VASOS COMUNICANTS ENTRE LA REALITAT PERIODÍSTICA I LA FICCIÓ PUBLICITÀRIA

De vegades em sap greu no seguir la premsa esportiva regularment. Ho faig ocasionalment, en visites puntuals als bars o altres llocs que tinguin premsa. No tinc costum de consumir premsa, com a mínim no ho faig a diari. Potser seria hora de fer un pensament... De vegades em sap greu, i molt, ja que hi ha articles d'opinió ben sucosos. Al juliol vaig reflexionar sobre el parer d'Oriol Domènech sobre el fitxatge de Di Maria pel Madrid. Un del punts forts era com aquesta excusa inicial es transformava en allò que en castellà diem com "acoso y derribo" a Mourinho, així com també enaltiment gairebé religiós de la figura Guardiola.

Dos mesos després he trobat casualment un altre bocí de reflexió periodística, el qual destaca al meu entendre i de nou per l'enaltiment de Guardiola. En aquest cas predomina la confusió entre el Guardiola entrenador, el que veiem fins a la sopa d'acord al seguiment del futbol als mitjans de comunicació, i el Guardiola icona publicitària, que mica en mica entra d'una altra manera a les nostres cases dins dels talls publicitaris d'un banc.

De fet, entra a casa nostra en un doble sentit: ens arriba per la senyal televisiva, idènticament al que seria una roda de premsa, i també en la familiaritat del mateix relat de l'anunci, ja que Guardiola conviu amb una persona anònima -un tal Mario, no confondre amb Mauro- per fer-lo triomfar en la vida familiar i en els negocis. Tal vegada com el mític Pat Riley i el seu llibre The Winner Within, que va publicar al 1993. En aquest llibre l'afamat entrenador dels Lakers explica com el triomf que ell ha conegut al bàsquet també pot servir-li a empresaris i a tot un seguit de gent.

Paral·lelismes Guardiola-Riley a banda, el meu objectiu és analitzar un article publicat a La Vanguardia el dimarts 21 de setembre, que resa el títol "El abuelo de Abidal". El periodista que ho firma és Jordi Costa. Un dels fragments que m'ha cridat l'atenció ha estat: "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que lo han ganado todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo. Curiosamente, Guardiola mantiene este equilibrio dando valor al ser humano más que al futbolista, y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica. El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensa de las cualidades físicas del francés...". Anem a pams, desgranem una mica quines idees es poden anar escolant en l'opinió dels lectors si és que no les anem revisant:

1) "Es fácil de decir y difícil de conseguir que figuras que los han sido todo sigan sometiéndose a las necesidades del grupo". Bé, això ho diria millor un entrenador, i no pas un periodista. Però bé, vingui de qui vingui aquesta afirmació, postular això situa a Guardiola en un rol messiànic, de fer quelcom de difícil, inabastable. Jo no tinc tant clar que sigui difícil quan saps de quina manera has de treballar, si saps fer la teva feina. De fet, a banda de la dificultat o no de la tasca, els jugadors no són babaus, i saben que han d'ajustar-se a l'equip i a les ordres de l'entrenador per poder triomfar.

2) "Curiosamente, Guardiola mantiene el equilibrio dando valor al ser humano más que al deportista...". Vaja, ja tenim aquí aquesta prova evident dels vasos comunicants entre discurs periodístic i missatge publicitari! Hem sentit l'anunci de Banc Sabadell on actua Guardiola i el seu personatge diu: "Jo sóc un gran defensor de l'ésser humà. Hi crec molt, molt, molt". I no podem confondre que Guardiola està fent un paper a l'anunci, probablement el seu paper (com alguns "cameos" a les pel·lísules), però no podem oblidar que no és ell qui parla. El que parla o els que parlen són els guionistes, directors i productors de l'anunci que ha estat encarregat per Banc Sabadell a SCPF, però no el Guardiola-entrenador que veiem a les rodes de premsa. I no és que a les rodes de premsa no actuï, però és que ocupa rols diferents. Davant els periodistes fa un rol i davant l'audiència d'aquest anunci, un altre. I és que, a més a més, és un altre registre del mitjà audiovisual, en un altre context!

3) "...y el último ejemplo ha sido el permiso solicitado por Abidal para ir a visitar a su abuelo enfermo a Martinica." L'últim, per que ni ha hagut més, crec que Costa voldria dir... molts més. Sembla que Guardiola valora molt, molt, molt a les persones... Però això no ho dèia a l'anunci? Què té a veure això amb la seva manera d'entrenar? No puc saber, a hores d'ara, si Jordi Costa va ser conscient que feia un "cortar y pegar" de l'anunci al ben mig de l'article que va escriure. Encara que m'atreviria a dir que no, que probablement ni es va adonar i és alguna cosa que li va sortir inconcientment, i que per tant forma part de la posada en escena de l'entrenador, així com tot allò que els periodistes i també els aficionants volen veure en la figura messiànica de Guardiola. D'aquesta manera és molt més fàcil dir que Guardiola valora les persones, i en canvi Mourinho no. No només ens ho puguem imaginar, sinó que a més a més Guardiola ens ho diu francament.

4) "El técnico pudo pensar egoístamente que necesitaba a un defensor de las cualidades físicas del francés...". Seria important definir que és "pensar egoístamente". Per definir-ho caldria dedicar tot un altre article al tema... Se'm fa difícil saber què vol dir en Jordi Costa. Es tracta de que Guardiola pensi en el millor per l'equip? Si Guardiola és tan espavilat com diuen, potser prefereix "perdre" el jugador en aquests propers partits que no pas negar-li la sol·licitud, i que estigui a desgrat a Barcelona mentre se li mor l'avi. No puc dir que vol dir l'articulista, bàsicament per que no puc imaginar-me que vol dir per a ell "pensar egoístamente", encara que dona entendre que és un tret negatiu de la personalitat... ja que no el té o no el va mostrar Guardiola. El cert és que entrar a valorar qué ens convé a les persones, si actua egoïstament o altruistament, seria tot un altre debat... en el que ara no vull entrar.

Jordi Costa, a l'igual que Oriol Domènech fa dos mesos, i imagino que tant altres periodistes afins al barcelonisme (recordem, si el Barça va bé es venen més diaris i els periodistes treballen més), tots ells busquen sempre la mateixa foto en blanc i negre. En el seu discurs Mou és el dolent, i així Pep pot ser el bo de la pel·lícula (o de l'anunci). Amb això vull dir que, encara que no hi hagi relació evident ni tampoc remota entre el que s'escriu i la menció de Mourinho, aquests periodistes estan entestats en buscar la manera de fer aparèixer Mourinho de sota de les pedres, i de comparar-lo insistentment amb Guardiola.

Oriol Domènech comparava en el seu article la categoria moral de tots dos entrenadors. El fil argumental era que Mourinho fitxa jugadors que porta el seu mateix representant, mentre que Guardiola no faria mai prevaldre els interessos del seu germà, que és representant de jugadors, Domènech dixit. No era qüestió d'anar als fets i contrastar-ho: èticament Guardiola no no faria mai per que no es pogués sospitar d'ell. Aquesta era la sospitosa i perillosa línia de flotació de l'article de l'Oriol Domènech.

Ara bé, a diferència de l'article d'Oriol Domenech, en el de Jordi Costa s'apunta a la idea de que tots dos són entrenadors hàbils a l'hora de "fer equip": "En contraste, el estilo de gestión humana de Mourinho también consigue aglutinar al grupo, pero lo hace por la confrontación con el exterior...". I és que sembla que no es pugui nomenar, que sigui sacrilegi, el fet que Mourinho també és un excel·lent entrenador i que l'any passat va fer triplet (Copa, Lliga i Champions), com ara Guardiola fa dues temporades. S'ha de dir per activa i per passiva que Guardiola val més que Mourinho, que és millor i no només això: també cal defensar a capa i espasa, en qualsevol contrada, que també -o caldria dir sobretot?- és millor persona. No s'accepta la possibilitat de que estiguem parlant de dos grans entrenadors, o com a mínim de dos de molt exitosos. Tampoc sembla raonable, en el discurs periodístic, que l'aspecte personal, sobretot quan parlem des del punt de vista tècnic, l'hàgim d'aparcar per no confondre les coses. I és que tots dos són excel·lents actuant el seu paper.

Jordi Costa ens vol vendre la moto de que Guardiola valora molt l'ésser humà, quan qui ens ho diu, com a mínim de manera explícita, és el Guardiola de l'anunci. No podem barrejar tots dos discursos, com abans us dèia a l'hora de diferenciar l'aspecte públic de l'entrenador, el seu rol, de la seva vessant íntima i privada, la persona. Recordo com alguns actors de la telesèrie El cor de la ciutat, concretament em sembla que era Joan Massotkleiner, dèia que algun cop l'havien insultat pel carrer. Hem de diferenciar l'actor del personatge, en el teatre del futbol també.

Crec que és necessari advertir al personal, fer memòria de les coses i que no ens donin gat per llebre. Doncs en aquesta lluita del Bé i del Mal, el Bé el representa Guardiola, que gairebé sempre dona un mateix registre: fa servir un to concil·liador, parla amb una veu sense estridències, elogia als jugadors, diu que allò que fa ell no té mèrit, etc. I a Mourinho li han reservat el paper de dolent a l'auca, l'encarnació del Mal. Mentre tot això passa hi ha una maquinària, equivalent en recursos a la caverna mediàtica, on es recrea i es reforça pels mitjans de comunicació tenyits de blaugrana aquest discurs bondadós on Guardiola és un ésser immaculat.

Tot això passa per el discurs acumulat, xec en blanc com dèia fa dos mesos, en favor del tècnic barcelonista. És a dir, si es dona per bo que Guardiola viu "dando valor al ser humano antes que al deportista" (Costa dixit). I per reforçar l'excel·lència de Guardiola, encara que un periodista en prengui la llicència d'agafar paraules d'un spot publicitari per definir el seu estil d'entrenament, el que es diu és: Mourinho és un ésser posseït que caldria exorcitar. Doncs no pot ser d'una altra manera: Mou és un provocador, renega dels seus jugadors, és malcarat i llença ampolles d'aigua contra la banqueta. Res a veure amb Guardiola, ens diuen per totes bandes, quan es deixa de costat el més bàsic que els agermana: el haver assolit la fita del triplet tots dos.

EL LLOC DE LES PROTESTES ADREÇADES ALS ÀRBITRES

En la meva carrera com entrenador he hagut d'enfrontar-me amb l'actitud reicident dels jugadors de queixar-se vehement als àrbitres. En un text que he acabat recentment i he titulat El deporte como escuela de líderes, faig un repàs als equips sèniors que he entrenat. En un d'aquests equips vaig haver de treure el millor de mi mateix i fer-los entendre als jugadors que queixar-se i jugar bé no són compatibles.

Crec que hi ha una gran ignorància en relació a l'assumpte de les queixes. Estic convençut que queixar-se no porta enlloc, i he pogut comprovar com fins i tot alguns dels àrbitres amb qui he parlat presuposen que els entrenadors actuem amb premeditació per pressionar-los. I el cert és que la cultura dominant en el món de l'esport és la de pressionar als àbitres, i mirar que s'obté a canvi, sense tenir en compte que aleshores ja no estàs per la feina de debó. És veritat que alguns entrenadors actuen d'aquesta manera, però em crida l'atenció que els àrbitres donin per fet que els entrenadors ens queixarem o els pressionarem a ells d'una manera o altra. Senyal, molt probablement, de que el sistema esportiu està atestat de situacions en les quals prenem vies que no porten enlloc, o més aviat que si porten a un lloc: contaminen i perjudiquen el joc.

El partit de l'Atlètic de Madrid amb el Barça sempre és sinònim d'espectacle fruit de les golejades històries, especialment d'un temps ençà. Quins gols els de Milinko Pantic a la dècada dels noranta! Però el que més m'ha frapat d'aquesta reedició de la batalla d'equips amb vocació d'atac és com el talent de l'Atlètic, que ha començat la temporada com una locomotora de l'AVE, s'escolava per l'aigüera cada cop que simulaven els contactes o protestaven les senyalitzacions de l'àrbitre o els seus auxiliars. És evident que el joc del Barça ha sigut més efectiu, com bé indica el resultat, però l'Atlètic ha fet una molt bona feina... fins que han començat a perdre els papers i han entrat en una espiral de queixes.

És increïble veure com els equips augmenten el seu rendiment quan es deixen de romanços, en aquest cas de queixes i recriminacions als àrbitres. Això ho he pogut comprovar amb els equips sèniors que he entrenat, sent testimoni de la transformació. Un equip en el qual els tècnics i els jugadors passen de llarg a les crítiques arbitrals, més tard o més d'hora s'imposaran als rivals amb rotunditat. És llei de vida, encara que moltíssim esportistes no es donin per assebentats, i continuin farcint d'obstacles el seu propi joc. És una cosa que hauran de descobrir i adonar-se, siguent aquest el primer pas per poder canviar.

Un equip amb més talent que els rivals, però que basi la seva estratègia de partit en una barreja de joc encertat i queixes reiterades, acabarà per pagar per les sevs queixes i protestes. El que sembla realment incomprensible és que en un bocí de l'esport que mou milions d'euros cada setmana, les persones respoonsables (entrenadors, directius, etc.) no facin una reflexió a fons de com afecten les protestes al rendiment de l'equip. Les protestes als àrbitres perjudiquen el nivell de joc, però el primer pas és acceptar-ho.

El dia que un equip comença a corregir la seva pauta de protestes, i la va deixant de costat per dedicart-se completament a guanyar, és notori que el joc que desenvolupen junts començarà a canviar. I ho farà de manera desaforada fins a extrems no vistos abans. D'aquesta manera els equips despuntaran de manera clara i evident, fins i tot davant d'equips en aparença superiors. Però per això cal estar convençuts de que queixar-se mai porta enlloc -la queixa indica que no estem fent quelcom-, i a més a més saber quina és la manera de conduir aquest assumpte.

L'entrenador ha d'actuar d'una manera concreta, però molt sigilosament. No es pot entrar en l'assumpte de qualsevol manera: com diu Mark Twain, els hàbits no els podem llençar per la finestra, sinó que hem d'enginyar-nos-les per que baixin les escales. Des de que conec aquesta cita, em sembla una expressió molt encertada de com hem de tractar els hàbits i què vol dir, molt visualment, la resistència al canvi que forma part de cada persona i també dels grups.

Per una banda, per a l'entrenador és necessari ser considerat amb els àrbitres, que facin la seva feina, i que al mateix temps com entrenadors ens poguem concentrar en la nostra pròpia feina, la de dirigir l'equip. Per una altra banda, hem de ser ferms amb els jugadors, però sense tractar-los com nens petits ni fer servir el càstig, que precisament els infantilitza. Aquesta és una de les claus per aconseguir que mica en mica, com dèia Twain, els jugadors vagin abandonant l'hàbit reincident de les queixes als àrbitres, i el rendiment millori. A més a més, si els responsables dels clubs prenen mesures per fer prevenció de lesions, no s'hauria de fer també una veritable profilaxi en quan a les queixes als àrbitres?

EL MÀRQUETING ESPORTIU DELS PIDOLAIRES

Ahir arribava a Barcelona i entrava, com és habitual venint des del Maresme i per anar al centre, per la Plaça de les Glòries. En aquesta ocasió vaig aturar-me al semàfor, que estava vermell, i vaig veure una figura que comença a ser familiar. Un pidolaire que ja havia vist abans caminava pel carril de l'esquerra de la via d'entrada a Barcelona, i portava posada la samarreta del Barça. Ara fins i tot els pidolaires vesteixen amb el Barça, i fan d'això un plus en la seva presentació davant dels que els poden donar unes monedes!

Com si fos una mesura premeditada, al següent semàfor que em vaig aturar, el que fa cantonada amb el carrer Marina, hi havia un altre pidolaire... aquest portava una samarreta de "La Roja". No se si fruit de la casualitat o d'una operació de màrqueting que havien estat tramant el dia abans, tots dos endolcien la seva imatge -en tots dos casos desencaixada, amb senyals d'haver dut una vida plena d'entrebancs- amb un element que travessa fronteres i desperta emocions... el futbol. Ja sigui el del Barça o bé el recent triomf de la Selecció Espanyola, el futbol crea simpaties i genera emocions.

Com era d'esperar, cap dels dos portava la samarreta d'ultimíssim model. Ni el senyor del semàfor de Glòries portava els ribets grocs d'aquest any, ni tampoc el del carrer Marina lluïa l'estrella de la Copa del Món. De fet, aquest últim portava una que semblava de cotó, i que probablement formava part d'alguna campanya de regal i promoció d'una pizzeria a domicili. Em sembla que ho varen fer abans o durant del Mundial.

No podem saber si aquests dos individus van fer una conxorxa per augmentar la sintonia amb els conductors que, tant si com no, acabem per parar a aquests dos semàfors. Seria interessant assabentar-se si la recaptació d'aquell dia va ser més elevada, ja que si van fer-ho a propòsit de vestir-se del Barça i "La Roja" i aleshores van fer més calaix, podríem parlar d'un màrketing esportiu de nova generació: el dels pidolaires. L'esport està a tot arreu.

MINIBÀSQUET I ENTREVISTA A BTV

Ha arribat la setmana crucial del Mundial de Turquia. Nova Zelanda ha despertat del seu somni d'arribar més enllà de vuitens. Hi ha estat un gerro d'aigua freda, d'acord amb la fredor dels russos, que han destrossat el joc interior dels Tall Blacks.

Em frego les mans per veure l'Argentina-Brasil. Fa farum de partidàs, i com deia Ettore Messina a Marca TV, serà un partit per gaudir del bloc directe amb les parelles Marcelinho-Splitter i Prigioni-Scola. Curiosament -o no tant curiosament- són dues parelles amb ADN Baskonia.

Jo penso que Brasil és lleugerament favorit, encara que els argentins són ben perillosos malgrat la seva veterania i pel fet de tenir algunes baixes sensible (Ginobili, Nocioni). Però bé, es un tros de partit en tota regla i espero que puguem veure un munt de jugades interessants, i si pot ser un final ajustat i emocionant, també.

Aquesta setmana per mi ha tingut dos eixos: per una banda he signat el contracte que ratifica la publicació del meu proper llibre, el meu desitjat Manual de minibasket. És un projecte que he anat acaronant els últims temps, i tinc moltes ganes de que l'editorial faci una bona feina i el llibre faci patxoca. Per cert, primer cop que repeteixo amb una editorial: Paidotribo és de nou el meu soci en aquesta aventura, després de les bones vendes del meu llibre de debut (El entrenador y el equipo, 2008).

L'altre eix ja estat l'enregistrament d'una entrevista per Barcelona Televisió parlant d'educació en valors a l'esport, de fet el tema central al meu darrer llibre, que es titula -per si algú encara no ho sabia- Buen deportista, mejor persona. L'entrevista s'emetrà al cap de setmana i de seguida que tingui el link de televisió a la carta, us el penjaré per que pugueu fer una ullada.

Trobo a faltar estar entrenant un equip després de nombroses pretemporades. Però si més no el Mundial està esdevenint una mena de substitut de l'emoció d'entrenar. M'agradaria poder entrenar aviat, tot serà veure si sorgeix algun projecte interessant.

LA NORMA I L'ENQUADRAMENT

Estem en època de pre-temporada. Els finals d'agost, pels volts del 24 o 25 d'agost, és un dia habitual d'estrena de molts equips de bàsquet. Una pila d'equips començaran a rodar, a tirar endavant pel que serà una nova temporada, un nou curs basquetbolístic. També estem en època dels primers títols de la temporada de futbol professional, com el de la Supercopa. Ahir dissabte es va jugar l'anada, amb un resultat que dona avantatge momentània al Sevilla, després de que Kanouté fes un doble estrip a la defensa del Barça. Al final, 3-1 i els deures encara per fer, però amb el segon partit a casa.

Hi ha dues qüestions sobre les que voldria fer alguns comentaris. Per una banda, una reflexió entorn a la Norma. En el nostre desenvolupament psicològic com a persones, el paper de la Norma és determinant. En el cas de l'esport, les normes (o regles) del joc també tenen un paper determinant, posant límits als esportistes i fixant el paper clau dels àrbitres per poder dur a terme les competicions. Posaré dos exemples sobre les dificultats de ser coherent i respectuós, en tot moment, amb les normes, tant des de la vessant arbitral com de la del jugador.

La segona qüestió és sobre l'enquadrament. Em refereixo a aquells aspectes també fonamentals com són les normes o límits que fixa l'entrenador o l'àrbitre o el professor o el terapeuta davant els participants de l'activitat que dirigeix/coordina/supervisa. Un detall del partit em va cridar l'atenció, i em va fer pensar en quin paper convé que tinguin els àrbitres, un rol que m'estimo molt i que no em cansaré de comentar.

La norma de la targeta groga i la vermella
Ahir Dani Alves va veure la targeta groga per una bufetada que li va clavar a Palop en una pilota sortida per la línia de banda, i que Alves no volia deixar que el Sevilla tragués ràpid. En aquest estira-i-arronsa, Palop li va picar la pilota de les mans a Alves, que li fa fúmer un clatellot a la cara. Va ser un gest sense gaire força, però suficient per ser considerat una agressió i, per tant, merèixer la targeta vermella.

Palop es va deixar caure, tot s'ha de dir, com si el mateix Rocky Balboa l'hagués tombat, però la patacada ja li havien donat. A continuació mencionaré algunes de les possibilitats en quan a la presa de decisió de l'àrbitre. A més a més d'alguns comentaris, també diré quina m'agrada més i quina menys:

- Groga a Alves: És el que va decidir l'àrbitre, tot i que crec que les agressions estan penalitzades amb una targeta vermella en futbol. I en aquest cas no havia el dubte de les jugades traient els colzes de CR9 o bé de Messi, que podien ser involuntàries.

- Vermella a Alves: Ja he dit que crec que hagués estat lògic, en considerar agressió, haver amonestat a Alves amb l'expulsió directa. Palop va caure fulminat, potser era massa, però hi va haver cop clarament. És la meva opció preferida en aquesta situació concreta, la que crec que s'ajusta més al reglament.

- Vermella a Alves, Groga a Palop: Seguint amb la meva teoria de agressió=expulsió, l'àrbitre hauria hagut d'expulsar Alves. Però en considerar "exagerada" la reacció de Palop, donant-li un punt teatral, però sense treure-li ferro a la bufetada d'Alves, es podria haver amonestat, també, a Palop. Tot i això, hi ha una contradicció: quan t'agredeixen fins a quin punt estàs fingint si vas per terra?

- Grogues per a Alves i Palop: L'àrbitre hagués pogut decidir amonestar a Alves pel cop que li va clavar a Palop, i a Palop per exagerar el contacte i caure pel terra. Crec que aquesta seria la pitjor de les decisions, ja que hagués perjudicat en excés a Palop, sent el que va rebre la patacada. I és la pitjor de les opcions, ja que és "permissiva" amb Alves i equipara les dues infraccions, per mi de diferent ordre, i a més a més la de Palop seria una interpretació agosarda. A més a més Alves estava endarrerint la sacada de banda, tot just abans de que Palop li piqués la pilota de les mans.

La norma del fora de joc i la del marcatge dels defenses
Durant els primers minuts del partit es va poder veure com Abidal donava indicacions a Sergio Gómez, que s'estrenava com central del primer equip fent parella amb Milito. També Guardiola, des de la banqueta, va donar indicacions d'arrossegar la línia defensiva lluny de la porteria. Tot era qüestió afinar automatismes: Alves, Milito i el mateix Abidal els tenien més que assumits, però Sergio Gómez encara li queda un tros.

Per fer bé el fora de joc s'ha d'entrenar. Sergio Gómez debutava amb el primer equip, i calia acabar d'acoblar-se amb els patrons defensius. En una de les primeres repeticions del partit, es veu que el fa bé però una mica més tard que els altres tres: un exemple clar de que s'havien d'acabar de coordinar. Sergio Gómez havia de fer un esforç de sintonitzar amb els altres tres defensors de l'equip.

Però no va ser el fora de joc el que va matar l'equip blaugrana, sinó les passades interiors. En el primer i segon gols dels sevillans les passades interiors, ja fos entre els dos centrals o entre el central i el lateral, van deixar Miño ben sol davant el perill. Cal dir que Milito es va despenjar perillosament cap al mig camp en el segon gol, on Negredo se'l va pixar amb un toc exquisit d'esperó a uns 45 metres de la porteria, un lloc massa allunyat per un defensa central com Milito, sense la punta de velocitat de Puyol o Piqué. Després de nou una esquerra de luxe de Negredo i passada de la mort a Kanouté.

Curiosament, en el definitiu 3-1 de Kanouté va arribar per una altra errada defensiva ben evident. Abidal, que ja portava uns minuts jugant com a central, va deixar Kanouté sol (el va perdre de vista en el moment previ a la centrada) i va permetre una altra rematada a boca de canó dels sevillans. En la primera part Abidal li recordava a Gómez com s'havia de fer la norma del fora de joc, però no hagués estat de més haver-li refrescat a Abidal com havia de marcat des de la posició de central. A ell també li toca aprendre una norma, la de jugar de central, per que no se'l rifin d'aquesta manera.

Abidal volia ser el líder defensiu marcant la posició del fora de joc, i segurament podia ser un dels jugadors que marquessin aquesta posició, probablement també amb Milito. Però en el cas de jugar de central, Abidal havia de ser un líder en el marcatge dels davanters rivals, cosa que no va poder complir: se'l van rifar. Aquesta reflexió, però, no vol centrar-se en la crítica a un jugador o un altre en particular, sinó senzillament en donar exemples diferents de normes que un jugador pot dominar més o menys.

L'enquadrament del jutge de línia
Després de parlar de la interpretació de normes reglamentàries (groga vs. vermella) i de normes del joc, en el sentit d'estratègia (fora de joc i jugar en la posició o rol de central), ara vull acabar l'article amb unes línies dedicades a l'enquadrament. En el moment en que Palop i Alves tenien l'estira-i-arronsa per la pilota, just després de la patacada d'Alves, es pot veure un pla del jutge de línia. Apareix d'esquena, molt a prop de la jugada, i sense poder-li veure la cara, es pot veure com aixeca el braç i fa un gest a Alves, mentre li diu alguna cosa (es pot veure com es mou la mandíbula).

No sabem què volia dir exactament amb aquell gest. Podria ser un "vinga, va, passa...", mirant d'apaivagar la disputa per la pilota, o potser li recriminava alguna cosa a Alves... haver agredit Palop. És ben possible que, en el seu rol d'àrbitre, estigués fent un judici moral d'Alves, criticant la seva acció, sancionant-lo... moralment. No crec que aquesta sigui l'actitud que hagi de mantenir un àrbitre en el seu enquadrament: el jutge de línia ha d'auxiliar a l'àrbitre en la seva feina, però no desqualificar cap jugador. A mi em va donar la sensació de que ho estava fent, encara que només tinc la sospita pel gest, per la seva comunicació no verbal.

Ho compararé amb un altre cas. A un programa de Comando Actualidad emès el mateix dia, el reporter acompanyava a uns policies de paisà que perseguien unes lladres que robaven peces de roba o menjar. En cap d'aquests moments del reportatge es veu als policies alliçonant les lladres, cosa que podria passar... amb uns altres agents de policia o bé en qualsevol camp de bàsquet o de futbol, amb àrbitres que a banda de sancionar reglamentàriament s'atreveixen a fer-ho... moralment. Hem de tenir cura de l'enquadrament arbitral, i no confondre'l amb la “moralina” fàcil. Esbroncar o alliçonar els esportistes no correspon al rol d'àrbitre pres des de l'equidistància i l'enquadrament precís.

XEC EN BLANC PER A GUARDIOLA

Estic a punt d'encetar les vacances d'estiu. No volia agafar les maletes sense abans fer una darrera incursió en el meu bloc, que durant els darrers mesos ha tingut menys activitat a l'estar-me centrant en altre fronts del meu projecte professional. Però quan tinc un moment hi torno, i de debó que m'ho prenc com un petit oasi de reflexió i, com no, un divertiment també.

Avui llegia l'entrevista a la contraportada de El Periódico, un personatge curiós, soci de la llibreria de còmics Continuarà, especialista en manga... Acaba l'entrevista dient que fa allò que li agrada, es guanya la vida amb una feina (vendre còmics, col·leccionar-ne, recomanar-ne). I és fantàstic que un friki dels còmics digui això. Jo mateix, en el món del bàsquet i de l'esport per extensió, trobo fantàstic poder guanyar-me la vida amb el que faig: entrenar, donar conferències i cursos, escriure.

Ja n'hi ha prou de referències personals, anem a unes altres referències (també personals) parlant d'un assumpte al voltant de la figura de Pep Guardiola. He estat fullejant Mundo Deportivo, i l'article que signa Oriol Domènech a la contraportada del 23 de juliol aporta un element més a la meva tesi sobre el barcelonisme actual i la postura dels mitjans de comunicació. Pep Guardiola no només s'ha guanyat el cor de l'aficionat, sinó que té un xec en blanc d'un bon grapat de periodistes de les nostres terres.

El fil argumental de Domènech gira en torn a la pregunta de per què el Reial Madrid ha fixat a preu d'or l'argentí Di Maria, i no s'ha decantat per Luis Suárez. Les conjetures d'aquest periodista comencen a les antípodes: ell comença dient que si Luis Suárez no està al Barça és per que l'agent de Suárez és Pere Guardiola, germà del Pep. Comença a entonar un discurs pamfletari del tipus: Guardiola no fitxaria un jugador representat pel seu germà per ètica, per no donar peu a pensar que el fitxa per afavorir els interessos familiars.

De seguida Domènech argumenta que tot i que Guardiola ho fes, això de fitxar un futbolista representat pel seu germà, té prou crèdit per que la gent no es pensi que això ho ha fet amb segones. D'aquí que es reforci la meva tesi del "xec en blanc". Un cop posat Guardiola entre els Déus de l'Olimp, fem una baixada corre-cuita als inferns. Domènech nomena a Mourinho i ja comença a fer pudor de sofre. Aleshores és quan el periodista comenta: Mourinho ha estat fitxant jugadors representats per Jorge Mendes en les seves etapes a Chelsea, Inter i ara a Madrid. És per això que Domènech "destapa" que Mourinho porta jugadors representats per Mendes als seus equips... i per tant suggereix la seva falta d'ètica. Ja sabem que el infern, com bé ens ha ensenyat en Woody Allen a les seves pel·lícules, està ple de gent (fins i tot una planta sencera pels advocats quan s'accedeix per l'ascensor). Mourinho deu tenir-hi una suite.

Així, a Guardiola se li pressuposa la ètica quan no fa tractes amb el seu germà per fitxar futbolistes que representa... Però hi ha algun jugador de la pedrera o del primer equip que tingui signat Josep Maria Orobitg? Si fos el cas, seria un altre conflicte ètic possible: l'agent que porta en Guardiola també podria portar algun futbolista de l'òrbita del primer equip del Barça. Encara que el més cridaner per mi és quelcom que serveix per lloar Guardiola, però al cap i a la fiu quelcom que no ha succeït, ni sabem si a Guardiola li podria interessar fitxar Luis Suárez... Però si no ho ha fet és per una qüestió ètica, conclou Domènech. Una conjetura oportunista és aprofitada per afalagar de nou al tècnic de Santpedor, i per fer una escabetxina amb Mourinho! Això si que són dos perdals d'un sol tret, o millor dit, d'un sol article.

Però la cosa no acaba aquí. Els darrer dies he llegit, ara si, algunes qüestions relacionades amb la relació de Guardiola i els mitjans de comunicació... però sempre en un requadre i amb lletra ben menuda. Per exemple, la polèmica d'Ibra i Piqué, dels quals sembla que es va insinuar que estaven a la Ciutat Esportiva amb uns gestos que podien indicar homosexualitat. Això ha revifat de nou amb el tema de la distància a la que l'entrenador vol que es col·loquin els càmeres i reporters, malgrat ara amb aquests grans instruments, aquests grans teleobjectius... els poden caçar d'on vulguin.

Sembla ser que La Sexta va donar a entendre alguna cosa sobre el tracte de Guardiola amb Ibrahimovic a partir de les imatges d'un dels primers entrenaments d'aquesta pretemporada, i l'entrenador va decidir fer la següent sessió a porta tanca, negant l'accés a qualsevol mitjà. Una cadena diu allò que no toca, i tots castigats. Això em recorda a allò de que un de l'equip parla quan no toca, per exemple quan l'entrenador dona instruccions, i aleshores castiga tot l'equip a donar voltes corrent al camp .

Però tornem al tema del xec en blanc. Els diaris li ha dediquen un bocí de la pàgina a l'assumpte dels fotògrafs arran de les instantànies de Piqué i Ibra, i un trosset d'una pàgina interior també del dia 23 de juliol al tema de l'entrenament a porta tancada per motiu de les declaracions de La Sexta. Bé, aquí tenim un entrenar al qual els periodistes veneren, ja sigui per que els dona de menjar (si guanya el Barça es venen més diaris, oi?) o per la seva fal·lera culé, però que pren decisions que podrien arribar a ser polèmiques, però que queden en un segon o tercer o quart pla informatiu. Definitivament, per aquest mitjans no és notícia.

Anem enllestint, que cal prepara la maleta. Un últim apunt: potser fins i tot m'hauria de replantejar el títol de l'article, oi? No deu sonar gaire bé mencionar "blanc" i "Guardiola"... a més d'una persona li deu sortir urticària. Bé, bon estiu a tothom, tant als que esteu al cel acompanyats pels àngels de la cobertura informativa, com també els que esteu condemnats per les rotatives de darrera generació i romandreu als inferns! Molt bon estiu!

"SÓLO SABEN CORRER"

Després d'haver apaivagat els efectes de la victòria de la selecció espanyola de futbol em venia molt de gust reprendre el meu bloc amb algun comentari per tancar l'assumpte Copa del Món 2010. Vaig parlar de l'affair de la selecció francesa, i he anat seguint els partits de la selecció espanyola. Però malgrat haver de reconèixer la bona feina de Del Bosque i els jugadors, el que em captiva a hores d'ara és una altra cosa: el bocamoll de Maradona.

Maradona, l'astre argentí del futbol, va ser gravat per una càmera mentre que recitava algunes frases al seu ajudant en la prèvia de l'Argentina - Alemanya. Ell li deia, tot confiat: "Sólo saben correr", i de seguida afegia alguna altre comentari, com que no sabien que era allò del futbol, que els argentins si que en sabien.

La veritat és que Alemanya els va donar una lliçó a l'Argentina de Maradona. Fins i tot em va cridar l'atenció un episodi del final del partit. El seleccionador alemany esperant una bona estona per saludar el seleccionador argentí, mentre Maradona es fonia en una abraçada interminable amb la seva filla. Joachim Löw, un veritable senyor, va suportar estoicament l'espera mentre Maradona es desenganxava de la seva filla.

I això em va fer pensar en un episodi de fa més d'un any i mig van protagonitzar Sito Alonso i el venerat Tanjevic. Alonso enfila el camí dels vestidors després de perdre inesperadament i incomprensible contra Fenerbaçe a l'Olímpic, i quan Tanjevic l'assalta just abans d'arribar al túnel de vestidors, esclata una agria conversa que gairebé arriba a les mans. Alonso va declarar a la roda de premsa, per la seva descàrrega, que va esperar "sieto u ocho segundos" a saludar Tanjevic, que celebrava la victòria aconseguida in extremis. Comparo com d'irrisoris són aquest segons que Alonso diu va esperar per saludar Tanjevic, i la bona estona que es va prendre Joachim Löw.

Fet aquest incís sobre el paral·lelisme (i les diferències notòries) entre Sito Alonso i Joachim Löw, tornem a Maradona. estic escrivint un text que gira al voltant d'alguns tòpics de l'entrenament, i que tindria com a públic tant aficionats com periodistes, així com també entrenadors. La idea seria posar algunes nocions de l'entrenament de manera clara, esvaint els tòpics i oferint una visió clara de com es pot organitzar la comunicació entre entrenador i esportistes.

Però per poder-ho fer cal tenir una formació sòlida. Com s'ha pogut comprovar amb Maradona, haver estat un excel·lent jugador no serveix de gaire cosa. Farcit de credulitat i egocentrisme, només un ignorant de l'entrenament s'atreviria a dir que "els alemanys només saben córrer". Que lamentable ser enxampat fent un comentari d'aquesta índole! No és que en el cas de Maradona tiri per terra una reputació immaculada, doncs ja és l'enèsima ocasió que l'enganxen en calçotets.

De fet això em connecta amb una de les darreres frases que han dit una alumna del CIATE que he fet de professor durant els darrers quinze dies. Aquesta noia, en ser interpel·lada pels seus companys mentre prenien el rol de jugadors i ella s’entrenava/s’estrenava en el rol d’entrenadora, ha acabat dient: “Què difícil que és això!” Amb l’ajut dels seus companys, que li estaven posant pegues mentre plantejava les activitats durant una breu sessió de 25 minuts, s’ha confrontat de manera pràctica amb els boicotejadors que es trobarà arreu. Nens que li diguin que s’avorreixen, que no entenen què els està explicant, que no respectin les normes o que li discuteixen què s’ha de fer... Tot plegat una experiència ben propera a tots els entrenadors, però que cal viure-la en un entorn de formació prou ben condicionat per poder trobar les respostes adients, mitjançant moltes vegades el role-playing.

I tot això em referma en la idea que els entrenadors necessiten un bagatge important, molt més del que de vegades tenen. Cal que tinguin una visió ample, i recórrer diferents camps de treball, com la dinàmica grupal, la formació, l'estratègia, etc. Com va dir el Dr. José Letamendi: "El médico que solo sabe de Medicina, ni Medicina sabe...". Convé que s'ho apliquin els entrenadors de pa sucat amb oli que ronden per moltes banquetes, sense saber res més que de futbol, i per tant sense saber ni de futbol.

DE LA VISUAL/PHYSICAL CONFERENCE A SHEFFIELD I LA PLANIFICACIÓ DEL FUTUR PROPER

He estat els darrers tres dies a Sheffield, Anglaterra, participant en un congrés sobre els discursos visuals de l'esport. He passat una bona estona, he desengreixat el meu anglès i també he pogut presentar un paper (una comunicació), com li diuen allà, sobre simulació a l'esport, posant exemples sobretot del futbol i el bàsquet.

Crec que a més a més vaig causar una molt bona impressió entre els participants. Era l'únic que no era membre de l'acadèmia, i per tat he volgut donar un punt de vista molt pràctica i aplicat, sobretot combinant els meus rols d'entrenador, àrbitre i escriptor. De fet, la bona acollida del meu paper m'arriba en un moment especialment dolç a nivell professional. Per tant, mostra una tendència dels darrers anys.

Acabo de publicar Buen deportista, mejor persona i encaro els propers mesos amb energia i molta il·lusió. Tinc ganes de treballar, i algunes perspectives tenen molt de sentit. Per exemple, la formació d'entrenador i àrbitres sobretot des d'una perspectiva de la dinàmica grupal. Però hi ha altres qüestions, com ara que en un marge no massa ampli -posem que un any- publicaré el meu quart llibre, si es que abans no s'avança algun altre projecte que està pendent de concretar-se. La gent de Paidotribo, tanmateix, ja fa algunes setmanes que tenen Manual de minibasket i espero que el llibre segueixi a bon ritme el procés d'edició, com en el meu inaugural El entrenador y el equipo (2008). Serà la primera vegada que repeteixo editorial.

Compartir aquest dies amb un grapat de professors universitaris que els agrada l'esport m'ha fet veure alguns temes interessants, encara que també el seu esbiaix teòric, del que difícilment es poden desprendre. Jo mateix m'he pres amb molta il·lusió aquesta intervenció i m'he plantejat el projecte que pot significar recollir els treballs que he presentat a diferents congressos en un llibre. Bé, però per fer un recull d'aquesta mena encara em falten més congressos.

El juliol desitjo que sigui un mes crucial per fixar alguns projectes futurs que poder engegar a partir del setembre. Tinc diverses entrevistes fixades i un afany molt marcat de poder fer quelcom de pràctic per promoure una cultura esportiva més sana arreu. Un pas evident han estat els meus llibres, sobretot el darrer, i com no podria ser d'una altra manera, també els cursos de formació per a tècnics esportius, així com les activitats de formació amb mares i pares, i també amb els àrbitres. Però ara ho vull combinar amb altres projectes nous, de moment només planificats molt sintèticament, que tant debò es puguin concretar durant les properes setmanes.

Ànims i que passeu la calor de la millora manera possible!