Title: “We Are Not The Way We Are: We Are The Way We Relate to Each Other”
Abstract in English: Cultural upbringing sums a not enough critical discourse to help us discover that people are the way they are not exclusively because “how they are”, but much more because how do they relate to each other. Coaches usually relate with players under the influence of one traditional ‘mental model’ seen, much of the time, as a family authority role based on the father figure. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?”, “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, and also in “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”, there is a large shadow of strong traditional coaches whose behaviours reproduce family schemes. It’s seems like they play their part in the show as they were related to players as they were a traditional family, most of the time in a very close parent-child relationship.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the seventh issue, I try to analyze on of the common situations of sports relations: coaches and players fueled by a relationship that reproduces one special situation, similar to family processes.
Key words: coach-player communication, parent-child relationship, authority, punishment.
El càstig acostuma a ser una eina pedagògica que té un estret i fort passat que ens resulta familiar. Dic familiar en un doble sentit: per què l’hem viscut en diferents moments de la nostra història íntima dins del nucli familiar i també per que, si l’hem viscut fora d’aquesta, sovint hem quedat impregnats i el coneixem amb prou “familiaritat”.
En la nostra infància hem viscut aquesta situació més d’una vegada, i és un recurs que hem après en ambients que ens han deixat una marca emocional. Per una banda, les institucions de socialització primària, de les que cal destacar sobretot la família, encara que també els amics. Per una altra, les institucions de socialització secundària, com ara escoles, però també clubs esportius.
Família i professorat tenen un acord tàcit de fer al jove una persona de profit. Posaran en marxa diferents estratègies per intentar-ho i actuaran amb força i sense miraments quan considerin que la situació “se’ls escapa de les mans”. L’autoritat desafiada és un escenari cada cop més habitual en la nostra societat i és habitual veure com pares, educadors i també entrenadors esportius intenten redreçar la seva direcció del procés, recuperant l’hegemonia en política educativa, a través de càstigs o amenaces.
La política educativa actual segueix ancorada al passat. Recursos atractius, efectius i segurament més llaminers pels educadors que el càstig (com ara la pregunta en clau socràtica, la paradoxa tal com es fa servir en contextos terapèutics o el feedback visual a través de filmacions en video) són autèntics desconeguts pels educadors dels segle XXI.
En una “societat de les habilitats” o “societat del talent”, tal com es refereix Richard Sennett en el seu darrer treball publica en castellà, les habilitats tenen una caducitat i quan ha passat el seu temps n’hem d’aprendre algunes de diferents per poder actuar dins de cadascun dels àmbits professionals. Els educadors i els entrenadors esportius encara fan servir estratègies molt rudimentàries que motiven a través del càstig. Això dificulta que hi hagi un veritable interès per assistir a classe o per practicar un esport en un entorn reglat.
Després del avenços que s’han pogut fer respecte la comunicació humana (que s’inicien amb el pas de l’antropòleg Bateson de l’àmbit etnogràfic al social, educatiu i sobretot terapèutic, i continua ramificant-se fins avui de moltes maneres), sembla mentida que seguim reproduint models autoritaris i també models que, enlloc de potenciar habilitats personals dels alumnes/jugadors, reprodueixen pesats esquemes ancorats a la família.
La figura del Pare com a símbol segueix sent moneda de canvi per a molts educadors. La facilitat per accedir a un univers cultural que ens resulta proper i aplicar-lo en el dia a dia per intentar resoldre els conflictes, l’únic que fa es cronificar una manera de relacionar-nos entre nosaltres. Aquesta situació s’agreuja i es reforça a través d’unes pautes de comunicació concretes, estereotipades i que creen un “bucle” que impedeix moltes vegades sortir d’aquell tipus de relació i d’unes pautes de comportament definides.
dimecres, d’octubre 18, 2006
dilluns, d’octubre 09, 2006
UN NUEVO APRENDIZAJE DEPORTIVO BAJO LA LUZ DE LA PEDAGOGÍA CRÍTICA
Title: “A New Sports Learning Under The Light of Critical Pedagogy”
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of traditional ‘mental models’ seen as authoritarian, based on his knowledge and charisma. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” and also in “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, there is a large shadow of strong traditional statements without any practical basis.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the sixth issue, I try to analyze the other side of the same coin: the critical learning that has to be developed by players if you want to create your own framework as a critical teacher or coach.
Key words: Critical Pedagogy, coach-player relationship, communication, traditional learning.
“[E]s importante que esos alumnos afronten lo que esta sociedad ha hecho de ellos, la forma en que los incorporó material e ideológicamente y lo que necesitan afirmar y rechazar en sus propias historias a fin de comenzar el proceso de lucha en pro de una existencia autogobernada.” (Giroux, 2003:101)
No contábamos con que se revisase nuestra actuación como entrenadores bajo la luz de la Pedagogía Crítica. No es que ocurra a menudo hoy pero doy por seguro que va a ir apareciendo y, finalmente, prevaleciendo frente a enfoques pedagógicos más tradicionales. La siempre difícil evaluación de la educación acabará imponiendo un control de calidad, el más exigente, el de los propios alumnos o jugadores.
La Pedagogía Crítica que Freire o Giroux dispone, a través de sus escritos, un arsenal teórico que se puede batir con otras pedagogías más tradicionales, aquellas que asumen un papel pasivo del alumno y administrativo-técnico del profesor o entrenador. El giro constructivista ya resultó un paso adelante en el desarrollo de marcos más activos, tanto en lo que respecta al alumno como al profesor. Este último puede inscribirse, de un tiempo a acá, en la tradición de Schön de los profesores reflexivos.
No obstante, el giro constructivista (que en España vino de la mano de la LOGSE, firmada entre otros por Álvaro Marchesi) se quedó en un estrato demasiado superficial, sólo rascando sobre los aspectos cognitivos y añadiendo eso tan poco claro de “procedimientos, valores y normas”. Así, la revolución del constructivismo fue demasiado poco, a mi humilde entender, y otros intentos habrán de aparecer si queremos cambiar el signo de la educación, aún demasiado impregnada de presupuestos autoritarios y paternalistas.
“Sabemos lo que te hace falta para tu educación”. Ese es el tipo de mensaje que la Pedagogía Crítica intenta poner al descubierto, deshilachando las cuerdas que nos atan a una cierta cultura en que hemos nacido y crecido. La posibilidad de trascender (no en un sentido espiritual o metafísico, sino simplemente psicológico) esas ataduras y descubrir como la cultura se ha inscrito en nuestra propia persona es el camino que señala la Pedagogía Crítica.
La capacidad de reflexión de Paulo Freire es un testimonio de un valor incalculable. Giroux sigue el hilo de Freire y de otros perspicaces analistas sociales (como Foucault) y consigue poner sobre la mesa cuestiones que nos interesan. Cuestiones acerca de cómo el poder (político, económico, cultural) condiciona nuestra vida y qué pasos podemos seguir para liberarnos de esa carga, si queremos.
La opresión actual en nuestras sociedades no sólo es la que proporciona la pobreza o el racismo. Hay otro tipo de opresiones más sutiles a las que somos expuestos y a las que podemos responder, con una cierta visión crítica si la practicamos lo suficiente. Los jugadores que viven un régimen de control por parte de sus entrenadores van a tener a acceso a expresiones culturales afines a la Pedagogía Crítica. Nuestros lugares de trabajo al uso no están a buen recaudo mientras sigamos planteándonos seguir siendo quienes manejamos el asunto. Los jugadores van a darse cuenta que pueden aprender de otras maneras y ser tratados con otra consideración muy pronto.
Bibliografía
- Giroux, H.A. (2003) Pedagogía y política de la esperanza. Teoría, cultura y enseñanza. Buenos Aires, Amorrortu.
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of traditional ‘mental models’ seen as authoritarian, based on his knowledge and charisma. As we shown in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” and also in “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”, there is a large shadow of strong traditional statements without any practical basis.
In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, the sixth issue, I try to analyze the other side of the same coin: the critical learning that has to be developed by players if you want to create your own framework as a critical teacher or coach.
Key words: Critical Pedagogy, coach-player relationship, communication, traditional learning.
“[E]s importante que esos alumnos afronten lo que esta sociedad ha hecho de ellos, la forma en que los incorporó material e ideológicamente y lo que necesitan afirmar y rechazar en sus propias historias a fin de comenzar el proceso de lucha en pro de una existencia autogobernada.” (Giroux, 2003:101)
No contábamos con que se revisase nuestra actuación como entrenadores bajo la luz de la Pedagogía Crítica. No es que ocurra a menudo hoy pero doy por seguro que va a ir apareciendo y, finalmente, prevaleciendo frente a enfoques pedagógicos más tradicionales. La siempre difícil evaluación de la educación acabará imponiendo un control de calidad, el más exigente, el de los propios alumnos o jugadores.
La Pedagogía Crítica que Freire o Giroux dispone, a través de sus escritos, un arsenal teórico que se puede batir con otras pedagogías más tradicionales, aquellas que asumen un papel pasivo del alumno y administrativo-técnico del profesor o entrenador. El giro constructivista ya resultó un paso adelante en el desarrollo de marcos más activos, tanto en lo que respecta al alumno como al profesor. Este último puede inscribirse, de un tiempo a acá, en la tradición de Schön de los profesores reflexivos.
No obstante, el giro constructivista (que en España vino de la mano de la LOGSE, firmada entre otros por Álvaro Marchesi) se quedó en un estrato demasiado superficial, sólo rascando sobre los aspectos cognitivos y añadiendo eso tan poco claro de “procedimientos, valores y normas”. Así, la revolución del constructivismo fue demasiado poco, a mi humilde entender, y otros intentos habrán de aparecer si queremos cambiar el signo de la educación, aún demasiado impregnada de presupuestos autoritarios y paternalistas.
“Sabemos lo que te hace falta para tu educación”. Ese es el tipo de mensaje que la Pedagogía Crítica intenta poner al descubierto, deshilachando las cuerdas que nos atan a una cierta cultura en que hemos nacido y crecido. La posibilidad de trascender (no en un sentido espiritual o metafísico, sino simplemente psicológico) esas ataduras y descubrir como la cultura se ha inscrito en nuestra propia persona es el camino que señala la Pedagogía Crítica.
La capacidad de reflexión de Paulo Freire es un testimonio de un valor incalculable. Giroux sigue el hilo de Freire y de otros perspicaces analistas sociales (como Foucault) y consigue poner sobre la mesa cuestiones que nos interesan. Cuestiones acerca de cómo el poder (político, económico, cultural) condiciona nuestra vida y qué pasos podemos seguir para liberarnos de esa carga, si queremos.
La opresión actual en nuestras sociedades no sólo es la que proporciona la pobreza o el racismo. Hay otro tipo de opresiones más sutiles a las que somos expuestos y a las que podemos responder, con una cierta visión crítica si la practicamos lo suficiente. Los jugadores que viven un régimen de control por parte de sus entrenadores van a tener a acceso a expresiones culturales afines a la Pedagogía Crítica. Nuestros lugares de trabajo al uso no están a buen recaudo mientras sigamos planteándonos seguir siendo quienes manejamos el asunto. Los jugadores van a darse cuenta que pueden aprender de otras maneras y ser tratados con otra consideración muy pronto.
Bibliografía
- Giroux, H.A. (2003) Pedagogía y política de la esperanza. Teoría, cultura y enseñanza. Buenos Aires, Amorrortu.
dimarts, d’octubre 03, 2006
DECONTRUIR ELS MAPES AMB QUE ELS JUGADORS TRACTEN DE RELACIONAR-SE AMB COMPANYS D’EQUIP I ELS SEUS ENTRENADORS
Title: “Deconstructing the Maps that Players Use for Relating with Teammates and Coaches”
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.
Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.
Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.
Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.
És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:
1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.
2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.
3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.
Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.
Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.
La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.
Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.
En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.
Abstract in English: Coaches usually relate with players under the influence of some ‘mental models’, as we shown before in this blog before in “Why it is easier for coaches to blame the players?” In this new article of Towards a Archeology of Sports Coaching Practice I try to analyze some of the ideas that I’ve been putting on the table on designing my style of communication with players. In my day by day work, I try not to reinforce the usual ‘mental model’ of those who think that coach has to manage, control and, eventually, cut all those conflicts that arise inside a team. In my recent coaching years I’ve tried not to reinforce this discourse, not playing the role that usually players expect. In this effort I think I’m able to dismantle this kind of coach-player relationship and activate some group resources.
Key words: deconstruction, coach-player relationship, mental model, communication, group resources.
Ja fa molt de temps que intento tractar les situacions que sorgeixen als entrenaments sobre una base diferent a la que estan habituats a afrontar-les els propis jugadors. Per molts motius que ara no ve al cas comentar, ja que ens estendríem enormement, els jugadors tenen interioritzada la idea de que l’entrenador, coma figura d’autoritat, ha de combatre aquelles situacions de l’entrenament que són susceptibles d’alterar el funcionament lineal de la sessió. El control i en maneig del grup sembla recaure en la figura de l’entrenador, i així sovint s’esperen “solucions” per part dels entrenadors. Jo, en canvi, ho veig com oportunitats per posar al descobert les relacions entre els jugadors, i crec que d’aquesta transparència tots sortim reforçats.
Els entrenadors massa sovint parem l’orella per escoltar les queixes, els comentaris, les crítiques que es fan des del subterfugi de parlar-nos només a nosaltres, els entrenadors, sense que la resta del companys les puguin sentir. És una situació habitual que la resta de l’equip no tingui l’oportunitat d’escoltar el que algun jugador comenta sobre el que està passant, i per tant els companys no puguin opinar sobre aquella impressió que s’ha fet aquella persona. Jo ja fa temps que intento evitar aquest tipus de relació de caire més dual, que deixa al marge la dimensió més important de l’equip: la seva comunicació grupal.
És per això que tracto que tant jo com els meus ajudants funcionin a partir de tres normes molt bàsiques per facilitar un tipus de comunicació més oberta i clara entre els propis jugadors. Aquestes són tres claus o principis que jo considero fonamentals per estructurar una bona relació entrenador-jugador i fomentar la comunicació entre els jugadors:
1. Si ens pregunten què pensem nosaltres com a tècnics, és interessant fer-los la mateixa pregunta a ells i que ens la contestin.
2. Si ens aborden en “els passadissos”, fora de la pista, els convidem a parlar-ne, d’allò que vulguin, tots junts amb la resta de companys.
3. Si malgrat tot parlem d’algun assumpte referent a l’equip amb algun d’ells a fora de la pista, cal que retornem aquesta informació al sistema-equip, per tal d’evitar “enveges” o situacions de que “aquest sap més que jo sobre el que està passant”.
Per dir-ho de manera concisa i resumint aquest tres principis, busco que deixant de dirigir-se a mi en un to confident o de crítica, o simplement per esbravar-se, en els seus comentaris envers el grup facin l’esforç de posar-ho en comú per a la resta de companys i a partir d’allà, veure que n’opinen la resta.
Aquesta pràctica desarticula o, com es diria en un àmbit més acadèmic, deconstrueix els hàbits que fonamenten les relacions tradicionalment establertes entre els jugadors i l’entrenador. A banda que sovint es dona per obligada aquesta escolta del que hagi de dir el jugador en aquell moments per veure si l’entrenador ha d’intervenir o no, també és habitual (segurament és la idea que més força dona a aquest model tradicional d’entrenador) que els entrenadors jutgin, corregeixin, esbronquin i, en definitiva, diguin als jugadors què és el que més els convé.
La direcció d’equip i de persones ha evolucionat molt en les darreres dues dècades. I el que és més important, els canvis socials i culturals gairebé diria que ens obliguen a buscar noves estratègies, si és que no han aparegut ja, en que basar la nostra comunicació amb els jugadors. Però més enllà d’aquests canvis en la nostra societat i de la comunicació amb ells, el que considero més important i valuós és que els situïn en una escena on allò rellevant sigui la comunicació entre iguals més que no pas envers les figures d’autoritat. Per a mi és imprescindible revertir el flux d’informació que s’espera que es centri en la relació, sovint unidireccional, de l’entrenador envers els jugadors, i que aquest temps (i esforços) els dediquen a que els jugadors es comuniquin.
Tot plegat, nous camins es van obrint en quan al tracte que tenim amb els jugadors, així com el tracte que tenen entre ells. I aquesta línia d’investigació resultarà de màxima importància en el desenvolupament professional dels tècnics que en futur hauran de fer front a nous reptes en la gestió de grups, que avui ja plantegen situacions que uns anys ençà no es vivien.
En definitiva parlem d’un escenari que ja tenim a tocar (sinó ha arribat ja) on l’acceptació de l’autoritat de l’entrenador sense més serà un carreró metodològic sense sortida. La possibilitat d’èxit esportiu i realització personal, tant de jugadors com d’entrenadors, serà aleshores gairebé impossible sinó no es compleix l’eventual submissió dels jugadors, cada cop més improbable.
dilluns, de setembre 25, 2006
¿EXISTEN UN TIPO DE LIBROS PARA ENTRENADORES DISPONIBLES EN ESPAÑOL?
No es una pregunta vana el preguntarse si hay algún tipo de libros para entrenadores disponible en nuestro mercado de habla hispana. De algún modo, podríamos decir que todo libro puede ser útil para el entrenador en cuanto le descubre algo ajeno o quizás propio. Recuerdo una entrevista al entrenador argentino Héctor Cúper en la que comentaba que leía todo lo que le pudiese servir para su metodología, ya fuese ficción o no ficción. Pero si nos referimos más concretamente a libros que hablen de los entrenadores, podemos darnos cuenta que hay más bien poco donde escoger, al menos en español.
La literatura deportiva carece de prestigio en España. En EE.UU. (un país eminentemente deportivo) podemos encontrar infinidad de testimonios sobre experiencias relacionadas con el deporte, desde entrenadores profesionales a los de los institutos y las ligas tipo YMCA y similares, pasando por los respetados entrenadores universitarios y gurús NBA como Pitino, Riley o Jackson. En España podemos contar con los dedos de la mano los libros que se han publicado en editoriales para uso didáctico e inspiración personal de los entrenadores, o simplemente con intenciones comerciales.
Hemos tenido que esperar muchos años para ver florecer una iniciativa modesta pero interesante. La colección de “Biblioteca del Basket Zona 131” cobija atinados libros-entrevista y también entretenidos libros-curiosidades. La apuesta de dos periodistas reconocidos por su labor en Mundo Deportivo como Jordi Román y Julián Felipo representa una rotura con el discurso aparentemente vacío de las editoriales en cuanto a relatos vívidos del entrenamiento deportivo.
Pero salvando estos nuevos aires de los que hemos hablando en el anterior parágrafo, las editoriales deportivas (de las que yo destacaría las barcelonesas Inde y Paidotribo, y últimamente también la sevillana Wenceulen, sin olvidarnos de la en otros tiempos monopolista Martínez-Roca) se prodigan poco a la hora de publicar testimonios de entrenadores. No hablo necesariamente de biografías, sino tan sólo de libros que no sean manuales de entrenamiento con sartas de ejercicios y poco donde identificarse en tu proceso de evolución personal.
Martínez-Roca dejó de publicar ya hace tiempo en asuntos de deporte de manera continuada. Algunas editoriales se han atrevido tímidamente, como Síntesis, a la hora de recopilar buenos materiales (pero siguiendo la línea de los manuales). Paidós tiene algún título por allí extraviado en su inmenso fondo editorial que nos explica aspectos diversos relacionados con el deporte.
Reflexionar sobre este asunto no debería quitarnos de la cabeza otra cuestión capital, quizá una pregunta previa: ¿existe un mercado potencial de entrenadores con afán de lectura en hispanoamerica? ¿O quizá no existe tal tradición editorial por no existir una demanda concreta que satisfacer?
Existe un panorama bastante pobre, sobretodo para que el entrenador pueda llegar a identificarse con algo escrito por alguien que le resulte representativo, o que simplemente escriba bien. John Feistein ha escrito maravillosos libros sobre el mundo del baloncesto o del golf, y no necesariamente tenga que haber un entrenador destrás de cada lector suyo. Quizá sólo un curioso. Si echamos un vistazo a los entrenadores que publican en EE.UU., vemos en qué medida la accesibilidad les es franca a los entrenadores para (in)formarse sobre prácticas que les han resultado bien (o mal) a los colegas de profesión.
Pero sigo insistiendo en que lo importante no es tanto hacerse con la recetas (ya lo decía, tipo manual) de algún entrenador exitoso, sino llegar a conocer experiencias que puedan estimularnos en nuestro afán de desarrollar un marco de trabajo interesante e innovador.
La literatura deportiva carece de prestigio en España. En EE.UU. (un país eminentemente deportivo) podemos encontrar infinidad de testimonios sobre experiencias relacionadas con el deporte, desde entrenadores profesionales a los de los institutos y las ligas tipo YMCA y similares, pasando por los respetados entrenadores universitarios y gurús NBA como Pitino, Riley o Jackson. En España podemos contar con los dedos de la mano los libros que se han publicado en editoriales para uso didáctico e inspiración personal de los entrenadores, o simplemente con intenciones comerciales.
Hemos tenido que esperar muchos años para ver florecer una iniciativa modesta pero interesante. La colección de “Biblioteca del Basket Zona 131” cobija atinados libros-entrevista y también entretenidos libros-curiosidades. La apuesta de dos periodistas reconocidos por su labor en Mundo Deportivo como Jordi Román y Julián Felipo representa una rotura con el discurso aparentemente vacío de las editoriales en cuanto a relatos vívidos del entrenamiento deportivo.
Pero salvando estos nuevos aires de los que hemos hablando en el anterior parágrafo, las editoriales deportivas (de las que yo destacaría las barcelonesas Inde y Paidotribo, y últimamente también la sevillana Wenceulen, sin olvidarnos de la en otros tiempos monopolista Martínez-Roca) se prodigan poco a la hora de publicar testimonios de entrenadores. No hablo necesariamente de biografías, sino tan sólo de libros que no sean manuales de entrenamiento con sartas de ejercicios y poco donde identificarse en tu proceso de evolución personal.
Martínez-Roca dejó de publicar ya hace tiempo en asuntos de deporte de manera continuada. Algunas editoriales se han atrevido tímidamente, como Síntesis, a la hora de recopilar buenos materiales (pero siguiendo la línea de los manuales). Paidós tiene algún título por allí extraviado en su inmenso fondo editorial que nos explica aspectos diversos relacionados con el deporte.
Reflexionar sobre este asunto no debería quitarnos de la cabeza otra cuestión capital, quizá una pregunta previa: ¿existe un mercado potencial de entrenadores con afán de lectura en hispanoamerica? ¿O quizá no existe tal tradición editorial por no existir una demanda concreta que satisfacer?
Existe un panorama bastante pobre, sobretodo para que el entrenador pueda llegar a identificarse con algo escrito por alguien que le resulte representativo, o que simplemente escriba bien. John Feistein ha escrito maravillosos libros sobre el mundo del baloncesto o del golf, y no necesariamente tenga que haber un entrenador destrás de cada lector suyo. Quizá sólo un curioso. Si echamos un vistazo a los entrenadores que publican en EE.UU., vemos en qué medida la accesibilidad les es franca a los entrenadores para (in)formarse sobre prácticas que les han resultado bien (o mal) a los colegas de profesión.
Pero sigo insistiendo en que lo importante no es tanto hacerse con la recetas (ya lo decía, tipo manual) de algún entrenador exitoso, sino llegar a conocer experiencias que puedan estimularnos en nuestro afán de desarrollar un marco de trabajo interesante e innovador.
dilluns, de setembre 18, 2006
EL TIMÓ DE L’EQUIP: UNA REFLEXIÓ BREU SOBRE LA DIRECCIÓ DE GRUPS ESPORTIUS
El govern de l’equip s’espera que el comandi, amb prou èxit, l’entrenador. Aquesta expectativa sovint és compartida per jugadors i entrenadors. Els jugadors esperen que l’entrenador “els ensenyi, ja que en sap més”. Els entrenadors acostumen a rebre amb fruïció aquesta mirada encuriosida dels jugadors, en busca de referents, i que els posa en el centre de totes les atencions.
Durant els darrers anys, en la meva acció com entrenador d’equips de formació i darrerament també, d’equips sèniors, he intentat canviar això i sortir-me del guió. No és fàcil fer el que creus que has de fer per coordinar un grup, quan no és gens ni mica el que esperen de tu els seus membres. Has de mantenir-te ferm en una sèrie d’estratègies que poses em marxa per activar els recursos de l’equip, sense garanties de cap mena ja que trasllades el focus d’atenció de tu mateix, imaginant que si t’ho manegues tot tu tindràs més control sobre el que passi, i la dirigeixes cap als jugadors. La decisió de fer quelcom llisca d’un reialme individual i que és, abans de tot, reflex de les teves particularitats, a un espai públic de diàleg.
El diàleg comporta de vegades dubtes. La confrontació de diferents punts de vista pot semblar a alguns dels participants com quelcom de tediós i que aporta més confusió que no pas aclareix res del que està passant. Però és un treball que requereix una certa pràctica, en definitiva el domini d’una sèrie d’habilitats. Aquest domini s’adquireix amb el pas de les setmanes i a través de la revisió dels episodis viscuts a l’equip.
La revisió d’aquests episodis del grup dona una visió diferent, més àmplia, als propis participants. Manegant informació rellevant sobre ells mateixos, arrelada en l’experiència personal i del grup, els jugadors són capaços de promoure canvis i obrir nous camins de reflexió. Aquests canvis sorgiran en la mesura que el grup trobi interès en actuar i dibuixar trajectòries abans inexistents. De la riquesa d’aquest cultiu sorgirà molts elements amb que poder reforçar l’equip i sortir al pas de les crisis que vagin apareixent.
Durant els darrers anys, en la meva acció com entrenador d’equips de formació i darrerament també, d’equips sèniors, he intentat canviar això i sortir-me del guió. No és fàcil fer el que creus que has de fer per coordinar un grup, quan no és gens ni mica el que esperen de tu els seus membres. Has de mantenir-te ferm en una sèrie d’estratègies que poses em marxa per activar els recursos de l’equip, sense garanties de cap mena ja que trasllades el focus d’atenció de tu mateix, imaginant que si t’ho manegues tot tu tindràs més control sobre el que passi, i la dirigeixes cap als jugadors. La decisió de fer quelcom llisca d’un reialme individual i que és, abans de tot, reflex de les teves particularitats, a un espai públic de diàleg.
El diàleg comporta de vegades dubtes. La confrontació de diferents punts de vista pot semblar a alguns dels participants com quelcom de tediós i que aporta més confusió que no pas aclareix res del que està passant. Però és un treball que requereix una certa pràctica, en definitiva el domini d’una sèrie d’habilitats. Aquest domini s’adquireix amb el pas de les setmanes i a través de la revisió dels episodis viscuts a l’equip.
La revisió d’aquests episodis del grup dona una visió diferent, més àmplia, als propis participants. Manegant informació rellevant sobre ells mateixos, arrelada en l’experiència personal i del grup, els jugadors són capaços de promoure canvis i obrir nous camins de reflexió. Aquests canvis sorgiran en la mesura que el grup trobi interès en actuar i dibuixar trajectòries abans inexistents. De la riquesa d’aquest cultiu sorgirà molts elements amb que poder reforçar l’equip i sortir al pas de les crisis que vagin apareixent.
divendres, de setembre 01, 2006
NOUS AIRES PER A LA COMPRENSIÓ DE L’AUTORITAT: “PEPU” VS. USA SOLDIERS
Nota a l'edició del 1 de setembre del 2006: Aquest article va ser escrit a mitjans del mes d'agost però esperava publicar-lo per "celebrar" una final del Mundobasket entre EUA i Espanya. Només la meitat de la predicció s'ha complert: EUA ha quedat fora de la final demostrant les fortes limitacions que arrossega el seu sistema esportiu. Publico aquest article amb l'afegit de confiança de veure com Grècia ha aconseguit fer molt i molt visibles les mancances del combinat que havia de menjar-se el món i pels quals, en paraules textuals de Carmelo Anthony (dels pocs que es salvaran de la crema general), "perdre un partit seria un fracàs".
Abstract in English: As we shown before in the two previous issues of the investigation called Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, there are some traditions that are rooted in popular culture of the Western countries. Coach’s authority has been the main road of describing the team’s objectives and vision. This has appeared as the best way of organizing sport teams, as coaches are shown as professional, expert and mature individuals.
In the past 10 years I’ve been pleased of reading some books filled with new ideas about new coaching perspectives that emerge in front of the traditional coach’s authority primacy. Phil Jackson’s Sacred Hoops, Jerry Lynch’s Creative Coaching, John Heider’s The Tao of Leadership and Dan Millman’s The Warrior Athlete are some of these marvelous portraits of a new coaching era that is coming. Now there is some of these ideas in the coaching philosophy created by “Pepu” Hernández for the Spanish Team competing at Japan’s Mundobasket 2006.
Trobo que comença a emergir, entre tots nosaltres, un tarannà diferent per afrontar les experiències amb grups. Ja fa anys gairebé 10 anys que gaudeixo, encara que de manera encara una mica solitària, de títols com Canastas sagradas de Phil Jackson, El nuevo entrenamiento deportivo de Jerry Lynch, El tao de los líderes de John Heider o El atleta guerrero de Dan Millman. Però aquesta manera de gaudir-ho, un tant solitària com ja he dit abans, va canviar lleugerament fa uns dies.
En les meves vacances a la Cerdanya vaig llegir unes declaracions del seleccionador espanyol de bàsquet José Vicente “Pepu” Hernández que em van sorprendre i alegrar al mateix temps. Van ser unes declaracions que recollia el diari esportiu barceloní Sport del dijous 3 d’agost. El que deia era el següent: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga. Voy a tratar de poner en común las grandes habilidades que todos tienen, y también las personalidades. Mi obsesión es que ambas conjuguen. Si estas empujan en un mismo sentido, va a ser muy difícil pararnos.”
Després de llegir-les, i encara que quan sóc de vacances intento desconnectar una mica del bàsquet, de seguida en va venir el cap les declaracions del capità de Copa Davis d’EUA, Patrick McEnroe, que havia recollit feia uns mesos: “Es evidente que están comprometidos con este equipo. Y eso es fundamental. Los jugadores están construyendo un edificio lleno de energía y eso es algo de lo que todos debemos sentirnos orgullosos. Yo soy una simple pieza más que participa de todo eso.” O fins i tot les de Trifón Poch, entrenador de l’Etosa Alacant, per explicar els extraordinaris resultats del seu equip la temporada 2004-05: “Hem aconseguit que jugadors que porten el bàsquet a dins es trobin a gust per treure'l.”
Però tornant a la Selecció Espanyola de Bàsquet, després dels resultats positius però potser no prou exitosos d’Imbroda, López i Pesquera, sembla que apareix en el panorama de la Selecció un entrenador que entén quin grup humà té al davant. A l’edició de Gigantes del basket de l’1 d’agost, Felipe Reyes comentava que, qui més qui menys, tots els jugadors que estan preparant-se pel Mundobasket de Japó estaven esperant aquest moment de la concentració per que suposa una retrobada que desitgen. Quina diferència amb la meticulosa estratègia d’anar trucant portes de l’USA Basketball, no? Tots ells, deia Reyes, esperen trobar-se amb amics i companys que coincideixen només al combinant nacional, on troben excusa per reviure vells moments (recordem la generació dels “júniors d’or”) i divertir-se plegats.
Sembla que “Pepu” ha sabut capturar aquest aspecte psicològic i ha generat un acostament metodològic (el que en el món del bàsquet s’acostuma a dir “tècnica d’entrenament”) que pot beneficiar-nos a tots, a jugadors i aficionats. Insisteixo en les primeres paraules que citava més a dalt i que em semblen dignes de repetició: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga”.
Aquests dies llegeixo un interessant recull d’opinions polítiques d’Immanuel Wallerstein. Es titula Estados Unidos confronta al mundo (Siglo XXI Editores) i és una crítica oberta a l’administració de George W. Bush, amb una sèrie d’escrits que arrenquen des d’un any abans dels atemptats del 9/11.
I em podeu preguntar: què té a veure “Pepu”, la Selecció i un expert en política que “raja” de Bush? Doncs ara ho entendreu una mica millor. Wallerstein parla constantment de l’efecte que té sobre Bush els anomenats “falcons”, l’ala més radical del partit republicà dels EUA (bàsicament militaristes, neoliberals, de dretes, cristians i masclistes). Aquest “falcons” es planyen de la pèrdua progressiva de poder polític i econòmic dels EUA durant els darrers 30 anys. I què proposen? Doncs proposen com a solució la mà dura, la que va portar a Donald Rumsfeld a dibuixar, ja a l’endemà del 9/11, la guerra amb Irak.
I ara intentaré lligar el darrer paràgraf amb l’”estat de la Selecció” (volia fer un joc de paraules com de dir “l’estat de la nació”). “Pepu” és un esclat antiamericà en el seu particular discurs sobre el bàsquet i sobre les relacions humanes. Quan USA Basketball encomana a Jerry Colangelo (pare del GM de moda a l’NBA, per l’equip dels Toronto Raptors, Brian Colangelo) i a dos entrenadors molts respectats com Coach K i Mike D’Antoni, estableix un discurs que mostra, com en el cas dels falcons de Bush, un gust exagerat per una forta disciplina i un estret compromís. Un discurs ideològic que gairebé podríem dir que s’acosta a la idea del servei militar o de l’allistament “voluntari” per un conflicte armat. Els jugadors havien de comprometre’s per tres estius i no valia per un de sol.
Espanya, en un altre registre totalment diferent, apareix com a favorita fent un discurs basquetbolístic que resta allunyat de la tornada a la mà dura que representen els nous intents reformistes de Colangelo, Coach K i D’Antoni. Posant l’èmfasi en el protagonisme dels propis jugadors, en la seva voluntat i desig per fer les coses “a la seva manera”, suposa un “tsunami metodològic” per a les mentalitats més conservadores de l’esport.
Quan el discurs polític i també del bàsquet (EUA segueixen sent “superpotència” en els dos àmbits, encara que cada cop menys) va encaminat cap a la disciplina, la mà dura i, en el fons, “enfrontar-se a la resta del món si no estan d’acord amb nosaltres”, Espanya ofereix a través de la Selecció un plat diferent en una dieta mundial mcdonalitzada. Un plat fresc que es basa en divertir-se amb gent amb la que tens sintonia, gaudir jugant a bàsquet i aprofitar la il·lusió del fins ara modest, que malgrat això sap que pot vèncer a qualsevol al Japó.
Bibliografia
- Heider, J. (1999) El Tao de los líderes. Buenos Aires, Nuevo Extremo.
- Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
- Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
- Millman, D. (1994) El Atleta Guerrero. Málaga, Siro.
- Wallerstein, I. (2005) Estados Unidos confronta al mundo. Mèxic, Siglo XXI Editores.
Abstract in English: As we shown before in the two previous issues of the investigation called Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, there are some traditions that are rooted in popular culture of the Western countries. Coach’s authority has been the main road of describing the team’s objectives and vision. This has appeared as the best way of organizing sport teams, as coaches are shown as professional, expert and mature individuals.
In the past 10 years I’ve been pleased of reading some books filled with new ideas about new coaching perspectives that emerge in front of the traditional coach’s authority primacy. Phil Jackson’s Sacred Hoops, Jerry Lynch’s Creative Coaching, John Heider’s The Tao of Leadership and Dan Millman’s The Warrior Athlete are some of these marvelous portraits of a new coaching era that is coming. Now there is some of these ideas in the coaching philosophy created by “Pepu” Hernández for the Spanish Team competing at Japan’s Mundobasket 2006.
Trobo que comença a emergir, entre tots nosaltres, un tarannà diferent per afrontar les experiències amb grups. Ja fa anys gairebé 10 anys que gaudeixo, encara que de manera encara una mica solitària, de títols com Canastas sagradas de Phil Jackson, El nuevo entrenamiento deportivo de Jerry Lynch, El tao de los líderes de John Heider o El atleta guerrero de Dan Millman. Però aquesta manera de gaudir-ho, un tant solitària com ja he dit abans, va canviar lleugerament fa uns dies.
En les meves vacances a la Cerdanya vaig llegir unes declaracions del seleccionador espanyol de bàsquet José Vicente “Pepu” Hernández que em van sorprendre i alegrar al mateix temps. Van ser unes declaracions que recollia el diari esportiu barceloní Sport del dijous 3 d’agost. El que deia era el següent: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga. Voy a tratar de poner en común las grandes habilidades que todos tienen, y también las personalidades. Mi obsesión es que ambas conjuguen. Si estas empujan en un mismo sentido, va a ser muy difícil pararnos.”
Després de llegir-les, i encara que quan sóc de vacances intento desconnectar una mica del bàsquet, de seguida en va venir el cap les declaracions del capità de Copa Davis d’EUA, Patrick McEnroe, que havia recollit feia uns mesos: “Es evidente que están comprometidos con este equipo. Y eso es fundamental. Los jugadores están construyendo un edificio lleno de energía y eso es algo de lo que todos debemos sentirnos orgullosos. Yo soy una simple pieza más que participa de todo eso.” O fins i tot les de Trifón Poch, entrenador de l’Etosa Alacant, per explicar els extraordinaris resultats del seu equip la temporada 2004-05: “Hem aconseguit que jugadors que porten el bàsquet a dins es trobin a gust per treure'l.”
Però tornant a la Selecció Espanyola de Bàsquet, després dels resultats positius però potser no prou exitosos d’Imbroda, López i Pesquera, sembla que apareix en el panorama de la Selecció un entrenador que entén quin grup humà té al davant. A l’edició de Gigantes del basket de l’1 d’agost, Felipe Reyes comentava que, qui més qui menys, tots els jugadors que estan preparant-se pel Mundobasket de Japó estaven esperant aquest moment de la concentració per que suposa una retrobada que desitgen. Quina diferència amb la meticulosa estratègia d’anar trucant portes de l’USA Basketball, no? Tots ells, deia Reyes, esperen trobar-se amb amics i companys que coincideixen només al combinant nacional, on troben excusa per reviure vells moments (recordem la generació dels “júniors d’or”) i divertir-se plegats.
Sembla que “Pepu” ha sabut capturar aquest aspecte psicològic i ha generat un acostament metodològic (el que en el món del bàsquet s’acostuma a dir “tècnica d’entrenament”) que pot beneficiar-nos a tots, a jugadors i aficionats. Insisteixo en les primeres paraules que citava més a dalt i que em semblen dignes de repetició: “Las señas de identidad de la selección son los propios jugadores, no lo que yo les diga”.
Aquests dies llegeixo un interessant recull d’opinions polítiques d’Immanuel Wallerstein. Es titula Estados Unidos confronta al mundo (Siglo XXI Editores) i és una crítica oberta a l’administració de George W. Bush, amb una sèrie d’escrits que arrenquen des d’un any abans dels atemptats del 9/11.
I em podeu preguntar: què té a veure “Pepu”, la Selecció i un expert en política que “raja” de Bush? Doncs ara ho entendreu una mica millor. Wallerstein parla constantment de l’efecte que té sobre Bush els anomenats “falcons”, l’ala més radical del partit republicà dels EUA (bàsicament militaristes, neoliberals, de dretes, cristians i masclistes). Aquest “falcons” es planyen de la pèrdua progressiva de poder polític i econòmic dels EUA durant els darrers 30 anys. I què proposen? Doncs proposen com a solució la mà dura, la que va portar a Donald Rumsfeld a dibuixar, ja a l’endemà del 9/11, la guerra amb Irak.
I ara intentaré lligar el darrer paràgraf amb l’”estat de la Selecció” (volia fer un joc de paraules com de dir “l’estat de la nació”). “Pepu” és un esclat antiamericà en el seu particular discurs sobre el bàsquet i sobre les relacions humanes. Quan USA Basketball encomana a Jerry Colangelo (pare del GM de moda a l’NBA, per l’equip dels Toronto Raptors, Brian Colangelo) i a dos entrenadors molts respectats com Coach K i Mike D’Antoni, estableix un discurs que mostra, com en el cas dels falcons de Bush, un gust exagerat per una forta disciplina i un estret compromís. Un discurs ideològic que gairebé podríem dir que s’acosta a la idea del servei militar o de l’allistament “voluntari” per un conflicte armat. Els jugadors havien de comprometre’s per tres estius i no valia per un de sol.
Espanya, en un altre registre totalment diferent, apareix com a favorita fent un discurs basquetbolístic que resta allunyat de la tornada a la mà dura que representen els nous intents reformistes de Colangelo, Coach K i D’Antoni. Posant l’èmfasi en el protagonisme dels propis jugadors, en la seva voluntat i desig per fer les coses “a la seva manera”, suposa un “tsunami metodològic” per a les mentalitats més conservadores de l’esport.
Quan el discurs polític i també del bàsquet (EUA segueixen sent “superpotència” en els dos àmbits, encara que cada cop menys) va encaminat cap a la disciplina, la mà dura i, en el fons, “enfrontar-se a la resta del món si no estan d’acord amb nosaltres”, Espanya ofereix a través de la Selecció un plat diferent en una dieta mundial mcdonalitzada. Un plat fresc que es basa en divertir-se amb gent amb la que tens sintonia, gaudir jugant a bàsquet i aprofitar la il·lusió del fins ara modest, que malgrat això sap que pot vèncer a qualsevol al Japó.
Bibliografia
- Heider, J. (1999) El Tao de los líderes. Buenos Aires, Nuevo Extremo.
- Jackson, P.; Delehanty, H. (2002) Canastas sagradas. Lecciones espirituales de un guerrero de los tableros. Barcelona, Paidotribo.
- Lynch, J. (2003) El nuevo entrenamiento deportivo. Nuevos métodos para optimizar el potencial del atleta y del equipo en todos los deportes. Madrid, Tutor.
- Millman, D. (1994) El Atleta Guerrero. Málaga, Siro.
- Wallerstein, I. (2005) Estados Unidos confronta al mundo. Mèxic, Siglo XXI Editores.
dilluns, d’agost 28, 2006
¿POR QUÉ SIEMPRE ES MÁS FÁCIL QUE LOS ENTRENADORES CULPEN A LOS JUGADORES?
Title: “Why it is easier for coaches to blame the players?”
Abstract in English: As we stated in this blog before, some teachers and coaches try to develop a new framework of coaching. In the issue number 1083 of the sports weekly magazine Gigantes, a Javier Imbroda’s interview attracted my attention. Thee key point of the interview is how to manage a group of young talented players that played this summer for the under-20 team of Spain. In this article I try to analyze some of the ideas that Javier Imbroda carry with himself as a ‘mental model’ (Senge). Those ideas reinforce the discourse of the coach and play as the background of what he has called “a problem of attitude” of some players of the team and mostly of all young players.
Key words: mental model, new framework of coaching, education, talented players.
Me sorprendió leer en Gigantes nº 1083 una entrevista a Javier Imbroda donde se hartaba de criticar a algunos jóvenes jugadores españoles. Parece como si el foco de la noticia, de la entrevista, se centrase no en hablar del reciente campeonato, sino a justificar el paupérrimo papel de España (11º) a base de “poner verdes” a los jugadores. Después de quedarse a gusto, Imbroda anuncia su vuelta a los banquillos, después de sus labores como comentarista para TVE.
Imbroda se dedica a leerles la cartilla a algunos de los integrantes de la última Selección Sub-20 masculina, especialmente José Ángel Antelo y Alberto Aspe, que quedaron apartados del equipo durante el campeonato. Yo trataré de comentar algunos detalles que me parecen destacables del discurso de Imbroda, sin tener en cuenta más información que la que él mismo facilita en la citada entrevista. Desconozco si estos jugadores son difíciles, aunque yo diría que ya hoy no hay empresa fácil con jugadores jóvenes.
Para empezar, Imbroda sienta cátedra: “Para pertenecer a un equipo, además [de cualidades técnicas y físicas], hay que tener calidad humana. Su comportamiento dentro del equipo no era el adecuado. Sus faltas de actitud han sido gravísimas.” Me gustaría saber a qué tipo de actitudes se refiere Imbroda. Me pregunto: ¿puede que sean actitudes quizá sólo imprescindibles para el propio Imbroda? ¿Es indispensable el juicio moral del entrenador para acometer la tarea de coordinar un grupo deportivo? ¿O es preferible adoptar otro enfoque que no descalifique a las personas que forman parte del grupo?
Imbroda sigue en la brecha de juez implacable, un rol que al final acaba cansando, ya que supervisar y autorizar comportamientos es una tarea que desgasta. “La tarea de un entrenador es sacar el máximo rendimiento posible del jugador, aunque sea indolente y egoísta.” Con la primer parte de la frase estoy de acuerdo, pero yo la continuaría: “siempre y cuando el jugador se decida a poner ese empeño”. Es una diferencia considerable.
Este primer fragmento es muy representativo del marco de análisis de Imbroda, del “modelo mental” con que el exitoso entrenador analiza la realidad deportiva que le rodea. Es un modelo que pretende la convergencia de los deportistas a lo que él considera que es el criterio acertado para entender el deporte y cómo afrontar el trabajo en equipo. La no convergencia hacia ese modelo, esos ideales, supone una afrenta demasiado grande para el entrenador, que acaba por desautorizar a los jugadores y dejarlos, por decir alguna cosa suave, como inútiles.
“Esos jugadores tienen que reflexionar, incluso otros dentro del equipo que seguían un poco su estela, aunque sin llegar tan lejos, también. Lo tienen que tener claro ellos y sus familias, que a veces no son conscientes de lo que hacen sus hijos y no sólo consienten, sino que incluso protegen, esas actitudes diciendo que la decisión de apartar a estos chicos del equipo de forma injusta o inmerecida. En esos casos no forman a sus hijos, sino que los deforman.”
Parece que Imbroda se arme de talante pedagógico para arremeter con la tarea de decidir lo que más le interesa a estos jóvenes jugadores y a sus familias. Prosigue: “Creo, eso sí, que a estos jugadores les falta mentalidad de esfuerzo y que amen el baloncesto por encima de todo. Estas generaciones lo tienen todo, están muy consentidas.” Parece como si, en lugar de tratar de adaptarnos a los nuevos tiempos y cómo crecen las nuevas generaciones, simplemente tratásemos de imprimir el mismo sello de la autoridad del entrenador resabido que seguramente representa Imbroda.
Y en ningún momento entona Imbroda el mea culpa. Sin embargo, desviando al final el tema central de la entrevista (las relaciones humanas, la metodología del entrenador, la dinámica de grupo, cómo fijar los objetivos del equipo), sí que desvía la atención y comenta: “Yo he querido ir demasiado lejos en mi propuesta de juego. Quise dar más pasos adelante en el concepto de juego de los que podíamos asumir. Me tenía que haber conformado con menos cosas.” Saltar del tema central, cómo coordinamos grupos, a un tema secundario como el concepto de juego, me parece una burda técnica para evadir responsabilidades. Mucho se ensaña con los jugadores para luego dejar su imagen casi inmaculada.
Ya al final de la entrevista, Imbroda sigue con su discurso pedagógico, del que parece estar muy convencido e informado: “Los chicos de ahora tienen todos los medios y se trata de enseñarlos a valorar lo que tienen y lo que pueden llegar a hacer si trabajan. Sobre todo, a que valoren las cualidades humanas para pertenecer a un equipo. Y lo tenemos que hacer entre todos los estamentos, sin que haya ningún resquicio para que se cuele otra mentalidad.”
Después de todos estos argumentos, de toda esta retahíla de ideas, intenté revisar lo que Imbroda había dejado escrito en su libro. Y ojeando el libro encuentro un fragmento que me parece contradictorio con lo que ha venido diciendo Imbroda: “Muchos entrenadores juzgan demasiado rápido a los jugadores. Generalmente estos entrenadores no son buenos maestros porque lo único que consiguen es formarse rápidamente una idea muy superficial de lo que puede valer un jugador, y cuando éste no responde a sus planteamientos, lo descartan con gran facilidad. De esta forma se han estropeado muchos talentos potenciales que con otros métodos hubieran servido.” (2004:57)
La clave para mí está en la primera y en la última frase. Primero, que a veces se juzga con demasiada celeridad a los jugadores (recordemos la pregunta que ya hicimos: ¿es imprescindible que el entrenador juzgue a los jugadores?). Segundo, que a veces se estropean talentos por no saber encontrar la metodología adecuada para el grupo. Y entonces no resulta tan claro quien está “equivocado”, si el jugador o el entrenador.
Con el artículo que he escrito no quería atacar a Imbroda. Sólo he tratado de mostrar que algunas de la ideas que maneja, así como el “modelo mental” en su conjunto, me parece que ya no es operativo para afrontar los nuevos retos que nos plantean nuevas generaciones con nuevas mentalidades. Las respuestas a cómo gestionar estos grupos, desde una nueva perspectiva que debemos ir descubriendo, sólo la podremos encontrar a base de probar estrategias diferentes a las que hemos venido utilizando.
Bibliografía
- Imbroda, J. (2004) Si temes la soledad, no seas entrenador. Apuntes desde un banquillo. Madrid, Pearson Educación.
- Senge, P. (1992). La Quinta Disciplina. El arte y la práctica de la organización abierta al aprendizaje. Barcelona, Granica.
Abstract in English: As we stated in this blog before, some teachers and coaches try to develop a new framework of coaching. In the issue number 1083 of the sports weekly magazine Gigantes, a Javier Imbroda’s interview attracted my attention. Thee key point of the interview is how to manage a group of young talented players that played this summer for the under-20 team of Spain. In this article I try to analyze some of the ideas that Javier Imbroda carry with himself as a ‘mental model’ (Senge). Those ideas reinforce the discourse of the coach and play as the background of what he has called “a problem of attitude” of some players of the team and mostly of all young players.
Key words: mental model, new framework of coaching, education, talented players.
Me sorprendió leer en Gigantes nº 1083 una entrevista a Javier Imbroda donde se hartaba de criticar a algunos jóvenes jugadores españoles. Parece como si el foco de la noticia, de la entrevista, se centrase no en hablar del reciente campeonato, sino a justificar el paupérrimo papel de España (11º) a base de “poner verdes” a los jugadores. Después de quedarse a gusto, Imbroda anuncia su vuelta a los banquillos, después de sus labores como comentarista para TVE.
Imbroda se dedica a leerles la cartilla a algunos de los integrantes de la última Selección Sub-20 masculina, especialmente José Ángel Antelo y Alberto Aspe, que quedaron apartados del equipo durante el campeonato. Yo trataré de comentar algunos detalles que me parecen destacables del discurso de Imbroda, sin tener en cuenta más información que la que él mismo facilita en la citada entrevista. Desconozco si estos jugadores son difíciles, aunque yo diría que ya hoy no hay empresa fácil con jugadores jóvenes.
Para empezar, Imbroda sienta cátedra: “Para pertenecer a un equipo, además [de cualidades técnicas y físicas], hay que tener calidad humana. Su comportamiento dentro del equipo no era el adecuado. Sus faltas de actitud han sido gravísimas.” Me gustaría saber a qué tipo de actitudes se refiere Imbroda. Me pregunto: ¿puede que sean actitudes quizá sólo imprescindibles para el propio Imbroda? ¿Es indispensable el juicio moral del entrenador para acometer la tarea de coordinar un grupo deportivo? ¿O es preferible adoptar otro enfoque que no descalifique a las personas que forman parte del grupo?
Imbroda sigue en la brecha de juez implacable, un rol que al final acaba cansando, ya que supervisar y autorizar comportamientos es una tarea que desgasta. “La tarea de un entrenador es sacar el máximo rendimiento posible del jugador, aunque sea indolente y egoísta.” Con la primer parte de la frase estoy de acuerdo, pero yo la continuaría: “siempre y cuando el jugador se decida a poner ese empeño”. Es una diferencia considerable.
Este primer fragmento es muy representativo del marco de análisis de Imbroda, del “modelo mental” con que el exitoso entrenador analiza la realidad deportiva que le rodea. Es un modelo que pretende la convergencia de los deportistas a lo que él considera que es el criterio acertado para entender el deporte y cómo afrontar el trabajo en equipo. La no convergencia hacia ese modelo, esos ideales, supone una afrenta demasiado grande para el entrenador, que acaba por desautorizar a los jugadores y dejarlos, por decir alguna cosa suave, como inútiles.
“Esos jugadores tienen que reflexionar, incluso otros dentro del equipo que seguían un poco su estela, aunque sin llegar tan lejos, también. Lo tienen que tener claro ellos y sus familias, que a veces no son conscientes de lo que hacen sus hijos y no sólo consienten, sino que incluso protegen, esas actitudes diciendo que la decisión de apartar a estos chicos del equipo de forma injusta o inmerecida. En esos casos no forman a sus hijos, sino que los deforman.”
Parece que Imbroda se arme de talante pedagógico para arremeter con la tarea de decidir lo que más le interesa a estos jóvenes jugadores y a sus familias. Prosigue: “Creo, eso sí, que a estos jugadores les falta mentalidad de esfuerzo y que amen el baloncesto por encima de todo. Estas generaciones lo tienen todo, están muy consentidas.” Parece como si, en lugar de tratar de adaptarnos a los nuevos tiempos y cómo crecen las nuevas generaciones, simplemente tratásemos de imprimir el mismo sello de la autoridad del entrenador resabido que seguramente representa Imbroda.
Y en ningún momento entona Imbroda el mea culpa. Sin embargo, desviando al final el tema central de la entrevista (las relaciones humanas, la metodología del entrenador, la dinámica de grupo, cómo fijar los objetivos del equipo), sí que desvía la atención y comenta: “Yo he querido ir demasiado lejos en mi propuesta de juego. Quise dar más pasos adelante en el concepto de juego de los que podíamos asumir. Me tenía que haber conformado con menos cosas.” Saltar del tema central, cómo coordinamos grupos, a un tema secundario como el concepto de juego, me parece una burda técnica para evadir responsabilidades. Mucho se ensaña con los jugadores para luego dejar su imagen casi inmaculada.
Ya al final de la entrevista, Imbroda sigue con su discurso pedagógico, del que parece estar muy convencido e informado: “Los chicos de ahora tienen todos los medios y se trata de enseñarlos a valorar lo que tienen y lo que pueden llegar a hacer si trabajan. Sobre todo, a que valoren las cualidades humanas para pertenecer a un equipo. Y lo tenemos que hacer entre todos los estamentos, sin que haya ningún resquicio para que se cuele otra mentalidad.”
Después de todos estos argumentos, de toda esta retahíla de ideas, intenté revisar lo que Imbroda había dejado escrito en su libro. Y ojeando el libro encuentro un fragmento que me parece contradictorio con lo que ha venido diciendo Imbroda: “Muchos entrenadores juzgan demasiado rápido a los jugadores. Generalmente estos entrenadores no son buenos maestros porque lo único que consiguen es formarse rápidamente una idea muy superficial de lo que puede valer un jugador, y cuando éste no responde a sus planteamientos, lo descartan con gran facilidad. De esta forma se han estropeado muchos talentos potenciales que con otros métodos hubieran servido.” (2004:57)
La clave para mí está en la primera y en la última frase. Primero, que a veces se juzga con demasiada celeridad a los jugadores (recordemos la pregunta que ya hicimos: ¿es imprescindible que el entrenador juzgue a los jugadores?). Segundo, que a veces se estropean talentos por no saber encontrar la metodología adecuada para el grupo. Y entonces no resulta tan claro quien está “equivocado”, si el jugador o el entrenador.
Con el artículo que he escrito no quería atacar a Imbroda. Sólo he tratado de mostrar que algunas de la ideas que maneja, así como el “modelo mental” en su conjunto, me parece que ya no es operativo para afrontar los nuevos retos que nos plantean nuevas generaciones con nuevas mentalidades. Las respuestas a cómo gestionar estos grupos, desde una nueva perspectiva que debemos ir descubriendo, sólo la podremos encontrar a base de probar estrategias diferentes a las que hemos venido utilizando.
Bibliografía
- Imbroda, J. (2004) Si temes la soledad, no seas entrenador. Apuntes desde un banquillo. Madrid, Pearson Educación.
- Senge, P. (1992). La Quinta Disciplina. El arte y la práctica de la organización abierta al aprendizaje. Barcelona, Granica.
dijous, d’agost 24, 2006
EXPLORANT ELS LÍMITS DE L’AUTORITAT I LA SEVA FORÇA UNÀNIME
Abstract in English: As we stated in this blog before in the first issue of the series Towards a Archeology of Sports Coaching Practice, there are some ideas that are not usually questioned in the sports arena. The curriculum brings a big effort to reinforce the idea that authority is necessary and has to be hold by some individuals, most of the time coaches and managers. But we can explore the limits of the authority and show different ways of fighting against this cultural myth.
Hi ha una llei no escrita del codi d’un entrenador que crec que hauria de revisar-se i que, tot sovint, queda tal qual ens va arribar a nosaltres. Es tracta del paper que té l’autoritat i la manera con l’hem viscut, tant se val en l’esport o en un altre àmbit de la vida. Qui sap, la nostra particular relació amb els nostres pares, la figura del professor a l’escola o fins i tot la imatge pública dels diferents polítics o empresaris. Tot això ha ajudat a con-formar aquesta imatge que esdevé un mite cultural d’occident.
L’autoritat té matisos militars, empresarials o simplement la creiem necessària i insubstituïble. És com pensar que no podem viure en un altre règim millor que no la democràcia o que la pràctica del diàleg és la millor proposta per construir la nostra societat i el coneixement. La democràcia i el diàleg són aliats que poden fer nostres, però mai una solució definitiva. El mateix ens passa amb l’autoritat.
Però caldria veure d’on prové la paraula. Etimològicament, ‘autoritat’ prové de la mateixa arrel llatina que ‘actor’. Per ser autor cal ser una autoritat, és a dir, una individualitat capaç de crear. Però lluny d’això, encara avui creiem que la solució als problemes passa no pas per reconèixer aquesta individualitat creadora, sinó per la imposició d’una autoritat particular envers la resta d’actors.
Jo proposo aquí una concepció diferent. L’autoritat sembla que, tradicionalment, l’hem associat a la necessitat psicològica d’establir un ordre i un funcionament socials. Els usos culturals han relacionat autoritat amb aspectes com la jerarquia, el poder i el control. El que hauríem replantejar com educadors és que quan l’autoritat s’ha d’imposar, el resultat pot ser variable i inesperat. Per un costat, pot passar que ens obeeixin i no hi hagi espai pel conflicte. Per un altre costat, poden no reconèixer la nostra autoritat i desafiar-nos obertament. Aleshores podríem entrar en una perillosa escalada de violència:
“- Fes això que t’he dit.
- Per què?
- T’he dit que ho facis.
- No vull fer-ho.”
L’autoritat crec que funciona mentre no has d’imposar-la. Quan la imposem estem mostrant les nostres cartes i, en la dualitat de formadors i coordinadors de grups, desequilibrem la balança massa cap a l’àmbit de formadors (“aprèn això que et farà falta”). Cal buscar l’equilibri adequat entre el rol de coordinador (en la mesura que facilitem el procés, posant les condicions per a que els alumnes treballin els continguts) i el de formador (on presentem unes idees que cal aprendre i prenem partit).
Com apunta Guillote (2003:184): “Que el formador enseñe tomando partido por los contenidos que privilegia y quiere hacer conocer, o bien coordine permitiendo que los alumnos hagan un trabajo personal o interpersonal de reflexión sobre los contenidos, la diferencia sólo radica en el método y no en la finalidad, que sigue siendo que quien se forma (el formado) se forje una comprehensión (tanto una teoría epistémico como una creencia mitológica) y enacte un mundo.”
Encara que Guillote acabi dient que la diferència entre ensenyar i coordinar acaba sent de mètode, també dona a entendre una ideologia que reforça (o no) el paper autònom del que aprèn. I és aquesta la diferència que al meu entendre cal tenir clara, ja que adoptant una metodologia o bé una altra estarem potenciant l’autonomia o refugiant-nos en les velles certeses que ens proporciona l’autoritat tradicional.
Bibliografia
- Guillote, A. (2003) Violencia y educación. Incidentes, incivilidades y autoridad en el contexto escolar. Buenos Aires, Amorrortu.
Hi ha una llei no escrita del codi d’un entrenador que crec que hauria de revisar-se i que, tot sovint, queda tal qual ens va arribar a nosaltres. Es tracta del paper que té l’autoritat i la manera con l’hem viscut, tant se val en l’esport o en un altre àmbit de la vida. Qui sap, la nostra particular relació amb els nostres pares, la figura del professor a l’escola o fins i tot la imatge pública dels diferents polítics o empresaris. Tot això ha ajudat a con-formar aquesta imatge que esdevé un mite cultural d’occident.
L’autoritat té matisos militars, empresarials o simplement la creiem necessària i insubstituïble. És com pensar que no podem viure en un altre règim millor que no la democràcia o que la pràctica del diàleg és la millor proposta per construir la nostra societat i el coneixement. La democràcia i el diàleg són aliats que poden fer nostres, però mai una solució definitiva. El mateix ens passa amb l’autoritat.
Però caldria veure d’on prové la paraula. Etimològicament, ‘autoritat’ prové de la mateixa arrel llatina que ‘actor’. Per ser autor cal ser una autoritat, és a dir, una individualitat capaç de crear. Però lluny d’això, encara avui creiem que la solució als problemes passa no pas per reconèixer aquesta individualitat creadora, sinó per la imposició d’una autoritat particular envers la resta d’actors.
Jo proposo aquí una concepció diferent. L’autoritat sembla que, tradicionalment, l’hem associat a la necessitat psicològica d’establir un ordre i un funcionament socials. Els usos culturals han relacionat autoritat amb aspectes com la jerarquia, el poder i el control. El que hauríem replantejar com educadors és que quan l’autoritat s’ha d’imposar, el resultat pot ser variable i inesperat. Per un costat, pot passar que ens obeeixin i no hi hagi espai pel conflicte. Per un altre costat, poden no reconèixer la nostra autoritat i desafiar-nos obertament. Aleshores podríem entrar en una perillosa escalada de violència:
“- Fes això que t’he dit.
- Per què?
- T’he dit que ho facis.
- No vull fer-ho.”
L’autoritat crec que funciona mentre no has d’imposar-la. Quan la imposem estem mostrant les nostres cartes i, en la dualitat de formadors i coordinadors de grups, desequilibrem la balança massa cap a l’àmbit de formadors (“aprèn això que et farà falta”). Cal buscar l’equilibri adequat entre el rol de coordinador (en la mesura que facilitem el procés, posant les condicions per a que els alumnes treballin els continguts) i el de formador (on presentem unes idees que cal aprendre i prenem partit).
Com apunta Guillote (2003:184): “Que el formador enseñe tomando partido por los contenidos que privilegia y quiere hacer conocer, o bien coordine permitiendo que los alumnos hagan un trabajo personal o interpersonal de reflexión sobre los contenidos, la diferencia sólo radica en el método y no en la finalidad, que sigue siendo que quien se forma (el formado) se forje una comprehensión (tanto una teoría epistémico como una creencia mitológica) y enacte un mundo.”
Encara que Guillote acabi dient que la diferència entre ensenyar i coordinar acaba sent de mètode, també dona a entendre una ideologia que reforça (o no) el paper autònom del que aprèn. I és aquesta la diferència que al meu entendre cal tenir clara, ja que adoptant una metodologia o bé una altra estarem potenciant l’autonomia o refugiant-nos en les velles certeses que ens proporciona l’autoritat tradicional.
Bibliografia
- Guillote, A. (2003) Violencia y educación. Incidentes, incivilidades y autoridad en el contexto escolar. Buenos Aires, Amorrortu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
