APRENDRE A VIURE

Acabo de comprar un bitllet electrònic per viatjar a Nova York aquest estiu. Quan he imprimit el comprovant del bitllet m'he adonat que el lema del portal on l'he comprat és "Aprende a vivir". Ha estat xocant llegir això i haver-me passat les darreres setmanes llegint molts autors propers al Psicodrama, sobretot Moreno i alguns del seu seguidors.

Jacob Levy Moreno (1889-1974) fou metge i psiquiatra. Una de les inquietuds més presents i persistents a la seva obra va ser portar l’àmbit terapèutic del tractament individual i verbal com era habitual a la dècada de 1920 i 1930 (sobretot per la influència de la psicoanàlisi) a un treball grupal i per l’acció, com després es va poder comprovar amb el Psicodrama. Ell és l’exponent del desenvolupament d’una molt potent Teoria dels Rols, així com una interessant visió de l’espontaneïtat, la creativitat i les relacions en general, gràcies a les seves aportacions a partir de la Sociometria, el Teatre de l’Espontaneïtat i el Psicodrama. Algunes de les definicions que va fer servir Moreno per definir el rol van ser:

- Rol és la mínima unitat de conducta.
- Rol és la mínima unitat de cultura.
- Ocupar rols és anterior al sorgiment del jo (self). Els papers no surten del jo, sinó que el jo sorgeix dels papers...
- El sorgiment i posterior desenvolupament dels rols socials es dona en la base al joc i intercanvi de estableixen amb els seus complementaris exercits per altres significatius del seu món (Mónica Zuretti).

El tipus de vincle que es desenvolupa amb les altres persones et situa en un lloc determinat dins del grup, un rol o paper, en definitiva un lloc, un espai que pots anar fent més teu. Un espai en el que repeteixes unes conductes fins al punt de l'estereotípia, que ja sabem per Pichon-Rivière que és un senyal de malaltia. Tanmateix és inherent al rol la tensió entre el lloc que t'assignes tu mateix i que et ve assignat pels altres a fora (complementarietat), entre repetir-te a tu mateix o viure de manera diferent.

Una de les debilitats (en el sentit d'allò que li agradava més parlar, pensar, actuar, no pas de feblesa sinó precissament fortalesa del seu pensament) de Moreno era veure la persona sempre en clau creativa. Per exemple Blatner comenta: "El psicodrama és un mètode de psicoteràpia en el qual els pacients actuen els aconteixements rellevants de la seva vida enlloc de simplement parlar d'ells". Parlar implica un compromís diferent d'actuar, així que una teràpia en que s'actua és una teràpia que implica un major compromís, veure's a un mateix de manera més nítida.

Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.

Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.

Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.

POSAR NOM AL QUE FAS

Em trobo dins d'un interessant procés de determinar l'àmbit d'influència de la meva feina com Director Tècnic o, com més m'agrada dir-ho a mi en aquest cas concret pel club que m'ho ha demanat, com Director de Minibàsquet.

Al club estem volent delimitar les meves competències, així com les de l'altre Director Tècnic (per mi, Director de Bàsquet) en relació a una necessària figura per nosaltres dos: el Director Esportiu o Responsable Esportiu o, com més m'agrada a mi, Director d'Activitats.

El Director d'Activitats és el responsable de coordinar i relacionar les tasques esportives que duen a terme entrenadors i Directors Tècnics amb els aspectes d'organització del club, que són bàsics per assolir un bon funcionament general a nivell organitzatiu. Funciona com un recolzament bàsic en l'aspecte operatiu pels Directors Tècnic: dissenya horaris, realitza tràmits, preveu torneigs, vehicula relacions externes. Precisament per què cobreix les activitats del club en diferents àrees (social, aministrativa, també esportiva) crec que la millor nomenclatura és aquesta de Director d'Activitats.

Que siguem 3 Directors no és capritxós. Dos operem clarament sobre l'àmbit esportiu, el que podríem dir tècnic. I l'altre opera sobre l'àmbit de l'organització interna i les relacions amb altres entitats. A mi em preocupava que el Director d'Activitats no fos més ni menys que els Directors Tècnics, i que tinguéssim clares les nostres atribucions que d'alguna manera ens marca la Junta Directiva. Que no fos més per tal d'evitar que una persona que no decideix sobre aspectes esportius (concretament: tècnics) no fos el responsable d'avaluar la tasca dels Directors Tècnics. Per una altra banda, i per no ser menys, que no es consideressin les seves tasques com les "engrunes" de l'altra part de la gestió, la part esportiva. Totes dues vessants són importants i necessari portar-les al dia.

Per primera vegada en la meva carrera com Director Tècnic (CB Grup Barna, BAM, AB Premià, Salesians Mataró) tinc la possibilitat de poder-me consagrar al treball de pista gràcies a la incorporació d'un Director d'Activitats. Així podré estar més pendent de la supervisió dels entrenadors i l'atenció als pares i mares, ja que gràcies a aquesta figura dins del club que s'encarrega de cobrir aquests assumptes puc estar íntegrament per la vessant esportiva.

Lligar una sèrie d'assumptes a mig camí entre la gestió administrativa i logística és sempre un maldecap pels clubs, i espero que en aquesta nova aventura de Direcció Tècnica trobem el just equilibri per desenvolupar correctament cadascú la nostra tasca, i articulats també entre nosaltres.

AVÍS PER NAVEGANTS (DE LA DIRECCIÓ TÈCNICA)

Em trobo iniciant, il·lusionat, un nou projecte de Direcció Tècnica. Després d'un any desconnectat del treball quotidià amb un club, però gràcies a precisament haver pres una mica de distància, he pogut començar a concretar una estructura de treball que m'està seduint molt.

M'he trobat en la meva carrera com Director Tècnic amb entrenadors que, davant les fotocòpies que els passava amb una planificació tècnica o indicacions diverses, poc es veia reflectit en el seu dia a dia a la pista. Ara m'he proposat crear documents més sintètics, més visuals, que recullin la informació mínima per poder desenvolupar una sèrie de línees de treball comunes a equips mini, pre-mini i d'escola de bàsquet.

He pensat en lligar alguns aspectes de psicomotricitat i intencions tàctiques dins de l'estructura d'una sessió amb jocs preesportius pels nens i nenes d'escola.

Pels pre-minis he començat a desenvolupar una sèrie d'elements de treball que cobreixen diferents àrees de desenvolupament. En certa mesura m'he basat en una classificació de les habilitats esportives. Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport:

1. Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi.
2. Les tècniques, amb els objectes fixes.
3. Les tàctiques, amb els companys i adversaris.
4. Les estratègiques, amb el reglament (normes).
5. Les interpretatives, amb els fets.

Més enllà d'aquesta quíntuple ocupació que m'he buscat, amb els minis he estat pensant en una filosofia de defensa pressionant tota la pista amb algunes variants.

Em falta temps per posar tot això per escrit, sobretot amb gràfics i esquemes (crec que serà un encert presentar-ho així als entrenadors). Però he trobat uns minutets per explicar la il·lusió que tinc per donar-li forma al que em volta fa dies pel cap.

Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.

EDUCAR DES DEL ROL

Estava en la taula del meu despatx i he vist una d'aquelles notes que de vegades penjes al suro i que després te n'oblides durant mesos. He trobat, entre altres anotacions, un adagio interessant:

Cada uno en su lugar
para poder educar

La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.

El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.

Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.

Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).

Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.

Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.

EL ENTRENADOR Y EL EQUIPO (PAIDOTRIBO, 2008)

No hem arribat a temps de fer la promoció per la Diada de Sant Jordi, però pel que m'informen des de l'editorial ja tenen la portada i el llibre està passant ja per l'imprempta. Això és qüestió de dies.

Em quedava el neguit del títol. Aprendiendo a ser un buen entrenador de formación resultava un títol massa llarg, una aventura potser massa agossarada per reclamar directament l'atenció del lector a la prestatgeria d'una llibreria. Des de l'editorial Paidotribo han decidit titular el llibre El entrenador y el equipo. A la meva proposta inicial han decidit posar-la com subtítol, cosa que he trobat prou encertada, ja que com títol no tenia prou ganxo i era una mica massa llarg.

Estic content. Però tinc una alegria diferida. Fa tres o quatre anys que vaig escriure el text, un any i mig des de que vaig començar a retocar-lo per fins editorials. I un any des de que vam signar el contracte a l'abril del 2007, posant-nos com a màxim 24 mesos per tenir-lo publicat. I des d'aleshores he escrit moltes altres coses, i la meva manera de pensar s'ha transformat.

El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) serà sempre especial per diferent motius:

- Primer, per que constitueix el primer llibre que em publiquen. Ara arriba el meu primer llibre a les llibreries i puc presentar-me com autor ja publicat.

- Segon, ja que recull una filosofia d'entrenament amb esport base que m'ha definit al llarg de la meva carrera, tot i que ara faci temps que estic dedicant-me als equips sèniors (d'això precissament anirà un dels meus propers llibres).

- Tercer, per que constitueix en alguns cpaítols la prova feaent d'una admiració sincera pel treball de Phil Jackson.

- Quart, per què després de les traduccions de Canastas sagradas, Fluir en deporte i algun altre títol (era l'any 2002), he estat força temps d'aleshores ençà escrivint i esperant que arribés el moment de considerar-me, de ple dret, autor.

Ara, com abans, puc dir que sóc autor de tots els meus llibres (que en tinc una pila d'escrits). Però ara a més a més puc dir que tinc el primer que ja me l'han publicat.

QUINES DIFERÈNCIES TROBEM ENTRE DIRECTORS TÈCNICS I COORDINADORS?

Sempre que m'han presentat a algun lloc per la meva vessant de Director Tècnic, i por molt que jo hagués fet servir aquest terme concret, de vegades han fet servir Director Tècnic de manera indistinta com a sinònim de Coordinador. Fins i tot els més futboleros, aquells que potser no tenen una vinculació regular i estreta amb el món del bàsquet, de vegades s'han referit a mi com Secretari Tècnic.

Sovint sentim a parlar als mitjans dels Secretaris Tècnics més nomenats a la nostra terra (Beguiristain i Savic, tots dos professionals del FC Barcelona). Ells acaparen aquesta menció, que encara falta per saber exactament què és, potser amb el permís d'algun dels professionals pericos (Tomás o el mateix Valentín). Una altra galàxia és la dels equips d'esports d'equip als EUA, on els General Manager (GM) són professionals de reconegut prestigi i poder.

Però tot plegat, i després d'haver vist i viscut el rol de Director Tècnic i de Coordinador, no tinc gens clar com podríem traçar la diferència entre un i altre. No hi ha una idea clar d'això és el que és o el que fa un Director Tècnic, això altre per un Coordinador. Així hi ha una sèrie de preguntes que se'm plantegen ara mateix:

1. És el Director Tècnic (DT) el "coordinador" dels coordinadors? Quines tasques tenen uns i quines els altres?
2. Si són dues figures diferent, quan a un club només hi ha DT, fa també de Coordinador? I a la inversa, que passa el mateix?
3. Quan és que el DT pot dedicar-se a la planificació de la parcel·la esportiva? Quan el club té un Gerent? Una Secretària? Un President que coneix la importància d'"alliberar" el DT de les feines rutinàries administratives?
4. Quina és la formació adient per a un DT? És el Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport la persona ideal?
5. Cuiden els dirigents dels clubs la tria dels candidats per fer de DT?
6. En quina mesura els entrenadors/es i els pares i mares d'esportistes reconeixen la importància d'aquesta figura en el procés de formació dels seus fills/es?

Tot plegat segueixo sense veure on acaba un i comença l'altre. Tinc la sensació de que fins que no es comenci a aclarir, per la via que sigui (una titulació federativa o bé privada de "Director Tècnic en..."; la promoció de l'etiqueta de "Director Esportiu" continguda en la nova Llei de l'Exercici de les Professions de l'Esport), què és el que se li pot demanar a un Director Tècnic, poca cosa podrem fer per aclarir què és un Coordinador.

Fins aleshores posarem voluntat, altres fins i tot comencaran a marcar una línia de formació específica per Directors Tècnics i coordinadors. Alguns pioners en aquest treball, com Keysport, la posen a prova construint un saber en clau grupal amb els mateixos professionals interessats, però al cap i a la fi ens caldrà seguir capbussant-nos en aquest espai d'acció que resta, encara avui, poc visitat, per trobar-hi les diferències i allò que resulta necessari per desenvolupar aquest rol.

DIRIGIR EQUIPS O COORDINAR GRUPS?

Dimarts 15 d'abril començo un cicle de cinc xerrades que hem anomenat Tallers per l'element pràctic que incorporem al discurs teòric i que estan sota el paraigua de l'Associació Catalana d'Entrenadors/es de Basquetbol.

És un repte presentar, en un cicle (i ara no només en un clínic o una xerrada despenjada, o en un curs on t'has de cenyir a un temari) una visió particular dels grups. Per què és molt diferent, almenys ho és per mi, parlar de rols, coordinació i grups enlloc de parlar, com acostuma a ser habitual, de lideratge, direcció i equips.

La visió que pugui donar en aquestes cinc activitats està estretament lligada a la visió que m'he anat fent dels fenòmens grupals. El descobriment dels llibres d'Enrique Pichon-Rivière (vinguts d'Argentina, difícils de trobar en les llibreries de Barcelona, potser l'únic lloc que he vist algun exemplar és a Alibri) va servir de revulsiu final sobre la base de les lectures de Watzlawick, especialment Teoría de la comunicación humana, lectures que em van obrir tot un món a nivell epistemològic. Quan dic epistemològic em refereixo a la manera com coneixem, la nostra traça per observar, les tècniques amb que ens dotem per entendre el que passa al món, en definitiva la manera com entenem el que ens passa.

Aquesta visió sistèmica proposada a Teoría..., però, neixia anys abans de la cibernètica, i per tant calia remuntar-nos als escrits de Gregory Bateson, Heinz von Foerster i Ernst von Gralserfeld, com també fer una mirada a Milton Erickson. En dic uns quants, els més importants, però me'n deixo d'altres que també m'han servit força.

Tot plegat he mirat de sintetitzar, en aquest cicle de Tallers que s'estrena a l'ACEB, la meva visió dels grups, que s'ha concretat gràcies a aquests autors que he mencionat i a la meva experiència com entrenador, enriquida quan m'han assessorat professionalment en el meu rol.

En definitiva, amb 30 anys, miro de concretar la manera com he anat construïnt el meu projecte de ser entrenador durant 15 anys, la manera com veig els equips, la importància de crear el teu rol professional i tantes altres coses que resulten primordials per triomfar com entrenador.

QUÈ CAL PER FER BÉ UNA DIRECCIÓ TÈCNICA?

Avui m'han ofert la direcció tècnica d'un club per la temporada vinent. En els meus esforços per preparar la ponència que vaig fer per la IV Trobada de Directors Tècnics a Torelló vaig plantejar-me quines havien de ser les condicions per generar una expectativa en mi d'assumir, de nou, la Direcció Tècnica d'un club. Una possibilitat que aleshores semblava remota i ara no ho és tant després d'aquesta oferta.

Una pregunta inicial va esperonar preparar aquella presentació va ser: “En quina mesura els Directors Tècnics som capaços de generar una dinàmica de treball i de formació dins del grup d'entrenadors amb els que treballem?"

Aquest va ser un dels pensaments que se'm van aparèixer poc després de plantejar-me aquella pregunta: “El Director Tècnic coordina equips, espais, competicions, calendaris, etc., però rarament coordina entrenadors.”

Recupero de la presentació en PowerPoint que vaig preparar una sèrie de reflexions, que ara desenvolupo de manera breu per aclarir alguns assumptes i aclarir-me jo mateix:

1. Crear una línia de treball. Es tracta de ser capaç de perfilar de manera molt telegràfica i concreta les directrius que vols que els entrenadors segueixin, i comunicar-les. No parlo de grans dossiers on parlar de metodologia, de graelles d'observació o de qualsevol altra cosa, sinó simplement ser capaç de donar un missatge clar de la manera com vols treballar amb els esportistes.
2. Col·legialitat. Cal que hi hagi una manera de fer compartida, una defensa dels interessos propis com a gremi i com organització, un estil de dirigir els equips a partir d'una sèrie de criteris. És necessari que siguem curosos amb els altres companys de feina, i assegurar-nos de que treballem d'acord els uns amb els altres.
3. Resistència al canvi. Sempre hem d'estar preparats a que la gent es posi de cul, i no pas de cara. Les persones tenim tendència a voler conservar allò que ja tenim, sigui més o menys valuós, i a resistir-nos a allò nou per por a perdre allò que ja teníem.
4. Temps per dedicar-li als entrenadors/es. És una de les variables fonamentals. Cal tenir temps per xerrar amb els entrenadors/es, per parlar-los de com està anant l'equip, i que no hagin de demanar audiència amb tu. Sense entrar a corregir-los en allò que fan a pista mentre ho estan fent, cal que trobem aquelles estones per observar allò que està fent i entrenar-los en la manera d'entrenar als nens.
5. Capaços de proposar una dinàmica de treball amb la que el DT s'identifiqui i a la que els entrenadors s'adhereixin. És clau trobar complicitat i generar una dinàmica de treball que sigui satisfactòria pels tècnics. Aquestes, en veure's atesos i reconeguts, poden seguir treballant d'acord a les pautes que els hem marcat. Identificar-nos amb una línia de treball esdevé un dels pilars per qualsevol projecte que es vulgui fer valer.

Tot plegat aquest escrit m'ajuda a seguir pensant en l'oferta que m'han fet aquest matí. Uns reflexions que imprimides m'acompanyaran aquests dies fins que prengui una decisió la setmana vinent.