En anglès hi ha expressions com "will to score" i "drive to win", que traduides serien "voluntat d'anotar" i "impuls (o empenta) per guanyar". Aquesta idea d'estar determinat per aconseguir alguna cosa, com dèia fa uns dies, està lluny de simplement tenir "ganes de".
Passen els dies i veig com hi ha jugadors que estan determinats a guanyar i a anotar de manera impenitent. No es tracta només de la qualitat tècnica, de la visió de joc... Es tracta simplement de la determinació, o per dir-ho d'una altra manera, de la decissió continuada de fer-ho bé.
A la nostra infància segurament ens han prés per babaus i ens han dit: "La intenció és el que compta". Aquesta frase és un alegat al terrorisme ètic: ens dona a entendre que si no aconseguim el que volíem, no passa res, ja que el que val (el que es valora) són les intencions i no els actes.
I també ens deslliura de les repercussions que hagin pugut tenir les nostres accions al món. "El nano no volia fer mal a ningú, ho ha fet sensa mala intenció". I què?!?! Em sorpren tant que aquestes alçades estiguem justificant que coses que fem que passin no tenen importància per que no volíem fer mal a ningú...
"Se nos conoce por nuestros actos" és una frase molt recuperable del guió de Batman begins. Si mirem una mica a la xarxa descobrim que la frase està copiada d'un pensador clàssic, Sant Agustí. I si ens sembla que és recuperable en aquest article és per que ens indica la dimensió de la nostra conducta: el que fem té repercusions, siguin quines siguin les nostres intencions, i així és com ens coneix la gent, no pel que pensem o tenim intenció de fer.
Tornat de nou al bàsquet, després de tancar aquesta petita excursió fílmica i filosòfica, m'interessa comentar una altra cosa: la determinació és de cadascú i allà ningú pot ajudar-nos. Podem lloar les accions dels entrenaments, vibrar per una jugada brillant al partit, corregir-los detalls del seu joc o asseure'ls quan volem un canvi de dinàmica de partit... però el jugador ha d'estar a punt per ser letal, ha d'estar determinat a fer-li un descosit a la defensa rival. I al mateix temps ha d'estar decidit a aturar el jugador rival del que s'encarrega, a molestar els seus tirs, donar ajudes als companys, anar al rebot, córrer el contraatac com un llamp.
No vull deixar de d'acabar amb un fet primordial: aquesta determinació va molt més enllà del que podríem pensar, de manera força comú i sense posar-ho en dubte, com un treball psicològic individual i d'arrel bàsicament cognitiva. És un treball que engloba els hàbits arrelats en la persona, les seves actituds, la manera com té cura del seu joc i del seu cos, com es relaciona amb els companys, com els companys el veuen a ell, etc. Com a molt m'atreviria a acceptar que és un treball de psicologia, però de psicologia social.
I parlant de Psicologia Social no podem evitar citar al mestre Enrique Pichon-Rivière: "El sujeto es sano en la medida en que aprehende la realidad en una perspectiva integradora, en sucesivas tentativas de totalización, y tiene capacidad para transformarla modificándose, a su vez, él mismo. El sujeto es sano en la medida en que mantiene un interjuego dialéctico con el medio y no una relación pasiva, rígida y estereotipada."
Per tant estic parlant de la possibilitat de canviar, d'aprendre, de transformar el món i també transformar-se un mateix. És, per tant, un treball sobre tota la persona, la persona en situació, la persona determinant el seu projecte. No m'agradaria reduir la determinació, que amb tots els seus matissos resulta una realitat fantàstica, a partir d'un ximple reduccionisme psicològic.
dimarts, de novembre 27, 2007
dimecres, de novembre 21, 2007
HI HA UN MÈTODE PER LA BOGERIA
Fa pocs dies vaig llegir unes declaracions de Grant Hill que em van semblar interessants. Parlava sobre el que ell pensava del joc de Phoenix Suns abans d'arribar a l'equip i quan ha conegut com treballen: "hay un método para la locura. Desde fuera sólo crees que los Suns corren de arriba abajo y ya está. Pero no es cierto. Todo tiene un sentido." (Gigantes del Basket, nº 1146)
Les experiències prèvies dels ultraofensius Denver Nuggets, connectats a través del veterà entrenador Paul Westhead com l'artífex del joc d'aquell equip i de l'actual campió de la WNBA, les Phoenix Mercury, resulta un clar precursor del run and gun de Mike d'Antoni. Les tesis de Westhead, amb 30 anys entre NBA, CBA, NCAA i alguna expeirència en lligues extrangeres, són un referent necessari per l'allau de joc ràpid, fácil i directe dels d'Arizona. Amb els Nuggets va poder aconseguir 119.9 punts de mitja, en el millor promig de l'atac a l'NBA a la temporada 1990-91.
Mike D'Antoni dèia, en aquesta mateixa entrevista-reportatge, que la gent es quedaria sense saber quina és la ment privilegiada que ha creat aquest estil de joc: Nash o ell. Diu que el dia en que Nash anunciï la seva retirada, a l'endemà ho farà ell.
D'Antoni insisteix que Phoenix Suns són el millor equip en l'NBA en percentatges de tir en els primers 7 segons d'atac. No és cap bogeria ni cap casualitat arribar a construir un estil de joc amb el major encert d'una lliga, només cal tenir clar que no sempre es pot anotar abans dels 7 segons màgics. I el que importa és veure què fem després, quan no podem abotar ràpid, i que fan l'altre equip amb els segons que van sumant als futurs (i, és clar, més nombrosos) atacs del rival.
Les experiències prèvies dels ultraofensius Denver Nuggets, connectats a través del veterà entrenador Paul Westhead com l'artífex del joc d'aquell equip i de l'actual campió de la WNBA, les Phoenix Mercury, resulta un clar precursor del run and gun de Mike d'Antoni. Les tesis de Westhead, amb 30 anys entre NBA, CBA, NCAA i alguna expeirència en lligues extrangeres, són un referent necessari per l'allau de joc ràpid, fácil i directe dels d'Arizona. Amb els Nuggets va poder aconseguir 119.9 punts de mitja, en el millor promig de l'atac a l'NBA a la temporada 1990-91.
Mike D'Antoni dèia, en aquesta mateixa entrevista-reportatge, que la gent es quedaria sense saber quina és la ment privilegiada que ha creat aquest estil de joc: Nash o ell. Diu que el dia en que Nash anunciï la seva retirada, a l'endemà ho farà ell.
D'Antoni insisteix que Phoenix Suns són el millor equip en l'NBA en percentatges de tir en els primers 7 segons d'atac. No és cap bogeria ni cap casualitat arribar a construir un estil de joc amb el major encert d'una lliga, només cal tenir clar que no sempre es pot anotar abans dels 7 segons màgics. I el que importa és veure què fem després, quan no podem abotar ràpid, i que fan l'altre equip amb els segons que van sumant als futurs (i, és clar, més nombrosos) atacs del rival.
dijous, de novembre 15, 2007
ÈTICA I CANVI
Sovint ens plantejem demanar a la nostra parella o a un amic que canviï de parer sobre un tema, que decideixi diferent, que en definitiva actuï d'una manera més plaent per nosaltres. De vegades, però, ni ens ho plantejem i abordem el canvi dels altres amb una naturalitat pasmosa, i val a dir que de manera completament irrespectuosa.
Demanar algú que canviï no és ètic. Aquest serà el postulat bàsic d'aquest article que mirarà de fer un repàs al canvi en l'esport i analitzar de quina manera podem veure'l per fer-lo ètic. Tot encertar la mirada amb que mirem les persones i ajustem la nostra idea de canvi.
El primer de tot alhora d'abordar el canvi és no donar-lo per necessari. Que nosaltres com tècnics, per exemple, ens plantejem la necessitat de canvi d'una actitud de l'esportista no respon a la seva dinàmica evolutiva interna, sinó a una necessitat o desig nostre. Potser pensem que allò ens facilitarà la nostra feina o que ajudarà a que l'equip tingui millors resultats.
Aleshores el primer que hem de fer és no donar el canvi per necessari i convenient i afrontar la situació de manera més oberta, sense tant prejudici. Enlloc d'enserronar l'esportista dient-li "vols canviar?", el que li hem de plantejar és un més genèric i no condicionador ni manipulador "què vols fer?"
Partint de la premissa que considero ètic la mesura que connecta un mateix amb allò que un vol o desitja per a ell mateix, furgar en el canvi no és una bona estratègia si el que vol el canvi és el tècnic però no pas el jugador. Hem de descobrir què vol fer l'esportista, abans de tot.
Davant la pregunta "què vols fer?" l'esportista no pot fer altre cosa que confrontar allò que li passa a ell, i prendre una determinació del camí que agafarà. Aquella pregunta de la que potser ha fugit o simplement no ha plantejat amb prou claredat per si sol esdevé un rètol lluminós del que no pot apartar la vista mentre nosaltres li assenyalem que ens constesti quelcom.
La pregunta "vols venir a entrenar?" davant una absència anunciada a l'entrenament és molt més demolidora pel jugador que no pas altres estratègies més grolleres i que s'utilitzen més sovint. Per exemple, molt més útil que recriminar-li no venir, ignorar-lo o demanar-li explicacions o justificacions de la seva falta d'assistència. Molt més útil i mantenint-nos en el nostre rol que suplicar-li que vingui (per poder ser 10 i fer 5c5, per poder assejar una nova defensa, etc.).
I és que és més útil, dona en el clau, ja que es desmarca de la resposta usual esperada (recordem: recriminar, ignorar, demanar justificacions, fins i tot suplicar) i planteja aquesta falta d'assistència en relació a la persona mateixa, i no com un greuje en relació a l'entrenador o als companys. I tant que afecta als companys, però cal assenyalar quin projecte està fent l'esportista per a ell mateix, no per a l'equip.
Quin projecte té l'esportista? Faltar per aquest motiu, per aquell altre? Li sap greu faltar quan li adrecem la pregunta que hem dit? El posa en guàrdia o a la defensiva? Totes aquestes preguntes poden arribar a contestar-se d'una manera o altre. I que apareguin aquestes preguntes activa la diensió de projecte de l'esportista, mesura que pot donar-nos rèdits si sabem com abordar sigilosament el canvi a partir del propi desig enunciat per l'esportista.
No podem refiar-nos i actuar sense tèmer algun efecte secundari des de la nostra "benintencionada" posició de poder com a tècnics, sinó guanyant un nou espai, un nou rol, situant-nos en un lloc arresserat. Preguntar "vols venir a entrenar?" no implica desaprovar aquella absència: només aclareix si l'esportista desitja venir però no pot manegar-s'ho d'una altra manera. De fet, ens situa millor, més clarament, en la relació amb la tasca (anar a entrenar) que estem fent i ens situa a nosaltres, els tècnics, interessant-nos per allò que ells desitjen (una posició sempre important que resguardar).
Quan els fem la pregunta "què vols fer?" a l'esportista estem fent una maniobra que indica al propi esportista que ens interessem, però indirectament assenyala amb insistència el seu poder d'actuar i canviar les coses des d'un mateix. Pot voler tenir ganes o pot voler no tenir ganes. Al mateix temps també indica que hi ha possibilitat de mantenir-se en el desig de no canviar, de seguir igual o de canviar, però a partir del propi esportista en relació a ell mateix, a allò què vol fer.
En definitiva, l'esportista es situa més clarament en relació al seu desig i al seu projecte, que quan es respecta des del propi jugador i des de fora, des de la mirada del tècnic, podem dir que té dues vessants plenament ètiques (per un banda, la nostra actuació metodològica, a partir del respecte i l'aclariment de allò que vol l'esportista, sense imposar-li com ha d'actuar; per una altra banda, la decisió pressa per l'esportista, reconeixida com a desig de fer a'quella determinada manera).
Demanar algú que canviï no és ètic. Aquest serà el postulat bàsic d'aquest article que mirarà de fer un repàs al canvi en l'esport i analitzar de quina manera podem veure'l per fer-lo ètic. Tot encertar la mirada amb que mirem les persones i ajustem la nostra idea de canvi.
El primer de tot alhora d'abordar el canvi és no donar-lo per necessari. Que nosaltres com tècnics, per exemple, ens plantejem la necessitat de canvi d'una actitud de l'esportista no respon a la seva dinàmica evolutiva interna, sinó a una necessitat o desig nostre. Potser pensem que allò ens facilitarà la nostra feina o que ajudarà a que l'equip tingui millors resultats.
Aleshores el primer que hem de fer és no donar el canvi per necessari i convenient i afrontar la situació de manera més oberta, sense tant prejudici. Enlloc d'enserronar l'esportista dient-li "vols canviar?", el que li hem de plantejar és un més genèric i no condicionador ni manipulador "què vols fer?"
Partint de la premissa que considero ètic la mesura que connecta un mateix amb allò que un vol o desitja per a ell mateix, furgar en el canvi no és una bona estratègia si el que vol el canvi és el tècnic però no pas el jugador. Hem de descobrir què vol fer l'esportista, abans de tot.
Davant la pregunta "què vols fer?" l'esportista no pot fer altre cosa que confrontar allò que li passa a ell, i prendre una determinació del camí que agafarà. Aquella pregunta de la que potser ha fugit o simplement no ha plantejat amb prou claredat per si sol esdevé un rètol lluminós del que no pot apartar la vista mentre nosaltres li assenyalem que ens constesti quelcom.
La pregunta "vols venir a entrenar?" davant una absència anunciada a l'entrenament és molt més demolidora pel jugador que no pas altres estratègies més grolleres i que s'utilitzen més sovint. Per exemple, molt més útil que recriminar-li no venir, ignorar-lo o demanar-li explicacions o justificacions de la seva falta d'assistència. Molt més útil i mantenint-nos en el nostre rol que suplicar-li que vingui (per poder ser 10 i fer 5c5, per poder assejar una nova defensa, etc.).
I és que és més útil, dona en el clau, ja que es desmarca de la resposta usual esperada (recordem: recriminar, ignorar, demanar justificacions, fins i tot suplicar) i planteja aquesta falta d'assistència en relació a la persona mateixa, i no com un greuje en relació a l'entrenador o als companys. I tant que afecta als companys, però cal assenyalar quin projecte està fent l'esportista per a ell mateix, no per a l'equip.
Quin projecte té l'esportista? Faltar per aquest motiu, per aquell altre? Li sap greu faltar quan li adrecem la pregunta que hem dit? El posa en guàrdia o a la defensiva? Totes aquestes preguntes poden arribar a contestar-se d'una manera o altre. I que apareguin aquestes preguntes activa la diensió de projecte de l'esportista, mesura que pot donar-nos rèdits si sabem com abordar sigilosament el canvi a partir del propi desig enunciat per l'esportista.
No podem refiar-nos i actuar sense tèmer algun efecte secundari des de la nostra "benintencionada" posició de poder com a tècnics, sinó guanyant un nou espai, un nou rol, situant-nos en un lloc arresserat. Preguntar "vols venir a entrenar?" no implica desaprovar aquella absència: només aclareix si l'esportista desitja venir però no pot manegar-s'ho d'una altra manera. De fet, ens situa millor, més clarament, en la relació amb la tasca (anar a entrenar) que estem fent i ens situa a nosaltres, els tècnics, interessant-nos per allò que ells desitjen (una posició sempre important que resguardar).
Quan els fem la pregunta "què vols fer?" a l'esportista estem fent una maniobra que indica al propi esportista que ens interessem, però indirectament assenyala amb insistència el seu poder d'actuar i canviar les coses des d'un mateix. Pot voler tenir ganes o pot voler no tenir ganes. Al mateix temps també indica que hi ha possibilitat de mantenir-se en el desig de no canviar, de seguir igual o de canviar, però a partir del propi esportista en relació a ell mateix, a allò què vol fer.
En definitiva, l'esportista es situa més clarament en relació al seu desig i al seu projecte, que quan es respecta des del propi jugador i des de fora, des de la mirada del tècnic, podem dir que té dues vessants plenament ètiques (per un banda, la nostra actuació metodològica, a partir del respecte i l'aclariment de allò que vol l'esportista, sense imposar-li com ha d'actuar; per una altra banda, la decisió pressa per l'esportista, reconeixida com a desig de fer a'quella determinada manera).
dimarts, de novembre 13, 2007
LES "GANES" I EL DECIDIR
Sovint sentim parlar "pestes" d'un jugador, un acte insensible i precipitat com és parlar per parlar. Aleshores establim d'un jugador, sense ser curosos amb ell: "és un egoïsta, no té compromís amb l'equip". Però el compromís amb l'equip s'ha de saber llegir, interpretar, i passa per ser responsable d'un mateix. Caldria que ens possèssim d'acord que vol dir compromís, per que per a cada persona pot ser molt diferent allò que entengui.
Ser responsables pot ser arribar aviat a l'entrenament i quedar-se a tirar després. Però tot això no com una consigna moral que ve embolicada: "has de fer això", com una qüestió d'obligació. No. És molt més que això, és la dimensió de projecte que assoleixes en la teva professió, que es tradueix/reconeix en el teu temps invertit en aquella activitat. És la decisió de voler millorar. És la teva ètica i el respecte que li tinguis a allò que dibuixes com el teu camí professional, ja siguis tècnic, jugador, etc.
És necessari assenyalar que hi ha una diferència entre tenir "ganes" i decidir sobre un assumpte. La gent entén de manera errònia que amb les "ganes" en té prou: però la realitat és que malgrat les ganes la gent es fa la guitza i no assoleix el que diu que vol. Però a través de la decisió, de decidir a cada moment actualitzar el projecte que has engegat, és quan pots assolir els teus propòsits. Com diu Gregory Bateson a Espíritu y naturaleza: "La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".
Quan t'ensumes que el teu equip té "ganes" de guanyar penses: anem per bon camí. Però no n'hi ha prou amb tenir "ganes", hi ha que reseguir altres aspectes que no només l'impuls que detectem. L'equip ha d'estar decidit a guanyar, a actualitzar a cada moment la decisió de comprometre's amb la victòria. Certament molta gent té "ganes" de fer-ho bé i després s'espatlla l'existència de maneres diverses. Nosaltres com a tècnics hem de trobar l'enfocament adequat per que aquesta pregunta, la de decidir-se a guanyar, estigui posant-se al dia a cada instant.
Les "ganes" i el decidir són, doncs, aspectes diferents que de vegades barrejem de manera equivocada. Estar determinat, decidit és diferent a tenir "ganes". Com diu amb certera habilitat Erich Fromm: "Cada segundo es un momento de decisión para lo mejor o para lo peor" (1986:27, la cursiva és meva) Anem a encaminar-nos a ser conscients d'aquesta diferència que marca la diferència en els equips.
Bibliografia
- Fromm, E. (1986) La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanizada. Madrid, FCE-España.
Ser responsables pot ser arribar aviat a l'entrenament i quedar-se a tirar després. Però tot això no com una consigna moral que ve embolicada: "has de fer això", com una qüestió d'obligació. No. És molt més que això, és la dimensió de projecte que assoleixes en la teva professió, que es tradueix/reconeix en el teu temps invertit en aquella activitat. És la decisió de voler millorar. És la teva ètica i el respecte que li tinguis a allò que dibuixes com el teu camí professional, ja siguis tècnic, jugador, etc.
És necessari assenyalar que hi ha una diferència entre tenir "ganes" i decidir sobre un assumpte. La gent entén de manera errònia que amb les "ganes" en té prou: però la realitat és que malgrat les ganes la gent es fa la guitza i no assoleix el que diu que vol. Però a través de la decisió, de decidir a cada moment actualitzar el projecte que has engegat, és quan pots assolir els teus propòsits. Com diu Gregory Bateson a Espíritu y naturaleza: "La disciplina que consiste en buscar permanentemente la mejor jugada sobre el tablero es ardua de alcanzar y de mantener".
Quan t'ensumes que el teu equip té "ganes" de guanyar penses: anem per bon camí. Però no n'hi ha prou amb tenir "ganes", hi ha que reseguir altres aspectes que no només l'impuls que detectem. L'equip ha d'estar decidit a guanyar, a actualitzar a cada moment la decisió de comprometre's amb la victòria. Certament molta gent té "ganes" de fer-ho bé i després s'espatlla l'existència de maneres diverses. Nosaltres com a tècnics hem de trobar l'enfocament adequat per que aquesta pregunta, la de decidir-se a guanyar, estigui posant-se al dia a cada instant.
Les "ganes" i el decidir són, doncs, aspectes diferents que de vegades barrejem de manera equivocada. Estar determinat, decidit és diferent a tenir "ganes". Com diu amb certera habilitat Erich Fromm: "Cada segundo es un momento de decisión para lo mejor o para lo peor" (1986:27, la cursiva és meva) Anem a encaminar-nos a ser conscients d'aquesta diferència que marca la diferència en els equips.
Bibliografia
- Fromm, E. (1986) La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanizada. Madrid, FCE-España.
dijous, de novembre 08, 2007
PAUTES, REGULARITATS I ORDRE (Especial entrada nº150)
Fèia dies que rumiava quina entrada podria ser la que fes 150 al meu blog (em resisteixo a escriure, com acostumo a llegir en català, bloc). Gaudint d'un interessant llibre sobre el meu admirat Gregory Bateson (El temor de los ángeles. Epistemología de lo sagrado), acabat per la seva filla quan ell va morir, vaig trobar aquesta correspondència:
PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)
La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.
PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.
REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.
ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.
Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.
PAUTAS, REGULARIDADES U ORDEN (FRONTERAS, IRREGULARIDADES O DESORDEN)
La veritat és que entenent com entenc ara, mica en mica, la magnitud del projecte de Bateson, de seguida vaig trobar un lligam amb la meva pràctica professional com entrenador. Aquests tres ingredients són imprescindibles per la meva tasca d'entrenador, i de seguida entraré en consideracions per argumentar-ho el millor que sàpiga.
PAUTES: hi ha una sèrie de pautes del joc que com entrenador m'haig de cuidar de dissenyar i de posar en pràctica als entrenaments. Són uns rudiments que els esportistes van aprenent, i que amb la insistència i treball dels entrenament es van fixant, van deixant emprempta. Seria, per exemple, com actuar quan la pilota arriba al pal baix, quina sèrie de pautes de joc s'activen per donar resposta a la comunicació. Serien, al cap i a la fi, pautes de contracomunicació, pautes de defensa.
REGULARITATS: Juan Ignacio Pozo assenyala a Aprendices y maestros que la intel·ligència es caracteritza per poder fer dues coses: distingir diferències i agrupar-les quan són semblants. Aquests dos processos complementaris ens poden fer pensar en la importància de les regularitats. Per exemple, si som capaços de reconèixer allò que es es produeix de manera regular en el joc rival, podrem fer un scouting acurat sense anar-nos per les branques. De la mateixa manera les regularitats en el nostre propi joc ens ajudaràn a comunicar-nos sense necessitats de codis verbals, sinó simplement "llegint" el gest del company.
ORDRE: aquesta és una de les tasques més valuoses que ha de dur a terme el tècnic. L'enquadrament, els límits que posem a la nostra pràctica esportiva en l'entrenament, són els que donaran ordre suficient als esportistes per desenvolupar el seu procés grupal de manera segura, arresarada. I al mateix temps serà l'enquadrament el que permetrà anar fixant el nostre propi projecte com tècnics.
Aquestes tres referències les considero indispensables per seguir investigant en com portar millor els grups, com dissenyar i enmarcar millor la situació d'entrenament i, com assenyalàvem en darrer terme, com projectar la nostra carrera de manera exitosa i rotunda.
dimarts, d’octubre 30, 2007
EDUCAR EN ADOLESCÈNCIA
Passen els anys i en la societat es respira un creixent neguit associat a l'educació d'infants i adolescents. No és només un neguit dels pares i mares, sinó una realitat compartida per mestres i també pels entrenadors.
Sovint ens cenyim a una explicació que implica un circuit o cercle viciós. A continuació apunto algunes idees que circulen i que alimenten aquest cercle viciós, i que ens permeten afiançar una visió monolítica de la realitat que ens impedeix afrontar el canvi amb èxit (o mirat d'una altra forma, ens permet mantenir-nos fidels al no canvi, i per tant tenir èxit en no canviar). Allò que el creador del psicodrama Jacob Levy Moreno anomenava "conserves culturals".
De vegades comencem dient els temps han canviat. És tant evident que l'època actual és diferent a fa 20 o 40 anys no ens dona més informació sobre la joventut. Que hagi canviat no implica que necessàriament hàgim anat a pitjor. Dir que hem anat a pitjor és un judici excessivament simplificador de la realitat social en la que vivim.
Els joves d'avui en dia no respecten el que tenen. Els avenços de la democràcia i de les anomeades societat del benestar han donat comoditats. Segons quins sectors crítics (una vessant catastrofista que s'ha apoderat del ram de l'educació) argumenta que ha des-valoritzat la necessitat de guanyar-se les garrofes. Lluny de ser conseqüència directa del que els pares poden donar ara als seus fills, estem davant una assumpció que pretén donar-nos certeses però que està equivocada: més comoditats materials no implica, necessàriament, que no es respecti o es valori el que es té.
Les figures d'autoritat estan posades en dubte. Pares i mares que els costa relacionar-se amb els seus fills i fills, mestres que no poden presentar els continguts de l'assignatura per que estan en situacions precàries per manegar el grup, entrenadors que tenen queixes airades dels jugadors cap als àrbitres... Es tracta realment d'un problema d'autoritat? O bé és un problema de que les tècniques i recursos que maneguem les famílies i la comunitat educativa són insuficients pels reptes que hem de fer front?
Tot plegat ens apareix la necessitat de revisar els rols educatius tradicionals i veure si la fesomia amb que els confeccionàvem és una maniobra intel·ligent per manegar els reptes que tenim davant. Sóc del parer en que hem de trencar primer el motllo de l'educació tal com l'hem viscut i recreat durant les darreres dècades per poder abraçar fòrmules més enginyoses. Hem de refundar el vincle educatiu siguent capaços de modificar les pautes que, sense revisió veritablement crítica, ens porten a fracàs continuat amb el que fem.
No és només que el temps hagin canviat, que als joves tinguin més facilitat per accedir als béns bàsics (i d'altres que no ho són), i que les figures d'autoritat han de afiançar-se en el panorama educatiu. També ens trobem amb que la tècnica educativa ha avançat molt poc, i que la recerca (ja sigui aplicada a la pròpia praxi del grup, com puguin ser la tècnica dels grups operatius; o bé recerca bàsica, sobre la base de neurociències, PNL o avenços en teoria de la comunicació humana) no arriba a les llars, les aules i les pistes. Així és francament difícil de tirar endavant tot el que comporta educar amb èxit i satisfacció.
Sovint ens cenyim a una explicació que implica un circuit o cercle viciós. A continuació apunto algunes idees que circulen i que alimenten aquest cercle viciós, i que ens permeten afiançar una visió monolítica de la realitat que ens impedeix afrontar el canvi amb èxit (o mirat d'una altra forma, ens permet mantenir-nos fidels al no canvi, i per tant tenir èxit en no canviar). Allò que el creador del psicodrama Jacob Levy Moreno anomenava "conserves culturals".
De vegades comencem dient els temps han canviat. És tant evident que l'època actual és diferent a fa 20 o 40 anys no ens dona més informació sobre la joventut. Que hagi canviat no implica que necessàriament hàgim anat a pitjor. Dir que hem anat a pitjor és un judici excessivament simplificador de la realitat social en la que vivim.
Els joves d'avui en dia no respecten el que tenen. Els avenços de la democràcia i de les anomeades societat del benestar han donat comoditats. Segons quins sectors crítics (una vessant catastrofista que s'ha apoderat del ram de l'educació) argumenta que ha des-valoritzat la necessitat de guanyar-se les garrofes. Lluny de ser conseqüència directa del que els pares poden donar ara als seus fills, estem davant una assumpció que pretén donar-nos certeses però que està equivocada: més comoditats materials no implica, necessàriament, que no es respecti o es valori el que es té.
Les figures d'autoritat estan posades en dubte. Pares i mares que els costa relacionar-se amb els seus fills i fills, mestres que no poden presentar els continguts de l'assignatura per que estan en situacions precàries per manegar el grup, entrenadors que tenen queixes airades dels jugadors cap als àrbitres... Es tracta realment d'un problema d'autoritat? O bé és un problema de que les tècniques i recursos que maneguem les famílies i la comunitat educativa són insuficients pels reptes que hem de fer front?
Tot plegat ens apareix la necessitat de revisar els rols educatius tradicionals i veure si la fesomia amb que els confeccionàvem és una maniobra intel·ligent per manegar els reptes que tenim davant. Sóc del parer en que hem de trencar primer el motllo de l'educació tal com l'hem viscut i recreat durant les darreres dècades per poder abraçar fòrmules més enginyoses. Hem de refundar el vincle educatiu siguent capaços de modificar les pautes que, sense revisió veritablement crítica, ens porten a fracàs continuat amb el que fem.
No és només que el temps hagin canviat, que als joves tinguin més facilitat per accedir als béns bàsics (i d'altres que no ho són), i que les figures d'autoritat han de afiançar-se en el panorama educatiu. També ens trobem amb que la tècnica educativa ha avançat molt poc, i que la recerca (ja sigui aplicada a la pròpia praxi del grup, com puguin ser la tècnica dels grups operatius; o bé recerca bàsica, sobre la base de neurociències, PNL o avenços en teoria de la comunicació humana) no arriba a les llars, les aules i les pistes. Així és francament difícil de tirar endavant tot el que comporta educar amb èxit i satisfacció.
dijous, d’octubre 25, 2007
LLUNY DEL QUE DIEM VOLDRÍEM HAVER ESTAT, PERÒ SEMPRE APROP DEL QUE VOLEM SER
Feia temps que no escrivia en la vessant de gestió esportiva, en concret avui sobre funcionament de club i dirigents. He tingut un flaix mentre revisava la pàgina dels meus serveis professionals i se m'ha acudit una idea per un article. Sovint funciono d'aquesta manera: tinc algun flaix, de cop i volta, i de seguida que puc me'l poso a escriure. O simplement ho anoto per quan tinc una mica de temps per desenvolupar-ho.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.
És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.
La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.
Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.
Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.
Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.
Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.
Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.
dimecres, d’octubre 24, 2007
VORA 150
Concretament 146 entrades fins ara i 147 amb aquesta que començo.
Frapa una mica veure com ha crescut aquest projecte virtualíssim des de que vaig penjar-hi les primeres entrades al mes de maig de 2006. Recullo ara un fragment que em sembla llunyà però que en el fons és l'essència de la meva il·lusió, el punt de partida del meu projecte: "Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades en aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors."
Ha passat ja gairebé un any i mig des de les meves primeres entrades i estic inmensament orgullós del que vaig començar escrivint i molt sorprès de mi mateix pel que he anat afegint.
Amb una producció in crescendo, he desenvolupat un estil propi i cada cop he concretat més les meves propostes, creant línies temàtiques presents des del primer moment: Direcció de grups compta ja amb 30 entrades i Formació d'entrenadors amb 19. Totes dues són de les més prolífiques i al mateix temps, les dues més veteranes. També hauria de mencionar les 25 (amb aquesta 26) d'Autobiogràfics.
De la mateixa manera, crec que em sento especialment orgullós del gir que li he donat als meus escrits en els darrers mesos amb la creació de dues etiquetes. Són Epistemologia i Psicodrama i grups operatius, amb unes humils 3 i 7 entrades respectivament. Humils però encapcelant tot un nou cos de coneixement i reflexió, actualment en un estat embrionari, però que al mateix temps constitueix una base ferma des d'on operar amb il·lusió i èxit.
Frapa una mica veure com ha crescut aquest projecte virtualíssim des de que vaig penjar-hi les primeres entrades al mes de maig de 2006. Recullo ara un fragment que em sembla llunyà però que en el fons és l'essència de la meva il·lusió, el punt de partida del meu projecte: "Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades en aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors."
Ha passat ja gairebé un any i mig des de les meves primeres entrades i estic inmensament orgullós del que vaig començar escrivint i molt sorprès de mi mateix pel que he anat afegint.
Amb una producció in crescendo, he desenvolupat un estil propi i cada cop he concretat més les meves propostes, creant línies temàtiques presents des del primer moment: Direcció de grups compta ja amb 30 entrades i Formació d'entrenadors amb 19. Totes dues són de les més prolífiques i al mateix temps, les dues més veteranes. També hauria de mencionar les 25 (amb aquesta 26) d'Autobiogràfics.
De la mateixa manera, crec que em sento especialment orgullós del gir que li he donat als meus escrits en els darrers mesos amb la creació de dues etiquetes. Són Epistemologia i Psicodrama i grups operatius, amb unes humils 3 i 7 entrades respectivament. Humils però encapcelant tot un nou cos de coneixement i reflexió, actualment en un estat embrionari, però que al mateix temps constitueix una base ferma des d'on operar amb il·lusió i èxit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
