Estem en època de pre-temporada. Els finals d'agost, pels volts del 24 o 25 d'agost, és un dia habitual d'estrena de molts equips de bàsquet. Una pila d'equips començaran a rodar, a tirar endavant pel que serà una nova temporada, un nou curs basquetbolístic. També estem en època dels primers títols de la temporada de futbol professional, com el de la Supercopa. Ahir dissabte es va jugar l'anada, amb un resultat que dona avantatge momentània al Sevilla, després de que Kanouté fes un doble estrip a la defensa del Barça. Al final, 3-1 i els deures encara per fer, però amb el segon partit a casa.
Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.
La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.
La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.
Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:
- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.
- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.
- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?
- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.
La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.
Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.
Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.
Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.
Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.
L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).
No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.
Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.
diumenge, d’agost 15, 2010
divendres, de juliol 23, 2010
XEC EN BLANC PER A GUARDIOLA
Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.
Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.
Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.
El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.
De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.
Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.
Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.
Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .
Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.
Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!
Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.
Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.
El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.
De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.
Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.
Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.
Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .
Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.
Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!
divendres, de juliol 16, 2010
"SÓLO SABEN CORRER"
Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.
La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.
I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.
Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.
Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.
De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.
I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.
dissabte, de juliol 03, 2010
DE LA VISUAL/PHYSICAL CONFERENCE A SHEFFIELD I LA PLANIFICACIÓ DEL FUTUR PROPER
He estat els darrers tres dies a Sheffield, Anglaterra, participant en un congrés sobre els discursos visuals de l'esport. He passat una bona estona, he desengreixat el meu anglès i també he pogut presentar un paper (una comunicació), com li diuen allà, sobre simulació a l'esport, posant exemples sobretot del futbol i el bàsquet.
Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.
Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.
Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.
El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.
Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!
Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.
Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.
Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.
El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.
Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!
dilluns, de juny 21, 2010
SELECCIÓ FRANCESA: CULEBROT DEL MUNDIAL DE SUDÀFRICA AMB LLIÇONS SOBRE ELS ROLS
Avui Espanya enfronta un partit enverinat, un caixa o faixa en tota regla. Però en les hores prèvies encara fumeja l'affair Anelka. De tot el que ha transcendit fins ara, m'agradaria comentar alguns detalls:
1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.
2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...
3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.
4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?
5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?
La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.
Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!
1) El vestidor, un temple espoliat. Anelka va declarar que trobava justa la decisió de fer-lo fora de la concentració, la qual cosa mostra força seny, però va voler deixar clar que ell no havia dit "fill de puta" al seleccionador Domenech, tal i com havien recollit alguns mitjans. No obstant, ell va dir que la "discussió acalorada" que havia mantingut amb el seleccionador havia de quedar al vestidor, entre els jugadors i els tècnics. I amb això té tota la raó.
2) El poc seny -i menys professionalitat- d'un dels ajudants. He vist a la televisió com un ajudant, crec que el preparador físic, es llença al coll de Patrick Evra, capità dels bleus, quan aquest jugador li tira en cara que ha estat ell el que s'ha anat de la llengua. Una molt pobre imatge d'uns i altres llençant-se la merda pel damunt. Com a mínim allò del vestidor, la "discussió acalorada", no la vam haver de presenciar...
3) El poder dels mitjans de comunicació. El diari L'Equipe, que sembla que li ha dit de tot menys bonic a al seleccionador, ha provocat un reguitzell de decisions federatives i de manifestos dels jugadors. El President de la Federació, i fins i tot Sarkozy, es pronuncien amb un missatge ben políticament correcte de "tolerància zero". Per la seva banda el Director Esportiu dimiteix... Sembla que entre ells mateixos, a dins de la Federació, no es posen d'acord amb les mesures que calia prendre.
4) Un tècnic a la corda fluixa. És sabut que Laurent Blanc substituirà Domenech passat el Mundial. I és sabut que de manera molt corrent els dirigents de clubs i federacions posen el crit al cel, i aleshores no tenen cap mena de mirament de trepitjar els tècnics. Quan els directius es posen a prendre decisions, això és el que passa: el tècnic queda com un xitxarel·lo, i més el cas de Domènech, que mai millor dit té les hores comptades. Per cert: no vaig entendre que fos el seleccionador que llegís el comunicat dels jugadors on anunciaven que no volien entrenar per mostrar la seva disconformitat amb l'expulsió d'Anelka de la concetració. Estava ell d'acord amb els jugadors? O en sentia culpable per tot plegat i va donar la cara per ells?
5) Una decisió presa a la valenta. Es fa fora Anelka, però... això que resol? En termes grupals, fer fora un jugador que ocupa el rol de cap de turc no representa cap millora substancial en el funcionament del grup. Una altra persona ocuparà el rol, que en cas d'Anelka primer va ser de sabotejador (per mostrar el seu desacord amb Domenech a la mitja part del partit contra Mèxic) i després de cap de turc. No hi ha cap plantejament de fons en prendre una decisió d'aquest tipus, quelcom que a més a més entenc que recau en l'entrenador. A més a més, si això ha de ser una lliçó pel jugador, com es que ja pot agafar-se vacances? No es pot quedar a la concentració i no anar convocat als partit, per ser-hi allà, fer costat als companys?
La selecció Francesa no sembla que tingui el problema més important amb Anelka i Domenech. De fet, això ha funcionat de cortina de fum i, eventualment, com a justificació per una eliminació prematura del campionat. També ha transcendit que William Gallas no estaria d'acord amb que Domenech li hagués donat la capitania a Patrick Evra; és palès que no estan fent un bon joc, i això es veu als resultats; no és ara, després d'expulsar a Anelka, que Domenech ha estat posat en dubte, sinó que ja ho estava abans. Doncs més que un maldecap, l'expulsió d'Anelka ha estat un acte de purificació... de tot allò que no rutlla, que ha perdut la condició d'immaculada imatge nacional. Però allò que no rutlla segueix estant pendent de resoldre.
Ara només tenim que Anelka ha pagat els plats trencats, que li han penjat el rètol de jugador conflictiu, com de fet li havia passat a l'etapa al Real Madrid. Ell és "el dolent", ja l'han fet fora, així fantasiegen que fan net, no contaminarà als companys... i els dirigents s'han quedat tant amples. I els jugadors han reaccionat posant-se del costat del company, com no podria ser d'una altra manera. Primer els han entrat a dins d'allò més íntim per revelar-ne els secrets. I després des de fora de l'equip els han dit com ho havien de resoldre, sense marge per poder-ho arreglar des de dins. Això genera inevitablement una doble sensació d'haver estat agredits. I a fi de comptes, cal posar el crit al cel i dir: com si fer fora algú servís per redreçar un vaixell que sembla que fa aigües per tots costats!
dimecres, de juny 16, 2010
DIMARTS ANEM DE PRESENTACIÓ
Dimarts vinent farem la presentació de Buen deportista, mejor persona. Segur que serà un moment especial, hem fet una bona tasca de difusió entre l'Editorial Proteus, l'agència de comunicació Q&A i jo mateix. A continuació col·loco la invitació, on apareixen els detalls de la presentació.
Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.
Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.
Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!
Estic content. I no és parlar a la babalà. El cert és que vaig a ritme d'un llibre per any. Al 2008 va ser El entrenador y el equipo, que es va vendre molt i molt bé. Després al 2009 vaig publicar 100 suggeriments per educar dins de la família, que en quatre mesos -es va publicar al setembre- va superar les bones vendes del meu primer llibre.
Ara, al 2010, arriba aquest Buen deportista, mejor persona, amb la il·lusió que funcioni millor encara que els dos anteriors. I aneu-vos preparant, que pel 2011 ja està entregat a l'editorial el meu treball més extens fins a la data, el Manual de minibasket.
Us convido a que vingueu dimarts vinent, dia 22 de juny, a l'Espai Balmes de la llibreria Abacus. Xerrarem d'esport, d'educació en valors i de com fent una reflexió ètica entorn de l'esport podem elaborar una filosofia esportiva més potent. Us espero!
diumenge, de juny 06, 2010
COMPTA FINS A 5
Aquest article el vull dedicar a John Wooden (1910-2010), que fa pocs dies que ha mort. Un dels més grans entrenadors, i també un gran entrenador de pívots (Kareem, Walton) ens deixa per sempre. Fins sempre!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
Feia temps que no se m'acudia un tema bàsicament tècnic del que parlar. Enredat en temes d'ètica, d'educació, de rols i de comunicació... m'havia extraviat una mica d'enfocar un article des de la vessant tècnica. A poques hores del definitiu Caja Laboral vs. Reial Madrid, penso en la importància dels homes grans dins del joc.
És clar que l'esport que ens apassiona deixa un lloc especial pels '5'. Difícils de trobar en categories de formació, amb l'etiqueta de babaus i de poc coordinats... són jugadors meravellosos d'entrenar. John Wooden en sabia, d'homes grans. Però tornem al tema. Els '5' són bàsics per fer alguna cosa a la lliga on estiguis, fins i tot la selecció USA pot deixar d'endur-se jugadors en la posició de '4' si tenen per segur que Howard pot jugar un bon grapat de minuts i que té un perfils diferents, Chris Bosh obrint el camp i Carlos Boozer postejant i fent intendència, per donar-li descansos puntuals.
Els '5' dins del nostre esport han tingut sempre una preeminència especial. Des de George Mikan fins a Marc Gasol, el bàsquet ha necessitat dels "elefants", com carinyosament es refereix Moncho Monsalve als pívots. Jo em quedo amb els ganxos de Kareem, la intimidació defensiva i el rebot de Bill Russell, la superioritat aclaparadora de Will Chamberlain, la intel·ligència de Bill Walton, l'ofici de la parella Parish i McHale, els passos de ball d'Hakeem, l'arrogància del jove Shaq, el talent físic Dwight Howard... i de molts altres que em deixo.
Alguna cosa està canviant en els equips en els darrers dos o tres anys. Veig com els equips punters a Europa s'estan rearmant en aquesta posició, la de '5'. Olympiakos no s'està de romanços posant a Bourussis i a Schorchianitis a pista, i quan la salut li ho permet, a Vujcic. Panathinaikos domina quan Pekovic es fa un lloc a la zona. El Barça alterna fins a tres '5' diferents cada partit: Fran, Ndong, Lorbek. El Madrid posa a Reyes de '4', cosa impensable en temps de Plaza, i jubila anticipadament a Garbajosa per posar més centímetres amb Tomic, Lavrinovic o, de manera anecdòtica, Van den Spiegel.
El cert és que en la semifinal Splitter s'està trobant molt sol a la zona. Es troba orfe de la companyia, o millor seria dir el relleu, de Barac, que ha fet actuacions molt destacables aquest curs. Mentre, el multilingüe Messina furga en la ferida i posa, al final del tercer partit, a Lavrinovic i Tomic junts... És una mena de revival del duet Parish i McHale, salvant les distàncies, o de les primeres i úniques Torres Bessones del bàsquet, Sampson i Olajuwon?
Els '5' tornen a estar de moda, amb comptades excepcions com el CSKA, que malgrat la millora de Kaun no tenen un ventall molt ampli en aquesta posició. O el Montepaschi, amb jugadors que són més journeymen (currantes, que diríem en castellà) que no pas jugadors de renom.
Madrid o Baskonia? Un dels dos arribaran a la final, i el que ho faci haurà de fer front al més temible dels rivals avui en quan a varietat d'interiors. El Barça dels interiors atlètics, intimidadors, triplistes i matadors. Un goig veure a aquests pívots que fan les delícies jugant de cara, jugant d'esquena, i fent de tot un mica. Visca el bàsquet de trinxera galego-senegalesa (i no parlo de la reconeguda connexió de Pepe Rubianes amb el continent africà) i de ballet eslové amb tocs de ghetto!
dijous, de juny 03, 2010
APRIMAR LES "PRIMES" ÉS UN CLAM
Pel meu hàbit de començar els diaris pel final, degut a que en els diaris esportius hi trobo el bàsquet, i en els diaris generals l'esport i la cultura, avui gairebé se'm passa que El Periódico de Catalunya ha dedicat la secció Tema del dia a una controvèrsia esportiva. El diari barceloní posa de les pàgines 2 a la 4 com l'assumpte de les primes que han pactat els futbolistes i els directius de la Reial Federació Espanyola de Futbol han transcendit força més enllà del que és el món del futbol.
La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.
En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.
Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.
Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.
1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!
Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.
2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.
Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.
3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.
Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.
Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.
No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.
Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).
Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?
A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.
Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?
Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.
La xifra que ha arribat als mitjans de comunicació és de 600.000 € per jugador en cas de guanyar la Copa de Món. De seguida han aparegut multitud de comentaris, amb un to que no m'acaba d'agradar. Crec que el plantejament del tema, bàsicament les crítiques des de diferents sectors de la societat (polítics, sindicats, també esportistes amb menys ingressos) a que els futbolistes cobrin segons quines primes resulta, en un bon grapat de casos, pura demagògia.
En defensa pròpia, el portaveu de la RFEF, el Sr. Jorge Carretero, ha assegurat: "El futbol genera una riquesa fantàstica per a Espanya i no es valorarà mai prou. El futbol és l'ONG més gran d'aquest país." Miri, Sr. Carretero, el que vostè diu em sembla una mica massa. Ni estic d'acord amb la demagògia d'alguns polítics i sindicalistes que demanen retallades de sou, ni tampoc puc donar-li la raó a vostè.
Bé, si que estic d'acord en el que futbol genera molta riquesa, això és cert. Però d'aquí a assenyalar que el futbol té aquestes finalitats socials i solidàries... fins aquí podríem arribar. De fet, el Sr. Carretero és hàbil i no menciona pas la Federació o la Selecció. Diu "el futbol", i immediatament el futbol és un patrimoni de tots. La Roja és, com bona operació de màrqueting, de tots, encara que alguns independentistes dirien que això mai a la vida. Ja fa anys que sabem que les federacions funcionen més com empreses que no com paraigües organitzatiu i jurídic dels clubs.
Anem a analitzar els diferents arguments que han sortit a la llum i que em semblen molt tèrbols i inconsistents.
1. En època de retallades i d'apretar-se el cinturó, els futbolistes no poden cobrar aquesta quantitat de diners. Qui fa servir aquest argument assenyala que s'hauria de tenir més seny, i no malbaratar els recursos. Just quan fa poques setmanes que s'han donat a conèixer les retallades en els sous del funcionaris, sembla que la gent s'ha apuntat a fer la mateixa lectura que alguns governants: hem de baixar els sous. Fins i tot he llegit que alguns grups parlamentari volen interpel·lar Rodríguez-Zapatero a Les Corts per que prengui mesures!
Però el que en hauríem de ser curosos de considerar és que les retallades han estat en el sector públic, i no en el privat. La RFEF és una entitat privada, i ells mateixos argumenten que només el 6% del pressupost va a càrrec de l'Estat, amb la qual cosa no s'estaria pagant aquesta morterada amb diner públic. A més a més, el que trobo greu de tot plegat no és que els futbolistes puguin arribar a cobrar aquestes quantitats, sinó que un govern s'endeuti fins al punt d'haver de treure diners dels sous dels treballadores públics. Això si que em sembla greu de debò.
2. No poden cobrar això... per xutar una pilota. Aquest és un altre argument que abunda. Es combina amb el primer, que a dia d'avui és circumstancial, fruit de la crisi, i se li dona un aspecte més enllà de la conjuntura econòmica. Aquest seria un argument de sempre, de tota la vida... seria com dir que un grup musical con U2 no cal que posi entrades a 60 o 80 €, que ja tenen molts calers... Però la gent paga això, i fins i tot més a la revenda, per anar-los a veure.
Si es compara amb altres professions, ser futbolista està excessivament ben pagat, dirien aquestes persones. Bé, el que ens trobem és que aquest deu ser un preu de mercat, doncs també han accedit els directius de la RFEF, que fent números es deuen haver fregat les mans pensant en els ingressos addicionals provinents dels patrocinadors en cas de guanyin el campionat.
3. Si algú està disposat a pagar-los això, ells haurien de renunciar-hi (en part). Aquest és l'argument més al·lucinant de tots els que he pogut copsar. L'ex-atleta olímpic Abel Antón ho podria haver dit més fort, però no més clar: "Els mateixos futbolistes haurien de dir que volen cobrar menys per ser coherents amb la situació econòmica del país". Tinc la sensació de que s'està dient: si el papa et dona massa setmanada, torna-li alguns euros.
Dit això, l'agradaria enunciar alguns assumptes a resoldre en aquest tema dels esportistes professionals. Crec que aquest debat de les "primes" té, en el seu rerafons, una sèrie de situacions entre injustes i molt confuses.
Els esportistes que van a la Selecció no cobren un sou
Trobo injust que Pau Gasol, que guanya pels volts de 16 milions de dòlars l'any només amb la seva fitxa amb els Lakers, vagi a un campionat amb la Selecció Espanyola a l'estiu i no cobri més enllà del que tinguin estipulat per dietes. Tinc entès que les Federacions, en quan a la gestió dels combinats nacionals, no poden posar un sou als esportistes. Enlloc d'això, m'imagino que inflen aquestes dietes i paguen als jugadors per la seva dedicació a la pàtria.
No podem deixar de banda que, pel cap baix, un esportista professional que és cridat a la seva selecció es passarà dos mesos entre la preparació del campionat i la competició, si és que arriben fins a la fase final. Crec que hi hauria menys polèmica si es pagués un sou als jugadors de la Selecció, encara que també s'ha de tenir en compte que els ingressos poden anar tant en funció dels resultats, que a les Federacions els costaria assegurar aquest sou.
Si fos viable, una opció seria tenir un sou per dia treballat (o per dia concentrat, millor dit).
Confusió de les "primes" a tercers amb les "primes" per objectius
Els comercials treballen sovint per objectius. Els directors de sucursals de bancs i caixes, també. Els assessors que busquen patrocinadors, pot ser que no vegin cobert ni un euro de les seves despeses si no hi ha cap patrocinador que accedeixi a firmar un contracte. Per què, doncs, un esportista professional al que no se li pagarà en proporció al que cobra en el seu club, s'asseguri una compensació pel seu temps?
A ningú ens agrada sentir com, en les acaballes de les lligues, hi ha rumors de maletins i "primes" a tercer per assegurar la categoria o condemnar a l'etern rival a l’ostracisme del descens. Crec que estarem d'acord que en aquest casos no convé gens permetre aquest tipus de "primes", les que són a tercers, doncs trenquen amb l'esperit del fair play.
Ara bé, feta la diferència entre "primes" per objectius (com gaudeixen altres professionals) i "primes" que involucren a tercer, que distorsionen la competició, crec que és bo dir cadascú s'arregla casa seva com vol. I si els dirigents de la RFEF han decidit tirar pel dret, és quelcom que recau en ells, i no en d'altres. Ara bé, si haig de posar un però a aquest assumpte és que això s'hagi discutit en la concentració, i que no hagi estat alguna cosa feta amb més temps. Us imagineu que els jugadores fessin vaga en aquesta recta final de la preparació fins que la RFEF no fes cas de les seves exigències?
Per cert, la "prima" més alta de totes les Seleccions que participen al Mundial és la que han pactat els capitans de la Selecció (Xavi, Puyol, Iker) i els dirigents de la RFEF. Però aquest diners, com bé diu un entrenador ben viu i perspicaç com Victor Muñoz, el 50% aniran a petar a Hisenda. Gràcies Víctor! Menys mal que algú hi posa seny i deixa de banda la demagògia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
