Aquest Sant Jordi 2010 té una ferum força esportiva. Posaré alguns exemples: fa pocs dies es va presentar el llibre de Gerard Piqué, amb edicions 62. En Joan Laporta, que ha publicat amb Angle Editorial, parla del seu futur i el vincula al futur del país encara que, de manera emotiva, també ho enllaça amb el futur dels seus fills. L'Àlex Crivillé ens parla de les seves experiències dalt d'una moto, i publica amb Plataforma. Fins i tot el llibre del Jordi Robirosa, periodista esportiu amb el qual no combrego, va camí de tenir una rebuda acollidora dels lectors basquetmaniàtics després de portar alguns mesos a les llibreries.
Una petita divagació: nomeno aquests llibres de temàtica esportiva i em planyo que el meu tercer llibre no hagi arribat encara. Mentre no ho faci, us emplaço a llegir el meu El entrenador y el equipo o bé el més recent 100 suggeriments per educar dins de la família.
Després d'aquest tall promocional, tornem al punt on ho havia deixat. Tot plegat a dia d'avui ens trobem que, dins del mercat editorial català i espanyol, cada cop hi ha més espai per a llibres de temàtica esportiva. I crec que és una gran notícia. Si als EUA venen una pila de llibres entrenadors, directius, esportistes... com en un país tant esportiu com el nostre no passa el mateix?
Larry Bird i Magic Johnson, la parella d'arxienemics a les pistes i amics a fora, van publicar fa uns mesos unes memòries a quatre mans. Bé, de fet a sis mans, ja que també col·labora un periodista. O una recent biográfia del "Doctor J". I segur que si ens parem a pensar trobarem, entre les novetats, la biografia d’un dirigent o esportista. Ara es prepararà a corre-cuita, de ben segur, la de Joan Antoni Samaranch.
Segona divagació: És possible que Severiano Ballesteros no tingui encara una biografia d'esportista de renom? Jo crec que si no l'han escrit encara, no trigarà gens en engegar un projecte d'aquest estil. Ara no només és mediàtic per ser esportista d'elit, sinó per haver superat una malaltia greu.
També hi ha el llibre tipus "autoajuda per empresaris", on un entrenador d'èxit sentencia com s'ha de dirigir una empresa a semblança dels equips que ell o ella entrena. Tot això ens arribarà, dons si una cosa té la globalització, és que les modes que fa vint o trenta anys que ja existeixen a EUA ens acabaran enxampant. Me n'alegro de que el mercat editorial es permeabilitzi a aquestes possibilitats, i obri un espai a les lectures de temàtica esportiva, ja sigui biografia, assaig, ficció, etc.
Estic convençut que si fem l'operació d'agermanar una història esportiva i un text en format llibre, donarà segur bon resultat. Doncs a mi em dona com resultat això: esport+llibre=cultura. Probablement, també, el sumatori sigui èxit de vendes. Aquesta Diada de Sant Jordi 2010 podem dir, alt i clar, que l'esport és cultura. Ara només falta que siguem capaços durant tot l'any de conrear més cultura, més seny i més educació en el món de l'esport.
dijous, d’abril 22, 2010
dimecres, d’abril 21, 2010
SETMANA D'ENTRENAMENTS REGAL BARÇA
Fa un parell de dies que assisteixo als entrenaments del Regal Barça. Ho vaig demanar fa uns mesos a l'ACEB i vaig obtenir-hi plaça. En el record tinc l'experiència la temporada passada a Manresa, on vaig anar a veure el treball de Jaume Ponsarnau i els seus ajudants, va ser la meva primera experiència dins del programa "Setmana d'Entrenaments". Aleshores recordo que la vivència va ser excel·lent, però la dimensió de club és del tot diferent en un club i en l'altre.
Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.
El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.
És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.
Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.
Fruit del molt bon moment de joc del Regal Barça, un moment que s'allarga ja gairebé dues campanyes, va sorgir el meu interès per veure el treball del primer equip de bàsquet del Barça. A més a més, tenia curiositat de veure com entrenava Navarro, per veure si s'esmerçava més o menys, i de veure també de prop els moviments de peus de Lorbek. Tot plegat a mi com entrenador em fa il·lusió entrar a la cuina d'un equip de primera línia i poder parlar amb el seu staff sobre el treball que fan.
El cert és que, com tota experiència d'immersió en el dia a dia dels entrenaments, aquesta està essent una experiència intensiva. Fruit de no tenir doble partit aquesta setmana, els assistents estem veient com es prepara en part el partit de la Final Four contra CSKA, a banda de preparar-se l'enfrontament amb el rival més imminent, l'Unicaja de Màlaga.
És aviat per fer-me una idea de com es treballa al Barça, amb només un parell de dies, però si una cosa puc dir es que es treballa des de l'exigència màxima. Staff, jugadors i altres tècnics i auxiliars diversos miren de cuidar al màxim els detalls. De vegades això ens sembla que només hauria de ser amb els equips professionals, com ara el Barça, quan d'altra banda jo crec que ho hauria de ser amb qualsevol altre grup humà. Tot grup de treball o de formació es mereix les millors condicions per poder treballar bé.
Estic content d'haver demanat veure els entrenament del Barça que dirigeix Xavi Pascual. Avui ell ens ha atès uns minuts al final de la sessió, ens ha explicat què havien treballat a l'entrenament i per què. També ha contestat algunes preguntes que li hem fet. Espero que en propers dies puguem parlar una estona més amb ell.
dilluns, d’abril 19, 2010
ARRIBAR I MOLDRE
Aquesta expressió ben catalana encaixa perfectament amb la meva breu estada a l'UER Pineda. Vaig estar-m'hi una mica més de dos mesos, des de les acaballes de gener fins a finals de març. Puc dir orgullós que amb mi l'equip va fer un balanç de 3 victòries i 6 derrotes, millorant força el registre anterior. Fins aleshores portaven un 1-15.
Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.
Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.
Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.
Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.
Vaig ser contractat per donar un tomb a la situació de l'equip. De seguida es van veure senyals d'esperança: tres victòries en els primers cinc partits que vaig dirigir així ho demostren, amb una alta consistència en el joc quan jugàvem a casa. Blanes, Ripollet i Salt van caure al Pavelló del carrer Barcelona. El treball dels jugadors i la presència de públic va ajudar molt per tirar endavant aquests partits.
Però arribar i moldre és quelcom, penso ara, d'excepcional. El treball necessita de que es pugui fer xup-xup amb l'equip, com un bon brou. I és evident que nou partits no donen per gaire canvis, sobretot si es procedeix d'una dinàmica molt negativa com era el cas. Els canvis es van veure, es van deixar notar, i la millora s'anava fent evident. També és cert que tal com estàvem treballant, haguéssim guanyat més partits.
Malgrat tot això, demà dimarts farà quinze dies vaig rebre una trucada del President per informar-me que deixaven de comptar amb mi a falta de 5 partits. La primera reacció va ser de sorpresa, de no entendre res de res. La segona reacció va ser encaixar la decisió, tot i la sorpresa immensa que em va suposar, i pensar en què els volia dir als jugadors. Ells es mereixien un comiat com cal, així com també el meu entrenador ajudant també es mereixia un comiat curós, en el seu cas una coca-cola i algunes paraules prèvies a parlar amb els jugadors.
Els entrenadors no tenim res de segur. Arribar i moldre és quelcom d'excepcional, per que la lògic adiu que necessites temps per treballar amb els teus jugadors. Temps i un espai en que els jugadors es sentin còmodes, on es sentin cuidats. Un equip necessita tenir la sensació de que la institució cuida els seus membres, que tracta de que es sentin còmodes en tot moment i que puguin tirar endavant plegats. Donar temps als jugadors per treballar bé junts, amb la mirada atenta de l'entrenador, és un d'aquests aspectes que cal tenir en compte quan planifiques tenir cura dels equips d'un club.
dimecres, d’abril 14, 2010
XAVIER BOSCH: "QUAN SÓC MÉS FELIÇ ÉS QUAN PUC ESTAR SOL, ESCRIVINT AL MEU ORDINADOR"
He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".
Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.
Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.
M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.
També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.
Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.
Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.
M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.
També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.
dimarts, de març 30, 2010
MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA
Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
dissabte, de març 06, 2010
EL QUE COMPTA ÉS GUANYAR (RECONEIXENT ELS RITMES DELS JUGADORS)
Si algú diu que "el que compta és guanyar" i parlem d'equips sèniors, ningú crec que arrufi el nas. Canvia el paisatge (i l'expressió facial) si del que parlem és d'equips de formació. És estrany, però sembla que els adults ens obsessionem amb la idea de que guanyar i formar no són compatibles... la qual cosa em sembla una llàstima, doncs menystenir aquesta possibilitat és desaprofitar el potencial de l'esport. Però d'aquesta llàstima no és del que vull parlar avui.
Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.
Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.
Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".
Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.
Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.
Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.
Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.
Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.
Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.
Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".
Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.
Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.
Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.
Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.
dimarts, de febrer 16, 2010
RETORN A LES BANQUETES
M'enyorava de les banquetes. Fa tres setmanes que estic de nou, al peu del canó, entrenant un sènior, i després d'aquesta immersió intensiva em sento una mica estrany. Tinc la sensació que no hagués deixat d'entrenar sèniors durant aquest darrer any i mig. Sembla que no hagi passat pràcticament temps entre el meu darrer equip i el meu actual, per cert, veïns a l'Alt Maresme.
Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.
Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.
Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.
Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).
Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.
Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.
Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.
Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.
Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).
Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.
dilluns, de febrer 01, 2010
SENSACIONS D'ALEGRIA, DOLOR I INDIGNACIÓ EN L'ESPORT
Fa dies que no escrivia (aquí), i la veritat és que ho trobava a faltar. Em sentia estrany de no dedicar-li alguns minuts a prendre'm un kit kat del frenètic ritme del dia a dia i escriure una estona, i compartir-ho amb vosaltres els meus lectors. Avui dilluns, just abans de començar a preparar els entrenaments d'aquesta setmana, he decidit dedicar-me uns minuts i fer una mirada panoràmica al darrer mes.
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
