Dissabte vaig fer el meu primer partit amb arbitratge doble (per parelles). Vaig tenir un company formidable, actualment arbitra a Copa Catalunya, tot va ser força fàcil i vaig poder estar a gust amb ell. Era un partit de fases, i malgrat el resultat ajustat, algunes protestes del públic i fins i tot una pròrroga, crec que tots dos vam fer una bona feina.
Haig de dir que canvia molt arbitrar tu tot sol a tenir un company. A banda de que has de repartir-te les responsabilitats, has de fer l'esforç d'afinar un criteri comú. La mecànica no és massa difícil. Per fer-vos una idea, jo mateix llegint-me el apartat del manual referent a l'arbitratge per parelles uns dies abans, i parlant una estona abans amb el meu company, en vaig tenir prou per fer una prou bona actuació.
És curiós com influeix fer d'àrbitre amb la teva mirada al joc. Has de saber-te el reglament, no tenir dubtes, i actuar de manera ràpida i convençuda. Crec que aquesta experiència de dos anys fent d'àrbitre m'està ajudant a ampliar el meu coneixement del joc, i a banda també la meva visió del sistema esportiu. Amb sistema esportiu em refereixo a la complexa relació entre Federació, entrenadors, pares, esportistes, àrbitres, etc.
En el tercer partit entre Barça i Unicaja vaig anar al Palau. Com és evident, un aficionat es fixa en els jugadors. Jo, que a banda sóc entrenador i àrbitres, m'havia de multiplicar: és curiós seguir les reaccions dels entrenadores i la particular manera de comunicar-se dels àrbitres, sense perdre de vista el que passa amb els protagonistes del joc. Vaja, una feinada de ca l'ample, però que ajuda a entendre el funcionament global de l'activitat.
No obstant, l'estigma que es posa sobre l'àrbitre no deixa de ser el mateix sempre: el de l'ase dels cops. Ho veus amb un partit de minibàsquet i ho veus amb un d'ACB. Com anècdota afegir que l'altre dia, passejant pel meu poble, un pare del club on havia estat Director Tècnic (i al qual he arbitrat un parell de cops) em va passar pel costat, i de manera simpàtica em va dir: "Adéu, arbitrucho".
Estic feliç d'haver pogut veure el joc també des del rol d'"arbitrucho", ja que enriqueix la meva mirada global del bàsquet. Tota una experiència.
dilluns, de juny 08, 2009
dijous, de maig 21, 2009
"ÉS LEGAL I LEGÍTIM JUGAR COM HO HA FET EL CHELSEA"
Que un acèrrim barcelonista com Josep Maria Puyal, el degà de la ràdio esportiva en català, faci aquesta afirmació durant la eliminatòria Chelsea-Barça em dona esperança de que en el món dels mitjans de comunicació no tot és perdut.
Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.
Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.
Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.
Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.
Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.
Avui mateix em demanava com és possible que locutors i fins i tot analistes (però sobretot locutors) siguin tant obertament d'un equip. Dóna millor resultat que en les retransmissions s'escombri cap a casa, i si cal criticar l'estil de joc del rival (per defensiu i infame) o l'arbitratge (per estar presumptament farcit d'errors) es faci sense cap mena de pels a la llengua? Sembla que en la fórmula televisiva és així.
Dic que tinc un punt d'esperança que Puyal defensi, encara que sigui de passada, que un plantejament defensiu i a la contra pot ser "legal i legítim"... fins al punt que pràcticament estic donant bots d'alegria. Crec que per molt maco de sigui el joc del Barça de futbol, no podem oblidar que l'hegemonia a Europa d'equips dirigits per Mourinho, Benítez o fins i tot Alex Ferguson, que no són ni de bon tros tant ofensius com el Barça de Rijkaard i ara de Guardiola, s'han forjat en altres idees de futbol. Per mi els altres estils no tenen per que ser proscrits, sinó que també els podem gaudir i brindar-nos el delit de la teranyina defensiva, la pressió o com ofeguem el mig cap dels equips rivals, precisament dels que volen tenir la pilota com el Barça.
Encara que és clar, i ningú ho posa en dubte. que és més maco i vistós és jugar a tenir la pilota. Jo, si fos entrenador de futbol, tindria de mirall el sistema de joc del Barça actual. Però això no treu que altres propostes futbolístiques hagin de ser acceptades sense ser esquarterades i menyspreades. Penso que el coherent és acceptar-les també, com no podria ser d'una altra manera. Doncs precisament són opcions que cadascú pot plantejar en funció de la història del club, el planter de jugadors, la filosofia de l'entrenador, etc.
Ja n'hi ha prou de renegar de jugar a la contra, si us plau! Hi ha equips que són uns mestres en aquest joc de tenir la pilota, com també hi ha d'altres (molts equips anglesos) que fan un virtuosisme de la puntada a dalt per que el davanter alt i llargarut la baixi amb el cap o amb el pit. Té un punt de simfonia wagneriana, com les Valkíries (ara m'ho imagino de música de fons). Veig com arriba una segona onada del mig del camp, una allau de reforços davant la soledat del davanter centre anglès (que no del corredor de fons), i aleshores marcar un "golàs" des de fora de l'àrea.
Tots els estils podem dominar-se i portar-los fins a l'extrem de l'obra mestra... només cal entrenar-nos en la sensibilitat per veure-hi, en totes les propostes futbolístiques, el virtuosisme que tenen cadascuna (si estan ben assajades). Per mi resulta fonamental donar a entendre a la gent que cal que tinguem sensibilitat i un tarannà prou obert per degustar tot tipus de mostres i estils futbolístics. Tot i que hi hagi, avui en dia, una legió de dogmàtics que defensin la validesa d'una única proposta futbolística i desacreditin totes les altres versions d'aquest joc.
divendres, de maig 15, 2009
ELS JUGADORS FATXENDES
A tots els equips tenim un jugador més donat a la broma, però que en el seu posat fatxenda té un component també de pallasso, de bufó de la cort. Tots hem tingut aquell jugador o jugadora que s'arrossega mols dies per la pista, sense esma d'esforçar-se com la resta de companys, que li agrada fer comèdia i ser el centre de l'atenció.
Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:
Hi ha tot un seguit de situacions que embolcallen el producte final: jugadors amb talent però que perden l'energia per la boca amb queixes o amb el cos amb gestos i posats innecessaris per jugar al basquetbol. Com actuen i quina posada en escena tenen aquests artistes, aquests veritables comediants de l'equip? Anem a fer una ullada:
- Desvirtuen les competicions o concursos. Estan acostumats a fer trampes, sumar més punts dels que fiquen, o fer la guitza a un company a punt de guanyar molestant el seu tir quan ell o ella no té res a pelar. Els companys sovint s'afarten d'aquesta actitud infantil, però poques vegades li recriminen.
- Fan accions de joc sense ànim de jugar segons el reglament. Agafen de la samarreta un company per evitar un contraatac, o fan doble quan no hi ha una transició ràpida en els entrenaments. estan acostumats a buscar el límit de l'entrenador, a veure si en fixen en que fa de nen entremaliat.
- Crida l'atenció als partits. Va a parar per terra, crida quan rep un cop o una empenta, teatralitza els contactes sense jugar de debò. Com en el conte del llop, quan de veritat hi ha perill i està jugant prenent-s'ho seriosament, la gent no el creu (i amb raó).
- Es queixa als àrbitres, malgrat estigui jugant bé. De tant acostumat a donar la nota, es queixa sistemàticament als àrbitres encara que jugui un bon partit, o bé ja li hagin assenyalat una falta al seu favor. Mai en té prou, i en demana més.
Podríem posar encara més situacions possibles, com ara que es riu dels companys o bé de l'entrenador al vestidor, o fins i tot fa comentaris obscens i fora de lloc a la banqueta. Malgrat vulguem desfer-nos-en, hem de pensar que a tots els grups hi ha algú que ocupa el rol de líder de retrocés o sabotejador. No podem ser tant il·lusos de pensar que ens puguem desfer-nos i deixar de tenir el problema: apareixerà, de ben segur, algú altre que ocupi aquest rol.
dijous, de maig 07, 2009
PERVERSIONS DEL LLENGUATGE I ANAR PER FEINA
En aquest bloc sovint m'entretinc a donar consignes molt específiques sobre algun tema concret. Miro de donar-li una visió detallada i analítica, amb l'al·licient de pensar que estic explorant terres desconegudes i obrint camí per la selva a cops de matxet.
En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.
Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?
Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.
El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.
Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.
Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!
En l'escrit d'avui parlo del Barça (mostrant dues cares ben diferents: la contenció d'Iniesta i l'afany de notorietat del President) i d'altres assumptes, i miro de mostrar com els jocs amb el llenguatge poden ser perversos. Tanmateix miro de reforçar la idea de que els valors o les actituds que defensem, com millor es poden veure és quan anem per feina i ens deixem de romanços. L'epistemologia que fem servir, és a dir, com mirem el món, és una de les clau per entendre allò que ens passa i com ens prenem i interpretem la vida.
Avui és un dia especial pel barcelonisme. Tothom està alegre i entusiasmat. A mi em va sobrar que Laporta es preparés, per la ronda d'entrevistes just acabat el partit a Londres, dues frases amb molt poca gràcia: "la sort de la justícia" i una altra dient quelcom com "al futbol li agrada el futbol". Què vol fer en Laporta amb aquestes expressions? Que li donin el pròxim Planeta?
Em sembla enllaunat i molt previsible dir aquestes dues frases, imagino que assajades davant el mirall o repetides en beu baixa en una visita fugaç al lavabo. Amb pocs minuts de diferència, Laporta les va pronunciar en castellà i català, segons els mitjans que li demanaven opinió. Massa previsible i repetitiu, gens d'improvisar davant les preguntes... un disc rallat.
El llenguatge, quan abuses d'ell, et pot jugar males passades. Avui llegia la fitxa d'una novetat editorial, un llibre del polifacètic i políglota Enrique Rojas. M'ha sobtat molt que presideixi una Fundació amb un nom tant infame com "Alianza para la Depresión". Enlloc de promoure la salut, sembla que aquesta entitat es dediqui més a aviat insistir en les problemàtiques, a furgar en la depressió. I no és estrany, ja que moltes intervencions amb l'etiqueta de terapèutiques col·laboren en cronificar les problemàtiques, més que no pas en buscar com produir canvis i plantejar solucions.
Finalment, i com a contrapunt de les males passades que li juga el llenguatge a un President amb afany de ser aplaudit, així com un lema ben poc clar per una fundació que investiga (se suposa) el tractament de les depressions, un dels exemples més clars del que vol dir anar per feina. Andrés Iniesta, l'heroi d'Stamford Bridge, va "parlar" amb el seu joc, va callar l'afició rival amb un cacau impressionant picant la pilota lleugerament amb l'exterior de la seva dreta de seda.
Moltes vegades es parla de que aquest noi no parla, no expressa, no s'emociona... Però el que va quedar clar dimecres és que l'Iniesta sap parlar com cal que ho faci un futbolista probablement en el Top 5 del món: amb el seu joc. Felicitats Barça i gràcies Iniesta per recordar-nos que més val no omplir-se la boca i anar per feina!
diumenge, de maig 03, 2009
TALENT I PASSIÓ
El cap de setmana de la Final Four, allargat per la festivitat del Treballador, m'ha deixat una mica de temps per pensar en un article pel meu bloc. Mentre repassava i corregia dos dels meus propers projectes com escriptor (un abordant com s'aprèn a guanyar; l'altre en relació als valors de l'esport), m'he recordat de l'única final que he jugat fins ara com entrenador.
Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.
En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.
Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.
Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.
El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.
Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.
Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.
Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.
Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.
Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.
En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.
Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.
Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.
El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.
Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.
Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.
Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.
Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.
divendres, d’abril 24, 2009
EN DEFENSA DE LA DEFENSA
Aquest és un escrit que pretén alertar de possibles perills metodològics a entrenadors refiats en el coneixement establert que circula arreu. És a dir, és un escrit per advertir certes situacions que afecten a la defensa en el bàsquet i que en certa manera tenen en comú que limiten les possibilitats del jugador de desenvolupar-se.
La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.
Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.
Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.
Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:
La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.
Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.
Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.
Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:
- No es defensa amb les mans. Com volem recuperar la pilota sense fer servir les mans? Només si l'altre equip la perd? És una bajanada. Es confon fer servir les mans (per molestar, per pressionar el bot, per tapar línies de passada) amb el fet de fer falta. De vegades fins i tot han de portar les mans a l'esquena, sense poder equilibrar-se en els desplaçaments laterals. Alguna vegada s'arriba fins a l'extrem de l'absurditat quan se li exigeix al jugador defensar amb opció de recuperar la pilota: No li robis la pilota! Em demano: ens podem afartar de recuperar i encistellar? Ens interessa donar-li al jugador jove aquest missatge?
- No canviar en els bloqueigs directes. El cert és que alguns equips fan servir el bloc directe, i alguns entrenador volen defensar negant el canvi. Crec que aquí es confon l'acomodar-se del jugador que no mira de passar els bloqueigs, i escapa el contacte amb el bloquejador, amb l'opció tàctica del canvi, que pot ser tant bona com una altra si es treballa bé.
- Amb minis no hi ha ajudes. No ensenyem les ajudes o no en fan els jugadors? La veritat és que sembla encara llunyà el dia en que els minis tinguin assumit que l'objectiu és, més enllà d'aturar el seu home, un altre. L'objectiu, abans de tot, és que el seu equip recuperi la pilota com abans millor per poder encistellar, i evitar que els encistellin, sigui o no el seu home.
- No saltem al tap! Aquí de nou es confon el tema vital del timing de salt i no caure amb les fintes de tir, amb el fet de no programar el treball del tap. No he vist enlloc que es plantegi una progressió per millorar l'habilitat del tap. Jo crec que hem d'explicar i entrenar com i quan saltar per col·locar el tap o fer canviar el tir.
- Oblit de les defenses agosarades. Què hem fet dels traps o de la defensa per darrera (empaitant) l'home pilota? Crec que la defensa ha de ser agressiva i mirar de recuperar la possessió, i per això no podem tancar-nos a darrera. A curt termini estar tancats acostuma a no servir per evitar tir còmodes i facilita les penetracions. A llarg termini no serveix ni per controlaer el rebot, ja que els jugador baixen el to muscular en defensa, "es reserven".
Aquests cinc punts són un tast de situacions que seria important tenir en compte, ja que pesen com a llosses en el funcionament dels equips, sobretot en iniciació i formació. Es tracta de situacions les quals no rebatem gaire sovint, que donem per bones. Forma part d'un seguit d'idees limitadores que considero cal posar en dubte de manera evident i notòria, i que aquest canvi de mentalitat repercutirà de manera progressiva en el desenvolupament esportiu dels nostres jugadors i jugadores.
dijous, d’abril 23, 2009
ENTRENAR "COMO DIOS MANDA"
Fa pocs dies estava absorbit amb la lectura d'un llibre de pedagogia crítica. Podríem dir que la pedagogia crítica és una branca de la teoria de l'educació a la que no se li cauen pas els anells per enfangar-se amb assumptes pràctics i controvertits, i que podríem dir que és més aviat d'esquerres. Destaquen autors por Paulo Freire, bell hooks (és així, amb minúscules, respon a un pseudònim d'una dona afroamericana), Michael Apple o Henry Giroux.
El llibre és Educar "como Dios manda" (Paidós), i l'autor és en Michael Apple. Prefereixo els matisos del títol en anglès, que és Educating the Right Way. En anglès donaria joc a relacionar "right" amb les dretes (el partit republicà als EUA), que certament també són ben cristians, així que podem arribar a entendre la llicència de la traducció i no es perd massa el fil.
Ahir escoltava un programa radiofònic en que parlen de bàsquet. Un dels locutors i redactors parlava d'habilitats que havien de tenir els entrenadors i assenyalava: “Exigir únicament el possible. És a dir, els fracassos són de tots, però sobretot de l’entrenador. [L’entrenador] ha d’assumir la seva responsabilitat i saber que de vegades és ell el que fa perdre els equips... els partits. No sobrecarregar de responsabilitat als jugadors de forma individual, sempre doncs intentar fer-ho en equip.”
Començo a disparar, no em puc estar:
Atenció als productes que consumiu, companys, hi ha una amenaça que pot aparèixer arreu, que està al tombar la cantonada. Algunes paraules o idees que us han de posar en guàrdia: intel·ligència emocional, coaching, l'entrenador com líder de l'equip, donar confiança (o l'oportunitat) als jugadors.
Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!
El llibre és Educar "como Dios manda" (Paidós), i l'autor és en Michael Apple. Prefereixo els matisos del títol en anglès, que és Educating the Right Way. En anglès donaria joc a relacionar "right" amb les dretes (el partit republicà als EUA), que certament també són ben cristians, així que podem arribar a entendre la llicència de la traducció i no es perd massa el fil.
Ahir escoltava un programa radiofònic en que parlen de bàsquet. Un dels locutors i redactors parlava d'habilitats que havien de tenir els entrenadors i assenyalava: “Exigir únicament el possible. És a dir, els fracassos són de tots, però sobretot de l’entrenador. [L’entrenador] ha d’assumir la seva responsabilitat i saber que de vegades és ell el que fa perdre els equips... els partits. No sobrecarregar de responsabilitat als jugadors de forma individual, sempre doncs intentar fer-ho en equip.”
Començo a disparar, no em puc estar:
- Ei, nois. Els hem de demanar als jugadors l'impossible! Més concretament: hem de tractar-los de manera que puguin arribar a imaginar-se que allò impossible ho tenen, de fet, a l'abast si és que s'ho proposen i ho desitgen.
- El fracàs és de tots, però sobretot dels entrenadors. Tremolo! Què vol dir això? Que els entrenadors hem de fer de paraigua i aixoplugar als jugadors, que es puguin espolsar les responsabilitats? Per que puguin penjar-nos el mort o ser el ase dels cops? No, gràcies!
- Reconèixer que ell (l'entrenador) és el que fa perdre els equips/els partits. Terrible! Com podem fer-nos respectar en el nostre rol si ens apuntem a la idea catastròfica i lamentable d'anar arrossegant-nos dient què és el que hem fet malament. Si ens arrosseguem ens trepitjaran i després no ens podrem queixar: ens ho haurem buscat.
- No sobrecarregar als jugadors de responsabilitat individual. Què passa si els jugadors no es prenen com responsables del joc? Doncs que miraran al costat, i si no ens poden carregar el mort als tècnics, o faran amb els companys o amb els àrbitres. O amb algú altre. Res més lluny del procés que hauríem de promoure amb els jugadors que entrenem, i que va estretament lligat a la seva formació i a la seva millora, basada en el que creuen que són capaços i d'allò que volen fer-se càrrec.
Atenció als productes que consumiu, companys, hi ha una amenaça que pot aparèixer arreu, que està al tombar la cantonada. Algunes paraules o idees que us han de posar en guàrdia: intel·ligència emocional, coaching, l'entrenador com líder de l'equip, donar confiança (o l'oportunitat) als jugadors.
Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi!
divendres, d’abril 17, 2009
ME LLAMAN MALA PERSONA
Durant la dècada dels 90, un grup de tres humoristes anomenats Acadèmica Palanca van aparèixer en el circuit dels petits teatres barcelonins. Fins i tot en una ocasió van anar al Festival de Tàrrega. Eren enginyosos, venien d'haver treballat de músics amb el Joaquín Sabina, i tenien un humor interessant.
Després un d'ells va deixar la formació i encara avui es poden veure, fent un humor blanc i insípid, en les nits de dissabte a TVE. Un trist final per una formació que prometia amb la seva barreja d'acudits i música. Concretament m'ha vingut al cap una cançó seva, de les més còmiques de les que els vaig sentir: Me llaman mala persona.
Per què aquesta introducció musico-humorística en el meu bloc? Doncs bé, vaig pensar en la cançó dels Acadèmica Palanca quan em vaig assabentar dels dubtes existencials d'un Director Tècnic (DT). Si, ara veureu com ho lligo tot plegat, encara que sigui difícil d'imaginar la relació, a hores d'ara, amb la poca informació que us he ofert.
Aquest DT ha hagut de prendre una decisió i acomiadar un tècnic del club. Com sempre en aquest casos, és una decisió compromesa. Degut a les moltes situacions que ha anat vivint en els darrers mesos (la primera vegada que enfronta la tasca de fer de DT), ha tingut estires i arronses amb els entrenadors, mares i pares i un llarg etcètera. Algunes persones han posat en dubte, no ja la seva vàlua com DT, sinó com persona.
És de vegades comú, i problemàtic, quan els professionals es posen en dubte a si mateixos no tant per la seva actuació professional, sinó per la seva vessant personal o moral. Insisteixo que dic que "es posen a si mateixos", ja que només t'exposes a desqualificacions personals quan deixes la porta oberta per fer-ho. Si ets curós amb la construcció del teu rol, poses els límits adients i dibuixes quin és el teu enquadrament, difícilment et podran dir res com persona.
Quan és possible que pares, mares, entrenadors (o fins i tot directius) posin en dubte la teva vàlua personal, és que la feina no té cap mena de valor professional. Si poden assaltar-te els pares i deixar-te com un drap brut, estàs perdut. Si els entrenadors es salten a la torera la teva proposta de treball i les teves normes de funcionament, estàs venut. Si els dirigents s'ocupen de les decisions tècniques que tu mateix hauries d'haver pres, estàs sent trepitjat.
Un no està "perdut", ni tampoc és un "venut", ni molt menys és "trepitjat" sinó es posa en l'actitud, en el rol de ser-ho. Hauríem de parar atenció de com ens relacionem professionalment, i així no arribar mai a l'extrem de pensar-nos que algú altre ens pot dir si obrem de manera correcta, o no. El infern o el purgatori no són llocs als quals ens hauríem de sentir potencialment exposats els entrenadors o els DT, així com els professionals en general.
Després un d'ells va deixar la formació i encara avui es poden veure, fent un humor blanc i insípid, en les nits de dissabte a TVE. Un trist final per una formació que prometia amb la seva barreja d'acudits i música. Concretament m'ha vingut al cap una cançó seva, de les més còmiques de les que els vaig sentir: Me llaman mala persona.
Per què aquesta introducció musico-humorística en el meu bloc? Doncs bé, vaig pensar en la cançó dels Acadèmica Palanca quan em vaig assabentar dels dubtes existencials d'un Director Tècnic (DT). Si, ara veureu com ho lligo tot plegat, encara que sigui difícil d'imaginar la relació, a hores d'ara, amb la poca informació que us he ofert.
Aquest DT ha hagut de prendre una decisió i acomiadar un tècnic del club. Com sempre en aquest casos, és una decisió compromesa. Degut a les moltes situacions que ha anat vivint en els darrers mesos (la primera vegada que enfronta la tasca de fer de DT), ha tingut estires i arronses amb els entrenadors, mares i pares i un llarg etcètera. Algunes persones han posat en dubte, no ja la seva vàlua com DT, sinó com persona.
És de vegades comú, i problemàtic, quan els professionals es posen en dubte a si mateixos no tant per la seva actuació professional, sinó per la seva vessant personal o moral. Insisteixo que dic que "es posen a si mateixos", ja que només t'exposes a desqualificacions personals quan deixes la porta oberta per fer-ho. Si ets curós amb la construcció del teu rol, poses els límits adients i dibuixes quin és el teu enquadrament, difícilment et podran dir res com persona.
Quan és possible que pares, mares, entrenadors (o fins i tot directius) posin en dubte la teva vàlua personal, és que la feina no té cap mena de valor professional. Si poden assaltar-te els pares i deixar-te com un drap brut, estàs perdut. Si els entrenadors es salten a la torera la teva proposta de treball i les teves normes de funcionament, estàs venut. Si els dirigents s'ocupen de les decisions tècniques que tu mateix hauries d'haver pres, estàs sent trepitjat.
Un no està "perdut", ni tampoc és un "venut", ni molt menys és "trepitjat" sinó es posa en l'actitud, en el rol de ser-ho. Hauríem de parar atenció de com ens relacionem professionalment, i així no arribar mai a l'extrem de pensar-nos que algú altre ens pot dir si obrem de manera correcta, o no. El infern o el purgatori no són llocs als quals ens hauríem de sentir potencialment exposats els entrenadors o els DT, així com els professionals en general.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
