Dubtava si posar un títol, un xic groller, però molt explícit i comú en el món de que estem al voltant de la trentena.
El diumenge vaig anar al Palau Blaugrana... a veure handbol. Jugaven el FC Barcelona Borges contra Ademar León, en la final per assolir la Copa Asobal. Esperava que el Barça, amb el factor de pista a favor, sabria imposar el seu joc treballat en defensa i ràpid en les transicions.
El partit ha transcorregut segons el guió que més l'interessava a l'Ademar. Molts pocs gols del Barça en la primera part (crec que només 10), i encert rotund en l'atac durant tot el partit de l'equip visitant, portant el ritme de joc.
Però el que més m'ha cridat l'atenció és que el Barça ha estat en tot moment out del partit. On el jugadors de l'Ademar recuperaven pilotes rebotades en aturades de Kasper o de Barrufet, els jugadors del Barça arribaven un segon tard. On uns estaven aprofitant al màxim les oportunitats de disparar i marcar superant la defensa i el porter, els altres estavellaven les pilotes al pal o anaven directament fora.
En qualsevol cas, el Barça ha estat espès. Un joc ensopidet durant els 60 minuts, pràcticament cap contraatac reeixit i a més a més la sensació que perdien quantitats inimaginables d'energies en les queixes. M'he fixat que sobretot els dos porters són els que més s'han queixat, així com el tècnic, en Manolo Cadenas.
En unes de les moltes situacions, Kasper es queixava i mentre els jugadors han aprofitat per treure ràpidament un cop franc i fer-li gol. Tinc la sensació d'haver respirat un ambient molt futbolero en un esport que creia que compartia més respecte per l'àrbitre i pel reglament, com acostuma a passar en el bàsquet o en el rugby.
Les queixes no han ajudat gens al Barça a ficar-se en el partit. Les queixes, de fet, els han mantingut en l'espessor del seu joc, o l'han espessit encara més. Això i un plantejament similar de l'Ademar al que va fer en defensa el Ciudad Real, col·locant un home en defensa individual sobre Lazlo Nagy, un dels màxims referents del Barça Borges, sobretot si no pot comptar amb Iker Romero.
Per acabar-ho d'adobar, en declaracions al TV3 d'Enric Masip, secretari tècnic de la secció, comenta que no entén com l'equip ha donat una impressió tant pobre. Desqualifica obertament el treball de l'equip i afegeix que en el temps en que ell jugava, mai es donava un partit per perdut. Així, a més a més de posar en entredit la professionalitat de l'equip, posa com a referent per la secció el que es va fer quan ell jugava. En propers escrits abordaré aquest assumpte de la direcció tècnica, i com el rol d'ex-jugador "contamina" el seu treball com responsable tècnic.
Si bé és cert que l'equip no ha estat bé, que el joc ha estat molt espès i que les queixes han ennuvolat encara més les pobres perspectives sobre la victòria, no calia sinó culpabilitzar als jugadors com si fossin nens petits. Però això queda per una altra ocasió...
dilluns, de desembre 29, 2008
dilluns, de desembre 22, 2008
L'ENTRENADOR VENUT
El meu temps sense entrenar m'està portant a diferents pistes a veure sèniors. En aquestes visites aprofito per reactivar vells contactes amb dirigents, esportistes i també entrenadors.
En quan al que veig durant el temps de joc, em quedo una mica embadalit. He triat el tema de l'entrenador venut per posar algunes evidències de com els entrenadors, per molt que no ho sembli, van a remolc dels passos que donen els jugadors.
En altres textos he escrit que la relació entre entrenador i jugadors ha de ser complementària, és a dir, cal que hi hagi una diferenciació podríem dir jeràrquica entre ells sense que en cap moment arribi a confondre's qui està per damunt. Ara bé, això no s'aconsegueix d'un dia per un altre. Sovint els entrenadores flirtegen amb relacions simètriques, és a dir, relacions que comunicativament tendeixen a posar-los en el mateix nivell dels jugadors.
Però quan parlo de l'entrenador venut em refereixo a aquella persona que amb la seva manera de comunicar-se està posant en evidència que s'està col·locant per sota del jugador, que amb la seva manera d'expressar-se controla les decisions de l'entrenador.
Aquest darrer cap de setmana he vist dos exemples. El primer és quan en un partit l'entrenador canvia un jugador, pels indicis que vaig poder percebre un dels anotadors de l'equip, i tant bon punt l'asseu aquest comença a renegar. Xuta una ampolla de plàstic, comença a remugar mentre busca la samarreta d'escalfament, i així passa uns 10 o 15 segons. Un cop assegut a la banqueta, algun company li diu alguna cosa. Això no fa més que empipar-lo més encara, i aleshores l'entrenador s'acosta, i deixant la pista a la seva esquena, comença a xerrar amb ell.
La interacció entre ells dos dura mig minut com a màxim. En termes comunicatius, l'entrenador ha percebut el missatge que el jugador volia dipositar: estic disconforme. Però en fer-li cas, en el moment que hi va a enraonar, l'entrenador es posa per sota del jugador i la complementarietat no la marca l'entrenador, tal com ell la vol, sinó que la marca el jugador. Es tracta d'una situació clara i meridiana: un jugador, fent ús de la seva teatralitat, actua el seu disgust i l'entrenador cau de quatre potes. Per mi l'entrenador es rebaixa en fer-li cas a la seva reacció infantil i immadura, reforçant així aquest aspecte de la seva personalitat i per tant també el rol que està decidint actuar. Això no li portarà més que més maldecaps aquell mateix partit o en el futur immediat.
Ja fa temps que aquest tipus de reaccions no els dono cap mena d'importància. No mereix la meva atenció, a no ser que senti que per exemple comença a queixar-se als àrbitres un cop assegut o bé que està dient-me alguna cosa, per que jo la senti. En aquests casos seria adient dir-li que no volem sentir queixes als àrbitres o bé dir-li que durant el partit no és moment de parlar d'allò.
Un altre cas que també vaig veure el cap de setmana. Una picabaralla entre dos jugadors del mateix equip, que tracten d'aclarir una situació i estan enraonant amb un to alt al mig de la pista, gesticulant també. L'entrenador s'acosta a la taula d'anotador i comença a dir: "Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps!" S'ha vist de manera clara que l'entrenador estava amoïnat per la discussió que estaven tenint tots dos jugadors, i enlloc de mirar si la resolien ells mateixos o demanant-los que s'acostessin a la banda mentre es tiraven tirs lliures, actua en funció dels jugadors i anticipa la possible resolució del conflicte entre ells cridant-los a l'ordre.
En aquest segons cas l'entrenador es preocupa dels jugadors, negant-los la possibilitat de posar-se d'acord i temperar els ànims. Tots dos estaven defensant enèrgicament la seva postura, però això no vol dir que calgui frenar-los. L'entrenador s'ha venut a la idea de que els esportistes no podrien resoldre, llimar aquell conflicte, i consumeix un temps mort per que la cosa no vagi més enllà.
Tant en aquest cas com en el primer, l'entrenador es ven al impuls dels seus jugadors, que amb les seves expressions fan actuar als entrenadors massa pendents d'aspectes que els esportistes han d'aprendre a manegar ells mateixos (estar empipats, entendre's entre ells). Però també estan venuts, a banda dels seus jugadors, que són els que marquen un seguit dels seus passos, a una idea de la direcció de grups que no els funcionarà ja que els col·loca sistemàticament per sota en la relació amb els esportistes, oferint-los de dura la paella del partit pel mànec.
En quan al que veig durant el temps de joc, em quedo una mica embadalit. He triat el tema de l'entrenador venut per posar algunes evidències de com els entrenadors, per molt que no ho sembli, van a remolc dels passos que donen els jugadors.
En altres textos he escrit que la relació entre entrenador i jugadors ha de ser complementària, és a dir, cal que hi hagi una diferenciació podríem dir jeràrquica entre ells sense que en cap moment arribi a confondre's qui està per damunt. Ara bé, això no s'aconsegueix d'un dia per un altre. Sovint els entrenadores flirtegen amb relacions simètriques, és a dir, relacions que comunicativament tendeixen a posar-los en el mateix nivell dels jugadors.
Però quan parlo de l'entrenador venut em refereixo a aquella persona que amb la seva manera de comunicar-se està posant en evidència que s'està col·locant per sota del jugador, que amb la seva manera d'expressar-se controla les decisions de l'entrenador.
Aquest darrer cap de setmana he vist dos exemples. El primer és quan en un partit l'entrenador canvia un jugador, pels indicis que vaig poder percebre un dels anotadors de l'equip, i tant bon punt l'asseu aquest comença a renegar. Xuta una ampolla de plàstic, comença a remugar mentre busca la samarreta d'escalfament, i així passa uns 10 o 15 segons. Un cop assegut a la banqueta, algun company li diu alguna cosa. Això no fa més que empipar-lo més encara, i aleshores l'entrenador s'acosta, i deixant la pista a la seva esquena, comença a xerrar amb ell.
La interacció entre ells dos dura mig minut com a màxim. En termes comunicatius, l'entrenador ha percebut el missatge que el jugador volia dipositar: estic disconforme. Però en fer-li cas, en el moment que hi va a enraonar, l'entrenador es posa per sota del jugador i la complementarietat no la marca l'entrenador, tal com ell la vol, sinó que la marca el jugador. Es tracta d'una situació clara i meridiana: un jugador, fent ús de la seva teatralitat, actua el seu disgust i l'entrenador cau de quatre potes. Per mi l'entrenador es rebaixa en fer-li cas a la seva reacció infantil i immadura, reforçant així aquest aspecte de la seva personalitat i per tant també el rol que està decidint actuar. Això no li portarà més que més maldecaps aquell mateix partit o en el futur immediat.
Ja fa temps que aquest tipus de reaccions no els dono cap mena d'importància. No mereix la meva atenció, a no ser que senti que per exemple comença a queixar-se als àrbitres un cop assegut o bé que està dient-me alguna cosa, per que jo la senti. En aquests casos seria adient dir-li que no volem sentir queixes als àrbitres o bé dir-li que durant el partit no és moment de parlar d'allò.
Un altre cas que també vaig veure el cap de setmana. Una picabaralla entre dos jugadors del mateix equip, que tracten d'aclarir una situació i estan enraonant amb un to alt al mig de la pista, gesticulant també. L'entrenador s'acosta a la taula d'anotador i comença a dir: "Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps!" S'ha vist de manera clara que l'entrenador estava amoïnat per la discussió que estaven tenint tots dos jugadors, i enlloc de mirar si la resolien ells mateixos o demanant-los que s'acostessin a la banda mentre es tiraven tirs lliures, actua en funció dels jugadors i anticipa la possible resolució del conflicte entre ells cridant-los a l'ordre.
En aquest segons cas l'entrenador es preocupa dels jugadors, negant-los la possibilitat de posar-se d'acord i temperar els ànims. Tots dos estaven defensant enèrgicament la seva postura, però això no vol dir que calgui frenar-los. L'entrenador s'ha venut a la idea de que els esportistes no podrien resoldre, llimar aquell conflicte, i consumeix un temps mort per que la cosa no vagi més enllà.
Tant en aquest cas com en el primer, l'entrenador es ven al impuls dels seus jugadors, que amb les seves expressions fan actuar als entrenadors massa pendents d'aspectes que els esportistes han d'aprendre a manegar ells mateixos (estar empipats, entendre's entre ells). Però també estan venuts, a banda dels seus jugadors, que són els que marquen un seguit dels seus passos, a una idea de la direcció de grups que no els funcionarà ja que els col·loca sistemàticament per sota en la relació amb els esportistes, oferint-los de dura la paella del partit pel mànec.
dimecres, de desembre 17, 2008
BUIT DE PODER
El buit de poder és un fet que, de tant acostumant, passa desapercebut a la majoria de clubs.
Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.
Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.
Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.
De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.
És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.
Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.
Hi pot haver buit o buits de poder en diferents àrees: la esportiva, ja sigui en un equip en particular o, en línies generals, en tot l'espectre de la direcció tècnica; en la gerència, pel que fa al pressupost i les prioritats en la gestió del club; en la visió de futur, pel que fa a l'estratègia amb que s'enfoquen els propers anys.
Quan observo el patró de funcionament d'algun clubs no em costa gaire de veure la incapacitat dels dirigents de detectar el propi buit de poder que ells mateixos generen. Miren cap a una altra banda, no li donen importància... Però moltes de les situacions del dia a dia marquen el tarannà del club, la seva escala de valors.
Parlo d'una situació sovintejada en que elements aliens al club, com ara els pares, funcionen de manera que pressionen o coaccionen decisions preses des de l'àmbit tècnic o directiu. Aquesta situació no pot passar-se per alt, és a dir, exigeix una resposta clara de les persones que estan al càrrec d'aquella àrea del club.
De fet, l'expressió buit de poder pot portar a alguns equívocs. Un d'ells és que sembla que el poder ragi, sense més preocupació, de l'organigrama o l'estatus dins de l'organització. Però la realitat a la pràctica és ben diferent: potser hauríem de parlar d'omplir de poder segons quines figures, que les persones assumeixin l'autoria d'allò que fan i agafin empenta.
És cert que falta trobar fórmules enginyoses que, a més a més de defugir l'autoritarisme amb olor a ranci, aconsegueixin resultats esperançadors en la gestió esportiva. No és qüestió d'una temporada canviar-li la fesomia a un club viciat amb una sèrie d'àrees (esportiva, gerència, planificació). Els vicis acostumen a ser hàbits fortament arrelats en la cultura compartida del club, i que a més a més, com deia al començament, passen desapercebuts tot sovint de la majoria dels responsables del clubs.
Cal fer una mirada crítica, una mirada on l'observador comprengui quin efecte té ell mateix en tot allò que mira. La mirada que escollim ens porta a construir la realitat, i allò que passi amb els equips serà també per mèrit o fracàs dels responsables que s'omplin de poder o defugin aquesta necessitat bàsica de qualsevol gestió grupal i institucional.
dimecres, de desembre 03, 2008
DONDE MANDA CAPITÁN, NO MANDA MARINERO
El culebrot de l'Espanyol acaba en comiat del tècnic i ràpida contractació. Podríem apel·lar a allò que "el rei ha mort; llarga vida al rei!" per desitjar-li millor sort a Mané, substitut de Márquez.
Fa unes setmanes vaig sentir que li demanaven en roda de premsa a Márquez per qui decidia qui tirava els penaltis a l'equip. Era el 4 de novembre, i les seves declaracions van ser aquestes: "Lo importante es provocarlos y luego ya veremos quién los tira. Si le digo a Tamudo que lo tire, lo hará porque tiene casta". En un tall de televisió que vaig poder sentir de seguida va proseguir, envalentonat, que ell ho decidia... per en un segon canviar-li la cara completament i dir obertament alguna cosa així com: "Qué va, yo no pinto nada".
És simptomàtic que l'entrenador espanyolista digui davant els periodistes que no pinta res. I és ben cert que allà on mana capità, no manen els mariners. Però si es dona el cas que els mariners manen més que el capità, aleshores el capità te les hores comptades... el botaran els mateixos mariners o bé algú de fora.
Però hi ha un detall important a tenir en compte: els mariners poden manar només si el capità desocupa el seu rol i els permet decidir a ells, els "autoritza" a fer la seva feina mentre ell deixa de fer-la. Sembla de calaix que si un jugador falla penaltis o en el bàsquet tirs lliures, l'entrenador pugui designar algú altre per llençar-los. I aquí no hi ha espai per "donar confiança" ningú: es tracta de ficar la piloteta, i res millor que comptar amb els que demostren estar en millor forma.
Si Tamudo i altres pesos pesants del vestidor prenien aquest tipus de decisions tècniques, l'estada de l'entrenador tenia data de caducitat. Ara Márquez s'acomiada després d'11 jornades de lliga i es retira del pla mediàtic... probablement fins que d'aquí mig any li proposin portar el filial o entrar de nou a l'organigrama tècnic del club, com es fa amb la gent de la casa. Però potser encara el veurem, al seu doble del Crackòvia, durant algunes setmanes més, i seguirem pensant si en la realitat estava tant venut com en la ficció...
Fa unes setmanes vaig sentir que li demanaven en roda de premsa a Márquez per qui decidia qui tirava els penaltis a l'equip. Era el 4 de novembre, i les seves declaracions van ser aquestes: "Lo importante es provocarlos y luego ya veremos quién los tira. Si le digo a Tamudo que lo tire, lo hará porque tiene casta". En un tall de televisió que vaig poder sentir de seguida va proseguir, envalentonat, que ell ho decidia... per en un segon canviar-li la cara completament i dir obertament alguna cosa així com: "Qué va, yo no pinto nada".
És simptomàtic que l'entrenador espanyolista digui davant els periodistes que no pinta res. I és ben cert que allà on mana capità, no manen els mariners. Però si es dona el cas que els mariners manen més que el capità, aleshores el capità te les hores comptades... el botaran els mateixos mariners o bé algú de fora.
Però hi ha un detall important a tenir en compte: els mariners poden manar només si el capità desocupa el seu rol i els permet decidir a ells, els "autoritza" a fer la seva feina mentre ell deixa de fer-la. Sembla de calaix que si un jugador falla penaltis o en el bàsquet tirs lliures, l'entrenador pugui designar algú altre per llençar-los. I aquí no hi ha espai per "donar confiança" ningú: es tracta de ficar la piloteta, i res millor que comptar amb els que demostren estar en millor forma.
Si Tamudo i altres pesos pesants del vestidor prenien aquest tipus de decisions tècniques, l'estada de l'entrenador tenia data de caducitat. Ara Márquez s'acomiada després d'11 jornades de lliga i es retira del pla mediàtic... probablement fins que d'aquí mig any li proposin portar el filial o entrar de nou a l'organigrama tècnic del club, com es fa amb la gent de la casa. Però potser encara el veurem, al seu doble del Crackòvia, durant algunes setmanes més, i seguirem pensant si en la realitat estava tant venut com en la ficció...
divendres, de novembre 28, 2008
SORTIDES DE ROL I LA NEFASTA LLEI DE LA COMPENSACIÓ
Hi ha un terme quotidià que és sortides de to. Considero que estaria prou bé parlar, així mateix, de sortides de rol.
M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.
Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.
L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.
El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.
Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.
En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?
Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".
M'encanta arbitrar bàsquet. M'hi poso només els dissabtes al matí, però m'ho prenc molt seriosament. Córrer en totes les accions, no pitar d''oïda ni ser permissiu per que el partit passi més ràpid. També tinc tot un atrezzo: tovalloleta per la suor, ampolla de 1,5 litres, barreta energètica de xocolata i cereal per mi matí.
Per això em molesta si veig àrbitres que no es prenen seriosament la seva feina. No seria la primera vegada que un àrbitre li xiuxiueja al entrenador: "canvia al teu jugador o sinó li assenyalaré una tècnica" o un més explícit "controla la teva banqueta, que sinó la controlaré jo". Aquest tipus de missatges em semblen totalment fora de lloc.
L'àrbitre assenyala les tècniques quan considera que l'acció es mereixedora de sanció, però no pot dir-li a l'entrenador com ha de fer la seva feina ni qui ha de tenir a pista i qui a la banqueta. També li pot dir a l'entrenador que faci seure la banqueta, que no vol enrenou, però no ha de posar-se a parlar de "controlar" res.
El cap de setmana passat vaig quedar bocabadat de com un àrbitre, al bell mig del primer període d'un partit de 1ª catalana, i davant de la queixa d'un entrenador per una decisió dubtosa, deixava anar la frase: "Luego te la devuelvo". La decisió anterior de l'altre àrbitre havia estat erròniament donar a pilota a l'equip rival, perjudicant a l'entrenador que rebia aquest missatge tranquil·litzador.
Què nassos implica això de "luego te la devuelvo"? Doncs bàsicament que, per no desautoritzar el company o bé prendre's la molèstia de corregir la decisió presa, no va aturar el joc ni va donar la pilota a l'equip que li tocava. Un parell de minuts després, tal com havia anunciat, li torna la jugada en una pilota que va fora de banda a mig camp, tallant la possibilitat de continuar l'atac l'altre equip.
En quina mena de situació pot plantejar-se aquest intercanvi comunicatiu? Bé, pel tracte i les explicacions donades a aquest entrenador, una situació de col·legues. Però com pot confondre's tant lamentablement el rol d'àrbitre amb el rol de col·lega i dir, en veu alta i clara, que després li tornava per l'error del seu company?
Al mateix temps que feia això reconeixia obertament l'error del company, el desautoritzava i el posava en una posició infantil. I a més a més deixava oberta la porta a pensar: decidirà algun altre cop en favor d'aquest entrenador que tot indica que són col·legues? A partir d'allà tothom es lliure de sospitar de què hom es capaç després d'haver aplicat la famosa "llei de la compensació".
dimarts, de novembre 25, 2008
ELS QUE HI EREN PERÒ NO VAN SER ELS ESCOLLITS
L'esport professional està farcit d'episodis on els entrenadors ajudants són promocionats a fer d'entrenadors principals. Ho podem veure en el bàsquet amb Sito Alonso a la Penya o Xavi Pascual al Barça. En el futbol tenim a Bartolomé Márquez, entrenador de l'Espanyol.
El meu post d'avui prendrà com a fil conductor de la reflexió la idea de que t'agafin quan ets el segon d'abord per fer de primer no és gaire bona situació. Per una banda, per que el teu "superior" l'han fet fora o no ha volgut continuar a la següent temporada, i pot haver-hi un sentiment de culpabilitat per haver-li pres el lloc (quan l'han fet fora). Per una altra, per que no t'hauran escollit, no t'hauran portat a propòsit per aquell projecte esportiu, sinó que ja hi eres.
És important que, per fonamentar el nostre rol, puguem ser escollits de entre una munió de possibles candidats. Aquells que tenen més números per ser entrenadors de la casa acostumen a estar viciats d'una certa inèrcia institucional, per exemple donant per bo que el president parli esporàdicament amb els jugadors. Potser aquell mateix president havia baixat al vestidor a parlar amb el nou tècnic quan aquest era ajudant o abans i tot, com jugador.
Però no només ens trobem amb això dels vicis o inèrcies institucionals. També tenim el que cobren. És ben possible que davant la possibilitat de dirigir un primera espasa aquests entrenadors de la casa accedeixin a entrenar per quatre duros, per sota del preu que haurien de pagar a un entrenador vingut de fora. Això debilita encara més el rol que pren tot just de nou l'entrenador.
Inèrcies institucionals i sous per sota el preu de mercat acompanyen la màxima debilitat de l'entrenador: la seva pròpia desconfiança degut a les condicions de l'entorn i de la seva pròpia visió. En el seu món intern planejaran algunes de les següents preguntes: m'han agafat per que no tenien ningú que els fes més gràcia? Qui els haurà dit abans que jo que no volien entrenar l'equip? Quins diners han ofert i quins m'ofereixen a mi? Per quant de temps em volen contractar?
Tot plegat apareix un panorama d'autoritat molt debilitada, que serà fàcil que es deixi notar en la relació amb els jugadors i fins i tot podrà fer pensar a la directiva que és un entrenador de transició. Per tant, arribarà el moment de posar tota la carn a la graella i si s'ha de fer una despesa important per portar algú de forà, ja ho farem més endavant. Mentrestant hi haurà temps per que l'ajudant ascendit vagi xocant amb uns i altres obstacles (els externs i els interns es van alimentant els uns als altres). Temps per treballar des d'un rol que no és veritablement atractiu pels entrenadors, encara que pugui semblar una oportunitat d'or.
El meu post d'avui prendrà com a fil conductor de la reflexió la idea de que t'agafin quan ets el segon d'abord per fer de primer no és gaire bona situació. Per una banda, per que el teu "superior" l'han fet fora o no ha volgut continuar a la següent temporada, i pot haver-hi un sentiment de culpabilitat per haver-li pres el lloc (quan l'han fet fora). Per una altra, per que no t'hauran escollit, no t'hauran portat a propòsit per aquell projecte esportiu, sinó que ja hi eres.
És important que, per fonamentar el nostre rol, puguem ser escollits de entre una munió de possibles candidats. Aquells que tenen més números per ser entrenadors de la casa acostumen a estar viciats d'una certa inèrcia institucional, per exemple donant per bo que el president parli esporàdicament amb els jugadors. Potser aquell mateix president havia baixat al vestidor a parlar amb el nou tècnic quan aquest era ajudant o abans i tot, com jugador.
Però no només ens trobem amb això dels vicis o inèrcies institucionals. També tenim el que cobren. És ben possible que davant la possibilitat de dirigir un primera espasa aquests entrenadors de la casa accedeixin a entrenar per quatre duros, per sota del preu que haurien de pagar a un entrenador vingut de fora. Això debilita encara més el rol que pren tot just de nou l'entrenador.
Inèrcies institucionals i sous per sota el preu de mercat acompanyen la màxima debilitat de l'entrenador: la seva pròpia desconfiança degut a les condicions de l'entorn i de la seva pròpia visió. En el seu món intern planejaran algunes de les següents preguntes: m'han agafat per que no tenien ningú que els fes més gràcia? Qui els haurà dit abans que jo que no volien entrenar l'equip? Quins diners han ofert i quins m'ofereixen a mi? Per quant de temps em volen contractar?
Tot plegat apareix un panorama d'autoritat molt debilitada, que serà fàcil que es deixi notar en la relació amb els jugadors i fins i tot podrà fer pensar a la directiva que és un entrenador de transició. Per tant, arribarà el moment de posar tota la carn a la graella i si s'ha de fer una despesa important per portar algú de forà, ja ho farem més endavant. Mentrestant hi haurà temps per que l'ajudant ascendit vagi xocant amb uns i altres obstacles (els externs i els interns es van alimentant els uns als altres). Temps per treballar des d'un rol que no és veritablement atractiu pels entrenadors, encara que pugui semblar una oportunitat d'or.
dimarts, de novembre 18, 2008
DISTÀNCIA ENTRE EL ROL I LA PERSONA
Hi ha un pas del que esdevé la persona i els rols en els quals es desenvolupa la persona, o allà on els altres el situen.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.
Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.
En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.
A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.
Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".
Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.
Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").
No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.
Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.
I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.
dilluns, de novembre 10, 2008
CASIMIRO, BRILLANT TAMBÉ EN EL LLENGUATGE
La posada en escena del MMT Estudiantes el diumenge al Palau Blaugrana va ser de llibre. Faré un breu recordatori de les claus del partit:
- Inici amb dos '3' alts (Jasen i Suárez) per castigar la defensa de Navarro i Barton i sobretot dissuadir a Xavi Pascual de jugar molts minuts sense Barton i combinant a Navarro, Basile i Grimau en les posicions de '2' i de '3'.
- També l'aposta inicial per dos '5' (Popovic i Wideman) per tal de posar en problemes a Ilyasova, que hauria de defensar algú d'ells dos amb molts menys quilos.
- Teranyina defensiva a la qual els triples fallats per la línia exterior blaugrana no feia més que reforçar en el seu plantejament.
- No deixar córrer i anotar fàcil al Barça.
- Apostes convençudes per '4' tiradors al primer quart (Junyent) i al darrer (Iturbe), deixant així mateix l'omnipresent Wideman a la banqueta amb 4 faltes mentre Iturbe i Popovic donaven molta guerra als pívots del Barça.
Aquestes claus posen en evidència una posada en escena exemplar de Casimiro. El partit va tenir fases diferents, però si amb alguna cosa em quedo és amb el plantejament d'inici de Casimiro (buscant les pessigolles en la pintura i després traient la pilota al triple) i les variacions estratègiques que va plantejar més endavant durant el partit.
Però hi ha una aportació pel damunt de tot això, i són les instruccions que va donar en els darrers minuts de partit. El Barça estava donant mostres de dubtes i dificultats per mantenir la renta de 10 punts que havia aconseguit acumular al final del tercer quart. En un temps mort Luis Casimiro, després de donar algunes instruccions, i encara amb el marcador advers, va dir als seus jugadors: "Les tenemos".
El que havia estat una posada en escena brillant en allò estratègic, havent pensat amb molta cura allà on podia fer mal al Barça (pilotes interiors en atac, no deixar-los córrer i després defensa tancada en posicional), es va tornar en un exercici de transmetre amb el llenguatge quelcom a l'abast, però que de vegades els entrenadors se'ns oblida de dir. De vegades volem esperonar als jugadors i els demanem una remuntada a l'heroica. Casimiro no obstant va esperar el moment per donar-los aquest missatge als seus jugadors: allà els tenim i els podem enxampar.
Després de tenir el partit molt malament, en un vist i no vist l'Estudiantes té opcions d'empatar o posar-se per davant. Però no només va ser una qüestió de marcador, sinó d'estat d'ànim: el conjunt estudiantil anava cap amunt i el Barça cap avall.
Casimiro va tenir un gest genial fent servir aquests mots ("les tenemos") per fer-los veure als seus jugadors com de prop estaven de donar la campanada al Palau. Eren mots que no pecaven de grandiloqüència ni de voler-se sentir parlar a si mateix, amb un to narcisista. I tot per què convé recordar que allò que il·lustrem amb el nostre llenguatge com entrenadors connecta amb el que pot passar a la pista. De fet anticipem què està a punt de passar, els ajudem als jugadors a instal·lar-se en aquell moment dolç de joc, amb el que en realitat poden acabar aconseguint amb ajuda dels flaixos que els pugui donar l'entrenador.
Allò que digué Casimiro fidelment a la situació anímica i no només de marcador, anticipant el que podien assolir, entenc que va ser la rúbrica genial per un partit jugat amb molt de seny i amb brillantor en l'estratègia i també en el llenguatge. Beneïts micròfons en els temps morts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
