El Barça ha emptat al Camp Nou 1-1.
El Barça mirava el rellotge i després de desaprofitar un munt d'ocasions de gol per ampliar la diferència de l'1-0, el públic i els jugadors es lamenten d'encaixar un l'empat en el minut 43 de la 2ª part. Ja no hi havia marge de reacció.
Les càmeres de TV3 es queden, a pocs minuts del final i previ a l'empat del Betis, amb una imatge de la banqueta del barça. En primer pla: Ronaldinho, blanc dels nervis. Al seu costat Jorquera comentant la jugada amb l'astre brasiler. En segon pla es veu com Ezquerro: suposadament preparat per sortir, se'l veu menjar compulsivament una bossa de pipes.
Reixach parla al final de la retransmissió en diferit del partit de que "es gira la truita" i no surten les coses, menciona també "la sort" com un factor determinant. Canut diu que "la crisi continua instal·lada al Camp Nou".
Jo no parlaria de res d'això. És poc professional i prou. No pot ser que un jugador mengi pipes (com Ezquerro) o parli per telèfon mòbil (com un jugador de bàsquet que he vist aquest cap de setmana). No és seriós. Si estàs a la banqueta, estàs amb el cinc sentits posats en el partit.
Posem el millor dels casos, i que Ezquerro estigués a la banqueta però no per jugar. És adequat que un company d'equip, que està com acompanyant (i tinc entès que en futbol tot jugador a la banqueta ha de poder jugar, no com en bàsquet), estigui menjant pipes? És que l'entrenador, els seus ajudants o el delegat no li pot recordar al jugador que no es mengen pipes a la banqueta?
No ho entenc. El Barça es juga la Lliga i Ezquerro menjant pipes. Però no està tot dit encara. La meva pregunta final: on va estar llençant el jugador les pellofes de les pipes? Les haurà ficat en una bossa de plàstic o hauran acabat a sota de les butaques de la banqueta? Una pregunta més sense resposta. Contestar les anteriors potser ajudaria a explicar millor els patiments del Barça en aquesta recta final de Lliga, un cop tancades totes les opcions de seguir avançant a Europa i a la Copa.
dilluns, de maig 14, 2007
dijous, de maig 10, 2007
ENTRE LA REALITAT I LA FICCIÓ
"L'acceptació de la realitat és una tasca sense fi". D.W. Winnicott
Winnicott va ser un psicoanalista i pediatre que va treballar a Anglaterra durant el període d'entreguerres. Destaca, al costat de Melanie Klein i Anna Freud, com un dels més influents psicoanalistes en el tracte amb infants. També és reconegut, juntament amb Alfred Adler i Carl Jung, deixebles de Sigmund Freud, com un dels que més reconeguts psicoanalistes del segle XX.
La frase de Winnicott té una gran presència, i de seguida m'ha suggerit el títol de l'article. De fet, Winnicott pensa que el nen, en el seu delit d'omnipotència, s'escarrassa per acceptar la realitat del món, però que no és un assumpte senzill. Com no sempre pot acceptar la realitat i entendre-la tal com és, Winnicott fa servir el concepte d'espai transcicional per parlar de aquell marge, aquell espai simbòlic que fa d'intermediari entre els infants i el món, i que els permet relacionar-se.
Per estructurar aquest espai mediador els nens s'identifiquen amb el que Winnicott va anomenar objectes transicionals. Aquests són objectes, com ara joguines, mantes o ninos que permetien (i permeten també avui, si estem d'acord amb el que ell proposava) als nens relacionar-se amb els altres a través d'aquests objectes, facilitant així la relació mitjançant l'objecte.
Després d'aquesta referència històrica i teòrica per aclarir en quins termes parlava Winnicott, m'enganxo de nou a la idea darrera de la seva frase: és feina de tota la vida acceptar la realitat. De fet, vivim en tensió entre allò que voldríem que fos (una ficció que ens construim per satisfer-nos a nosaltres mateixos) i allò que ens trobem al món (la realitat que ens "condiciona", que ens sosté però alhora ens limita).
Però lluny de ser uns il·lusos per caure en el parany (que de fet no ho és) d'imaginar-nos el futur, la feina de fer del nostre futur una ficció, una trama, és el que precissament ens permet que es pugui acabar convertint en realitat. Per què arrelar-nos i queixar-nos del que hi ha al món no ens porta enlloc. Hem de ser capaços de reinventar-nos per tal de desenganxar-nos del pes de la realitat i volar per pensar què volem fer de la nostra vida.
Vivim entre realitat i ficció. La ficció ens ajuda a (sobre)viure, a entretenir-nos quan la llegim en un llibre o la veiem en una telesèrie. Però en el nostre dia a dia la ficció que ens expliquem de nosaltres mateixos també ens ajuda a viure i a (con)viure. Ens ajuda sobretot a projectar el futur que volem realitzar per a nosaltres, a actualitzar-lo, a passar del desig a l'acte. Actuem les nostres ficcions per fer-les realitat, per acomplir-les.
La ficció, en definitiva, ens ajuda a convertir els nostres projectes en realitat, com ara l'infant s'ajuda de l'objecte transicional per relacionar-se amb els altres, per situar-se en el món. Sense una ficció que creure'ns cal tenir clar que no tenim un lloc feliç en el món. Tindrem un espai minúscul, però no podrem ser feliços, mirar al futur esperançats, preservar allò que volem ser i canviar en allò que vulguem millorar.
No podent-lo habitar més que en un racó, en les engrunes que els altres ens deixen, i sense esma de poder fer-lo semblar cada cop més allò que hem sommiat, el món se'ns va fent cada cop més petit i trist. Encara que vulguem acceptar la realitat, i que això (com apunta Winnicott) ens costi una pila d'anys, també hem de mantenir-nos fidels a la ficció a partir de la qual vivim la nostra vida. Si li donem l'esquena a les nostres ficcions preferides ens estarem preparant a acceptar una renúncia i un altra, a viure cada cop més insatisfets.
Winnicott va ser un psicoanalista i pediatre que va treballar a Anglaterra durant el període d'entreguerres. Destaca, al costat de Melanie Klein i Anna Freud, com un dels més influents psicoanalistes en el tracte amb infants. També és reconegut, juntament amb Alfred Adler i Carl Jung, deixebles de Sigmund Freud, com un dels que més reconeguts psicoanalistes del segle XX.
La frase de Winnicott té una gran presència, i de seguida m'ha suggerit el títol de l'article. De fet, Winnicott pensa que el nen, en el seu delit d'omnipotència, s'escarrassa per acceptar la realitat del món, però que no és un assumpte senzill. Com no sempre pot acceptar la realitat i entendre-la tal com és, Winnicott fa servir el concepte d'espai transcicional per parlar de aquell marge, aquell espai simbòlic que fa d'intermediari entre els infants i el món, i que els permet relacionar-se.
Per estructurar aquest espai mediador els nens s'identifiquen amb el que Winnicott va anomenar objectes transicionals. Aquests són objectes, com ara joguines, mantes o ninos que permetien (i permeten també avui, si estem d'acord amb el que ell proposava) als nens relacionar-se amb els altres a través d'aquests objectes, facilitant així la relació mitjançant l'objecte.
Després d'aquesta referència històrica i teòrica per aclarir en quins termes parlava Winnicott, m'enganxo de nou a la idea darrera de la seva frase: és feina de tota la vida acceptar la realitat. De fet, vivim en tensió entre allò que voldríem que fos (una ficció que ens construim per satisfer-nos a nosaltres mateixos) i allò que ens trobem al món (la realitat que ens "condiciona", que ens sosté però alhora ens limita).
Però lluny de ser uns il·lusos per caure en el parany (que de fet no ho és) d'imaginar-nos el futur, la feina de fer del nostre futur una ficció, una trama, és el que precissament ens permet que es pugui acabar convertint en realitat. Per què arrelar-nos i queixar-nos del que hi ha al món no ens porta enlloc. Hem de ser capaços de reinventar-nos per tal de desenganxar-nos del pes de la realitat i volar per pensar què volem fer de la nostra vida.
Vivim entre realitat i ficció. La ficció ens ajuda a (sobre)viure, a entretenir-nos quan la llegim en un llibre o la veiem en una telesèrie. Però en el nostre dia a dia la ficció que ens expliquem de nosaltres mateixos també ens ajuda a viure i a (con)viure. Ens ajuda sobretot a projectar el futur que volem realitzar per a nosaltres, a actualitzar-lo, a passar del desig a l'acte. Actuem les nostres ficcions per fer-les realitat, per acomplir-les.
La ficció, en definitiva, ens ajuda a convertir els nostres projectes en realitat, com ara l'infant s'ajuda de l'objecte transicional per relacionar-se amb els altres, per situar-se en el món. Sense una ficció que creure'ns cal tenir clar que no tenim un lloc feliç en el món. Tindrem un espai minúscul, però no podrem ser feliços, mirar al futur esperançats, preservar allò que volem ser i canviar en allò que vulguem millorar.
No podent-lo habitar més que en un racó, en les engrunes que els altres ens deixen, i sense esma de poder fer-lo semblar cada cop més allò que hem sommiat, el món se'ns va fent cada cop més petit i trist. Encara que vulguem acceptar la realitat, i que això (com apunta Winnicott) ens costi una pila d'anys, també hem de mantenir-nos fidels a la ficció a partir de la qual vivim la nostra vida. Si li donem l'esquena a les nostres ficcions preferides ens estarem preparant a acceptar una renúncia i un altra, a viure cada cop més insatisfets.
dimecres, de maig 09, 2007
HELLO KEYSPORT, GOODBYE COORDINACIÓ
La temporada vinent no coordinaré a cap club/escola. És una decisió que he prés després de mesos de reflexió, i és quelcom del que estic convençut i del que no me'n penediré. Estic segur.
Després d'un peregrinatge que m'ha portat a ocupar càrrecs de coordinació i direcció tècnica a CB Grup Barna, Bàsquet Ateneu Montserrat, Agrupació Bàsquet Premià i aquesta darrera temporada Salesians Mataró, he decidit prendre'm un any sabàtic (com a mínim un!).
Han estat 5 temporades plenes de vivències i que m'han permès créixer molt professionalment. He pogut compaginar feines molt exigents a clubs amb la meva llicenciatura en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport. Ha estat un mirall en el que experimentar aquelles coses de les que m'empapava a la Facultat. Un veritable laboratori de proves.
Les tasques han estat diferents a cada lloc on he estat, la relació que he construit amb els entrenadors ha variat segons la cultura de cada club, les directives han tingut un paper o altre alhora de facilitar-me/dificultar-me la meva feina. Però de tot he après.
No puc deixar de banda i oblidar-me dels dos estius fent de coordinador de Campus de la FCBQ amb l'amic Borja Comenge de Director (primer al Collell i després a Mollerussa). Ni tampoc de l'estiu passat a Salesians Mataró, una moguda imponent amb 400 nens i nenes en diferents campus i casals paral·lels.
Em prenc aquest respir, rebutjant ofertes interessants per continuar coordinant, en el benentés que vull donar-li total prioritat a Keysport. La meva empresa de formació i assessorament necessita que en els seus primers mesos de vida en bolqui en ella, i que pugui arrencar amb força i il·lusió. Només jo puc donar-li aquesta embrenzida ja que es un projecte personal.
Vull dedicar aquest temps a endreçar idees, i a afiançar una metodologia (o digueu-li com volgueu), una estructura o disseny específic per a la coordinació 8i més enllà, també en el govern institucional). Una idea que, per personal, penso que tindrà valor més enllà de la mera reflexió-recerca autobiogràfica.
Sincerament crec que servirà per estructurar plans de treball i dissenys futurs per a clubs i altres entitats en el món de l'esport. Cal prendre's una certa distància per veure amb claredat allò pel que has estat passant i concretar-ho, d'una manera o altra, pel propi profit o per compartir-ho amb altra gent interessada.
Després d'un peregrinatge que m'ha portat a ocupar càrrecs de coordinació i direcció tècnica a CB Grup Barna, Bàsquet Ateneu Montserrat, Agrupació Bàsquet Premià i aquesta darrera temporada Salesians Mataró, he decidit prendre'm un any sabàtic (com a mínim un!).
Han estat 5 temporades plenes de vivències i que m'han permès créixer molt professionalment. He pogut compaginar feines molt exigents a clubs amb la meva llicenciatura en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport. Ha estat un mirall en el que experimentar aquelles coses de les que m'empapava a la Facultat. Un veritable laboratori de proves.
Les tasques han estat diferents a cada lloc on he estat, la relació que he construit amb els entrenadors ha variat segons la cultura de cada club, les directives han tingut un paper o altre alhora de facilitar-me/dificultar-me la meva feina. Però de tot he après.
No puc deixar de banda i oblidar-me dels dos estius fent de coordinador de Campus de la FCBQ amb l'amic Borja Comenge de Director (primer al Collell i després a Mollerussa). Ni tampoc de l'estiu passat a Salesians Mataró, una moguda imponent amb 400 nens i nenes en diferents campus i casals paral·lels.
Em prenc aquest respir, rebutjant ofertes interessants per continuar coordinant, en el benentés que vull donar-li total prioritat a Keysport. La meva empresa de formació i assessorament necessita que en els seus primers mesos de vida en bolqui en ella, i que pugui arrencar amb força i il·lusió. Només jo puc donar-li aquesta embrenzida ja que es un projecte personal.
Vull dedicar aquest temps a endreçar idees, i a afiançar una metodologia (o digueu-li com volgueu), una estructura o disseny específic per a la coordinació 8i més enllà, també en el govern institucional). Una idea que, per personal, penso que tindrà valor més enllà de la mera reflexió-recerca autobiogràfica.
Sincerament crec que servirà per estructurar plans de treball i dissenys futurs per a clubs i altres entitats en el món de l'esport. Cal prendre's una certa distància per veure amb claredat allò pel que has estat passant i concretar-ho, d'una manera o altra, pel propi profit o per compartir-ho amb altra gent interessada.
dilluns, de maig 07, 2007
AUTOREFERENCIAR-SE
Un mot tant extens i aparentment opac amaga una realitat humana meravellosa: la realitat del canvi.
Gregory Bateson va ser biòleg, antropòleg i un dels majors especialistes en comunicació humana durant el segle XX. Ell va escriure en una ocasió: "If a man achieves or suffers change in premises which are deeply embedded in his mind, he will surely find that the results of that change will ramify throughout his whole universe”.
Fent-ne una traducció: "Si un home assoleix o pateix un canvi sobre premisses que estan profundament arrelades en la seva ment, és segur que trobarà que els resultats d'aquell canvi es ramifiquen per tot el seu univers".
El canvi de patrons d'un mateix, segons Bateson, suposa un canvi tant profund del "univers" (com ell anomena) de la persona que tot es veu afectat per aquell canvi. Canvis sobre aspectes on s'arrela la persona es "ramifiquen per tot el seu univers".
Un canvi important pels esportistes és passar d'un sistema d'entrenament heteroreferenciador (és a dir, que la referència o descripció prové de fora de l'esportista, habitualment de l'entrenador/a però també pot venir de l'entorn familiar, de l'agent en el cas d'esportistes professionals, etc.) a un sistema d'entrenament autoreferenciador (és a dir, que el propi esportista referencia en tres passos: referir, estipular i projectar).
Un sistema autoreferent és un sistema que s'autorregula. La categoria o concepte de feedback ja fa molts anys que circula, però no ens adonem de la seva veritable importància. Hem de preservar un temps i un espai dins del nostre sistema d'entrenament per assolir aquest aprenentatge autoreferenciador, ja que sovint ens trobem que als esportistes els manca l'hàbit de mirar-se des de fora i veure què fan.
La mirada observadora de l'esportista s'ha d'entrenar, igual que la dels entrenadors. Però els entrenadors hem de fer visible a l'esportista aquella imatge que dona cap enfora, sense entrar a jutjar-lo. En no jutjar-lo rau l'element fonamental per promoure que s'estableixi una autoreferència.
Aquests són alguns consells per passar de l'heteroreferenciació a l'autoreferenciació:
Gregory Bateson va ser biòleg, antropòleg i un dels majors especialistes en comunicació humana durant el segle XX. Ell va escriure en una ocasió: "If a man achieves or suffers change in premises which are deeply embedded in his mind, he will surely find that the results of that change will ramify throughout his whole universe”.
Fent-ne una traducció: "Si un home assoleix o pateix un canvi sobre premisses que estan profundament arrelades en la seva ment, és segur que trobarà que els resultats d'aquell canvi es ramifiquen per tot el seu univers".
El canvi de patrons d'un mateix, segons Bateson, suposa un canvi tant profund del "univers" (com ell anomena) de la persona que tot es veu afectat per aquell canvi. Canvis sobre aspectes on s'arrela la persona es "ramifiquen per tot el seu univers".
Un canvi important pels esportistes és passar d'un sistema d'entrenament heteroreferenciador (és a dir, que la referència o descripció prové de fora de l'esportista, habitualment de l'entrenador/a però també pot venir de l'entorn familiar, de l'agent en el cas d'esportistes professionals, etc.) a un sistema d'entrenament autoreferenciador (és a dir, que el propi esportista referencia en tres passos: referir, estipular i projectar).
Un sistema autoreferent és un sistema que s'autorregula. La categoria o concepte de feedback ja fa molts anys que circula, però no ens adonem de la seva veritable importància. Hem de preservar un temps i un espai dins del nostre sistema d'entrenament per assolir aquest aprenentatge autoreferenciador, ja que sovint ens trobem que als esportistes els manca l'hàbit de mirar-se des de fora i veure què fan.
La mirada observadora de l'esportista s'ha d'entrenar, igual que la dels entrenadors. Però els entrenadors hem de fer visible a l'esportista aquella imatge que dona cap enfora, sense entrar a jutjar-lo. En no jutjar-lo rau l'element fonamental per promoure que s'estableixi una autoreferència.
Aquests són alguns consells per passar de l'heteroreferenciació a l'autoreferenciació:
- REFERIR: Quan em refereixo a mi mateix (o al "mi mateix" dels altres), haig de fer-ho en termes descriptius. El primer pas per l'autoreferència, ja ho hem dit, es deixar-li lloc, per tot seguit descriure què som en relació al món, referir-nos al món amb una mirada d'observador extern.
- ESTIPULAR: Quan he referit què o qui sóc en relació al món, haig de donar pas a l'element que estipula com vull que vagin les coses (seguint el patró referit, existent a hores d'ara, o canviant-lo).
- PROJECTAR: Després de referir i estipular, el projecte ha de plantejar-se en termes que no provoquin rebuig o atac a allò que s'enuncia. No serveix fer-se un bon propòsit sobre la base d'un acurat esforç d'autoreferència si des de fora ens dediquem a forçar el canvi a punta de pistola. La paradoxa és una bona tècnica que podem aplicar.
El canvi autoreferenciat és un canvi volgut, desitjat, que prèn temps de prendre (o no) per què anirà a la velocitat que la persona vulgui. Els canvis fets des de dins de la persona són els canvis que perduraran en el temps, i els canvis que ens ajudaran a aprendre al costat d'esportistes que aprenen a fer el seu propi projecte.
dissabte, de maig 05, 2007
LES BONES PERSONES
Ettore Messina s'ha fet una reputació impressionant com entrenador a diversos clubs italians, la selecció azzurra i ara al CSKA Moscou.
Em va encantar llegir que la seva filosofia i la del club moscovita era fitxar, sobretot, bones persones. També s'ha de dir que amb 30 milions de pressupost, qualsevol pot pensar també en fitxar bones persones.
Què millor que fitxar bones persones? Quan no estàs en l'alt rendiment crec que sobretot has de fitxar bones persones.
L'experiència em diu que els sèniors que he entrenat, quan han funcionat, han girat al voltant d'una dinàmica de treball seriosa i un capital humà important.
Penso que parlar de bones persones és una mica ambigu. Caldria definir que vol dir "bones persones". Jo penso que han de ser persones madures, responsables, generoses. No té per què ser una bona persona ja feta, sinó que creixes amb ells (o elles), i per tant veus com arriben a ser, moltes vegades, millors persones.
John Wooden deia que els bons jugadors no eren tot un caràcter. És a dir, que no eren persones amb tendència a enfrontar-se amb l'autoritat o a mostrar-se desafiants. Persones que no ens posen problemes, que no fan del seu caràcter un "problema" que l'entrenador/a ha de resoldre. Un jugador amb opinió, que fa de "mosca cojonera", és un inconvenient, un imprevist, una situació que et fa la murga.
Per a mi una bona o una mala persona no depèn de si és problemàtica, de si és "tot un caràcter", ja que penso que serà problemàtica en funció de com et relacionis, de com et complementis amb aquella persona. No serà problemàtic si no caus en el seu joc. Detectar a quin joc juga cada persona, quins papers es prenen dins dels grups, és un imponderable de la feina d'entrenar.
Millors persones, d'altra banda, per la capacitat de decidir quin és el projecte que volen defensar, per quin futur volen lluitar. Identificar què volen construir i amb quina gent ho volen compartir suposa un pas crucial per a que aquelles persones que formen part de l'equip assoleixin una major satisfacció. Les bones persones són, al meu entendre, les persones més satisfetes d'elles mateixes, més saludables. Quan poses els fonaments en el teu treball psicològic i de direcció de grup per tenir gent satisfeta, tindres cada dia més bones persones al teu voltant.
divendres, de maig 04, 2007
SMALL BALL, "7 SEGONS DE GLÒRIA", JOC D'ATAC PER FER GAUDIR
Les darreres temporades els Phoenix Suns ens han meravellat amb el seu concepte de joc ràpid i basat en les transicions.
Les dues darrers setmanes es parla molt dels Golden State Warriors i la seva eliminatòria amb els Mavericks.
Estic veient el partit en diferit, abans d'anar als meus entrenaments d'avui, i no m'he pogut resistir a veure el resultat. Els Warriors han escombrat els Mavericks (111-86) a partir de la fidelitat a la seva filosofia d'atacar, atacar i atacar. Però a més a més han defensat.
Estic content. Ja he expressat la meva simpatia per l'equip d'Oakland. És meravellós veure'ls jugar.
Crec que és fantàstic que un equip que s'ha classificat en la darrera jornada de la temporada regular pugui escombrar, de manera tant superba, als finalistes de la temporada passada.
Els Warriors han estat fent, d'inici, una zona 3-2 que se'ls ha posat molt malament als texans. Només el veterà Stackhouse ha donat la cara, ja al primer quart, per eixugar el 15-3 d'inici amb un 4/5 en triples.
Els equips NBA han fet zones els darrers dos anys. Abans no se'ls permetia. Però no han treballat zones realment, ja que bàsicament els equips només fan 2-3, és a dir, es refugien en una defensa zonal conservadora. Una 1-3-1, una 3-2, poden ser defenses més arriscades i que impliquin un plantejament estratègic més agosarat.
Com es pot llegir per tot arreu a l'Oracle Arena, pista dels Warriors: WE BELIEVE. Jo sóc un dels WE de l'altra banda de l'Atlàntic.
UN DELS GRANS SE'N VA
Francesc Solana es retira. No sóc donat a fer homenatges sentits a jugadors, però en llegir la carta de comiat que en Francesc dedica a la gent del Fuenla he pensat que en que la retirada és un pas crucial en la vida d'un esportista.
Recordo en Valero Rivera dient que hauria de fer una pretemporada per desacostumar-se a anar cada dia al palau a les 9 del matí. Després de llegir això, ara fa uns dies i a través de l'exquisit llibre d'articles de'n Jordi Basté (El Barça del canvi) descobreixo que en Valero no té carnet de conduir.
Penso en el dia que en Nacho Solozábal es va poder acomiadar d'un Palau que el va ovacionar. Un Palau que encara l'estima i l'enyora: Lakovic i Ukic són bons bases, però ell va marcar una època. L'homentatge va arribar molts anys després del dia en que s'hagués hagut de fer.
Penso en tots els esportistes anònims que s'han retirat sense fer soroll, però que han hagut d'encaixar un canvi radical: deixar de ser jugadors (o entrenadors) quan durant molts anys han estat bàsicament allò.
dijous, de maig 03, 2007
PARES, MARES: RES DE DECISIONS TÈCNIQUES
He llegit una història que m'ha frapat. Acostumat a conviure a les regions menys sofisticades del món de bàsquet de formació, pensava que tenia experiència per donar i per vendre. Però aquesta història m'ha cridat l'atenció.
Als EUA, en un institut, un grup de pares i mares de jugadores de bàsquet van voler "botar" l'entrenadora de les seves filles. En el cas d'EUA, on la tradició esportiva arrela als instituts (i no tant als clubs), l'esport està estretament lligat als càrrecs de la Junta Escolar. El que passi en l'àmbit esportiu es pren en consideració en aquestes reunions.
Aquest grup de pares i mares enrabiats i enfrontats amb la entrenadora van aconseguir, amb les seves queixes, algunes de les coses que, de manera ressumida, us presento a continuació:
Als EUA, en un institut, un grup de pares i mares de jugadores de bàsquet van voler "botar" l'entrenadora de les seves filles. En el cas d'EUA, on la tradició esportiva arrela als instituts (i no tant als clubs), l'esport està estretament lligat als càrrecs de la Junta Escolar. El que passi en l'àmbit esportiu es pren en consideració en aquestes reunions.
Aquest grup de pares i mares enrabiats i enfrontats amb la entrenadora van aconseguir, amb les seves queixes, algunes de les coses que, de manera ressumida, us presento a continuació:
- Una comissió (en anglés, un panel) del centre va investigar, fins a tres cops, si l'entrenadora estava capacitada. No descobreixen res que pugui posar en dubte la seva vàlua, i l'entrenadora pot continuar fent la seva feina. Tanmateix, 20 anys entrenant l'avalen.
- Una sèrie de procediments legals engegats pels pares i mares impossibiliten que l'entrenadora pugui confeccionar l'equip que ella voldria per la nova temporada. Enlloc, aquesta decisió l'ha de prendre una altra comissió que està formada per ella, els seus ajudants i persones de fora de l'equip (emfatitzo això últim).
- Els pares ataquen l'entrenadora per enviar a la dutxa a les jugadores després d'un entrenament horrorós (la versió dels pares: 45 minuts abans d'acabar; la de l'entrenadora: 10 o 15 minuts abans d'enllestir). També se li retreuen altres coses de l'ordre de no comparèixer en dia que es feia la foto oficial a l'institut (cap entrenador/a hi va anar) o que havia "retallat" el temps de joc de les fille dels seus pares o mares els quals havien criticat les seves decisions (quan l'entrenadora se n'orgulleix de comptar amb 9 o 10 jugadores en les seves rotacions).
Tot plegat, estem endinsant-nos en una perillosa cultura del clientelisme. La veritat és que avui en dia les famílies es queixen per moltes coses, i fins i tot en alguns casos agradeixen a professors a dins dels mateixos centres, com hem sentit els darrers dies a la TV. Però el que hem de pensar i tenir molt clar per poder operar amb garanties és que les decisions tècniques cal que romanguin en els tècnics. Aquest punt és imprescindible i no negociable, sota cap concepte. No podem obrir la porta a que els pares i mares pensin que estan amb el dret de dir que aquest entrenador o el de més enllà és el més adequat.
Cal que l'opinió dels pares i mares sigui limitada, i que mai serveixi per resoldre, per decidir en cap situació. Cal posar aquests límits pel bon fer: d'altra manera patirem per satisfer els pares i mares en un assumpte sobre el qual no han decidir, així com perdrem bons entrenadors pel camí, "cremats" per la injerència dels pares i mares sobre la tasca dels entrenadors/es.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
