THE FIGHTER

Aprofito que aquesta setmana he vist en versió original la pel·lícula The Fighter per inaugurar un nou tag al meu bloc, que resa el nom de Cinefòrums. El cert és que no m'esperava veure, a més a més d'una pel·lícula sobre esport, una altra pel·lícula. Em refereixo a la interessant trama sobre addicció a drogues i molt especialment, un exemple evident de proteccionisme familiar. Més enllà del context esportiu, la situació familiar aporta un batibull de situacions dignes d'anàlisi.

La més rellevant de totes ha estat, sense cap mena de dubtes, el paper que té la família en el desenvolupament personal dels fills. És gloriós el visionat de les escenes on la mare i les germanes dels protagonistes queden "retratades", i mai millor dit. Es tracta d'una brutal dissecció dels problemes que abuden en la cura i educació dels fills, i posant l'exemple de l'esport, en un nivell en que comencen a moure's calers, és fantàstic per fer la reflexió escaient.

Podem veure com tota la família "viu del cuento" a raó dels combats del germà Mike (Mark Whalberg). La mare és la mànager que diu protegir els interessos dels seus fills (com creure-se-la?). El germà gran (un excel·lentment demacrat Christian Bale, qui hagués imaginat la seva carrera arran de la seva primerenca aparició com a protagonista a American Psycho) és l'entrenador del germà petit, i no compleix el més mínim, tot això amenitzat per la seva addicció al crack. I l'allau de germanes, fins a set, que són els peons a les mans de la mare, una autèntica manipuladora.

Considero que és versemblant la manera com en Miki tracta d'ensortir-se'n de la bombolla que l'envolta, i que genera una confusió colossal. A banda de basar-se en una història real, és un tema punyent i dels nostre dia a dia veure com els interessos del boxador es confonen amb els interessos de la mare, de les germanes, del germà entrenador i addicte. Gràcies a l'aparició d'un personatge femení que passa a ser parella de Mike, així com el posicionament del pare, Mike dona un pas endavant per prendre les seves pròpies decisions, per tallar el llast que li aporta la seva família.

Trobar parella és el primer pas per constituir un projecte diferent a la família d'origen. Mike ja ha estat en parella i té una filla, però està separat i no té bona relació amb la seva ex-dona. La possibilitat de tornar a estar en parella li obre la porta a tornar a refundar la seva història personal, a fer-se un projecte seu íntim. La seva carrera com boxador no està en les seves mans, sinó que segueix la melodia que li marquen la mare i el germà gran... fins que ell es cansa.

Es definitiva, una pel·lícula basada en una història real, rodada per ser un entreteniment però que aporta una visió interessant sobre el paper dels pares en el món de l'esport i, per extensió, també en el desenvolupament personal del fills, amb els riscos possibles. En aquest cas els riscos es concreten en les manipulacions orquestrades per una mare omnipresent i psicòpata, un exemplar digne d'estudi per un sistema familiar per llogar-hi cadires, així com un germà gran que tothom a la família té en un pedestal, encara que la seva situació sigui desesperada.

QUÈ LI PASSA A XAVI PASCUAL AMB ELS TEMPS MORTS?

Ahir a la Copa del Rei els locutors de Teledeporte es van fixar en un detall curiós: Xavi Pascual va demanar i anul·lar fins a quatre vegades seguides el temps mort. Finalment, a la cinquena ocasió que el va demanar durant el segon quart de la revifada del Caja Laboral, va fer-lo servir. Els locutors ja feien broma. Per cert, una gran descoberta aquest Joe Arlauckas. Fins ara, quan feia el partit del Reial Madrid d'Eurolliga, em semblava més ensopit. A la Copa m'ha causat més bona impressió.

Tornant al tema: mi això que ha fet Pascual no em sembla gens extrany. De fet, fa una pila d'anys ja vaig veure a Pascual fent això mateix, sinó encarà més exagerat. Amb un amic vam anar a veure un partit de lliga EBA a Montcada. Aleshores jugaven allà il·lustres ex-ACB com Dani Pérez i Maiol Cisteró. El partit els enfrontava a l'equip que aleshores entrenava Xavi Pascual, el nòmada conjunt del CB Aracena.

Xavi Pascual va demanar i anul·lar temps morts... en vuit o nou ocasions en un mateix quart! A cada jugada que el seu equip recuperava la pilota i aconseguia una nova oportunitat d'encistellar, l'anul·lava. Però si no feien cistella i el Montcada tenia ocasió d'escurçar distàncies en el marcador, el tornava a demanar. Amb el meu amic ens vam fer un fart de riure veient a Pascual, que aleshores crec que ni coneixíem el seu nom, fent i desfent... i mai millor dit.

Pascual ha pujat esglaó a esglaó per les categories de la FCBQ i després de la FEB. No podem deixar de banda que abans d'aterrissar al Barça com entrenador ajudant, va agafar el CB Aracena i va aconseguir fer el salt de lliga EBA a aleshores LEB-2, per tornar a enfilar-se una mica més amunt encara, a LEB-1, la temporada que ja competien a Ponts.

Com a curiositat, a banda del costum de demanar i anul·lar temps morts repetides vegades, Pascual té un altre tret característic en els seus temps morts. Aquesta temporada no li he notat tant com en les anteriors en que l'hem conegut com entrenador del Barça. El cert és que tenia una tendència molt marcada, ara ja no tant, a menjar-se els articles a les frases. Pràcticament podríem dir que, en els seus temps morts, parlava "com un indi".

No estic segur si estalviar-se els articles a les instruccions als jugadors li permet parlar més. Vagi per davant que aquestes dues rareses que el caracteritzen no treuen gens ni mica la bona feina que està fent. I és que és ben cert que estem davant d'un tècnic excel·lent, algú que com bé diu Joan Creus quan parlava de la renovació del contracte del tècnic, a banda de fer guanyar el Barça, l'ha fet jugar amb un bàsquet atractiu i modern.

OPINAR VS. DESCRIURE: UN DEBAT OBERT ALS MEDIA ESPORTIUS

Ja fa temps que pateixo, en la meva dosi setmanal i regular de retransmissions esportives, l'hipermotivació o la deixadesa dels comentaristes, ja siguin locutors o analistes, de les diferents cadenes televisives. És un fenòmen que veig a les públiques i a les privades del nostre país, sense que la vocació de servei públic pugui apaivagar els sentiments dels professionals que allà s'hi troben.

Sembla que ara es pot parlar una mica més desacomplexadament de tot això, potser per que s'ha estès arreu i constitueix una pauta, o per que la gent comença a estar-ne cansada. Llegia fa uns dies que Juanma López Iturriaga es queixava que les retransmissions esportives estan cada cop més poblades de "forofos". Estic d'acord amb ell, crec que s'ha estès una manera de fer periodisme de la qual se'n treuen gairebé sempre les mateixes consideracions:

1) Els locutors són sovint partidistes i defensen els colors d'un determinat equip. Només cal veure un o dos partits per fer-te'n una idea, de vegades amb uns minuts en tens prou.

2) Els locutors, en el seu afany de gaudi sentimental, atravessen la frontera del que hauria de ser el seu rol, i trepitgen el terreny propi del rol d'analista-expert. Moltes sortides de to.

3) L'àmplia majoria de retransmissions acaben sent poc atractives, ja que els locutors i els analistes molt sovint "inventen" una realitat que encaixi amb els seus prejudicis, amb la seva identificació amb un equip, tot i que pugui servir al gruix de l'audiència.

Contra aquesta ofensiva dins del món de l'esport, que també podem analitzar dins de la televisió a nivell més general a través del fenòmen dels tertulians, cal que parem atenció. Jo proposo fer la distinció entre descriure i jutjar, una que resulta útil en docència i també en teràpia. És molt adient poder aparcar els elements de judici, en el sentit de fer un judici moral de si està bé o malament allò que passa, i poder-nos concentrar en descriure el que passa. Massa sovint els locutors i analistes es salten aquest pas, i passen directament a l'opinió, al judici. Tot plegat sense haver-se esmerçat en entendre què passa: fan una ràpida ullada i ja es pensen que saben què ha passat.

M'agradaria que els locutors tornessin a "radiar" el partit. No en el sentit de "aquest se la passa a l'altre" només, sinó en el sentit precisament de descriure el que passa al partit. Poden expressar amb el seu to de veu l'admiració per la bellesa de una jugada, i és clar... però no només fixar-se en els detalls d'un sol equip. No es tracta de riure-li les gràcies sempre als mateixos, i culpabilitzar als de sempre (àrbitres, rivals, premsa que defensa altres equips).

Curiosament els rols de locutor i d'analista estan força definits arreu. El locutor acostuma a ser un periodista sense massa formació esportiva (com entrenador, àrbitre o jugador), sinó bàsicament la credencial periodística. De vegades si que en saben, d'esport, però no gaire sovint. I és que precisament el que hauria de mostrar-se més cautelós -sap de periodisme però menys sobre esport- de tots dos a l'hora d'emetre opinions, que poden estar esbiaixades per manca de coneixement tècnic, acostumen a ser els més agossarats.

Així, el que ens trobem és locutors agossarats que no descriuen el que passa, els manquen coneixements tècnics i se'ls veu el llautó. És a dir, de seguida veiem quins colors són els que defensen segons quins locutors, que com deia arriben al punt d'envair el territori dels analistes.

El rol d'analista-expert també està força clar per allà on veus retransmetre un partit. Tenen una actitud més desapassionada que els locutors, i ho és en un doble sentit: no es mostren tant obertament partidistes d'un equip sinó estan a favor del bon joc, i no expressen massa sovint la seva alegria per una gran jugada. Ara bé, també es pot comptar amb analistes que siguin de la corda del locutor, i que per tant no demostrin desapassionament sinó tot el contrari. Pot ser que cap dels dos posin una mica de seny.

Feina encara més complicada la tenen els periodistes que fan la locució d'un partit sense la contrapartida d'un analista. Ja tenim assumit que almenys dos persones s'intercanvien el temps de retransmissió d'un partit. Quan això no es així, aleshores tenen que fer la feina de locutor i analista a l'hora, i el resultat acostuma a ser un autèntic desastre. Si no, és que aquest professional és realment bo, ja que el costum en sentir parlar a dos enlloc d'un.

Queden ja pocs mitjans de comunicació que facin una retransmissió cabal, on el locutor es dedica a descriure i donar informacions de caire general, i on l'analista dissecciona els aspectes propis del joc, però sense que cap dels dos caiguin en excessius prejudicis. L'única excepció que trobo en el meu menú bàsicament a partir de bàsquet i futbol és el treball curós d'Arseni Cañada i Manel Comas a Teledeporte. Un altre cas que em ve al cap són les motos a TV1, amb l'Ernest Riveras al capdavant.

Resulta terrible veure un partit i adonar-se, l'any 2011, que un locutor explica els dobles en bàsquet dient "la pilota li ha botat per damunt de l'espatlla". Això jo ho sentia al meu pati d'escola a la dècada dels vuitanta... i no té cap mena de relació amb el que diu el reglament. És, per tant, totalment infundat i mostra el tipus de prejudicis que de vegades maneguen els periodistes. Si ens quedem amb aquest coneixement infantil i aboquem, a més a més, aquest "forofisme" que pobla la majoria de retransmissions, el que tenim és un nyap en tota regla... gairebé per treure-li tot el volum.

CAÇA I CAPTURA DE LA CULTURA COMPETITIVA

Darrerament hem anat veient com s'han fet diferents esforços per regular alguns aspectes de la cultura competitiva. Jo personalment ho he pogut veure en l'extensió, a través de mesures reglamentàries sobretot, de limitacions en el nombre de punts o gols pel qual queden resolts els partits. Aquesta ha estat una "mesura estrella" darrerament.

La Federació Catalana de Futbol ha adoptat, a partir de la temporada 2010-11, una sèrie de mesures que segueixen la línia presa per altres federacions autonòmiques, com bé sigui la de bàsquet o la d'handbol. Després de molts anys tenint en funcionament la norma d'alineació en el minibàsquet i el minihandbol, l'estament futbolístic català ha acabat adoptant mesures similars a les que ja s'havien pres fa una pila d'anys en els altres esports d'equip.

Podem veure, doncs, com les regulacions sobre temps de joc mínim i màxim per a cada jugador (norma d'alineació), així com diferents mesures per regular el nombre de gols o punts que apareixen en el resultat final del partit, són precisament les mesures que més abunden en el món de l'esport en edat escolar. De fet, quan es pensa en adaptar l'esport a la realitat psicològica de l'infant, els directius pensen en prendre mesures d'aquest estil. Ja fa temps que en minibàsquet es van pensar en posar cistelles més baixes i pilotes més petites i lleugeres. Aquestd darrers vint anys ha arribat una segona onada de mesures, que busquen bàsicament l'adaptació psicològica.

Una de les descobertes recents que he fet ha estat un nou esport, que es diu Colpbol. Es juga en el terreny de joc d'handbol o futbol sala (40x20 metres), amb porteries, amb dos equips de set jugador. De fet, té unes característiques peculiars. Sorgit de l'experimentació d'un professor valencià d'Educació Física, dos són els trets que més m'han cridat l'atenció, que a més a més són els seus trets característics i que fonamenten la seva lògica interna:

1. Els equips han de ser obligatòriament mixtes.

2. La pilota es juga amb la ma i només és permès de fer un toc cada jugador. Després d'aquest toc, la pilota l'haurà de tocar un rival o un company abans de poder-la tornar a tocar aquell mateix jugador.

Aquests dos aspectes són precisament una formulació en la línia de la caça i captura de la cultura competitiva. El primer aspecte esdevé un element de coeducació que ja hem pogut palpar en el món esportiu amb el korfbol. I ja sabem, a aquestes alçades, com de vegades es situa la coeducació com antídot de segons quines actituds excessivament competitives. Sembla que enlloc d'ensenyar a competir als esportistes, si la decisió ariba a ser barrejar nois i noies, d'alguna manera es rebaixa el grau de competitivitat. No eduquem una manera saludable de competir, sinó que barrejant nois i noies esperem que hi hagi un esperit més cooperatiu, més "solidari" -com ara agrada dir.

El segon aspecte esdevé un element que aporta una dimensió també anticompetitiva, però en aquest cas més subtil. Si bé l'objectiu del colpbol segueix sent el de marcar gol, el reglament d'aquest esport obliga a que l'equip hagi de col·laborar per fer gol. L'única circumstància en que un jugador pot fer gol directament seria de porteria a porteria, però en gairebé qualsevol altre circumstància caldria una sèrie de combinacions i rebots per poder marcar.

Què té d'especial això? Bé, la majoria d'esports d'equip proposen diferents maneres de col·laborar per marcar, però no arriben fins al punt d'"obligar" a col·laborar. Un jugador de futbol podria arribar a driblar quatre, cinc o sis jugadors rivals fins plantar-se davant el porter i fer gol (a la retina podem tenir ple de jugades de Messi). Un jugador de bàsquet pot aconseguir fer una meritòria jugada coast-to-coast duent la pilota de cistella a cistella. En el colpbol no hi ha la possibilitat de fer jugades individuals d'aquesta mena: gairebé podríem dir que col·laborar és una obligació.

Que el colpbol neixi de classes d'Educació Física fa entendre tant l'aspecte d'èmfasi en la coeducació com ara bé l'aspecte d'obligació de col·laborar. Com en el tècnica de l'esport només es pot fer un toc, m'haig d'associar per nassos amb els meus companys, que a més a més és una barreja de nois i noies.

I és que si ens fixem, que en el cas del rugby la pilota només es pugui passar a la mateixa alçada de camp o bé enrere quan es juga amb les mans, no crec que fos una mesura per fomentar la col·laboració (o poster si). La veritat és que determina com jugar la pilota i dona uns trets característics al rugby com esport, però no apareix la voluntat d'alliçonar als jugadors més enllà del respecte de les normes. A més a més, el jugador de rugby pot fer una gran jugada individual i aconseguir un assaig, sense l'obligació de col·laborar. En el colpbol és francament molt més difícil.

Lamentablement la proposta del colpbol parteix d'un punt de vista que a mi em sembla moralitzador, i tutela el desenvolupament motriu en funció d'una sèrie d'expectatives educatives. Però correm el risc que mitjançant el reglament s'assenyalin aspectes pseudopedagògics, és a dir, que serveixin per manipular el joc amb l'aspiració de fer-lo més "educatiu". És el mateix que podria animar en segons quins casos a un entrenador de bàsquet a demanar que els seus jugadors juguin sense bot, o bé que tots toquin la pilota abans d'encistellar. Estem donant a entendre que, per tal de fer millor l'experiència esportiva, és necessari passar-nos-la tots. O bé, com en el cas del colpbol, això queda naturalitzat a l'esdevenir una norma bàsica: només un toc cada jugador.

Sigui pel reglament (norma de alineació, norma de límit de gols/punts, norma d'un sol toc) o bé per les cabòries del entrenadors ("no es pot botar"; "tothom ha de tocar la pilota en l'atac abans d'encistellar"), podem veure els rastres de la caça i captura de la cultura competitiva. Bé: podríem dir que en tots dos casos són cabòries. Unes, les dels dirigents esportius que es concreten en les modificacions reglamentàries. Les altres, les dels entrenadors quan plantegen el seu enquadrament d'entrenament, però que en tots dos casos podem resseguir aquesta persecució de la competició.

I és que en tot moment la moda que s'ha instal·at actualment és la que busca "suavitzar" l'experiència competitiva per que no afecti de manera traumàtica als infants. En gran mesura podríem dir que apareix aquesta por en els adults darrera de la impantació de la norma d'alineació o bé de la del límit de gols/punts. Ara això ha arribat al punt de plantejar la creació d'un esport nou que esdevingui més cooperatiu que no pas competitiu. O millor dit: un esport que, com el colpbol, "obliga" a cooperar des del seu tarannà, el que es defineix a partir del seu reglament.

"PER QUÈ NO PODEM FER ZONA?"

Una de les sorpreses més agradables de la primera tarda de clínics i conferències que he preparat en col·laboració amb el CB Llavaneres ha estat una pregunta d'un jugador pre-infantil, ja a ls acaballes de l'activitat. Gairebé en temps de descompte del clínic titulat "Iniciació als principis defensius zonals. Treball a partir de jocs i de joc reduït", un jugador pre-infantil ha fet un incís... magistral. "A mi m'agradaria fer una pregunta", ha dit ell, tot solemnes. Tot seguit ha dit: "Per què [els pre-infantils] no podem fer zona?"

El primer que jo li he dit és que aquesta era una molt bona pregunta. I és clar que ho és. Li he dit que, a banda d'una bona pregunta, això donaria per estar-nos molta estona donant-li voltes a aquest assumpte. Encara que, de manera resumida, li he explicat que en el seu dia ens van reunir uns senyors que van decidir que a segons quines edats estava prohibit fer defensa en zona.

M'han demanat que els especifiqués en quines categories estava permesa la defensa zonal. Jo els he explicat que a partir d'Infantil Nivell A, i en categoria cadet de manera generalitzada. Aquest noi ha continuat amb el seu rum-rum mental i ha comentat: "Però per què es pot fer a Infantil A, però no a les altres categories d'Infantil?"

La meva resposta ha estat continuista de la que ja havia donat: "per què uns senyors que es varen reunir en el seu dia...". Era tornar sobre el mateix argument, reforçant la idea inicial. Però això no era suficient: m'he donat compte que els havia de dir quelcom més. Malgrat ens passàvem uns minuts del temps, he afegit dos motius que podrien justificar aquesta visió de prohibició de la defensa en zona:

(1) Atacar la defensa en zona és vist com una sèrie d'aspectes massa complexos a nivell tàctic per a segons quines edats. S'entèn que això "supera" les capacitats dels esportistes en segons quins moments evolutius (o això diuen alguns).

Jo els he dit a ells, els jugadors, com també als entrenadors que havien vingut al clínic, que sense comentar pràcticament res de com atacar la zona, ja que el clínic estava centrat en una progressió de l'aprenentatge dels principis de la defensa zonal, crec que se n'han sortit prou bé. No crec que hagi estat així per que fossin jugadors especialment dotats: eren jugadors de bàsquet, i prou.

Considero que jugadors en aquestes edats poden entendre perfectament els principis que formen part de la defensa en zona, i la resta són mi(s)tificacions. L'estructura bàsica de la defensa zonal, és a dir, els seus principis, resulten part importantíssima del patrimoni de la defensa col·lectiva. La defensa d'ajudes, incloent-hi els relleus i els canvis defensius, tenen un gruix molt important de principis defensius zonals.

El segon motiu que he nomenat ha estat:

(2) Defensar en zona es considera que genera una actitud acomodatícia en els jugadors, defugint l'actitud intensa necessària per a la defensa, i caient en estratègies conservadores.

Sóc conscient que aquests dos motius no esgoten el ventall de justificacions -diuen que pedagògiques, jo les considero pseudopedagògiques- que s'han fet servir per mantenir a ratlla la defensa en zona durant un llarg temps en l'entrenament dels infants.

La culminació d'aquest breu però apassionant diàleg, que no ha durat més de dos o tres minuts, ha estat l'asseveració que ha fet aquest jugador quan jo he mencionat el segon motiu que he apuntat. De manera ferma i convençuda ell ha dit, tot exclamant-se: "Però per això estan els entrenadors". Sàvies paraules d'un nen d'onze o, a molt estirar, dotze anys.

BALANÇ DE LA PRESENTACIÓ AL ROBAFAVES

Dijous passat vaig passar una bona estona presentant el meu llibre Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte a la llibreria Robafaves de Mataró. Ja vaig pel tercer llibre, de moment a llibre per any des del 2008, i per cada nova obra que publico acudeixo, ja amb un punt cerimoniós, a la meva cita amb la llibreria mataronina.

El cert és que la llibreria és un lloc emblemàtic per mi. Des de que visc a Premià de Mar, i ara farà ja sis anys, quan no vaig a les llibreries barcelonines, m'atanço al Robafaves. És àmplia en el seu catàleg i espaiosa en la seva distribució. A més a més, la prestatgeria d'esports es va engrandint amb el pas del temps, encara que un dels treballadors va puntualitzar: "El que s'amplia és la secció del Barça". Donc fe de que hi ha molt de publicat sobre el Barça, però també hi pots trobar llibres sobre altres assumptes esportius diversos.

Però en aquesta ocasió no hi anava com client, com lector: la meva visita era en el rol d'autor. I em vaig sentir a gust amb la gent que hi treballa i va arranjar la part logística de l'acte. També va ser d'agrair les paraules del Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus, i la presentació a càrrec de l'amiga i col·lega profesional Sílvia Callejas.

Tot plegat, tant els parlaments que tots tres portàvem preparats com el torn de preguntes i comentaris van ser moments gratificants. Jo vaig voler fer èmfasi en els recents casos en que l'esport es pot llegir en clau ètica: el positiu de Contador, el xiulet de Pinto, l'espatlla trencada de Mark Webber, l'anomenada "Operación Galgo" que esquitxava Marta Domínguez, entre d'altres.

Arran d'aquest i altres temes vaig parlar dels valors que jo destaco dels trenta sobre els que he escrit, probablement l'honestedat i l'autogestió. També sobre el públic al que s'adreça el llibre: sobretot pares i mares d'esportistes, però nogensmenys els tècnics que cerquen definir la seva fislosofia esportiva. Per suposat, el capítol de mares i pares inclou el nodrit i important contingent pels clubs que representen els membres de les Juntes Directives. Ells també poden treure fruits de la lectura del meu llibre.

En els propers mesos veurà la llum Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Quan hi hagi novetats al respecte, ho comunicaré puntualment en aquest, el meu bloc.

RE-PRESENTACIÓ DE "BUEN DEPORTISTA, MEJOR PERSONA" I DARRERES CORRECCIONS AL "MANUAL DE MINIBASKET"

Dijous 9 de desembre a les 19:00 hores re-presento (torno a presentar) el meu darrer llibre publicat, que porta el títol de Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte (Editorial Proteus). Com ja vaig fer al mes de juny a l'Abacus del carrer Balmes de Barcelona, aquest cop la farem petar una estona a la Llibreria Robafaves (C/ Nou, 9 - Mataró).

"Re-presento" el meu darrer llibre en dos sentits: primer, i com ja he dit, per ser el segon cop que faig la presentació. Però segon, per què portem un show particular. Entre d'altres coses compto amb la meva amiga i col·lega professional Sílvia Callejas per presentar l'acte, així com també hi serà Miquel Osset, director de l'Editorial Proteus. Després farem una copa de vi dolç i unes pastes.

I es que nosaltres tres serem a l'escenari, i esperem trobar un nodrit auditori. Un auditori amb el que poder interactuar després de re-presentar el llibre. Un auditori que potser ja ha tastat el llibre, ja que des de que va sortir al més de juny algun dels assistents se l'ha pogut llegir. Això ho tinc present, ja que és una possibilitat. I és que una de les coses que més il·lusió em fa a la meva vida, sobretot en la meva vessant com escriptor, és que m'interpel·lin sobre la meva obra.

Tanmateix aquests dies he enllestit les correccions de la còpia, ja maquetada, de Manual de minibasket para entrenadores y directores técnicos (Paidotribo). Ha estat una feinada impressionant, encara que era totalment d'esperar: un llibre de 400 pàgines un cop muntat, amb una lletra de tamany mig, suposa una lectura exigent, detallada i, sobretot, perllongada.

Ha estat un gust poder-li dedicar el meu temps els darrers deu dies a revisar a fons aquesta obra. Estic convençut que l'obra és trencadora en molt sentits, i abarca infinitat d'aspectes relacionats amb l'entrenament d'infants, encara que en molts moments sigui extensible també al treball amb adults. L'èmfasi en els aspectes grupals, els pilars dels quals són per mi els rols, l'enquadrament i la comunicació, és un dels punts forts del llibre.

Estic frisós de fer la presentació el dijous 9 al Robafaves, i que d'aquí uns mesos -espero que pocs, durant el primer semestre del 2011- el meu flamant Manual de minibasket... arribi al públic. Mentre això arriba vaig organitzant alguns cursos, com ara la propera Jornada de Formació del 17 i 18 de desembre que porta per títol Noves tendències en l'entrenament del minibàsquet.

Esteu convidats a venir a la presentació!

COMETRE LA QUARTA FALTA A LA MEITAT DEL DARRER PERÍODE

Feia dies que no entrava a posar al dia el meu bloc. La veritat és que ja trobava a faltar esbargir-me una estona escrivint sobre esport. Sóc conscient de la doble deriva dels meus darrers posts: per una banda, futbolera; i per l'altra, posant el dit a la nafra d'alguns discursos de periodistes, discursos que m'inflamen. Però ara toca canviar el decorat, parlar de bàsquet i mirar de fer, més que una crítica constructiva (que no se ben bé el que és, encara que sigui una expressió comuna, habitual), un anàlisi comunicatiu.

La meva pregunta és: què vol dir que un entrenador substitueixi a un jugador que, a falta de cinc minuts per acabar el partit, comet la quarta falta? Crec que no és gens estrambòtic dir que una porció d'entrenadors reaccionen automàticament fent un canvi, i posant algun altre jugador a pista, algú que estigui menys "amenaçat" que el que acaba de cometre la quarta. Jo no sóc del parer de canviar un jugador en aquesta situació, ja que amb el poc temps que queda no crec que el canvi pugui servir per "reservar-lo". De fet, sovint els entrenadors no tornen a posar-lo més a pista.

El que passa és que actuar d'aquesta determinada manera comunica una sèrie d'aspectes, transmet una sèrie de missatges, no només als jugadors, sinó més enllà del cercle de l'equip, però sobretot és quelcom que importa pel que fa al rol que aleshores ocupen els jugadors:

a) Enlloc d'estar eliminat amb cinc faltes, estàs "eliminat" amb només quatre. Clarament el missatge que li arriba a un jugador és que allò que el condemna a la banqueta no és el reglament i el fet de cometre la cinquena, sinó els clixés que l'entrenador duu a sobre i que condicionen la partipació, potser vital, d'aquell jugador que ha comès la quarta. Estem perdent el jugador? Jo tinc clar que si no compto amb algú que porta quatre faltes, l'estic perdent pel que podria arribar a fer abans de cometre la cinquena, si és que l'arriba a cometre. A més a més, un entrenador rival que ens hagi fet l'scouting fins al nivell de detall de fixar-se amb això, pot buscar forçar la quarta per "provocar" el canvi. Només faria la salvetat de fer el canvi amb la quarta si aquella falta que ha comès el jugador ens indica, d'alguna manera encara que pugui semblar massa subtil el senyal que ens arriba, que no està dins del partit. Això podria passar en alguns casos, i aleshores trobaria justificar canviar-lo, d'acord al significat que té aquella falta en el discurs del jugador.

b) Un jugador amb quatre faltes no defensa al 100%. Si canviem algú que li han assenyalat la quarta, i està jugant prou bé, de manera indirecta podem estar donant a entendre que "el jugador és egoïsta i no voldrà fer la cinquena falta, per tant no defensarà al màxim". Estic segur que alguns entrenadors desconfien dels seus jugadors, i s'imaginen que la defensa no serà al límit, sinó que el jugador es reservarà. No és tant una qüestió de si realment s'està reservant algun jugador, com ara la desconfiança que mostra l'entrenador, la falta de convicció en que el jugador s'esforçarà sense amagar-se en el joc defensiu. Aquesta desconfiança, moltes vegades no prou fonamentada o dirigida de manera generalitzada a tots els jugadors, malmet el bon treball que pugui haver estat fent i podria continuar desenvolupant el jugador, coronant una participació excel·lent. És precisament en aquest sentit que podem veure l'entrenador en un rol de sabotejador del projecte victoriòs de l'equip.

c) No es pot defensar sense fer falta. Això és el més gruixut de tot, el que em fa posar de més males puces. En el rerefons d'aquest debat de si canviar o no canviar el jugador amb quatre faltes, el que flota a l'aire és precisament el dubte de que es pugui jugar sense infringir l'apartat normatiu de les faltes. De fet, un grapat d'entrenadors s'afanyen a recordar als seus jugadors que "tenim encara tres faltes d'equip per fer", la qual cosa és una invitació a fer falta, és a dir, a matar el joc. Em va agradar sentir un comentari durant un temps mort de Salva Maldonado en el partit Fuenlabrada - Unicaja, jugat fa escassos dies, dient als seus jugadors quelcom de relacionat, no ja amb les faltes, sinó amb la defensa.

Doncs del que hem de parlar als jugadors és de defensar, atacar, córrer el contraatac, però no mencionar el fer faltes com si fos part d'un temps mort, d'un temps pels comentaris tècnics. Per mi parlar de fer falta és dels comentaris més poc tècnics que un entrenador pugui fer, encara que faci el posat de tècnic estratega que dosifica les faltes d'equip. No ho és pas, ja que et carregues estrepitosament l'actitud respectuosa dels jugadors per no infringir la part del codi que estipula les faltes, ja que és pot defensar amb el ganivet a la boca sense haver de tirar de faltes.

Tornant al que Maldonado venia a dir és que, gràcies a estar encara lluny del bonus, els jugadors podien defensar al límit, mirar d'anticipar una línia de passada al pal baix, però no anar alegrement a fer falta. Crec que el seu comentari és molt encertat, i encasseja en el món del bàsquet. La majoria d'entrenadors conviden als jugadors a cometre-les, a carregar-se, quan això és una mesura molt contraproduent, ja que en un moment o altre es gira en contra de l'equip.

Com pot ser que en algun moment del partit demanem que facin falta, als finals de quarts sobretot, quan la norma sanciona el jugador i l'equip que la comet? És que el fet de no donar tirs lliure compensa fer la primera, o la tercera, falta personal d'un jugador? És que això que demanem als jugadors, màgicament, no tindrà conseqüències ara i també més endavant? No ens adonem que el millor joc d'atac i la millora defensa es veu quan es juga vigorosament, però sense faltes? Això és una de les coses que ens hauríem de mirar.