M'enyorava de les banquetes. Fa tres setmanes que estic de nou, al peu del canó, entrenant un sènior, i després d'aquesta immersió intensiva em sento una mica estrany. Tinc la sensació que no hagués deixat d'entrenar sèniors durant aquest darrer any i mig. Sembla que no hagi passat pràcticament temps entre el meu darrer equip i el meu actual, per cert, veïns a l'Alt Maresme.
Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.
Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.
Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.
Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).
Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.
dimarts, de febrer 16, 2010
dilluns, de febrer 01, 2010
SENSACIONS D'ALEGRIA, DOLOR I INDIGNACIÓ EN L'ESPORT
Fa dies que no escrivia (aquí), i la veritat és que ho trobava a faltar. Em sentia estrany de no dedicar-li alguns minuts a prendre'm un kit kat del frenètic ritme del dia a dia i escriure una estona, i compartir-ho amb vosaltres els meus lectors. Avui dilluns, just abans de començar a preparar els entrenaments d'aquesta setmana, he decidit dedicar-me uns minuts i fer una mirada panoràmica al darrer mes.
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
dimecres, de desembre 30, 2009
CASIMIRO, UN MOTIVADOR SENSE ESTRIDÈNCIES
El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
divendres, de desembre 18, 2009
IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR
"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
dimarts, de desembre 01, 2009
"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"
El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
divendres, de novembre 27, 2009
ELS GRUPS D'ESTUDI/FORMACIÓ I LA CONSTRUCCIÓ D'UNA ÈTICA PROFESSIONAL
Actualment estic posant fil a l'agulla a un projecte que em dona molt bones vibracions: crear un grup de professionals de l'activitat física i l'esport amb els quals reunir-me de manera freqüent per parlar de diferents temes i treballar-los plegats.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
Fa gairebé dos anys que formo part d'un altre grup. Ens diem Metaescrits i l'eix que vertebra el nostre treball està constituït per la psicologia, la cibernètica, el psicodrama, la psicopatologia i els grups. Estic ben satisfet i joiós de compartir amb un bon grapat de professionals les meves inquietuds. Durant una època vam parlar del meu rol d'àrbitre, així com una mica abans em vaig pronunciar com a formador de formadors. i també de les institucions en les que participava d'alguna d'aquestes activitats. Una experiència incontestable, formativament i humana (si és que podem pensar-ho com àmbits diferents).
Ara que el grup Metaescrits va vent en popa, amb la sintonia necessària amb un parell de professionals del meu àmbit (l'esport, l'activitat física, el bàsquet) hem començat a convidar a una sèrie de persones que considerem valuoses en l'àmbit professional. Ha estat fascinant anar afinant la manera com pensem aquest grup que encara ha de nèixer i la manera com ho volíem presentar a la gent que volíem convidar. Són convidats? Són candidats? Quina informació imprescindible els hem de donar? En quin entorn els podem presentar la idea? Què ens diran? Els vindrà de gust formar-ne part?
En aquestes reunions prèvies a reunir-nos amb els que ens diguin que si a la nostra invitació (que en volen formar part), no ens hem pogut estar de parlar de diferents coses. Avui, sense anar més lluny, i al voltant d'una taula mentre dinàvem, hem parlat dels nostres camins professionals. El que fem actualment i allò que ens agradaria fer ben aviat, en un mig-curt termini. Com convivim amb els condicionants institucionals, què fem de les normes que marquen la manera com podem treballar. Unes reflexions molt sucoses, i no mancades de bromes i bon humor.
Dins dels límits de cadascun dels nostres camps de treball, trobem punts en comú. Un d'ells és l'esport municipal. Un altre seria el disseny d'organitzacions. Amb això últim em refereixo a la estructura de treball, el personal, la normativa, els recursos econòmics. Queden per encetar altres temes que ens criden l'atenció: la formació, l'educació, la pedagogia. També ens agradaria parlar d'entrenament.
Estic en un moment dolç. Tinc la sensació que Keysport ha aixecat el vol, estic fent algunes activitats de formació i la gent comença a interessar-se pel que preparo pel futur. Penso en un primer semestre de 2010 amb un reguitzell d'activitat formatives que penso que agradarà a la gent. Com agraden els meus llibres. Tocarem temes tant diversos com la direcció tècnica per una banda, l'entrenament en minibàsquet per un altre, i també la direcció d'equip.
I mentre passa tot això, de fet, mentre faig que passi tot això, segueixo escrivint. Per problemes tècnics (el portàtil espatllat) portava deu dies sense posar-me una estona seguida. Se m'ha fet estrany, però puc dir que crec que m'ha anat bé. Un punt i a part. Acostumat a escriure de l'ordre de 2 o 3 hores els dies feiners, de vegades fins i tot 4 o 5 hores, he passat uns dies sense posar-me davant del teclat. Trobo que no escriure gairebé gens (això sí, llegir molt) ha estat una experiència interessant els darrers deu dies.
Però ahir vaig tenir una revifalla. Vaig començar a escriure el que podria ser un capítol per un manual de metodologia de l'entrenament. L'he titulat "La dinàmica grupal en els esports d'equip", i es planteja com una mirada que acosti a l'entrenador de base, però també al que treballa amb sèniors, una perspectiva que vagi més enllà de categories exclussivament tècniques.
Tinc la sensació que per tal de ser un bon entrenador (o entrenadora) cal abraçar la dinàmica grupal com element fonamental del treball. Cal que esn entrenem en observar, analitzar i comprendre com funcionen els grups. Hi ha entrenadors que pensen que en saben molt del seu esport i que amb això en tenen prou per fer-ho bé, però amb això no és suficient. Cal que fem una revisió sistemàtica dels assumptes de la direcció d'equip, la comunicació, l'aprenentatge, els rols grupals, la construcció de l'autoritat com entrenador.
I en aquest camí ple de sorpreses, la política en relació a l'esport està sent un assumpte cabdal. Tant pel que fa al meu inminent grup de formació amb professionals de l'esport i l'activitat física, als quals ens amoïna l'encaix entre la gestió i la política. Però també a nivell professional, amb la manera com em presento a les entrevistes a les que m'adreço. O quan escric, mirant de plasmar una visió de la vida i de les relacions humanes a ravés de propostes d'intervenció. Les estratègies que fem servir professionalment insinuen quines són les nostres intencions, la nostra visió de la vida.
D'aquesta manera anem construint el nostre camí, i a mesura que fem camí anem perfilant la nostra ètica. Puc dir que formar part de Metaescrits i anticipar algunes molt bones sensacions amb el meu altre futur grup de formació fixa un horitzó ètic: revisar el meu panorama professional, i també personal, sota la llum de com vull conduir-me professionalment. Estic segur que escriure, formar, entrenar i seguir-me formant tindran una traducció en la meva producció professional. Una ètica que estic enunciant i que segueixo construint, amb il·lusió i en companyia d'excel·lents persones, i també professionals de vàlua contrastada i ètica a prova de bombes.
dilluns, de novembre 16, 2009
ACTITUDS INFANTILS EN L'ESPORT PRETESAMENT ADULT
Hi ha un reguitzell de circumstàcies en el món de l'esport que ens recorden que el tipus de vincles establerts dins dels equips, clubs, federacions i mitjans de comunicació són molt infantils. Quan dic que són infantils em refereixo al fet que domina un tel de confusió, on els rols són definits de manera molt difusa i que generen, per tant, ambigüitat i ansietat.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
El primer cas que volia portar com exemple d'això és per parlar d'una actitud del Roger Grimau. Hai de treure'm el barret davant un esportista notable, i sobretot competidor exquisit i acèrrim. En el partit entre Braça i Cajasol del passat 8 de novembre, el Barça va tenir moments de bon joc (+17), tot i que al final els de Joan Plaza es van acostar. Al darrer minut no hi havia pràcticament opcions de guanyar.
Reconstrueixo la seqüència de la jugada. Roger Grimau atravessa la línia de mig camp amb menys d'una possessió en joc, i fa un gest que es pot interpretar com que no pensen jugar la darrera possessió. Els jugadors del Cajasol no volen reunciar a millorar els seus números i li pispen la cartera a Roger. Tot plegat el Cajasol fa cistella i encara manquen 2 segons. La sacada de fons va a les mans de Roger, que empitat per l'actitud dels jugadors del Cajasol llença la pilota contra el parquet. Mentre la pilota s'enlaira Calloway, base del Cajasol, salta a buscar la pilota.
El fet més important és que Roger es dona compte que Calloway vol jugar aquelles darreres dècimes i l'empenta amb la ma dreta la seu pit. Calloway estava a l'aire, es desequilibra i ja no pot fer el llançament. Roger s'encara amb algun jugador del Cajasol, mentre Calloway està atònit: dins del temps de joc l'han empès quan estava a l'aire amb la pilota agafada.
Per mi aquesta situació mostra una actitud infantil de Roger. Ell decideix que no vol jugar els darrers intants de partit però no entèn que l'altre equip és lícit que vulgui esprèmer totes les possibilitats. Mentre el partit no s'ha acabat és legítim tot esforç de fer cistella, malgrat ja no puguis remuntar. És legítim i és, d'altra banda, d'esperar.
Allà veig una actitud infantil: quan el lògic es competir Roger dona a entendre que el partit ja està, i de manera confusa pretèn que els altres, que poden seguir jugant, no juguin. Ell no vol jugar, però això és diferent a que els altres ho vulguin fer o no. Són àmbits diferents: tu-jo. El que sorprèn encara més és que precisament Roger Grimau, que lluita fins al darrer al·lè, pretengui que el rival no ho faci. Bastant absurd.
Encara que el que més em va sorprendre va ser que els col·legiats no assenyalessin res. Allà, al meu entendre, hi havia una falta antiesportiva amb tota regla. Els àrbitres, doncs, van fer la vista grossa i es van posar del bàndol de Roger, del Barça, quan consideren que els darrers segons ja no es juguen, ja no valen. Però en una altra actitud infantil, confusa, l'àrbitre més proper a Roger li va a dir alguna cosa. No se si sobre el contacte al pit de Calloway o sobre les "paraules" que estava tenint amb algun jugador de Cajasol. En tot cas, tant se val, el seu rostre era de reprimenda, de llegir-li la cartilla. Quelcom que no li correspon com àrbitre (allà actua com "educador" que pretèn corregir o esmerçar-se en advertir al Roger) i que podria haver-ho resolt assenyalant la falta antiesportiva, com era de rebut.
Una altra situació obertament infatil la vaig sentir en el partit entre Barça i Cultural Lleonesa de Copa del Rei. En la tornada al Camp Nou el passat 10 de novembre, Àngel "Pichi" Alonso va dir en les darreries del partit: "L'àrbitre es podria estalviar xiular aquest fora de joc... així la Cultural Lleonesa podria jugar una mica".
Aquest és un altre exemple d'excempció del reglament que lliga de ple amb el pensament infantil. Per què assenyalar-li els fores de joc al Barça quan guanya tranquil·lament i fer la vista grossa mb l'equip més feble? És absurd aplicar el reglament diferent en funció del moment de partit. Una targeta groga o vermella o és al primer minut, com a l'últim, i el mateix per a la resta d'infraccions.
Quan jugadors, àrbitres i comentaristes s'entretenen a pensar el món de l'esport com un àmbit on poden satisfer els seus desitjos infantils, la característica que apareix amb força és la confusió. D'acord a aquest pensament salpicat d'actituds infantils les normes segons les quals ens regim valen però no durant tot el partit. Gent d'aquest tarannà queden retratats i estan fent gala d'uns trets infantils de personalitat, com ja he dit.
Quan ho fan, però, estan fent un lleig favor a l'esport. L'experiència esportiva necessita que la rectitud del reglament es mantingui i es respecti durant el 100% del temps de joc, i no segons un criteri a discreció de l'observador. El reglament i la competició necessiten d'una actitud ben coherent, recta i honesta dels que hi participem per aconseguir la millor experiència esportiva possible.
dilluns, de novembre 09, 2009
TRES MANERES DE FER MALAMENT LA DIRECCIÓ TÈCNICA
Els darrers dies he estat pensant força sobre el rol que pot tenir l'entrenador dins de l'equip. De fet en el darrer escrit que penjarem al Bloc de l'ACEB parlo precisament d'aquesta situació de falta de cura envers el rol d'entrenador, deixant entrar aspectes no tècnics en l'acompliment del rol.
Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.
El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.
1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT
De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.
Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.
Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.
2) DT ALLIÇONADOR
Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.
N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).
No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.
3) DT FIESTERO
Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".
Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.
De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.
COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.
M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.
Em vaig estalviar de posar un exemple addicional que lligava amb la situació del tècnic portant les ampolles d'aigua, però en aquest cas referent a un director tècnic. Ara he pensat oportú que després de veure un exemple d'entrenador que no entén com estructurar el seu rol, fer palesa que aquesta realitat està estesa també entre els directors tècnics.
El que faré a continuació és dibuixar tres perfils de director tècnic els quals donen mostres d'una pobre realització de la seva feina. Per mencionar-los breument: DT+entrenador assistent, DT alliçonador i DT fiestero.
1) DT + ENTRENADOR ASSISTENT
De vegades els Directors Tècnics creen una situació confusa estan presents a la banqueta. N'hi ha que s'enroquen en portar el millor equip de l'entitat, sense tenir en compte que potser aniria millor un altre entrenador. Però al perfil que em vinc a referir és a aquell que es situa simultàniament per damunt de l'entrenador principal (en el rol que ocupa com DT), però que està treballant amb ell o ella.
Un entrenador assistent difícilment pot ser, durant el mateix temps, DT. Conec alguns clubs ACB que promocionen a algun assistent per damunt de l'entrenador principal, posant a aquest últim en un compromís. La idea és aquesta: el meu darrer entrenador ajudant és qui m'ha de dir com haig de fer la feina o quins fitxatges s'ajusten millor a la plantilla.
Confusió, sensació de control o vigilància des de dins, ingerència en el treball... Hi ha diferents missatges quan un DT simultàniament ocupa el rol d'entrenador ajudant, i cap d'ells aporten claredat en el funcionament i tranquil·litat, sinó tot el contrari. I és que algú imagina a Joan Creus assegut a la banqueta del Barça, barrejat amb l'equip tècnic de Pascual? Potser qui ho pensa no se li feia estrany veure a Savic al passadís de vestidors o a Bodiroga al final del tot de la banqueta a Roma. Però a mi molt.
2) DT ALLIÇONADOR
Aquesta és una altra visió força malaltissa del rol de DT. Penso que un DT ha de respectar moltíssim el treball de l'entrenador, i que sinó ho fa està boicotejant el treball. Són paraules grosses, però convé dir-les per que quedi prou clar.
N'hi ha que intervenen en els entrenaments setmanals fent correccions, contradient en alguns casos a l'entrenador titular. Fa temps que dic que si un altre entrenador ha de dirigir alguna sessió, l'entrenador de l'equip convé que no hi sigui. Si és present a la sessió corre el risc innecessari de que els jugadors el puguin veure "aprenent" del DT, en un lloc d’inferioritat respecte al DT, i per tant en un rol proper a ells (en certa manera simètric, ja que també està aprenent, no dirigint de manera genuïna o ell sol).
No és massa estrany que un DT baixi a donar consignes al descans. O bé que al final del partit li digui a l'entrenador que hauria d'haver decidit d'una altra manera. També és possible que es planyi de la mala sort o que carregui contra els àrbitres, fent perdre de vista que allò important és que l'entrenador s'autoritzi i es responsabilitzi de la seva direcció d'equip, sense tirar pilotes fora. Ni al descans ni al final de partit són moments oportuns per puntualitzar la gestió de cap entrenador, sinó és que el volem castrar.
3) DT FIESTERO
Aquest tercer abunda. Hi ha DT, com de fet molts entrenadors, que confonen la seva vida social amb la vida social de l'equip o del club. Confonen l'esfera privada, personal amb allò que necessàriament s'hauria de mantenir dins de l'àmbit professional. Recordo que en un dels meus primers escrits en aquest bloc indicava que els entrenadors i els jugadors no convé que facin "vida nocturna". Jo algun cop he anat a celebrar, per exemple, l'ascens de categoria. No em considero un entrenador o DT "fiestero".
Amb aquest perfil em refereixo més aviat al que surt sovint amb els seus jugadors: a sopar després de l'entrenament, durant el cap de setmana a alguna discoteca, o fins i tot quan arriben vacances marxen junts. Com pots prendre decisions que afecten el temps de joc dels jugadors si sopes, surts o fas vacances amb alguns d'ells? Em sembla evident que no pot haver-hi una relació d'amistat, és contradictòria amb la relació que cal que formem a nivell professional.
De nou el DT es situa en un lloc d'observador, tipus voyeur, que no és gens sa. El que faci el jugador o jugador en el seu temps lliure és cosa seva. Només falta que hagin de ser vistos (i jutjats) per entrenadors o bé el DT. Passaria alguna cosa semblant amb el Facebook i altres plataformes de connexió social: hi ha tècnics que "espien" els gustos o hàbits dels jugadors fora de l'àmbit esportiu. I no acaba aquí la cosa: a més a més els tècnics s'exposen a un greuge per a ells. Em refereixo que els facin broma, els vulguin seduir, convidar a una copa... i per tant que aquesta situació es pugui estendre a l'entrenament. Això pot implicar que se'l prengui en broma, és a dir, no prou seriosament per desenvolupar la seva tasca, o que se'l vegi com un més.
COMENTARIS FINALS
Després de passejar-me per terrenys molt i molt pantanosos, crec que he deixat prou clars alguns trets específics dels DT que treballen malament. Al cap i a la fi és qüestió d'entendre que hi ha tècnics (ja siguin entrenadors o DT) que no plantegen prou bé les relacions, que per tant podem sospitar que no tenen un treball personal (reflexió, teràpia, supervisió) que apuntala el seu treball.
M'he centrat en la relació entre DT i entrenador al començament (tant pel que fa al DT + entrenador assistent com pel DT alliçonador), però una cosa ha portat a l'altra i he aprofitat per comentar situacions que els entrenadors tampoc cuiden prou. És el cas de sortir o quedar fora de la rutina d'entrenament-partit amb els jugadors. En tots aquests aspectes als tècnics en hauria de moure l'afany per ser clars i entendre quin és el rol de cadascú, sense ambigüitats ni confusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
