El proper dimecres 18 de juny a les 19:00 faré la presentació del meu llibre El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008) a la Sala d'Actes de la Federació Catalana de Basquetbol.
Estic molt content de poder haver lligat aquesta data abans de Sant Joan, que a banda de ser tret de sortida de les vacances escolars, també coincideix amb l'època de més rebombori del bàsquet (campus, clínics, cursos, etc.). S'acaba la temporada però comença la dansa d'activitats estiuenques...
Així podré presentar el meu llibre en societat, en la micro-societat que conformem els bojos pel bàsquet, encara que obert també a altres públics. Un acte que em fa molta il·lusió fer rodejat de gent de bàsquet que m'estimo i respecto, comentant què em va inspirar a escriure aquest llibre i de què tracten les seves més de 200 pàgines. Inspiració i projecte van units de la ma en la meva vida apassionada d'escriptor-blocaire-entrenador-director tècnic-àrbitre.
El llibre narra les meves experiències amb bàsquet base, la meva filosofia en etapes formatives i una sèrie d'anècdotes i recursos per tirar endavant la feina exigent de dirigir un grup esportiu.
Per poder arribar al lloc us adjunto la informació més bàsica, tot i que molts ja sabeu de sobra on està la "Fede":
Adreça: Rambla Guipúscoa, 27. 08018. Barcelona
Transports: Metro L2 Estació Bac de Roda / Autobús 33, 43, 44, 71, B24 i N8 / Renfe: Estació Clot
divendres, de juny 13, 2008
divendres, de juny 06, 2008
L'ART I LA TÈCNICA DE FER HORARIS
Hi ha tot un art i una tècnica per fer quadrar els horaris de la temporada. Crec que uns bons horaris faciliten que el gruix d'entrenaments es vagin fent de manera ordenada, i alhora permet fer altres moltes coses bé.
Ara estem de ple vivint els nous horaris de la temporada vinent per veure què tal encaixen. Em dono compte que s'hauria d'establir unes prioritats abans de fer els horaris, sinó corres el risc de que no tinguin allò que tu busques dels horaris. Crec que sense unes prioritats clares, el que vas fent és fer una proposta i després anar-la variant. Considero que aleshores corres el risc d'anar tapant forats, així que tens el risc que no quedi del tot bé.
Mirava els horaris del club on estic treballant ara i em dono compte que bàsicament segueixen un criteri: adaptar-los a les necessitats dels tècnics. És un motiu, como podria ser un altre, però un motiu que no em deixa del tot satisfet. Penso per mi mateix: el primer que hauríem de vetllar amb uns horaris seria que els esportistes ho tinguéssin fàcil per doblar amb l'equip de dalt. Se m'apareix aquest motiu com el primer en el meu rànking particular, ja que la nostra voluntat és formar esportistes, i ens interessa que puguin fer 4 entrenaments setmanals enlloc de 3.
Després, tot pensant una mica més, em deia: hem de fer uns horaris que permetin conciliar el bàsquet amb d'altres activitats extraescolars dels propis nens. Aquest segon punt em sembla un detall amb les famílies, un ensenyar-los que els tenim en compte en la mesura del possible. Malgrat puguem pensar que el bàsquet és el més important, la veritat és que els nens i nenes avui en dia fan moltes més coses per les tardes que no només esport. Per això cal jugar bàsicament amb dos esquemes: dilluns, dimecres i divendres, o bé dimarts, dijous i divendres. També hi ha ocasions que un grup nodrit de jugadors fan teatre un cop a la setmana, diguem el divendres. Això, depèn de la dimensió que sigui, necessita de la nostra atenció.
En tercer lloc, i no sé fins a quin punt també en importància, penso que cal fer uns horaris que s'adaptin prou bé als horaris dels entrenadors. Evidentment es mira els horaris de feina que tenen, això és un imponderable mentre un no es pugui guanyar la vida com entrenador. Però de vegades a més a més es vol tenir tot concentrat en els mateixos dies. Penso que de vegades és possible aconseguir-ho però en altres ocasions això perjudica algun dels dos primers punts que he mencionat.
Penso, aleshores, que cal tenir en compte aquests criteris per dominar l'art i la tècnica de fer horaris:
Ara estem de ple vivint els nous horaris de la temporada vinent per veure què tal encaixen. Em dono compte que s'hauria d'establir unes prioritats abans de fer els horaris, sinó corres el risc de que no tinguin allò que tu busques dels horaris. Crec que sense unes prioritats clares, el que vas fent és fer una proposta i després anar-la variant. Considero que aleshores corres el risc d'anar tapant forats, així que tens el risc que no quedi del tot bé.
Mirava els horaris del club on estic treballant ara i em dono compte que bàsicament segueixen un criteri: adaptar-los a les necessitats dels tècnics. És un motiu, como podria ser un altre, però un motiu que no em deixa del tot satisfet. Penso per mi mateix: el primer que hauríem de vetllar amb uns horaris seria que els esportistes ho tinguéssin fàcil per doblar amb l'equip de dalt. Se m'apareix aquest motiu com el primer en el meu rànking particular, ja que la nostra voluntat és formar esportistes, i ens interessa que puguin fer 4 entrenaments setmanals enlloc de 3.
Després, tot pensant una mica més, em deia: hem de fer uns horaris que permetin conciliar el bàsquet amb d'altres activitats extraescolars dels propis nens. Aquest segon punt em sembla un detall amb les famílies, un ensenyar-los que els tenim en compte en la mesura del possible. Malgrat puguem pensar que el bàsquet és el més important, la veritat és que els nens i nenes avui en dia fan moltes més coses per les tardes que no només esport. Per això cal jugar bàsicament amb dos esquemes: dilluns, dimecres i divendres, o bé dimarts, dijous i divendres. També hi ha ocasions que un grup nodrit de jugadors fan teatre un cop a la setmana, diguem el divendres. Això, depèn de la dimensió que sigui, necessita de la nostra atenció.
En tercer lloc, i no sé fins a quin punt també en importància, penso que cal fer uns horaris que s'adaptin prou bé als horaris dels entrenadors. Evidentment es mira els horaris de feina que tenen, això és un imponderable mentre un no es pugui guanyar la vida com entrenador. Però de vegades a més a més es vol tenir tot concentrat en els mateixos dies. Penso que de vegades és possible aconseguir-ho però en altres ocasions això perjudica algun dels dos primers punts que he mencionat.
Penso, aleshores, que cal tenir en compte aquests criteris per dominar l'art i la tècnica de fer horaris:
- Facilitar la possibilitat de doblar.
- Fer-los compatibles amb altres extraescolars que puguin fer els nens.
- Conciliar els horaris dels entrenadors amb altres activitats que facin (jugar, feina, lleure, família).
M'ha semblat interessant pensar quins criteris hauríem de seguir per fer els millors horaris possibles. En tot cas seguiré donant-li voltes, i aviat parlaré també dels horaris de partit, un altre tema susceptible de controvèrsia i de crear debat.
dijous, de juny 05, 2008
PREPARANT PRESENTACIONS
Aquesta darrera setmana he estat organitzant dues presentacions pel meu llibre El entrenador y el equipo (Paidotribo, 2008), una pel mes de juny i una altra pel mes d'octubre.
Per la meva estreta col·laboració amb la Federació Catalana de Basquetbol a través de l'Àrea de Formació, vaig demanar-los que em feia il·lusió fer la presentació del llibre a la "casa del bàsquet". Coincideix que l'edifici annex a la Federació al carrer Guipúscoa, que és seu d'un grapat de federacions esportives catalnes, si que té el nom de Casa de l'Esport.
En els propers dies fixarem la data, i en tinc moltes ganes. Em fa il·lusió fer la presentació del meu primer llibre amb un espai tant emblemàtic per mi com "la Fede", m'imagino que amb un públic més aviat format per tècnics i dirigents. Això serà a mitjans de juny. Però penso que amb aquesta presentació no n'hi ha prou, no cobriria tot l'espectre de lectors al que pot anar dirigit el llibre.
He parlat aquest dies amb la gent de la llibreria de Mataró, la Robafaves, i estic pendent de concretar una data al mes d'octubre. Penso adreçar-me, en aquest cas, a un altre tipus de públic. Per exemple, el públic lector que compra habitualment a la llibreria, i té fills i filles fent esport. O aquells que compren un llibre de poesia, o un assaig, o una novel·la, però no s'aturen davant les prestatgeries d'esport. O les mares i pares que passejen per la Riera, i els interessa formar-se una idea de quin tipus d'esport fan els seus fills. O bé mestres i educadors de escoles de Mataró i les rodalies. O bé entrenadors, dirigents o esportistes amb afany de lectura.
Lectura i esport de vegades han estat vistos com compartiments estancs. Jo miro de conviure-hi el màxim possible, ja que sinó viuria escindit: un jo entrenador, per una banda; un jo escriptor, per l'altra. La tentativa de fer compatible esport, lectura i escriptura, com bé demostra el meu propi exemple, espero serveixi per trencar barreres culturals en aquest àmbit.
Per la meva estreta col·laboració amb la Federació Catalana de Basquetbol a través de l'Àrea de Formació, vaig demanar-los que em feia il·lusió fer la presentació del llibre a la "casa del bàsquet". Coincideix que l'edifici annex a la Federació al carrer Guipúscoa, que és seu d'un grapat de federacions esportives catalnes, si que té el nom de Casa de l'Esport.
En els propers dies fixarem la data, i en tinc moltes ganes. Em fa il·lusió fer la presentació del meu primer llibre amb un espai tant emblemàtic per mi com "la Fede", m'imagino que amb un públic més aviat format per tècnics i dirigents. Això serà a mitjans de juny. Però penso que amb aquesta presentació no n'hi ha prou, no cobriria tot l'espectre de lectors al que pot anar dirigit el llibre.
He parlat aquest dies amb la gent de la llibreria de Mataró, la Robafaves, i estic pendent de concretar una data al mes d'octubre. Penso adreçar-me, en aquest cas, a un altre tipus de públic. Per exemple, el públic lector que compra habitualment a la llibreria, i té fills i filles fent esport. O aquells que compren un llibre de poesia, o un assaig, o una novel·la, però no s'aturen davant les prestatgeries d'esport. O les mares i pares que passejen per la Riera, i els interessa formar-se una idea de quin tipus d'esport fan els seus fills. O bé mestres i educadors de escoles de Mataró i les rodalies. O bé entrenadors, dirigents o esportistes amb afany de lectura.
Lectura i esport de vegades han estat vistos com compartiments estancs. Jo miro de conviure-hi el màxim possible, ja que sinó viuria escindit: un jo entrenador, per una banda; un jo escriptor, per l'altra. La tentativa de fer compatible esport, lectura i escriptura, com bé demostra el meu propi exemple, espero serveixi per trencar barreres culturals en aquest àmbit.
dimarts, de juny 03, 2008
UNA SETMANA A L'ATUR
Fa un setmana que estic sense equip. Després de dues temporades amb unes gran sensacions amb un sènior masculí de 1ª Catalana, estic buscant quin serà el meu futur com entrenador.
Al mes d'abril vaig tancar una acord per fer de Director Tècnic a un club, fent-me càrrec dels equips d'Escola i Minis. Era el que més em venia de gust, dedicar temps a entrenadors i esportistes de la base.
Ara, però, m'imagino quin serà l'equip que duré la temporada vinent. Les ofertes comencen a arribar a bon ritme, però n'hi ha d'haver alguna que me faci molt el pes. Per mi és important seguir cobrant un bon sou, com tenia fins ara, i que el projecte esportiu valgui la pena.
És curiós que avui que s'ha sapigut que Pepu no anirà als Jocs, i s'ha revelat que el seu sou era de 300.000 € anuals, que pensi que ell estava bastant mal pagat en relació a alguns altres entrenadors ACB. Si que és veritat que no entrenes més que dos mesos l'any, però tens feina seguint als jugadors, les lligues, etc.
A mi em passa alguna cosa semblant. El que passa és que és per alguns zeros menys. Valores què paga un club per un sènior (de l'ordre de 300 € és el que m'han ofert), i penses que és poc. Comences a calcular: agafo el cotxe, la benzina, els peatges, les cues. El temps val molts diners, la benzina també.
Ara que estic a l'atur em plantejo que segons quin projecte, si haig de passar-me moltes hores al cotxe o pagar-me la benzina, em sembla que no em compensa. Potser estic acostumat a que em tranquin bé al meu anterior club, i ara tinc el paladar sibarita. Ja veurem quines ofertes es posen sobre la taula en els propers dies. Si algú està interessat en proposar-se quelcom, pot fer-ho a keysport@gmail.com
Hi ha moviment d'entrenadors, amunt i avall, i una dèria per assegurar-se prou jugadors o jugadores per fer l'equip. Ja veurem com segueix la meva història.
Al mes d'abril vaig tancar una acord per fer de Director Tècnic a un club, fent-me càrrec dels equips d'Escola i Minis. Era el que més em venia de gust, dedicar temps a entrenadors i esportistes de la base.
Ara, però, m'imagino quin serà l'equip que duré la temporada vinent. Les ofertes comencen a arribar a bon ritme, però n'hi ha d'haver alguna que me faci molt el pes. Per mi és important seguir cobrant un bon sou, com tenia fins ara, i que el projecte esportiu valgui la pena.
És curiós que avui que s'ha sapigut que Pepu no anirà als Jocs, i s'ha revelat que el seu sou era de 300.000 € anuals, que pensi que ell estava bastant mal pagat en relació a alguns altres entrenadors ACB. Si que és veritat que no entrenes més que dos mesos l'any, però tens feina seguint als jugadors, les lligues, etc.
A mi em passa alguna cosa semblant. El que passa és que és per alguns zeros menys. Valores què paga un club per un sènior (de l'ordre de 300 € és el que m'han ofert), i penses que és poc. Comences a calcular: agafo el cotxe, la benzina, els peatges, les cues. El temps val molts diners, la benzina també.
Ara que estic a l'atur em plantejo que segons quin projecte, si haig de passar-me moltes hores al cotxe o pagar-me la benzina, em sembla que no em compensa. Potser estic acostumat a que em tranquin bé al meu anterior club, i ara tinc el paladar sibarita. Ja veurem quines ofertes es posen sobre la taula en els propers dies. Si algú està interessat en proposar-se quelcom, pot fer-ho a keysport@gmail.com
Hi ha moviment d'entrenadors, amunt i avall, i una dèria per assegurar-se prou jugadors o jugadores per fer l'equip. Ja veurem com segueix la meva història.
divendres, de maig 23, 2008
APRENDRE A VIURE
Acabo de comprar un bitllet electrònic per viatjar a Nova York aquest estiu. Quan he imprimit el comprovant del bitllet m'he adonat que el lema del portal on l'he comprat és "Aprende a vivir". Ha estat xocant llegir això i haver-me passat les darreres setmanes llegint molts autors propers al Psicodrama, sobretot Moreno i alguns del seu seguidors.
Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.
Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.
Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.
Jacob Levy Moreno (1889-1974) fou metge i psiquiatra. Una de les inquietuds més presents i persistents a la seva obra va ser portar l’àmbit terapèutic del tractament individual i verbal com era habitual a la dècada de 1920 i 1930 (sobretot per la influència de la psicoanàlisi) a un treball grupal i per l’acció, com després es va poder comprovar amb el Psicodrama. Ell és l’exponent del desenvolupament d’una molt potent Teoria dels Rols, així com una interessant visió de l’espontaneïtat, la creativitat i les relacions en general, gràcies a les seves aportacions a partir de la Sociometria, el Teatre de l’Espontaneïtat i el Psicodrama. Algunes de les definicions que va fer servir Moreno per definir el rol van ser:
- Rol és la mínima unitat de conducta.
- Rol és la mínima unitat de cultura.
- Ocupar rols és anterior al sorgiment del jo (self). Els papers no surten del jo, sinó que el jo sorgeix dels papers...
- El sorgiment i posterior desenvolupament dels rols socials es dona en la base al joc i intercanvi de estableixen amb els seus complementaris exercits per altres significatius del seu món (Mónica Zuretti).
El tipus de vincle que es desenvolupa amb les altres persones et situa en un lloc determinat dins del grup, un rol o paper, en definitiva un lloc, un espai que pots anar fent més teu. Un espai en el que repeteixes unes conductes fins al punt de l'estereotípia, que ja sabem per Pichon-Rivière que és un senyal de malaltia. Tanmateix és inherent al rol la tensió entre el lloc que t'assignes tu mateix i que et ve assignat pels altres a fora (complementarietat), entre repetir-te a tu mateix o viure de manera diferent.
Moreno era ben conscient de la intencionalitat del seu mètode. "Històricament el psicodrama representa el punt decisiu en l'apartar-se del tractament de l'individu aïllat envers el tractament de l'individu en grups, del tractament de l'individu amb mètodes verbals envers el tractament amb mètodes d'acció". Així la dramatització de la vida en l'escenari del psicodrama permet un insight a la persona que ho viu, a banda de servir com a diagnòstic.
Per Moreno és psicodrama era teatre, però entenia el teatre en un sentit molt positiu. No era un "com si" fos la vida real. Allà, a l'escenari, es podien viure aquelles mateixes emocions i situacions que identifiquen la vida d'una persona. Els espectadors podien començar a entendre la trama (el drama) de relacions de la persona. Podríem pensar en un teatre afí a la idea de "fer teatre", com trobem que s'acusa a alguns esportistes que actuen els contactes i simulen agressions, però amb Moreno és ben diferent.
Seguint a Moreno parlem de que actuar els rols a l'escenari, amb l'ajuda d'un director de psicodrama i un jo-auxiliars (persones entrenades per actuar el paper de les persones siginificatives, per ajudar a re-viure les relacions d'aquelles persones que porten el seu drama a l'escenari), resulta un entrenament per la vida. Aprendre a viure significa veure't a tu mateix fent allò que fas en el teu dia a dia (i que de vegades no et dones compte), i també poder assajar respostes diferents a les situacions en les que et trobes encaixonat. El psicodrama és una excel·lent fòrmula per aprendre a viure.
dilluns, de maig 19, 2008
POSAR NOM AL QUE FAS
Em trobo dins d'un interessant procés de determinar l'àmbit d'influència de la meva feina com Director Tècnic o, com més m'agrada dir-ho a mi en aquest cas concret pel club que m'ho ha demanat, com Director de Minibàsquet.
Al club estem volent delimitar les meves competències, així com les de l'altre Director Tècnic (per mi, Director de Bàsquet) en relació a una necessària figura per nosaltres dos: el Director Esportiu o Responsable Esportiu o, com més m'agrada a mi, Director d'Activitats.
El Director d'Activitats és el responsable de coordinar i relacionar les tasques esportives que duen a terme entrenadors i Directors Tècnics amb els aspectes d'organització del club, que són bàsics per assolir un bon funcionament general a nivell organitzatiu. Funciona com un recolzament bàsic en l'aspecte operatiu pels Directors Tècnic: dissenya horaris, realitza tràmits, preveu torneigs, vehicula relacions externes. Precisament per què cobreix les activitats del club en diferents àrees (social, aministrativa, també esportiva) crec que la millor nomenclatura és aquesta de Director d'Activitats.
Que siguem 3 Directors no és capritxós. Dos operem clarament sobre l'àmbit esportiu, el que podríem dir tècnic. I l'altre opera sobre l'àmbit de l'organització interna i les relacions amb altres entitats. A mi em preocupava que el Director d'Activitats no fos més ni menys que els Directors Tècnics, i que tinguéssim clares les nostres atribucions que d'alguna manera ens marca la Junta Directiva. Que no fos més per tal d'evitar que una persona que no decideix sobre aspectes esportius (concretament: tècnics) no fos el responsable d'avaluar la tasca dels Directors Tècnics. Per una altra banda, i per no ser menys, que no es consideressin les seves tasques com les "engrunes" de l'altra part de la gestió, la part esportiva. Totes dues vessants són importants i necessari portar-les al dia.
Per primera vegada en la meva carrera com Director Tècnic (CB Grup Barna, BAM, AB Premià, Salesians Mataró) tinc la possibilitat de poder-me consagrar al treball de pista gràcies a la incorporació d'un Director d'Activitats. Així podré estar més pendent de la supervisió dels entrenadors i l'atenció als pares i mares, ja que gràcies a aquesta figura dins del club que s'encarrega de cobrir aquests assumptes puc estar íntegrament per la vessant esportiva.
Lligar una sèrie d'assumptes a mig camí entre la gestió administrativa i logística és sempre un maldecap pels clubs, i espero que en aquesta nova aventura de Direcció Tècnica trobem el just equilibri per desenvolupar correctament cadascú la nostra tasca, i articulats també entre nosaltres.
Al club estem volent delimitar les meves competències, així com les de l'altre Director Tècnic (per mi, Director de Bàsquet) en relació a una necessària figura per nosaltres dos: el Director Esportiu o Responsable Esportiu o, com més m'agrada a mi, Director d'Activitats.
El Director d'Activitats és el responsable de coordinar i relacionar les tasques esportives que duen a terme entrenadors i Directors Tècnics amb els aspectes d'organització del club, que són bàsics per assolir un bon funcionament general a nivell organitzatiu. Funciona com un recolzament bàsic en l'aspecte operatiu pels Directors Tècnic: dissenya horaris, realitza tràmits, preveu torneigs, vehicula relacions externes. Precisament per què cobreix les activitats del club en diferents àrees (social, aministrativa, també esportiva) crec que la millor nomenclatura és aquesta de Director d'Activitats.
Que siguem 3 Directors no és capritxós. Dos operem clarament sobre l'àmbit esportiu, el que podríem dir tècnic. I l'altre opera sobre l'àmbit de l'organització interna i les relacions amb altres entitats. A mi em preocupava que el Director d'Activitats no fos més ni menys que els Directors Tècnics, i que tinguéssim clares les nostres atribucions que d'alguna manera ens marca la Junta Directiva. Que no fos més per tal d'evitar que una persona que no decideix sobre aspectes esportius (concretament: tècnics) no fos el responsable d'avaluar la tasca dels Directors Tècnics. Per una altra banda, i per no ser menys, que no es consideressin les seves tasques com les "engrunes" de l'altra part de la gestió, la part esportiva. Totes dues vessants són importants i necessari portar-les al dia.
Per primera vegada en la meva carrera com Director Tècnic (CB Grup Barna, BAM, AB Premià, Salesians Mataró) tinc la possibilitat de poder-me consagrar al treball de pista gràcies a la incorporació d'un Director d'Activitats. Així podré estar més pendent de la supervisió dels entrenadors i l'atenció als pares i mares, ja que gràcies a aquesta figura dins del club que s'encarrega de cobrir aquests assumptes puc estar íntegrament per la vessant esportiva.
Lligar una sèrie d'assumptes a mig camí entre la gestió administrativa i logística és sempre un maldecap pels clubs, i espero que en aquesta nova aventura de Direcció Tècnica trobem el just equilibri per desenvolupar correctament cadascú la nostra tasca, i articulats també entre nosaltres.
dimarts, de maig 13, 2008
AVÍS PER NAVEGANTS (DE LA DIRECCIÓ TÈCNICA)
Em trobo iniciant, il·lusionat, un nou projecte de Direcció Tècnica. Després d'un any desconnectat del treball quotidià amb un club, però gràcies a precisament haver pres una mica de distància, he pogut començar a concretar una estructura de treball que m'està seduint molt.
M'he trobat en la meva carrera com Director Tècnic amb entrenadors que, davant les fotocòpies que els passava amb una planificació tècnica o indicacions diverses, poc es veia reflectit en el seu dia a dia a la pista. Ara m'he proposat crear documents més sintètics, més visuals, que recullin la informació mínima per poder desenvolupar una sèrie de línees de treball comunes a equips mini, pre-mini i d'escola de bàsquet.
He pensat en lligar alguns aspectes de psicomotricitat i intencions tàctiques dins de l'estructura d'una sessió amb jocs preesportius pels nens i nenes d'escola.
Pels pre-minis he començat a desenvolupar una sèrie d'elements de treball que cobreixen diferents àrees de desenvolupament. En certa mesura m'he basat en una classificació de les habilitats esportives. Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport:
Em falta temps per posar tot això per escrit, sobretot amb gràfics i esquemes (crec que serà un encert presentar-ho així als entrenadors). Però he trobat uns minutets per explicar la il·lusió que tinc per donar-li forma al que em volta fa dies pel cap.
Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.
M'he trobat en la meva carrera com Director Tècnic amb entrenadors que, davant les fotocòpies que els passava amb una planificació tècnica o indicacions diverses, poc es veia reflectit en el seu dia a dia a la pista. Ara m'he proposat crear documents més sintètics, més visuals, que recullin la informació mínima per poder desenvolupar una sèrie de línees de treball comunes a equips mini, pre-mini i d'escola de bàsquet.
He pensat en lligar alguns aspectes de psicomotricitat i intencions tàctiques dins de l'estructura d'una sessió amb jocs preesportius pels nens i nenes d'escola.
Pels pre-minis he començat a desenvolupar una sèrie d'elements de treball que cobreixen diferents àrees de desenvolupament. En certa mesura m'he basat en una classificació de les habilitats esportives. Visitant un treball recent (Riera, 2005) podem diferenciar fins a cinc tipus diferents d'habilitats en l'esport:
- Les bàsiques, que ens permeten relacionar-nos amb el medi.
- Les tècniques, amb els objectes fixes.
- Les tàctiques, amb els companys i adversaris.
- Les estratègiques, amb el reglament (normes).
- Les interpretatives, amb els fets.
Em falta temps per posar tot això per escrit, sobretot amb gràfics i esquemes (crec que serà un encert presentar-ho així als entrenadors). Però he trobat uns minutets per explicar la il·lusió que tinc per donar-li forma al que em volta fa dies pel cap.
Bibliografia
- Riera, J. (2005) Habilidades en el deporte. Barcelona, Inde.
dimecres, de maig 07, 2008
EDUCAR DES DEL ROL
Estava en la taula del meu despatx i he vist una d'aquelles notes que de vegades penjes al suro i que després te n'oblides durant mesos. He trobat, entre altres anotacions, un adagio interessant:
Cada uno en su lugar
para poder educar
La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.
El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.
Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.
Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).
Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.
Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.
Cada uno en su lugar
para poder educar
La veritat és que ja fa molts mesos que penso en la importància dels rols en l'educació i en la vida en general. Ho penso i ho expresso a els Tallers que estem fent amb l'Associació Catalana d'Entrenadors de Basquetbol. També hi faig molt d'èmfasi en un llibre que aviat em publicarà l'editorial Cossetània sobre educació en família, i en altres escrits que estic preparant, aquests relacionats amb l'esport. Així com en la meva vida diària. No deixem d'adoptar un o altre rol, a cada moment.
El rol és, segons el creador del Psicodrama Jacob Levy Moreno, la mínima unitat de conducta (i fins i tot l'autor va dir, més endavant: mínima unitat de cultura). Els rols familiars són els primers que adoptem, que aprenem, en relació a la nostra matriu familiar, amb permís d'allò que Rojas-Bermúdez anomena rols psicosomàtics.
Nosaltres estem adoptant diferents rols durant el dia: com a parella, com treballadors per una empresa o per compte aliè, com amics, etc. Tot aquest procés dinàmic en que intercanviem els nostres rols suposa un element de creativitat. En la mesura en que ens repetim en els nostres rols, sense canviar pràcticament el que estem fent, estem actuant de manera rígida i estereotipada.
Hem de tenir en compte que com adults responsables, en la mesura que estem dibuixant un rol estem fent una altra cosa: oferint una manera de complementar-se l'infant (o tant se val, pot ser educació d'adults).
Penso que és bàsic que en el nostre dia a dia com mestres, educadors, entrenadors, etc. tinguem un coneixement profund del rol que estem adoptant. En la mesura que siguem conscients i decidim quin és el rol que estem adoptant, estarem prenent decisions de la manera com estem oferint als altres que ens complementin: des d'un rol autonomista, des d'un rol paternalista, des del rol de víctima.
Tot el que puguem anar esbrinant sobre els rols que adoptem, i sobretot la manera com tenim de dissenyar-nos un rol professional que ens escaigui, ens convingui i ens resulti plaent, tot això és una mesura encertada que puguem promoure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
