Estic il·lusionat amb la publicació del meu tercer llibre, que porta per títol Buen deportista, mejor persona (Proteus, 2010). Durant aquest mes de juny farem la presentació... però no vull avançar esdeveniments, ja us tindré informats. Del que us vull parlar és la gènesi del títol. Com haureu copsat, el títol del post és lleugerament diferent al títol que porta el llibre. Podríem dir que aquesta ha estat la distància entre el criteri editorial i la meva proposta original. Una distància, com podreu entendre, ben assumible.
Però què indica aquest canvi? Bé, crec que bàsicament podríem dir que el tipus lògic dels esportistes inclou als jugadores, però que de fet no a tots els esportistes podem nomenar-los jugadors. Els jugadors són, bàsicament, d'esports d'equip, encara que també en alguns esports individuals, com en el tennis. Per tant, un ajustament molt encertat.
Havent desvetllat aquesta interioritat del procés d'edició, vull dir-vos com se'm va ocórrer proposar aquest lema com a títol del meu tercer llibre. El cert és que en la meva experiència com entrenador de bàsquet he sentit algunes vegades aquesta expressió, sobretot en converses entre entrenadors. Aquest "bon jugador, millor persona", però, amaga diferents interpretacions:
- ÉS BO TÈCNICAMENT, TOT I QUE EXCEL·LEIX EN LA QUALITAT HUMANA. Ens pot donar a entendre que els aspectes personals, la qualitat humana, superen el que pot arribar a ser com esportista, és a dir, a nivell tècnic. Crec haver llegit aquests dies, en alguna entrevista entorn a David Barrufet i la seva retirada, que en el seu cas la persona està pel damunt del professional, referint-se a la dimensió personal d'una persona que ha assolit més de 70 títols. És realment tant superlatiu a nivell humà que podem assignar-li a Barrufet? No seran coses que també es diuen, sobretot, de cara a la galeria?
- DIEM QUE ÉS BONA PERSONA PER TAPAR LA MEDIOCRITAT DEL SEU JOC. De vegades també he tingut la sensació que alguns entrenadors han fet broma de la mediocritat tècnica d'algun jugador, i han fet servir aquesta expressió per tractar de treure-li alguna virtut al jugador en qüestió. És escaient dir que un jugador "és bona persona" per així tapar les carències en el seu joc? No es tracta d'una manera de maquillar si és bo o no jugant al seu esport?
Acabo fent una breu referència a Thierry Omeyer, el porter del Kiel que ens va donar la tarda el diumenge passat. Si algú no va veure la final de la Champions d'handbol entre Barça i Kiel, dir que el porter francès va tenir una actuació realment provocadora. Fins a tres i quatre cops es va encarar amb Juanín i Víctor Tomás després de fer algunes aturades de mèrit. Algú dirà: no demostra ser una bona persona si actua d'aquesta manera. Jo seré cautelós, i us diré que llegiu el meu llibre per treure'n l'entrellat.
Omeyer va donar-li la volta a la final, i al cap i a la fi cap dels col·legiats el van amonestar per la seva actitud desafiant. En bàsquet, jo us hi dic, li haguéssin xiulat falta tècnica ben fàcil. Però si diguéssim que Omeyer és mala persona, també ho hauríem de dir, potser, de Mourinho, que també en sap un munt de provocar. A partir d'allà, on posem la línia del bon esportista vs. mal esportista, i de la bona persona vs. la mala persona? I podem diferenciar al jugador de la persona? Són compartiments estancs? Grans preguntes per anar contestant de mica en mica.
dimarts, de juny 01, 2010
divendres, de maig 21, 2010
“COMENÇAR L’EDUCACIÓ PER LA DANSA VOLDRIA DIR QUE LA PARAULA NO LA TÉ EL MESTRE”
Dimecres al vespre vaig anar a la presentació del llibre d'Eulàlia Bosch titulat Un lloc anomenat escola (Graó). No coneixia pràcticament l'autora, no l'havia vist mai, encara que si que m'havia encisat força la lectura del seu anterior llibre, Educació i vida quotidiana: històries breus de llarga durada, que va publicar-lo al 2003.
La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.
La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:
1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.
2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.
Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.
Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.
La meva desconeixença inicial es va anar esvaint, vaig sentir que encara que molt relacionada amb el món de les arts plàstiques, jo a l'auditori i ella al faristol electrònic compartíem el interès per educar. De fet, ho vaig notar en diferents moments, a través d'algunes bromes subtils que ella va fer, de les seves reflexions, de les imatges amb que il·lustrava el seu discurs.
La frase que més em va captivar d'Eulàlia Bosch va ser precisament la que he escollit per encapçalar aquest post, i que ara vull tornar a reproduir: “començar l’educació per la dansa voldria dir que la paraula no la té el mestre”. Quins són els missatges que em fan ressonar en la meva ànima d'entrenador i llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport un frase com aquesta? El que em ressona és el següent:
1) Començar l'educació per la dansa... També podria ser començar per la psicomotricitat, per l'esport, o fins i tot pel psicodrama. Al cap i a la fi, atenir-nos al que el cos ens diu i els que els cossos es diuen els uns els altres, de vegades sense que participi la ment conscient ni el llenguatge.
2) ...voldria dir que la paraula no la té el mestre. És fantàstic que la paraula no sigui exclusiva del mestre. Així és com podem formular propostes autogestives, com podem donar-los la paraula als infants i als joves per que s'expressin. En el cas que proposa Bosch, ni l'alumne ni el mestre tenen la paraula, doncs comencen amb el seus cossos. I Bosch ens adverteix que els infants estan més a la vora del que són corporalment, tot lligant-ho -al meu entendre- a la Teoria de l'Espontaneïtat de Moreno.
Per tant, l'acte d'educar en pot fundar en donar el torn -bé sigui de paraula o del gest- a l'alumne, per així pugui expressar-se, pugui començar a conèixer el món i fer-nos-ho veure als adults. Doncs al cap i a la fi els adults hem de cedir-los un espai als infants per que juguin, es comuniquin, dansin una mica els uns amb els altres. En això consisteix la meravellosa feina d'educar, tot i que encara avui no entenguem prou bé com d'important és preservar aquesta dimensió del refugi adult creat per afavorir les interaccions educatives.
Per tant, Eulàlia Bosch ens regala una gran i important orientació didàctica, que jo espero que ella segueixi esbrinant en les seves investigacions, tal i com va donar a entendre en la petita conferència que va acompanyar la presentació del seu llibre. Jo, per la meva banda, no desisteixo en fer el cos més present en l'educació.
dimecres, de maig 19, 2010
EL TERCER, A PUNT D'ARRIBAR
El proper mes de juny presentaré el meu tercer llibre, que duu per títol Buen deportista, mejor persona. Ética y deporte. L'està acabant d'editar l'editorial Proteus, un segell especialitzat en els importants assumptes de la filosofia i l'ètica, i que han obert de bat a bat el seu catàleg per parlar de la filosofia que acompanya el fet esportiu.
L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.
Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.
Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!
L'encàrrec, ras i curt, era fer un llibre elogiant l'esport i explicant, de la manera més planera possibles, quins són els seus valors i virtuts. Tanmateix el públic al que s'adreça no són els que ja estan convençuts de les seves grans possibilitats, sinó més aviat els que encara no les coneixen. Un dels precs que em va fer l'editor fa ara uns mesos va ser que aquest projecte esdevingués un llibre accessible, planer, i que tingués en el punt de mira els pares i mares preocupats per l'educació dels seus fills.
Crec que he complert amb escreix amb el que em demanava el senyor Miquel Osset, director de l'editorial Proteus. Ara queda veure quina rebuda té un llibre que, per més informació, és previst que aparegui també en català, tot i que serà més endavant. Un llibre del que estic orgullós ja que, al meu entendre, defuig dels clixés i presenta el fenomen esportiu sense enyors absurds, com ara dir que tot temps anterior fou millor. Estem en un moment genial per veure-li totes les potencialitats i atributs a l'esport.
Pel que fa a la rebuda que espero que tingui... crec que tindrà molt bona acollida. El meu anterior llibre ja tenia un públic bàsicament de pares i mares, així com educadors, i no pas només tècnics esportius. En aquest cas també haig de dir que espero que, compartint en certa manera el públic potencial, vagi tant bé o millor que el segon llibre, el 100 suggeriments per educar dins de la família. Estic molt content que durant els darrers tres mesos de 2009 se'n van vendre gairebé sis cents, una xifra molt i molt considerable. Però ara li ha arribat el torn al tercer: llarga vida a Buen deportista, mejor persona!
dimarts, de maig 11, 2010
FOOTBALL CRACKS
La cadena Cuatro està emetent, des de fa uns quinze dies, un concurs amb el format OT però que no compta ni amb aspirants a cantants, ni artistes, sinó amb futbolistes. Això implica, però, entrar en la lògica de les nominacions, d'escollir favorits (del jurat, dels companys, del públic) i d'entreveure com es gestiona la formació dels esportistes, o com a mínim veure com es fa en un mitjà de comunicació.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
Un concurs d'aquest tipus crec que és útil. Serveix per analitzar, si tenim prou esperit crític, alguns dels clixés que circulen per tot el món de l'esport, des de l'esport al carrer fins als grans estadis. No em sembla que el rol dels professors al programa sigui el més oportú, que la relació amb el preparador físic ("el Profe") sigui la més adulta i saludable, que segui oportú que el responsable de material entri al vestidor a esbroncar-los, com nens petits, per que el material no està prou ben endreçat. Malgrat tot, cadascuna d'aquestes situacions porta a escenaris que són molt coneguts per esportistes i entrenadors.
No m'interessa seguir un concurs d'aquest tipus minut a minut, però de tant en tant veig deu o quinze minuts i miro de prendre nota del que els passa a aquests joves amb afany de triomf. Comentaré concretament dos assumptes que m'han cridat l'atenció: el primer en relació als criteris per seleccionar el "jugador cinc estrelles" entre tots els candidats de l'acadèmia i el segon, com es va resoldre un incident i què dona a entendre el que es va fer.
Com es mesuren els valors del "jugador cinc estrelles"?
Cada setmana es nomena un jugador que guanya la immunitat, i que no pot ser nominat, gràcies als mèrits aconseguits durant la setmana anterior. Em sembla molt curiosa la tria dels valors que han fet per enunciar que prenen les decisions sobre el favorit, el jugador que està salvat, cada setmana. Sembla ser que consideren els següents aspectes: carisma, autenticitat, elegància, qualitat i un cinquè.
Anem a pams. El carisma es pot mesurar de diferents maneres. Una opció es fer un test sociomètric, o simplement anomenar, de volada, qui té més carisma. No obstant, a gairebé tots se'ns pot acudir relacionar-ho amb el lideratge, per exemple. Ara bé: com mesurem l'autenticitat? I l'elegància? Em sembla que aquestes dues són molt difícils de definir. Elegància en el vestir, es refereix? En el joc? Com puc fer-me a la idea d'algú que és "elegant" al camp?
Em dona la sensació de que, feta la tria, els valors escollits són força difícils de concretar i reconèixer. Per acabar-ho d'adobar, això de "qualitat" ho associo amb una visió de l'aficionat, no del tècnic. Convindria dir: qualitat en què? Tot plegat, es diuen cinc valors per acabar dient ben poc.
Com es resolen els incidents
En un moment que els jugadors estaven al vestidor, Fleitas va fer una pilotada a un fluorescent, que es va trencar. La direcció de l'Acadèmia va decidir que tindria un càstig: fer de cambrer personal de tot l'equip. Que té a veure fer de cambrer amb haver trencat el fluorescent? Com en el cas de tenir el material desordenat, es tracta de "culpabilitzar" als jugadors i, per tant, de poar-los en un rol infantil que difícilment els permetrà relacionar-se amb la formació.
I és clar que poden aprendre, però es dona el cas que podrien aprendre molt més plantejant la relació pedagògica des d'un altre punt de vista més adult. Tractar a aquests joves com nens porta a que es refermin en les seves actituds de queixa, de falta d'interès o qualsevol altra circumstància que estigui lligada amb una personalitat infantil. Adopten una actitud de submissió davant el jurat i els professors, als que veneren, i enlloc de dedicar-se a fer-se el seu propi model d'esportista, acaben mirant el mirall dels professionals.
He deixat pel final una frase de l'entrenador d'aquest equip, l'abans porter "Mono" Burgos. Crec que en una de les seves intervencions "pedagògiques" li va dir a un dels porters alguna cosa així com comença a comportar-te com un home, o alguna cosa així. Fantàstic. Si algú, sobretot si és el teu entrenador, et diu això... acaba de refregar-te per la cara que actues com un "nenaza", amb totes les consideracions sobre gènere que puguem fer. I és clar, això forma part de la formació que reben... quin llegat pel aquest esportistes.
dijous, d’abril 22, 2010
AVANTMATX DE LA DIADA DE SANT JORDI 2010
Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.
Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.
Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?
Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.
Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.
També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.
Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.
Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.
Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?
Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.
Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.
També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.
Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.
dimecres, d’abril 21, 2010
SETMANA D'ENTRENAMENTS REGAL BARÇA
Fa un parell de dies que assisteixo als entrenaments del Regal Barça. Ho vaig demanar fa uns mesos a l'ACEB i vaig obtenir-hi plaça. En el record tinc l'experiència la temporada passada a Manresa, on vaig anar a veure el treball de Jaume Ponsarnau i els seus ajudants, va ser la meva primera experiència dins del programa "Setmana d'Entrenaments". Aleshores recordo que la vivència va ser excel·lent, però la dimensió de club és del tot diferent en un club i en l'altre.
Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.
El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.
És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.
Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.
Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.
El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.
És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.
Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.
dilluns, d’abril 19, 2010
ARRIBAR I MOLDRE
Aquesta expressió ben catalana encaixa perfectament amb la meva breu estada a l'UER Pineda. Vaig estar-m'hi una mica més de dos mesos, des de les acaballes de gener fins a finals de març. Puc dir orgullós que amb mi l'equip va fer un balanç de 3 victòries i 6 derrotes, millorant força el registre anterior. Fins aleshores portaven un 1-15.
Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.
Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.
Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.
Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.
Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.
Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.
Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.
Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.
dimecres, d’abril 14, 2010
XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"
He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".
Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.
Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.
M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.
També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.
Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.
Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.
M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.
També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
