He assistit a la presentació del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot a l'Espai Betúlia, un cèntric local cultural a Badalona que acull activitat de diferent tipus, com aquesta presentació i també alguna exposició. Un lloc interessant amb una persona interessant que, com diria Chesterton, "interesante por que tenía intereses".
Bosch ha retratat, durant ben bé una hora, la seva crítica corrosiva al món periodístic actual, en mans dels grups mediàtics els interessos dels quals, en ocasions, sotmeten als criteris professionals. L'autor també ha parlat d'altres qüestions, moltes més enllà de la promoció del seu llibre. Ha parlat d'ell, dels seus orígens, però també ha recuperat anècdotes per il·lustrar la seva manera de veure el món. Periodistes que van voler destapar la veritat després de la bomba d'Hiroshima, mirant de traspassar les cortines de fum que alguns mitjans miren d'estendre.
Xavier Bosch (1967), ara cara visible d'un temps ençà del programa Àgora de TV3, ha treballat als diaris, a la ràdio i també a la televisió. I ara està gaudint, com ell mateix diu, d'una experiència sensacional com autor estrella d'aquest proper Sant Jordi. Ha glossat, així mateix, el fabulós estat de salut de la literatura catalana, on els autors més venuts són, així mateix, autors que s'expressen en català com llengua materna.
M'ha connectat amb ell la seva passió per l'esport, així com una analogia àgil i tant ben triada en l'argot tècnic del bàsquet com en la gesticulació per emfatitzar l'efecte. Ell es referia al periodista "traient els colzes dins de la zona per evitar que li prenguin el seu espai". En el cas del jugador de bàsquet, per poder rebre la pilota. En el cas del periodista, el terreny de la lliure expressió i, sobretot, de la crítica social quan calgui.
També m'ha emocionat sentir com deia: "Quan sóc més feliç és quan puc estar sol, escrivint al meu ordinador", i és per això que l'he triat com capçalera d'aquest post. Benaurat premi de la soledat davant d'un teclat, guanyada a pols a través d'altres feines remunerades de manera irregular, però en qualsevol cas sense la felicitat que m'aporta, a mi també i de manera especialment singular, escriure. Aquesta és una sensació màgica i especial que, com autor, comparteixo amb Xavier Bosch.
dimecres, d’abril 14, 2010
dimarts, de març 30, 2010
MALOS TIEMPOS PARA LA ÉPICA
Com la cançó que alertava de malos tiempos para la lírica, emprenc en aquestes dates de parèntesi una reflexió entorn als equips que sovintegen situacions èpiques en el desenvolupament dels partits. Em refereixo a aquells equips, segur que n'heu conegut uns quants, que sorprenen al públic, al rival i també a si mateixos fent una tornada inesperada des dels inferns, quan ja gairebé semblava que el partit estigués perdut.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
Hi ha equips que s'agraden quan estan 10 o 15 punts per sota en el marcador, pràcticament desencisats en aquell encontre, i aconsegueixen donar-li el tomb al final... és clar, amb ajuda d'un rival que en aquells darrers minuts no els planta prou cara. Encara que aquesta situació és altament perillosa i summament arriscada, i suposa un senyal de que l'equip no vol guanyar de bon començament, exposant-se a perdre, al final, de manera de vegades estrepitosa.
Penso que tenir aquest rush, aquesta empenta per girar la truita, és fantàstic... una altra cosa és encomanar-se pràcticament cada cap de setmana a aquestes heroïcitats. És allò de que tant va el càntir a la font que un dia s'acaba trencant, que diu la dita. Doncs si així és el tarannà de l'equip, la seva història particular, els resultats correm el risc que siguin adversos un dia o altre també. Hi ha, sense cap mena de dubte, fórmules més segures per endur-se la victòria que guanyar en el darrer instant o forçar in extremis una pròrroga.
L'èpica en els equips, entesa com aquesta capacitat de renéixer de les pròpies cendres com el Fènix, és fabulosa, espectacular, un goig de veure-la (i de viure-la). Però surt més a compte treballar bé d'inici, a l'estil de les formiguetes, i anar sumant en tot moment. Així tens moltes més probabilitats de guanyar, de fer-ho bé, de quedar-te a gust amb la feina feta.
dissabte, de març 06, 2010
EL QUE COMPTA ÉS GUANYAR (RECONEIXENT ELS RITMES DELS JUGADORS)
Si algú diu que "el que compta és guanyar" i parlem d'equips sèniors, ningú crec que arrufi el nas. Canvia el paisatge (i l'expressió facial) si del que parlem és d'equips de formació. És estrany, però sembla que els adults ens obsessionem amb la idea de que guanyar i formar no són compatibles... la qual cosa em sembla una llàstima, doncs menystenir aquesta possibilitat és desaprofitar el potencial de l'esport. Però d'aquesta llàstima no és del que vull parlar avui.
Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.
Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.
Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".
Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.
Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.
Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.
Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.
Del que si tinc ganes de parlar és de guanyar. Res més que de guanyar. Per què això és el que compta. Poden dir-te que hi ha bon ambient en un equip, que els jugadors es porten molt bé entre ells, que hi ha bones persones a l'equip o qualsevol altra cosa... Et poden dir de tot, i t'ho pots creure, que el que acaba passant és que els jugadors creuen en tu si com entrenador els condueixes a la victòria. I si els esportistes són ambiciosos, voldran guanyar. I tu, com entrenador, pots ajudar-los si saps com dirigir-los, com ordenar el joc, com permetre'ls organitzar-se entre ells.
Recordo un calorós mes de juliol als EUA, fa un grapat d'anys, que vaig passar com entrenador convidat a alguns campus d'estiu. Vaig conversar en un d'aquest, el prestigiós Five-Star, amb un entrenador que es deia Anthony Pujol. Era un entrenador d'institut de Florida (o era de l'acadèmia militar?) d'origen cubà i amb arrels catalanes, com és evident pel seu cognom. Més enllà d'això, estava fet als EUA i tenia una filosofia d'entrenament que em va agradar. Ara em balla el cap, però crec que deia alguna cosa com que a tots, tots els nanos els agrada guanyar.
Buscant en els meus arxius, descobreixo la frase que em venia al cap, amb un aroma a antic però al mateix temps actual, vigent en el meu dia a dia amb l'equip. Ell em va escriure en un e-mail: Remember no matter what you hear about how kids are today, the competitors want guidance as well as discipline because they all want to experience success. El que venia a dir l'entusiasta Coach Pujol era que: "Recorda que no importa el que escoltis sobre com són els nois d'avui en dia, els competidors volen guiatge per què tots ells volen experimentar l'èxit".
Estic content d'haver retrobat aquesta "perla". És ara mateix que m'encaixa perfectament amb el meu equip, que en cinc setmanes ha donat unes mostres magnífiques del que vol dir allò que em comentava el Coach Pujol: "ells volen experimentar l'èxit". Han fet un tomb espectacular, d'una situació molt compromesa i gairebé desesperada han passat a una situació més esperançada.
Guanyar, jugar bé, passar una bona estona... els jugadors passen una bona estona si juguen al límit. Guanyen partits si competeixen als entrenaments i davant dels rivals, i tenen la sensació d'estar fent bé les coses si els resultats arriben. Sense resultats és difícil veure que el que fa té conseqüències. Fent un joc de paraules, mentre no arriben els resultats no poden veure els resultats del que fan. No puc dir que es pugui guanyar sense treballar bé, seriosos, als entrenaments. O sense passar-s'ho, sense estar a gust amb els companys i comunicant de manera franca els uns amb els altres. Cal un pack íntegre: entrenar fort, passar-ho bé, estar concentrats, guanyar partits.
Aterrar passat l'equador de la temporada està essent una experiència única, irrepetible. Una experiència de com promoure de manera accelerada canvis. Com que els jugadors s'apoderin del seu joc a pista, que es reconeguin en un rol d'èxit, que vegin com el públic els fa costat i vibra amb les seves actuacions èpiques. I malgrat que penso que hi ha un punt d'accelerat en aquest procés, ja que no tens pretemporada... Al mateix temps cal respectar els temps que marquen dels jugadors.
Pots burxar-los una mica, doncs al cap i a la fi aquesta és la meva feina com entrenador... no els puc donar treva, no els puc deixar passar la més mínima. Però cal ser cautelós, mirar si no estàs forçant massa cap a un indret al que no volen dirigir-se els jugadors, doncs al final has de reconèixer quin és el ritme que ells marquen. Si estan convençuts de voler guanyar, si estan en el procés de decidir que volen guanyar... és important observar en quin punt estan els jugadors. I partir d'aquest punt, és a dir, del respecte -fins i tot de que no estiguin encara convençuts de voler guanyar- que els mostres per tot allò que fan... És a partir d'allà que poden veure's a ells mateixos perseguint convençudament la victòria.
dimarts, de febrer 16, 2010
RETORN A LES BANQUETES
M'enyorava de les banquetes. Fa tres setmanes que estic de nou, al peu del canó, entrenant un sènior, i després d'aquesta immersió intensiva em sento una mica estrany. Tinc la sensació que no hagués deixat d'entrenar sèniors durant aquest darrer any i mig. Sembla que no hagi passat pràcticament temps entre el meu darrer equip i el meu actual, per cert, veïns a l'Alt Maresme.
Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.
Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.
Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.
Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).
Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.
Haig de dir que aquesta és la meva primera experiència fent-me càrrec d'un equip començada la temporada. Bé, de fet, començada i ja més enllà del seu equador. Quan entres en un equip per disputar de la jornada 17 en endavant, el cert és que hi ha moltes coses que ja tenen una rutina i un funcionament establert. Però també hi ha moltes d'aquestes coses que es poden canviar, malgrat estiguin inscrites en la història de l'equip.
Precisament canviar la història de l'equip és el que et demanes quan entres a mitja temporada amb un equip. Bé, almenys és allò que jo em demano quan arribo a aquest equip que s'ha afartat de perdre partits. S'ha de donar un tomb a la situació, buscant aquelles estratègies que ajudin a redreçar el camí de l'equip i a treure el millor dels jugadors.
Em dona la sensació de que ja porto temps amb ells, i tot just fa tres setmanes que entrenem junts. Redreçar el camí és alguna cosa que només es pot constatar si l'equip aconsegueix fer una cosa: repetir diverses vegades partits amb marcadors favorables. Guanyar un cop no és suficient, dos comença a indicar canvis... Però el que realment marca la diferència és aconseguir que l'equip jugui seriós, dur, amb encert i que s'encadenin victòries.
Encadenar victòries fa veure un horitzó diferent que el que has viscut abans. Si portes partits perdent, amb guanyar-ne un no n'hi ha prou, els canvis es demostren en les repeticions. Aconseguir una victòria, després una altra, aconseguir-ne tres o fins i tot que siguin partits consecutius... Tot això marca si el treball que estàs fent està donant fruits, si està produint canvis suficientment notables (i estables) com per tal de que el joc millori, els jugadors gaudeixin i els resultats, com no poden ser d'altra manera, siguin a favor (encara que per distàncies ben curtes).
Estic content de tornar a entrenar, i estic content del temps que no he estat entrenant. Durant aquest any i mig he tingut ple de temps per escriure, per llegir, per fer altres coses. I també he tingut temps per seguir les lligues, per estar al cas dels equips que no rutllaven, per veure els equips punters de les categories autonòmiques de primera línia i estudiar els seus estils de joc, la direcció dels seus entrenadors... Com sempre i més ara en que la gent està informada (encara que de vegades no formada) sobre el que passa al món, estar al dia és un valor per a qualsevol professional que es vulgui fer valer en el seu camp.
dilluns, de febrer 01, 2010
SENSACIONS D'ALEGRIA, DOLOR I INDIGNACIÓ EN L'ESPORT
Fa dies que no escrivia (aquí), i la veritat és que ho trobava a faltar. Em sentia estrany de no dedicar-li alguns minuts a prendre'm un kit kat del frenètic ritme del dia a dia i escriure una estona, i compartir-ho amb vosaltres els meus lectors. Avui dilluns, just abans de començar a preparar els entrenaments d'aquesta setmana, he decidit dedicar-me uns minuts i fer una mirada panoràmica al darrer mes.
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
La meva absència en el bloc respon a motius bàsicament professionals. Fa una mica més d'un mes que estic treballant a la Regidoria d'Esports d'un Ajuntament i estic aclimatant-me, com els alpinistes a l'alçada, al meu nou ambient de treball. Estic content, doncs és la meva primera experiència en la gestió pública. Fins ara la meva experiència com gestor esportiu havia estat vinculada sempre a clubs o escoles, i per això em suposava precisament un repte i em generava també un interès considerable.
Dissabte passat vaig ser convidat a un programa de COM Ràdio titulat Com viure en un galliner? Va ser molt agradable poder compartir l'estudi central de la COM amb la Clara Darder, directora i conductora del programa, el Toni Noguera com a col·laborador fix, i la Mireia Planas com terapeuta familiar i altra convidada. Una experiència ben reconfortant, ja que durant una hora vam estar parlant d'educació, de família i dels meu llibre 100 suggeriments per educar dins de la família (Cossetània). Per cert, per qui ho vulgui podeu escoltar-vos el programa a la pàgina de la COM.
Però aquestes no són les úniques novetats. Avui m'he aixecat amb una sensació reconfortant: després d'una temporada i mitja sense entrenar sèniors, he començat el dia amb la sensació dolça d'haver tornat a dirigir un partit. Des de dimecres entreno un equip de nois a Copa Catalunya i el debut no hauria pogut estar millor: victòria convincent davant del públic local. Tenint en compte que l'equip tenia un balanç 1-15 fins ahir, el cert és que és un començament del més esperançador i il·lusionant.
A això li haig d'afegir una altra notícia: en els propers dies em reuneixo amb l'editor del que serà el meu tercer llibre per ultimar els detalls d'edició i de promoció del mateix. És un llibre que aborda les virtuts i valors -n'he triat un total de 30- que es poden desenvolupar a través de l'esport, adreçat a un públic divers d'educadors, pares i mares, esportistes, dirigents, etc.
Però no tot són flors i violes. Avui llegia en MD com s'està plantejant una sanció de dos anys per la Federació de Futbol de Togo. Recordem que la selecció de Togo, de la qual és membre el conegut davanter Adebayoor, va ser metrallada quan viatjaven amb el seu autocar per un grup de terroristes. Fruit d'aquest atac van morir dos membres de la delegació, i al final la Federació de Futbol de Togo va retirar-se del campionat de la Copa d'Àfrica. Com és possible que es plantegi aquesta possibilitat? Em sembla grotesc que es pugui prendre una mesura esportiva d'aquest tipus després dels fets que van passar. Sentor dolor i indignació en sentir aquesta notícia.
He deixat pel final un darrer motiu del meu silenci durant el mes de gener. Education and Coaching Experiencies complirà amb aquesta entrada el que penso que és el màxim que pot allotjar aquesta pàgina. Són concretament 300 les entrades que he penjat en aquest bloc. Si per motius tècnics no puc escriure'ns més aquí, de seguida tindreu notícies meves de a on seguiré publicant, i si això coincidirà amb canvis en les temàtiques que abordi.
Us agraeixo enormement que em llegiu, i de fet us haig de dir que m'agrada molt saber de les vostres impressions sobre la meva manera de veure les coses. Qui ho vulgui pot enviar-me les seves impressions a keysport@gmail.com. Una salutació afectuosa pels meus lectors!
dimecres, de desembre 30, 2009
CASIMIRO, UN MOTIVADOR SENSE ESTRIDÈNCIES
El 10 de novembre de 2008, després de la visita de l'Estudiantes al Palau Blaugrana, escrivia enfervorit les meves impressions sobre la brillantor estratègica i alhora lingüística de Luis Casimiro. Ho titulava "Casimiro, brillant també en el llenguatge", i després de la victòria davant el Reial Madrid d'Ettore Messina encara ho dic amb més convenciment.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
És un regal poder sentir els temps morts dels entrenadors ACB quan la senyal televisiva és de TVE o de TVC. De veritat que és un somni fet realitat pels amants d'aquest esport. A mi m'agraden els entrenadors que en alguns temps morts, i ateses les circumstàncies, no fan servir la pissarra. I no em vinc a referir a la burla del Sr. Tanjevic quedant-se callat els darrers minuts de temps mort al Palau en la darrera visita del Fenerbaçe-Ulker.
Em refereixo a aquells temps mort les indicacions dels quals no necessiten pissarra. Aíto ho fa sovint. Messina també. I Casimiro dona una preeminència exquisita a la paraula, ja que encara que faci servir la pissarra, el seu missatge és clar, directe, inequívoc.
En l'antesala de l'errada en el tir lliure de Marko Jaric i triple definitiu de Daniel Clark, Casimiro recordava als jugadors que estaven igual que abans de forçar la pròrroga. Crec que les paraules que va fer servir foren "estamos en el mismo sitio que antes". Tota una declaració d'intencions, ja que algú podria pensar que és més crític o desesperat estar -3 en el marcador gairbé al final de la pròrroga que no dels 40 minuts.
És fabulós veure com un equip sense una plantilla massa extensa, amb les lesions d'Iturbe i Gabriel, així com l'espantá d'Ahearn, pugui fer un partit tant sencer, tant sobri, davant un equip punter com el Reial Madrid. Algú podrà dir: "el Reial Madrid també arribava al baixes". I és ben cert. Però en qualsevol prèvia periodística del partit Lavrinovic és més bon jugador que Popovic, Garbajosa que Caner-Medley i Velickovic que Clark.
Trobo fantàstic el plantejament defensiu de Casimiro, amb els perimetrals més tancats d'allò habitual. S'arriscava a que els exteriors guanyessin amb el primer bot al defensor que sortia a puntejar, o que en penetrar i doblar trobessin un home alliberat (Jaric ho va fer en la primera part per dos triples). Per l'envergadura dels seus alers titulars (Jasen i Suárez) es poden permetre el luxe de defensar força tancats als jugadors de perímetre, arribant després a temps.
Però Estudiantes no només treien un profit inmens en defensa d'un perímetre tant alt, sinó que en atac ara postejava un, després l'altre. Jasen es va marcar un parell d'assistències ben maques, així com una jugada al poste amb finta de passada i una acció deliciosa de pivotar per acabar encistellant. I què dir de Suàrez, soberbi amb 11 rebots.
Això és Casimiro en essència. Clar i concís en la instruccions, bon comunicador, motivador sense estridències ni tampoc crits. Encara recordo al Palau com arengava als seus jugadors i els dèia: Nois, ja els tenim allà. Era cert que encara havien de retallar 3 o 4 punts de marge que portava el Barça, però la sensació era de que els jugadors del Barça ja tenien la por al cos. I Casimiro sabia que havia fet el més difícil, posar-se en el punt de gairebé tombar al Barça a l'inexpugnable Palau.
Només els entrenador que són molt intel·ligents -com ara Casimiro- es donen compte d'aquestes coses tant senzilles però difícils d'apreciar. Són detalls que poden canviar el curs d'un partit, ja que descrivint el que hi ha i sense dramatitzar els jugadors aconsegueixen agafar-se amb força a les oportunitats de victòria. Com ara amb el Reial Madrid, on no era més difícil donar-li la volta a un marcador advers (-3) en el temps reglamentari que en la pròrroga.
divendres, de desembre 18, 2009
IVERSON I LA "GARANTIA ABSOLUTA" DE SER TITULAR
"Tiene todavía mucho baloncesto que ofrecer, lo único que hay que hacer con Allen es conocerlo y decirle de frente la verdad de cual es la misión que se le encomienda dentro del equipo", va comentar Larry Brown, ara a Charlotte Bobcats i ex-entrenador d'Iverson a Filadèlfia.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
L'episodi Iverson a Memphis va ser de pati de col·legi. Va ser començar la regular season lesionat els primers partits i en el primer partit que podia tornar a jugar va sortir des de la banqueta. Iverson no va digerir bé aquesta circumstància i de seguida va posar el crit en el cel: no estava disposat a ser reserva a Memphis.
Quan dic que és de pati de col·legi em refereixo al fet de que demostra una actitud molt infantil d'Iverson: "No em dones el que vull (jugar de titular), així que marxo". El cert és que el circ de l'NBA és ben evident. Per un entrenador, el de Memphis, que administra -en aquest cas- els minuts d'acord als mèrits adquirits pels jugadors pel seu treball a la pista i respectant qui surt d'una lesió, tenim una legió que es passa pel forro l'esforç i la vàlua més recent en el joc.
Ja sabem de temps que el que prima a l'NBA és l'espectacle: les esmaixades contundents, triples arran de final de possessió o els taps estratosfèrics. El que prima, així mateix, és un sistema molt infantil, on els jugadors són protagonistes i pels quals l'entrenador és un figura secundària, sense el poder que tenen els entrenadors a Europa. No s'entendria sinó el paper d'homes de palla d'alguns entrenadors quan llegim el que es va dir en la roda de premsa de la tornada d'Iverson a Philadephia.
Eddie Jordan, el seu actual entrenador, li assegurà de bon grat la titularitat abans d'entrenar amb l'equip. Una situació que ni en l'etapa a Detroit ni tampoc a Memphis va ser garantida. De res li va servir el seu currículum en etapes on altres jugadors a l'equip tenien més mèrtis acumulats que el menut base-escorta.
El president dels Sixers, Ed Stafanski, en una línia molt afí a Jordan (potser hauríem de dir que Jordan li segueix els raonaments al seu cap) parlà en termes de "garantia absoluta". Com pot un dirigent i després un entrenador signar un xec en blanc com aquest? Quin missatge li estem transmetent al jugador que s'incorpora i, al mateix, temps, al que porten ja mesos o anys lluitant per aconseguir ser titulars en aquest equip? Amb quins valors d'identifica la franquícia? L'esforç o bé les quotes de popularitat? La coherència o les decisions a corre-cuita?
És trist veure aquest tipus de declaracions per aquells que ens estimem el bàsquet i mirem de construir una entorn esportiu formal, professional, seriós, adult. Iverson fa la pataleta i els Sixers li obren les portes, no per tornar a ser jugador de bàsquet, sinó per arribar i moldre. Arribar i ser titular necessita que un demostri maduresa. I ara que haurà de fer Eddie Jordan quan Iverson no treballi prou en un entrenament o jugui un partit horroròs? Haurà de demanar permís als directius o al propi jugar per deixar-lo a la banqueta d'inici al dia següent?
Recordo el cas de l'arribada de Ronnie Seikaly a Barcelona. Aíto, amb la seva manera d'administrar els minuts de joc, el tingué a pista durant uns 25 minuts per encontre durant el primer tram de temporada. Els canvis, rotacions i relleus eren la tònica aleshores d'Aíto, com ho són ara, i Seikaly no va entendre que podia ser protagonista al FC Barcelona sense haver de jugar 35 o 36 minuts per partit, el que venia jugant a Miami Heat. Hagués pogut ser protagonista i referent per l'equip pel seu talent, però la seva mentalitat infantil no donava per més, com passa en general a l'esport professional als EUA.
Stafanski i Jordan li estan dient a tothom que Iverson és "el puto amo" a Philadephia, el que té la paella pel mànec, molt més que l'entrenador. Té via lliure per jugar de titular: ja farem fora algú que ho estigués fent prou bé per ser titular. Com si es tractés del cabdill d'una banda d'adolescents als carrers de Philadephia, Iverson torna a ser el rei de la franquícia o, com ell mateix s'anomena, "The Answer". Una veritable llàstima que "The Answer" tingui aquest tracte preferencial (és el "nen mimat" de la franquícia, el seu fill pròdig) i que l'entrenador passi de pintar poc a no pintar gens. Però ells s'ho han ben buscat.
dimarts, de desembre 01, 2009
"UNA FUNCIÓN INCLUSO EDUCATIVA"
El clàssic al Camp Nou va deixar diferents estampes que ens acompanyaran durant un cert temps: Puyol fent de kàiser a la defensa i refusant in extremis els xuts de la davantera blanca; Xavi, Messi i Iniesta marejant als jugadors del Reial Madrid fins i tot després de l'expulsió de Busquets; l'arribar i moldre de Ibrahimovic a la segona part.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Però si una imatge ha sobreviscut els resums del mateix dia i, en part, les de l'endemà, ha estat un gest ferm i directe d'Iniesta... cap a Cristiano Ronaldo. El mesurat futbolista manxec no va tenir pèls a la llengua per dir-li a l'astre de la galàxia de Florentino un enèrgic "tú te callas" en mig del partit. A banda del gest i de les seves paraules, li va donar un cop al pit amb el palmell de la ma, com dient: Aqui estic jo.
Andrés Iniesta va comentar l'acció en acabat del partit. Li vam preguntar i ell va dir, ras i curt, que no era CR9 la persona que li podria recriminar anar per terra. Recordem que CR9 li va dir que s'aixequés, que no fes comèdia. Iniesta s'ho va prendre a pit i va esclatar de manera mesurada però ferma, com és ell. És a dir, d'una manera assenyada, madura, responsable. Un altre futbolista potser hagués recorregut als insults o a fer-li una falta uns minuts després, com per deixar anar la ràbia. Iniesta va esperar que acabés el partit i crec que davant els periodistes va dir: "Él no es el más adecuado para decirme que no me tire". És cert. Si no prediques amb l'exemple, malament rai.
A l'endemà Joan Laporta, en un acte del Barça amb Unicef pel Dia Mundial de la Sida, va assenyalar que l'actitud d'Iniesta podria tenir fins i tot "una función incluso educativa". No he pogut sentir totes les declaracions, només aquest fragment entre mig dels comentaris sobre el punter làser i la renovació de Touré, i m'ha cridat l'atenció el riure entre l'audiència de l'acte.
Interpreto el riure com un enfotre-se'n, com una reacció al fil de que Laporta es podria prendre la llicència de buscar-li una vessant educativa. Podríem pensar-ho, l'entorn de l'acte d'UNICEF així ho podria promoure. I encara que se li escapi el riure, considero que estava dient quelcom amb una base, una altra cosa és que ell rigui amb els periodistes.
Així, res més lluny de que realment si que és cert que tenia alguna cosa d'educatiu el que va fer Iniesta enfront de CR9. Educatiu en un sentit clar: la de posar un límit a CR9, dient-li que no l'estigués acusant d'una cosa que no era. Hi havia diferents reaccions possibles, com ja he dit: llençar-se al coll del portuguès (caient així en la provocació), ignorar-lo completament (i per tant deixar-se criticar pel portuguès) o bé, com va ser el cas d'Iniesta, posant un límit.
I ho va fer de manera enèrgica i resolta. Tot ben allunyat de la caricatura d'Iniesta que ens posen al Crackòvia. Iniesta ens va demostrar diumenge que pot ser molt menys parat del que el pinten al programa d'humor dels dilluns. Pot ser una autoritat rementant la pilota i autoritat fent-se respectar davant els rivals. Un gest que el posiciona com un futbolista de talent i de seny, una persona que parla amb el seu joc i que si cal que digui alguna cosa més, ho fa sense tallar-se un pel. Iniesta no parla gaire als partits, però com és evident aquí CR9 va posar en dubte la seva honra, el seu fair-play. I era una acusació que no podia quedar allà sense ser desmentida de manera clara, directa i inmediata.
El comportament d'Iniesta va tenir , per una vegada haig de dir que estic d'acord amb Laporta, una repercussió o funció educativa. I en la mesura que serveix d'exemple de com actuar, de com no arronsar-se i donar la cara sense deixar-te trepitjar, penso que la funció educativa serveix en dos àmbits. Per una banda de límit que va posar Iniesta, que ajuda a seguir construïnt el seu rol de jugador professional. Per una altra banda, també com exemple per als espectadors. És doblement educatiu: amb la seva relació amb CR9 i també amb la gent que es mirava el partit.
Va ser una manera de dir en veu alta: Aquesta és la meva ètica i la meva manera de conduir-me, sense simulacions ni gestos fora de lloc. Només els gestos necessaris quan algú m'acusa del que no sóc o, més concretament, del que jo no faig. Celebro que poguéssim veure un Iniesta que no volia donar el braç a tòrcer en la batalla dialèctica que el podria haver-lo descentrat i empitjorar el seu nivell de presntacions. Els límits ja tenen això, que posen la gent a lloc: Iniesta es va situar en el seu lloc de futbolista de posat seriós, responsable i gens babau. I a CR9 en el va continuar posant en el seu posat xulesc i provocador.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
