Com la cançó del popular grup britànic Madness, aquesta nova temporada que comença amb un nou repte en la direcció d’equip: fer partícips i protagonistes als jugadors en el confecció de la filosofia de joc.
Quan parlo de filosofia de joc, parlo del treball tàctic i estratègic que comporta molt de temps i dedicació en el cursos d’entrenador, així com el el nostre temps de planificació. Com més a munt entrenes, més s’espera de tu en la vessant de dissenyador de sistemes i de veure possibilitats dins del joc.
Però, davant d’un grup farcit d’experiències interessants, bagatges contrastats i facilitat per entendre el joc, cal començar a treballar sobre opcions dissenyades per l’entrenador sense tenir en compte les habilitats, gustos i predileccions dins del joc? Jo estic convençut que no. I pretenc portar-ho a la pràctica.
És ben corrent la idea de que cal algú que prengui les decisions en un grup. Però gairebé sempre ens oblidem que les decisions preses pel grup tenen una força, una claredat i una energia que no són comparables al que puguem motivar els entrenadors. Utilitzar aquesta energia és el que en el món de l’empresa s’ha vingut a anomenar “empowerment”.
Per l’equip que entrenaré la temproada vinent he fet aquesta aposta. Els he posat al davant l’haver d’elegir quina volen que sigui la sort dins la pista: la sort de com jugar per guanyar. És una aposta que continua la línia iniciada amb minis durant dos anys al Col·legi Immaculada Concepció de Barcelona, paral·lelament amb sots-21 i senior B (dos temporades més) de CB Grup Barna, i darrerament duta a terme els dos darrers anys al senior A masculí de l’AB Premià. Ja veurem com surt l’aposta. Jo crec fer-ho de la millor manera possible com m’ho he proposat i com els hi he proposat.
dimarts, de juny 27, 2006
dilluns, de juny 26, 2006
LA PROFESSIONALITZACIÓ EN LA DIRECCIÓ DE LES ACTIVITATS ESPORTIVES
Abstract in English: In the 1980’s, a lot of schools and clubs were searching solutions for their sports activities. They tried to work things out promoting a professional approach and there was often some difficulties to take the right person. During the 1990’s, plenty of solutions were spread in order to find coaches and educators. In the last few years, from 2000 to nowadays, it seems that there is strong a concern increasingly about sports management and not only “coaches searching”.
Resumen en español: En la década de los 80, muchas escuelas y clubes estaban buscando soluciones para sus actividades deportivas. Trataban de sacar las cosas adelante promocionando un enfoque profesional y a menudo había dificultades para encontrar la persona adecuada. Durante la década de los 90, muchas soluciones se esparcían para poder encontrar entrenadores y educadores. En los últimos años, del 2000 hasta hoy, parece que hay una mayor preocupación aumentando acerca de la dirección deportiva y no sólo sobre la búsqueda de entrenadores.
La darrera vegada que m’he trobat pensant en quines necessitats té un club o una escola en relació a les seves activitats esportives, el que m’ha vingut al cap és que més enllà de trobar monitors per les activitats, la necessitat més important avui és trobar la persona adequada per dirigir a aquella organització.
Ens trobem amb organitzacions que volen créixer i que al capdavant tenen coordinadors que no tenen ni les habilitats ni la il·lusió per tirar-les endavant. També ens trobem amb organitzacions amb aspiracions més modestes i que tenen professionals capacitats i, en certa mesura, desaprofitats. Aquests són dos casos comuns, però que no esgoten les diferents tipologies de relació entre la direcció i la organització.
Si les dècades dels 80 i dels 90 van ser la de la professionalització del monitoratge (van aflorar de cop i volta un munt d’empreses i associacions que s’especialitzaven en facilitar monitors esportius, com d’altres ho han fet amb monitors de menjador o de lleure), la dècada del 2000 sembla apuntar a la progressiva professionalització de la direcció i coordinació d’aquestes activitats.
Resumen en español: En la década de los 80, muchas escuelas y clubes estaban buscando soluciones para sus actividades deportivas. Trataban de sacar las cosas adelante promocionando un enfoque profesional y a menudo había dificultades para encontrar la persona adecuada. Durante la década de los 90, muchas soluciones se esparcían para poder encontrar entrenadores y educadores. En los últimos años, del 2000 hasta hoy, parece que hay una mayor preocupación aumentando acerca de la dirección deportiva y no sólo sobre la búsqueda de entrenadores.
La darrera vegada que m’he trobat pensant en quines necessitats té un club o una escola en relació a les seves activitats esportives, el que m’ha vingut al cap és que més enllà de trobar monitors per les activitats, la necessitat més important avui és trobar la persona adequada per dirigir a aquella organització.
Ens trobem amb organitzacions que volen créixer i que al capdavant tenen coordinadors que no tenen ni les habilitats ni la il·lusió per tirar-les endavant. També ens trobem amb organitzacions amb aspiracions més modestes i que tenen professionals capacitats i, en certa mesura, desaprofitats. Aquests són dos casos comuns, però que no esgoten les diferents tipologies de relació entre la direcció i la organització.
Si les dècades dels 80 i dels 90 van ser la de la professionalització del monitoratge (van aflorar de cop i volta un munt d’empreses i associacions que s’especialitzaven en facilitar monitors esportius, com d’altres ho han fet amb monitors de menjador o de lleure), la dècada del 2000 sembla apuntar a la progressiva professionalització de la direcció i coordinació d’aquestes activitats.
dilluns, de juny 12, 2006
NOU DESTÍ: CB CALELLA I AE SALESIANS
| La setmana passada vaig arribar a un acord per entrenar la temporada 06-07 el sènior A masculí del CB Calella. Aquest equip ha jugat a 1ª Catalana aquest any, al grup 2, i ha acabat 5è de la classifiació amb un balanç de 16 victòries i 14 derrotes. El club m'ha semblat modern i organitzat, i a més a més m'han ofert fer una activitat mensual de formació per a col·lectius relacionats amb l'Escola de Bàsquet i els equips de competició. Així comença una nova etapa com entrenador sènior, alhora que com a coordinador de bàsquet per l'AE Salesians de Mataró. |
divendres, de juny 02, 2006
COMPARTIR EXPERIÈNCIES (TAMBÉ A LA XARXA)
He fet una adaptació d'aquest mateix tipus de metodologia aplicada a l'àmbit escolar, i durant la propera setmana podreu disposar de les "claus" per presentar casos i, un cop penjats en aquest blog, poder-los comentar. Si teniu alguna experiència que us sembli interessant per reflexionar sobre el funcionament dels clubs, no dubteu d'anar-la elaborant. Després de tenir accés a les "claus", podeu plantejar-vos de posar-la per escrit i enviar-me-la per penjar-la, i així permetre que els altres puguin aportar-vos el seu punt de vista i enriquir-se de les vostres vivències. |
dimarts, de maig 30, 2006
NOTA EDITORIAL
Aquest blog va ser creat el dia 19 de maig per compartir amb entrenadors de bàsquet, i d’altres persones interessades em aquest àmbit, experiències i idees sobre l’entrenament amb gent jove i sèniors.
També va servir per presentar la meva disconformitat sobre alguns episodis recents al club on he estat fent la tasca de Director Tècnic, que per motius evidents no havien d’aparèixer a la pàgina oficial del club. Dos articles han estat penjats relacionats amb això: “Amb les manilles metodològiques” i “Cosas que hacer en Premià cuando estás despedido”.
He preferit treure aquest darrer escrit per no continuar més amb la controvèrsia i, sobretot, per no permetre que les crítiques passin de l’àmbit de la meva competència professional (en el que la gent pot haver-se fet diferent impressions durant aquest dos anys) a posar en dubte la meva vàlua com a persona, quan sempre he estat una persona respectuosa i atenta amb la gent. Crec que la dignitat com a persones i el respecte envers els altres no l’hem de perdre mai.
Així mateix i per no comprometre a persones que tinc al meu voltant, prefereixo no donar més oportunitats als que m’han criticat i retirar l’escrit. De la mateixa manera, considero “saludable” no exposar-me a un innecessari escarni públic sobre les meves virtuts, i pels missatges anònims que han aparegut durant el dia 29 de maig, sobretot dels defectes que em veuen.
El meu silenci sobre aquest assumpte a aquest blog no esborrarà el que pugui dir-se de mi a d’altres espais, però com a mínim apaivagarà unes crítiques que considero injustes. I el que trobo més important, no donaré la sensació de voler entrar en el joc de desqualificar i donar l’opció a que se’m digui que he sortit conreant la discòrdia i el mal ambient. Marxo disconforme amb els motius que se m’han donat per dir-me que no continuo, però no vull deixar en la meva sortida més tensió.
Si he donat la impressió de voler buscar l’enfrontament en algun moment aquest dies amb els meus escrits, prefereixo no seguir-la donant o que ningú pugui interpretar-los com a desafiaments. Ja ha quedat clar, pels que ho hem viscut, quines coses han passat. I com fins ara no he faltat a ningú com a persona, penso que tornar la pilota donaria l’excusa perfecte per a la crítica fàcil i punyent.
També va servir per presentar la meva disconformitat sobre alguns episodis recents al club on he estat fent la tasca de Director Tècnic, que per motius evidents no havien d’aparèixer a la pàgina oficial del club. Dos articles han estat penjats relacionats amb això: “Amb les manilles metodològiques” i “Cosas que hacer en Premià cuando estás despedido”.
He preferit treure aquest darrer escrit per no continuar més amb la controvèrsia i, sobretot, per no permetre que les crítiques passin de l’àmbit de la meva competència professional (en el que la gent pot haver-se fet diferent impressions durant aquest dos anys) a posar en dubte la meva vàlua com a persona, quan sempre he estat una persona respectuosa i atenta amb la gent. Crec que la dignitat com a persones i el respecte envers els altres no l’hem de perdre mai.
Així mateix i per no comprometre a persones que tinc al meu voltant, prefereixo no donar més oportunitats als que m’han criticat i retirar l’escrit. De la mateixa manera, considero “saludable” no exposar-me a un innecessari escarni públic sobre les meves virtuts, i pels missatges anònims que han aparegut durant el dia 29 de maig, sobretot dels defectes que em veuen.
El meu silenci sobre aquest assumpte a aquest blog no esborrarà el que pugui dir-se de mi a d’altres espais, però com a mínim apaivagarà unes crítiques que considero injustes. I el que trobo més important, no donaré la sensació de voler entrar en el joc de desqualificar i donar l’opció a que se’m digui que he sortit conreant la discòrdia i el mal ambient. Marxo disconforme amb els motius que se m’han donat per dir-me que no continuo, però no vull deixar en la meva sortida més tensió.
Si he donat la impressió de voler buscar l’enfrontament en algun moment aquest dies amb els meus escrits, prefereixo no seguir-la donant o que ningú pugui interpretar-los com a desafiaments. Ja ha quedat clar, pels que ho hem viscut, quines coses han passat. I com fins ara no he faltat a ningú com a persona, penso que tornar la pilota donaria l’excusa perfecte per a la crítica fàcil i punyent.
dilluns, de maig 29, 2006
“COMPADREO” CON LOS JUGADORES
Abstract in English: This article aims to be a supporting tool for coaches at any level that are likely to approach in a “buddies” way to their relationship with players. This approach is common with coaches that are not used to clarify his role in relation with players, being players themselves. Some advice is reported at the end of this article.
Resumen en español: Este artículo pretende ser una herramienta de apoyo para entrenadores de cualquier categoría que se acercan a la relación con los jugadores a la manera del “compadreo”. Este enfoque es común en entrenadores que no están habituados a diferenciar su rol respecto a los jugadores, siendo a menudo ellos mismos jugadores en activo. Algunos consejos se apuntan al final de este artículo.
Para muchos entrenadores jóvenes, adentrarse en los confines de “ser entrenador” supone algo mucho más complejo que lo que en principio pueden ser las X’s y las O’s sobre la pizarra.
Esta complejidad surge de diferentes factores personales y sociales, entre los que destacan la imagen como entrenador, las habilidades comunicativas, el conocimiento del contexto donde se actúa y el tipo de relación que se construye con los jugadores. Precisamente de este último punto nos encargaremos de revisar un poco más al detalle.
El “compadreo” es una práctica que puede aportar algunos beneficios inmediatos: sensación de ser apreciado por los jugadores, reducción del número y frecuencia de los conflictos, posibilidad de sentirse “hermano mayor” cuando no lo has sido.
Estas ventajas, sin embargo, a menudo acaban suponiendo grandes inconvenientes: dificultades importantes a la hora de marcar distancia con los jugadores en los momentos delicados (derrotas, mala actitud, retrasos), aumento de la desconfianza por el trato a veces desigual a unos o a otros jugadores, tratar de querer ser un “igual” cuando el rol es siempre diferente y asimétrico.
Diferenciarse no tiene por qué ser una cuestión de imponer necesariamente el criterio del entrenador. Mucho más a menudo de lo que suponemos, los conflictos aparecen en el momento de tratar de imponer un deseo personal por encima de lo que los jugadores preferirían. Esta tensión se añade a las propias circunstancias que arrastran los jugadores y los entrenadores.
Hay algunos consejos que se pueden desprender de lo visto hasta ahora:
- Evitar ponerse a jugar con los jugadores. Es una práctica que “confunde” los roles de entrenador y el de jugador, que da pie a perder la posibilidad de observar “desde fuera”. A fin de cuentas, siempre podemos buscar otro momento para hacer unos tiros.
- Ser amigable pero no un amigo. Las cuestiones personales no son la “salsa” que debe aderezar la relación entre deportista y entrenador. Es recomendable compartir los momentos de entrenamiento pero no crear una relación íntima (cenas, salir de noche) que luego nos va a comprometer.
- Prestarse a facilitar que los jugadores expresen su deseo respecto a la tarea a llevar a cabo. En la medida que se hable sobre el deseo y el camino que quiere tomar el grupo, más clara está la orientación que desean darle los jugadores a la actividad y más se mantiene el entrenador en un rol diferenciado.
Resumen en español: Este artículo pretende ser una herramienta de apoyo para entrenadores de cualquier categoría que se acercan a la relación con los jugadores a la manera del “compadreo”. Este enfoque es común en entrenadores que no están habituados a diferenciar su rol respecto a los jugadores, siendo a menudo ellos mismos jugadores en activo. Algunos consejos se apuntan al final de este artículo.
Para muchos entrenadores jóvenes, adentrarse en los confines de “ser entrenador” supone algo mucho más complejo que lo que en principio pueden ser las X’s y las O’s sobre la pizarra.
Esta complejidad surge de diferentes factores personales y sociales, entre los que destacan la imagen como entrenador, las habilidades comunicativas, el conocimiento del contexto donde se actúa y el tipo de relación que se construye con los jugadores. Precisamente de este último punto nos encargaremos de revisar un poco más al detalle.
El “compadreo” es una práctica que puede aportar algunos beneficios inmediatos: sensación de ser apreciado por los jugadores, reducción del número y frecuencia de los conflictos, posibilidad de sentirse “hermano mayor” cuando no lo has sido.
Estas ventajas, sin embargo, a menudo acaban suponiendo grandes inconvenientes: dificultades importantes a la hora de marcar distancia con los jugadores en los momentos delicados (derrotas, mala actitud, retrasos), aumento de la desconfianza por el trato a veces desigual a unos o a otros jugadores, tratar de querer ser un “igual” cuando el rol es siempre diferente y asimétrico.
Diferenciarse no tiene por qué ser una cuestión de imponer necesariamente el criterio del entrenador. Mucho más a menudo de lo que suponemos, los conflictos aparecen en el momento de tratar de imponer un deseo personal por encima de lo que los jugadores preferirían. Esta tensión se añade a las propias circunstancias que arrastran los jugadores y los entrenadores.
Hay algunos consejos que se pueden desprender de lo visto hasta ahora:
- Evitar ponerse a jugar con los jugadores. Es una práctica que “confunde” los roles de entrenador y el de jugador, que da pie a perder la posibilidad de observar “desde fuera”. A fin de cuentas, siempre podemos buscar otro momento para hacer unos tiros.
- Ser amigable pero no un amigo. Las cuestiones personales no son la “salsa” que debe aderezar la relación entre deportista y entrenador. Es recomendable compartir los momentos de entrenamiento pero no crear una relación íntima (cenas, salir de noche) que luego nos va a comprometer.
- Prestarse a facilitar que los jugadores expresen su deseo respecto a la tarea a llevar a cabo. En la medida que se hable sobre el deseo y el camino que quiere tomar el grupo, más clara está la orientación que desean darle los jugadores a la actividad y más se mantiene el entrenador en un rol diferenciado.
dilluns, de maig 22, 2006
AMB LES MANILLES METODOLÒGIQUES
Abstract in English: Lately I've been through a metodological arrest. This issue is concerned with the lack of distintion between political and economical order of a club and the staff which is given authority to work things out. If this thing happens all the time, people in the club needs to revisit some aspects of they organitzational culture.
Resumen en español: Últimamente me he visto metido en un arresto metodológico. Este asunto se refiere a la falta de diferenciación entre el orden político y económico del club y el grupo al que se la da la autoridad para operar satisfactoriamente. Si este ocurre todo el tiempo, la gente en el club necesita revisar algunos aspectos de su cultura organizativa.
L'altre dia vaig patir una "detenció metodològica". No sé si havíeu sentit parlar d'aquest tipus d'arrest. Hi ha expressions que sobten a la gent com això de fer "guerra preventiva", suposo que en el món de l'entrenament també pot passar que algunes persones pretenguin fer "el bé" a la gent del club.
De vegades són els pares i mares que t'aconsellen què és el que hauríes de fer per manegar millor el grup. Quan qui t'ho diu algú que és membre de la directiva, jo acostumo a arrufar el nas i canviar la cara. Per a mi aquesta és una àrea en la que no podem trepitjar-nos els uns als altres. Jo m'en cuido bastant de dir als tècnics el que han de fer, d'adoptar una actitud paternalista envers ells i elles, encara que si que intento parlar amb ells del que estan fent i com ho volen seguir fent.
Estic meravellat de la quantitat de possibilitats que té la nostra cultura esportiva. Meravellat i alhora convençut que gairebé sempre es repeteixen els mateixos "guions" (Eric Berne) o "models mentals" (Peter Senge). Sempre apareix, en un moment o altre, el paternalisme dels que saben que és el més convenient per tu. La frontera entre aquest tipus d'interacció, de caire complementari, i una altra de tipus simètric, és important i no la podem passar per alt.
Recordo que en la II Trobada de Directors Tècnics que van a fer a Sabadell un dels ponents, en Xavi Garcia, ex-Ricoh i també abans Director Tècnic a La Salle Manresa i a CBiUM, ens recordava un axioma que em sembla molt vàlid pels clubs. Els directius seleccionen a un Director Tècnic (estan per sobre d'ell/a), però durant l'any es dediquen a ajudar-lo (estan per sota). És una operació difícil, però em sembla interessant veure-la com una operació necessària.
La veritat és que aquesta posició de Directiu és de difícil equilibris, més si es combina amb la de pare o mare "en actiu" (és a dir, amb interessos a algun equip). Una persona que ha treballat durant molts anys en un club com a Director Tècnic m'ha explicat que s'està preparant una candidatura amb ex-jugadors que encara no són pares ni mares, i que puguin actuar de manera prou independent.
Jo respecto el fet de que siguin voluntaris, però per a mi no cal només "fer el que es pugui". Cal fer-ho com cal i bé. I la frontera entre l'àmbit esportiu i el directiu s'ha de marcar clarament, i no traspassar-lo. El risc, sinó, és sentir que s'estan ficant en la feina que fas.
Una altra idea a considerar és qui ha de marcar el projecte esportiu de l'entitat. L'ha de dissenyar la Directiva? O bé han de ser el Director Esportiu o altres persones afins? La veritat és que hauríem de veure quines són les persones adients per crear aquest projecte esportiu, veure quin perfil els cal per poder generar aquest pla de futur. No podem estar-nos ficant en l'àrea de treball dels altres, o no ho podem fer sense pensar després en la sensació de desconfiança que això comporta a la gent.
Resumen en español: Últimamente me he visto metido en un arresto metodológico. Este asunto se refiere a la falta de diferenciación entre el orden político y económico del club y el grupo al que se la da la autoridad para operar satisfactoriamente. Si este ocurre todo el tiempo, la gente en el club necesita revisar algunos aspectos de su cultura organizativa.
L'altre dia vaig patir una "detenció metodològica". No sé si havíeu sentit parlar d'aquest tipus d'arrest. Hi ha expressions que sobten a la gent com això de fer "guerra preventiva", suposo que en el món de l'entrenament també pot passar que algunes persones pretenguin fer "el bé" a la gent del club.
De vegades són els pares i mares que t'aconsellen què és el que hauríes de fer per manegar millor el grup. Quan qui t'ho diu algú que és membre de la directiva, jo acostumo a arrufar el nas i canviar la cara. Per a mi aquesta és una àrea en la que no podem trepitjar-nos els uns als altres. Jo m'en cuido bastant de dir als tècnics el que han de fer, d'adoptar una actitud paternalista envers ells i elles, encara que si que intento parlar amb ells del que estan fent i com ho volen seguir fent.
Estic meravellat de la quantitat de possibilitats que té la nostra cultura esportiva. Meravellat i alhora convençut que gairebé sempre es repeteixen els mateixos "guions" (Eric Berne) o "models mentals" (Peter Senge). Sempre apareix, en un moment o altre, el paternalisme dels que saben que és el més convenient per tu. La frontera entre aquest tipus d'interacció, de caire complementari, i una altra de tipus simètric, és important i no la podem passar per alt.
Recordo que en la II Trobada de Directors Tècnics que van a fer a Sabadell un dels ponents, en Xavi Garcia, ex-Ricoh i també abans Director Tècnic a La Salle Manresa i a CBiUM, ens recordava un axioma que em sembla molt vàlid pels clubs. Els directius seleccionen a un Director Tècnic (estan per sobre d'ell/a), però durant l'any es dediquen a ajudar-lo (estan per sota). És una operació difícil, però em sembla interessant veure-la com una operació necessària.
La veritat és que aquesta posició de Directiu és de difícil equilibris, més si es combina amb la de pare o mare "en actiu" (és a dir, amb interessos a algun equip). Una persona que ha treballat durant molts anys en un club com a Director Tècnic m'ha explicat que s'està preparant una candidatura amb ex-jugadors que encara no són pares ni mares, i que puguin actuar de manera prou independent.
Jo respecto el fet de que siguin voluntaris, però per a mi no cal només "fer el que es pugui". Cal fer-ho com cal i bé. I la frontera entre l'àmbit esportiu i el directiu s'ha de marcar clarament, i no traspassar-lo. El risc, sinó, és sentir que s'estan ficant en la feina que fas.
Una altra idea a considerar és qui ha de marcar el projecte esportiu de l'entitat. L'ha de dissenyar la Directiva? O bé han de ser el Director Esportiu o altres persones afins? La veritat és que hauríem de veure quines són les persones adients per crear aquest projecte esportiu, veure quin perfil els cal per poder generar aquest pla de futur. No podem estar-nos ficant en l'àrea de treball dels altres, o no ho podem fer sense pensar després en la sensació de desconfiança que això comporta a la gent.
divendres, de maig 19, 2006
Clubs i cursos: què estem fent dels entrenadors/es?
Abstract in English : Coaches education, partialy covered by formal federation training and a club manager perspective, is a crossroad of a non-reflexive culture and tradition. Such situations can change and provide, by a biographical frame, some key critical experiencies.
Resumen en español: La educación de los entrenadores, cubierta parcialmente por los cursos de formación de las federaciones y por la propia perspectva de los directores técnicos, es una encrucijada de una tradición y una cultura no reflexivas. Estas situaciones pueden cambiar y aportar, mediante un efoque biográfico, alguna experiencias críticas clave.
1. Presentació
Després de molts anys repartits entre el parvulari, l’escola i finalment la universitat, m’he adonat que no cal ser reflexiu per passar d’una etapa formativa a una altra. Els mèrits provenen d’unes altres característiques: tenir memòria, fer cara d’escoltar, no interrompre al professor/a quan parla, dir el que esperen sentir de tu (a l’aula) o escriure el que esperen llegir que saps (a l’examen).
Només necessites ser una persona capaç de demostrar que saps allò que se’t demana per progressar en el sistema educatiu. És trist, i dur, però és una realitat gairebé monolítica en la que vivim. Cal que expliquis el que saps, no se’t demana pràcticament mai que demostris que has comprès el que has estat vivint, a banda d’haver acumulat conceptes, procediments i actituds, si fem servir el currículum de la LOGSE. És una realitat que jo he pogut viure, de manera ambivalent, com alumne en diferents entorns alhora que com a professor als cursos d’entrenador de la Federació Catalana de Bàsquet i com a Director Tècnic als clubs.
La idea d’entrenar i la de “fer-se” entrenador/a en el si dels cursos d’entrenador/a
Què és el que esperem dels aspirants a entrenadors/es? Com es prenen ells i elles la manera com els avaluem? Com els afecta el nostre tracte durant les classes i a les pauses, o mentre expliquem una anècdota? I quan estem organitzant les sessions pràctiques? Quins missatges els estem transmetent amb tot això?
Gairebé cap docent insisteix prou en la manera com estem elaborant internament el que ens passa, quines estratègies hem fet servir per treballar aquells aspectes que configuren la nostra experiència particular. I allò valuós és com has arribat fins allà, pensar com has elaborat aquelles vivències i quines reflexions han mediat per arribar a la situació on et trobes. És pensar en termes de procés (vivència) enlloc d’en termes de resultat (aprovar). Són assumptes que resulten menors en el funcionament institucional però bàsics en la reflexió personal, i que poden ser clau pel desenvolupament personal i tècnic de l’entrenador/a.
Evidentment, hi ha rastres menors de l’experiència de reflexionar i explicar-te la teva pròpia història en cada experiència particular. Per exemple, un professor “especial” que et demana per mirar cap a dins i veure què és el que vols; un familiar “diferent” que es preocupa per saber com t’està anant la vida i t’inicia en algun “plaer adult” (la música, la lectura, sortir de nit); un entrenador “comprensiu” al que pots adreçar-te per saber una mica millor què és el que vols.
Mentre a la nostra cultura avaluem pel resultat final (malgrat ens escarrassem en parlar d’avaluació formativa), la vida es resisteix a reduir-se a una nota de tall o a un curriculum vitae ben presentat. Som el que ens expliquem a nosaltres mateixos, la nostra identitat es construeix a través del nostre discurs intern (ja sigui mental, escrit o enregistrat en algun mitjà audiovisual). La vida és una mica (bastant) com ens l’expliquem.
2. Positivisme vs Hermenèutica
No cal acreditar certa evolució personal, ni una revisió de les creences pròpies, ni una reconstrucció dels episodis que han marcat la nostra vida. No sembla que ens ho demanin enlloc, tot i que podem considerar-ho quelcom de molt valuós, sobretot per a la persona mateixa, per la nostra experiència pròpia. No obstant això, el gir hermenèutic ha estat un gir promogut dins del món de la investigació social en les darreres dècades. Aquest gir representa una transició de l’explicació causal cap a l’experiència personal, un canvi progressiu que s’ha fet a les ciències socials després d’haver abraçat, durant alguns segles, el positivisme com a mètode científic.
Les accions humanes, després de tot, no podem explicar-se només en funció de l’esquema causa-efecte: han de ser compreses, se li ha de donar sentit a través de les intencions i motius de les persones. I això és el que podem arribar a albirar en l’horitzó d’un diari personal. Crec que és a través d’aquesta proposta metodològica diferent que podem recolzar el desenvolupament del entrenadors/es d’una manera més significativa per a la persona. La proposta que presento a continuació es centra en l’Ârea de Formació, encara que podria tenir molt de profit també si s’impulsés des de la Direcció Tècnica dels clubs (seguiment de l’evolució de l’entrenador/a) o en el PDP (com a eina de formació i reflexió dels jugadors que participen), com veurem ara.
3. Proposta pràctica: com incorporar la revisió personal a través de diaris i les «històries de vida»
Posant-nos en el lloc dels alumnes dels cursos d’entrenador/a, podem arribar a fer-nos un mapa del que poden treure de profit. Un dels elements d’un inestimable valor són les experiències compartides en les pauses de les classes, o bé abans o després de l’horari “de classe”. Aquestes vivències sovint no tenen una traducció directa en coneixements declaratius, però si en idees i valors que s’incorporen al món personal de cada entrenador/a. Per això es parla sovint de la riquesa dels cursos en concentració, o durant una o dues setmanes hi ha una estreta convivència i es comparteixen moltes coses (a més a més de les classes).
Sembla interessant, aleshores, plantejar-se si podem ajudar a concretar i arrelar algunes d’aquestes vivències i experiències significatives (bé hem de dir, tant dins de l’horari lectiu com fora) a través de l’elaboració escrita d’aquests passatges, no tenen que ser necessàriament extensos sinó de vegades un parell de frases, del dia a dia del curs. O potser, en una cultura cada cop més audiovisual, surt més a compte proposar de gravar uns talls de video amb el mòbil o bé portar una gravadora per enregistrar la veu.
En el Curs d’Iniciació resulta relativament fàcil, pel que fa al nivell administratiu, proposar un diari de les experiències viscudes dins (però sobretot al voltant) del curs. Les 30 hores solen estar centrades en pocs dies, de vegades una setmana i prou, però signifiquen moltes coses pels alumnes. La manera de plantejar escriure sobre un mateix, però, no hauria de ser l’exigència sinó des del suggeriment: quantes coses es demanen obligatòries i després no serveixen per a un propòsit significatiu per la persona? Així, igual que apareixen diferents alternatives per al treball dels curs (20 idees principals, progressió d’exercicis, sessió d’entrenament, altres), podem proposar un petit diari personal, sempre que sigui a partir del desig individual.
En els cursos de Primer i Segon Nivell queda una mica més ambigua la manera com presentar-ho, d’oferir-ho. Dins de l’assignatura de Direcció d’Equip? O bé com una aposta més àmplia i transversal, sense una assignatura de referència però que serveixi per lligar diferents experiències? Potser les assignatures de Fonaments Individuals i Col·lectius podrien ser un bon fil per a seguir l’evolució personal durant el curs i també com incorporem nous coneixements de manera viscuda, no freda i distanciada del que passa a les classes.
De qualsevol manera, és vital donar a conèixer aquesta possibilitat i que resti a l’abast de qui ho vulgui. La manera de gestionar-ho des del rol del docent docent (cursos d’entrenador) o tècnic (clubs, PDP) és material suficient per una altra xerrada, encara que a continuació plantegem unes preguntes per obrir boca.
4. Algunes preguntes per convidar a les persones a començar a escriure
ALS CURSOS DE LA FCBQ
- Qui o què et va motivar a començar a entrenar un equip?
- Quins entrenadors/es t’han marcat? Per què?
- Hi penses com un hobby i vols preparar-te i dedicar-t’hi de manera professional?
- Quines vivències del curs t’han semblat enriquidores?
- Continues jugant? Saps diferenciar clarament entre els dos rols, de tècnic i de jugador?
ALS CENTRES PDP
- Com t’ho estàs passant participant al PDP?
- Quin lloc ocupa el PDP dins de la teva vida?
- Quines il·lusions tens dins i fora del PDP?
- Com els explicaries als teus companys/es de club aquesta experiència?
- Quin paper tenen els teus pares en la possibilitat de fer el PDP?
ALS CLUBS
- Quin camí voleu seguir en la vostra carrera?
- Com voleu treballar amb l’equip que tindreu la temporada vinent?
- Quines experiències t’han fet pensar què és convenient i què no en l’entrenament?
- Com està essent la vostra vivència com ajudants? Què t’agrada de la forma d’entrenar del primer?
NOTA: Aquesta presentació ha estat preparada per presentar-se el dissabte 20 de maig a la seu de la Federació Catalana de Basquetbol, dins de les activitats de la II Jornada de Comitè Tècnic.
Resumen en español: La educación de los entrenadores, cubierta parcialmente por los cursos de formación de las federaciones y por la propia perspectva de los directores técnicos, es una encrucijada de una tradición y una cultura no reflexivas. Estas situaciones pueden cambiar y aportar, mediante un efoque biográfico, alguna experiencias críticas clave.
1. Presentació
Després de molts anys repartits entre el parvulari, l’escola i finalment la universitat, m’he adonat que no cal ser reflexiu per passar d’una etapa formativa a una altra. Els mèrits provenen d’unes altres característiques: tenir memòria, fer cara d’escoltar, no interrompre al professor/a quan parla, dir el que esperen sentir de tu (a l’aula) o escriure el que esperen llegir que saps (a l’examen).
Només necessites ser una persona capaç de demostrar que saps allò que se’t demana per progressar en el sistema educatiu. És trist, i dur, però és una realitat gairebé monolítica en la que vivim. Cal que expliquis el que saps, no se’t demana pràcticament mai que demostris que has comprès el que has estat vivint, a banda d’haver acumulat conceptes, procediments i actituds, si fem servir el currículum de la LOGSE. És una realitat que jo he pogut viure, de manera ambivalent, com alumne en diferents entorns alhora que com a professor als cursos d’entrenador de la Federació Catalana de Bàsquet i com a Director Tècnic als clubs.
La idea d’entrenar i la de “fer-se” entrenador/a en el si dels cursos d’entrenador/a
Què és el que esperem dels aspirants a entrenadors/es? Com es prenen ells i elles la manera com els avaluem? Com els afecta el nostre tracte durant les classes i a les pauses, o mentre expliquem una anècdota? I quan estem organitzant les sessions pràctiques? Quins missatges els estem transmetent amb tot això?
Gairebé cap docent insisteix prou en la manera com estem elaborant internament el que ens passa, quines estratègies hem fet servir per treballar aquells aspectes que configuren la nostra experiència particular. I allò valuós és com has arribat fins allà, pensar com has elaborat aquelles vivències i quines reflexions han mediat per arribar a la situació on et trobes. És pensar en termes de procés (vivència) enlloc d’en termes de resultat (aprovar). Són assumptes que resulten menors en el funcionament institucional però bàsics en la reflexió personal, i que poden ser clau pel desenvolupament personal i tècnic de l’entrenador/a.
Evidentment, hi ha rastres menors de l’experiència de reflexionar i explicar-te la teva pròpia història en cada experiència particular. Per exemple, un professor “especial” que et demana per mirar cap a dins i veure què és el que vols; un familiar “diferent” que es preocupa per saber com t’està anant la vida i t’inicia en algun “plaer adult” (la música, la lectura, sortir de nit); un entrenador “comprensiu” al que pots adreçar-te per saber una mica millor què és el que vols.
Mentre a la nostra cultura avaluem pel resultat final (malgrat ens escarrassem en parlar d’avaluació formativa), la vida es resisteix a reduir-se a una nota de tall o a un curriculum vitae ben presentat. Som el que ens expliquem a nosaltres mateixos, la nostra identitat es construeix a través del nostre discurs intern (ja sigui mental, escrit o enregistrat en algun mitjà audiovisual). La vida és una mica (bastant) com ens l’expliquem.
2. Positivisme vs Hermenèutica
No cal acreditar certa evolució personal, ni una revisió de les creences pròpies, ni una reconstrucció dels episodis que han marcat la nostra vida. No sembla que ens ho demanin enlloc, tot i que podem considerar-ho quelcom de molt valuós, sobretot per a la persona mateixa, per la nostra experiència pròpia. No obstant això, el gir hermenèutic ha estat un gir promogut dins del món de la investigació social en les darreres dècades. Aquest gir representa una transició de l’explicació causal cap a l’experiència personal, un canvi progressiu que s’ha fet a les ciències socials després d’haver abraçat, durant alguns segles, el positivisme com a mètode científic.
Les accions humanes, després de tot, no podem explicar-se només en funció de l’esquema causa-efecte: han de ser compreses, se li ha de donar sentit a través de les intencions i motius de les persones. I això és el que podem arribar a albirar en l’horitzó d’un diari personal. Crec que és a través d’aquesta proposta metodològica diferent que podem recolzar el desenvolupament del entrenadors/es d’una manera més significativa per a la persona. La proposta que presento a continuació es centra en l’Ârea de Formació, encara que podria tenir molt de profit també si s’impulsés des de la Direcció Tècnica dels clubs (seguiment de l’evolució de l’entrenador/a) o en el PDP (com a eina de formació i reflexió dels jugadors que participen), com veurem ara.
3. Proposta pràctica: com incorporar la revisió personal a través de diaris i les «històries de vida»
Posant-nos en el lloc dels alumnes dels cursos d’entrenador/a, podem arribar a fer-nos un mapa del que poden treure de profit. Un dels elements d’un inestimable valor són les experiències compartides en les pauses de les classes, o bé abans o després de l’horari “de classe”. Aquestes vivències sovint no tenen una traducció directa en coneixements declaratius, però si en idees i valors que s’incorporen al món personal de cada entrenador/a. Per això es parla sovint de la riquesa dels cursos en concentració, o durant una o dues setmanes hi ha una estreta convivència i es comparteixen moltes coses (a més a més de les classes).
Sembla interessant, aleshores, plantejar-se si podem ajudar a concretar i arrelar algunes d’aquestes vivències i experiències significatives (bé hem de dir, tant dins de l’horari lectiu com fora) a través de l’elaboració escrita d’aquests passatges, no tenen que ser necessàriament extensos sinó de vegades un parell de frases, del dia a dia del curs. O potser, en una cultura cada cop més audiovisual, surt més a compte proposar de gravar uns talls de video amb el mòbil o bé portar una gravadora per enregistrar la veu.
En el Curs d’Iniciació resulta relativament fàcil, pel que fa al nivell administratiu, proposar un diari de les experiències viscudes dins (però sobretot al voltant) del curs. Les 30 hores solen estar centrades en pocs dies, de vegades una setmana i prou, però signifiquen moltes coses pels alumnes. La manera de plantejar escriure sobre un mateix, però, no hauria de ser l’exigència sinó des del suggeriment: quantes coses es demanen obligatòries i després no serveixen per a un propòsit significatiu per la persona? Així, igual que apareixen diferents alternatives per al treball dels curs (20 idees principals, progressió d’exercicis, sessió d’entrenament, altres), podem proposar un petit diari personal, sempre que sigui a partir del desig individual.
En els cursos de Primer i Segon Nivell queda una mica més ambigua la manera com presentar-ho, d’oferir-ho. Dins de l’assignatura de Direcció d’Equip? O bé com una aposta més àmplia i transversal, sense una assignatura de referència però que serveixi per lligar diferents experiències? Potser les assignatures de Fonaments Individuals i Col·lectius podrien ser un bon fil per a seguir l’evolució personal durant el curs i també com incorporem nous coneixements de manera viscuda, no freda i distanciada del que passa a les classes.
De qualsevol manera, és vital donar a conèixer aquesta possibilitat i que resti a l’abast de qui ho vulgui. La manera de gestionar-ho des del rol del docent docent (cursos d’entrenador) o tècnic (clubs, PDP) és material suficient per una altra xerrada, encara que a continuació plantegem unes preguntes per obrir boca.
4. Algunes preguntes per convidar a les persones a començar a escriure
ALS CURSOS DE LA FCBQ
- Qui o què et va motivar a començar a entrenar un equip?
- Quins entrenadors/es t’han marcat? Per què?
- Hi penses com un hobby i vols preparar-te i dedicar-t’hi de manera professional?
- Quines vivències del curs t’han semblat enriquidores?
- Continues jugant? Saps diferenciar clarament entre els dos rols, de tècnic i de jugador?
ALS CENTRES PDP
- Com t’ho estàs passant participant al PDP?
- Quin lloc ocupa el PDP dins de la teva vida?
- Quines il·lusions tens dins i fora del PDP?
- Com els explicaries als teus companys/es de club aquesta experiència?
- Quin paper tenen els teus pares en la possibilitat de fer el PDP?
ALS CLUBS
- Quin camí voleu seguir en la vostra carrera?
- Com voleu treballar amb l’equip que tindreu la temporada vinent?
- Quines experiències t’han fet pensar què és convenient i què no en l’entrenament?
- Com està essent la vostra vivència com ajudants? Què t’agrada de la forma d’entrenar del primer?
NOTA: Aquesta presentació ha estat preparada per presentar-se el dissabte 20 de maig a la seu de la Federació Catalana de Basquetbol, dins de les activitats de la II Jornada de Comitè Tècnic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
