CAL FER FALTA?

Avui a la nit estic especialment content. Després de la meva dosi setmanal de bàsquet viscut en primera persona (faig 3 hores cada dilluns en un programa de treball sobre habilitats personals en relació a la tècnica), en aquest estat momentani d'entrenador a l'atur, trobo una estona per escriure unes quantes ratlles d'un nou apartat del meu bloc.

Després d'escriure, ja fa molt de temps, la sèrie d'articles Hacia una arqueologia del entrenamiento deportivo, ara començo aquesta Trampes que ens posem a nosaltres mateixos. En aquest seguit d'entrades parlaré, sense embuts, dels paranys que ens posem els propis entrenadors, ja sigui per desconeixement, ja sigui pel nostre propi funcionament o dinàmica personal dins de l'àmbit de l'esport, així com personal en general.

Avui començaré escrivint sobre un assumpte que em fascina: en un final de partit ajustat, cal fer falta? La meva tesi serà que no hem de fer falta o que, com a mínim, és una opció molt poc interessant i atractiva, que normalment se'ns acaba girant en contra.

Recordo que en el curs d'entrenador de Segon Nivell (quina gran colla: Lluís Riera, Pau Ferré, Mario i tants d'altres) es debatia quan fer falta i quan no, com si hagués un llibre que pogués guiar en aquestes decisions. La veritat és que allò era un embolica que fa fort, un gruix de comentaris que poc tenien en compte algunes de les reflexions bàsiques que vull compartir amb vosaltres a continuació. Ara apunto alguns dels arguments per tot plegat:

1. La falta mata el joc. Així de simple. Ras i curt, quan fem una falta estem trencant el joc, estem escapçant la possibilitat d'una bona defensa que ens permeti recuperar la pilota, de que l'altre equip pugui jugar. El joc perd la seva continuïtat, el seu esdevenir, per que nosaltres el matem -mai més ben dit- a cops. Li estem fent mal al joc que tant ens estimem sense donar-nos compte. De fet, hi ha una expressió dins el reglament (que ara no se si ja no es fa servir) que indica molt bé aquest estat del joc, que també és estat d'ànim: pilota morta.
2. Els rivals han de lluitar per fer la cistella. Si els fem falta ràpida, els portem gratuïtament als tirs lliures. Al meu entendre, doncs, els estem regalant la possibilitat d'anotar. I com això no m'entra al cap li demano als meus equips que forcin la defensa al màxim però sense cometre falta a propòsit. Vull defensar per guanyar el partit. Per això no entenc que quedant 40, 50 o 60 segons es facin faltes a propòsit, amb un marcador igualat o susceptible de ser igualat en el temps restant. Si estic guanyant, encara amb més motiu: facin la cistella de dos o de tres, l'han de ficar. I és difícil si l'equip està decidit a defensar sense fer falta. Tot plegat encara t'ha de quedar temps per encistellar...
3. Existeix l'excepció a la meva Norma de No Fer Falta? Pot ser que l'únic cas susceptible de fer falta sigui quan queda menys d'una possessió i l'altre equip guanya. Només en aquest cas entenc que es faci falta, ja que si l'equip rival decideix renunciar a jugar l'atac i esperar exhaurir la possessió podem perdre.
4. A qui afavoreix aquesta decisió? Tot plegat penso que com entrenador m'agrada no fer falta a propòsit, i defensar les accions finals de partit en els partits ajustats. Espero que, de la mateixa manera, l'altre equip també defensi. I és per això, per aquesta confabulació de tots dos equips, que apareix un beneficiari més: el joc es juga i es dona de manera més fluïda, més bonic de jugar-lo, dirigir-lo, veure'l.

Seguiran havent una pila d'imitadors d'entrenadors a les graderies dient què era més convenient fer, si això o allò altre. També tindrem jugadors porucs i desconfiats de la defensa, desitjosos d'oferir l'oportunitat dels tirs lliures al rival quan són veritablement capaços de grans esforços defensius. Però hem de tenir clar que la pressió, amb el marcador igualat o amb un lleuger avantatge (1,2 o 3 punts) pel nostre equip, està en els rivals en la mesura que estan obligats a fer bàsquet. I això, ja ho sabem, pesa a l'esquena de qualsevol.

VALORACIONS DE LA PRESENTACIÓ

Després de compartir una llarga tertúlia amb els assistents a la presentació del meu llibre, i que ens hagin fet fora -molt amablement- de la sala, faig repàs d'alguns dels assumptes que han farcit el intercanvi d'idees:

1. No es país para jóvenes. Com en el cas de la pel·lícula del germans Coen i el camaleònic i excel·lent Bardem, però amb el títol canviat, una sèrie d'intervencions d'uns dels assistents han assenyalat la meva joventut i amb sorpresa han insistit en per què escriure un llibre si ets tant jove i no tens gaire experiència? Benauradament els Pascuals, Sitos i Katsikaris poblen les banquetes ACB fent gala de la seva preparació... com jo llueixo la meva.
2. Els ideals d'esportivitat arraconen la concepció de poder ser competitius. Per què estem tant capficats en que l'esport en edat escolar deixi de ser competitiu? És que per tal de ser educatiu hem d'eliminar tota expressió de competitivitat? Aquesta pregunta fa dies que em ressona i avui a tornat a aparèixer en la tertúlia.
3. Encara hem trobo que la gent parla de "ma dura" enfront de "ma esquerra". Existeix realment aquesta diferència? Per mi és bàsic fer respectar la Norma, més que no aplicar a discrecionalitat la meva "ma dura". No estic segur si puc dir que tinc ma esquerra quan sovint tenir ma esquerra va associat amb ser "tou". Si és veritat que em considero que ser tractar als jugadors amb respecte, però ni m'agrada vendre fum ni tampoc ser un "coladero" i que em fiquin cada dia un gol. I que també puc dir que sóc exigent, seriós, i conseqüent. Però em resulta difícil situar-me en relació a aquest continu imaginat entre "ma dura" i "ma esquerra".
4. La violència en l'esport segueix sent un tòpic. Com passa amb la "ma dura" o l'esportivitat, vivim encara rodejat de molt de tòpic. La violència, i és clar, és present a l'esport. Però no és present a la política, a la convivència ciutadana i a la televisió, com també pot haver-ne a l'esport?

Aquestes i altres reflexions han estat la base del debat posterior a la meva presentació. Unes 12 persones han seguit a l'acte i després de 20 minuts de parlament, gairebé ens hem estat una hora parlant de diferents assumptes i qüestions, de les quals us n'he portat quatre.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A MATARÓ

CB Vilassar de Mar, AB Premià, CB Calella, CB Argentona i UE Mataró han publicitat la presentació del meu llibre que faré el proper dijous 16 d'octubre a la Llibreria Robafaves de Mataró (Carrer Nou, 9) a les 19:00.

El Masnou Basquetbol i el CB Premià de Dalt m'han assegurat que durant el dia de demà, dimarts, faran el mateix. I encara espero resposta del CB Blanes, l'AE Minguella, CB Sant Josep de Badalona i algun altre club al que me he adreçat per si estan oberts a fer-ne difusió.

M'omple de satisfacció, com es diria en algun discurs sentit, que tota aquesta gent de bàsquet hagi accedit a publicitar l'acte. La veritat és que estic molt content de poder-me seure a parlar amb lectors del meu llibre (ja fa 6 mesos que està a les llibreries) i convidar a aquells que no em coneixen que vinguin i escoltin algunes coses que els vull explicar sobre el llibre.

En una entrevista que m'han demanat de Ràdio Argentona els he dit que em fèia molta il·lusió començar a tenir un feedback massiu dels lectors. Hi ha gent que, puntualment, m'ha fet saber què li havia semblat el llibre. Dijous hi haurà aquesta barreja entre lectors i no lectors del meu llibre, un espai que pot donar interessants refelxions i obrir un diàleg fecund. Doncs que en una llibreria es parli d'un llibre no és rar, però encara avui sembla insòlit portar un llibre d'esport.

Com jo mateix dèia en un dels textos que he fet servir per promocionar l'activitat d'aquest proper dijous:

"L’esport és cultura? L’esport és educatiu? L’esport és saludable?
Aquest llibre és d’esport. Però no és ni una biografia d’un esportista famós, ni un llibre tècnic, ni un manual per aprimar-se, ni la història d’un club celebrant el seu aniversari. És un llibre que revela el funcionament dels grups esportius en edat escolar, així com una filosofia que podríem arribar a desenvolupar plegats entrenadors i esportistes, dirigents i famílies.

Per què venir a la presentació?
Assistir a aquesta presentació és un acte de fe. De fe, però sobretot de convicció en que podem transformar l’esport en edat escolar i fer-lo més formatiu. Ens afartem de sentir als mitjans de comunicació com actuen els esportistes professionals, i ens donem compte que hi ha una fallida: l’aspecte de responsabilitzar-se d’un mateix, d’assumir cotes d’autogestió, de sentir-se autor del que un fa.

Com es construeix un mateix com un bon entrenador?
Aquest llibre es presenta com un globus sonda als entrenadors, als directius, als esportistes i a les famílies per enunciar-los algunes possibilitats de l’esport en edat escolar quan es pren de manera compromesa i seriosa. Cal organitzar ara un saber
transformatiu per entendre millor de què van els grups, què són els rols i com
es construeixen projectes.

Per a tots aquells que estan al costat dels entrenadors: com podem relacionar-nos amb ells i ajudar-los en la seva feina d’educar?"

I tot això arriba en un moment en que el recentment estrenat programa de TV3 Crackòvia porta setmanes aportant dins el seu discurs televisiu el tema dels hàbits lectors i les inquietuds culturals dels esportistes. Els futbolistes desconeixedors de la cultura es relacionen amb un míster, l'imitador del Pep Guardiola, que en la imaginació dels guionistes del programa evita el joc directe per marcar i esperona al seu vestidor amb lectures (però no seria Pessoa, com va declarar el veritable Pep Guardiola en una roda de premsa).

Es tracta d'un tema que sovint es mira amb una visió escapçada. I jo tinc ganes de portar l'esport, en aquest cas l'esport de base, al salons de lectura. Per què per mi llegir, escriure i entrenar mai han estat renyits sinó tot al contrari. Crec que tinc la mà trencada convertint totes aquestes activitats en un procés de construccció personal que, per mi, resulta indubtablement meravellós.

VA DE MARCS

Sito Alonso va fer unes declaracions abans de la Supercopa celebrada els passats dies 26 i 27 de setembre a Saragossa que en van deixar una mica perplex.

Alonso deia que la Supercopa suposava l'oportunitat de tenir dos partits més per anar incorporant dos dels nous fitxatges de l'equip que més tard s'havien incorporat a l'equip. Mensah-Bonsu i Bogdanovic han de fer-se, és clar, a la dinàmica de l'equip.

Per què em van deixar perplex aquestes declaracions? Doncs bé, sovint veiem com els entrenadors no saben callar sobre segons quins temes (Paco García renegant dels seus jugadors a Valladolid; Manel Comas fent declaracions ofensives a Sevilla, el famós NAF). La prudència sembla ser un art que han assajat els nous entrenadors que ara arriben, ja sigui el mateix Sito Alonso, el Jaume Ponsarnau o el revaloritzat Xavi Pascual.

Però la prudència de vegades no és suficient. Quin missatge estava donant Alonso a la premsa? És veritat que en un equip com el Joventut, on els mecanismes de l'equip són importantíssims, la possibilitat de donar minuts a jugadors nous és un discurs adequat i prudent. Però caldria veure si com a marc per l'equip és suficientment ambiciós.

Després de la rotunda victòria del Joventut en la final de la Lliga Catalana enfront del Barça, les expectatives que genera el tècnic aragonès semblen ser simplement de dir: "ens interessa seguir fent el nostre rodatge". I la veritat és que, com afegit a guanyar cada partit, no és gens ni mica un objectiu sense importància sinó tot el contrari: un exemple de visió global... però poc ambiciosa.

Així la prudència no l'hem de confondre en no presentar un marc d'acció el màxim d'exigent per cada moment de la temporada. Potser calia fer èmfasi no tant en el fet de la possibilitat de jugar dos partits, sinó en guanyar aquella competició. Se m'acudeixen algunes preguntes: què els queda pensar a la resta de jugadors respecte el que, a ulls del seu tècnic, per a ells suposa aquell duel? Què espera Alonso d'ells? Que acompanyin als nouvinguts? El CAI, esperonat pel seu públic, va anar a per totes en la semifinal. I com és habitual, qui més desitja la victòria acostuma a endur-se-la. El marc previ al partit ja indicava quines podien ser les predisposicions dels equips.

A VOLTES AMB EL PENSAMENT MÀGIC

No és estrany veure que hi ha entrenadors, esportistes o directius que s'expliquen en món fent servir el pensament màgic. Fer-lo servir seria dir: "Com hem guanyant quan duia aquesta samarreta, la duré els propers partits". Un raonament així participa del que podem dir pensament màgic.

El pensament màgic no és altra cosa que una visió del món tenyida de fantasia. Allà on altres veuen accions i les seves conseqüències, altres s'afanyen a buscar-ne motius insòlits: una samarreta de la sort, un costum que ens "afavoreix".

De pensament màgic en podem trobar de diferents menes: per exemple, en les cultures primitives. Lamentablement els occidentals confonem la saviesa ancestral d'altres pobles amb el pensament màgic. La veritat és que en les cultures primitives convivia el pensament màgic i l'estudi de la natura i de l'home. Tal com passa avui en dia, milers d'anys després.

També hi ha pensament màgic en l'infant. Un infant pensa que el món gira no al voltant del sol, sinó al seu voltant. Quan els infants comencen a tenir noció de que hi ha uns diferència entre l'ambient i el seu estat físic i mental, també comencen a atribuir coses que passen al seu desig. Com que desitjo menjar, em donen de menjar. A partir d'aquí elabora la seva visió del món que mica en mica anirà xocant amb el principi de realitat.

I també trobem que en adults hi ha encara pensament màgic. Per entendre'ns, seria tot allò que sense una explicació raonable (sinó simplement supersticiosa) donem per bo i segur. Posar-se la mateixa roba que en una victòria important és senyal de pensament màgic. Com ho és també creure en una rutina d'escalfament i que, sinó es fa bé, ja es mal senyal.

Els bons o mal auguris no venen per si sols, sinó que la persona sovint té la necessitat de refermar les seves sospites. Vas a camp del líder i algú diu: "Avui faria falta un miracle per guanyar". Quin tipus de idea representa això? Doncs que no està en les nostres mans guanyar, sinó que depèn d'una altra instància (la Més Alta Instància, en aquest cas).

Amb el pensament màgic un s'espolsa la responsabilitat de ser autor dels seus actes. Molts vegades sentim a parlar de calçotets màgics, però si tot queda en això és una superstició superficial. La cosa es complica quan pensem que no depèn de nosaltres fer un bon resultat: depèn de la sort, de que l'altre equip tingui un mal dia, que els àrbitres no ens perjudiquin.

El pensament màgic fa de la realitat un joc de nens i no un mapa de la realitat que volem fer nostra. Hem de decidir si volem seguir sent nens que encara no saben interpretar el món sinó és a través de la seva fantasia, fet que els allunya de vincular-se amb el món, o guarnir-nos de maduresa i veure quines són les conseqüències de les nostres accions i com podem treballar per modelar millor el món que ens envolta.

EL FUTUR DELS PROFESSIONALS DE L'ENTRENAMENT

Caminem a les palpentes cap a una progressiva professionalització de l'esport amateur. Primer va ser l'aparició dels cicles formatius que li fan la competència (encara tímidament) a algunes titulacions federatives, però que al cap i a la fi acabaran arraconant. Després han arribat altres mesures legals, la última i més excepcional de totes elles, la Llei de l'Exercici de les Professions en l'Esport.

La Llei contempla que es puguin fomentar i enquadrar quatre professions dins de l'àmbit de l'esport: professors d'educació física, animadors o monitors esportius professionals, entrenadors professionals, directors esportius.

Pel que fa al món del bàsquet, la primera ens queda bastant fora del nostre abast, tot i que hi ha força llicenciats que són, a més a més, entrenadors. Però la segona, tercera i quarta tenen molta rellevància pel món del bàsquet. Un gran percentatge d'entrenadors es dediquen a equips de formació, amb una remuneració variable.

Les escoles privades i les concertades han estat les primeres en assegurar els seus monitors, per por a possibles accidents i la posterior depuració de les responsabilitats. Els grups d'iniciació esportiva o equips poden suposar de l'ordre de 120 a 200 € al mes per grup. Un entrenador que pugui compaginar dos equips que juguen en dissabte pel matí i un grup sense competició parlaríem que podria assolir d'uns 360 a 600 € mensuals.

Aquesta quantitat sembla poca però... estem parlant de dedicar-li de l'ordre de 10 o 12 hores setmanals per tres grups esportius. No és aquesta una realitat ja professional de l'esport? I és clar que només portant equips és difícil aconseguir un sou digne, però recollint una mica d'aquí i una mica d'allà es poden fer un sou amb diferents partides.

La figura de l'autònom fins ara no estava arrelada a l'àmbit esportiu. Mentre les escoles no van haver d'assegurar als seus monitors, van viure en aquest limb de la legalitat: cobrar en un sobre a final de mes i ja està. Ara això està canviant i molts centres, degut al cost que té assegurar a un monitor, manté sous encara baixos i que disten de plantejar la possibilitat de dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament.

Repeteixo per aquell o aquella que no li hagi quedat prou clar: "dedicar una gran part de la jornada a l'entrenament". Però per aconseguir-ho els entrenadors podem donar un altres pas: si dels 150 bruts en perceben 125 o 130 nets, i a l'escola tot plegat li costa aquell monitor/a uns 200 €, per què no negociar amb ells la possibilitat de presentar-los una factura?

Un autònom paga de l'ordre de 170 a 250 € mensuals en el tram més baix de la cotització de la Seguretat Social. Així un mateix es paga la seva assegurança mèdica així com el que un va dipositant en les arques de l'estat. Per què no demanar-li a les escoles i ara també als clubs cobrar un 20 o 30% més del que paguen i fer-los una factura?

Així un entrenador d'un club que cobra, posem el cas, 300 € per entrenar dos equips, podria arribar a demanar-ne 375 o 400 amb una factura i amb l'afegit de dir: "escolteu, que jo em pago la Seguretat Social". Si pot donar alguna extraescolar a un AMPA, podria fer el mateix que amb el club. "M'interessa presentar-vos una factura, i així vosaltres us estalvieu el que us costaria contractar-me per només 2,5 hores setmanals". Posem que acorden 150 € més.

Si posats en el tema pensem en el cas d'un ajuntament que vol fer unes classes de bàsquet a les escoles fora de l'horari escolar, finançades pel Patronat d'Esports, aquest entrenador (que porta dos equips federats i un grup d'extraescolars) podria buscar un lloc a l'agenda per aquesta activitat. Li ofereixen 250 € mensuals.

Així tenim aquest entrenador que factura un total de 775 € (375+150+250), dels quals els primers 15 mesos cotitzant pagaria al voltant de 170 € d'autònoms. Dedicant unes 17 hores (12+2,5+4,5) setmanals i un cop havent pagat els autònoms, aquests entrenador ronda els 600 €. No sembla una xifra gens menyspreable si aquesta persona, a més a més, estudia un cicle formatiu o una carrera universitària relacionada amb l'àmbit esportiu, o bé treballa mitja jornada pels matins.

Així doncs les possibilitats del mercat esportiu encara estan molt obertes. És veritat que encara avui és bastant precari la manera de treballar, que només uns pocs centres contracten i asseguren els seus monitors, però aquesta tendència anirà canviant amb el pas del temps.

NOTA: El perfil d'aquest entrenador és fictici, però les quantitats econòmiques aíxí com les solucions pràctiques que es poden prendre són basades en aspectes legals i econòmics vigents actualment.

EFÍMERA CARRERA DELS QUE "VENEN MOTOS"

Al nostre esport del bàsquet hi ha molt sovint una espècie que, entre les tenebres, desenvolupa els seus tentacles per arrossegar cap al club de torn (mai es mantenen gaire temps al mateix club, és clar) als jugadors o jugadores amb més projecció. No passa tant amb sèniors, on cadascú té un criteri més definit, i per tant és més difícil enganyar la persona que vols fitxar, que a més a més pot informar-se a través de persones que potser coneguin aquell o aquella que vol fitxar-lo.

Hi ha molts venedors de motos professionals. Aquest darrer cap de setmana, en la IV Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ, un dels grups de treball vam aprofundir en el tema de fitxatges en categories de formació. Vaig tenir una sorpresa, tot i que no va ser una sorpresa en majúscules, de sentir de manera convincent com alguns clubs es maneguen ja amb "fitxadors" que, un cop han fet la seva feina de convèncer (de fet, manipular) al jugador/a i la seva família, cobra els calerons que hagin acordat abans i tots amics.

Penso que la carrera d'aquests personatges té un destí tràgic, i summament previsible. És un destí que res té de diví, sinó que les pròpies decisions porten aquestes persones al més cru ostracisme, sobretot amb el pas del temps. Però la seva carrera s'allarga, puntualment, pel crèdit que li donen a algun altre club on el fitxen com entrenador/a o fins i tot com director tècnic, en algun club que està farcit de bones intencions però mancat de criteri esportiu i estratègia institucional.

Una altra nomenclatura habitual per aquests venedors de motos és també les de venedors de fum. És curiós com el terme de "venedor" es repeteix som si des de l'òptica social del carrer, aquest tipus de persona fent aquesta tasca s'assimilés a un venedor, a un comercial que arriba a la porta de casa i et vol encaixar una enciclopèdia de 20 volumns.

La carrera d'aquestes persones acaben amb una condemna, si bé no eterna, si que més o menys velada. Arriba un punt que molta gent sap com operen aquestes persones, ja estiguin afiliades a un club amb algun càrrec o bé van per lliure fins esdevenir una sub-classe dels agents esportius. Ens podem trobar que d'arreu on hagi estat aquella persona l'hagin titllat de poc respectuós, de mirar sempre pels seus interessos, de fitxar jugadors/es prometent coses que no podia complir. Tot plegat la gent s'ensuma, després de conèixer una mica el currículum de cadascú, el que pot esperar d'aquells que es dediquen a vendre motos a tort i a dret.

Ara bé, no hi ha condemna que pugui "fer justícia" a res d'allò que han fet, manipulant a tothom qui s'ha deixat fer. Per que el més sentit de tot això és que la persona qui opera així és per que algú altre entra en el joc que el manipulador li proposa.

No estic pensant en fer cap mena de caça de bruixes amb aquells que enganyen, manipulen o tergiversen informació per beneficiar-se d'alguna manera. Ni tampoc em plantejo de fer una croada per "evangelitzar" amb un esperit de fair-play aquesta colla d'entabanadors, ja que ells mateixos es trobaran amb les conseqüències de les seves accions (tothom es fa un camí amb les seves decisions). El que estic pensant és com podem, els entrenadors i la gent dels clubs, millorar en el nostre servei esportiu fins al punt de construir una reflexió crítica suficient dels esportistes i, per què no, dels pares. Una feina que quan els arribi l'ocasió d'escollir que és el millor per prosseguir una carrera esportiva no respongui als cants de sirena que no tenen cap mena fonament.

DES DE LA BARRERA

Com els toreros que esperen el seu torn per entrar a matar, jo m'espero i miro les coses del món del bàsquet, per primer setembre en més de 15 anys, sense un equip en l'horitzó de la meva planificació.

La meva companya li deia a un conegut nostre, també en el món del bàsquet: "No, si sembla que li vagi bé no tenir equip: així té més temps per llegir i escriure!" la veritat és que no és ben bé així. Si que m'agrada tenir més temps per llegir i escriure (no m'imagino els dies sense la meva dosi diària de lletres), però també tinc ganes de portar un equip sènior.

Estic content de no haver acceptat les primeres ofertes que vaig tenir. Ara, com passa en alguns entrenadors en l'atur, espero els primers moviments que deixin algun equip sense entrenador.

Jo pensava: t'hauràs d'esperar a que facin fora algú. Però de sobte em vaig donar compte que hi havia altres possibilitats. Per exemple, alguna circumstància familiar o professional. O simplement que vinguin a buscar algú durant la temporada, d'un club important, i que marxi aquell entrenador/a que fins aleshores havia fet una bona feina.

Com he tingut molt de temps per llegir i escriure, enceto el mes de setembre (i la temporada, que seguiré cada setmana) amb tres nous projectes. Per una banda, tinc dos projectes compartits amb altres professionals del món de l'esport i la salut: un llibre sobre educació esportiva i un altres sobre enquadrament. El tercer projecte que ara bellugo és un manual de minibàsquet.

Però estic amb "mono" de portar un equip. Un equip competitu i de fer grans coses. Jo estic frisant per poder començar a treballar i espero a qui truqui a la porta (i jo segueixo oferint-me).

També tinc algunes altres coses en ment per engegar aviat: formació de Directors Tècnics (aviat la V Trobada de Directors Tècnics), clínics per entrenadors/es, tecnificació per jugadors/es i treball amb mares i pares d'esportistes. I, qui sap, dinàmica grupal amb dirigents. Que no pari la feina!