com a mínim pel que han demostrat tots dos aquestes setmanes. Per tant, Scariolo va fer un gest de cara a la galeria, i també de cara a Claver, encara que puguem anticipar que el rol de Claver serà força residual.
Li donc el mèrit a Scariolo per aconseguir que el passotisme de Pau no s'anquilosés en l'equip: simplemente va fer falta el gest de tenir-lo a la banqueta i posar de titular al seu germà. Ara bé, és un funcionament molt ONG posar a Claver com primer canvi en el darrer partit de preparació, quan no s'espera que aquest sigui el seu rol. Ibaka i els dos Gasol, amb permís de l'absent Felipe Reyes, són els amos del joc interior, i els que jugaran més minuts.
Està per veure si Scariolo segueix la línia conseqüent que va marcar deixant Pau a la banqueta i posant a Marc de titular després del pobre partit de Pau el dia 20. Trobo que el seu plantejament el dia 21, almenys pel que fa als Gasol, va ser impecable. Marc mereixia ser titular i Pau no; Pau va posar-se les piles sortint de la banqueta, i va fer un el seu millor partit en el que portaven de preparació. I és que per molt que arribés a ser el màxim anotador de la Selecció en una pila de partits, Pau no havia fet un bon partit el dia 20, ni segurament la majoria dels d'abans. Bé, acceptables per la majoria de mortals, però no pel nivell que pot donar Pau Gasol quan es posa a jugar al 100%. De fet, s'havia gratat la panxa a la pista en molts moments, com venia sent la tònica des del primer partit de preparació. I és que no ens podem deixar seduir per allò que li sentim dir a La Sexta quan surt de titular, alguna cosa com "cuando juego sólo quiero ganar". No és gens ni mica cert: Pau Gasol no vol guanyar sempre.
Una dificultat que anticipo que pot ocòrrer al campionat -en la línia al tracte misericordiós amb Claver a València- és el rol que pugui tenir Felipe Reyes, que després de perdre el seu pare i no disputar cap dels dos últims partits de preparació, pot ser que trigui una mica a tornar-se a ficar en la dinàmica de l'equip. Només espero que Scariolo no el posi per "pena" a pista. Jo com entrenador voldria estar completament segur que està ficat en el campionat, i vigilaria de no donar-li minuts "per recuperar-lo pel grup". Per reincorporar-lo caldrà esperar a estar convençuts que pot rendir al màxim, i no regalar-li res fent un gest plenament ONG.
Fent una decisió de dur dos tresos com Rudy i San Emeterio, que són més dosos que tresos, i tenir a la recàmera Claver que pot defensar alguns alers alts, tot i que la defensa i el cos a cos no sigui pas el seu fort, ha estat el que ha deixat clar el seleccionador espanyol aquests tres últims partits. La rotació està clara, hi ha tres bases de garanties i una rotació de quatre alers de molt de nivell, amb Llull definitivamente fent d'escorta, malgrat Pablo Laso l'esperi a Madrid per que jugui de base. Pel que fa al joc interior, poques novetats, encara que si una de molt important: Pau Gasol pot sortir de la banqueta.
Crec que entre el partit contra Eslòvenia del dissabte 20 i el partit del dia 21, també contra Eslovènia, a Scariolo se li debia aparèixer la Verge. Bé, més que una aparició, sembla que d'un dia per l'endemà va treure conclusions. El dissabte 20 Marc Gasol va estar molt encertat, amb una percentatges molt bons, mentre que Pau -tot i sortir de titular- va estar maldestre en el tir, crec que amb un 0/6 d'inici, i en defensa va estar fent el gos. L'entrada de Marc com un vendaval no va fer canviar a Scariolo, que li va seguir donant minuts a Pau malgrat la falta d'encert i, el que és encara més creu, la falta d'intensitat. Amb tot, a la segona part Pau va fer un parell de palmejos, alguna cistella alliberat de defensa i un grapat de tirs lliures, i va a acabar com màxim anotador de l'equip malgrat haver-se arrossegat durant la primera part.
A l'endemà Scariolo va canviar de parer, i va posar a Marc d'inici. Sortir amb Marc i deixar a Pau a la banqueta, tal com havien estat els números de tots dos, volia dir ser conseqüent amb l'encert de Marc i, també, amb el desencert i falta d'intensitat de Pau. Per tant, se li reconeixia la bona a feina a en Marc al mateix temps que se li enviava un missatge a Pau: si vols ser titular posa't les piles. I ves per on, com no podia ser d'una altra manera en aquests casos, Pau va entendre el que li estaven dient! Va sortir de la banqueta i en un tres i no res havia convertit els seus tres o quatre primers llançaments. Va estar actiu en defensa, va còrrer la pista en el contraatac i també en el balanç. I és que això del balanç és quelcom que jo li havia tirat en cara, i sembla que ell està corregint.
Ara bé, tot i que Scariolo ha donat mostres de ser coneqüent amb aquestes decisions que podríem dir que s'han tornat un patró més o menys reconeixible a partir del partit contra Escolvènia del dia 21, hi ha algunes coses que encara no rutllen del tot bé. És que algú amb dos dits de front pensa que Claver serà el primer canvi dels interiors? En el comiat de l'afició espanyola de la Selecció abans de marxar a Lituània, Claver va ser a la pista més minuts que cap altre partit de la gira. El fet de que juguéssin a València i la baixa de Felipe Reyes no em semblen prou motiu per esperar al segon quart per veure Ibaka a la pista, un jugador que pot aportar molt més que Claver, com a mínim pel que han demostrat tots dos aquestes setmanes. Per tant, Scariolo va fer un gest de cara a la galeria, i també de cara a Claver, encara que puguem anticipar que el rol de Claver serà força residual.
Li donc el mèrit a Scariolo per aconseguir que el passotisme de Pau no s'anquilosés en l'equip: simplemente va fer falta el gest de tenir-lo a la banqueta i posar de titular al seu germà. Ara bé, és un funcionament molt ONG posar a Claver com primer canvi en el darrer partit de preparació, quan no s'espera que aquest sigui el seu rol. Ibaka i els dos Gasol, amb permís de l'absent Felipe Reyes, són els amos del joc interior, i els que jugaran més minuts.
Està per veure si Scariolo segueix la línia conseqüent que va marcar deixant Pau a la banqueta i posant a Marc de titular després del pobre partit de Pau el dia 20. Trobo que el seu plantejament el dia 21, almenys pel que fa als Gasol, va ser impecable. Marc mereixia ser titular i Pau no; Pau va posar-se les piles sortint de la banqueta, i va fer un el seu millor partit en el que portaven de preparació. I és que per molt que arribés a ser el màxim anotador de la Selecció en una pila de partits, Pau no havia fet un bon partit el dia 20, ni segurament la majoria dels d'abans. Bé, acceptables per la majoria de mortals, però no pel nivell que pot donar Pau Gasol quan es posa a jugar al 100%. De fet, s'havia gratat la panxa a la pista en molts moments, com venia sent la tònica des del primer partit de preparació. I és que no ens podem deixar seduir per allò que li sentim dir a La Sexta quan surt de titular, alguna cosa com "cuando juego sólo quiero ganar". No és gens ni mica cert: Pau Gasol no vol guanyar sempre.
Una dificultat que anticipo que pot ocòrrer al campionat -en la línia al tracte misericordiós amb Claver a València- és el rol que pugui tenir Felipe Reyes, que després de perdre el seu pare i no disputar cap dels dos últims partits de preparació, pot ser que trigui una mica a tornar-se a ficar en la dinàmica de l'equip. Només espero que Scariolo no el posi per "pena" a pista. Jo com entrenador voldria estar completament segur que està ficat en el campionat, i vigilaria de no donar-li minuts "per recuperar-lo pel grup". Per reincorporar-lo caldrà esperar a estar convençuts que pot rendir al màxim, i no regalar-li res fent un gest plenament ONG.
divendres, d’agost 19, 2011
PAU GASOL, DARRER "DESCARTE"; MOURINHO, CESSAT FULMINANTMENT PER FLORENTINO
Aquests dos escenaris són improbables, però no precisament per que no hi hagi motius per que els desenllaços fossin, al cap i a la fi, aquests. Parlar d'aquests dos casos, com una mena de ciència-ficció, no és res més que un divertiment d'estiu... un divertiment que, de pas, pot servir per posar negre sobre blanc i aclarir una sèrie de situacions de l'actualitat esportiva que sempre tant m'apassiona.
L'actualitat informativa en el món de l'esport l'ha acaparada, en els darrers cinc dies, el duel de Supercopa d'Espanya i, tangencialment, la vaga de l'Associació de Futbolistes per -almenys- la primera jornada de lliga 2011-12. Jo he seguit els dos partits del Barça i Madrid, però també he vist amb interès -excepte la segona part de l'intrascendent partit contra Bulgària- les evolucions de la selecció espanyola de bàsquet.
Anem a pams. Scariolo ha d'anunciar, un dia d'aquests, el darrer "descarte": la llista final ha de ser de 12 i no de 13 jugadors, com ara mateix té a disposició. Si no fos pel pobre rendiment de Carlos Suàrez cada cop que apareix a pista, sent un manyoc de nervis; si no fos per la dissolució dins del joc col·lectiu de Victor Claver en el rol de '4'; o fins i tot per la falta de consistència i d'encert en atac de Fernando San Emeterio, jo apostaria per descartar Pau Gasol. Els motius? Ben senzill: Gasol va a mig gas en aquests partits, no corre en el balanç defensiu, en 1x1 està tou en atac (Jankunas, que és 10 centímetres més baix que ell, el va posar en seriosos problemes durant uns quants minuts), no defensa i aleshores obliga als seus companys a haver-lo d'ajudar. A més a més, quan rep pilotes interior aguanta massa i, per tant, triga en passar-a en les nombroses ocasions que fi fan dos contra un.
La parella estel·lar que havien de ser els germans Gasol està fent aigües. Dos jugadors de 2,15 estan concedint infinitat de rebots ofensius als rivals quan juguen junts, i si bé es veritat que els exteriors han de col·laborar tancant als seus homes, els Gasol moltes vegades pensen agafar els rebots sense bloquejar al seu home i, de vegades, sense desenganxar els peus de terra. Com si estiguessin repenjats a la barra d'un bar, amb un cubata a la ma, i esperant d'agafar el rebot amb la ma lliure -però sense aixecar el cul del tamburet.
Ara bé, com que Pau Gasol acaba contra Lituània amb 18 punts, s'acaba tot el debat. Com que juga més de vint minuts, no hi ha dubte que és "referent", encara que estigui espès en atac i vacil·lant en defensa. Fins i tot quan Ramon Trecet diu les coses com són i critica l'actitud de Pau Gasol, el narrador Mel Otero -indigne successor a La Sexta de l'anyorat Andrés Montes- li va treient importància dient "temps mort" mentre Trecet menciona el nom de Pau Gasol, o bé s'nima a dir que són tots els jugadors espanyols que no estan bé.
Juga bé la selecció quan Pau Gasol és a pista? A EE.UU. tenen un barem estadístic en que es valora com està l'equip quan un jugador entra a pista, i com està l'equip quan l'equip surt. No em resultaria gens ni mica extrany que Pau Gasol "restés" en el joc de la Selecció. Jo és la sensació que tinc, malgrat que sigui un jugador fora de sèrie... però sense estar totalment implicat, totalment ficat en el treball. Ara -i també alguna altre estiu- no ho està.
Un argument més: Marc Gasol és una ombra del gran jugador que és, es contagia del seu germà i potser el que està fent és inconscientment està per sota del rendiment del seu germà gran per no deixar-lo en evidència. Si Marc fes un 20-10 com ha estat fent tot l'any a l'NBA, Pau Gasol xuparia banqueta, i serien Felipe -una assegurança en el camp després d'un any difícil al Reial Madrid- i Ibaka -jugador encara per fer però amb unes condicions esplèndides, i tot cor- els que es repartirien la resta de minuts a pista. I un darrer detall que confirma la meva hipòtesi del funcionament inconscient de Marc Gasol: la imatge colossal del Marc a la final del Mundial de 2006, que era el campionat del seu debut i sent el jugador número 12, la va assolir amb el seu germà lesionat, fora de la final. Per tant, sense risc de posar-lo en evidència amb el seu joc fantàstic en la defensa d'Scorechianitis i en el joc del bloc directe.
Pau Gasol no serà tallat. Però potser és el que li convindria a aquest equip, o bé que Scariolo no el tornés a posar a pista quan firma un 0/6 en tirs de dos i deixa molts forats a la defensa... per no parlar de quan marxa de "palomero" després de sortir a puntejar un tir, tot un clàssic del seu joc a la Selecciço. I és que si aquest és el funcionament a nivell grupal dins del Selecció, si Pau Gasol és una "vaca sagrada", aleshores és del tot comprensible que Fran Vázquez no vagi a la Selecció. Potser Fran Vázquez ha sapigut veure que Xavi Pascual no té favoritismes, i si alguns dels pívots blaugranes no estan fins, se'n van de pet a la banqueta. Segurament s'olora que a la Selecció no passa gens ni mica el mateix, sobretot sin Pau va convocat i ensdevé "heroi" i "salvador".
Pel que fa al segon assumpte: Mourinho no es només el "puto amo" de la sala de premsa, tal com va dir Guardiola la temporada passada. És també amo i senyor del Reial Madrid, fa i desfa, pica l'ullet i... pica a l'ull. M'abono a la teoria d'Antoni Daimiel -que bé que va una mica se seny al programa Futboleros de Marca TV!- de que per que Piqué tingués raó de que Mourinho s'està carregant el futbol espanyol, abans s'hauria de carregar el Reial Madrid. Daimiel ho va dir al programa del dijous 18 d'agost.
Penso que Florentino té davant seu l'oportunitat de donar un tomb al romb del Madrid. Podria perfectament fulminar a Mourinho i, amb l'impass de la vaga de jugadors, signar un nou entrenador. A mi m'agrada Radomir Antic, encara que últimament no li hagi donat feina a cap "gran". Amb el planter que té el Reial Madrid bé li podria disputar al Barça tots els títols, però crec que seria necessari canviar l'inquilí de la banqueta. També és veritat que hauria de posar-se a buscar algú corre-cuita, però potser millor això que no tenir aquest terrorista que ha passat d'agredir verbalment a rivals i àrbitres, a fer-ho físicament.
Com Pau Gasol no serà tallat a la Selecció, tampoc Mourinho serà cessat. Serien totes dues decisions sanes: la Selecció de bàsquet funcionaria millor, sense haver d'arrossegar el pes mort en defensa de Pau i alliberant a Marc de la llarga ombra del seu germà. Però a la Selecció haurien de treure's una bena dels ulls, de la mateixa manera que Florentino hauria de prendre cartes en l'assumpte. Mourinho s'ha passat tres pobles i ara és el moment de que Florentino no es deixi endur en aquesta espiral autodestructiva en que Mourinho a inserit al Reial Madrid. Però és d'esperar que tot segueixi igual, encara que se li pogués donar un tomb cap a la salut en tots dos casos.
L'actualitat informativa en el món de l'esport l'ha acaparada, en els darrers cinc dies, el duel de Supercopa d'Espanya i, tangencialment, la vaga de l'Associació de Futbolistes per -almenys- la primera jornada de lliga 2011-12. Jo he seguit els dos partits del Barça i Madrid, però també he vist amb interès -excepte la segona part de l'intrascendent partit contra Bulgària- les evolucions de la selecció espanyola de bàsquet.
Anem a pams. Scariolo ha d'anunciar, un dia d'aquests, el darrer "descarte": la llista final ha de ser de 12 i no de 13 jugadors, com ara mateix té a disposició. Si no fos pel pobre rendiment de Carlos Suàrez cada cop que apareix a pista, sent un manyoc de nervis; si no fos per la dissolució dins del joc col·lectiu de Victor Claver en el rol de '4'; o fins i tot per la falta de consistència i d'encert en atac de Fernando San Emeterio, jo apostaria per descartar Pau Gasol. Els motius? Ben senzill: Gasol va a mig gas en aquests partits, no corre en el balanç defensiu, en 1x1 està tou en atac (Jankunas, que és 10 centímetres més baix que ell, el va posar en seriosos problemes durant uns quants minuts), no defensa i aleshores obliga als seus companys a haver-lo d'ajudar. A més a més, quan rep pilotes interior aguanta massa i, per tant, triga en passar-a en les nombroses ocasions que fi fan dos contra un.
La parella estel·lar que havien de ser els germans Gasol està fent aigües. Dos jugadors de 2,15 estan concedint infinitat de rebots ofensius als rivals quan juguen junts, i si bé es veritat que els exteriors han de col·laborar tancant als seus homes, els Gasol moltes vegades pensen agafar els rebots sense bloquejar al seu home i, de vegades, sense desenganxar els peus de terra. Com si estiguessin repenjats a la barra d'un bar, amb un cubata a la ma, i esperant d'agafar el rebot amb la ma lliure -però sense aixecar el cul del tamburet.
Ara bé, com que Pau Gasol acaba contra Lituània amb 18 punts, s'acaba tot el debat. Com que juga més de vint minuts, no hi ha dubte que és "referent", encara que estigui espès en atac i vacil·lant en defensa. Fins i tot quan Ramon Trecet diu les coses com són i critica l'actitud de Pau Gasol, el narrador Mel Otero -indigne successor a La Sexta de l'anyorat Andrés Montes- li va treient importància dient "temps mort" mentre Trecet menciona el nom de Pau Gasol, o bé s'nima a dir que són tots els jugadors espanyols que no estan bé.
Juga bé la selecció quan Pau Gasol és a pista? A EE.UU. tenen un barem estadístic en que es valora com està l'equip quan un jugador entra a pista, i com està l'equip quan l'equip surt. No em resultaria gens ni mica extrany que Pau Gasol "restés" en el joc de la Selecció. Jo és la sensació que tinc, malgrat que sigui un jugador fora de sèrie... però sense estar totalment implicat, totalment ficat en el treball. Ara -i també alguna altre estiu- no ho està.
Un argument més: Marc Gasol és una ombra del gran jugador que és, es contagia del seu germà i potser el que està fent és inconscientment està per sota del rendiment del seu germà gran per no deixar-lo en evidència. Si Marc fes un 20-10 com ha estat fent tot l'any a l'NBA, Pau Gasol xuparia banqueta, i serien Felipe -una assegurança en el camp després d'un any difícil al Reial Madrid- i Ibaka -jugador encara per fer però amb unes condicions esplèndides, i tot cor- els que es repartirien la resta de minuts a pista. I un darrer detall que confirma la meva hipòtesi del funcionament inconscient de Marc Gasol: la imatge colossal del Marc a la final del Mundial de 2006, que era el campionat del seu debut i sent el jugador número 12, la va assolir amb el seu germà lesionat, fora de la final. Per tant, sense risc de posar-lo en evidència amb el seu joc fantàstic en la defensa d'Scorechianitis i en el joc del bloc directe.
Pau Gasol no serà tallat. Però potser és el que li convindria a aquest equip, o bé que Scariolo no el tornés a posar a pista quan firma un 0/6 en tirs de dos i deixa molts forats a la defensa... per no parlar de quan marxa de "palomero" després de sortir a puntejar un tir, tot un clàssic del seu joc a la Selecciço. I és que si aquest és el funcionament a nivell grupal dins del Selecció, si Pau Gasol és una "vaca sagrada", aleshores és del tot comprensible que Fran Vázquez no vagi a la Selecció. Potser Fran Vázquez ha sapigut veure que Xavi Pascual no té favoritismes, i si alguns dels pívots blaugranes no estan fins, se'n van de pet a la banqueta. Segurament s'olora que a la Selecció no passa gens ni mica el mateix, sobretot sin Pau va convocat i ensdevé "heroi" i "salvador".
Pel que fa al segon assumpte: Mourinho no es només el "puto amo" de la sala de premsa, tal com va dir Guardiola la temporada passada. És també amo i senyor del Reial Madrid, fa i desfa, pica l'ullet i... pica a l'ull. M'abono a la teoria d'Antoni Daimiel -que bé que va una mica se seny al programa Futboleros de Marca TV!- de que per que Piqué tingués raó de que Mourinho s'està carregant el futbol espanyol, abans s'hauria de carregar el Reial Madrid. Daimiel ho va dir al programa del dijous 18 d'agost.
Penso que Florentino té davant seu l'oportunitat de donar un tomb al romb del Madrid. Podria perfectament fulminar a Mourinho i, amb l'impass de la vaga de jugadors, signar un nou entrenador. A mi m'agrada Radomir Antic, encara que últimament no li hagi donat feina a cap "gran". Amb el planter que té el Reial Madrid bé li podria disputar al Barça tots els títols, però crec que seria necessari canviar l'inquilí de la banqueta. També és veritat que hauria de posar-se a buscar algú corre-cuita, però potser millor això que no tenir aquest terrorista que ha passat d'agredir verbalment a rivals i àrbitres, a fer-ho físicament.
Com Pau Gasol no serà tallat a la Selecció, tampoc Mourinho serà cessat. Serien totes dues decisions sanes: la Selecció de bàsquet funcionaria millor, sense haver d'arrossegar el pes mort en defensa de Pau i alliberant a Marc de la llarga ombra del seu germà. Però a la Selecció haurien de treure's una bena dels ulls, de la mateixa manera que Florentino hauria de prendre cartes en l'assumpte. Mourinho s'ha passat tres pobles i ara és el moment de que Florentino no es deixi endur en aquesta espiral autodestructiva en que Mourinho a inserit al Reial Madrid. Però és d'esperar que tot segueixi igual, encara que se li pogués donar un tomb cap a la salut en tots dos casos.
dijous, d’agost 11, 2011
MÉS EDUCACIÓ
Els aldarulls i robatoris a Londres i les seves rodalies ha estat el principal plat informatiu dels darrers dies. Ahir vaig sentir les declaracions de David Cameron al Parlament, en que s'encèn en parlar del pillatge que cometen multitud de joves anglesos, amb un gruix important entre 12 i 16 anys, pel que sembla. Cameron parla amb tant de convenciment que arriba a titllar-los de "malats". I com es comentava en algunes de les informaciones del 3/24, anuncia ma dura de la policia, persecució judicial dels culpables... però no menciona l'educació en el seu discurs?
Està clar que els aldarulls a Londres s'han sortit de mare. Com s'ha dit, poc o res té a veure amb la mort d'un jove en mans dels policies londinencs. Els joves han aprofitat les protestes al carrer per assaltar botigues, supermercats, benzineres, etc. Però l'oblit en mencionar l'educació demostra com els polítics s'ocupen molt més de tapar forats que no de preveure els possibles conflictes i invertir en educació, ja sigui escolar, esportiva o de qualsevol altre tipus.
A banda de dir que els vàndals que apareixen als carrers saquejant botigues, Cameron no ha tingut cap mena de problema d'assenyalar als pares com responsables que aquests adolescents facin tot tipus de delictes. Quan Cameron diu que els pares no estan a casa per educar als seus fills no proposa cap mena d'alternativa i, per tant, deixa apartat en el calaix el problema de fons. No podem oblidar que fa pocs anys, també al Regne Unit, es va obrir el debat si professors i mestres podien arribar a amonestar als joves que cometessin actes incívics al carrer. Per tant, la proposta era que els docents poguessin fer de policies dels joves, amuntegant en el rol d'educador una sèrie de responsabilitats que correspon a una altra institució: la policia.
En quan a allò que els docents puguin fer, estic segur que els recursos en dinàmica grupal seria una de les eines pel desenvolupament professional dels docents, a més a més de poder ajudar a afrontar les problemàtiques que queden més palesades quan pensem en els aldarulls al Regne Unit.
Per tant, penso que després de controlar els actes vandàlics, seria convenient obrir un debat profund a nivell educatiu. L'educació mai ha estat una prioritat suficientment ben moblada de recursos econòmics, ni de programes educatius seriosos i ambiciosos. No penso que hi hagi hagut innovació educativa després del constructivisme (les famoses reformes dels sistemes educatius a les dècades de 1980 i 1990), i hem de fer un pas endavant quan ja anem camí del 2020. No parlo, però, de plantejar la necessitat de mesures reeducatives amb aquests joves vàndals: al que em refereixo és a fer-li un rentat de cara a tot allò que es belluga en l'àmbit de l'educació i que fa tuf de ranci. I entre d'altres coses important, la que m'ho sembla més és formar als educadors en nocions sobre els grups i el seu funcionament.
Podem lamentar que en aquesta ocasió al Regne Unit tampoc hi hagut prou sintonia i rebuig de la culpabilització recíproca entre docents i pares, que només fa que tirar per l'aigüera. Quan l'agitador de tot plegat és el prime minister, veiem com no és només que l'Estat del Benestar vagi a la deriva. Del que es tracta, més aviat, és la manca d'horitzons formatius en la societat, la manca d'un paradigma formatiu que serveixi de paraigüa per comprendre i afrontar la insatisfacció i, sobretot, la manca de límits en que neden aquests joves.
Quan no hi ha mesures estatals efectives, el caire educatiu llueix per la seva debilitat, sovint apareixen els retrets entre adults sobre el que passa amb les joves generacions. Ja seria hora de deixar els retrets, de fixar-se només en les sancions i també deixar de dir que els fa vergonya el que veuen a les imatges: els joves mostren el desencís vital i la manca de límits que ha impregnat tota una generació. Estem disposats a reflexionar com recuperar-la?
Està clar que els aldarulls a Londres s'han sortit de mare. Com s'ha dit, poc o res té a veure amb la mort d'un jove en mans dels policies londinencs. Els joves han aprofitat les protestes al carrer per assaltar botigues, supermercats, benzineres, etc. Però l'oblit en mencionar l'educació demostra com els polítics s'ocupen molt més de tapar forats que no de preveure els possibles conflictes i invertir en educació, ja sigui escolar, esportiva o de qualsevol altre tipus.
A banda de dir que els vàndals que apareixen als carrers saquejant botigues, Cameron no ha tingut cap mena de problema d'assenyalar als pares com responsables que aquests adolescents facin tot tipus de delictes. Quan Cameron diu que els pares no estan a casa per educar als seus fills no proposa cap mena d'alternativa i, per tant, deixa apartat en el calaix el problema de fons. No podem oblidar que fa pocs anys, també al Regne Unit, es va obrir el debat si professors i mestres podien arribar a amonestar als joves que cometessin actes incívics al carrer. Per tant, la proposta era que els docents poguessin fer de policies dels joves, amuntegant en el rol d'educador una sèrie de responsabilitats que correspon a una altra institució: la policia.
En quan a allò que els docents puguin fer, estic segur que els recursos en dinàmica grupal seria una de les eines pel desenvolupament professional dels docents, a més a més de poder ajudar a afrontar les problemàtiques que queden més palesades quan pensem en els aldarulls al Regne Unit.
Per tant, penso que després de controlar els actes vandàlics, seria convenient obrir un debat profund a nivell educatiu. L'educació mai ha estat una prioritat suficientment ben moblada de recursos econòmics, ni de programes educatius seriosos i ambiciosos. No penso que hi hagi hagut innovació educativa després del constructivisme (les famoses reformes dels sistemes educatius a les dècades de 1980 i 1990), i hem de fer un pas endavant quan ja anem camí del 2020. No parlo, però, de plantejar la necessitat de mesures reeducatives amb aquests joves vàndals: al que em refereixo és a fer-li un rentat de cara a tot allò que es belluga en l'àmbit de l'educació i que fa tuf de ranci. I entre d'altres coses important, la que m'ho sembla més és formar als educadors en nocions sobre els grups i el seu funcionament.
Podem lamentar que en aquesta ocasió al Regne Unit tampoc hi hagut prou sintonia i rebuig de la culpabilització recíproca entre docents i pares, que només fa que tirar per l'aigüera. Quan l'agitador de tot plegat és el prime minister, veiem com no és només que l'Estat del Benestar vagi a la deriva. Del que es tracta, més aviat, és la manca d'horitzons formatius en la societat, la manca d'un paradigma formatiu que serveixi de paraigüa per comprendre i afrontar la insatisfacció i, sobretot, la manca de límits en que neden aquests joves.
Quan no hi ha mesures estatals efectives, el caire educatiu llueix per la seva debilitat, sovint apareixen els retrets entre adults sobre el que passa amb les joves generacions. Ja seria hora de deixar els retrets, de fixar-se només en les sancions i també deixar de dir que els fa vergonya el que veuen a les imatges: els joves mostren el desencís vital i la manca de límits que ha impregnat tota una generació. Estem disposats a reflexionar com recuperar-la?
dijous, de juliol 21, 2011
MERCAT D'ESTIU: ELS ENTRENADORS
Sembla que amb l'acord per la composició de les plantilles dels equips ACB s'obrirà el tap que alguns equips havien fet fins que no s'aclarís aquesta situació. Jo em vull fer ressò de la tornada de Luis Casimiro a les banquetes de Valladolid. El tècnic de Ciudad Real ja va estar uns mesos com inquilí de la banqueta de l'actual Blancos de Rueda. Estic convençut que a poc que pugui mantenir el nucli de jugadors -en la seva presentació ja va avançar com d'important seria comptar amb Dumas-, el tècnic que va fer campió al TDK Manresa de Creus, Peñarroya i companyia farà una molt bona feina. L'acredita una trajectòria que, malgrat altibaixos, ha tingut una línia coherent. De fet, amb la direcció de Casimiro als temps morts és amb un dels moments de la temporada en el que frueixo més dels comentaris que podem sentir a la televisió. Un article meu de 2008 i un altre de 2009 així ho palesen.
La sortida de Casimiro de la banqueta d'Estudiantes posa la catifa vermella pel retorn del fill pròdig, Pepu Hernàndez, després del seu pas triomfal per la Selecció -encara que va sortir escaldat- i una etapa discreta al DKV Joventut. I també podríem parlar de la tornada d'un altre fill, o com a mínim d'un entrenador fet a la casa com ajudant de Pedro Martínez, en el cas de l'arribada de Salva Maldonado a la banqueta del Joventut. Amb pocs diners i molta gent de la cantera Maldonado haurà de fer lluiment de la seva capacitat de fer que els seus equips defensin amb consistència (ho ha demostrat amb escreix, en els darrers anys, a Gran Canària i a Fuenlabrada). A més a més, s'ha de dir que el joc d'atac que ha triat pels jugadors que ha tingut a les seves ordres ha fet dels seus dos darrers equips uns dels rivals més temuts a la lliga ACB, especialment quan jugaven com locals.
Pablo Laso provarà sort al Real Madrid. Està per veure si aquest entrenador amb ja força experiència a les banquetes es pot adaptar a un equip gran. Va passar sense pena ni glòria per la banqueta de Pamesa, i encara que ha fet unes bones campanyes a Sant Sebastià, cal veure com s'adapta als jocs d'equilibri que seguramente li demanaran fer al club blanc, que en una sola tempora ha enterrat en l'oblit de les banquetes ACB i Eurolliga a Messina i a Molin. Jo penso que Laso no podrà dur el Reial Madrid al nivell del Barça d'enguany, encara que si que pugui competir amb el Caja Laboral, per cert arrassat en el seu joc interior amb la sortida de Barac, encara que no tant per la de Batista, que n' s'hi va acabar d'adaptar. Potser si el Reial Madrid tenen paciència amb Laso, en dos o tres anys li pot arrebassar el títol ACB al Barça o al Caja Laboral, però aquest any em sembla que encara no ho veurem.
Arribem al cas del Sant Sebastià. Després de sortir Laso, els directius del club s'han refiat de Sito Alonso, encara que s'hagin entrevistat amb altres candidats. Probablement pel crèdit d'haver estat la ma dreta d'Aíto a Badalona o bé, qui ho sap, per tenir els mateixos agents que Xavi Pascual i això pot fer-li guanyar números, Alonso comença la seva segona experiència com primer tècnic ACB. Si fem una mica de memòria, però, la sortida de Sito Alonso de la Penya va estar farcida de retrets al club, dient que no l'havien recolzat prou, que havia estat "massa de la Penya" i això l'havia desafavorit, que havia comptat molt amb els joves (com si això fos excusa a un club com la Penya). Ja veurem si Sito Alonso acaba els dos anys que ha signat, ja que en la seva etapa com primer entrenador a la Penya es va veure un empitjorament de les prestacions del seu equip mentre va estar treballant.
Per mencionar la darrera novetat, tenim Paco Olmos a València. Torna, un altre cop, un antic inquilí de la banqueta. Sembla una mica contradictori que Power Electronics hagi gaudit de Pesi i que a la temporada següent contractin Olmos que, no ho oblidem, ha perdut la categoria amb el Menorca. Molt em temo que Olmos podria ser un Hussein segona part, sobretot si els jugadors se li posen de cul, encara que estan aplegant una sèrie de jugadors joves (San Miguel, Ogilvy, Faverani) barrejats amb veterans joves (Martínez, de Colo, Lischuk). Ja veurem com li surt la recepta al València, i si el retorn d'un vell conegut els funciona.
La sortida de Casimiro de la banqueta d'Estudiantes posa la catifa vermella pel retorn del fill pròdig, Pepu Hernàndez, després del seu pas triomfal per la Selecció -encara que va sortir escaldat- i una etapa discreta al DKV Joventut. I també podríem parlar de la tornada d'un altre fill, o com a mínim d'un entrenador fet a la casa com ajudant de Pedro Martínez, en el cas de l'arribada de Salva Maldonado a la banqueta del Joventut. Amb pocs diners i molta gent de la cantera Maldonado haurà de fer lluiment de la seva capacitat de fer que els seus equips defensin amb consistència (ho ha demostrat amb escreix, en els darrers anys, a Gran Canària i a Fuenlabrada). A més a més, s'ha de dir que el joc d'atac que ha triat pels jugadors que ha tingut a les seves ordres ha fet dels seus dos darrers equips uns dels rivals més temuts a la lliga ACB, especialment quan jugaven com locals.
Pablo Laso provarà sort al Real Madrid. Està per veure si aquest entrenador amb ja força experiència a les banquetes es pot adaptar a un equip gran. Va passar sense pena ni glòria per la banqueta de Pamesa, i encara que ha fet unes bones campanyes a Sant Sebastià, cal veure com s'adapta als jocs d'equilibri que seguramente li demanaran fer al club blanc, que en una sola tempora ha enterrat en l'oblit de les banquetes ACB i Eurolliga a Messina i a Molin. Jo penso que Laso no podrà dur el Reial Madrid al nivell del Barça d'enguany, encara que si que pugui competir amb el Caja Laboral, per cert arrassat en el seu joc interior amb la sortida de Barac, encara que no tant per la de Batista, que n' s'hi va acabar d'adaptar. Potser si el Reial Madrid tenen paciència amb Laso, en dos o tres anys li pot arrebassar el títol ACB al Barça o al Caja Laboral, però aquest any em sembla que encara no ho veurem.
Arribem al cas del Sant Sebastià. Després de sortir Laso, els directius del club s'han refiat de Sito Alonso, encara que s'hagin entrevistat amb altres candidats. Probablement pel crèdit d'haver estat la ma dreta d'Aíto a Badalona o bé, qui ho sap, per tenir els mateixos agents que Xavi Pascual i això pot fer-li guanyar números, Alonso comença la seva segona experiència com primer tècnic ACB. Si fem una mica de memòria, però, la sortida de Sito Alonso de la Penya va estar farcida de retrets al club, dient que no l'havien recolzat prou, que havia estat "massa de la Penya" i això l'havia desafavorit, que havia comptat molt amb els joves (com si això fos excusa a un club com la Penya). Ja veurem si Sito Alonso acaba els dos anys que ha signat, ja que en la seva etapa com primer entrenador a la Penya es va veure un empitjorament de les prestacions del seu equip mentre va estar treballant.
Per mencionar la darrera novetat, tenim Paco Olmos a València. Torna, un altre cop, un antic inquilí de la banqueta. Sembla una mica contradictori que Power Electronics hagi gaudit de Pesi i que a la temporada següent contractin Olmos que, no ho oblidem, ha perdut la categoria amb el Menorca. Molt em temo que Olmos podria ser un Hussein segona part, sobretot si els jugadors se li posen de cul, encara que estan aplegant una sèrie de jugadors joves (San Miguel, Ogilvy, Faverani) barrejats amb veterans joves (Martínez, de Colo, Lischuk). Ja veurem com li surt la recepta al València, i si el retorn d'un vell conegut els funciona.
divendres, de juny 17, 2011
REGAL BARÇA TEMPORADA 2011-12
El Regal Barça ha fet la primera operació oficial per confeccionar la plantilla per la temporada 2011-12. Amb la roda de premsa en que s'anuncia la marxa de Ricky Rubio a l'NBA serveix per començar a poder fer travesses de quins seràn els jugadors que entrenarà Xavi Pascual la temporada vinent. Els jugadors amb contracte són Sada, Navarro, Ingles, Lorbek i Perovic. A més a més Mickael és a prop de signar, Eidson sona com segon extracomunitari a banda de Mickeal, i el club té una opció per renovar N'Dong.
Dono per fet que el bon ull clínic de Creus i Pascual, així com les filtracions als mitjans de comunicació, acabarà confirmant els rumors que posen a Eidson en l'òrbita blaugrana. No tenir un '3' alt és quelcom que és paga a l'ACB i també a Eurolliga, i no cal que pensem gaire: el Panathinaikos va jugar la carta de posar un '3' alt (Perperoglu o fins i tot Kaimakoglu), o bé un jugador molt físic com Sato, superior en el pal baix a Anderson.
El Barça 2009-10 tenia pocs sistemes per a jugadors concrets, i aquests estaven pensats per Mickael, tot un tret revelador de la importància d'aquest jugador en els esquemes de joc de l'equip. Podem dir que Mickael, si està bé de salut, és el millor '3' que juga a aquesta banda de l'Atlàntic. I fitxant a Eidson s'aconsegueix tenir un recanvi per Mickael, o fins i tot poder jugar amb tots dos junts. En quan a N'Dong, considero que el rendiment ha estat molt bo en alguns dels partits del play-off, i penso que el club el renovarà.
Des de l'UE es posa en dubte si el sistema de "cupos" de l'ACB és legal. Em refereixo a això que es cuinen peròdicament entre ACB, Consejo Superior de Deportes i ABP: 4 seleccionables per a una plantilla d'11 jugadors, o bé 5 si són 12 fitxes. Mentre això no canvïi, haurem de seguir pensant que a Sada i Navarro s'hauran d'afegir com a mínim tres seleccionables més. Anderson i Morris tenen un peu i mig fora del club, mentre que Basile és una incògnita. Roger Grimau també és una incògnita, encara que l'afavoreix ser seleccionable, i ja li ha fet saber al Victor Lavagnini que "no siguis gafe", ja que al periodista se li va ocòrrer fer un comentari molt poc afortunat sobre la continuitat del capità en el moment de celebrar el títol de l'ACB. La continuitat de Lakovic també penja d'un fil.
A mi m'alegraria molt que Roger, Lakovic i Basile continuessin la temporada vinent. Tots tres són tot cor. Però el que està clar és que no podran fer-ho tots tres, potser només dos d'ells, a més estirar. O potser cap. Només hi ha una opció remota: que quan pensin en els dos bases comptin a Lakovic amb Sada, i que Ingles passi a fer el paper de "combo-guard" que ha tingut Lakovic aquests darrers dos anys d'ençà l'arribada de Ricky, i estiguin servits en quant a seleccionables... la qual cosa voldria dir no fitxar Eidson, ni repescar Rabaseda, i buscar un '4' seleccionable que valgui la pena.
La meva travessa és:
Bases: Sada i Lakovic. Si volen fitxar un base seleccionable, podria ser Rodrigo San Miguel. Lakovic aleshores no continuaria.
Alers: Navarro, Ingles, Mickael, (Eidson) i Rabaseda (o bé Grimau).
Pívots: Lorbek, Perovic, N'Dong, Fran Vázquez. I un cinquè pívot, seleccionable si continua Lakovic, i comunitari si es fitxa un base seleccionable.
Jo estaria molt content si el Barça fitxés a Dusko Savanovic per cobrir el buit que probablement deixarà Morris. És un jugador super-classe, molt intel·ligent, capaç d'encistellar de tres punts -si fa no fa com Morris-, jugar com un mestre al pal baix i passar-la com els àngels -com ni pot sommiar Morris-, i un esglaó per darrera en quan a taps. En quan a la defensa del 1x1, tots dos són bastant tovets, així que el perfil defensiu de l'equip -a banda del tema dels taps- no canviaria gaire, encara que en atac l'equip tindria molts més registres. Us imagineu jugant en alguns moments a Savanovic de '4' i Lorbek de '5'?
Que vingués Savanovic dependria d'assegurar cinc seleccionables (Sada, Navarro, Rabaseda o bé Grimau un any més, Fran i un cinquè jugador). Jo estaria encantat, ja ho he dit, però totes les meves travesses s'esborren si canvia el marc de contractació -tal i com suggereix la UE- o bé el Barça decideix tenir una plantilla de 13 o 14 fitxes de bon començament de pre-temporada.
Dono per fet que el bon ull clínic de Creus i Pascual, així com les filtracions als mitjans de comunicació, acabarà confirmant els rumors que posen a Eidson en l'òrbita blaugrana. No tenir un '3' alt és quelcom que és paga a l'ACB i també a Eurolliga, i no cal que pensem gaire: el Panathinaikos va jugar la carta de posar un '3' alt (Perperoglu o fins i tot Kaimakoglu), o bé un jugador molt físic com Sato, superior en el pal baix a Anderson.
El Barça 2009-10 tenia pocs sistemes per a jugadors concrets, i aquests estaven pensats per Mickael, tot un tret revelador de la importància d'aquest jugador en els esquemes de joc de l'equip. Podem dir que Mickael, si està bé de salut, és el millor '3' que juga a aquesta banda de l'Atlàntic. I fitxant a Eidson s'aconsegueix tenir un recanvi per Mickael, o fins i tot poder jugar amb tots dos junts. En quan a N'Dong, considero que el rendiment ha estat molt bo en alguns dels partits del play-off, i penso que el club el renovarà.
Des de l'UE es posa en dubte si el sistema de "cupos" de l'ACB és legal. Em refereixo a això que es cuinen peròdicament entre ACB, Consejo Superior de Deportes i ABP: 4 seleccionables per a una plantilla d'11 jugadors, o bé 5 si són 12 fitxes. Mentre això no canvïi, haurem de seguir pensant que a Sada i Navarro s'hauran d'afegir com a mínim tres seleccionables més. Anderson i Morris tenen un peu i mig fora del club, mentre que Basile és una incògnita. Roger Grimau també és una incògnita, encara que l'afavoreix ser seleccionable, i ja li ha fet saber al Victor Lavagnini que "no siguis gafe", ja que al periodista se li va ocòrrer fer un comentari molt poc afortunat sobre la continuitat del capità en el moment de celebrar el títol de l'ACB. La continuitat de Lakovic també penja d'un fil.
A mi m'alegraria molt que Roger, Lakovic i Basile continuessin la temporada vinent. Tots tres són tot cor. Però el que està clar és que no podran fer-ho tots tres, potser només dos d'ells, a més estirar. O potser cap. Només hi ha una opció remota: que quan pensin en els dos bases comptin a Lakovic amb Sada, i que Ingles passi a fer el paper de "combo-guard" que ha tingut Lakovic aquests darrers dos anys d'ençà l'arribada de Ricky, i estiguin servits en quant a seleccionables... la qual cosa voldria dir no fitxar Eidson, ni repescar Rabaseda, i buscar un '4' seleccionable que valgui la pena.
La meva travessa és:
Bases: Sada i Lakovic. Si volen fitxar un base seleccionable, podria ser Rodrigo San Miguel. Lakovic aleshores no continuaria.
Alers: Navarro, Ingles, Mickael, (Eidson) i Rabaseda (o bé Grimau).
Pívots: Lorbek, Perovic, N'Dong, Fran Vázquez. I un cinquè pívot, seleccionable si continua Lakovic, i comunitari si es fitxa un base seleccionable.
Jo estaria molt content si el Barça fitxés a Dusko Savanovic per cobrir el buit que probablement deixarà Morris. És un jugador super-classe, molt intel·ligent, capaç d'encistellar de tres punts -si fa no fa com Morris-, jugar com un mestre al pal baix i passar-la com els àngels -com ni pot sommiar Morris-, i un esglaó per darrera en quan a taps. En quan a la defensa del 1x1, tots dos són bastant tovets, així que el perfil defensiu de l'equip -a banda del tema dels taps- no canviaria gaire, encara que en atac l'equip tindria molts més registres. Us imagineu jugant en alguns moments a Savanovic de '4' i Lorbek de '5'?
Que vingués Savanovic dependria d'assegurar cinc seleccionables (Sada, Navarro, Rabaseda o bé Grimau un any més, Fran i un cinquè jugador). Jo estaria encantat, ja ho he dit, però totes les meves travesses s'esborren si canvia el marc de contractació -tal i com suggereix la UE- o bé el Barça decideix tenir una plantilla de 13 o 14 fitxes de bon començament de pre-temporada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
