Radical no quiere decir "excéntrico", quiere decir céntrico, central. Percibir de un modo radical es percibir la esencia, la raíz del problema.
- Marilyn Ferguson, El mundo de Acuario hoy
I.
El mot "radical" té generalment molt mala premsa. Un radical s'associa amb un extremista. Un extremista és una persona que habita en els extrems, que no entens de punts mitjos, que té una postura extrema. Malgrat això, ser extremista i ser radical no és el mateix, encara que de vegades en confongui.
Per mi radical té un to positiu. Ja ho tenia clar abans de fixar-me en la referència que he trobat llegint un llibre, concretament la cita que encapçala aquest article. Ho pensava després de llegir fa molt de temps Filosofías del underground de Luis Racionero (Anagrama). També recordant les lectures d'alguns pensadors radicals com Paulo Freire i la seva pedagogia crítica, o Antonio Gramsci i la seva visió del paper dels intel·lectuals.
II.
Ferguson m'ha fet pensar en que "radical" és un mot que està ben a prop de la meva visió de la vida. Ser radical en el meu cas és una actitud que afecta sobretot la meva visió de la comunicació, de l'educació, de l'entrenament. Sinònims de radical no serien ni crític, ni tampoc reflexiu.
Penso que el relatiu despreci a aquells que se'ls posa l'etiqueta pejorativa de "radicals" no és per que no abordin problemes centrals i essencials. L'explicació que jo li donc és que per a determinats sectors de la nostra societat els afavoreix promoure una visió centrada en interessos secundaris.
Interessa mirar cap a una altra banda per no crear problemes ni haver de donar explicacions, podrien dir alguns polítics en la privacitat dels seus despatxos. Adonar-nos que hi ha coses més importants pot resultar un element difícil, ja que posaria en una situació còmode aquells que gestionen l'status quo.
Així doncs, la centralitat de la nostra societat sovint està ocupada i farcida d'assumptes d'un interès menor, mentre que els assumptes que haurien de tenir un abordament radical (en el sentit que hem avançat: central, essencial) són deixats sistemàticament al marge.
III.
Els educadors en general, i en concret els entrenadors esportius, hauríem de poder abordar millor els asumptes fonamentals de l'educació esportiva i fer-ho des d'una perspectiva radical. Una visió superficial ens deixaria sense abordar realment la radicalitat. Així, per exemple, podríem dir-nos de manera autocomplaent: "Els jugadors de les noves generaciones no aprecien la figura de l'entrenador", i ens quedaríem tant amples.
El pensament radical ens portaria més enllà d'això que hem dit. Podríem dir, d'una manera més matissada: "Les noves generaciones tenen nous interessos i distraccions, però al cap i a la fi és apassionant viure experiències esportives, tant pel que fa a la vessant física, psicològica com per la de les relacions socials que es generen".
Hi ha circumstàncies centrals per entendre la vida que no ens resulten evidents, que queden fora de la visió dominant, que ens ofereix raonaments de pa sucat amb oli. El pensament radical ens ajuda a recuperar aquelles idees que queden arreconades i que ens permeten interpretar millor el que passa, ja que aborden les problemàtiques centrals d'una manera desafiant i que intenta comprendre-les d'arrel.
dijous, de gener 18, 2007
dilluns, de gener 15, 2007
ENS MOU L'EXCEL·LÈNCIA?
De fa ja algun temps trobo diferències entre les organitzacions esportives amb un projecció cap a la supervivència i aquelles que es mouen en termes d'excel·lència.
Les primeres són organitzacions procupades per arribar a final de mes, o millor dit, a arribar a final de temporada i completar un nou curs. Interessa a la gent que les regenta sobretot que els problemes es minimitzin, més que no pas esbrinar què passa. He estat una pila d'anys voltant pel món del bàsquet i les estructures de les organitzacions esportives, sovint i sobre la base del pas del temps, agafen un aspecte de mera supervivència. L'impuls i l'energia per millorar, posar-se al dia, canviar i regirar velles maneres de fer que ja són inútils semblen haver-se esvait.
Les segones són organitzacions que promouen canvis adaptatius a través dels seus membres, sobretot els seus líders, però també de moltes altres persones que hi participen amb diferents càrrecs i responsabilitats. L'entorn canvia, les persones que formen part de l'organització també, els vells temps no tenen necessàriament que ser "els vells bons temps" que es comparen amb l'actualitat i es miren amb nostalgia. La perspectiva ja no és la de minimitzar problemes sinó d'anticipar els escenaris que es trobaran i intentar crear tendències, enlloc de copiar-les o reaccionar tard al que passa. Fem que les coses passin, no deixem que "ens passin" de manera passiva.
Les organitzacions que sobreviuen reaccionen al seu entorn i de vegades intenten afavorir els interessos de la gent que acumula el poder, tenen un ambient ensopit i la gent es sent disconforme amb el que s'ofereix. L'embolcall amb que s'ofereixen els productes i serveis és poc atractiu, encara que se li dona molta importància per la idea de vendre un producte que engresqui. El que de vegades trobem després a dins potser decepciona. Funcionen per funcionar, per seguir l'inèrcia, per intentar seguir en marxa.
Les que busquen l'excel·lència actuen per afavorir activament els interessos dels seus membres, tenen un ambient carregat d'energia i la gent participa de manera il·lusionada. L'embolcall no resulta un element important ja que de seguida es fa visible la seriositat i el compliment d'uns alts nivells de professionalitat i exigència. També es fa evident que el que trobem a dins apassiona i interessa a les persones encarregades de tirar-ho endavant. Funcionen per que es treballa de manera responsable i coordinada.
No hi ha organitzacions que només es moguin per supervivència o només per excel·lència. De vegades diferents departaments o equips de treball dins d'una mateixa organització s'orienten amb metes diferents. Podem dir sense por a equivocar-nos que es combinen diferents orientacions per un mateix projecte esportiu. Malgrat això, podem classificar les organitzacions i identificar-les aviat segons una tendència genèrica.
Cal que els gestors operin dins del marge de l'excel·lència, encara que de vegades ens trobem dinàmiques molt arrelades que és difícil canviar. Segurament el que hauríem de buscar és un perfil d'organització que estigui en consonància amb la nostra manera de treballar. Cal dir que hi ha excel·lents administradors de supervivència (hi ha organitzacions que tenen períodes de transició on no es mira crèixer o millorar sinó mantenir-se) i terribles visionaris de l'excel·lència (que pretenen fer coses fora de l'abast dels recursos i cultura de l'organització on operen).
Seria excel·lent poder entreveure d'avançat les possibilitats de canvi i creixement futur a les organitzacions on tenim opcions d'intervenir. Als coordinadors ens manca una major capacitat per copsar les situacions que poden resultar problemàtiques i, en el fons, necessitem una millor formació teòrica sobre coordinació de grups i disseny de processos per poder afrontar amb èxit la nostra tasca de direcció.
Les primeres són organitzacions procupades per arribar a final de mes, o millor dit, a arribar a final de temporada i completar un nou curs. Interessa a la gent que les regenta sobretot que els problemes es minimitzin, més que no pas esbrinar què passa. He estat una pila d'anys voltant pel món del bàsquet i les estructures de les organitzacions esportives, sovint i sobre la base del pas del temps, agafen un aspecte de mera supervivència. L'impuls i l'energia per millorar, posar-se al dia, canviar i regirar velles maneres de fer que ja són inútils semblen haver-se esvait.
Les segones són organitzacions que promouen canvis adaptatius a través dels seus membres, sobretot els seus líders, però també de moltes altres persones que hi participen amb diferents càrrecs i responsabilitats. L'entorn canvia, les persones que formen part de l'organització també, els vells temps no tenen necessàriament que ser "els vells bons temps" que es comparen amb l'actualitat i es miren amb nostalgia. La perspectiva ja no és la de minimitzar problemes sinó d'anticipar els escenaris que es trobaran i intentar crear tendències, enlloc de copiar-les o reaccionar tard al que passa. Fem que les coses passin, no deixem que "ens passin" de manera passiva.
Les organitzacions que sobreviuen reaccionen al seu entorn i de vegades intenten afavorir els interessos de la gent que acumula el poder, tenen un ambient ensopit i la gent es sent disconforme amb el que s'ofereix. L'embolcall amb que s'ofereixen els productes i serveis és poc atractiu, encara que se li dona molta importància per la idea de vendre un producte que engresqui. El que de vegades trobem després a dins potser decepciona. Funcionen per funcionar, per seguir l'inèrcia, per intentar seguir en marxa.
Les que busquen l'excel·lència actuen per afavorir activament els interessos dels seus membres, tenen un ambient carregat d'energia i la gent participa de manera il·lusionada. L'embolcall no resulta un element important ja que de seguida es fa visible la seriositat i el compliment d'uns alts nivells de professionalitat i exigència. També es fa evident que el que trobem a dins apassiona i interessa a les persones encarregades de tirar-ho endavant. Funcionen per que es treballa de manera responsable i coordinada.
No hi ha organitzacions que només es moguin per supervivència o només per excel·lència. De vegades diferents departaments o equips de treball dins d'una mateixa organització s'orienten amb metes diferents. Podem dir sense por a equivocar-nos que es combinen diferents orientacions per un mateix projecte esportiu. Malgrat això, podem classificar les organitzacions i identificar-les aviat segons una tendència genèrica.
Cal que els gestors operin dins del marge de l'excel·lència, encara que de vegades ens trobem dinàmiques molt arrelades que és difícil canviar. Segurament el que hauríem de buscar és un perfil d'organització que estigui en consonància amb la nostra manera de treballar. Cal dir que hi ha excel·lents administradors de supervivència (hi ha organitzacions que tenen períodes de transició on no es mira crèixer o millorar sinó mantenir-se) i terribles visionaris de l'excel·lència (que pretenen fer coses fora de l'abast dels recursos i cultura de l'organització on operen).
Seria excel·lent poder entreveure d'avançat les possibilitats de canvi i creixement futur a les organitzacions on tenim opcions d'intervenir. Als coordinadors ens manca una major capacitat per copsar les situacions que poden resultar problemàtiques i, en el fons, necessitem una millor formació teòrica sobre coordinació de grups i disseny de processos per poder afrontar amb èxit la nostra tasca de direcció.
dimecres, de gener 10, 2007
LA CAPACITAT DE SORPRENDRE'NS, CRUCIAL PER L'ENTRENADOR/A
La capacitat de sorprendre'ns és una altra capacitat regressiva. De la mateixa forma que recordava als meus alumnes del curs d'Iniciació aquest Nadal que la flexibilitat és una capacitat (o millor seria dir qualitat?) regressiva, tinc la sensació que als entrenadors/es, amb el pas del temps, ens costa cada vegada més sorprendre'ns.
La sorpresa és sovint una expressió humana curiosa. De vegades podem sentir que ens posa en evidència, que resulta a ulls dels altres una reacció que ens ex-posa. Podem dir que deixa a enteveure part del nostre jo interior, no només el que fem servir per relacionar-nos de portes enfora. Encara que per a mi la situació que bàsicament posa al descobert és que no coneixem absolutament tot, tot sobre allò que estem fent. Educar és deixar-se sorprendre per alguna cosa inesperada, alguna circumstància amb la que no comptàvem, i ser capaços de fer-hi front.
No n'hi ha prou de quedar meravellats, sinó que cal respondre a allò que ens ha sorprès. Amb agraïment (quan ens feliciten de manera inesperada per la feina que estem fent), amb alegria (quan descobrim que a aquell esportista ja li surt una mica aquella acció que abans no li sortia gens), amb disgust (quan ens trobem el vestidor ple d'aigua després de que s'hagin dutxat com salvatges).
Sorprendre'ns indica que les coses ens importen, que allò que passa al nostre voltant ens remou per dins. No sorprendre'ns és un crim. Vol dir, per una banda, que creiem que ho sabem. Malgrat hi hagi situacions inesperades, seguim pensant que ho tenim tot ben lligat, quan això mai serà cert. També vol dir, per una altra banda, que no ens deixem emocionar pel que passa. L'emoció de veure quelcom de nou ens porta a un reialme de sensacions especials. Com deia Woody Allen: "S'ha de tenir un peu a la infància, i jo mai el trec".
M'agradaria que als cursos d'entrenador/a, a les xerrades a clubs i a les federacions, als llibre de bàsquet, parlèssim una mica d'aquestes categories que no són ni Psicologia ni Teoria de l'Entrenament, però que resulten crucials. Parlo de categories que tenen un punt de filosòfic però alhora una vessant molt pràctica: 'sorpresa', 'coherència', 'honestedat', 'reflexió', 'coratge'. He sustantivat el que volia dir, però coherència o honestedat només les demostrem amb el pas del temps, amb les nostres accions crucials, amb els motius que donem a entendre que defensem. És un procés viu, orgànic abans que uns ens estàtic; és un valor en moviment més que no pas un concepte inhert.
La sorpresa no ens ha d'abandonar amb el pas del temps, ni com entrenadors/es ni com persones. Més ben dit, no hem de deixar escapar la capacitat de sorprendre'ns. Aquesta actitud vital ens ajuda a il·lusionar-nos amb allò que fem cada dia, a renovar energies davant de situacions difícils, a través de que alguna cosa ens regira per dins, ens deixa bocabadats, estupefactes, impressionats. Depèn de la manera com mirem el món ens pot servir per corregir, copsar algun detall a millorar. Però a través de la mirada també podem sorprendre'ns i agafar embrenzida per donar el màxim de nosaltres mateixos, amb il·lusió, sense defallir.
La sorpresa és sovint una expressió humana curiosa. De vegades podem sentir que ens posa en evidència, que resulta a ulls dels altres una reacció que ens ex-posa. Podem dir que deixa a enteveure part del nostre jo interior, no només el que fem servir per relacionar-nos de portes enfora. Encara que per a mi la situació que bàsicament posa al descobert és que no coneixem absolutament tot, tot sobre allò que estem fent. Educar és deixar-se sorprendre per alguna cosa inesperada, alguna circumstància amb la que no comptàvem, i ser capaços de fer-hi front.
No n'hi ha prou de quedar meravellats, sinó que cal respondre a allò que ens ha sorprès. Amb agraïment (quan ens feliciten de manera inesperada per la feina que estem fent), amb alegria (quan descobrim que a aquell esportista ja li surt una mica aquella acció que abans no li sortia gens), amb disgust (quan ens trobem el vestidor ple d'aigua després de que s'hagin dutxat com salvatges).
Sorprendre'ns indica que les coses ens importen, que allò que passa al nostre voltant ens remou per dins. No sorprendre'ns és un crim. Vol dir, per una banda, que creiem que ho sabem. Malgrat hi hagi situacions inesperades, seguim pensant que ho tenim tot ben lligat, quan això mai serà cert. També vol dir, per una altra banda, que no ens deixem emocionar pel que passa. L'emoció de veure quelcom de nou ens porta a un reialme de sensacions especials. Com deia Woody Allen: "S'ha de tenir un peu a la infància, i jo mai el trec".
M'agradaria que als cursos d'entrenador/a, a les xerrades a clubs i a les federacions, als llibre de bàsquet, parlèssim una mica d'aquestes categories que no són ni Psicologia ni Teoria de l'Entrenament, però que resulten crucials. Parlo de categories que tenen un punt de filosòfic però alhora una vessant molt pràctica: 'sorpresa', 'coherència', 'honestedat', 'reflexió', 'coratge'. He sustantivat el que volia dir, però coherència o honestedat només les demostrem amb el pas del temps, amb les nostres accions crucials, amb els motius que donem a entendre que defensem. És un procés viu, orgànic abans que uns ens estàtic; és un valor en moviment més que no pas un concepte inhert.
La sorpresa no ens ha d'abandonar amb el pas del temps, ni com entrenadors/es ni com persones. Més ben dit, no hem de deixar escapar la capacitat de sorprendre'ns. Aquesta actitud vital ens ajuda a il·lusionar-nos amb allò que fem cada dia, a renovar energies davant de situacions difícils, a través de que alguna cosa ens regira per dins, ens deixa bocabadats, estupefactes, impressionats. Depèn de la manera com mirem el món ens pot servir per corregir, copsar algun detall a millorar. Però a través de la mirada també podem sorprendre'ns i agafar embrenzida per donar el màxim de nosaltres mateixos, amb il·lusió, sense defallir.
diumenge, de gener 07, 2007
SUPERVISIÓN PARA ENTRENADORES: UN PASO CLAVE PARA LA MEJORA
Lo había anunciado y las promesas están para cumplirlas. Quería dedicar un tiempo a escribir sobre los beneficios de la supervisión para entrenadores/as y en este último fin de semana de las navidades he encontrado un resquicio para hacerlo, antes de volver al habitual trajín profesional.
Situemos el término. La supervisión nace en el marco terapéutico, dentro de algunas de las corrientes de la psicología y del psicoanálisis. La supervisión es un trabajo que ocurre tanto entre paciente y terapeuta (cuando lo que se trabaja no sigue un marco global de la persona, de todo lo que le acontece, sino que se centra en una de sus facetas de acción, sobretodo si es a nivel laboral-profesional) como entre un terapeuta y otro terapeuta, cuando uno de ellos/as cumple la función de supervisor/a.
La supervisión clínica, entonces, sirve de modelo en otros ámbitos que no exclusivamente el terapéutico. Por ejemplo, un directivo de una empresa puede solicitar los servicios de coaching de un especialista. Podríamos decir que esta situación se asemeja a la supervisión clínica, aunque a veces opera en unos niveles muy superficiales y no se realiza con la necesaria preparación y profesionalidad.
Los entrenadores deportivos tenemos diferentes estrategias a nuestro alcance para nuestra formación y mejora profesional. Tenemos a nuestro alcance un amplio abanico de formación: a nivel académico (centros INEF y facultades de Ciencias de la Actividad Física y el Deporte, ciclos formativos de Grado Medio y de Grado Superior) y también federativo, cursos de especialización, clínics, charlas-coloquio, peer-coaching (formación colaborativa dentro de un grupo de iguales), lectura de artículos y libros, recursos disponibles en Internet, videos didácticos y de partidos.
Sin embargo, en mis últimos años de práctica profesional como entrenador y después de reseguir algunas de las diferentes vías de formación establecidas (en mi caso, la universitaria y la federativa, pero hay otras como los ciclos formativos y otros cursos), mis espectativas no encontraban un lugar adecuado para seguir trabajando. Me faltaba un marco de prática que me ayudase a seguir mejorando, un tipo de trabajo en un orden cualitativo diferente.
En el desempeño de mi tarea como entrenador me he visto ampliamente recompensado por el tiempo y dinero que he invertido en mis sesiones de supervisión. Mi experiencia se ha visto muy enriquecida gracias a acudir a los servicios de una experta terapeuta para solicitarle supervisión profesional. La capacidad de mejorar las habilidades como entrenador/a no sólo se puede conseguir a partir de la supervisión, pero yo la considero básica y fundamental, la pieza angular del proceso de mejora como entrenador/a.
La experiencia como entrenador/a ayudante acostumbra a ser también un elemento básico de desarrollo profesional. Sin embargo, hay que acertar con el entrenador/a a la que uno se presta a ayudar. Las condiciones del club, el equipo que vas a entrenar o si existe remuneración o no son otros factores que tener en cuenta. Sin embargo, lo más importante será encontrar alguien, como me decía un colega de profesión (entrenador y formador de entrenadores), de "tu propia raza". La manera cómo piensa el entrenador/a, ya sea en la vida, en su idea de educación o de enseñanza deportiva, es un aspecto crucial que tener en cuenta.
La posibilidad de acceder a información de todo el mundo a través de Internet es casi ilimitada. La necesidad de seleccionar aquellos materiales que queremos leer y trabajar se impone ante la falta de tiempo que nos acompaña en la sociedad actual. Tenemos cada vez más información y (aparentemente) menos tiempo. A veces los materiales no valen la pena, pero otras valen muchísimo las horas de búsqueda.
Los cursos varían en su duración, la calidad de los materiales o la selección de los docentes, entro muchas variables. A veces no se actualizan suficiente los contenidos, la metodlogía es exclusivamente directiva, la evaluación se centra sólo en una prueba o examen final teórico, no hay seguimiento posterior y la parte práctica es demasiado breve o inexistente.
La supervisión (en mi caso, desde un enfoque psicodinámico con elementos del psicodrama) cuenta, entre otras, con estas características:
a) está centrada en la persona, y por tanto responde a las inquietudes del momento, así como los episodios o experiencias que ocurren y tienen importancia práctica (trabajo fabuloso de reflexión sobre la práctica, en la línea de Schön);
b) está centrada en el acontecer y gestación de los grupos, afrontando las visicitudes de los equipos desde su perspectiva grupal y relacional (los roles adoptados condicionan los de las otras personas);
c) está acompañado de una formación en técnicas de grupo (consejos prácticos, lecturas asociadas);
d) está ilustrado y potenciado a través de un trabajo de introspección y reflexión diaria a través de un diario (escribir y leer la experiencia dota de una calidad diferente a lo que nos acontece);
e) puede incluir un trabajo de revisión no sólo sobre la vida cotidiana, sino también sobre los sueños, los lapsos lingüísticos y otros actos inconscientes (el psicoanálisis sigue siendo un saber proscrito, incluso por aquellos que operan en el ámbito de la psicología).
Sólo he enumerado 5 aspectos o características, aunque también hay otros que podríamos añadir. Sin embargo, quisiera apuntar algunas de sus ventajas:
- la satisfacción por cómo estás operando en el plano práctico, el éxito en tu trabajo con los jugadores, el diseño de la temporada, la dirección de partido, etc.;
- la seguridad de las decisiones que incumben el proceso de entrenamiento en general y, sobretodo, por lo que respecta a la formación del grupo, sus dinámicas, los roles;
- la claridad de ideas a la hora de enfrentar retos futuros sobre la base de aquellas experiencias que has llevado a la sesión, después de generar estrategias o planes de actuación que te han funcionado.
Para concluir, sólo quisiera insitir que dar con la persona adecuada para la supervisión es la clave para poder encarar el reto. Sin embargo, a veces el precio de la supersión no está al alcance de todos los bolsillos. Cobrando 100 o 150 € por entrenar un equipo no parece probable plantearse pagarse una sesión de supervisión semanal (aunque pueden ser más espaciadas) que se cobran a partir de 50 € la hora.
Si más no, quería dejar estas dos últimas cosas claras: busquemos la persona adecuada y veamos si podemos hacer esa inversión. Entrenadores/as jóvenes, búsquense la manera de conseguir financiación para este elemento tan preciado y precioso, si valoran su formación y quieren abrir una vía de mejora que resultará clave en su futuro profesional.
Situemos el término. La supervisión nace en el marco terapéutico, dentro de algunas de las corrientes de la psicología y del psicoanálisis. La supervisión es un trabajo que ocurre tanto entre paciente y terapeuta (cuando lo que se trabaja no sigue un marco global de la persona, de todo lo que le acontece, sino que se centra en una de sus facetas de acción, sobretodo si es a nivel laboral-profesional) como entre un terapeuta y otro terapeuta, cuando uno de ellos/as cumple la función de supervisor/a.
La supervisión clínica, entonces, sirve de modelo en otros ámbitos que no exclusivamente el terapéutico. Por ejemplo, un directivo de una empresa puede solicitar los servicios de coaching de un especialista. Podríamos decir que esta situación se asemeja a la supervisión clínica, aunque a veces opera en unos niveles muy superficiales y no se realiza con la necesaria preparación y profesionalidad.
Los entrenadores deportivos tenemos diferentes estrategias a nuestro alcance para nuestra formación y mejora profesional. Tenemos a nuestro alcance un amplio abanico de formación: a nivel académico (centros INEF y facultades de Ciencias de la Actividad Física y el Deporte, ciclos formativos de Grado Medio y de Grado Superior) y también federativo, cursos de especialización, clínics, charlas-coloquio, peer-coaching (formación colaborativa dentro de un grupo de iguales), lectura de artículos y libros, recursos disponibles en Internet, videos didácticos y de partidos.
Sin embargo, en mis últimos años de práctica profesional como entrenador y después de reseguir algunas de las diferentes vías de formación establecidas (en mi caso, la universitaria y la federativa, pero hay otras como los ciclos formativos y otros cursos), mis espectativas no encontraban un lugar adecuado para seguir trabajando. Me faltaba un marco de prática que me ayudase a seguir mejorando, un tipo de trabajo en un orden cualitativo diferente.
En el desempeño de mi tarea como entrenador me he visto ampliamente recompensado por el tiempo y dinero que he invertido en mis sesiones de supervisión. Mi experiencia se ha visto muy enriquecida gracias a acudir a los servicios de una experta terapeuta para solicitarle supervisión profesional. La capacidad de mejorar las habilidades como entrenador/a no sólo se puede conseguir a partir de la supervisión, pero yo la considero básica y fundamental, la pieza angular del proceso de mejora como entrenador/a.
La experiencia como entrenador/a ayudante acostumbra a ser también un elemento básico de desarrollo profesional. Sin embargo, hay que acertar con el entrenador/a a la que uno se presta a ayudar. Las condiciones del club, el equipo que vas a entrenar o si existe remuneración o no son otros factores que tener en cuenta. Sin embargo, lo más importante será encontrar alguien, como me decía un colega de profesión (entrenador y formador de entrenadores), de "tu propia raza". La manera cómo piensa el entrenador/a, ya sea en la vida, en su idea de educación o de enseñanza deportiva, es un aspecto crucial que tener en cuenta.
La posibilidad de acceder a información de todo el mundo a través de Internet es casi ilimitada. La necesidad de seleccionar aquellos materiales que queremos leer y trabajar se impone ante la falta de tiempo que nos acompaña en la sociedad actual. Tenemos cada vez más información y (aparentemente) menos tiempo. A veces los materiales no valen la pena, pero otras valen muchísimo las horas de búsqueda.
Los cursos varían en su duración, la calidad de los materiales o la selección de los docentes, entro muchas variables. A veces no se actualizan suficiente los contenidos, la metodlogía es exclusivamente directiva, la evaluación se centra sólo en una prueba o examen final teórico, no hay seguimiento posterior y la parte práctica es demasiado breve o inexistente.
La supervisión (en mi caso, desde un enfoque psicodinámico con elementos del psicodrama) cuenta, entre otras, con estas características:
a) está centrada en la persona, y por tanto responde a las inquietudes del momento, así como los episodios o experiencias que ocurren y tienen importancia práctica (trabajo fabuloso de reflexión sobre la práctica, en la línea de Schön);
b) está centrada en el acontecer y gestación de los grupos, afrontando las visicitudes de los equipos desde su perspectiva grupal y relacional (los roles adoptados condicionan los de las otras personas);
c) está acompañado de una formación en técnicas de grupo (consejos prácticos, lecturas asociadas);
d) está ilustrado y potenciado a través de un trabajo de introspección y reflexión diaria a través de un diario (escribir y leer la experiencia dota de una calidad diferente a lo que nos acontece);
e) puede incluir un trabajo de revisión no sólo sobre la vida cotidiana, sino también sobre los sueños, los lapsos lingüísticos y otros actos inconscientes (el psicoanálisis sigue siendo un saber proscrito, incluso por aquellos que operan en el ámbito de la psicología).
Sólo he enumerado 5 aspectos o características, aunque también hay otros que podríamos añadir. Sin embargo, quisiera apuntar algunas de sus ventajas:
- la satisfacción por cómo estás operando en el plano práctico, el éxito en tu trabajo con los jugadores, el diseño de la temporada, la dirección de partido, etc.;
- la seguridad de las decisiones que incumben el proceso de entrenamiento en general y, sobretodo, por lo que respecta a la formación del grupo, sus dinámicas, los roles;
- la claridad de ideas a la hora de enfrentar retos futuros sobre la base de aquellas experiencias que has llevado a la sesión, después de generar estrategias o planes de actuación que te han funcionado.
Para concluir, sólo quisiera insitir que dar con la persona adecuada para la supervisión es la clave para poder encarar el reto. Sin embargo, a veces el precio de la supersión no está al alcance de todos los bolsillos. Cobrando 100 o 150 € por entrenar un equipo no parece probable plantearse pagarse una sesión de supervisión semanal (aunque pueden ser más espaciadas) que se cobran a partir de 50 € la hora.
Si más no, quería dejar estas dos últimas cosas claras: busquemos la persona adecuada y veamos si podemos hacer esa inversión. Entrenadores/as jóvenes, búsquense la manera de conseguir financiación para este elemento tan preciado y precioso, si valoran su formación y quieren abrir una vía de mejora que resultará clave en su futuro profesional.
dijous, de gener 04, 2007
08/0/257
És tot un repte conviure amb més d'una trentena d'aspirants a entrenadors/es durant cinc dies en un règim intensiu de 6 hores diàries entre sessions pràctiques a pista i teòriques a l'aula. És el que he estat fent, ple de joia, durant els dies laborables d'aquest Nadal amb el curs d'Iniciació 08/0/257.
TRIPLE PRIVILEGI. Aquests darrers dies he pogut gaudir d'aquest privilegi, el d'ensenyar bàsquet, en un entorn esportiu provilegiat: l'INEFC de Barcelona. Dic privilegi amb tot convenciment: m'agrada sentir-me part important alhora de "motivar" joves aspirants a tècnics a través de les sessions que els preparo. Puc cobrar el meu sou pel curs, però l'experiència s'ho val. Privilegiat en un triple sentit: alumnes, instal·lació, passió pel que faig.
FORMAT ÒPTIM. La Federació Catalana de Basquetbol ja fa uns quants anys que fan aquest curs es un format un tant comprimit però amb l'avantatge de poder plantejar-se el següent curs (Curs de Primer Nivell abans, des de fa uns mesos Curs d'Entrenador de Formació). Aquest any han estat més de 170 inscrits ubicats en 5 cursos i els seus respectius professors/es. A més a més, i pel que fa als professors (sovint solitaris en els seus respectius grups dispersos per la geografia catalana), també és un format gairebé immillorable en la mesura que cada migdia pots fer un dinar i comentar ple de coses tots junts.
"TERRENY VERGE" (PERÒ SENSE ÀNIM DE TREPITJAR NINGÚ). Treballar amb joves entrenadors/es que fan els primers passos en la seva formació "professional" a través del curs d'Iniciació és com trepitjar "terreny verge". No vull dir trepitjar-los a ells i elles (intentes ser sempre respectuós amb allò que busquen assistint al curs), sinó obrir-te pas per un espai mental i vivencial encara sense gaire experiències formatives com entrenadors/es. No podem negar que ja han tingut un munt d'experiències com a jugadors/es que han con-format la seva visió personal de l'esport, i alguns ja porten un temps fent de tècnics.
CONTACTE ESPECIAL INDIVIDUALITZAT. Pel que fa a la formació o educació formal com entrenadors/es, som els primers en fer acte de presència alhora de con-figurar el seu bagatge metodològic. I per això tenim una responsabilitat especial, la d'iniciar els entrenadors/es en la comunitat dels tècnics, quan som els encarregats de donar aquests cursos. Els cursos següents, al realitzar-se amb diferents professors/es, també porten a que el contacte no sigui tant proper i continuat. Menys hores compartides amb els alumnes, més atenció dels alumnes en el seguit d'examens que es van fent, menys consciència del professors de ser "EL PROFESSOR".
UN CURS EXTRAORDINARI. Privilegiat (sobretot en poder fer la meva feina apassionadament), proper als alumnes, valorat per alumnes i col·legues, amb un nou i inmens sentit de treball col·legiat amb els meus col·legues...
TRIPLE PRIVILEGI. Aquests darrers dies he pogut gaudir d'aquest privilegi, el d'ensenyar bàsquet, en un entorn esportiu provilegiat: l'INEFC de Barcelona. Dic privilegi amb tot convenciment: m'agrada sentir-me part important alhora de "motivar" joves aspirants a tècnics a través de les sessions que els preparo. Puc cobrar el meu sou pel curs, però l'experiència s'ho val. Privilegiat en un triple sentit: alumnes, instal·lació, passió pel que faig.
FORMAT ÒPTIM. La Federació Catalana de Basquetbol ja fa uns quants anys que fan aquest curs es un format un tant comprimit però amb l'avantatge de poder plantejar-se el següent curs (Curs de Primer Nivell abans, des de fa uns mesos Curs d'Entrenador de Formació). Aquest any han estat més de 170 inscrits ubicats en 5 cursos i els seus respectius professors/es. A més a més, i pel que fa als professors (sovint solitaris en els seus respectius grups dispersos per la geografia catalana), també és un format gairebé immillorable en la mesura que cada migdia pots fer un dinar i comentar ple de coses tots junts.
"TERRENY VERGE" (PERÒ SENSE ÀNIM DE TREPITJAR NINGÚ). Treballar amb joves entrenadors/es que fan els primers passos en la seva formació "professional" a través del curs d'Iniciació és com trepitjar "terreny verge". No vull dir trepitjar-los a ells i elles (intentes ser sempre respectuós amb allò que busquen assistint al curs), sinó obrir-te pas per un espai mental i vivencial encara sense gaire experiències formatives com entrenadors/es. No podem negar que ja han tingut un munt d'experiències com a jugadors/es que han con-format la seva visió personal de l'esport, i alguns ja porten un temps fent de tècnics.
CONTACTE ESPECIAL INDIVIDUALITZAT. Pel que fa a la formació o educació formal com entrenadors/es, som els primers en fer acte de presència alhora de con-figurar el seu bagatge metodològic. I per això tenim una responsabilitat especial, la d'iniciar els entrenadors/es en la comunitat dels tècnics, quan som els encarregats de donar aquests cursos. Els cursos següents, al realitzar-se amb diferents professors/es, també porten a que el contacte no sigui tant proper i continuat. Menys hores compartides amb els alumnes, més atenció dels alumnes en el seguit d'examens que es van fent, menys consciència del professors de ser "EL PROFESSOR".
UN CURS EXTRAORDINARI. Privilegiat (sobretot en poder fer la meva feina apassionadament), proper als alumnes, valorat per alumnes i col·legues, amb un nou i inmens sentit de treball col·legiat amb els meus col·legues...
divendres, de desembre 29, 2006
ELS PERILLS DE LES "ITIS"
Ja fa temps que sentia l'impuls d'escriure aquest article. No és habitual que els entrenadors tractem la temàtica -sempre espinosa- de criticar-nos les nostres manies i trets metodològics poc pedagògics. A totes les famílies hi ha ovelles negres.
PREFERENTITIS
Trobo que alguns entrenadors/es "fabriquen" la seva carrera a partir de tractar d'acumular tant equips preferents com poden. Indepentment de les possibilitats reals de competir en una competició preferent, quan de vegades les plantilles de que es disposa no són suficientment competents, tècnics i clubs segueixen la cursa boja per assolir nivells de vegades inassolibles per grups humans que de vegades acaben trencats.
Sembla que algunes persones estiguin més a gust dient que entrenen un preferent que no un nivell "A". Quina diferència hi ha? Jo no li veig, realment. Ho dic com espectador: l'única experiència a Preferent la vaig tenir amb un sots-21. I com entrenador considero fonamental que s'hagi alleugerit la pressió sobre alguns clubs de base davant l'evasió de jugadors/a a edat infantil, o fins i tot abans.
Penso que no posar-li l'etiqueta de Preferent a Infantil pot ser una mesura superficial (segueix l'estira i arronsa entre clubs), però al meu entendre redueix les espectatives dels jugadors i el seu entorn, sobretot quan hi ha ofertes per marxar del club. Què t'ofereixen? Un nivell A enlloc d'un nivell B? Jo crec que cal considerar altres variables: qualitat tècnica i humana de l'entrenador/a, estructura de club, entorn del club, cultura esportiva de clubs i mares i pares. Per a mi la pregunta que cal fer-nos és: què ofereix el club que ve a buscar un jugador/a a banda del nivell? és suficient aquella oferta? Tindrà millors entrenadors/es? Quina ambient es respira?
Evidentment, a Preferent pots jugar contra el Barça o la Penya, però per mi molt poca cosa més. Jo voldria saber que ofereixen a part de la categoria: jo crec que la qualitat està sobretot en altres aspectes. Entrenaments de tecnificació, un seguiment acadèmic, un pla o itinerari de formació esportiva personalitzat.
TITULITIS
No vull desaminar ningú de fer cap curs. Sempre podem aprendre, però no només del cursos. Crec que és un error veure quins títols té l'entrenador/a per valorar-lo. Jo considero que haig de saber què més pretén fer aquell tècnic. Vull saber quines altres inquietuds (dins i fora del bàsquet) pot tenir, com ha seguit formant-se després d'aquells cursos.
Els problemes per determinar qui sap de bàsquet no es limita tan sols al títols federatius, que moltes vegades no marquen la diferència. Però són un dels primers obstacles: deixem d'aprendre quan considerem que ja sabem allò necessari. El no veure prou la persona que es mou entre vestidors, banquetes i pistes, fixant-nos el seu carnet d'entrenador/a, porta a contractar entrenadors/s amb un currículum convincent però de vegades sense capacitat d'adaptar-se a entorns diferents a aquells on ha treballat prèviament. Hem d'entendre de cultures esportives i de persones, saber-nos moure amb agilitat, ma esquerra i fermesa, abans de posar-nos a parlar d'aspectes tècnics.
Hi ha entrenadors/es que s'afanyen a fer un curs rera un altre, sense temps a digerir allò que el han explicat. Hem de dosificar els cursos, amanir-los amb tantes xerrades i clínics com sigui possible. I el que és fantàstic, un regal del cel: fer la inversió de futur en una supervisió a nivell professional. En parlarem en un proper article.
PREFERENTITIS
Trobo que alguns entrenadors/es "fabriquen" la seva carrera a partir de tractar d'acumular tant equips preferents com poden. Indepentment de les possibilitats reals de competir en una competició preferent, quan de vegades les plantilles de que es disposa no són suficientment competents, tècnics i clubs segueixen la cursa boja per assolir nivells de vegades inassolibles per grups humans que de vegades acaben trencats.
Sembla que algunes persones estiguin més a gust dient que entrenen un preferent que no un nivell "A". Quina diferència hi ha? Jo no li veig, realment. Ho dic com espectador: l'única experiència a Preferent la vaig tenir amb un sots-21. I com entrenador considero fonamental que s'hagi alleugerit la pressió sobre alguns clubs de base davant l'evasió de jugadors/a a edat infantil, o fins i tot abans.
Penso que no posar-li l'etiqueta de Preferent a Infantil pot ser una mesura superficial (segueix l'estira i arronsa entre clubs), però al meu entendre redueix les espectatives dels jugadors i el seu entorn, sobretot quan hi ha ofertes per marxar del club. Què t'ofereixen? Un nivell A enlloc d'un nivell B? Jo crec que cal considerar altres variables: qualitat tècnica i humana de l'entrenador/a, estructura de club, entorn del club, cultura esportiva de clubs i mares i pares. Per a mi la pregunta que cal fer-nos és: què ofereix el club que ve a buscar un jugador/a a banda del nivell? és suficient aquella oferta? Tindrà millors entrenadors/es? Quina ambient es respira?
Evidentment, a Preferent pots jugar contra el Barça o la Penya, però per mi molt poca cosa més. Jo voldria saber que ofereixen a part de la categoria: jo crec que la qualitat està sobretot en altres aspectes. Entrenaments de tecnificació, un seguiment acadèmic, un pla o itinerari de formació esportiva personalitzat.
TITULITIS
No vull desaminar ningú de fer cap curs. Sempre podem aprendre, però no només del cursos. Crec que és un error veure quins títols té l'entrenador/a per valorar-lo. Jo considero que haig de saber què més pretén fer aquell tècnic. Vull saber quines altres inquietuds (dins i fora del bàsquet) pot tenir, com ha seguit formant-se després d'aquells cursos.
Els problemes per determinar qui sap de bàsquet no es limita tan sols al títols federatius, que moltes vegades no marquen la diferència. Però són un dels primers obstacles: deixem d'aprendre quan considerem que ja sabem allò necessari. El no veure prou la persona que es mou entre vestidors, banquetes i pistes, fixant-nos el seu carnet d'entrenador/a, porta a contractar entrenadors/s amb un currículum convincent però de vegades sense capacitat d'adaptar-se a entorns diferents a aquells on ha treballat prèviament. Hem d'entendre de cultures esportives i de persones, saber-nos moure amb agilitat, ma esquerra i fermesa, abans de posar-nos a parlar d'aspectes tècnics.
Hi ha entrenadors/es que s'afanyen a fer un curs rera un altre, sense temps a digerir allò que el han explicat. Hem de dosificar els cursos, amanir-los amb tantes xerrades i clínics com sigui possible. I el que és fantàstic, un regal del cel: fer la inversió de futur en una supervisió a nivell professional. En parlarem en un proper article.
dijous, de desembre 21, 2006
PER PLORAR D'ALEGRIA: COMENTARIS DE PAT RILEY A L'ESTIL DELS SUNS DE MIKE D'ANTONI
Fa uns dies penjava un article amb un títol polèmic: la NBA avorreix.
Allà feia referència a un llibre apassionant que havia llegit recenment sobre un equip apassionant: Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, del periodista Jack Mc Callum (Simon & Schuster). Una joia per conèixer els detalls de la vida d'un equip farcit de grans jugadors i la il·lusió de fer un bon bàsquet, un bàsquet diferent i vistós.
De matinada vaig sentir que Antoni Daimiel, en la retransmissió d'un recent Phoenix-Toronto, comentava que Pat Riley es desfeia en elogis en relació al treball de Mike D'Antoni com entrenador del Suns. De seguida vaig intentar buscar les paraules exactes. I les vaig trobar a http://www.sun-sentinel.com/sports/sfl-1210iracol,0,3990660.column?coll=sfla-sports-front.
He volgut permetre'm la llicència de traduir algunes de les frases de Pat Riley, un entrenador que fa vint-i-cinc anys defensava a capa i espasa el jogo bonito amb els Lakers de Magic & Cia, però que d'un temps ençà s'ha abonat al catenaccio amb els Knicks i després amb els Heat, prèvia estada als despatxos.
Riley assegura: "Ell [Mike D'Antoni] ha portat un sistema a la NBA diferent de qualsevol altre que jo mai hagi vist. I ell ho ha elevat al nivell de ciència. Pots copiar-lo, però has d'aconseguir tots els matissos sobre totes les coses que ells aconsegueixen."
El periodista Ira Winderman, en una columna que recull aquestes interessants reflexions, argumenta: "Allò que surt per casualitat és capritxós. Mentre que Denver, Utah i Golden State han agafat el ritme aquesta temporada, només Utah ha trobat l'equilibri per crear un diferencial anotador que resulti decisiu. Els entrenadors cada any s'animen a apuntar-se al joc ràpid. Pocs tenen èxit."
Riley acaba dient: "Ara Mike està compromés, realment compromés. Ell no està compromés amb una falta de respecte per la defensa. Simplement està compromés a empènyer el ritme a un molt alt nivell, dona als jugadors una gran llibertat i aconsegueix una gran confiança."
Fa goig veure un partit dels Suns d'ençà que els Colangelo es van atrevir a ascendir a D'Antoni d'ajudant a primer entrenador. Entre l'ensopit panorama del bàsquet NBA, els Suns ens donen un aire nou, alegria als ulls. Els meus ulls, us haig de confessar, cansats ja de veure com la pilota no circula sinó que s'atura tot fins que l'Iverson o el LeBron de torn se la piquen tots sols, veuen renovades les còrnees, les retines, l'iris. I no desfilen les llàgrimes d'alegria de pur miracle.
Allà feia referència a un llibre apassionant que havia llegit recenment sobre un equip apassionant: Seven Second or Less. My season on the Bench with the Runnin' and Gunnin' Phoenix Suns, del periodista Jack Mc Callum (Simon & Schuster). Una joia per conèixer els detalls de la vida d'un equip farcit de grans jugadors i la il·lusió de fer un bon bàsquet, un bàsquet diferent i vistós.
De matinada vaig sentir que Antoni Daimiel, en la retransmissió d'un recent Phoenix-Toronto, comentava que Pat Riley es desfeia en elogis en relació al treball de Mike D'Antoni com entrenador del Suns. De seguida vaig intentar buscar les paraules exactes. I les vaig trobar a http://www.sun-sentinel.com/sports/sfl-1210iracol,0,3990660.column?coll=sfla-sports-front.
He volgut permetre'm la llicència de traduir algunes de les frases de Pat Riley, un entrenador que fa vint-i-cinc anys defensava a capa i espasa el jogo bonito amb els Lakers de Magic & Cia, però que d'un temps ençà s'ha abonat al catenaccio amb els Knicks i després amb els Heat, prèvia estada als despatxos.
Riley assegura: "Ell [Mike D'Antoni] ha portat un sistema a la NBA diferent de qualsevol altre que jo mai hagi vist. I ell ho ha elevat al nivell de ciència. Pots copiar-lo, però has d'aconseguir tots els matissos sobre totes les coses que ells aconsegueixen."
El periodista Ira Winderman, en una columna que recull aquestes interessants reflexions, argumenta: "Allò que surt per casualitat és capritxós. Mentre que Denver, Utah i Golden State han agafat el ritme aquesta temporada, només Utah ha trobat l'equilibri per crear un diferencial anotador que resulti decisiu. Els entrenadors cada any s'animen a apuntar-se al joc ràpid. Pocs tenen èxit."
Riley acaba dient: "Ara Mike està compromés, realment compromés. Ell no està compromés amb una falta de respecte per la defensa. Simplement està compromés a empènyer el ritme a un molt alt nivell, dona als jugadors una gran llibertat i aconsegueix una gran confiança."
Fa goig veure un partit dels Suns d'ençà que els Colangelo es van atrevir a ascendir a D'Antoni d'ajudant a primer entrenador. Entre l'ensopit panorama del bàsquet NBA, els Suns ens donen un aire nou, alegria als ulls. Els meus ulls, us haig de confessar, cansats ja de veure com la pilota no circula sinó que s'atura tot fins que l'Iverson o el LeBron de torn se la piquen tots sols, veuen renovades les còrnees, les retines, l'iris. I no desfilen les llàgrimes d'alegria de pur miracle.
dimarts, de desembre 19, 2006
EL CLÍNIC "A" DE SANT ADRIÀ I EL POSSIBLE CLÍNIC "B"
Quina gran ocasió aplegar-se amb Pedro Martínez, Joan Plaza, Salva Maldonado i José Vicente Hernández per sentir-los parlar de bàsquet. I amb Toni Bové per parlar de fisioteràpia i de conviure amb jugadors professionals.
El Clínic de l'ACEB a Sant Adrià serà una gran celebració. De l'aniversari de l'ACEB. Dels bons entrenadors autòctons que tenim a Catalunya. Els dies 23 i 24 en tindrem tota una mostra d'això. Però un altre gran clínic, el possible Clínic "B", es podria fer de manera ràpida.
Aplegar altre gent de bàsquet com Trifón Poch, Ricard Casas o Manel Comas seria un Clínic "B" excepcional. Igual que tenim equips "A" i "B" als clubs, podem estar orgullosos de confeccionar una llista dels entrenadors per un hipotètic Clínic "B". M'he deixat Aíto García Reneses que, encara que nascut fora de Catalunya, en matèria de bàsquet és bàsicament un "autòcton" més.
M'he proposat intentar disseccionar els motius de que vinguin aquests tècnics i no uns altres. La més bondadosa de les lectures parteix de la idea de que els tres catalans venen a passar les festes amb la seves famílies. Dos agafaran l'avió des de Madrid i l'altre des de les Canàries per menjar-se els turrons amb els seus éssers estimats.
Una segona lectura bondadosa seria pensar si en Ferran Peña, tècnic del Sant Adrià-UBSA de Copa Catalunya, ha tingut res a veure amb el cartell que s'ha preparat. Amic del Salva, proper a l'eix Maldonado-Plaza i per tant al Joan, va coincidir amb els bons temps a Badalona de l'Alfred Julbe, el Salva, l'Izqui, etc., així com amb el Pedro. Seria sospitós d'aquesta conxorxa tant meravellosa, li haurem d'enviar un inspector del CSI per demanar-li si té coartada.
I en la lectura més crítica, en un to de sospita cap a la tendència resultadista de la nostra societat, podríem dir que hi ha una certa correlació amb els registres dels seus respectius equips. Podríem aventurar-nos a dir que els millors registres tenen el premi d'aparèixer en el cartell del Clínic.
Fem la prova: Pepu és Campió del Món (qui li pot fer ombra havent assolit aquesta fita?), Joan Plaza va 13-0 a l'ACB en el seu debut com primer entrenador, Pedro Martínez i Salva Maldonado van 6-7, amb opcions (encara que remotes) de ficar-se a la Copa. En canvi, el Ricard va ser acomiadat pel Pamesa i ara intentarà salvar el ViveMenorca; el Trifón va 5-8 i l'equip té urgències; Manel Comas va 7-6, el seu Caja és una de les sorpreses interessants d'aquesta edició 06-07, però amb les darreres derrotes pot quedar-se en sorpresa de la primera volta.
Evidentment que aquest rànking improvisat no serveix de resposta fiable als criteris que s'han fet servir per preparar el grup de conferenciants. Un cartell de tècnics no es prepara d'un dia per l'altre, i segurament fa setmanes (per no dir mesos) que ells ja han aparaulat la seva presència amb la gent de l'ACEB.
Només dir que celebro veure que podem fer un Clínic com el de Sant Adrià amb gent formada a Catalunya. Encara més content em poso en descobrir que podríem fer-ne fàcilment un altre més. Fins i tot un tercer es podria enfocar al món de la gestió i direcció esportiva. Persones realment coneixedores de l'esport com el mític Salvador Alemany (com t'estant trobant a faltar al Barça d'una anys ençà), el solvent Oriol Humet (responsable que CB Granada fitxi bo, bonic i barat), l'Antonio Maceiras repetint tàndem d'èxit amb Pesic (Akasvayu Girona) o bé l'Àngel Palmi a la FEB.
El Clínic de l'ACEB a Sant Adrià serà una gran celebració. De l'aniversari de l'ACEB. Dels bons entrenadors autòctons que tenim a Catalunya. Els dies 23 i 24 en tindrem tota una mostra d'això. Però un altre gran clínic, el possible Clínic "B", es podria fer de manera ràpida.
Aplegar altre gent de bàsquet com Trifón Poch, Ricard Casas o Manel Comas seria un Clínic "B" excepcional. Igual que tenim equips "A" i "B" als clubs, podem estar orgullosos de confeccionar una llista dels entrenadors per un hipotètic Clínic "B". M'he deixat Aíto García Reneses que, encara que nascut fora de Catalunya, en matèria de bàsquet és bàsicament un "autòcton" més.
M'he proposat intentar disseccionar els motius de que vinguin aquests tècnics i no uns altres. La més bondadosa de les lectures parteix de la idea de que els tres catalans venen a passar les festes amb la seves famílies. Dos agafaran l'avió des de Madrid i l'altre des de les Canàries per menjar-se els turrons amb els seus éssers estimats.
Una segona lectura bondadosa seria pensar si en Ferran Peña, tècnic del Sant Adrià-UBSA de Copa Catalunya, ha tingut res a veure amb el cartell que s'ha preparat. Amic del Salva, proper a l'eix Maldonado-Plaza i per tant al Joan, va coincidir amb els bons temps a Badalona de l'Alfred Julbe, el Salva, l'Izqui, etc., així com amb el Pedro. Seria sospitós d'aquesta conxorxa tant meravellosa, li haurem d'enviar un inspector del CSI per demanar-li si té coartada.
I en la lectura més crítica, en un to de sospita cap a la tendència resultadista de la nostra societat, podríem dir que hi ha una certa correlació amb els registres dels seus respectius equips. Podríem aventurar-nos a dir que els millors registres tenen el premi d'aparèixer en el cartell del Clínic.
Fem la prova: Pepu és Campió del Món (qui li pot fer ombra havent assolit aquesta fita?), Joan Plaza va 13-0 a l'ACB en el seu debut com primer entrenador, Pedro Martínez i Salva Maldonado van 6-7, amb opcions (encara que remotes) de ficar-se a la Copa. En canvi, el Ricard va ser acomiadat pel Pamesa i ara intentarà salvar el ViveMenorca; el Trifón va 5-8 i l'equip té urgències; Manel Comas va 7-6, el seu Caja és una de les sorpreses interessants d'aquesta edició 06-07, però amb les darreres derrotes pot quedar-se en sorpresa de la primera volta.
Evidentment que aquest rànking improvisat no serveix de resposta fiable als criteris que s'han fet servir per preparar el grup de conferenciants. Un cartell de tècnics no es prepara d'un dia per l'altre, i segurament fa setmanes (per no dir mesos) que ells ja han aparaulat la seva presència amb la gent de l'ACEB.
Només dir que celebro veure que podem fer un Clínic com el de Sant Adrià amb gent formada a Catalunya. Encara més content em poso en descobrir que podríem fer-ne fàcilment un altre més. Fins i tot un tercer es podria enfocar al món de la gestió i direcció esportiva. Persones realment coneixedores de l'esport com el mític Salvador Alemany (com t'estant trobant a faltar al Barça d'una anys ençà), el solvent Oriol Humet (responsable que CB Granada fitxi bo, bonic i barat), l'Antonio Maceiras repetint tàndem d'èxit amb Pesic (Akasvayu Girona) o bé l'Àngel Palmi a la FEB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
